Pocs pobles al món sorprenent tan al viatger com Alcalà. Un no s'espera trobar aquesta mena de maravelles penjades d'un risc, en una falç d'un riu. Sorprenen les seves cases blanques devallant fins la verdor del Xúquer. Sorprén el seu castell enlairat dalt la carena. Sorprén el riu, plàcid, fresc, ple d'arbres, el pont, els carrers costeruts, l'esglèsia. No us ho deixeu perdre, aneu fins Alcalà de Xúquer i deixeu-vos sorprendre gratament de que a Espanya encara quedin llocs així. http://www.alcaladeljucar.net/  Arribeu-hi des de Barcelona anant fins València, i seguint per l'autovia de Madrid fins a Utiel o Requena i, d'allà, cap a Casas Ibáñez en direcció a Albacete. O bé des d'Albacete. No us perdeu els poblets troglodites que hi ha un xic més enllà d'Alcalà, així com Jorquera i altres pobles dels voltants.

Pocos pueblos en el mundo sorprenden tanto al viajero como Alcalà. Uno no se espera encontrar esta clase de maravillas colgadas de un risco, en la hoz de un río. Sorprenden sus casas blancas bajando hasta la verdor del Júcar. Sorprende su castillo en la cima. Sorprende el río, plácido, fresco, pletórico de árboles, el puente, las calles, la iglésia. No os lo dejeis perder, id hasta Alcalà de Júcar y dejaos sorprender gratamente de que en España todavía queden lugares así. http://www.alcaladeljucar.net  Llegad desde Barcelona yendo a València, y siguiendo por la autovía de Madrid hasta Utiel o Requena y, de allá, hacia Casas Ibáñez en dirección a Albacete. O bien desde Albacete a la inversa. No os perdais los poblados trogloditas que hay un poco más allá de Alcalà, así como Jorquera y otros pueblos de los alrededores.

Un poble mancat de quasi bé tot, que ara acull una candidatura independentista i republicana per primera vegada. És en aquest cas, el Manel Joan i Arinyó, escriptor, i cullerot de sempre. En la presentació de la candidatura, va estar acompanyat per l'Agustí Cerdà, i la Georgina Oliva, diputada de les JERC al congrés de diputats, amb què militants de les JERPV vam fer una trobada i un sopar després de la presentació també amb la gent d'esquerra, que ens va servir a tots plegats per conèixer la seua tasca a Madrid i per analitzar la situació actual del País Valencià i de l'organització.

Fa 300 anys que no ha canviat quasi bé res. Els lladres, ara especuladors, continuen entrant per Almansa, exactament pel mateix lloc on vam perdre la llibertat. No és casualitat, és l'entrada natural de la meseta a casa nostra, on les muntanyes no ens protegeixen al seu esguard dels nostres mals. Es continuen, també, tants anys després, signant decrets de Nova Planta, ara amb el nom de nous estatut d'autonomia per al País Valencià, però que de nou no en te res, perquè repeteix la submissió de sempre.

Contra això, ens queda un projecte, il.lusionador, que creix arreu del territori (almenys ja hi ha 112 llistes municipals més que al 2003,i en seran més), amb unes profundes creences independentistes i amb uns valors republicans ferms, indestriables de polítiques d'esquerres. Un projecte que radiografia d'una manera clara i contundent el Xavier Vendrell en dos articles (links aquí i aquí 2a part). Reconec que m'avorreix l'astronomia, i els satèl.lits que tanta polseguera ha alçat aquests dies, sobretot quan no va acompanyat de cap proposta per anar més de pressa i més lluny. Mentrestant, i mentre la terra segueix girant com sempre, desitjar-li tota la sort, al Manel Joan a Cullera, perquè només vaja a Sueca per gust, i no perquè li manquen tots els serveis al seu poble. I la resta, seguirem treballant, com els Cullerots i Cullerotes, alimentant-nos de cullerades d'il.lusió per construir un País Lliure, d'homes i dones lliures.

Els uns, no donen cap treva al territori, malvenen el futur sense remordiment i s’erigeixen en guardians de la solidaritat entre pobles, clamant al cel (en nom de les immobiliàries) el retorn del Trasvassament de l’Ebre. De l’altre costat, un PSPV feble, com sempre, que avala la decisió del govern central d’aturar l’obra (encara que amb un altre color polític al govern central no hauria oposat massa resistència) però que és absolutament incapaç de protegir les seues pròpies comarques del trasvassament del Xúquer (disfrassat amb un canvi de traçat però igualment perillós en les seues conseqüències). Al bell mig dels retrets, com sempre oblidada, una realitat que boqueja desesperada buscant l’alè entre el ciment, i el refresc entre les piscines que ofeguen la nostra qualitat de vida.

L’altre dia, fent endreça, vaig trobar la samarreta de la Plataforma en defensa de l’Ebre, i vaig tindre la sensació al moment de desar-la a l’armari de nou, al costat de la de Xúquer Viu, que encara haurà de patir una segona batalla pel riu. El fantasma del projecte ressona dia sí dia també amb amenaces “populars” de tornar-lo a posar en marxa en arribar al govern, i el nus del logotip d’un dels moviment socials més reeixits dels últims anys, se’m reprodueix a la boca de l’estòmac. Dos rius en lluita, dos rius en perill, dos drames paral.lels amb un final dubtós, i tant paral.lel com incert.

L’Ebre, en un dia grissot i de màniga llarga, no brilla com altres dies. A la Ribera, els camps d’arròs que el Xúquer cobreix d’aigua, reflexen el cel i el neguit dels qui comparteixen amb ell la vida. Mentrestant, aquesta vesprada d’estiu, els joves independentistes continuem treballant per constuir un futur amb ells.

.

.........................................................................