La Fundació Randa, Germanies i altres col·lectius vinculats a mestre Xiri convoquen per dimarts, Sant Joan i Diada Nacional dels Països Catalans, el Primer Aplec Popular "Lluís Maria Xirinacs" al Pla de Can Pegot (Ogassa, Ripollès), el lloc on es va deixar morir el 6 d'agost de l'any passat, just quan complia 75 anys de vida. Hi és prevista la inauguració, a les 12 del migdia, d'un monòlit de granit en la seva memòria, que ha esculpit qui va ser un seu amic fidel, Jaume Rodri, que va ser membre del sector independent de l'Assemblea de Catalunya com ell.

Una iniciativa que viuré a quilòmetres de distància, des del seu estimat País Basc, on vaig a enllestir les entrevistes per a un llibre i, alhora, assistir a unes jornades que a ell probablement li haurien agradat: les Converses sobre “La Noviolència, un camí per la transformació social i la pau", a Donosti el 27 i 28 de juny. Juntament amb diverses entitats basques promotores de la pau al seu país, hi col·laboren les catalanes Justícia i Pau de Barcelona i el Centre Delàs d'Estudis per la Pau.

Deixeu-me recomanar-vos, aquest Sant Jordi, tres llibres i dues exposicions, a banda de la lectura meditada –i compromesa– del que ens diuen els firmants del manifest d'enguany impulsat per la Plataforma per la Llengua i que porta per títol "El català, llengua comuna". Cada vegada estic més orgullós d'aquest país nostre, on encara –i cada vegada més– la llengua és reivindicada com un element d'inclusió social i no de confrontació, en contra del que voldrien els predicadors i perpetradors de genocidis culturals i lingüístics. Conveïns i conveïnes nostres –molt d'ells, injustament, encara privats dels drets de ciutadania– equato-guineans, bolivians, senegalesos, marroquins, xinesos, amazics, afrocatalans, pakistanesos, palestins, andalusos, gallecs, americans, equatorians d'origen, orgullosos de les més de 250 llengües que es parlen al nostre país en l'actualitat, firmen juntament amb la Plataforma una declaració manifestant que "el català és la llengua que ens uneix a tots i a totes", "l'idioma –diuen– amb el qual volem construir la societat i que tothom pot compartir, per això volem que sigui la llengua comuna". Ells, a canvi, ens ofereixen allò més íntim i preuat que han portat de les societats d'on van partir, "les nostres llengües i cultures d'origen per enriquir aquest país, i aquest oferiment –afegeixen– creiem que la societat catalana l'ha d'aprofitar". "La defensa del català –ratifiquen– és la defensa de totes les nostres llengües", i s'uneixen a la reivindicació comuna: "Volem viure en català!", precisament perquè no volen ser discriminats.

Tres llibres, ara: 

"Dietari final", de Lluís Maria Xirinacs. Impressionant testimoni dels dies finals de Mestre Xiri, en què ens ofereix el seu estat d'ànim i les seves reflexions dia a dia, mentre  s'atansa la data que va triar per deixar de viure entre nosaltres. Entreteixit amb un text paral·lel, també escrit per ell els mateixos dies: una acotació personal al "Llibre d'amic e amat" de Mestre Ramon Llull –de fet, una reescriptura–, amb qui s'identifica i alhora se'n distancia, embolcallat d'un misticisme panteista enlluernador. A pocs dies de presentar la meva declaració d'apostasia –que pel que veig ara hauré de tornar a repetir a l'arquebisbat de Barcelona, on visc, i no en el bisbat de Lleida on em van batejar, perquè les normes de la burocràcia catolicoapostolicoromana van canviant al gust dels curioburòcrates de torn–, deixeu que, una vegada més, expressi la meva admiració per qui va ser lluitador per les llibertats del nostre país, conseqüent fins al darrer dels seus actes. La caverna espanyola pensava que l'insultava quan deia que estava boig. Ben boig, com el foll Ramon. Tots els bojos del món com ell.

"La indirecta. Una entrevista a l'esquerra". Recull de 38 entrevistes publicades originalment al setmanari "Directa". No l'he llegit encara, però sí que recordo algunes de les entrevistes que s'hi reprodueixen i que vaig llegir primer al setmanari. L'ha coordinat un antic company del setmanari "El Triangle", Sergi Picazo. Espero que el trobeu per Sant Jordi, perquè els personatges entrevistats s'ho valen; Carlos Taibo, Naomi Klein, Mirent Etxezarreta, Arcadi Oliveres, Pepe Beúnza, Víctor Alexandre, Juanra, Miquel Gil, Fermín Muguruza, Julen Madariaga, Dolors Bramon, Neus Català, Carles Fontseré, Paco Ibáñez, Leo Bassi, Eudald Carbonell, Noam Chomsky, Pere Casaldàliga... i així fins a 38. La presentació, però, la fan divendres vinent, a dos quarts de set del vespre, a la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, a l'edifici de les Rambles de la UPF. Amb un cartell de luxe: Martxelo Otamendi, director de Berria i ex director d'Egunkaria, a punt de ser jutjat per l'Audiència Nacional espanyola si els déus de Mestre Xiri no hi poden més que el del generalot; Xavier Giró, director de l'Observatori de la Cobertura de Conflictes i professor de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Jordi Garcia, periodista de la revista mensual Illacrua.

"Estraperlo y tranvía". El darrer còmic d'Alfons López, genial ninotaire lleidatà, vell amic i company de fatigues en més d'una guerrilla de paper, que fa còmics majoritàriament en espanyol perquè fins ara cap editorial s'arrisca a editar còmics en català. Es tracta de la seva peculiar visió de la família Ulises –les entranyables historietes de Joaquim Buigas i Marino Benejam al TBO de la nostra infància comuna–, en què el context de la realitat social i política de l'època és el teló de fons d'un escenari d'on els imperatius de la censura l'havien literament esborrat. L'Alfons ja ens havia ofert abans una aventura semblant amb el Capitán Trueno, al seu àlbum "Silencios, la juventut". Però, en aquell cas, parlava de l'actualitat tot reinventant com a pretext metafòric la joventut de l'heroi imaginat per Víctor Mora. Perquè no sigui pres com un elogi interessat, aquí teniu què en deia, el desembre passat, quan va sortir "Estraperlo y tranvía", l'especialista en còmics Toni Segarra al bloc elmondelcomic:

Finalment, una obra mestra! Parlem de l'àlbum Estraperlo y Tranvía d'Alfons López, editat per Ediciones B, un homenatge i, al mateix temps, una revisió de les historietes de LA FAMILIA ULISES. En altres espais d'El món del còmic s'ha parlat de la importància que aquestes pàgines d'historietes nascudes de la ploma de Joaquim Buigas i el pinzell de Marino Benejam han tingut no només per entendre la història del còmic fet a casa nostra sinó també per seguir d'una manera visual, senzilla i directa el desenvolupament econòmic del país i l'ascens d'una classe social treballadora de camisa blanca, catalana i barcelonina que passà d'una situació de supervivència en un entorn antàrtic a gaudir dels estris propis de la societat de consum de nivell semblant a l'europeu.
Ara el lleidatà Alfons López, bon dibuixant i excel·lent guionista, ens ofereix una visió del que haurien pogut ser les aventures dels Ulises si la censura hagués permès expressar-se lliurament. Perquè és veritat que davant de personatges de la seva competidora Pulgarcito, els que sortien a les pàgines del T.B.O. poden ser qualificats de dolços, poc crítics i gens compromesos amb la realitat del moment. Cal, però, saber llegir entre línies. I aquesta lectura mostra a qui sàpiga veure-la el pessimisme, la tristor, la grisor i la repressió lingüística - potser la més clarament expressada i la que més es troba a faltar a la versió actual- d'una societat que havia perdut una guerra i vivia en un règim doblement opressiu: el de la dictadura i el de privació del sentiment nacional.
Alfons López recull aquest elements i ens recorda que, en aquells moments les empreses que gaudien dels favors del règim eren corruptes, que hi havia maquis lluitant a la clandestinitat, que la gent passava gana i que molts articles només es podien tenir adquirits en el mercat negre pels qui disposaven de prou diners per a fer-ho.
I tot això ho fa en un àlbum admirable, retratant a la perfecció edificis i carrers de Barcelona i reproduint els estris i mobiliari propis de l'època. Tot fet a base de pocs traços però ben definits, de una gamma visual atractiva a base de tons pastels molt encertats, amb taques de color en els punts precisos i amb sentit de l'humor, poesia i desbordant humanitat aconseguint una simfonia visual envejable.
El petó d'agraïment que li fa a la galta l'Aurorita a l'Ulises li fa també El món del còmic a l'Alfons López per haver-nos regalat amb un còmic tant extraordinari.

I per qui vulgui conèixer millor la trajectòria de l'Alfons –que, entre d'altres coses, té l'honor d'haver estat el primer a intentar l'aventura d'una revista d'historietes en català, després de la mort del generalot: "Cul de sac"–, a la Bibliotea Jaume Fuster, a la plaça de Lesseps de Barcelona, fins al 28 de maig, hi ha l'exposició "Per no deixar-se d'històries. Gust i passió d'Alfons López per la historieta, les històries de la gent i la història". De visita obligada per als amants del còmic i pels interessats pel periodisme gràfic català contemporani, i el que va representar la ja mítica revista "Butifarra!" i l'equip que la feia possible, encapçalat per l'Alfons. Jo encara no l'he vista i penso anar-hi aquest Sant Jordi.

Aprofitant la visita, i al vestíbul de la mateixa Biblioteca, s'hi pot veure també fins al 29 d'abril una segona exposició –"Ramon Barnils, periodista de referència" que el Grup de Periodistes Ramon Barnils dedica al mestre de periodistes i company enyorat que va compartir aventures del gènere periodísticogresca també amb l'Alfons, entre tants d'altres. Aprofiteu per veure-la, si no l'heu vista encara, perquè la seva itinerància podria acabar just passat l'estiu.

Fa pocs dies ressenyava un article de Palau i Fabre amb què m'havia ensopegat llegint el segon volum de la seva Obra Literària Completa, i que aprofitava per reflexionar sobre la situació actual del català a les televions que rebem als Països Catalans, així com les causes polítiques de la seva minorització progressiva. Just ahir se'ns va morir el resistent, poeta, narrador, assagista i dramaturg. Se'ns ha mort havent vist finalment com la seva obra sobre el seu "alter ego" Don Juan era representada a la capital del Regne i seguia menystinguda pels programadors del seu país, com venia denunciant ell mateix–. Ens deixa la seva obra i, al capdavant d'ella, el colpidor Cant Espiritual, un dels cims de la poesia catalana del segle XX, que –com ja van fer altres grans poetes catalans (Maragall, Ausiàs March, Blai Bonet, Màrius Torres i d'altres...)– resumeix, ell en oració laica, l'angoixa vital davant d'allò en què, ni ell ni molts amb ell, no creiem. En aquest web el podem llegir, juntament amb altres poemes seus, i en aquest altre, amb un excel·lent reportatage audiovisual sobre el personatge i l'obra, escoltar-lo en la seva pròpia veu. Gràcies a Palau i Fabre per, amb tants d'altres, com li plaïa recordar-nos, haver-nos salvat –en la negra nit del generalot– els mots i tantes coses més: sobre totes elles, la reivindicació constant i emprenyadora del Picasso català, juntament amb la denúncia pel poc que els catalans hem honorat el pintor universal, nascut andalús, i que tant va estimar, a canvi, el nostre país. Coincideixen, aquests dies, dos llibres al meu capçal: el segon volum de l'Obra Literària Completa de Palau i el Dietari Final de Mestre Lluís Maria Xirinacs. En tots dos, la presència càlida i implacable alhora del primer dels alquimistes poetes catalans, el mallorquí i també Mestre Ramon Llull. 

El Grup Barnils lamenta les darreres propostes per formar el consell de govern de la CCMA 

Anima el CAC a no aprovar els noms que han proposat els partits polítics 

Un cop coneguda la llista de dotze noms que els partits polítics proposen oficialment per formar part del consell de govern de la CCMA, el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB) vol fer pública la seva gran decepció i malestar, en comprovar que els criteris polítics han passat, una vegada més, per davant dels criteris professionals. Si un dels principals objectius de la Llei que regula la reformada Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals era el de despolititzar-la, ens l’hem carregat a la primera de canvi. I és que amb la llista coneguda ara, els partits polítics catalans demostren no tenir cap intenció de despolititzar la gestió dels mitjans de comunicació públics. 

El GPRB entén que els membres del consell de govern de la CCMA han de ser periodistes, experts en comunicació, acadèmics i gestors d’empreses del sector, tots ells de reconegut prestigi i desvinculats de qualsevol partit polític. En canvi, la majoria de les persones proposades destaca per haver tingut càrrecs públics en el passat o tenir-los actualment, estretament lligats a unes sigles polítiques i amb uns perfils professionals sovint molt allunyats del món del periodisme. 

El GPRB reitera que la nova llei de la CCMA té aspectes positius, però en canvi ha demostrat de seguida que té mancances importants, com el protagonisme que atorga als partits polítics a l’hora de designar els membres del consell de govern. Els partits catalans continuen ignorant l’àmplia demanda ciutadana de tenir uns mitjans audiovisuals independents i professionalitzats, sense ingerències ni del govern ni de les partits. 

Finalment, el GPRB apel·la a la professionalitat del CAC perquè exerceixi plenament la seva funció de valorar la idoneïtat dels candidats i no aprovi aquesta proposta. Barcelona, 11 de gener de 2008. [Per 

 

Ara, la mesa del Parlament, segons la nova Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, passarà el mort al Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), al qual des del Grup Barnils reclamem que s'hi oposi. La pregunta del milió –retòrica, òbviament– és: ¿pot el CAC, triat amb un procediment anàleg al de la proposta de nous manaies de la Corpo, és a dir, per mercadeig entre els partits amb representació parlamentària, tirar enrere aquesta proposta? Vistes altres actuacions del CAC, que ho fessin seria un miracle. Com que no crec en miracles, em sembla que el CAC haurà d'enterrar –una vegada més– un cadàver llargament anunciat. I, amb ell, una altra engruna de les esperances que el nostre pot aconseguir ser un país diferent. Una palada més a les il·lusions que alguns vam tenir –val a dir que amb més escepticisme que confiança– arran del canvi quan el primer tripartit va signar el pacte del Tinell. El problema és que, vistos els pans que s'hi han donat des de llavors –i les hòsties que hem rebut, d'uns i altres, els confiats catalanets– una sopa de lletres diferent (CiU-ERC, CiU-ERC-ICV –com proposava, ai, Mestre Xirinacs–, CiU-PSC...) hauria engendrat resultats semblants (amb tots els matisos que vulgueu, però semblants: vegi's, si no, com ha anat tot en mal borràs des que Mas i Zapatero van fer anar el ribot, amb riallada incorporada del mestre fuster Alfonso Guerra a la rebotiga).

Si la anterior entrada trató de la «España negra», ésta, haciéndonos eco de la crónica de la semana pasada del suicidio del ex sacerdote (con la Iglesia hemos topado) y ex senador Xirinacs, bien podríamos decir que trata de la «España boba».

Xirinacs fue un visionario de las identidades pueblerinas. Consiguió en el ocaso de la dictadura la venerada respetabilidad de luchador antifranquista (fue propuesto como candidato a Nobel de la Paz en 1975, 76 y 77) que le permitió, durante la transición y desde el inicio del periodo Constitucional, ir adoptando posturas cada vez más radicales sin que su prestigio mermase, en proporción directa al paulatino aumento de cotas de autogobierno que nunca, en siglos, había logrado la «nación oprimida que clama por su liberación», según este «profeta del independentismo catalán». Hasta llegar a defender y exaltar el terrorismo etarra..

El Xirinacs «suicidado» dejó escrito que se quitó la vida para dejar de seguir siendo «un esclavo en los Països Catalans ocupados por España, Francia y Italia» y protestar por «la cobardía de nuestros líderes». Y estas declaraciones, propias de un perturbado, a Jordi Pujol, el muy venerable, le parecieron dignas de elogio, definiendo al que las escribió como un «profeta que quiere a su pueblo y por eso lo fustiga».

En un acto conmemorativo de la Diada, el 11 de septiembre de 2002, Xirinacs hizo afirmaciones como ésta:

«Yo he intentado toda la vida luchar por la vía no violenta. Pero declaro aquí y lo digo bien alto, por si hay algún policía o algún fiscal: me declaro enemigo del estado español [y por si todavía algún panoli no se hubiese enterado] y amigo de la ETA y de Batasuna».

Por estas declaraciones fue denunciado por la AVT y condenado un año después por apología del terrorismo, condena que no cumplió como era de prever en el Estado esclavista de la Nación opresora de «naciones» que padecemos.

A este héroe solípedo no le faltaron, pues, las loas y los panegíricos post mórtem. Además de la de Pujol, mencionado anteriormente, se sucedieron una cascada de encendidos elogios por parte de los políticos nacionalistas en el poder (también, como él, víctimas esclavas de la Nación opresora). A Carod Rovira, el hacedor de pactos con ETA, le causó «un impacto personal»; Joaquim Nadal definió al finado como una persona «crítica con su condición de cura y con su propia condición de ciudadano de este país» y Ernest Benach aludió al «compromiso en la lucha pacifista» del ex cura. Auténticos rebuznos en boca de quienes han elegido como icono simbólico de su tierra al cuadrúpedo asnal.

Y hasta la Comisión Ejecutiva del PSC emitió un comunicado de pésame en el que destacó de Xirinacs «su lucha contra la falta de libertades durante la dictadura franquista y en defensa de Cataluña»...

En España no cabe un tonto más.

•••

Publicat a Tribuna Catalana el 14-8-07