A nivell català, l’afer esdevé especialment ridícul, perquè la censura no té altre objectiu que protegir determinades famílies barcelonines que conformen aquest grupet autoproclamat empresariat o societat civil, i que en la majoria de casos no passen d’allò que els nostres pares anomenaven pesseteros. Es confirma la incapacitat per crear grans empreses, ni tan sols del sector especulador. A la vista que alguns d’aquests empresaris no se’n surten fent anar immobiliàries ni quan ho tenen tot a favor, cabria preguntar-se com s’ho haurien fet sense les empentetes amistoses dels poders polític, financer i mediàtic.

Els lectors habituals de premsa estrangera saben que vam entrar en crisi fa mesos. Saben que les principals injeccions de diners del Banc Central Europeu han anat al sistema financer espanyol –caixes i caixetes incloses–. Es parla de fins a 44.000 milions d’euros! Però, és clar, per assabentar-se’n cal parlar idiomes i anar a parar a la premsa forana. Mentre que la situació espanyola (i de tot el món) es pot seguir al Financial Times, les peripècies dels capitostos barcelonins, com que són de vol gallinaci, es poden llegir en publicacions de més enllà de la riera: a la premsa madrilenya o al www.elconfidencial.com. Tristes martingales per poder assabentar-se del que succeeix entre la Diagonal i el passeig de Gràcia, no troben?

No ens salvem ni per internet. Resulta que per gaudir d’aquest nou espai de llibertat informativa hem de navegar per cultures foranes (l’espanyola, l’anglosaxona, la francesa, etc.). I tot perquè uns quants cacics locals han determinat que d’allò que no interessa que se’n parli, aquí no se’n parla. ¿És normal haver d’acudir a mitjans anticatalans per saber que han hagut de ser les institucions financeres catalanes de sempre (tan independents elles) les que han sortit a salvar la cara a determinada gent important perquè la banca internacional no se’n refia? ¿Ho comptabilitzaran a obra social, això? ¿És normal que ara descobrim, gràcies als analistes estrangers, que la nostra crisi és molt profunda perquè aquests mateixos triomfadors han abusat d’un model de creixement aberrant i han esguerrat irremeiablement el teixit productiu català? I tot amb la connivència dels poders polític i econòmic, i amb tots els mitjans de comunicació locals elogiant-los i rient-los les gracietes.

Aquesta censura consensuada és la pitjor, ja que aprofita el famós el nostre mal no vol soroll per tapar pífies, abusos i actuacions irregulars de les elits enquistades. Però és el resultat lògic d’una societat nul·lament liberal, que limita el concepte de democràcia a anar a votar, de tant en tant, aquells que, quan manen, reparteixen subvencions. Els experts asseguren que les societats amb manca de transparència i de llibertat no aprofiten les possibilitats que ofereixen els avenços de la modernitat. Les estadístiques són tossudes, i any rere any mostren una Catalunya cada cop menys dinàmica, que no treu profit de les noves tecnologies ni de les possibilitats que se’n deriven. I és que la societat catalana és poc permeable a les innovacions per la simple raó que no és una societat transparent, sobretot en la informació econòmica. Una societat poc oxigenada no pot ser mai dinàmica –Sicília n’és el paradigma.

Aquests dies he viatjat per feina. Lluny d’aquí, un s’adona que Catalunya és un país petit –a Saigon em van preguntar si Barcelona era a Grècia–. Però quan veritablement t’adones que, a més de petits, som prims, és quan arribes al Prat. Quan mires els quioscs, agafes el cotxe, connectes la ràdio, i els mitjans de comunicació catalans comencen a informar-te.

Xavier Roig
AVUI