Norma presenta una struttura drammatico-musicale spiccatamente coesa: la maggior parte dei singoli "numeri" musicali si uniscono tra loro in tableaux unificati da ricorrenze tonali e dipendenze tematiche. Per tale ragione risulta difficile o addirittura impossibile eliminare anche un solo numero. L'aderenza della musica al tema si può cogliere anche nella costruzione interna dei singoli numeri in cui Bellini si fa regista suggerendo attraverso le note la situazione scenica. Ad esempio, come ha osservato Schopenhauer, nel duetto Qual cor tradisti, qual cor perdesti, "il rivolgimento della volontà viene chiaramente indicato dall'improvvisa calma della musica".

Seppur molto forte sia l'influenza rossiniana va riconosciuta al Bellini maturo una certa autonomia e originalità stilistica. "Nel celebrato cantabile della cavatina della protagonista - osserva il musicologo e critico musicale Giovanni Carli Ballola -, a due strofe sullo stesso arco melodico, il clima di lirismo estatico s'incendia in quelle vertiginose impennate". Il belcanto dalla vigorosa potenza espressiva si sovrappone alla calma dell'arco melodico "lungo lungo lungo" (Verdi) che non viene "menomamente turbato da violenze drammaticistiche estranee alle sue proprie strutture".

La "lentezza" di cui fu accusato Bellini è in realtà un espediente finalizzato all'intensificazione dell'espressione drammatica. Ciò appare particolarmente evidente nelle "catastrofica" (Manzoni) preghiera Casta Diva, nondimeno l'intera opera è disseminata da simili scelte.

Sebbene essa presenti un'indiscutibile continuità con il mito classico di Medea e sia tratta esplicitamente dall'omonima tragedia di Alexandre Soumet, la Norma del Bellini presenta delle fondamentali innovazioni. Infatti, Medea (come la Norma di Soumet) uccide la giovane rivale Glauce e i figli avuti con Giasone cosicché possa stabilire un eterno legame, seppur basato sul dolore e sulla privazione, di contro la Norma belliniana decide di non uccidere Adalgisa, di non sacrificare i figli, bensì trova soluzione in un rogo che accomuni gli amanti restituendo loro la perduta passione in una vita ultraterrena. Tali innovazioni sono da attribuire tanto al compositore quanto al librettista Felice Romani: Bellini, infatti, partecipò attivamente alla stesura del libretto esigendo modifiche e riscritture.

L'opera si snoda essenzialmente su due piani: uno pubblico, caratterizzato da momenti rituali e collettivi, e uno privato, in cui, invece, prevalgono le passioni e i conflitti tra i personaggi. L'alternanza di questi livelli trova perfetta corrispondenza nella personalità della protagonista. Infatti, Norma, personaggio definito dallo stesso Bellini "enciclopedico", ricopre molteplici ruoli: dalla sacerdotessa all'amante appassionata, dalla guerriera che guida il suo popolo all'amica sorale, dall'eroina romantica alla madre amorevole.

Spazio privilegiato della rappresentazione è la "sacra selva", luogo reale, ma soprattutto simbolico: passione e morte si mescolano in questo scenario suggestivo che partorisce i suoi personaggi per poi distruggerli.

La Banda Musicale di Sonnino vata una storia di due secoli. Eccone una sintesi:

Il Concerto Bandistico Vincenzo Bellini di Sonnino, vanta una tradizione musicale di circa 200 anni. I primi scritti, trovati nell'Archivio di Stato riguardanti la Banda Musicale, risalgono al 1804. Qualche anno dopo, precisamente nel 1858, lo scrittore francese Edmount About, nel suo libro Roma Contemporanea, narra di una sua visita a Sonnino, dove poté ammirare la Compagnia dei suonatori che accompagnava i canti durante la processione di S. Antonio da Padova. In quel giorno la Banda, che si era da poco rinnovata con dei nuovi musicanti, indossava le nuove divise e, in occasione della festa di S. Antonio effettuò un concerto.
A cavallo tra il 1940 ed il 1950 le Bande musicali, erano addirittura due:
- Banda G. Verdi diretta dal M° Antonio Colozzi;
- Banda Vincenzo Bellini diretta dal M° Sergio Preti.
Sul finire degli anni '50 c'è stato il ricongiungimento delle due Bande. Da allora, molti sono stati i cambiamenti e le evoluzioni della Banda Musicale cittadina.
Alla sua direzione si sono succeduti molti maestri tra i quali:
- M° Renato Di Biagio;
- M° Sergio Preti;
- M° Anselmo Nalli;
- M° Patrizio Bono;
- M° Rosario Lacerenza.
Sotto la guida del M° Lacerenza, il Concerto Bandistico è stato apprezzato in tutta Italia e in Europa. Ha partecipato a numerosi raduni bandistici promossi dall'A.N.B.I.M.A. (Associazione Nazionale Bande Italiane Musicali Autonome), tenuto concerti nelle più grandi piazze italiane e in importanti città italiane e straniere.
Il Concerto Bandistico è musicalmente gemellato con la Fanfara musicale della Città di Sebiş (Romania), il Filarmonico Enrico Ugolini di Marino (RM), la Banda Musicale Città di Scalea (CS) e il Complesso Bandistico Santa Cecilia di Binasco (MI).
Il Concerto Bandistico Vincenzo Bellini di Sonnino, offre mirabili esecuzioni di brani classici, sinfonici e leggeri.
Il Concerto Bandistico, attualmente formato da circa 40 giovani elementi e diretto ottimamente dal Maestro Paolo Grenga, svolge un ruolo di rilievo nel panorama socio culturale, diventando non solo strumento di aggregazione, ma anche di recupero e valorizzazione della tradizione del Paese.

Programma del concerto:

  Programma:

La Mei va parlar en el seu bloc de la gravació d'aquest disc. Avui un amic llunyà m'ha fet un regal per la xarxa (jo que sóc tan crític amb els nous mètodes de comercialitzar la música hauré d'admetre l'eficàcia del nou model), el nou disc de Juan Diego Flórez anomenat Bel Canto Spectacular, on el tenor peruà canta 5 àries i 5 duets de Donizetti, Rossini, Bellini, acompanyat per l'orquestra i el cor de la Comunitat Valenciana, sota la direcció de Daniel Oren. El disc es va gravar a València l'any passat. 76'50" de bel canto, no sempre, ni tan sols espectacular.

Pel que fa al repertori no s'han trencat el cap. 7 fragments del Donizetti més escoltat (tret de la més esporàdica Linda de Chamonix), 1 del Bellini més reconegut (I Puritani) i dos duets de Rossini (Viaggio a Reims i Otello).

El disc comença amb la conegudíssima i reiterativa, per bé que aquest cop en la versió italiana, ària de Tonio. La Figlia del Reggimento i el seu "Amici miei, che allegro giorno!" justifica el nom del disc, Bel Canto Spectacular, aquí carta de presentació que acostuma a tancar els recitals en directa, per allò de deixar al públic bocabadat i que aquí pretén enganxar-nos a la primera.

La segona peça ens presenta a la primera invitada d'aquest disc. Anna Netrebko, la soprano més desitjada (en tots els sentits) pel públic, acompanya a Flórez en el duet del tercer acte de I Puritani, el preciós, difícil i temible "Finì...me lassa!...Vieni fra queste braccia!". Dos veus precioses que per timbre no m'acaben d'encaixar, com a partenaires ideals a dalt de l'escenari. Potser perquè la Netrebko, malgrat la bellesa del timbre, la seva expressiva comunicació en els recitatius i amb una veu molt més carnosa que la de Flórez, no té la precisió del tenor i l'estil belcantista ben ajustat. Els sobreaguts , que els fa, li queden més forçats que a ell. Ambdós jugant a guanyar-se el fragment amb armes diferents, vàlides ambdues, però no sempre complementàries. L'Arturo de Flórez no té la consistència vocal d'altres tenors il·lustres en aquest rol, però no es pot negar que l'estil i el legato siguin referencials.

Segueix La Favorite de Donizetti, amb l'ària "La Maîtresse du Roi?...Ange si pur". No hi ha cap dubte que els andantes belcantistes de Flórez em produeixen gran plaer, per la demostració que fa de com cal cantar-los. Ves per on aquest xicot no cal que es faci caduc i vell perquè li reconeguin els mestratge que se sol atribuir als cantants en la darrera etapa de la seva carrera. Un cop més, agradi o no, estem davant del successor natural d'Alfredo Kraus i el recorda força tècnicament i quan ataca el registre sobreagut, molt.

El segon duo és el "Venti Scudi" de L'Elisir d'Amore amb el Belcore del baríton polonés Mariusz Kwecień. Ben cantat, molt ben cantat, però sense cap comicitat, molt ben llegit, amb totes les coloratures per part dels dos cantants i l'estil adequat. La veu del jove baríton és molt bonica i sembla que no és un tenor frustrat com acostuma a passar avui amb les veus baritonals, però no li vindria malament una mica més de gracia "cortijera". Flórez és un Nemorino senyorívol i jovenívol, però no esbojarrat.

Després com no podia ser d'altra manera Flórez ens canta "Una Furtiva Lagrima" que ja havia gravat en un disc que es deia precisament així. Té tots els números per esdevenir el catedràtic emèrit del gust, l'estil i l’elegància. Flórez no es repeteix i ens regala una versió amb unes variacions de gran classe, sempre amb la veu projectada i ben emesa que ens vol sorprendre per l'originalitat de la versió. És d'agrair, aquesta és d'aquelles àries que acostuma a fer-se cançonera.

El tercer duo bé de la ma de la injustament esbroncada Lucia del Liceu, la Patricia Ciofi, una cantant que si es caracteritza per alguna cosa, és per ser una belcantista ajustadíssima. Cantant el bellíssim duo "Linda! Linda!... Da quel dí che t'incontrai" de la deliciosa Linda de Chamonix, que sembla que ambdós cantants ens faran al Liceu. La veu de la Ciofi em sembla més apropiada per cantar amb el tenor peruà. No té l'exuberància de la Netrebko, però l'estil és immaculat i les dues veus s'ajusten i es compenetren millor, demostrant que no calen gaires sobreaguts (que també hi són. Atenció al final) per fer espectacular el bel canto.

Després Flórez tot sol ens canta la magnífica ària "Linda! Si ritirò...Si tanto in ira agl'uomini". Acompanyat de manera delicada per l'orquestra valenciana ens ofereix l’enèsima demostració de la classe i la bellesa vocal en estat pur. M'agrada molt el Flórez (no calia, oi?) i per tots aquells que l'altre dia polemitzavem amb el tema de la fredor dels cantants us diré que Flórez també ho és (per a mi). Per força, aquest cant no es pot permetre efusivitats no controlades, que trenquen l'encís, la pròpia essència del estil belcantista. L'emotivitat és molt més cerebral.

Daniella Barcellona és la següent invitada en aquest generós disc. Ambdós canten "Di che son reo?...D'alma celeste", el duo de la Marchesa Melibea i el Conte di Libenskof del Viaggio a Reims, en el que la Podles i el Blake no ha estat encara superats. La Barcellona amb la seva veu contundent i d'extraordinari registre que la carecteritza, és una cantant que no agrada a tothom, a mi si i molt. Sempre que l'he vista en òpera (per sort moltes vegades) m'ha deixat bocabadat. Aquí en un duo de demostracions pirotècniques, espectacular per fer honor al disc, els dos cantants fan el que Rossini esperava d'ells, coloratures, agilitats, lligats, escales i com no bel canto. En la stretta final "Ah! no giamai questa anima" esdevenen "gioia imcomparabile". Per bé que no calia aquest final en agut forçat per part de tots dos, que no afegeix res després del que han fet i que en canvi empobreix el resultat i tan posarà dels nervis al Colbran.

El disc acaba oficialment amb l'ària de Gennaro de la Lucrezia Borgia, "Partir degg'io...T'amo qual s'ama un angelo". No crec que hi hagi ningú avui que pugui cantar aquesta ària així, amb aquest grau de perfeccionament i bellesa estilística. Flórez emociona, si. No sentim sovint cantar així i això als que ens agrada l'òpera ho valorem moltíssim.

El final del disc és presumptament un bonus, un regal, però és en definitiva el duo que tanca el recital. Es tracta de "Ah, vieni nel tuo sangue vendicherò l'offese" el duo de Roderigo i Otello del Otello rossinià. L'Otello és l'Otello verdià per excel·lència dels darrers 30 anys, Plácido Domingo, que fidel a si mateix fins al final, esdevé un cop més el peix de totes les salses. L'Otello de Rossini és per un baritenor i Domingo podríem dir que tota la vida ha estat això, un baritenor, però no pas per cantar Rossini. Precisament la seva gloriosa carrera no s'ha caracteritzat per les seves memorables incursions al belcanto. Escoltant el inici del duo per Flórez s’evidencia en l'entrada de Domingo que no en té les facultats tècniques per cantar aquest repertori i l'estat actual de la veu tampoc li permet gaires filigranes. La distància entre ambdós en aquest repertori és abismal. Domingo s'ho arregla per quedar digna i Flórez bon company l'ajuda, però se'l menja amb patatones i això que hi ha molta teca.

La direcció de Daniel Oren, normalment allunyat d'aquest repertori és competent i l'Orquestra i Cor de València s'han estrenat per la porta gran, amb un producte de gran qualitat artística i amb un resultat brillant, tot i fer tant sols d'acompanyants.

Flórez continua situat al capdavant del reclinatori.

Us deixo (espero que no em caigui el pèl) el preciós duo de la Linda de Chamonix, amb la Ciofi.

[audio http://ximo.files.wordpress.com/2008/07/06-juan-diego-florez-linda-di-chamounix-linda-linda-da-quell-di-che-tincontrai-carlo-lindaflac.mp3]

Gràcies Parsi.

]]> http://quotidianoligure.wordpress.com/?p=71 Mon, 28 Apr 2008 14:32:10 +0000 Redazione http://quotidianoligure.ca.wordpress.com/2008/04/28/genova-la-sonnambula-in-scena-al-carlo-felice/ La sonnambula in scena da martedì 29 aprile 2008 ore 20.30. Con una piccola variazione nel cast.

Dopo l’interruzione causata da uno sciopero le recite de La sonnambula, primo vero capolavoro di Vincenzo Bellini, riprendono regolarmente a partire da martedì 29 aprile alle 20.30. Per l’occasione, diversamente da quanto riportato originariamente in locandina, il ruolo di Amina sarà sostenuto dal soprano Nino Machaidze.

foto Decca/Jason Bell

Pràcticament coincidents en el temps, la discogràfica DECCA mostra tot el seu poder, llençant al mercat dos recitals amb dues de les seves figures estel·lars, i ambdues dediquen el disc a un cantant il·lustre del segle XIX. La Bartoli a la Malibran i ara Juan Diego Flórez a Giovanni Battista Rubini.

Rubini va ser el rei dels tenors durant la primera meitat del segle XIX. Va triomfar a tots els teatres europeus, però va ser sobretot al Teatro San Carlo de Nàpols, on des de l’any 1815 fins al 1829, va ostentar el títol de rei dels tenors, estrenant sota la direcció del mític Barbaja, les òperes més significatives dels compositors més rellevants del moment. A Rubini li deuen els tenors, la gosadia de fer un Fa en el darrer acte de I Puritani, per bé que ja sabem que no es feia de pit, com alguns tenors ho han fet de manera encara més agosarada durant les darreries del segle XX i començaments del XXI. Merrith, Blake, Mateuzzi o Paul Groves (ho podeu escoltar en aquest post que li vaig dedicar), han fet el fa de pit, amb resultats sorprenents i cal dir-ho ingrats a l’orella. Rubini i tots els tenors i baritenors del època ho feien amb falset, d’una manera suposo que similar a com ho fa Pavarotti en l’enregistrament de la Decca i francament, millor no fer el fa.

Rubini es caracteritzava per l’extensió del registre (del mi bemoll al si de pit i utilitzant el falset arribava al fa i al sol). Era prodigiosa la seva tècnica per fer el passatge de la veu del registre de pit a l’emissió cranial. Les agilitats, les escales cromàtiques, la potència i la dolcesa del seu cant varen fer sensació i crearen escola.

Ara Juan Diego Florez, sense tenir segurament el registre greu que tenia Rubini, afronta el seu repertori amb uns resultats extraordinaris, com no podia ser d’altre manera i com ens te acostumats. No defrauda gens, ans el contrari, ens meravella un cop més amb un cant senyorívol (herència del gran Alfredo Kraus), una emissió clara, una tessitura aguda sorprenent, unes agilitats de vertigen, un fiato prodigiós i una expressivitat més elaborada que en els seus inicis.

El recital és generós en la durada 71’41” i en el contingut:

• Bellini: Il Pirata – Ascolta. Nel furor delle tempeste - Del disastro di queste infelici – Per te di vane lagrime
• Rossini: Elisabetta, regina d’Inghilterra – (Che intesi!) – Deh! Troncate i ceppi suoi – (Vendicar saprò l’offesa)
• Donizetti: Marino Faliero – No, no, d’abbandonarla senza un addio – Di mia patria o bel soggiorno – Ma un solo conforto.
• Rossini: Il turco in Italia – Intesi:ah! Tutto intesi...Tu seconda il mio disegno – Se il mio rival deludo!
• Bellini: Bianca e Fernando – Tutti siam?-Si tutti uniti – Eccomi alfin, guerrieri – All’udir del padre afflitto – Degna suora di Fernando – Odo il tuo pianto, o padre.
• Rossini: La donna del lago (versió de Paris, 1825) Pace non trovo – Tu sorda ai miei lamenti – Ah! Come nascondere.
• Rossini: Guglielmo Tell – Non mi lasciare, o speme di vendetta – O mutto assil – Vendetta! – Corriam! Voliam! 

L’acompanya la magnífica Accademia Nazionale di Santa Cecilia, dirigida brillanment per Roberto Abbado (podria tornar al Liceu, no?).

Jo crec que on es veuen més les mancances de registre greu és a l’escena de Il Pirata que inaugura el disc i en l’escena de Guglielmo Tell que el tanca. En ambdós casos ho canta de meravella, però a Il Pirata és nota que l’emissió és forçada i una mica nasal, per tal d’eixamplar el so que de natural no pot emetre i en el Guglielmo Tell és tota la concepció del ària, que de moment el sobrepassa. Li manca heroïcitat a la una veu massa lleugera, tot i que l’emissió del registre agut és esplendorosa amb un fiato al allarmi de la cabaletta absolutament envejable, i l'expressivitat a l'ària és més que lloable. Diguem que com a curiositat pel disc està bé, però en el teatre, avui per avui, són dos rols impossibles.

A la resta, els resultats són senzillament immillorables. Jo crec que avui no hi ha ningú que pugui cantar millor l’escena de Norfolc de l’Elisabetta. La demostració de facultats, la classe, la bellesa en tot moment de l’emissió, les escales cromàtiques, les agilitats de la cabaletta, son absolutament de manual.A Marino Faliero, una òpera maquíssima que ens podrien fer en el belcantista Liceu, torna a fer un altre demostració i en Bianca e Fernando, desprès de la curiositat de sentir el cor igualet que a la Norma, llueix un estil belcantista com molt pocs o ningú, pot fer-ho avui en dia. Els Rossini de Il Turco in Italia i la desconeguda i bellíssima escena de La donna del Lago per la versió de Paris, mai gravada fins ara, son dues perles a afegir en aquest disc absolutament imprescindible. No pels fans del tenor, que aquests ja el comprem abans de saber com estarà, si no per tots aquells que vulguin saber que és això del belcanto.

Espero que en el proper recital del Liceu (30 de novembre), estigui amb aquest estat de gràcia.

Here he is singing A te o cara, the same aria Sabbatini sings below.

Fleta created the the role of Calaf in Puccini's Turandot. He was the first to sing the aria, Nessun dorma, now synonymous with Luciano Pavarotti.

The most notable aspect of his performance style was the technical dexterity of his bel canto technique enabling him to produce the most spectacular messa di voce and pianissimo. He was regarded as the Lord High Keeper of the Seal of the Ancient Vocal Method and was the primary inspiration for the trademark pianissimo of Montserrat Caballe.

This CD from Nimbus is a great addition to any collection, although I don't know anyone who still buys CDs.

Tot i ja haver-la vist, tenia interès en tornar a sentir l'Ana Maria Sánchez, ja que no en guardava un bon record de la primera vegada que la vaig sentir en el paper de Norma. Però al final ha cancel·lat la seva participació en l'espectacle, la qual cosa va ser la primera sorpresa de la nit, i en el seu lloc fa el paper de Norma Rachele Stanisci, que no em va fer ni fred ni calor: poca veu, un Casta diva poc memorable i sovint eclipsada per les altres veus i l'orquestra. La segona sorpresa va ser Franco Farina, de qui ja he parlat alguna vegada, que va tenir un començament bastant dolentot però que no va acabar pas malament. La tercera sorpresa no ho és tant: Dolora Zajik, immensa en el paper d'Adalgisa, immensa com totes les altres vegades que he tingut oportunitat de sentir-la.

I aquí acaba la temporada. I fins la propera... que comença d'aquí a res.

Technorati tags: música – òpera ― Norma ― Vincenzo Bellini ― Gran Teatre del Liceu ― temporada 2006-2007

 

Amb els wagnerians escalfant motors i la imminència de les vacances, arriba la darrera òpera de la temporada. 6 funcions de l'obra mestra de Vincenzo Bellini, NORMA.

Des de el proper dissabte 21 fins el dilluns 30 de juliol, dos repartiments, força interessants es repartiran la traïció amorosa, política i religiosa que se’ns proposa en aquest llibret de Felice Romani, on Bellini va bolcar tota la seva inspiració melòdica al servei de la veu pura.

Dels dos repartiments que ens proposen, jo em decanto clarament pel segon (25 i 29 de juliol). Em sembla que Fiorenza Cedolins, Sonia Ganassi i en un segon nivell Vicenzo La Scola superen amb interès a la desconeguda Rachele Stanisci (substituta d'una incomprensiblement anunciada Ana Maria Sánchez, que a l'any 2002 ja ens va posar al límit de la paciència en el mateix rol), la fora d'estil demostrat, Dolora Zajick com a Adalgisa i el insofrible cridaner Franco Farina.

El Pollione ha de ser, per sobre de tot, un bon cantant, un belcantista. Hauria de ser un baritenor i no un tenor  candidat a fer l'Otello, com quasi sempre es fa.

Del rol d'Oroveso el primer repartiment compta amb un bon baix Giacomo Prestia i el segon amb l'eficient Andrea Papi.

La direcció musical a càrrec de Bruno Campannella es assegura la italianitat que la posada en escena, ja coneguda primer al Victòria i desprès de manera més brillant al Liceu, de Francisco Negrin, ens priva.

Del personatge de Norma s'espera tot, doncs ha de ser lírica, spinto i dramàtica a parts iguals. Ha de dominar la coloratura i sobretot ha de ser expressiva, tenir un fraseig impecable i un sentit dramàtic potent.

Que ambdues protagonistes de Norma siguin italianes, ens dona al menys la confiança que el text serà ben tractat i comprés, cosa que en el cas de l'Adalgisa i el Pollione del primer repartiment, poso en dubte.

Ja us parlaré d'ambdues experiències i mentrestant us deixo amb el millor "Casta Diva" imaginable, jo diria que la millor Norma, però Maria Callas va fer de la Norma tot un referent, fins que Montserrat Caballé no va assolir aquest rol.

Després de la Caballé moltes l'han cantat i la cantaran i ben segur que abans de fer-ho s'escoltaran aquest vídeo que us regalo avui.

• informació de la Norma del dia 21 de juliol

El sorprenent d'aquelles funcions és que, en el tercer acte i en temible, preciós i famós concertant Credeasi, misera!, el senyor Groves va fer un FA sobreagut de pit. Això pels que no sou gaire operòfils i us acosteu en aquest blog per amistat, curiositat o heu vingut a parar a ell de manera absolutament errònia, perduts en les immensitats de la xarxa, és una proesa per moltes sopranos, per un tenor és una cosa inaudita (o pràcticament).

Luciano Pavarotti en la seva gravació comercial amb la DECCA, al costat de la esplendorosa Joan Sutherland, el fa però en falset (en teoria com es feia quan es va estrenar l'obra), l'efecte és ridícul i risible.

Nicolai Gedda un altre històric i mai ben ponderat tenor, ho va fer i aquest de semi pit (és a dir una barreja entre el falset i de pit).

També ho han fet, que jo sapiga, William Mateuzzi, Chris Merritt i Rockwell Blake, però no en tinc constància sonora.

Paul Groves, en directe i sense cap trampa d'estudi, ho va fer. L'efecte és molt estrany, fins hi tot pot arribar a ser desagradable. Hom no espera una nota d'aquest tipus en una veu d'home. La gosadia és fabulosa i els resultats esplèndids, tot i que la resposta del públic, al menys en el moment de fer-ho, va ser de incredulitat i crec que va dubtar si era la Gruberova, la que s'havia despenjat per allà en mig.

Sense cap mena de dubte, crec que és un document per la historia. El FA el fa als 4'34", però tot el fragment és preciòs. 

[audio http://ximo.files.wordpress.com/2007/05/paul-groves-fa-un-fa.mp3]

Amb aquest fragment estreno els arxius sonors en el blog.

Here's a clip of Sabbatini singing that very treacherous aria, A te o cara, from Bellini's I Puritani.

The source information says it's an "encore from a recital in 2000".

That aria as an encore?

That's just crazy talk!

On Saturday afternoon I went to the Metropolitan Opera's high-definition video broadcast of Bellini's I Puritani at the Regal Cinemas at Severance Center in Cleveland Heights. The brilliant Russian soprano Anna Netrebko sang the role of Elvira, and the young American tenor Eric Cutler was Arturo. (Don't even ask about the plot—essentially there is none, and whatever story line exists solely for the purpose of beautiful music and virtuosic singing.)

Technically, the broadcast was astonishing. The video was extremely clear and the sound caught the ambiance of the Metropolitan Opera house itself. In many ways it was better than being in the house, because it was possible to see the singers up close and the sound was clear and balanced. (For the $18.00 I paid for the ticket on Saturday, at the Met I would have been up in the Family Circle, a half mile away, like watching a puppet show.) There were aspects of the usual Saturday afternoon radio broadcast, with the radio host Margaret Juntwait announcing and retired soprano Beverly Sills offering "color commentary" about the opera. (I later confirmed that the radio broadcast carried the same commentary, and there was none of the usual synopsis of the opera plot, which must have made a lot of listeners quite confused.)

The theater at Severance was about three-quarters full, mostly gray hairs (did they bus them in from Judson Manor?) I felt like I was the youngest one there. But who cares who was there; it seems like a successful crowd, and I hope that the Met continues the series next season. I'll be attending the next video broadcast at Severance next Saturday of Tan Dun's new opera, The First Emperor, starring Placido Domingo.

Yesterday afternoon the Cleveland Museum of Art sponsored a recital by the Swiss organist Guy Bovet at St. John's Cathedral downtown. It's part of the museum's Viva and Gala Around Town, presenting concerts and and other events in venues all over Cleveland while the museum's Gartner Auditorium is out of commission for renovation. Bovet played brilliantly, and he chose exactly the kind of brainy and eclectic program that I love: not a note of Bach or Reger to be heard. Instead, he played a transcription of Liszt's tone poem "Orpheus," and his own transcription of Ravel's "Mother Goose" suite. He also played two of his own original compositions, and two major works by the French composer Jehan Alain, "Le jardin suspendu" and "Trois Danses." The dances are not played often: difficult, extraordinarily complex rhythmically. Bovet's performance was persuasive. All through the recital he used the cathedral's 1948 Holtkamp organ with great imagination (I've played it, and it's an eccentric instrument. It has some beautiful sounds, but it's a bit unusual in its specification.) The cathedral was almost full: bravo to all concerned.

Norma ed Adalgisa

Sì, fino all'ore estreme
compagna tua m'avrai:
per ricovrarci, per ricovrarci insieme
ampia è la terra assai.
Teco del fatto all'onte
ferma opporrò la fronte
finché il mio core a battere
io senta sul tuo cor.*

Podria ser una bella declaració d'amor...

*Sí, fins a la nostra última hora, seré la teva companya; la terra és prou ampla per acollir-nos a les dues. Amb tu m'enfrontaré coratjosament al meu destí incert, mentre que el teu cor senti batre al costat del meu.¹

1. Adaptació... bé, sí, diguem-ne així, adaptació pròpia a partir del llibret de l'edició de Norma d'EMI Classics amb Maria Callas, Mario Phillipeschi i Ebe Stignani, i de la traducció al castellà de Rafael Torregrosa Sánchez a Kareol: Norma, acte II.

Actualització del 9 d'abril: Que em diu l'Ariadna en un comentari que li he copiat el títol d'aquest post, i no és això, dona, encara que hagi coincidit amb el títol de la seva entrada del 17 d'agost del 2003, titulada «Descontextualizaciones» (i ara et faig publicitat, apa! :P).