Ja fa alguns dies que el meu dia a dia s'assembla perillosament a aquesta cançó de Sanjosex: (L'he transcrit en prosa perquè em penso que així s'entén millor)

Dia a dia a dia......

Aixeca’t i dutxa’t, esmorza i puja al cotxe, arriba, aparca, camina i fitxa i puja l’escala, saluda i tenca la porta i mira la taula. La feina prevista, un dia a la vista, fes una llista, truca a la gent, al matí és un bon moment. Correu, missatges, postits i cartes, notes disperses, trucades previstes, un dia que arrenca, reunió immediata, tensió a la sala, tensió a l’esquena. De nou esmorzar, avui de formatge, cafè, diari, conversa dispersa, tornem a pujar, una trucada, ets tu...

I passen les hores i et passen trucades, reunions, badalles, tens son però treballes, visita, reunió, trucada pendent, un altra reunió i un informe urgent! Hora de dinar, menú, nou euros, postres de músic, un altre cafè, una altra conversa dispersa una altra vegada tots a treballar. I ja són les cinc, i arriba la nyonya, la son s’apodera, s’apodera de mi... Hora de plegar, me’n vaig cap casa, sopar, sofà, demà serà un dia més clar i hauré de lluitar per mi...

Aixeca’t i dutxa’t, esmorza i vinga va!

Quan això passa, s'ha de fer alguna cosa per posar-hi remei. Ahir vaig anar a un concert de Sanjosex als jardins de la Universitat de Barcelona, per a que m'ho cantéssin de viva veu, per si no m'havia quedat prou clar. El concert, gratuït, forma part del minifestival Els Vespres dels Juliols. Va ser molt familiar tot i que hi havia alguns centenars d'espectadors, la majoria asseguts a terra o dempeus.

El públic era majoritàriament format per universitaris (quina sorpresa!), les noies amb tirantets i els nois barbuts i grenyuts, quan no amb rastes. També alguns erasmus. Desenganyem-nos, aquest grup no és gaire conegut, i la majoria dels assistents va venir a petar la xerrada als jardins de la uni tot fent el porret, amb la qual cosa el xivarri que hi havia era bastant molest. Menys de la meitat estaven interessats en la música, i una minoria fins i tot vocalitzava les lletres. Al costat meu tenia dos noies que per poder parlar pel mòbil havien de cridar... i van acabar marxant a la meitat de l'última cançó. No podien marxar a la meitat de la primera cançó?

En el concert han tocat la majoria de les cançons del seu segon disc Temps o Rellotge i algunes del primer disc Viva!. Són una gent a qui agrada experimentar, i que no tenen cap problema en barrejar estils: folk, rumbeta, soul, una mica de flamenc... Tot el que permet el conjunt, format per guitarra acústica, baix, saxo, teclat i percussions diverses. Pel que fa a la temàtica, en el segon disc hi ha diverses referències a l'estrès, a la rutina que se'ns menja, a l'agenda que ens controla, i com la trampegem per poder-nos trobar. En acabar el concert, un noi deia "la primera vegada que l'escoltes ja t'agrada, hi ha grups que els has d'escoltar moltes vegades per trobar-hi el què", i la veritat és que són unes cançons molt accessibles. Però no superficials.

Val la pena visitar la seua web, hi ha videos de les seues cançons, lletres, propers concerts i un bloc del seu cantant i guitarra Carles Sanjosé. Al youtube també hi ha videos, penjats per ells mateixos.

Un projecte original, ja veurem quant dura. No ho dic perquè falti qualitat, sinó perquè aquesta gent que experimenta tant sempre està posada en diferents merders, col·laboren amb altres grups, i acaben dissolent-se per donar vida a una altra proposta. Espero sincerament que la bona acollida del segon disc els mantingui junts uns quants anys més.

Després del concert, les meues cabòries i jo hem anat a caminar, mirant d'aprofitar la fresqueta de Barcelona. Rambles avall, guiris vermells pel sol, arribo al port. Tiro pel passeig marítim, als que som de l'interior el mar ens relaxa i ens ajuda a pensar. Un policia avisa als top-manta que marxen corrent: "Tengo habitaciones gratis!". Tot i la brutícia de l'aigua, hi ha molts peixos i unes meduses enormes pululen amb calma, amb unes formes i moviments que no són d'aquest món. Faig la volteta pel Maremàgnum i la Rambla de Mar em torna a deixar a Colom. Pujo per Paral·lel, em desvio a Manso i recte amunt per la Ronda Sant Antoni, que em deixa a Aribau i fins a casa. La passejadeta ha suposat gairebé 6km... dormiré pla.

Demà serà un dia més clar i hauré de lluitar per mi...

Hi havia una estàtua humana que no sé ben bé què  feia i molta gent atrinxerada al voltant seu. Va ser massa tard quan em vaig adonar que el que feia, ben bé, era fer de mim. Aleshores portava 389 dies sense cap crisis.

Alguna cosa va començar a  bullir dins meu i estava a punt d'aflorar el monstre verd i desmesurat que porto a dins. La massa ( la mateixa que apareix quan surt l'Anna Obregón  per la tele, sense voler).

Seguidament, aplico el protocol de crisis. Aparto de mi el meu nòvio pel seu bé. Li dic que l'estimo i em li dic adéu amb un to molt americà. Comprovo amb els últims esforços de consciència que porto, com a mínim, calces i sostenidors prou elàstics per contenir el rubor de la transformació que el meu cos està a punt de sofrir. Les varius se m'inflen com amb bufador. Tota jo sóc un capil·lar sanguini que batega en verd radioactiu. Els coloms paren de volar i les orenetes es caguen a sobre.

La gent que s'acumulava al voltant de l'actor repel·lent, es desplaça i s'amuntega, a una distància prudencial, prop meu. A aquell mim li esperava una fi horrible i l'incaut no parava de fer monades. Ara es porta la mà a la boca amb un gest de sorpresa. Ara fa veure que fuig de mi davallant unes escales fictícies. Ara fa veure que és un arbre. Ara una tassa. Ara una tetera. Una forquilla. Un cullerot.

És en aquell precís moment, quan tot està a punt d'esclatar, que dues gitanes apareixen del no res i  m'escombren la cara amb una branqueta de romaní. Quan torno a mi, me n'adono que la munió s'ha dissolt en intuir-les i que el meu nòvio em saluda amb cara de circumstàncies darrera la seguretat dels vidres d'un aparador. El mim és al seu costat, palpant-los com si no hi fossin. I la gitana ja m'ha agafat la mà.

-         No te voy a cobrar nada bonita, mira que cara tan bonita tienes tu -diu mentre va fent històries rares amb el romaní i la meva cartera-

-         No quiero-no quiero, no tengo nada... yo... gracias... No...er...déje éste romero...no, no... (és imparable)

-         Ai que presiosidad que niña, tienes alguien que te quiere mucho y tu madre te quiere mucho y...has sufrido mucho verdad? Pues vas a sufrir más porqué vas a tener tres hijos muy fuertes con aquel payo de detrás del cristal.

Detras del cristal sólo quedava el mimo. I els músculs se'm van quintuplicar en volum i el meu cos va prendre les formes exquisides dels cossos preparats per la violència. D'un cop de cap nuclear vaig estabornir la gitana.  Proferint crits de ràbia i desesperació animals, vaig abandonar l'escena i vaig fugir camps a través recorrent, es veu, la península a una velocitat supersònica. Avui m'he despertat completament atordida a casa meva. No subestimeu mai la força combinatòria de l'ovulació,l'estrès i la temperatura. Aprofiteu les vacances per relaxar-vos. Molt.

La setmana laboral és el temps que passa entre el "vinga va va homa vaaaaaaa!" dels dilluns i el "OE!" dels divendres. Em sumo a les iniciatives populars que encara no han començat per mirar d'impedir-ho, o per donar-li suport incondicional.

Aquests mitjans han publicat la notícia inmediatament, igual que el bloc que esteu llegint:

Charles Osborne (1894-1991), va tenir singlot durant 68 anys seguits. Més concretament, des del 1922 fins el 1990.  Ell va ser l'home amb l'atac de singlot més llarg registrat a la història dels espasmes.  Va començar a principis de segle, amb uns 40 singlots per minut i va anar disminuint la mitjana fins no fer-ne cap. L'any 1990 Charles Osborne, va parar de singlotar i al món es va fer el silenci.

Crec lleugerament que a ell i a la seva dona Wilma, els hagués agradat no haver de sortir al llibre Guiness dels rècords. Haurien preferit dur una vida solitària de sorolls corporals o, si més no, puntualment concorreguda  d'aquells trons malsonants però graciosos, prou habituals a les atmosferes matrimonials, quan hi ha amor, és clar.

Diuen que el singlot ve quan s'irrita el diafragma, un òrgan que, altrament, sempre funciona a la perfecció. El diafragma s'irrita quan mengem massa o massa de pressa (o les dues coses), quan tenim l'estómac o el coll també irritats, quan estem nerviosos o excitats i quan Venus irromp l'òrbita de Saturn.

Crec més en això últim perquè diuen també que és un vertader misteri què provoca el singlot i, encara més, què el fa marxar.

Beure un got d'aigua freda com si ens hi anés la vida, sense respirar, d'un sol trago. Que algú amb bona fe et faci un espant mortal. He vist la teva xicota amb la cara enganxada a l'aparador de pronovias de Plaça Catalunya. Mira! Aquest drap no és la teva samarreta dels Ramones?

Venen a ser uns remeis bastant efectius normalment. I crec que he descobert la seva naturalesa maligna. Aquests consells, no són cap cura perquè en realitat són espasmes que tapen uns altres espasmes. Vegem-ho.

TACA D'OLI I TACA DE CAFÈ

És com deia el mestre Perich. De la mateixa manera que una taca de de cafè es treu si hi posem una taca d'oli, un espant silenciarà un singlot. Però el singlot correrà per sota l'ànima per sempre, com una ombra somorta de l'espasme triomfant que va ser.

L'home que un dia se li va troncar el singlot amb un espant, serà doblement desgraciat, fisiològicament parlant. Tindrà una taca de cafè sota una taca d'oli.  I és clar que allò ja no serà mai més una taca de cafè! Serà una taca d'oli cobrint una taca de cafè. Pensem-hi perquè l'abast de la metàfora preciosa és molt greu!

EL MAL QUE FA LA FILOSOFIA ALS ÒRGANS DEL COS

Què devia passar el maig de 1922 a la vida d'Osborne? Quin devia ser el desencadenant del singlot que l'acompanyaria durant 68 anys? Avui he estat realment abstreta pensant en la quotidianitat d'aquest pobre home. Jo amb el meu minúscul i passatger flat misteriós de costella -que ja en sentirem parlar-.

 Donant-li voltes he arribat a la conclusió que a en Charles O. li va passar una mica com a l'àvia del meu amic J-M G-S. L'àvia del meu amic ho tenia tot girat. El cor a la banda on no havia de ser, el fetge seguint el cor a aquell costat de cos... La professió mèdica auscultant  un mort vivent. Un viu que contradeia els manuals d'anatomia bàsica... En fi, des del judici de la majoria, l'estranyesa era la mateixa que produïa el cas Charles O. (amb la diferència que l'àvia del meu amic no molestava a ningú bategant des de la dreta).

Què tenien? Un funcionament normal dels òrgans interns i una mala interpretació de l'estatus categòric dels òrgans en qüestió: Els òrgans amb vida pròpia havien decidit portar la contrària i esdevenir superòrgans, situant-se més enllà del funcionament moral de la resta d'òrgans del cos. Era evident que aquells òrgans, havien llegit Nietzsche.

El cor de l'àvia de J-M G-S bategava amb autenticitat, perquè el seu estat de bategar-des-de-la-banda-que-no-toca, havia estat escollit pel cor en el moment de repartiment de bandes de cors en projecció. En cap formulari hi havia escrit: "triï la casella de la banda contrària. Hi havia només: "colesterol o cardiopatia", aorta histèrica o ventricle depressiu". El cor va transvalorar! Així, el diafragma del rècord Guinnes dels espasmes, s'espasmatitzava perquè espasmatitzar-se era la seva manera autèntica i superior de discórrer.

Però  continuo preguntant-me: ¿Què devia passar  el maig de 1922? Com devia ser l'anunci, el migdia, el cop de martell, l'espant benvingut però dolorós que va fer canviar la manera de respirar de Charles O.?

Osborne era un home tranquil, ferm i constant. Amb la seva fermesa, tranquil·litat i constància guiava els passos dels seus amics i coneguts. De fet, abans del gran dia, Osborne era conegut com Charlie el gurú diapassor. Amb aquest apunt vull dir que no va ser per cap estat nerviós ni per cap excitació que el singlot hagués aparegut. Charles O. ni s'excitava ni es posava nerviós, mai.  Devia ser una altra cosa, un contraespant prou important, un got d'aigua prou freda i ràpida com per generar un singlot quasi etern.

De totes maneres, la història del singlot s'acaba tràgicament quan el diafragma se n'adona, 40 anys més tard, que està ben sol. Que aquesta mena de respiració tallada per l'hip agut i perseverant de la revolta, només li ha dut solitud improductiva. Que no hi ha res més bonic que adormir-se sentint com una altra respiració s'acobla lentament a la teva i això, Charles Osborne, ho va sentir ben poques vegades. Hip!

são os dentes caindo depois de apodrecer por dentro

Aquest cap de setmana he fet una cosa extraordinària a la muntanya. La muntanya representa moltes coses: bellesa, natura, esforç... a mi per exemple em recorda que som formiguetes.

La gent de la muntanya se suposa que és més dura, més resistent a les malalties i a la intempèrie. Se suposa que tenen millor salut, i que quan van mal dades són capaços de sobreviure sense les comoditats urbanes. A la ciutat, quan alguna peça de l'engranatge falla, tot deixa de funcionar, i els últims mesos han anat fallant les peces una rera l'altra: electricitat, transports públics, aigua, transport de mercaderies. Què fallarà el mes que vé? Per a quantes coses no estem preparats?

La muntanya ens posa a tots al lloc que ens pertoca. Dissabte vaig aconseguir pujar un desnivell de 1600m en menys de tres hores, perseguit per l'ombra de la posta de sol, i si ho vaig aconseguir no va ser per l'entrenament específic de les darreres setmanes. No va ser per portar la roba i el calçat correctes. No va ser gràcies als crits d'ànim dels amics (bé, això últim una mica sí).

Si ho vaig aconseguir va ser perquè la muntanya ho va voler.

Un vent una mica més fort i l'entrenament hagués fet figa, una mica de pluja i la roba hagués sigut insuficient, una nevada i estem perduts, una tempesta... escombrats com formiguetes. La solidaritat hagués sigut l'única sortida. En Joan, de l'organització, va cuidar de mi i de dos corredors perduts més durant el descens, i de fet va arribar al poble ben fotut dels genolls.

A la muntanya aflora el millor de nosaltres. L'ambient que es viu en una cursa de muntanya no té res a veure amb el de curses planes. Hi ha gent que ho sap molt bé això.

Entrega de premis, per mi només dos protagonistes: un noi de 77 anys...

...i uns voltors, que fent una exhibició de vol ras van deixar ben clar qui mana aquí i qui està només de pas per aquestes terres.

Lo fotut arriba al vespre, en arribar a Barcelona. Ja no ho puc suportar més. Adéu, Barcelona. La vida és massa curta per gastar-la fent la feina equivocada.

Potser no és la feina equivocada, però sí el lloc equivocat. Me'n vaig, això no hi ha qui ho aguanti. Barcelona viu en un fràgil equilibri, necessita reformes estructurals, però no és la meua guerra. Catalunya té 1000 anys, fa 1000 anys segurament Àreu ja hi era, i pel Monteixo 1000 anys no són res. Barcelona també té més de 1000 anys, però què quedarà de Barcelona d'aquí a 1000 anys? Just davant d'on treballo hi viu un arbre enorme, que no creu en els obstacles i ha estat capaç de créixer més enllà dels barrots de ferro.

La natura sempre guanya.

Un parell d'enllaços:

• Fotos del Marc.
• Web de la Cuita el Sol, on hi trobareu classificacions, fotos i videos.

Dimecres és dia de gimnàs, això vol dir que primer toca guanyar-se el sopar amb un bon esforç i després passar per la sauna, cosa que millora enormement el meu estat d'ànim. A la sauna, els habituals fem tertúlia literària i cinèfila. Poca broma. Quan ja estic preparat físicament i mental per al ritual, passo pel restaurant Kirin a recollir la teca.

El sushi consisteix bàsicament en una rodanxa d'arròs blanc, folrat amb algues, i un farciment que pot ser peix (salmó, tonyina, gambetes) o vegetal (alvocat, etc). La rodanxa es suca en salsa de soja i es pot acompanyar per la infumable mostassa picant anomenada wasabi i encenalls de gingebre.

Al meu barri hi ha una infinitat de restaurants japonesos, és una exageració, de vegades n'hi ha dos a la mateixa vorera. N'hi ha de molt cars i d'altres de més justets. Evidentment no els he tastat tots, però uns quants sí, i de moment al Kirin és on fan el sushi que m'agrada més. Només és un bufet cutrillo, d'aquells de platets en cinta giratòria, però els aliments són molt frescos i l'arròs del dia, cosa que en altres llocs no poden dir. I és dels japonesos barats.

Però darrerament he canviat aquest costum. Fa cosa d'un mes que l'Urtxu i jo vam descobrir el restaurant àrab-grec Albarakah, molt i molt a prop del pis. És de lo milloret que hem tastat en cuina del mediterrani oriental, i els preus estan molt continguts. Tenen el mateix que en molts altres àrabs, però molt bo, es nota que ho fan amb carinyo. La cuina a la vista, per cert, i s'hi respira bon rotllo. Són amables de debò.

Doncs fa dos dimecres em disposava a executar el meu ritual "dimecres japo" quan vaig pensar... "i si fan menjar per emportar a l'Albarakah?". Em van dir que si, i vaig demanar un cous-cous amb vedella. Perill! Què bo que estava... al sushi li ha sortit un competidor pels meus dimecres al vespre.

El cous-cous en essència és un plat d'aquells de "posa-hi tot el que et sobri al rebost abans que caduqui", com ho són les escudelles i les paelles. Sobre una base de sèmola al vapor i verdures bullides s'hi pot afegir carn, normalment de pollastre o de vedella (no crec que sigui una bona idea posar-hi porc, encara que no hi hagi cap musulmà a la taula).

Ahir dimecres vaig provar el de pollastre. El cuiner em va fer esperar una mica, i es va excusar dos vegades dient "tenia cous-cous d'ahir, però he preferit fer-te'n de nou". S'agraeix!

El desenllaç del combat? No diré que hi ha hagut un empat, però aniré alternant.

Títols alternatius per aquesta entrada:

• sushi versus cous-cous
• del japó al mediterrani
• els petits luxes són la sal de la vida

Més informació:

• Restaurant japonès Kirin. Aragó, 231. (mapa) 93 488 29 19
• Restaurant àrab-grec Albarakah. València 204. (mapa) 93 323 46 51

La persuasió és tan vella com el llenguatge. I això, l'autor de la Bíblia ho sap. Continua fent falta alimentar estats de creença, fer moure opinió respecte el fet religiós. Continua fent falta convulsionar no només per destriar adeptes, sinó també per ser present en el teixit social, en tot l'entramat social, no només en l'apoderat per la fe. Ser, d'alguna forma, a tot arreu.

Avui dia hi ha, com a mínim, dues entitats omnipresents. Una, alguns ho saben, és Déu. L'altra, alguns ho creuen, és la publicitat. L'esperit sant del Capitalisme. Qui diu que l'Església no batega amb els temps? Així com es comunica la publicitat també ho fa l'església. La publicitat com a sistema de comunicació que es val bàsicament dels mass media per arribar al consumidor de missatge.

Es pot anunciar cotxes o detergents, begudes o pomades per les hemorroides, estampetes o hòsties consagrades. Amb aquest cotxe seràs més feliç i més lliure. Amb aquest bàlsam alleujeriràs els mals anals o espirituals. Es ven, bàsicament imatge a través d'uns mecanismes tentaculars ben cargolats a l'imaginari social. El producte ja és una altra cosa.

Saben aquel que diu...

Un exercici publicitari és reeixit si té la capacitat de sorprendre'ns. I això, l'autor de la Bíblia i els hereus del seu copyright ho saben. Saben que l'infern ja no sorprèn. Saben que la promesa d'un món transcendent va encoratjant cada vegada a menys personal. Saben, a més, que el seu personal ha perdut si no tota, bona part de la confiança i el respecte de la clientela cristiana. I llança cops d'efecte boníssims. L'any passat va abolir el llimb. Enguany remasteritza els pecats capitals. I ara, ja oficialment, excomunica les dones sacerdots i els agosarats que hagin gosat ordenar-les "dones sagrades".

Quin pecat tan sols imaginar mínimament que una dona pugui arribar a ser sagrada! (a part de per parir el Salvador, és clar). Només podem ser bones per multiplicar i alimentar l'espècie, l'abnegació i la saviesa casolana. I és que la dona sempre ha estat culpable dels mals del món. Ve d'antic la truja d'Eva temptant al porc d'Adam. La resta de truges parint des d'aquell moment amb dolor. I porcada darrera porcada, els sequaços de Déu, definitivament, no ens deixen ni repartir una hòstia.

latae sententiae (de manera automàtica)

Es tracta del Decret General "sobre el delicte d'ordenació sagrada d'una dona", signat pel prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe (ex-Sant Ofici), el cardenal William Lleuda. I s'aplica de manera automàtica des del moment de ser publicat. Tot plegat, diuen, per tutelar la naturalesa i la validesa de l'Ordre Sagrat. Tot plegat, diem, per ser a tot arreu. Per ser discutit. Per ser en boca de tots, tots els que es posen les mans al cap.

El document publicat al diari vespertí de la Santa Seu, L'Osservatore Romano, va en contra de tots els valors políticament correctes i altra vegada es torna a obrir el diàleg entre dos jocs de llenguatge diferents. El de la fe i el de la raó. És la unica explicació, des de l'ús de la raó, que hom té per explicar-s'ho. Dos jocs de llenguatge diferents. Regles diferents. Comunitats diferents.

Aleshores es genera un estat d'estranyesa, de sorpresa quasi onírica. Una mica com el que tenia Alícia amb bona part de les criatures de Wonderland. Una mica com tots aquells que vivim darrera els murs immensos i daurats que el Vaticà s'ha anat construïnt al llarg de la història. Per nosaltres i per bona part d'aquells que viuen la fe com un gest d'amor, això ens xerica.

Dones estranyes

Finalment i malgrat tot, encara hi ha dones que desitgen ser ordenades sacerdots. Que volen jugar un altre paper, el paper que els legisladors de l'estat tot just han escrit fa poques dècades.

Dos ancestres s'estimen per sempre a la medul·la de la fe: El masoquisme feminoide i la misogínia poruga, tan atàvics i contemporanis com ho són l'amor o la guerra. Que Déu ens agafi confessats.

(Pasolini, via R. Barthes)

(e, mutatis mutandis, penso que o mesmo vale para o amor)

Ja sé que és un tòpic gastat parlar de l'estructura narrativa holliwoodiense i com que no vull que us sobrin 45 segons d'escrit, no en parlaré. Menos es más!

-Vostè!- assenyala en Ferran- és el client un milió, moltes felicitats!

(La clientela l'aplaudeix com en una convenció d'intel.lectuals. Amb el mateix aire d' entusiasme displicent. )

-Vostè!- continua assenyalant en Ferran- client un milió! Ara és propietari del MegaMax. El Megamax és a punt d'arribar. Esperi's a fora i veurà.

A la Gran Via hi ha el trànsit tallat quan surt a fora. Una munió de gent envolta l'esdeveniment. Arriba un tràiler. S'atura als peus d'en Ferran. Obre les comportes posteriors i s'estén una escaleta. Devalla una hostessa rossa i somrient que li entrega una cullereta mentre li desitja bon profit. És un Frankfurt de la mida d'una balena.

En Ferran ha tingut un somni molt gran. Ell ho explica tot inquiet mentre en Vicente li porta una altra tapa sospitosament gratuïta. Ho explica pertorbat.

-Mare de Déu Ferran! Quines coses de somiar... La sacietat, la magnitud, una cullereta per un immens... Frankfurt? jo crec que Freud diria...

- Qui? Que me'l servien sense quetxup!

- Quetxup...

-Sense Quetxup. Indignant!

]]> http://segundaprimavera.wordpress.com/?p=186 Fri, 16 May 2008 19:18:16 +0000 c. http://segundaprimavera.wordpress.com/?p=186 começo a achar que ter memória fotográfica é um péssimo sintoma, e o que eu mais queria é que este blog pudesse voltar ao segundo nome

podia ter me salvado na última terça...

(afinal, alimentar a linguagem pode ser um vício delicado, mas cruel)

(porque quem está na posição de olhar pra trás é que corre o risco de virar sal)

será que um dia eu chego lá?

A l'hora d'esmorzar, en comptes de fer el descafeïnat (1,25€) a la cafeteria La Nou del mateix edifici he agafat la poma, l'he rentat i he sortit cap a la plaça a fer Diada. Molts turistes, molts catalans i un sol radiant, i jo enmig de tots menjant la poma a mossades.

Busco la carpa de Catalunya Ràdio, m'ha costat de trobar entre tantes carpes i unitats mòbils. Veig al Bassas a peu plaça, fent conya amb els de la Cubana, caracteritzats, que promocionen el seu reeditat espectacle.

Sort que el Bassas és tan alt i puc tirar la foto. La de l'esquerra, amb ulleres de sol, és la Judith Mascó.

Els de la Troba Kung Fu perpetren una cançó i jo, com molts d'altres, circulem. Torno a la feina i a la cafeteria La Nou encara hi ha les companyes, a les fosques, abrigades. Els anuncio solemnement que a partir d'ara esmorzaré a la plaça, amb el bon temps, i em miren com un bitxo rar.

Un cafè no val 1,25€. Al cap de la setmana són 5,25€. Al cap del mes són 21€. Això és un sopar notable. Multiplicat per quatre que som a l'equip són 84€ al mes. Per dignitat, a partir d'avui començo un costum saludable i econòmic.

Feliç diada de Sant Jordi!

Els canaris anomenen Godos als habitants de la península. Estranyament sense cap esperit separatista. Els hi diuen Godos, els conceben diferents, forasters i invasors i prou. Els Catalans, per tant, som godos. Els madrilenys, també. Això m'ho ha explicat en Maxi, un canari de color taronja establert des de fa dos anys a Catalunya.

Té la gàbia penjada a primera fila del carrer de Sants. En Maxi era feliç allà entre el plataners frondosos de les illes. Cantava, refilava en colors, per carnaval es difressava de gat i feia conya amb els seus amics periquitos. Sempre arribava una hora tard a tot arreu amb en pretext del decalaix horari. El menjar era exageradament més barat que aquí. Les plomes li lluïen sota un sol resplandent!

Ara en Maxi es podria confondre per un corb. De la merda dels camions i d'altres monstres urbans s'ha tornat negre del tot. Ara en Maxi es podria confondre amb un corb si no fos perquè la pol.lució també ha desenvolupat altres mutacions en ell que l'assimilen bastant amb un lloro. I aquesta ha estat la perdició d'en Maxi. Poder parlar com ho fan els lloros. Canviar el melòdics cants despreocupats d'escena frugal de Walt Dysney, per llenguatge pur i dur. Parla amb el seu amo. Tenen llargues converses sobre la condició humana i en extensió, animal, sotmesa al tràfec insaciable de la contemporaneïtat. I del tema de l'aigua.

Quan fem les presentacions li dic que sóc la Mar i que vinc de Girona. Que hi ha moltes gavines carnívores devoradores de coloms bicèfals. Uns coloms que ensems, son devorats per les carpes mutants de l'Onyar misteriós. Que a Barcelona els ocells ho tenen molt més bé. El pobre no pot dir ni mu. L'enganxo en plena crisi nerviosa. Es veu que sovint presenta quadres d'angoixa i s'arronsa a un raconet de la gàbia mentre hiperventila amb el bec ficat dins una bosseta de paper. Potser no era el millor moment per parlar-li d'aquelles coses.

En un primer moment, crec que li he provocat jo. Però de seguida veig que ha estat la paraula "Girona". Seguidament, veig que té un potet sota l'ala. S'ha comprat un xampú en sec i les cames les té plenes de ronya. Fa mesos que no es renta. No pot suportar banyar-se amb l'aigua del didal que li ha omplert el seu propietari. "És aigua dels regans de Ter!" -Piula compulssivament- "És aigua dels regans de Ter!"

Per tant, no són els aires podrits de Barcelona, sinó la seva excepcional consciència de territori el que ha fet d'en Maxi un canari negre i tinyós, en tierra de Godos.

]]> http://malamar.wordpress.com/?p=134 Mon, 14 Apr 2008 17:23:09 +0000 Mar http://malamar.wordpress.com/?p=134

Si bé Girona no és el paradigma de gran urbs, Sant Daniel tampoc ho és de vall de muntanya. És més aviat una colònia infestada d'ex-gironins que volen una mica de tranquil.litat i d'indígenes danielites, resistents, amables, incontaminats d'esnobisme. D'aquests n'he vist ben pocs, però van deixant senyals de presència.

Ho sabem tan bon punt enfilem el Galligants. A la banda contrària de les monges, del cementiri o de la insòlita botiga de làmpades hi ha, des de fa anys, un graffiti en un mur abandonat. Diu: "Quan passegeu per sant Daniel, saludeu a la gent gran".

El missatge va directament adreçat als gironins. I el to és el mateix que fem servir els gironins per dirigir-nos als de can fanga. I és que els danielites saben respecte els gironins que Sant Daniel és la seva prolongació verda de la rambla o el paral·lel feréstec del passeig arqueològic. Canvien l'Onyar pel Galligants. Els til.lers domesticats per una flora pseudo salvatgina i llestos. Però a Sant Daniel hi ha un canvi de codi. Paradoxalment la civilitat es posa en marxa en grau mínim i la gent se saluda.

Butrec en català estàndard seria forat, i cada cop que mon cosí la fa servir em fa molta gràcia.

Diumenge lo veí va fer un butrec al tabic que separa la seua cuina amb la nostra, posant de manifest el lamentable estat dels centenaris maons que formen les parets de l'edifici. Lo veí de seguida va venir a disculpar-se i ahir va venir a arreglar el desastre domèstic.

Aquest és lo butrec en qüestió:

Dedicat al carallot de mon cosí, a qui les circumstàncies laborals han tornat a enviar a Gabatxolàndia. Que tinguis sort en aquesta nova etapa!

Enllaços relacionats:

• Lo diccionari lleidatà-català

um café vienense e um brownie

nunca vou saber que a flor desenhada no prato com calda de chocolate  é só um enfeite

mas sempre é bom saber, por puro acaso, que ainda há laços de fita