Aquel personaje que sólo veíamos como un pianista de salón del Oeste  resultó ser un músico más que notable. Muchos años después recibió la Medalla de Oro de la Comunidad de Madrid, y el Duende se enteró entonces de que se había iniciado a la música de la mano de un hombre culto y refinado, autor de oratorios, zarzuelas, conciertos e incluso sinfonías al que no le dábamos la menor importancia. Tan poco se valoraba la música y la educación musical entonces. Un gran músico para apacentar un rato a un gallinero de mozalbetes que pasaron por un colegio prestigioso sin saber ni lo que era la clave de sol.

En la casa del Duende se escuchaba el Concierto de la Noche de RNE en un gran receptor Philips instalado junto a la camilla. Bajo las faldas de ésta calentaba un brasero, que entonces era un tesoro. Un día de prosperidad -no hubo muchos- el padre se presentó en casa con un pikú, y tres o cuatro discos negros. El Duende no sabía ni quién era Juan Sebastián Bach ni donde quedaba el Brandemburgo que bautizaba aquéllos conciertos del vinilo. Pero se los aprendió de memoria, y los silbaba por los pasillos. El Duende recuerda con emoción la primera vez que escuchó a la ONE en una matinée dominical del  Monumental Cinema de Madrid. Por fín veía en directo el nacimiento de esos sonidos que integran una orquesta. Por fin descubría las tripas de la música clásica. No había Auditorio Nacional, el Teatro Real, como los Nuevos Ministerios, era una de esas obras de reforma que al igual que la Sagrada Familia de Barcelona, uno cree que no acabará nunca. El Duende se resignó entonces. El privilegio de hacer música era una quimera.

Y se consoló como tantos de su generación. Pandilla veraniega, noche de luna, a ver si  hacemos manitas con Pepita, amigo despabilado que acompañaba a la guitarra, rancheras, Duo Dinámico, los  Brother Four, Paul Anka,  Charles Aznavour, María Dolores Pradera y los Gemelos, Boby Darin, Ricky Nelson, Gloria Lasso, Adamo...Y el inevitable Clavelitos que nos marcó a todos.

Espinita clavada hasta que alguien le dijo que, si es difícil dominar un instrumento, no es imposible sacar partido a la voz si la juntas con otras. La mayoría de ellas tampoco sabe lo que es una negra, una corchea o una semifusa. Pero con buen oído y memoria musical, buena mano directora,  ensayo y mucha ilusión se consiguen resultados que sorprenden a quien nunca supo música. Mañana, a las ocho y media de la tarde en la Iglesia de Los Jerónimos, es el concierto del año para el Duende y sus compañeros  de coro. Junto con una orquesta de jóvenes profesores cantan fragmentos del Oratorio de Navidad de Bach y del Mesías de Haendel, y luego un repertorio de villancicos españoles que, maravillosamente orquestados, suenan a música celestial. No es el sonido del Orfeón Donostiarra, ni el  del coro de Saint Martín on the Fields. Pero para un modesto aficionado, sentirse en él es tocar el cielo. Donde, por cierto, al igual que Clarence-el angelito de segunda clase de Qué bello es vivir, otro Angel- Martín Pompey, se asoma al balcón por ver si estos frutos tardíos de su enseñanza le ganan las alas y sube en el escalafón.    

En la pàgina 32 de La Vanguardia d'avui dia 28 d'agost hi trobem un article d'Oriol Pi Cabanyes (Angélica diva), que torna a parlar del presumpte oblit de Catalunya cap a Victoria de los Ángeles i de la presumpte responsabilitat que te en l'afer el germà de Montserrat Caballé, vetant la contractació de la Victoria en el Liceu, quan ell n'era el principal agent artístic que nodria i controlava les temporades.

De la resta del article no penso opinar. A aquestes alçades de la història, sembla absurd parlar de les excel·lències del cant de Victoria de los Ángeles, però d'aquest inici desafortunat si que voldria dir-hi la meva.

Victoria de los Ángeles va debutar al Liceu el 12 de febrer de 1948 cantant la Elisabeth del Tannhäuser i la seva darrera actuació en una funció d'òpera va ser 19 anys més tard, el 22 de gener de 1967 amb la Manon de Massenet. En total 8 temporades i 9 títols diferents:

• Elisabeth (Tannhäuser) temporada 1947-48
• Rosina (Il Barbieri di Siviglia), Elsa (Lohengrin) i Agathe (Der Freischütz), temporada 1948-1949.
• Eva (Die Meistersinger von Nürnberg) i Elisabeth (Tannhäuser), temporada 1949-50.
• Butterfly (Madama Butterfly), temporada 1955-56
• Manon (Manon) i Mimí (La Bohème), temporada 1956-57
• Rosina (Il Barbieri di Siviglia), temporada 1958-59
• La Atlàntida (estrena mundial), temporada 1961-62.
• Manon (Manon), temporada 1966-67.El 24 de juliol de 1992 tornava Victoria de los Àngeles al Liceu amb un recital. Al mateix any, però al mes de setembre (23 i 34) tornà a cantar La Atlàntida i el 17 de març de 1994 va intervenir en el Palau Sant Jordi en el concert anomenat Les millors veus del món, en ocasió del incendi del Teatre.

Montserrat Caballé va debutar amb l'Arabella el mateix any que Victoria participava en l'estrena mundial de La Atlàntida, és a dir, 1961-62. Jo no crec que la influència de la debutant Caballé, fos tan gran com per vetar a partir d'aquell moment la seva contractació.  

La carrera operística de Victoria va minvar molt a partir de 1961, últim any de la cantant a les temporades del MET i curiosament any del sonat debut a Bayreuth. Però el cert és que a partir d'aleshores es va dedicar al lied. La seva darrera intervenció operística va ser al any 1980 al Teatro de la Zarzuela de Madrid interpretant la Mélisande.

Es cert que aquest abandonament de les interpretacions operístiques va coincidir amb l'esclat de la Caballé, però va ser el Liceu dels únics teatres en contractar-la a l'any 1967, per cantar òpera. La seva activitat operística va desaparèixer de tots els teatres i no crec que en aquells anys el clan Caballé fos tan poderós.

Ella es va estimar més anar al MET i fer-hi grans temporades que cantar a la Barcelona provinciana dels anys 40's i 50's, quan potser Rudolf Bing ja no va comptar amb ella i la resta dels altres teatres tampoc, va orientar sàviament la seva activitat cap a la vessat liderística, en la qual encara va brillar més, si cal.

És absolutament injust dir que Catalunya o al Liceu no varen ser justos o agraïts amb la Victoria. L'agraïment s'ha de guanyar i en tot cas ha de ser recíproc. En un país tan petit com el nostre, potser no tenen cabuda més d'una diva, però el nou Liceu, el institucional, no el privat, va homenatjar-la en vida com es mereixia.

El Liceu de la Victoria era un teatre privat, on ella segurament no es va entendre amb els empresaris que es varen creuar en la seva gloriosa carrera. Voler enfrontar el bo i millor que ha donat aquest país, en qüestió de sopranos, no és just i en qualsevol cas, tan sols coneixem una part de la història. Els Caballé també podrien dir la seva i sobretot, el que més m'interessa, la visió dels dirigents i empresaris del Liceu d'aquella època, ells si ens podrien dir el motiu per el qual no va venir més la insigne Victoria de los Ángeles.

Sr. Oriol Pi de Cabanyes, si volia fer-li un homenatge, crec que ha fet un flac favor a la cultura del nostre país, alimentant una vegada més, aquesta llegenda negra.

La història de Manon, si no la coneixíem, a hores d'ara ja és com la història d'una parenta eixelebrada explicada per tres o quatre persones diferents, cadascuna de les quals ens en remarca uns aspectes i evita parlar d'altres. Així, aquesta Manon de Massenet no arriba a passar a Amèrica, com la pucciniana i la de l'abat Prévost, però potser se'ns mostra menys frívola... si més no se'ns vol fer creure que en algun moment, igual que a la novel·la, ella intenta tenir una vida normal al costat de Des Grieux.

No tinc cap però per posar, aquesta vegada. Ni per veus, ni per escenografia, ni per vestuari, ni per manca de ballets... De fet, de ballets n'hi va haver dos: un al preludi i un altre al tercer acte, a la part que transcorre als jardins de Cours-la-Reine. Pel que fa a veus... bé, jo no havia de sentir cantar Natalie Dessay, sinó Inva Mula —a que ja havia tingut l'oportunitat de sentir al Rigoletto de la temporada passada—, però vaig haver de canviar de dia perquè em coincidia amb les vacances. Natalie Dessay ha tingut força problemes de veu de veu al llarg de la seva carrera i va haver d'abandonar l'escenari en una de les primeres funcions de Manon, però tenia moltes ganes de sentir-la, sobretot després que finalment no la pogués veure com a Ophélie al Hamlet de fa quatre anys, però dimarts es va lluir. Tot i que el precedent que tenia d'aquesta òpera era la versió de Victòria del Àngels, per qui he confessat debilitat més d'una vegada, he de dir que va aconseguir emocionar-me de valent... fins i tot a l'hora de morir-se a l'escenari —tinc una certa incapacitat d'emocionar-me a segons quines morts sobre escenaris... També Rolando Villazón (Des Grieux) i Manuel Lanza (Lescaut) van lluir-se, i no diré res del cor perquè em sembla que no hi ha res a dir que no ho haig dit abans. Fins i tot l'escenografia, amb un únic decorat que servia de fons a totes les escenes de l'òpera —només lleugers canvis d'atrezzo indicaven canvis de localització— va mostrar ser prou polivalent per representar prou creïblement una taverna, un casino, la petita cambra d'un pis parisenc, una església, uns jardins públics... i per mostrar alhora la brillant decadència de l'època i els personatges.

Per acabar-ho d'adobar, dijous vaig anar a veure Thaïs. Més Massenet, aquest compositor de qui coneixia més coses de les que em pensava —«La meditation» de Thaïs, per exemple, sense saber que era d'ell. Òpera en versió concert, el cor a l'escenari, els protagonistes a peu dret davant dels seus faristols... tots? No, Renée Fleming sense faristol, cantant de memòria, elegant i refinada, posant tots els matisos necessaris perquè oblidéssim que vèiem una versió concert i no una versió representada: va ser Thaïs, la cortesana, quan ho havia de ser, i va ser la pecadora penedida quan tocava (el canvi de vestuari, del vermell passió dels primers actes al xampany de l'últim també semblaven marca la conversió del personatge). La resta del repartiment va estar a l'alçada, com Josep Bros (Nicias), Stefano Palatchi (Palémon), Olatz Saitua (Crobyle), Marina Rodríguez-Cusí (Myrtale)... i Franck Ferrari (Athanaël), que substituïa Thomas Hampson, i a qui un veí de la filera del davant d'on seia jo va dedicar una considerable esbroncada a la qual es va afegir, a l'hora dels aplaudiments finals, un d'aquests amics dels trens barats que no havia dit ni mu durant tota l'òpera. Jo no entenia l'esbroncada, i conforta llegir que els entesos tampoc hi estan gaire d'acord.

En resum, si ja m'agradava Manon (encara que sigui en la versió de la fotografia de la nota anterior, amb Victòria dels Àngels), ara he descobert Thaïs i m'han quedat força ganes de descobrir més música de Massenet.

Technorati tags: música – òpera ― Jules Massenet ― Manon ― Thaïs ― Gran Teatre del Liceu ― temporada 2006-2007

I'm a wee bit obsessed, but I love it.

They include these soprani as Violetta Valery, Verdi's famed courtesan.

Angela Gheorghiu, Anna Moffo, Anna Netrebko, Anna Rosza, Beverly Sills, Cheryl Studer, Edita Gruberova, Eteri Gvazava, Eleanor Steber, Hjordis Schymberg, Ileana Cotrubas, June Anderson, Joan Sutherland, Licia Albanese, Montserrat Caballé, Maria Callas, Mirella Freni, Pilar Lorengar, Rosanna Carteri, Renée Fleming, Rosa Ponselle, Renata Scotto, Ruth Ann Swenson, Tiziana Fabbricini, Teresa Stratas, Victoria De los Angeles, and...Virginia Zeani.

Yes, Zeani.

Romanian.

You don't know her?

But you must!

"Ms. Zeani is the most underrated soprano that ever lived. She had the voice Callas never had, amazing artistry and was just as great of an actress. She had the technique that allowed her to sing every soprano role under the sun. She is the absolutissima primadonna."

She was Violetta.

E Strano!...Ah! Fors'e Lui...Sempre Libera
La Traviata, Giuseppe Verdi

Tenesta La Promessa
La Traviata, Giuseppe Verdi

Dissabte es van obrir oficialment al públic els jardins de les noves facultats de Filosofia i de Geografia i Història amb un homenatge a Victoria de los Ángeles, a qui se li han dedicat. Uns jardins amagats –no només estan dins del nou campus, sinó que a més estan per sota del nivell del carrer–, «petits i bonics» (crec que van ser les paraules del senyor alcalde), als quals es pot accedir des del carrer Ramalleres i des del carrer Montalegre. Vam fer una pausa a la feina per assistir-hi i vam poder sentir els parlaments de Jaume Radigales, patró de la Fundació Victoria de los Ángeles; de Màrius Rubiralta, rector de la Universitat de Barcelona; del senyor Jordi Hereu, alcalde de Barcelona, de la néta de la soprano, de la tutora del fill i d'altres persones més de qui no recordo els noms, a més dels xiulets i els insults d'un grupet de gent. Però el millor va ser la breu intervenció de la soprano Begoña Alberdi, que va interpretar l'ària «Un bel dì vedrem» de Madama Butterfly, un moment de la qual el teniu a la fotografia.

(El Periódico de Catalunya, edició en línia)