Al cinema municipal de Pantin hi projecten pel·lícules alternatives - és una mica com els Verdi - a un preu més que raonable. Tot i així la gent no hi va gaire, perquè prefereixen anar a les estrenes del centre de París. És una llàstima!

Aquestes fotografies són una mica diferents de les que acostumo a penjar, més aviat d'exteriors. M'agradaria que me'n donéssiu la vostra opinió. Si les voleu veure més ampliades, són aquí.

Coneixmón: la webràdio del turisme responsable

Arran d’haver participat en un viatge de turisme responsable l’agost del 2005 amb la voluntat de conèixer el moviment més important del continent americà, el Moviment dels Sense Terra (MST) del Brasil, l’estiu del 2006 estrenem a Ràdio L’Hospitalet (96.3 FM) l’emissió del primer

programa de ràdio del turisme just, el 'MÓN OBERT edició ESTIU'.

El programa setmanal, d’una hora de durada, s’estructura amb uns espais ben definits:

a) Introducció
b) Radiografia del destí
c) Presentació de l’entitat que proposa el viatge
d) Conversa amb els turistes responsables
e) Reportatge relacionat amb el poble visitat

Sempre amenitzats amb la música i amb els ritmes originals de cada població, cada programa és un viatge diferent, és un apropament humà als pobles de la terra a través de les organitzacions i persones animades i amb ganes d’encoratjar als oients a apuntar-se a una altra forma de conèixer món.

Què és el turisme responsable?

L'nomenat "turisme responsable" no apareix com un tipus o model específic de turisme, sinó com un moviment a favor de la sostenibilitat de l’acció turística que s’articula a través d’una àmplia gamma d’accions que podem sintetitzar en tres eixos:

a) establir models de desenvolupament turístic sostenibles i específics per a cada zona de destí, respectant les variables socials, culturals, econòmiques i mediambientals autòctones;
b) denunciar els impactes negatius que el turisme comporta o pot suposar en les societats locals i en el seu entorn, i a la vegada implicar-se i recolzar als col·lectius afectats;
c) valorar i reclamar la responsabilitat de turistes, tour-operadors, amfitrions i institucions públiques per tal d’afavorir models turístics sostenibles [J.Gascón & E.Cañada, "Viajar a todo tren: Turismo, Desarrollo y Sostenibilidad", Barcelona, 2005].

No es tracta per tant, de promocionar només models turístics alternatius respectuosos amb les societats, el medi ambient i les economies locals, sinó d’incidir sobre la totalitat del sector en la defensa dels drets civils i polítics (drets de primera generació), econòmics, socials i culturals (de segona generació) i dels pobles (de tercera generació).

Aquí queda la recomanació. Personalment, opino que tal i com estan les coses aquest tipus de turisme no és una opció, si no una responsabilitat moral. Si intentem aplicar aquests criteris quan viatgem potser canviarem una mica les coses.

Editat: un dels responsables del programa m'ha demanat de canviar la imatge que anteriorment havia posat per il·lustrar l'entrada pel seu bànner, del qual just ara en comencen a fer difusió. Canvi fet, doncs!

Per estos motius, des de l'Ajuntament, anem a intentar facilitar la mobilitat dels adolescents i joves del nostre poble per tota Europa. Existeixen un grapat de subvencions per a fer activitats (intercanvis, cursos, voluntariat europeu...) i a més, la possibilitat de treballa a l'estranger es cada dia major. Hi ha milers d'ofertes per a l'estiu, i també se'n troben per a l'hivern. Només cal tindre ganes de viure una experiència nova.

Vaig a intentar convencer a alguns dels que han participat en intercanvis o altres activitats a l'estranger a vore si ens conten un poc com els ha anat...

Si algú dels que esteu llegint açò ha fet algun viatge europeu (amb l'escola/institut, amb els pares, amb els amics, o amb un tio ric), que ens ho conte, a vore si animem a tots els indecisos... :)

I si voleu mes informació sobre com viatjar per Europa, teniu a Susanna al Casal Jove a la vostra disposició!

Ànim i a viatjar, que el món es moooooolt gran amb moltes coses per a vore!

Bona notícia pel país, que veuria com s'acaba una situació que fàcilment hauria pogut degenerar en una guerra civil. Però cal veure si hi haurà solució pel problema que va portar el govern a prendre aquestes mesures. Alguns membres de la majoria parlamentària han parlat aquests dies del tema més important: el desarmament d'Hezbollah. Per ara no se sap si entrarà d'alguna manera en l'acord que s'estaria preparant amb la delegació que ha enviat la Lliga Àrab.

Per celebrar la decisió del govern ahir hi va haver, de nou, mitja hora de trets que a molts va prendre per sorpresa, i va fer pensar precisament el contrari: que s'havia desencadenat una nova etapa de la crisis, possiblement l'última.

A partir d'ara em proposo canviar el to del què escriuré al blog. Fins a nou avís la normalitat s'ha establert al Líban, i per tant al blog. Això vol dir que molts dels lectors d'aquests dies desapareixeran... bona notíca! Podré tornar a parlar de la quantitat de llocs meravellosos que té aquest país, de les meravelles de la seva cultura gastronòmica, dels espectacles que ofereix la natura i d'un llarg etcètera.

L'aeroport ja està obert: passeu, passeu! No diré que s'han acabat els problemes, però m'he contagiat de la filosofia libanesa, que quan veu una possibilitat de fer vida normal s'hi llença de cap. Potser és la pachorra de la que parlava la MA en el seu comentari d'ahir. Només espero que ara no s'obri un debat sobre els meus defectes ; )

Una de les meves pel·lícules preferides és "Le fabuleux destin d'Amélie Poulain". La música d'Yann Tiersen, els carrerons de Montmartre, els colors càlids i una història de conte: amb aquests ingredients, el resultat havia de ser bo per força. I com que ara estic entretenint-me amb la càmera de vídeo, he decidit que recorreré la ciutat buscant els racons on es va rodar la películ·la. Si puc, intentaré muntar un vídeo que barregi les imatges reals i les fictícies. I, en principi, sonarà de fons "J'y suis jamais allé".

Perquè vegeu que la cosa no va de broma, aquí teniu els llocs de la ciutat on s'ha rodat la películ·la, i després la seva situació en un mapa. La majoria no estan en els punts més turístics de la ciutat, serà una bona oportunitat per fer passejos diferents.

View Larger Map

Aquestes són de la part antiga de la ciutat, que rodeja el castell que corona la ciutat. Enfilada dalt del mur del castell, i sense res més alt que jo, vaig sentir que podria passar hores i hores contemplant aquella infinitud de cases, casetes, minarets i carrerons.

Fa no massa en vaig descobrir un que ara comparteixo amb vosaltres: Ombres xineses. Forma part d'una iniciativa del Periódico, un conjunt de blocs que els corresponsals del diari que hi ha escampats pel món escriuen. Aquest format, el bloc, permet una immediatesa i un estil més propi que l'estàndard exigit per un mitjà de comunicació de masses com ho és un diari. En aquest cas el seu autor, Adrián Foncillas, ens acosta la realitat de la Xina a la porta de casa o, més ben dit, a la pantalla de l'ordinador.

És un plaer llegir les seves entrades. Són crítiques, poques coses s'escapen a la seva mirada. Coses que mouen a la reflexió, i que ens recorden sovint la complexitat de la realitat que ens sol arribar en la seva forma més descafeinada i simplificada. A més a més estan ben escrites, un valor que a vegades escasseja a la xarxa i que, per escàs, sorpèn gratament quan es troba. Us n'incloc una perquè us en feu una idea. Si us agrada, aneu de cap al seu bloc, ja que la resta són igual d'interessants.

Merkel i Sarkozy, no és el mateix

S'acostuma a ficar aquests dies al mateix sac Angela Merkel i Nicolas Sarkozy perquè aquella no anirà a la cerimònia d'inauguració dels Jocs en protesta per la política de drets humans de la Xina i aquest és probable que tampoc.

Merkel és, probablement, l'única líder europea que tracta amb honesta bel·ligerància els drets humans a Pequín. El més habitual és que les delegacions diplomàtiques deixin anar als xinesos un parell de generalitats o abstraccions abans d'anar-se'n amb sucosos contractes econòmics sota el braç. Per a la Xina és un tràmit indolor, i el país en qüestió en fa prou per salvar la cara davant la seva opinió pública. "Els hem mostrat la nostra més enèrgica postura, i s'han mostrat molt oberts a considerar-la", és una fórmula habitual.

Merkel va rebre l'any passat el Dalai-lama, que havia estat ignorat en la seva visita a Espanya per Zapatero i Montilla. La visita li va costar a Alemanya un contracte econòmic sobre aviació emparaulat amb la Xina. Merkel va ser repudiada per la classe política i empresarial del seu país: menys idealisme naïf i més real politik, va ser el missatge.

Poques setmanes després, Sarkozy firmava a Pequín el contracte que dreta llei li pertanyia a Alemanya. Sarkozy ha estat portada aquests dies per postular-se com a mediador entre Lhasa i Pequín, ha estat portada per plantejar-se els dubtes de si anar o no a la inauguració, ha estat portada per imposar tres condicions a la Xina i serà portada quan anunciï finalment si hi va o no, si no hi ha portades abans. Merkel va dir fa mesos que no hi aniria i s'ha negat a entrar en aquest guirigall.

Una altra consideració: l'últim que farà la Xina és negociar amb el dalai-lama només perquè l'hi imposin. Seria un senyal de debilitat intolerable. Ignoro com de prop estava Pequín de negociar amb el dalai-lama, però dedueixo que ara està encara més lluny. Aquesta ha estat la contribució de Sarkozy al conflicte del Tibet.

No hauria de confondre's la fèrria, incondicional i admirable defensa dels drets humans d'Angela Merkel amb la mediàtica xerrameca de Sarkozy.

X-posted a footprints & doodles amb algun detall dels materials.

2/4/2008 SET X SET
El que no és viatjar
JULI CAPELLA

No és viatjar sortir escopetejat d'aquí cap allà. No és viatjar traslladar-se a una altra ciutat per motius de negocis. No és viatjar empassar-se el frenètic programa de visites d'un tour operator, amb tot mil.limetrat. No és viatjar batre el rècord de màxima visita a museus, amb la mínima estada davant de cada quadro; dedicar 10 segons a La Gioconda o veure el David de Miquel Àngel només per davant. No és viatjar endur-se el menjar de casa, la música de casa, els llibres de casa... No és viatjar estar sempre comparant el menjar del lloc, per acabar tard o d'hora enyorant el pa amb tomàquet i pernil i un bon rioja. És un viatge tonto el de qui disfruta només a l'arribar, veient les fotos a casa. És un viatge absurd viatjar amb l'objectiu d'aprendre per després poder explicar-ho als altres.

No és viatjar acumular punts per a la targeta Iberia Plus Oro i conèixer-se de me- mòria les sales vip lounge del planeta. No és viatjar demanar a la gent de la teva ciutat que et recomanin indrets per després, un cop allà, no demanar consell a ningú del país. No és viatjar estar orgullós de no haver-se perdut mai. No és viatjar, en general, anar a congressos, fires, casaments o resorts. No és viatjar arribar a un lloc i ajeure's a l'hamaca i atracar-se tot el dia de gintònics. No és viatjar ocupar habitacions d'hotel successivament, sempre iguals, però col.locades en ciutats diferents, amb el mateix minibar amb les mateixes marques de begudes.Durant molts anys, he viatjat sense viatjar: m'he mogut molt del lloc, però amb prou feines he disfrutat del destí. He desplaçat els meus àtoms, però no han sintonitzat amb l'esperit del lloc. No sé si he viatjat...

I, la meva resposta...

El que és viatjar

 

És viatjar prendre's en calma el trajecte perquè els dos vols barats que has comprat et fan estar-te 4 hores a l'aeroport mirant el sostre, somniant amb els ulls oberts en el teu destí. És viatjar veure com l'autobús de l'operador turístic ja marxa i tu et quedes, perquè encara queden tantes coses per veure. Es viatjar decidir que canviaràs la visita al museu per una processó religiosa i una cursa de cavalls pel centre d'un poble arraulit als peus d'una muntanya de pedra grisa. És viatjar posar una ràdio que no entens mentre a la cuina menges köttbullar amb salsa marró, i sentir-te com a casa. No és un viatge tonto el que no tens en fotografia perquè vas decidir que volies veure les coses amb els teus ulls i no a través del visor de la càmera. No és un viatge absurd el que no expliques als teus amics si no al teu diari de viatge, perquè davant de tantes emocions només ell és capaç d'entendre't.

 

És viatjar que, en arribar a l'alberg, la llitera que hi havies reservat es converteixi en una suit individual de dos pisos perquè és fora de temporada i ets l'única persona que s'hi allotja. És viatjar que et convidin a dinar, i que durant la sobretaula que s'allarga fins al vespre t'assabentis de totes les curiositats dels locals. És viatjar guardar el mapa i decidir que una ciutat no té mai pèrdua, prenguis el camí que prenguis. És viatjar omplir-se la gola d'aigua fresca després d'una llarga caminata... o d'aigua calenta, perquè ha fet calor i ja no és, ni remotament, fresca. És viatjar adormir-se vora el mar en una tenda de campanya, veient el sol de mitjanit, i pensant que l'habitació més cara de l'hotel més car del món no li fa justícia.

Aquests últims anys, he intentat viatjar. Potser pocs viatges, però en ells m'hi he entregat en cos i ànima. En tornar, crec que els meus àtoms s'han emportat d'amagat del control de duanes alguna cosa que, curiosament, tampoc han detectat en el control d'arribada. Encara la guarden.

Un exercici nocturn com un altre :) Bromes a part, m'ha encantat el text original, perquè m'ha permès reafirmar-me en les meves idees i la meva manera de viatjar. Temps per un mateix, temps per l'entorn i temps per la gent amb qui et trobes. Contacte directe, de l'aire, la terra i les persones. Endur-te records que no venen a les botigues, i que no es fan malbé amb els anys.

View Larger Map

Nervis, molts nervis! O il·lusió camuflada de nervis...

Adam i Eva vivien feliços la seva nombrosa prole a casa seva quan, un dia, Déu Nostre Senyor els va avisar que, ben aviat, vindria a visitar-los. En un primer moment se'n van alegrar molt; però després Eva es va preocupar, ja que els seus fills no estaven gaire nets, i li feia vergonya que Déu els veiés tan descuidats. Així, es va afanyar a netejar-los. Els netejava un darrera l'altre, però abans que pugués acabar, Adam el va avisar que Déu era a punt d'arriba. Eva va decidir, aleshores, que amagaria els fills que encara eren bruts en una cova.

Quan Déu va arribar, va estar molt content, de veure aquella família tan polida, i aquells nens i nenes tan nets i ben vestits. Però Déu no és una persona qualsevol, i no se li pot amagar res. Suspicaç, Déu va preguntar a Eva si aquells eren tots els fills que tenia. Ella, temerosa, li va dir que sí. Déu li ho va tornar a preguntar, i Eva insistí que no tenia més fills. Aleshores Déu, enfurismat, llançà una maledicció. Aquells nens que Eva havia volgut amagar dels ulls de Déu, romandrien per sempre més amagats als ulls de les persones, sent invisibles. No moririen i serien bells i joves per sempre més, però cap ésser humà els veuria mai.

Dels fills d'Adam i Eva que ella va tenir temps de netejar, en venim tots nosaltres. Els altres, que Eva va amagar, són coneguts amb el nom de 'la gent oculta', i encara habiten per les muntanyes i coves d'Islàndia. Hi ha qui diu que, a vegades, es deixen veure a algun humà; hi ha qui diu que no, que sempre romanen en la seva invisibilitat.

També hi ha ha algun incrèdul que diu que tot això és mentida; en tot cas, si veieu aparèixer en mig de la boira islandesa algú vestit amb roba de fa uns centenars d'anys sospitosament atractiu, desconfieu.

El nom del lloc on es feia el camp que vaig triar era Húsavík. Em sonava.. diferent, i poca cosa més. No vaig trigar a tornar a fer una cerca a Google , aquell cop a l'apartat d'imatges, per saber quina cara tenia el lloc que jo havia triat. És un poble petit, no vaig trobar gaire fotografies, però les poques que hi havia em van deixar bocabadada; per mi, fins aquell moment, la combinació "mar + muntanyes nevades" era una cosa impossible.

Tres mesos més tard, i havent fet unes quantes hores d'avió i encara més d'autobus, passejàvem amb els companys del camp de treball per l'espigó del port de Húsavík, i a les dues de la matinada els meus ulls veien com el sol no es ponia darrera d'aquelles muntanyes nevades en ple mes de juliol; i jo sentia, per segon cop a la meva vida, aquella sensació impagable d'haver acomplert un somni.

Si traces una línia des de Barcelona cap al centre de la terra - dit ben dit, sense tota la pel·lícula infantil del centre de la terra, serien les antípodes - i segueixes, vas a parar al bell mig del mar. Però, en termes més genèrics, sembla que efectivament, el lloc amb terra més llunyà on es pot anar des de Barcelona és Nova Zelanda.

Quan les gotes d'aigua que esquitxa la cascada més potent d'Europa t'omplen la cara i gairebé no et deixen obrir els ulls, les paraules s'encallen i no s'atreveixen a pujar més enllà de la gola. I ni falta que fa, perquè cap cadena desordenada de paraules podria explicar el què veuen els teus ulls astorats millor que el soroll eixordidor de l'aigua baixant, enfurismada, per la tallant paret de pedra. Pregunto a Gunnar, el nostre guia, si Dettifoss significa alguna cosa, i em diu que l'arrel correspon a un verb antic que vol dir “caure”, i 'foss' vol dir cascada. A Islàndia, hi ha Gullfoss, la cascada d'or; Goðafoss, la cascada dels déus i Dettifoss és, simplement, la “cascada caient”.

Res no interromp aquesta cascada grisa, coneguda per ser la més potent d'Europa, que aboca l'aigua a una velocitat que pot arribar, en èpoques de màxim cabal del riu, a 500 metres cúbics per segon. La grisor té una explicació: l'aigua baixa ni més ni menys que del Vatnajökull, el casquet glacial més gran d'Europa que cobreix el 8% de l'illa de color blanc durant tot l'any. El seu gel, en fondre's, arrossega sediments durant tot el trajecte, donant als rius i al paisatge aquest to de pel·lícula en blanc i negre.

És set de juliol i fa fred, la temperatura no s'enfila per damunt dels 15 graus. El cel està tan gris com l'aigua de la cascada. Uns milers de quilòmetres més al sud, a casa, la gent deu omplir les platges i el cel deu lluir un color blau insuperable. Però tant li fa, perquè des d'allà ni s'imaginen quant esquitxa, la cascada més potent d'Europa.

Per això, el passar mes de desembre, vaig voler visitar-los. A quinze sota zero i amb tres hores de llum al dia, era probable que el territori estigués prou buit de turistes com perquè aconseguís esbrinar algunes coses. Els resultats d'aquell viatge van ser positius, més del que mai hauria pogut creure. En d'altres entrades escriure sobre tot allò que vaig aprendre; de moment, em fa il·lusió compartir les fotografies sobre la cultura sámi que em vaig endur de record.

[slideshare id=299616&doc=presentacio-spmi-sverige-1205106441853668-4&w=425]

(Aquesta entrada és comuna amb fonent el gel)

Caixa
va bé tenir algo de dineret estalviat... posa 5000 lerdos per 3 mesos sense currar... eno, nusé feu les vostres comptes (depèn d'on dormiu i quin nivell de jalam feu, i tb podeu comenscar a preparar el tema curru desde catalonia), això és a grosso modo
Llogarret de lloguer
segurament el pas més complicat, podeu comenscar mirant a http://www.daft.ie per preus orientatius (noteu q Dublín es divideix per districtes, de 1 a 15 o així... 1 i 2 són els més cèntrics). Si teniu algún conegut q'us pugui allotjar temporalment, millor q millor, si no a tirar de youth hostel o similar. El consell: almenys pel cas de pis no compartit, porteu els diners del dipòsit a la visita, i si us cundeix el lloc, proposeu de pagar ya (demanant alguna garantia), així assegureu q sigui per valtros...
PPS number
primer pas per irlanditzar-se, un númeru identificatiu, com el dni... pel qual us cal un paper q certifiqui q vius a una adresca del país (val una factura a nom teu, una nota signada del landlord o amiguet q t'allotja). Us farà falta per qualsevol paperassa
Bank account
Vas al banc i demanes una compta, pim pam... et caldrà el paperet del PPS... i t'enviaran la paperassa necessària a l'adresca registrada al PPS (a no ser q la canviis), per això convé fer servir una adresca estable i de confiansca (la d'un colega o la del teu propi piset recent llogadet)
Curro
Si ets IT, és bufar i menjar polles (nah, això ja si vos escalar ràpid)... no costa pas gaire trobar laburru (un mínim d'anglès fora convenient), i els sous son competents (el meu primer curru són 800 euretes més q'el q cobrava a la terra, i stic amb un rol algo rebaixat)... potser convé més comescar amb una feina temporal (més calerons de cop)... us fareu una idea visitant http://www.computerjobs.ie o similar... ah, i aquí s'estila prou el rotllo recruiter (agència)... és còmode, i us ajudaran per preparar CV i entrevistes... ah, i convé pillar un # de mòbil el més aviat possible, per rebre les ofertes (sim card de Meteor, per exemple, 10 monedes CEE amb 10 Es en trucades
Registrar-se a hisenda (jaisend in inglix)
Vas a l'oficina de Revenue (q, per cert, és el client pel qual treballo), a O'Connell st., omples el formulari i el fots a la bústia de l'oficina (no cal fer la cuassa... si sas q posar a tots els camps)... et caldrà el codi del teu employer, o companyia q'et paga el pà... interressa fer-ho tan aviat com sigui possible, per evitar pagar taxes d'emergència (41%!) [lu normal és pagar 21% de taxes als 34mil primers tazos, i 41% als seguents]
Cost de la vida
és més car q Barna? si... pro no pas tant... aquí una llista orientativa del més rellevant i vital (no faré odioses comparacions, pq quasi no recordo el preu d'un cafè):
- un pis menut, per un, a Dublin 2: uns 750-1000 lerdus (més detall a daft)
- tiquet de bus, de Prussia st. a Dame st. (posa 1km), 1.05 eurascos
- 340g d'hamburguesa llesta per fregir, 3.59 euros
- 200g de brie President, 3.1 unitats europees estàndar
- mig litre de birra marca no t'hi fixis (Tuborg), 1.25 post-ecus (99cents de quasi sense marca... i vora 5 eurus la pinta de Guinness del pub)
- 1 paquet de cigarretes, uns 7 tazos
- 3 condons, durex sensation, 4.35 Es ratllades (el tema dones q fumen entre carrer i carrer ja no sé com va)
- 4 bons rotllets de paper de cacona, marca Tesco, 285 cèntims
- l'experiència de viure a un atre país, 79900053 impagable...

... bàsicament diria q'això és tot lo bàsic... i secondari... és tot questió de decidir-se...

a nivell laboral...
si et tocava els collons llevar-te els dilluns al matí, aquí segueix sent a pain in the ass... pro fas currículum i, possiblement, caixa... desde luek, si ets IT, trobar una feina decent no t'hauria de costar gaire...
a nivell personal...
la paperassa i les històries inicials poden ser rallants, deixar les comoditats q hagis aconseguit fins ara pot fer mandra, pro l'experiència vital s'ho val... (i, de vegades, un reset a temps t'ajuda a vore q fallava... o valorar el q tens... o el q'ets... o blah blah blah)
i el clima no és tan terrible...
tanmateix... no crec q paraules d'un atre serveixin per decidir-se... com deia el mestre mercromina yoda: fes o no facis, pro no ho intentis... (eno, convé intentar una excursió turística de prova... sigui Irlanda, sigui Nova Zelanda)

PD: Suport moral i plus a http://www.catalansadublin.com

un guia ens introduia a la història de la construcció medièvica... els detalls i subtileses de la defensa adient, per exemple: el fet q les escales de cargol es fèssin en un sentit tal q l'atacant, pujant-les, clavés l'espasa a l'espina central, deixant el cos desprotegit davant l'escomesa del defensor... ambdòs dretans és clar (era un xic demoníac ser esquerrà en aquell entonsc). O com el grau de foscor de la merda indicava la riquesa (dietètica) dels residents d'un castell... tot empastant el residu per les muralles exteriors...

el detall però, q més gràcia em feia era q, per allà el segle 18, quan eixes edificacions ja no teníen sentit d'existència i comenscaven a arruinar-se o enrunar-se, l'afició romàntica creixia i el turisme deixava marques en ses murs... i m'imaginava persones cultes de llavors (diguèssim, q saben escriure) entretingudes i amb la llengua fora, tot forscant la pedra amb punxagut element...

Bé, això potser és exagerar una mica, però vaig arribar ahir a la Molina i, en un dia i mig, han passat una sèrie de coses que fan que el temps comenci a transcórrer d'una manera diferent. Una barreja entre quotidianitat i evasió que em fa sentit bé. Crec que és això el que busco quan vaig de viatge. I amb aquesta escapada laboral als Pirineus he descobert que anar de viatge és, sobretot, una actitud.

Ahir al migdia parlava amb el conductor de l'autobus. Em va estar dient els horaris, i, com que hi ha poca gent, vam quedar que se'n recordaria que jo a les 6 seria a la parada del supermercat, per baixar. Així ho vaig fer. Amb un petit detall... vaig oblidar la bossa amb el menjar que havia comprat al seient de l'autocar. Típic de mi i la meva memòria de peix, oblidar que duc alguna cosa en els dos minuts escassos que dura el trajecte i recordar-ho de sobte mentre veig com el bus s'allunya per la carretera...

Aquest matí, però, he pujat a l'autobús i el conductor ha rigut, mentre em preguntava que què caram havia sopat. M'havia guardat la bossa a la nevera de l'autocar! En arribar a pistes, he agafat algunes de les coses i he deixat la resta a la nevera, perquè no passejar-les tot el dia, i hem quedat que les recolliria en baixar. Que, per cert, m'ha deixat colar en tots dos viatges de tornada :) Després de tot el dia fent entrevistes i voltant -es veu se'n diu observació no participant - he començat a saludar gent pel carrer a qui ja havia conegut prèviament. No hi ha tanta gent que visqui permanentment a la Molina, i fins i tot he pogut assabentar-me d'alguna xafarderia.

A la tarda, l'incident sorpresa de la jornada. Jo estava esperant l'autobus, quan he vist que un paio em mirava. Anava vestit amb un anorac blau cel, i duia unes ulleres de sol rodones. Tenia la cara vermella, he pensat que deuria ser un turista anglès d'aquells que no deixen mai de beure, ni tan sols a la muntanya i esquiant. Aleshores, he fet un parell de passes enrera. Ell també, i ha rigut. N'he fet algunes al costat, i ha fet el mateix. Mirava, i ha dit alguna cosa en veu baixa que no he entès. M'he tornat a moure, i m'ha tornat a seguir. M'he atabalat, així que he anat al lloguer de material a parlar amb els “surferos” d'allà, per despistar l'home estrany. Els he explicat el què passava, i un d'ells m'ha dit que coneixia l'home. Ha descrit la seva vestimenta, i hem anat discretament a comprovar si era aquell, sense que ens veiés. I ho era. Es diu Pep, i no està massa bé del cap. Es passa el dia voltant en el tren – més tard m'ha dit que alguns revisors el deixen colar – i visitant les estacions d'esquí. Per allà tothom el coneix, i m'han assegurat que era inofensiu. T'imita, repeteix les coses i canta cançons, però poc més.

Ha arribat el bus, i hem pujat. En Pep ha saludat el conductor (aleshores m'he assabentat que es diu Toni). Ell li ha seguit la corrent amb paciència, i en Pep ha amenaçat en tornar l'endemà. M'ha cantat unes quantes cançons, i m'ha dit que jo era de Puigcerdà, que em coneixia. Ha cantat també cançons per al conductor, i per als hotelers del voltant. A la meva parada, he baixat, i m'he acomiadat. A les sis m'han trucat els “surferos” per si volia anar a fer una cervesa, però estava cansada, m'ha vingut més de gust fer un cafè al bar de l'hotel. A la recepció he estat parlant amb els recepcionistes, i un d'ells, que jo feia anglès, ha resultat ser suec. Són nou milions però últimament me'ls trobo per tot arreu. M'ha preguntat que què se m'havia perdut al nord de Suècia per anar-hi en desembre, i hem estat xerrant una estona.

Ara estic a l'habitació, escoltant la meva música i escrivint això, mentre intento assimilar que només fa un dia i mig que estic aquí, que encara és divendres. Estant de viatge, o tenint una actitud de viatge al costat de casa, els dies són llargs, el temps es multiplica, i les experiències s'acumulen. I, efectivament, crec que és això el què busco.

Josep M. Espinàs. Entrevista a El Temps, 17/12/07.

Aquest és el meu nom en japonès, escrit pel Noe, un noi francès del camp.

A l'esquerra, hi ha un fil de llana que hem anat a comprar aquesta tarda amb l'Émilie, a la botiga del poble. Volem aprendre a fer mitjons, i la dona de la botiga, molt maca i simpàtica, s'ha ofert per ajudar-nos. Ho hem provat aquesta tarda, i la cosa està realment difícil! Fins i tot ens ha donat l'adreça de casa seva, per si volíem ajuda!

Ara toca una mica de marxa enrera, i explicar algunes coses d'aquest cap de setmana. Ben intens, per cert! Hem fet una excursió que ha estat una passada.

El dissabte al matí havíem quedat amb Gunard, l'home que ens ha organitzat la sortida i ens ha deixat la tenda. Ens ha portat fins a Dettifoss i Selfoss. Espectacular, el vent aixecava l'aigua de la cascada i ens esquitxava la cara. Dettifoss és una cascada molt potent, i l'aigua no cau suaument si no amb força i remoguda. L'aigua és de color gris, perquè porta sorra de les glaceres.

Després va començar la marxa. Des de Dettifoss i Selfoss comença a dibuixar-se un canó, que arriba fins al mar fent-se més baix. El vam anar resseguint, cada cop més i més espectacular. Color verd, cascades, rierols, un darrera l'altre. Vam haver de creuar un riu, l'aigua era glaçada i transparent. Quan els rierols arriben al riu, però, s'ajunten amb l'aigua gris de les glaceres. Hem vist també unes pedres gegants, els islandesos els hi diuen “trolls”. Després, esgotats, hem arribat al càmping.

L'endemà al matí, la cosa ha començat forta: més estrats de pedra que dibuixen hexagons en diverses roques, i en forma de cova. Després hem caminat per la cima d'unes muntanyes de grava volcànica vermella, una preciositat. Als peus, rodejats de pedres, com si fos un castell.

Abans d'arribar a Ásbyrgi, encara ens ha donat temps de travessar un mini-desert i resseguir un penyasegat, des d'on veiem ocells volant per sota nostre.

Ara mateix són gairebé la una i mitja, i estic esgotada, però, per primer cop en molt de temps, completament feliç. Escric a la llum de la finestra, és clar... des que vaig arribar, no s'ha fet de nit.