Tot seguit visitem la prescindible Biblioteca Nacional i la Slave Lodge, on ens assebentem de les condicions de vida dels primers esclaus transportats des de tota Àfrica i Sud-est asiàtic fins aquest punt. Es curiós tanmateix comprovar com la llengua actualment majoritària dels seus descendents és l'afrikaans, un neerlandès aturat en la història, al segle XVII. Queda per a un altre moment resseguir el fil de les grans fortunes catalanes fetes amb el tràfic d'esclaus, al segle XIX. Em ve al cap el conegut cognom Vidal-Quadras, però hauré de comprovar-ho.

Deixem per al darrer dia dos petits intents d'aproximació a la realitat sociològica local. Dimarts al matí, novament amb un fred humit, agafem un tren cap el Sud, direcció a St.James: una població situada a trenta quilòmetres de Ciutat del Cap. Els trens locals es divideixen per categories: primera, una mica més cara i normalment poblada per blancs i segona on hi va la resta. A la tornada, cap allà les quatre, per tant peak hour de retorn a la ciutat, ens veiem literalment immergits en una realitat monocolor negre. Per la nit, un nou bany de realitat africana, aquest cop camuflat i digerit sota la forma d'un sopar autòcton a l'interessant Africa Cafe. Per un preu moderat ens atipem d'una important promiscuïtat de plats del continent. Per la nit, costarà agafar la son amb la panxa plena.

I qui tingui orelles que hi senti.

El bus turístic ens duu fins el funicular de Table Mountain, ara tancat per manteniment. D’aquí a les exclusives platges que ja vaig visitar tot sol el dia anterior, i després torna cap el centre via el port, conegut aquí per Waterfront. La Mili i jo fem una parada a les platges, passegem amunt i avall entre adolescents que corren, juguen i es mullen i banyem els peus, no fos dit, en l’aigua glacial. Com a l’hivern a Ciutat del Cap el sol es pon a les sis de la tarda, decidim passar la resta del dia al Waterfront. Aquesta és una zona exclusiva i segura, l’única en la qual, diuen, es pot passejar per la ciutat un cop cau la nit, tota plena de comerços, restaurants i cinemes.

El que tècnicament se’n diu una ciutat comercial, vaja. Això sí, amb belles vistes sobre el port, el mar i joves de color que ballen danses africanes a canvi de les monedes que el públic tingui a bé aportar. El vespre, amb l’habitació plena de roba amb descompte comença la nostra recerca per internet de llocs on poder experimentar un safari africà en condicions. Poques hores després trobem aquest lloc idílic situat en el famós Kruger Park, en la frontera amb Moçambic. Abans de dormir, a la novel·la de Cooetze que estic llegint, David i la seva filla són brutalment assaltats en la seva casa sud-africana, a Eastern Cape. Toquem ferro.

La veritat es que és una ciutat que combina a la perfecció la grendesa kitch d'un barroc mal copiat de França, amb la modernitat d'unes infrastructures que farien l'enveja a Barcelona. la gent molt tranquila i diversa, tot i que abunden les senyorones de bolso Tous i diari El Mundo.

Aquí una galeria d'imatges comentada! Al pròxim post una crònica del peaaazo concert!

ATOCHA

Quin peaaazo d'estació de tren! Fins i tot tenen un jardí botànic al seu interior amb tortugues! El primer obstacle va ser aconseguir sortir del seu interior!

EL RETIRO

Aquesta ciutat és un pèl extranya... tenen un monument a Llucifer en mitj d'un parc enrome, plé de iaios fent footing i adorables matrimonis passejant el cotxet. Faran misses satàniques també?

Vaya vaya, aqui no hay playa! Però tenen uns palauets la mar de monus i un llac amb barquetes la mar d'apanyat!

.

GRANDES MONUMENTOS DE EJJJPAÑAAA: La puerta de Alcalà, la Cibeles i El oso y el Madroño

S'havien de veure, estava clar! Em va faltar el Km. 0 de la Puerta del Sòl, però estava en obres i no hi havia forma de trobar-lo!

Miralá, miralá, miralá, viendo pasar el tiempooo...

.

La Almudena i EL Palau Reial

Visca el Barroc cutre i exagerat a la francesa! Si per tindre, tenen fins i tot uns jardinets que imiten Versalles! Aixó té un nom que es diu enveja! No vaig entrar a la Almudena, ja que tenia un aspecte tètrico-monumental en plan Valle de los Caidos, que feia una mica de grima la veritat! I em vaig quedar amb genes de saber si dins del Palau Reial hi ha un Saló dels Miralls en petit... em temo que si!

.

EL TEMPLE EGIPCI DE DEBOD

Waaa!! Quina passada! Es tracta d'un veritable temple egipci que, davant les inundacions produïdes per la costrucció del Canal de Suez de la Presa d'Assuan es va translladar pedra a pedra a un parc Madrileny als anys 70's. És gràtis (quina cosa més rara a Barcelona, oi?) i està superben museitzat! Per dintre podem veure amb un joc de llums projectades com era i funcionava aquest edifici del s.IV-III aC. tot molt didàctic i ben explicat, amb jeroglìfics, guies i peces originals! Molt recomanable

.

CHUECA: Me la imaginava més gran...

Doncs si! Suposo que un dissabte a les 14:00 tampoc era la millor hora per visitar aquest mític barri, peró la veritat.. son 4 carrerons1 i la plaça de Chueca en si sembla de Catalunya en miniatura! Em va fer molta gràcia que hi havien establiments per tot tipus de gais: llibreries per maricultes, gimnasos per musculocas, saunes per desesperats, bars leather, botigues de roba per fashions i sex shops per tots! Però vaja, els llocs d'ambient i les discos en si semblaven (des de fora) una mica antro... s'haurà de tornar per la nit a veure que tal!

.

Museu Nacional d'Arqueologia

Mira que m'havien dit que no hi anés, que no valia la pena i jo mateix m'havia proposat no entrar en cap museu peeero... em sobrava temps i just després de baixar de Colón per Recoletos .. pam! M'el trobo allà davant tot solet, gratis i amb les portes obertes per mi! A més, quan un porta la professió a l'ànima, no ho pot resistir!!

I sí, tal com m'havien advertit és històrico-cultural i decimonònic: peces espetaculars en vitirnes sense ordre aparent, ni cap tipus d'explicació històrica. Però bueno... tenen cada cosa que et caus de cul! Que si els ullals d'elefant de Torralba i Ambrona, que si les dames d'Elx i Baeza, que si una torre funerària ibèrica de 5m d'alçada, que si un bifaç, un mosaic romà, lleons ibèrics... vaja! Lo típic que et trobes les excavacions del dia a dia!

I demà la Crònica del SATURDAY NIGHT FIBER!!!

Si com és el cas no tens transport propi, l’única manera d’arribar fins aquí és en viatge organitzat. Una excursió en autocar que normalment demana un dia sencer i et porta d’una banda a l’altra de la península de Cape Town fins al Cape Point. El trajecte comença per l’exclusiva costa Sud de Ciutat del Cap, on els blancs juguen a les platges amb la pilota de rugby o passegen el gos; s’endinsa per la zona de vinyes amb regust de missió colonial i Apartheid, i continua per la costa oriental, plena de xalets i turistes britànics, fins al Parc Natural.

El Cape Point, uns pocs quilòmetres més al sud del Cap de Bona Esperança és alhora far i mirador i es connecta amb un funicular cap el punt, ara sí, més occidental i meridional d’aquesta península. Si aquí, d’esquena al mar mires la desolada extensió del Parc, arrasada pel vent i poblada només per vegetació baixa, serps i estruços salvatges, sents com la majestuositat de l’indret i la importància històrica t’envaeixen. Com les fletxes del mirador indiquen: per al pol Sud falten sis mil quilòmetres, la mateixa distància que fins a Buenos Aires. Europa queda a prop de nou mil i Vancouver o Auckland a prop de setze mil. És en aquest punt mirant al teu voltant que et preguntes perquè en comptes de perdre el temps no vas llegir més llibres de Verne, Conrad o Melville durant la teva primera adolescència.

En la naturaleza sí existe el cubo, la red cúbica, el sistema cúbico de cristalización.

Y no es casual el empeño puesto desde el ámbito docente para, desde todas las áreas posibles, acabar con ideas preconcebidas desde el mito, el estereotipo cultural o la falta de cultura científica.

En mi clase se hace cada año el experimento sencillo y de fácil realización (más vale ya que los centros de primaria quedaron sin laboratorio) de convertir agua salada en cristales de sal y observarlos a la lupa.

Algo tan simple que pretendo que no olviden a base de teatralizar mucho la cosa: incluso si el alumnado es suficientemente infantil hablamos en principio de “magia”. También pretendo iniciar de forma amena el gusto por el estudio de los cristales en la naturaleza, como minerales que son…

Otros compañeros/as, cursos posteriores o la ESO, promueven la búsqueda fotográfica de formas geométricas en la naturaleza. Recuerdo una exposición de fotos en un instituto que me pareció estupenda.

Sorprenden las espirales (sucesión de Fibonacci en matemáticas). Y que decir de los fractales…

Este post está dedicado a todos aquellos adultos/as que siguen pensando que la línea recta y la Naturaleza no tienen nada que ver. Líneas rectas, ejes y grupos de simetría configuran la estructura interna de los sólidos cristalinos. Tiene que ver, pues, con las fuerzas de creación de este planeta, distintas a la lluvia y el viento,  las fuerzas que erosionan paisajes dando ese aspecto redondeado a montañas y piedras.

Especialmente dedicado a Eduard García, el escultor que trabaja piedras y las hace vender muy, muy caras a las galerías de arte, que para eso están. Reconozco que algunos de sus trabajos me gustaron cuando finalmente visité la exposición en la galería Encant de Maó. Pero la noche anterior, mientras esperaba la cena, había leído una entrevista que le hacían en Es Diari de Menorca en la cual afirmaba rotundo que el cubo no existe en la Naturaleza, que es cosa del hombre, sus casas, etc.  Espantada, más que encantada vi su obra al día siguiente con otros ojos.

Bueno, él puede seguir pensando como quiera… y enorgullecerse de ser artista (el se define en la entrevista como un delincuente que roba piedras pero pocas, las justas para vivir!) y haber elegido no tener nómina.  Pero a mi me gustaría poder hacerle llegar esta foto, y vaya que lo voy a intentar… para evitar que siga con un concepto básico erróneo. El cubo existe en la naturaleza y tiene una belleza peculiar para mí.

Otro concepto erróneo al que llegan ciertos artistas, creo que al abstraerse tanto de las miserias de la cotidianeidad de los humanos con nómina, es pensar que  estas nuestras raquíticas y limitadas nóminas, cuando no congeladas, amenazadas por la crisis, van a servir para comprar una de sus trabajadas, "robadas" y carísimas piedras. 

Y conste que alguna de ellas resultan bonitas...

Per acabar, buscando la foto he encontrado un interesante artículo sobre una nueva aplicación de los cristales de sal como nueva fuente de luz coherente.

"Las fuentes de luz coherente han sido hasta ahora y durante los últimos 50 años el láser común y los láseres de electrones libres. Las aplicaciones de esta nueva fuente de luz pueden llegar ser importantes en medicina.
La luz coherente es una luz un poco especial. Todos sus fotones tienen la misma frecuencia, o lo que es lo mismo, cada tipo de láser tiene un color específico. Es lo que llamamos monocromático. Además todos ellos parecen ponerse de acuerdo y oscilan exactamente de la misma manera, las crestas y valles de sus ondas coinciden (están en fase) y no se producen interferencias destructivas. La luz láser es por esta razón tan potente e intensa".

Mira por donde yo también he aprendido algo hoy... Estupendo.

*

A més dels paisatges admirats i les sensacions viscudes  (les negatives també, sempre lligades als preus de bars i restaurants al menys en aquestos mesos d'estiu... i a l'excés de iots per tot arreu i de construccions que desentonen amb l'entorn de l'illa), el record més preciat és el de l'amistat amb el Sr. Lathar i els llibres que em va regalar (bilingües català-alemany).

En arribar a casa hi era ja la seua carta. Un altre llibre i fotocòpies d'un article publicat per ell fa poc sobre l'origen de les "taules menorquines" que vull deixar ací...

La seua conversa inteligent i l'amor que sent per Menorca i tot allò que és d'ací, com ara la llengua i cultura... van ser decisius per a que el tractés. Però a més a més, és un home tan atent, educat i amable, que la seua amistat ha sigut per a mí uns dels plaers de l'illa. Amistat que espere seguir cultivant...

Més records... el Toro, a més de vistes de tota l'illa és una muntanya excepcional, amb una energia especial.

Les Cales solitàries que encara es troben, les aigües transparents que dònen a les platges colors fascinants, la posidònia que encara les protegeix, les aus, papallones i plantes, i les seues pedres, algunes cinq vegades mil.lenàries que hi encara són, testimoni mut de tot el què per aquestes terres ha passat, vingut i anat.

Records... Milers de fotos i unes avarques blaves com el mar que tant m'agrada que m'he comprat, junt a un calendari per al 2009.

*

Fins el 10 de juliol, des del 4 de l'arribada,  vaig estar a Es Castell, a l’entrada del port de Maó, en el costat dret. Front a l’illa del rei i el seu Hospital Militar de la Marina, i front a la La Mola. El poble abans era Villacarlos, però ara es diu Es Castell pel Castell de Felip V que n’hi havia. Des d’ací es pot anar caminant a dos poblats talaïotics, el de Trepucó amb una taula impressionant, i el de Trebaluger.

Rodeja tota costa un sender, antic "camí de cavalleries"que permetia posar en contacte els habitants de l'illa quan no hi havia carreteres. A vegades eren els camins dels correus, que havien de fer la seua feina a peu. 

L’arribada el dia 11, divendres, tan tard no va impedir que em situés i visités Es castell i Maó per la vesprada. Però només hi ha bus fins les 9:45 de la vesprada des de Maó, ah! i els divendres d’estiu, el bus nocturn...

Cada dia amunt i avall amb el bus o caminant, que són només 10 minuts fins el port de Maó. Per agarrar els autobusos cal anar a l’estació on hi ha un mural ben bonic. Cada dia un lloc...

Alaior (quins crespells d'atmella!) i Son Bou el primer dia a Menorca, el dissabte, per a tornar morena i enfadada per les dues torres que hi han plantificat. El tema està als tribunals; crec que han edificat i pleitejaran després, a cosa feta... I ara hi ha molta gent a la platja, massa.

En la foto, les dues torres junt a la basílica paleocristiana de Son Bou. Hi ha una zona protegida al voltant de les torres on s'hi ha instalat un àrea pública de descans, informació i educació mediambiental, amb interveció de l'ajuntament, es Consell, el GOB i altres organismes. Més val.

El diumenge, el segon dia, visita al Trepucó i Cala Rafalet pel matí amb la companyia de l'Emilio i visita a Maó per la vesprada.

Dilluns, Mercadal i la pujada al Toro, la muntanya més alta de l'illa (357 m), a peu. Diu nuvolat, llàstima de fotos, però si no no hi haguera pogut pujar. I val la pena. 

El quart dia, dimarts a Es Grau un poblet de pescadors i com que caminant no podía veure S'Albufera, vaig caminar pels senders vora mar i vaig trobar una cala solitària, on només hi havia un au i jo pel matí. Ací ja em vaig sentir atrpada per menorca i d'alguna manera em vaig enamorar... al instant.  Ja hi havia dibuixos fets amb pedretes i muntonets de pedres... i jo vaig engrescar-me i m'ho passí molt bé. Em divertía com una nena ... i em posava com un conguito. Més val que tenía la crema d'aloe vera i serveix com aftersun.

El poblat talaïotic de Trebaluger i la punta de Es Castell, pel "camí de cavalleries", el dimecres, el darrer dia a Menorca, per ara...

 Per la vesprada, visita a Maó a visitar alguna exposició que em faltava per veure. En la foto la galeria l'Encant, amb "Els mons del petit princep" de l'Eduard García, que fa escultures amb pedres.

I comprar una camiseta per a Rafa i unes targetes postals, una de les quals vaig enviar-li a Rafa a casa, ja que jo encara tardaria en tornar-hi.    

Record i menció especial mereix el desdejuni diari al bar del hostal amb el senyor Lathar que hi venia tots els dies. Al principi sense jo saber qui era hi veiem els "encierros", xarrant després una bona estona de Menorca, dels menorquins que marxaren a New Smyrna (Florida) i de tantes coses. Menorca l'illa que enganxa.

Menorca és sol,

pedres, natura i vida,

sí, sol i lluna.

I sense acomiadar-me massa, de bon matí el dijous dia 10, viatge cap a Ciutadella i en el ferry cap a Alcudia, com tenia previst. Des del bus cap a Palma vaig veure el poble de Campanet. I per fi vaig arribar a ciutat i trobar l’ hostal que és darrere del passeig Marítim, més enllà dels Jonquets, concretament a S'Aigua Dolça.

*

              El viaje ya fue imprevisto, con avería del barco Barcelona- Mahón que pensaba coger. Tres horas en la terminal sin explicaciones, el aire acondicionado tenía la sala donde hacíamos cola para recoger las tarjetas de embarque a una temperatura que casi me pongo enferma. Finalmente, nos metieron en el ferry Barcelona-Palma, en bus a Alcudia, Alcudia-Ciudadela y en bus a Mahón, alrededor de las 3 de la tarde.

     Y yo que había ido a Barcelona en tren para hacer el trayecto Barcelona-Mahón y después de la primera semana en Menorca hacer el trayecto Ciudadela-Alcudia para llegar a Palma de Mallorca donde estaría la segunda semana del viaje.  De entrada cambio de ruta de llegada y perdida del preciado tiempo que esperaba pasar allí. ¡Con las ganas que tenía!

Más vale que conocí gente maja en la terminal del puerto y  les ví luego en el barco; una pareja con sus bicis, otra pareja con coche (pobrecillos se perdieron al salir del puerto de Palma) y un chico con coche que iba a trabajar como animador a un hotel des Mitjorn Gran, creo. Nos dieron camarote para la noche y almuerzo en el otro ferry, pero salimos con dos horas  después de lo previsto y llegamos con diez horas de retraso.

Además en el trayecto Alcudia-Ciudadela la pareja de la bicis se marearon. Les encontré con caras descompuestas y verdosas en las escaleras. Les animé a subir a cubierta y allí tendidos aguantaron hasta que llegamos. La verdad es que el ferry era  pequeño y se movía bastante, levantándose con las olas de delante a detrás. La chica de la otra pareja del coche ya estaba vomitando desde que salimos del puerto de Alcudia. Yo lo pasé bien en cubierta, viendo que cuando deja de verse la costa de Mallorca ya se distingue la de Menorca. Pero Iscomar nunca más.

    Después la subida a Es Castell con el equipaje. Es el municipio más al oeste del territorio insular y nacional. Desde la habitación del hostal se ve amanecer por detrás del  otro lado del puerto de Mahón.

Amanecer. Puerto de Mahón desde EsCastell. Menorca 2008

   En el primer desayuno en el bar, al preguntar por el camino al Trepucó conocí a Emilio que se ofreció a acompañarme. 

Al Trepucó y a Cala Rafalet, una calita silvestre que no hubiese encontrado sin su guía. Me confesó que no iba por allí desde niño.

A la mañana siguiente conocí al Sr. Lathar Pabst. Vive al lado y coincidíamos en el desayuno a la hora de los encierros de San Fermín. Me preguntaba por la ruta que tenía prevista para ese día, me invitó a comer por si estaba a mediodía por allí y , al no ir, al día siguiente me regaló un librito escrito por él sobre la isla, con dibujos del archiduque Luís Salvador de Austria (muy vinculado a las Baleares y concretamente a Mallorca, donde casó con una mujer de Valldemossa). Y luego otro. Hablábamos cada día y sabía que me interesaba la historia de la isla. Y quería que supiera quien es él. Quedé en enviarle un ejemplar del librito de Campaner Fuertes que sólo puede conseguirse en Paris-Valencia, la librería que reedita en facsímil libros raros, agotados. Ya lo he hecho. Antes que se me olvide, que ha sido muy amable conmigo y ha prometido ponerme en contacto con una persona interesada y con datos de la gente de Saint Agustine.

Cuando llegué a casa ayer tenía otro librito suyo en una carta. Es el último cuento publicado que presentó en el Día del Libro y he encontrado referència en el diario digital de Menorca. Aquí está el Sr. Lathar en su paradeta.

Y es que el último día salí antes de lo previsto; no le ví a la hora del desayuno y no me pude despedir de él. Dice que lamenta que no pudiésemos vernos esa mañana.

Volveré por Menorca. Debe ser cierta la leyenda; esta isla te enamora y vuelves.

*

 Platja de Son Bou (Alaior - Menorca. 2008 )   Des de prop de sa tanca de sa caseta.

Uff, quin viatge...

Els correus plens, coses per fer.

*

No és estrany que els més malparats en aquest embat multicultural siguin els asiàtics i els africans. Amb els segons, tot i el seu evident domini de l’anglès, la cultura és tan diferent que les coincidències i proximitats no es produeix. Per al cas dels participants de Bangladesh, Xina i Japó, la barrera lingüística és excessiva. Els xinesos, en un anglès incomprensible llegeixen a peu dret la seva ponència de vint minuts. La gent aplaudeix per compromís. Un anglès comenta la vergonya col·lectiva que s’ha produït quan una noia japonesa ha estat incapaç de comprendre la pregunta que el públic li ha fet a continuació. La llengua i les diferències culturals s’imposen com barreres no infranquejables però sí decisives.

Un altre cas curiós és el del perfil dels joves acadèmics. Nois competitius, treballadors i esforçats que literalment prescindeixen de la seva vida personal per dedicar-se en cos i ànima a una feina peregrina i canviant. El cas d’ahir, el d’una noia japonesa, emigrada amb la família a Anglaterra als tretze anys. Llicenciatura en Shefield, mestratge i doctorat en Cambridge, nòvio grec a Londres, on ell viu i treballa. Ella, però, establerta a França i fent classes en anglès en una escola de negocis. T’hi quedaràs gaire temps, allà? Uns anys, es viu bé, a França. Després el meu nòvio vol tornar a Atenes on jo no trobaria feina. Aquest és el perfil de professor mercenari del món acadèmic anglosaxó dels darrers anys. Ja no hi entro per edat tot i que algú voldria que m’hi tornés. Acadèmics establerts en l’aire i alimentats de promeses de nous reconeixements acadèmics.

A Bilbao a descansar, i a Donosti al casament de l'Aitziber i espero que a retrobar molta gent que m'agradaria tornar a veure.

A Gijón amb Canto Coronato, fem un concert centrat en la Barcelona gòtica el dilluns 21, a la Iglesia de Laboral Ciudad de la Cultura.

A Saragossa amb els Gurrelieder el divendres 25, amb tota la troupe de cors més la JONC i la JONDE: no vull pensar la quantitat d'autobusos que hauran de posar... És probable que siguem en total 500 persones! I a Barcelona, repetirem el concert el diumenge 27, i ja està, ja m'hi quedo... fins les vacances de l'agost...

I no és per res però jo diria que és la vegada que menys m'ha pesat la maleta... Aquí hi ha algo que no quadra... Ja m'ho trobaré :-S

Dit això, la llarga jornada d’avui s’ha traduït per part meva en l’atenció més o menys estable cap la desena de ponents que han circulat davant meu, explicant-nos el seu tros de veritat sobre l’estat del món. Com és habitual, hi he trobat autèntiques perles acompanyades d’una àmplia majoria d’ostres sense premi. Avui dimarts, també ha començat una nova tongada de vent i fred hivernal seguit d’una pluja momentània que algú haurà pogut observar des de les instal·lacions del Centre Internacional de Convencions. Com sempre en aquestes circumstàncies és divertit observar els autèntics especialistes en networking (mirar post anterior), com es distribueixen segons taules, fan contactes i exploten la lliçó d’enlluernar en 30 segons al reputat acadèmic. Aquest punt anterior no és cap broma. De fet és una pràctica desenvolupada i practicada als EEUU sota el nom de converses d’ascensor i atorga als qui excel·leixen una àmplia xarxa de contactes, amics i saludats.

Canvi de registre. Abans-d’ahir a la nit, dilluns, vaig tenir un dels pocs moments d’acostament a la comunitat local. Mentre sopava unes tapes en un local del centre, tot escoltant la conversa del costat, una de les veïnes de taula es va fixar en la meva guia de viatges i es va adreçar a mi. Cinc minuts més tard em convidaven a compartir un vi a la seva taula. Tot plegat eren un estudiant sud-africà de ciències polítiques a Harvard, la cunyada canadenca de l’anterior i la germana d’aquesta que estava de visita. Una hora més tard se’ns afegia un xilè i la seva nòvia sud-africana també, que va resultar ser la mestressa del local. Dues hores més tard sortia content i feliç de l’establiment mentre la resta encara parlava i s’acomiadava. Si mai passes per Vancouver (sic), va dir na Shelly, no has de deixar de visitar el meu local (www.tobys.ca). En Jonathan em segueix a fora i m’indica quins carrers he d’agafar per tornar a l’hotel sa i estalvi. Ho sento si semblo un sud-africà paranoic, diu. Cap problema, ara fa uns anys recordo baixar a les tres de la matinada de l’Avinguda Malcom X, Harlem, fins a la 110, penso.

Sóc la Laia Sarrà. Des de fa gairebé dos anys, treballo a la web especialitzada amb contractació d'artistes unApaluso.com. Durant aquest període m'ha rondat pel cap crear un blog propi. Finalment avui m'he endinsat en aquesta aventura de ser bloggera amb l'intenció de posar en práctica el meu primer projecte personal.

El meu mon, pretén ser un breu resum del meu dia a dia. Un espai propi on poder expressar les meves opinions, les meves anècdotes, les webs interessants que he trobat per la xarxa, els meus viatges i quelcom que trobi interessant.

Fins aviat!

Fotografia d'unes ostres en un mercat, no és meua que encara he de descarregar-les. De Laurence Thurion.

1. iugpugpiug.ihpiugpiu,
2. ñkjgñj
3. ohñiohñjo

El vol Barcelona – Amsterdam – Ciutat del Cap s’ha traduït en un primer avió a les 6’00, hora d’arribada 8’25, un nou enlairament a les 10’00 i un aterratge definitiu a les 21’45. Divuit hores en dança amb aquell característic estat d’embriaguesa producte del cansament, la incomoditat dels avions i les cadires de respatller recte dels aeroports. Tot plegat un estat ben poc agradable com per poder dedicar-te a activitats d’esforç mental com les que estaven previstes. En aterrar, un nou contratemps: la meva maleta, juntament amb la de quaranta passatgers més, s’ha quedat a l’aeroport de Shiphol. Vaja. Almenys l’ordinador, apunts i maquinari electrònic divers viatjaven amb mi. La reclamació m’ha exigit una hora més de desgast físic i mental però abans de les 23’00 he aconseguit entrar a l’habitació de l’hotel.

De bon matí, he pogut apreciar la bellesa de la vista de Ciutat del Cap des de la planta 26. La meva habitació, molt correcta, tipus executiu, la mateixa que trobaries a qualsevol part del planeta, gaudeix d’unes vistes espectaculars sobre la badia i la muntanya que envolta la ciutat. Després d’un esmorzar lleuger he sortit al carrer a proveir-me de gènere que espero KLM acabi pagant: uns pantalons de pijama, roba interior, camisa i jersei per un preu mòdic i en menys de vint minuts. Després he passejat pel City Bowl, el centre històric: farcit de comerços, llibreries de vell i botigues d’antiguitat on el preu de l’euro juga al meu favor.

Ciutat del cap m’ha donat una sensació d’hospitalitat curiosa: la gent sembla amable, el tracte dels nadius agradable i els carrers prou polits i occidentals com per, almenys en aquesta part on em situo, recordar-me els de Manhattan. Entrar a la catedral de St.George i observar les làpides dels soldats morts m’ha transportat a l’expansió imperial britànica a aquestes terres, anys abans de que s’enfrontessin amb desigual fortuna als colonitzadors anteriors, els afrikaaners. Com sempre en països que han estat sotmesos al jou colonitzador sobta trobar una immensa munió de gent de color pels carrers i atenent-te en les botigues mentre els que gaudeixen de l’espectacle consumista i gastronòmic acostumen a ser blancs.

Per acabar el dia, des de les dotze del migdia i fins ara, l’agenda m’ha obligat a quedar-me a l’habitació treballant i donant-li voltes a quina mena de vida és aquesta que demana posar Ciutat del Cap com a escenari de la meva feina d’oficinista. Demà comença el congrés.

Despues de entretener un poco al chico de facturación de clickair explicándole porqué hay tanta gente con mochilas y tiendas de campaña llega Ruben, justo a tiempo para embarcar. Nos vamos a Bruselas :D

Ya en Bruselas, instalados y recibidos por nuestro amfitrión (ese Germus!) decidimos hacer una visita a la patria de Ruben; así que ponemos rumbo a Maastricht.

El trayecto, que tenía que ser de apenas hora y media se alargó un poco ya que se estropeó el tren y nos hicieron bajar en la fronteriza y frustrante localidad de Visé. ¡Podíamos ver Holanda pero no llegar a ella! Mientras esperábamos aprovechamos para degustar algo de comida belga: bocatas con apenas embutido e ingentes cantidades de salsas varias, no aptos para maniátic@s.

Finalmente llegamos a nuestro destino, seguimos una ruta ya conocida por mi (al fondo a la derecha pasado el río) y una vez provistos de buenos productos neerlandeses ^^ solo quedaba volver a Bruselas e ir al festival, casi nada jeje. Iba a ser un día muy largo...

Continuará...

Fotos: Rubén, Jordi y Google

No m'agrada gens viatjar sol. I, sobre tot, el que més em molesta es haver de sopar sol. Sempre he pensat que el menjar no és un acte biològic (que també) sinó que, fonamentalment, és un acte social: mengem amb amics, amb família, amb amants, fins i tot amb enemics. Per això, quan he de sopar sol, procuro xerrar amb els cambrers. La taula i la gastronomia sempre son un bon tema de conversa i a la gent li agrada explicar-te les coses de la seva terra. Vaig descobrir dues coses: un peix del que no havia sentit mai a parlar: el Gallo Pedro (una mena de turbot però d'aspecte més semblant al lluç) i las Tetas de la Sacristana.

Les Tetas de la Sacristana, com podeu veure és un vi. Només a un andalús se li pot acudir de posar aquest nom a un vi! És un vi força decent, fet amb Merlot i Tempranillo, un gust molt afruitat, amb una mica de regust a ametlles i, pel meu gust, un pel massa dolç. El fan a la Alcarria almeriense, la part més oriental de l'Alcarria i segurament a uns set-cents o vuit-cents metres sobre el nivell del mar.

Divendres, sopant a un restaurant de Barcelona, vaig descobrir que lo del Gallo Pedro, tampoc és un descobriment absolut. Per aquí al nord de la mediterrània també hi ha aquesta mena de peix: a Catalunya se'n diu Gall de Sant Pere. No l'havia provat mai; i això que és bo, el condemnat!

I que te a veure tot això amb l'Alfonso Vidal y Planas? Doncs que ha donat la casualitat que abans d'ahir, vaig rebre un email d'una persona d'Almeria que va caure al meu bloc mentre buscava informació del Sr. Vidal y Planas. Si m'hagués escrit una setmana abans hauríem pogut quedar per a sopar i prendre una copa després del sopar. Quina llàstima!

En concret, l'Alberto, aquest és el seu nom, està buscant qualsevol mena d'informació sobre la obra de teatre més famosa d'aquest autor: Santa Isabel de Ceres, de la que em sembla que ja en vaig parlar en algun post anterior.

La veritat és que no l'he pogut ajudar gaire. De fet i com ja sabeu, el meu interès per aquest autor es limita a una de les seves novel.les (Bombas de Odio), perquè en ella es parla del meu besoncle. La veritat és que el personatge del Vidal y Planas és força atractiu i també vaig esbrinar alguna cosa sobre la seva poesia, publicada els darrers anys de la seva vida a l'exili mexicà. També hi ha un post sobre el tema, però no tinc ganes de buscar-lo.

Ara faig una crida a tots els lectors del bloc: Si sabeu on trobar material gràfic, periodístic o de qualsevol altra mena sobre la obra de teatre Santa Isabel de Ceres de Alfonso Vidal y Planas, que es va estrenar a Madrid l'any 1922 amb un èxit remarcable, Feu-m'ho saber. Així podrem ajudar l'Alberto d'Almeria en les seves recerques. Moltes gràcies a tots.

Com que se que entre els meus lectors hi ha algun bibliotecari, la crida va especialment dirigida a ell. Ja se que això és una provocació, però és el que hi ha ... Hehe

I demà, ens veiem al FNAC-Triangle!

Los aromas son el principal atractivo turístico de esta ciudad, cuenta con el Museo Internacional del Perfume y con la posibilidad de visitar diferentes fábricas para ver el proceso de elaboración de las fragancias. Además, a través de un hardware difusor de fragancias que se conecta al ordenador, determinadas páginas web de esta ciudad desprenden aromas.

Grasse se dedica a la industria del perfume desde hace años y dispone de los paisajes necesarios para usarlos de forma imaginativa, además todo lo que se ofrece en Grasse está relacionado con los aromas, desde el mercado diario de flores, pasando por las pastelerías donde los elementos básicos que se usan son las flores y las frutas, hasta llegar a la mermelada que te tomas en el desayuno que está hecha de rosas y jazmines de la región. Grasse ofrece una atmósfera que está en perfecta sintonía con la actividad propuesta, el sistema de creación de contenidos en esta ciudad se hace a través de la tematización y es por ello que otros destinos difícilmente pueden ofrecer el mismo producto. Tal y como indica Anton (2006) tematizar significa dotar de contenido un producto y esto es lo que se propone para Grasse.

Según diferentes investigaciones los seres humanos podemos identificar olores y recordarlos durante períodos muy largos. La memoria olfativa es la que más tiempo dura y recordamos el 35% de lo que olemos frente a tan sólo un 1% de lo que tocamos. Además, está comprobado que los diferentes olores influyen en el estado de ánimo de las personas, causa buena o mala impresión y refuerzan la percepción del lugar y de los productos.

Por todo ello, una buena idea de turismo creativo sería la creación de establecimientos que ofrecieran cursos para conocer los secretos de la aromaterapia y talleres donde los turistas pudieran participar activamente realizando sus propios perfumes.

Que los turistas quieran realizar la actividad de crear su propio perfume y participar en cursos de aromaterapia en Grasse y no en otro destino se conseguiría porque estas actividades tienen un sentido en Grasse ya que están relacionadas con el lugar, existen unos paisajes y unos espacios públicos relacionades con las fragancias: campos, vegetación abudante, balcones repletos de flores, etc. que aportan una ambiente especial en este destino. Encontramos pues que existe una narración y una historia entre la localidad y el producto turístico que se quiere ofrecer, hay un hilo conductor.

Otro argumento para que el turista desee realizar las actividades relacionadas con el perfume en Grasse y no en otro lugar es que la población local de esta localidad conoce bien este mundo y puede ofrecer un valor añadido con sus aportaciones que otros destinos no podrían ya que no cuentan con este capital humano y por lo tanto, sin ellos, difícilmente otros destinos podrán replicar las actividades relacionadas con los aromas.

Los turistas quieren desarrollar nuevas habilidades, poner en práctica su potencial creativo, realizar trabajos manuales, interaccionar con los diferentes actores del destino, conocer el proceso de producción de perfumes desde dentro, añadir una dimensión nueva a las vacaciones, crear sus propios souvenirs, etc. En resumen, encontrar una mezcla de consumo y producción que les permita desarrollar nuevas habilidades para diferenciarse del resto ya que cada vez los turistas valoran más la originalidad del producto turístico, quieren personalización e individualización, y buscan el autodesarrollo a través de experiencias propias: una realización, un conocimiento y una expresión personales.

Tal y como indican Richards y Wilson (2006) en su artículo Developing creativity in tourist experiencies: A solution to the serial reproduction of culture? El turismo creativo se basa en productos intangibles por lo que son más fáciles de mover y de copiar, este hecho plantea un desafío al destino que ha de intentar que su oferta turística sea única e irrepetible y que las diferentes actividades no puedan ser trasladadas a otro lugar. Es decir, será necesario ofrecer un producto diferenciado para distinguirse de otros destinos a través de un tema concreto.

Asimismo, las experiencias creativas implican una interacción más directa entre turistas y gente local ya que el turista creativo se intenta mezclar entre la población local, no quieren ser simples turistas quieren ser “residentes”. Este también es un factor positivo para el destino porque los habitantes del destino pueden convertirse en un elemento activo de la experiencia creativa (antes eran “los extras” en el acontecimiento) y por lo tanto estos habitantes verán con buenos ojos la actividad turística, se involucrarán en el proyecto y colaborarán en el éxito del destino como destino creativo consiguiendo una complicidad y una colaboración entre el turista y el residente.

Será necesario, pues, que las actividades creativas hagan mella en el destino gracias a sus características específicas (ambiente, atmósfera, tradiciones), es decir, debe haber una perfecta sintonía entre el lugar y la actividad creativa y que ésta cause suficiente impresión entre los visitantes como para no ser sustituida por una actividad similar en cualquier otro lugar.

En resumen, para que una actividad creativa tenga éxito, los recursos creativos tienen que estar anclados en el destino como resultado de la particularidad de una localidad, la actividad creativa debe “congeniar” con el lugar.

De esta forma se conseguirá que el destino se beneficie de la rentabilidad que ofrece el turismo creativo, rentabilidad más elevada que otra clase de turismo ya que las estancias son más largas porque realizan más actividades que la simple contemplación pasiva de patrimonio tangible y se consigue que haya un índice más alto de repetición en el destino ya que cada nueva visita realizada puede implicar una experiencia turística completamente diferente a la anterior.

Els punts forts d'obrir les bodegues al públic són que no els suposa una gran inversió i el turisme les farà ser més rendibles perquè poden aconseguir ingressos complementaris a l’activitat principal gràcies a les entrades venudes i sobretot amb les compres directes de vi que realitzen els turistes, tot això sense haver d’invertir grans quantitats de diners. A més a més, el turista del vi te un bon nivell adquisitiu, per tant un turisme de qualitat que gastarà més que altres tipus de turistes.

Les bodegues han d’aprofitar-se de la conjuntura actual. El turisme enològic és relativament recent, arriba a la Rioja a finals dels 90 i actualment es troba en un bon moment; una oportunitat que les bodegues han de saber aprofitar, no només obrint les portes als turistes, sinó oferint activitats innovadores que els permeti incrementar el nombre de visitants i les seves línies de negoci, com ara oferint activitats esportives al voltant de les vinyes, la realització de tasques agrícoles relacionades amb el vi (veremar, podar, etc.) que serveixin com a reclam dels turistes durant les diferents temporades de l’any o altres activitats no tant centrades en el vi.

El problema actual de les bodegues i un dels seus punts febles és que no hi ha coordinació entre elles i totes ofereixen, amb més o menys encert, la mateixa experiència: divulguen el procés de producció del vi amb pràcticament les mateixes explicacions cloent la visita amb una introducció bàsica al tast de vins. En aquest sentit, la percepció del turista és negativa perquè té la sensació que visitades dos bodegues ja estan visitades totes perquè a tot arreu li ofereixen el mateix: una visita per a iniciar-se en el món del vi però sense poder anar més enllà i sense aprofundir en el tema.

El desenvolupament del turisme enològic passa per un molt bon moment i d’això se’n beneficien a la Rioja en general i les bodegues en particular. Existeix, però, una amenaça important i és que aquesta modalitat turística passi de moda i arribi el declivi a la destinació. Per evitar-ho cal que coneguin en quin moment del cicle del desenvolupament de la destinació es troben i quina és la penetració real del producte i caldrà que el creixement de la destinació sigui lent per a què sigui un procés durable.

Una altra amenaça en el sector vitivinícola és que el consum de vi disminueix i la competència augmenta, especialment a causa de les grans bodegues. Això fa més difícil vendre vi però per una altra banda, això ha estat el detonant perquè les bodegues s’obrissin als turistes i aconseguir vendre directament al turista que els visitava.

Amb tot això, les bodegues s’enfronten al repte de coordinar-se i treballar de forma conjunta amb estratègies de màrqueting unificades.

Cal que les bodegues es coordinin i col·laborin per a oferir experiències úniques; un repartiment o un catàleg d’activitats per als turistes amb més o menys aprofundiment sobre el tema i tractant diferents vessants del món de la vitivinicultura i de l’enologia seria la clau per no trobar les visites repetitives.

Està clar que les bodegues estan íntimament relacionades amb el turisme enològic però poden potenciar també unes altres activitats i unes altres modalitats turístiques per atreure altres segments com ara la realització de congressos en les seves instal·lacions, activitats esportives a l’aire lliure, activitats educatives per a famílies i escolars o la contemplació de les bodegues com a element arquitectònic i no només per a mostrar la producció del vi, a més d’una oferta d’activitats on hi hagi una participació activa per part dels visitants.

Per acabar, la creació d’un clúster enològic a la Rioja que anés molt més enllà que una simple associació de bodeguers els faria augmentar la seva capacitat competitiva i els convertiria en un referent mundial.

És divertit que sempre encerto amb aquesta noia: han tingut un viatge fantàstic, no els ha fet calor, no s'han posat malalts, els companys de viatge molt bé, la motonau no viatjava de nit, als venedors pesats de seguida els han posat al seu lloc, no han gastat gairebé, no han comprat gairebé res, han vist tot el que havien de veure, no els han fet matinar i no pensen tornar més. Quina meravella! Jo no sé si jo vaig anar a Egipte o ho vaig somiar. O potser ells s'han equivocat perquè m'explicava que va veure Memphis i Ankara (que és a Turquia). No siguem dolents que tots ens podem equivocar, oi?

És clar que després d'una sortida que van fer en què per la tele es veien imatges de què estava plovent a bots i barrals i després ens van comentar que els havia fet tan bon temps, ja no sé què pensar. :-). Potser és que un cop t'has gastat tants diners, no quedar bé dir que alguna cosa no ha sortit bé.