• 150 grams de pasta al gust (encara que aqui és curta, queda millor amb pasta llarga...)
• 1 albergínia mitjana (uns 200 grams)
• 2 tomàquets molt madurs ratllats (o mig pot de mig quilo si el compreu triturat)
• 1 cullerada de postre de curry (o la que volgueu, però es tracta que sigui un matís)
• Sal, pebre i oli d'oliva verge extra
• 1 litre de brou de verdura o aigua

Peleu l'albergínia i la talleu a daus. la salpebreu i la poseu en un escurridor per a que perdi l'aigua. Al cap d'uns quinze minuts, la poseu en una cassoleta a foc mitjà amb un bon rajolí d'oli. Heu de deixar que es vagi fent fins que estigui molt toveta, gairebé com si fésseu melmelada. Quan ja estigue en aquest punt és l'hora d'afegir el curry, ho remeneu una mica i afegiu ja  el tomàquet, Ho deixeu fins que quedi amb una textura avellutada, melosa, no massa seca. Mentre, haurem bollit la pasta, millor si teniu brou de verdura. La deixem un punt dureta, perquè l'afegirem a la cassoleta on hem fet el sofregit. Llavors, al cap d'un parell de minuts de posar la pasta, apaguem el foc i ja estarà llest.

Al restaurant el plat es deia (es diu?) pasta amb sofregit Madràs, suposo que perquè el curry que empren és d'allà, de Madràs de la Índia. Mireu si ho trobem bó, que vaig afusellar la recepta fa sis anys quan encara vivíem allà i encara ara la fem tot sovint.

Per cert, si mai heu tingut algun dubte sobre què és el curry, us recomano fervorosament aquest post del Gourmet de provincias, que em va aclarir molts dubtes sobre què és un curry i què li diem curry. Que no són, precisament, la mateixa cosa...

• 2 rodanxes de rap gordetes (gruixidetes, dirieu els orientals...)
• 1 ceba ben grossa ( o dues de tendres quan sigue el temps)
• Un parell de pastanagues
• Oli d'oliva verge extra, sal i pebre

Com que m'agrada que el rap que no quede massa cuit (per aixó el demano grosset...), posarem primer les verdures a una safata d'anar al forn tallada fineta, per a que quede melosa, suau. La safata, que estarà untada amb oli, la posarem tapada al forn a temperatura mitjana. Al cap d'uns vint minutets, quan les verdures ja estaran tovetes, posarem el rap salpebrat amb un xorret d'oli a sobre. Ho tornarem al forn destapat, vigilant que el rap no es faça massa. Per donar una pista, amb uns quinze minuts el peix ja estarà, però més bé cruet...

I sí, és veritat, no he pogut evitar fer un joc de paraules com si ma germana fos rapera. L'humor fàcil, que em té dominat...

Bon profit, xiquets!

Massitet

Simple, gustós i nutritiu (com havia de ser, si no?)
Els cigrons amb espinacs són un plat fàcil de fer però al mateix temps saborós i nutritiu. No debades és un plat de cuina popular! M'explica la meva mare, que ara el cuina excepcionalment, que aquest plat havia estat fixe en els menús setmanals que preparava la seva mare, una dona de camp casada amb un mestre d'obres. Havia de ser, doncs, com l'hem descrit. Jo, que no l'havia provat mai i fins fa poc odiava les bledes, l'he trobat un plat més que interessant i ha esdevingut una manera habitual de menjar fulla verda a casa nostra. Els ingredients per a dues persones són els següents:

1/2 quilo de bledes fresques

1/4 de kilo de cigrons bollits

Per a fer la picada: i llesca de pa torrat, un parell d'alls secs, 6 o 8 ametlles torrades, una cullerada de postres de pebrot vermell de la Vera i un xorret d'oli d'oliva verge extra.

Si volem bollir nosaltres els cigrons, el primer que farem és posar-los a bollir després d'haver estat tota la nit a remulla. També els podem comprar bollits. Mentre es van fent, es posen a bollir les bledes amb poca aigua, que tot just els cobreixi. Si quan els bollim l'aigua es fa molt verda, podem canviar-la quan ja estiguin cuits, per acabar el plat amb aigua neta. Tingueu present com ha de quedar el plat: no gaire aigualit, com el de la foto. Quan els espinacs estiguin a punt de coure's del tot, hi posem els cigrons ja cuits. Al cap de cinc minutets, hi afegim la picada, que haurem fer aixafant tot els ingredeints secs en un morter i llavors deixatar-ho amb l'oli d'oliva. Tingueu en compte per trobar el punt de liquiditat del plat que la picada us ajudarà a espessir-lo, i no pas poc. I ja està!

En les properes setmanes us passaré la recepta d'un plat semblant, que barreja d'espinacs i fessols (orientals: mongeta blanca) però que s'acosta més aviat a l'olleta de verdures. Encara no l'hem fet, però ja l'hem menjat a casa la mare i és ben interessant...

Bon profit!

Massitet

Com sempre, la matèria primera és la clau
Per fer la truita de faves (tendres) us heu de procurar unes unes faves ben fresques, si es possible encara amb la seva tavella. No és per fer-vos enveja, però les que vejeu en aquesta foto, i que he fet serveir per la truita, no feia ni 48 hores que les havien collides. És un dels avantatges de ser de poble: al carreró on la meva familia té el forn hi viu una senyora que te un hort on planta diverses coses. Gràcies a aquesta senyora, i moltes altres, jo sempre he tingut molt clar què aporta un producte ben fresc... En tot cas, hi ha parades de mercat (com Cal Neguit o altres pageses de la Boqueria) que en tenen de collita prèvia ben fresques.

La recepta: un sol truc, el foc baix
Per fer la truita solament fan falta unes bones faves i uns bons ous. Ara bé, la cosa té una mica de truc: les faves les hem de fregir en un bon rajolí d'oli d'oliva verge extra a foc lent. Això és important per a que la pallofa de la fava no es fregeixi i es posi erta, o sigui dura. Per tant, foc baix i paella tapada, per a que es vagin ofegant, estofant, més que no pas fregint. Quan a estiguin tovetes, ous i cap a dins. Per fer-vos una idea, per una truita per a dues persones hem emprat un quart de quilo de faves ja pelades i tres ous de pagès mitjans. Si ja sou avançats i coneixeu la truita, podeu fer una variant posant-hi un parell d'alls tendres, que afegireu quan les faves ja porten una estona al foc.

Bon profit, amiguetes!

Massitet

L'arròs amb verdures tal com l'hem menjat sempre a casa és una arròs sucòs, ni sec (com la paella, per entendre'ns) ni caldós, amb aquell brou espès que solement deixa entreveure alguns grans d'arrosos o els ingredients que l'acompanyen. És un arròs, doncs, que necessita cullera per menjar-lo, ja que queda amb el grans lligat per una mica de brou, Ho podeu veure fàcil a la foto. És per això que s'ha de fer amb una cassola, que reten més el brou, i no pas una paella, que facilita l'evaporació del brou.

Una base, variants infinites
Els ingredients, com ja us he comentat, poden anar variant, però hi ha una base inapelable sobre la qual es poden anar afegint altres ingredients. Començarem per aquesta base i després anirem comentant les possibles variants. Aqui van els ingredients per a dues persones, la mida estàndar a casa nostre:

• 150 grams d'arròs ( si és DOP Delta de l'Ebre us sortirà més bó ;-) )
• Una bona llenca de pimentó roig (orientals, pebrot vermell)
• Una ceba mitjana (tendre quan sigui temporada)
• Dos dents d'all ben bonicos, grossets (els solc canviar per dos alls tendres en temporada)
• Una bona pastanaga
• Un all porro
  
• Una fulla de llorer ben llustrosa
• El doble d'aigua o de brou de verdura que d'arròs (o sigui, uns 300 grams)
• Opcinal, que això va per gustos: una punta de ganivet de pebrot vermell de la Vera.

El procediment és senzill de collons: tallem les verdures a quadrets petits i de mides semblants. Les sofregim a foc mitjà a la mateixa cassola on farem l'arròs. Els alls es deixen sencers i amb pell, per a que no es cremin. Quan ja estiguen ben enrossides i tovetes, hi posem la fulla de llorer i la punta de pebrot vermell. Immediatament hi tirem l'aigua o el brou de verdures, millor si està bollint.

Ho tapem i ho deixem bollir tot junt uns deu minuts. Llavors, ho destapem, pujem el foc al màxim i quan bulli amb energia hi tirem l'arròs. Quan torni a arrancar el bull, baixem el foc a la meitat. Ara comença un joc que a mi em sembla molt divertit i es anar tapant i destapant la cassola en funció de com estigui de cuit l'arròs. Hem d'anar calculant que l'arròs quedi cuit i que quedi el brou suficient per que quedi sucòs. Tingueu present que l'arròs necessitarà entre 15 i 20 minuts en coure's. I ja està, ja ens el podem arrear!

Variants ad infinitum
Com podeu imaginar, sobre aquesta base podem anar afegint totes les verdures que us vinguin de gust. o us passo les que més fem a casa i que solen ser les que fem ara, en plena primavera o just quan comença a acabat l'hivern. En tot cas, es tracta d'afegir esl següents ingredients a la base

• Péssols
• Carabaceta (orientals, carabassó)
  
• fessolets tendres (orientals, Mongeta tendra), tant perona com de ferradura
  
• Carxofes (els cors, tallats a quarts)
• Esqueixos de col-i-flor
• Pèssols i carxofes
• Pèssols i col-i-flor
• Encara que no m'agrada gaire, també es pot combinar amb carxofes i cols; i encara s'hi pot afegir els pèssols. De fet, qualsevol lliure combinació dels elements anteriors és destacable, sempre a gust del consumidor
  

Una altra manera de variar és jugar amb els brous de verdures. Per exemple, no és mateix si és un bollit de fesolets tendres (oriental, mongeta tendra), patata, pastanaga i ceba; que si li posem brou de patata i col-i-flor. També es pot aprofitar el brou de fer una crema de carbassó. Per cert, que les variacions d'ingredients no canvia solament els sabors, si no també els colors. Si posem pèssols o fesolets tendres, tenim el color verd dominant. Si posem carxofes, tendeix cap als colors negrosos, enfosquits. En cap cas, però, canvia la tècnica: sofregir + bollir + jugar amb la tapa.

I per acabar una confessió. A mi el que més m'agrada és el de la foto: la base més pèssols i carxofes, fet amb brou de bollir col. Sublim.

Massitet

Quan era més petita li deia a la meva mare "demà no t'aixequis d'hora que jo ja faré espinacs". Què mona! Com que treballa en un restaurant i a l'hora de dinar no hi era, s'aixecava més d'hora i ens deixava el dinar preparat. A mi em feia il·lusió ajudar-la i, total, fer uns espinacs és la cosa més fàcil del món.

Versió 1: Espinacs amb all, xoriç i ou
Es bullen els espinacs que, quan era petita, eren del congelats de Findus. En una paella hi posem una mica d'oli, sofregim els alls i hi afegim el xoriç tallat petitó. Hi posem els espinacs (que hem deixat escòrrer molt bé després d'haver-los bullit perquè si no se't poden arribar a cremar les celles!!) i finalment hi afegim un ou batut i remenem.

Versió 2: Arriba Massitet a la meva vida
Mateix procediment però ell posa tot (excepte l'ou) en un plat per anar al forn. Hi trenca l'ou a sobre i cap a dins. A vegades també hi posa formatge. El toc del cuiner de casa meva. :-P

Versió 3: Ja no ens agraden els congelats i, a més, canviem els ingredients
Ara ja hem entrat en la gamma dels espinacs frescos (i quina diferència!). Atenció: els congelats que poses a bullir són els mateixos que et menjaràs. Però els frescos nooo!!!! La primera vegada que els vam fer vam haver d'improvitzar un segon plat perquè allò es va quedar en tapeta. En fi, que posem, en aquest ordre, bacon, all, panses i pinyons en una paella amb oli. Després hi afegim els espinacs (aquesta vegada sense bullir, que són frescos). No sé si es veu a la foto, però aquests els vam acompanyar amb una hamburguesa de la Botifarreria de Santa Maria (el Born).

Tinc un dubte: aquests últims són els que se'n diuen "a la catalana" o és una versió?

Els millors espinacs frescos que hem tastat fins ara? Els de Cal Neguit. Sí, sí, els dels alvocats!!

kisumenja

He comprat un pot de llenties cuites, un tomàquet verd d’aquells d’amanida i una llauna de tonyina. Ho he barrejat tot, hi he posat una mica de sal, un bon oli, i au!, ja està el dinar fet.

Mentre estic escrivint això, em ve al cap que en aquesta casa som ben estranys. Tan bon punt ens deleitem amb el rostit de galtes com ens mengem l’experiment aquest que acabo d’escriure. En fi,…

Fito&fitipaldis de fons…

kisumenja

A vegades costa una mica pelar la carbassa (o carabassa), que són una mica dures, però això és el més complicat del plat, així que això anirà ràpid avui (no com els bunyols que està escrivint últimament Massitet, jejejej).

Tallem la carbassa en trossets, que no cal que siguin molt petits, i els afegim a l'aigua que tenim bullint amb una mica mica de sal (només una mica perquè després hi afegirem el roquefort). Un cop està tendra la traiem de l'aigua i la posem en algun recipient, bol o etc, i hi afegim el roquefort. Ho batem (de batre, no se mai com s'escriu aquest verb, què trist...) i ja ho podem posar al plat. Si ens ha quedat massa espès hi podem afegir una mica de l'aigua que ens ha quedat després d'haver bullit la carbassa.

El roquefort va a gustos, com tot. Jo hi poso la meitat d'una d'aquestes "cunyes" (paraula que no existeix al meu diccionari però que no se com traduir del castellà) que podeu trobar a qualsevol supermercat. Suposo que ja sabeu quines vull dir.

Bé, si ho proveu ja ens direu. A veure, no és res de l'altre món, però és una cosa ben senzilla que et pot treure d'alguna situació inesperada. Uf!, què malament m'expresso avui. Res, a dormir!

Kisumenja

Necessitem 2 pastanagues grosses, 1/2 tassa d’oli i 4 ous. Tot això ho passem per la batedora i ho deixem en un bol. A banda, barregem 2 tasses de farina, 2 tasses de sucre i 1 sobre de llevat; i ho barregem fins obtenir una mescla homogènia que afegirem al bol on tenim l'altra barreja. Llavors, ho barregem fins tenir-ho tot ben mesclat i amb la consistència pastosa pròpia d'un pa de pessic abans de coure'l. Untem un motlle amb mantega i farina i ho posem al forn. Això no s’acaba aquí, que mentrestant anem fent la cobertura: 10 cullerades de sucre, 6 cullerades de xocolata (Cola-cao o Nesquick també serveixen), 2 cullerades grans de mantega i 4 cullerades grans de llet.

Quan hem tret el pastís del forn li fem uns talls a la part superior i així la cobertura hi penetra i… Mmmmm, boníssim!La veritat és que no trigaré molt a intentar-ho perquè trobo que està molt bo, la pastanaga es nota però no massa i la xocolata tampoc no es menja del tot el gust de la resta.

Andrea Bocelli de fons...

Kisumenja

Fa un mes que no faig gaspatxo perquè s'ha acabat el mes de setembre. Això continua igual que quan vivia amb els meus pares: quan començava l'escola ja sabia que no hi trobaria més aquesta "sopa" ( així li diuen alguns) a la nevera. He escrit sopa entre cometes perquè una sopa no te la veus quan arribes de jugar amb els amics, quan arribes de marxa, com si fossin unes postres o fins i tot substituïnt l'aigua a l'hora de dinar. A casa meva això era així, a qualsevol hora, sobretot el meu pare i jo, obríem la nevera i au!, un, dos, tres gots... Uns addictes! Val a dir que igual sí que és una sopa però nosaltres... en fi!

La veritat és que a la cuina intento entrar-hi ben poc però quan hi entro acabo passant-m'ho bé. I per alguna raó que desconec m'agrada fer gaspatxo. Deu ser pels records de casa, de l'estiu? O deu ser perquè em recorda que la meva mare va començar a fer-lo a uns 1000 kms d'aquí?

Cada cop que l'he fet ha estat a ull, però l'última vegada vaig pensar que era millor posar les coses primer en una balança per complicar menys la vida a qui volgués intentar-ho, no?

• pa sec (60 grs.)
• pot gran de tomàquet sencer pelat (aprox. 500 grs.)
• pebrot verd (50 grs.)
• cogombre (180 grs.)
• aigua (3/4 de litre)
• 1 all
• sal
• oli
• vinagre

Primer es deixa en remull el pa i quan està tou hi afegeixo la resta dels ingredients i bato amb la turmix. No hi ha més, és ben senzill. Com a tot arreu, les proporcions són les que jo faig servir, però aquí cadascú pot dir-hi la seva, que aquí està part de la gràcia. Si hi poseu més aigua quedarà menys espès, igual que si hi poseu menys aigua. I etcètera...

Sigueu... Anava a dir que sigueu benevolents amb els comentaris que feu a aquest meu primer post però no ho diré. Jejjeje, ja ho dit! No, millor dic que gaudiu de la lectura com jo he gaudit escrivint.

Paul Simon de fons...

Com ja explico a la secció "Sobre el bloc" i com sol passar amb la majoria dels plats de la cuina popular, la recepta no és fixa. En paraules de ma mare: "Totes les verdures que tingues". Dit i fet.

A casa tenia patata, safranòria (orientals: pastanaga), fessols (orientals: mongetes), fessolets tendres (orientals: mongeta tendra). Així que cap al mercat: api i porros (imprescindibles!), una carabaceta (orientals: carbassó) i uns pèssols que crus ja es desfeien a la boca. I cap a la cuina.

Les quantitats també són lliures i van a gust de l'usuari. Jo vaig posar una safranòria i una patata mitjana; una branca petita d'api, un grapat de pèssols, mitja dotzena de fessolets tendres i un troç de quatre dits de gruix de carabaceta i una altre de porro. Tot això ho vaig tallar molt petit (de la mida dels pèssols més o menys) i ho vaig deixar bullint a foc mitjà una horeta amb aigua abundant (el triple del volum de les verdures, aprox.). Al cap d'aquesta horeta, hi vaig posar tres cullerades soperes farcides de fessols (de pot, eh?) i al cap de cinc minuts, l'arròs (un grapat gros). Quan l'arròs estava al dente, vaig parar el foc i ho vaig deixar vint minuts tapat. Per a orientar-vos, me n'han sortit dos plats...

El resultat, a la vista està. A més, és lleuger, sa i força equilibrat. Sobre si està bo o no, ja m'ho contareu...jejejeje