Sóc un gran entusiasta del treball , curt però intens, que va realitzar l’actor Marlon Brando en al paper de Coronel embogit a la Guerra del Vietnam , en el film : Apocalypsis Now.

En un moment d’aquesta impressionant pel·lícula , el militar ianqui que interpreta en Brando, diu :

Horror….He vist l’Horror… l’Horror.

Doncs això mateix , HORROR , és el que sento, quan veig els adolescents d’avui en dia.

Amb aquests rostres de barbs vermells, potes com canyes , pell mutant com els llangardaixos i sargantanes, cara untada de clearasil, ferralla dental correctora, front petit, nassos deformats pel creixement hormonal galopant i descompensat alhora…… hòstia quina lletjor, la dels mamellons dels kuixons !!

Si, ja ho sé, tots hem sigut adolescents, fins i tot jo, val, d’acord, perfecte, però mai abans , ni fins ara, als adolescents no se’ls havia donat més informació, més educació, més recursos, més protecció, més de tot…

Si, ja ho sé un altra cop, tenen l’edat del pavo , però penso que alguns, en comptes d’un gall d’indi, porten tota una granja avícola a sobre.

El que més em desplau, no és el seu aspecte exterior , sinó el seu interior, són un electroencefalograma pla, no saben i no volen saber.

No tenen cap escala de valors, la paraula ètica l’han de buscar en el Google, i la Moral es pensen que és una pel·lícula antiquada.

Les seves pintes exteriors, no sols em produeixen hilaritat, sinó que m’irrita la seva falta d’originalitat, tots van iguals, com en un col·legi d’Escolapis, tots amb el mateix uniforme… i es pensen rebels , els mamellons dels collons!!

Els nens quillus amb les seves motos, amb el casc a mig posar, perquè les nenes els vegin , i així poder fardar amb el brrummmmmm brrummmm del gas gas, amb els seus tubs d’escapament escandalosos, incomplint totes les normes de la circulació viària , les escrites i les no escrites, on els punts del carnet, se’ls hi haurien d’acabar als dos-cents metres de trajecte.

Els piercings , em posen especialment nerviós. Posen en perill la seva salut, per contagis com la SIDA o l’Hepatitis. I perquè acabarem com va començar la humanitat, doncs amb un os de vaca travessant-nos el nas, però clar , com és super-guay , total, autèntic i super-modern-fashion !!

Els tatuatjes ( Tatoos ) , em posen malalt. Em produeixen calfreds, són mortífers, ja que encara tenen moltes més possibilitats d’agafar la SIDA i l’Hepatitis que els piercings.

A les novel·les , només van tatuats els presidiaris d’Alcatraz, els marins, pirates, gàngsters, gent de mal viure i algun asiàtic practicant d’arts marcials.

A la meva feina, fins i tot hi ha dones , ja passades dels quaranta, que no conscients de la seva edat, se’m tatuen l’espatlla amb cavall unicorn, tal nenes d’Institut, inconscients del ridícul patatero.

La bellesa d’un cos femení , no mereix ser mutilat d’aquesta manera, i no em diguin , que es porten arracades a les orelles de tota la vida, jo el que dic, és que no trobo natural un piercing a la llengua, a la boca, al clítoris, a les tetes, i a la mateixa figa, vulva , cony o com collons li vulguem dir, o fins i tot , també, ves tu a saber, potser en el mateix puto cul !!!

Conec una noia, que es va fer un piercing al nas, després de dos infeccions, se’l va treure, avorrida de no poder-se netejar les burilles del nas. Una noia sincera, mira per on.

Parlem clar, a les pel·lícules porno, tots els actors i actrius que hi surten en un percentatge superior al 95%, van tatuats i foradats amb metall. La deducció,….és fàcil.

¿ S’imaginen lligar-se a una preciositat , i en ple frenesí amorós, observar que en els genitals de la teva companya, van tatuats amb la frase: “Soy tu lindo conejito ” ???…. Prou !! Per l’Amor de Déu !!!, una mica de serietat !! ja està bé no !! ??

I que dir, d’aquestes ulleres de lolailo, aquests mòbils de 3G , que et treuen un Gintònic, aquests pantalons que escombren el terra, aquestes panxes i mitxelins a l’aire ensenyant el melic, aquests pantalons baixats ensenyant el color i la marca de calçotets o calces….Verge Santa del Set Remeis !!!

Sapigueu això nens i nenes, dintre d’uns anys, haureu de pagar-me la jubilació, així que ja podeu anar deixant les pimpollades, estudieu, treballeu i construïu una societat millor de la que heu trobat, i regalada.

Pavos , que sou uns Pavos…… mamellons dels collons!!

nota : El vídeo que ve a continuació , m’ha semblat obvi, l’ha composat un adolescent, ja que això que veuran i sentiran, ho diuen ells, jo només ho poso, com a element informatiu de la realitat…Now

Adolescents Now.

el terme "fulana" , és en llengua castellana, però no penso dir meuca a una "fulana"

No, no són el mateix, i ho demostraré.

La fulana , fa el mateix que la puta, però la puta ho fa com ofici, la fulana , com a doble sou.

La puta té un mercat global, la fulana, en canvi, el té local.

Així resulta , que la puta té un ofici únicament professional, en el sentit que es dedica íntegrament a practicar actes sexuals amb tercers , a canvi d’una retribució econòmica pactada.

La fulana, en canvi, té una activitat amateur, amb dedicació a temps parcial i discontinua, també per una remuneració en metàl·lic i/o en espècie, però treballa per pocs, o només per un sol amo.

La fulana, és l’enemiga de la puta, perquè la fulana li pren la feina a la puta.

Això és intrusisme professional, i si les putes tinguessin Col·legi Professional o Gremi representatiu, totes les fulanes , acabarien denunciades i al jutjat, no per putes, sinó per putes falses i mentideres.

L’actual denigració del sagrat ofici de puta ,ha fet que s'hagi convertit en delinqüència , amb màfies, immigració , droga, etz..., res te a veure amb les putes de tota la vida, això és una altra cosa, aquestes pobres noies no són putes, són víctimes d’organitzacions criminals.

La puta, la de tota la vida, encara que no agradi ( que no m'agrada ), s’ha de respectar, perquè la seva feina , és tant respectuosa com qualsevol altra , i jo no tinc la suficient altura moral ni ètica , per jutjar els seus actes.

Però amb la fulana, si que em veig capacitat per detestar-la, perquè és detestable, perquè ho fa no per subsistència , ni per insolvència, sinó per insolència i decadència , no per obligació real, sinó per cobdícia deslleial, per poder comprar-se les sabatetes més cares , el de l'aparador de la botiga més luxosa, la del carrer més cèntric , per anells i collars, pels bolssos del cocodril, pel jersei del cavallet Ralph Lauren, per manicura i solàrium , per cobejar-se amb les famílies i matrimonis més rics de la ciutat, ( de bracet amb el seu marit, cornut i imbècil , desconeixedor el pobre ,de l'origen d'aquells bitllets que brollen del moneder de la seva dona, o potser si que ho sap, però com que és el que toca, és el que hi ha , pues tant se li en fot ) perquè la fulana és fulana perquè li dona la gana, perquè no vol treballar vuit o nou hores diàries , tota la seva puta vida per cobrar una pensió de misèria, prefereix follar-se a l'amo, que aguantar al fill de puta de l'amo, prefereix la ignomínia de la indecència, a l'existència i supervivència amb decència , perquè ningú l'ha obligada, perquè enganya, és traïdora, manipuladora, es serveix dels seus favors sexuals , per trepar a la vida, vol ser puta i senyora, vol ser puta i santa, vol ser puta i servida... i això és impossible.

La fulana està entre nosaltres, passejant la seva deslleialtat, orgullosa de ser la bagassa del peix gros, del que mana, de l'amo, de l'alcalde, del rector, del botiguer, del pagès, de l'industrial, del pare de família, enganyant el seu entorn familiar,laboral, amics, tot és mentida, tot és teatre.

La puta no, la puta no enganya a ningú, la puta et cobra 50 € o te’n cobra 200 € , és una negociant, és una prestadora de serveis sexuals, així t'ho ven i així t'ho diu, tothom ho sap.

La fulana , usa els seus favors sexuals, usa la seva llengua , els seus mugrons i el seu entrecuix, per trepar en l’altra vida paral·lela, a l’oficina, al despatx, a l’Administració, a l’escola, a la botiga, a la fàbrica, a la universitat, a la política .

La fulana, és en definitiva, la part miserable d’una puta, i la puta , és la part noble d’una fulana.

Res és mesquí, res és detestable, però si que tot pot ser infame, quan es fa des de la deslleialtat, la mentida i el joc brut.

Un matí a la cafeteria, se m’acosta un company de feina, i em diu : “records de la Susanna López “.… jo, sorprès , li respongué : “ de qui ? “, resposta , que al meu interlocutor, el va fer mostrar-se , encara més sorprès que jo, i afegí: “ Sí home !! de la Susanna López , la que anava al gimnàs amb tu “..… la meva cara d’estupefacció inicial , va transformar-se amb cara d’estupidesa esnifada amb rostoll de Maria: “ de la Susanna López ? , que anava al meu gimnàs ?… doncs no la recordo…”.

El meu company de l’oficina, em va mirar amb cara d’incrèdul , i allà es va acabar la conversació de la tal Susanna López. I com si res, varem fer una queixalada , jo al mini de pernil salat, ell al croissant de xocolata , un glop llarg del cafè amb llet, i tots dos ens varem abocar de cap a peus , i com sempre, a la nostra lectura matinal preferida, el Mundo Deportivo.

Unes hores més tard, i amb el tedi monòton del despatx, em va venir al cap, una il·luminació nuclear, vaig veure la llum, un flash , aquella llum blanca pura, brillant , inerta però radiant , ja sabia qui coi era aquella Susanna López., simplement era una “amiga” d’una meva antiga companya d’estudis socials, a la que si que vaig coincidir al meu gimnàs, uns quinze dies d’un mes de gener, aquell mes per baixar la panxa després del Nadal torronaire.

O sigui, que aquella Susanna López, amiga d’una meva ex-companya d’estudis, a la que només, ens varem intercanviar quatre conversacions protocol·làries, entre sessió i sessió de bicicleta o abdominals, ara deia que jo, era el seu amic, amic de tota la vida !! no et fot la tia del pebrots !!.

He conegut molts d’aquests monstres, que tenen una dèria impressionant, un delit inhumà i salvatge, una gana desmesurada per conèixer a més gent, i quanta més gent millor.

Els van guardant a la seva memòria amb formol, igual que un col·leccionista d’olors, de ben segur que ens tenen tots ben guardadets en les seves neurones psicòpates, encaixonant totes les seves coneixences, posades en una Orla gegant o en un pot vell de Cola-Cao, i van posant el nostre nom, edat, població i trets principals, i de qui som amics i on treballem, qui és el nostre pare, mare i germana, amb qui festegem o on estiuegem, o pitjor encara , me’ls imagino com el famós aviador alemany de la Primera Guerra Mundial, “ El Baró Roig “, que anava fent una marca al fusellatge del seu caça, per cada enemic que matava en combat.

Aquest espècimen humà-semi-erectus mutant , quasi alienígena , sempre es mostren orgullosos de la seva cacera de coneixences, i tal cinturó de preses, enlloc de faisans, conills i perdius, sempre que poden , no perden la oportunitat de mostrar, el resultat dels seus safaris socials, per explicar lo meravellosos que són, els esplèndids relacions públiques que són , i ho van dient a qualsevol reunió social, sigui al bar, al carrer, a la classe, a la feina, al super, al hiper, al cine , siguin on siguin , amb una conversació tipus com aquesta:

“ Si , jo conec, en Felip Roca , i el seu amic el Marc Torres, aquell que és amic d’en Pep Soler , que també coneix a Gerard Roig , ahh !! i també conec en Manel, que és l’home de la Gloria , si aquella que és amiga de l’ Anna de la botiga de roba del meu carrer, si home, saps en Roger que es va casar amb la Georgina , que va treballar amb tu a la fleca, doncs aquests dos eren amics a la vegada del Jordi de Reus que jugava a handbol amb el Bordils, i que es va casar amb aquella noia que varem conèixer al casament d’en Pere i la Joana de Sabadell, si dona !! vull dir la Marta Ferrer ,que tenia un amic, de Girona, que va estudiar amb ella, i que és tant friqui , si dona aquell tiu que vaig coincidir al gimnàs amb la Marta , aquell com es diu …ah si : Al Forest… “

No saben, pobres criatures imbècils, que les seves suposades víctimes, les seves preses de la cacera de la vida, del seu safari particular a la jungla cosmopolita , no són sinó, estigmes de la seva buidor moral, de la seva misèria personal.

S’han d’envoltar de llistes d’amics, possessió animal d’informació, dates, dades, noms, entreteixint un mar de persones reals per una vida irreal, un singular espai buit d’éssers humans plurals , en un hipotètic mapa estel·lar d’amics i coneguts, però que al final, el dia que necessitin un amic en temps de guerra, en aquells temps on es reparteixen les hòsties gratis , en aquelles èpoques en que en els rius , només brolla la sang dels innocents, en aquests dies, en aquella època, on tots els seus suposats amics , tots els seus coneguts , dels que tant es vanagloriaven, tots , absolutament tots, cauran com un castell de cartes, com les fitxes del dominó , una darrera l’altra, i dels amics i coneguts que un creia tenir, no en quedarà res més que la tinta en un paper, en una orla, en un document excel de Windows Vista, Xp o 2000.

Deu meu , protegeix-me dels meus suposats amics, que dels enemics, ja me’n cuido jo.