La M. va començar a explicar al grup dels petits que els que volguéssin anirien de colònies, i em va sobtar que la primera pregunta que van fer els nens va ser: "cuanto vale? Alguns nenes deien que depen del que costés anar de colònies hi podrien anar o no, els seus pares no els deixarien. La veritat és que no m'esperava que nens tant petits siguèssin consciens d'això, o si més no siguès el primer que pensen quan se'ls explica que podran marxar de colònies. Està clar que comparat amb els nens de l'escola on treballo aquests nens sembla que siguin més conscients de certes coses de la realitat (per les circumstàncies, clar). Altres nens les primeres preguntes que fan són si es podràn banyar, jugar,....i no quan val anar de colònies!

Quan les circumstàncies ho demanen cal tocar de peus a terra abans de somiar...

Els petits ja no estan a la defensiva, sinó que es mostren més propers a la nova situació. Han acceptat que això és d'aquesta manera i la seva actitud comença a no ser tan rebel. Estan més atents i cordials a la nova educadora, i ja la perceben com a un possible referent.

Hem anat al parc i la N, ha vingut just quan anavem a dur a terme una dinàmica tots junts. Ja ho va fer el passat dijous això de venir... No em sembla malament que els vingui a visitar, però crec que en hores de treball no hauria de fer-ho, ja que trenca amb tot el clima que a la nova educadora li costa aconseguir i ja no es pot fer res en tota l'estona restant, perquè s'ilusionen amb el retorn de la N i s'esveren.

Fins on està el límit? Quan cal dir prou i fer punt i a part?

És el de sempre, el famós debat de la implicació i l'acceptació i adaptació a les noves situacions. És l'ètica de l'educador... Quan deixés un espai i unes persones importants per a tú, però que estan dins la teva professió. Quan la teva vida prèn un altre camí que tú fas girant el cap enrere. Les coses canvien, i ara li toca a un altre. I el més important... És bo per als nens veure com torna constantment la N? Sens dubte s'està donant una saturació de situacions, referents que no tenen res a veure.

Ella és totalment diferent, en tot. Ve de treballar a una ludoteca del seu poble i la seva anterior experiència és bàsicament enfocada als àmbits de la pedagogia infantil; fet que dóna pas a una amplia experiència amb els nens. M'agrada la seva línia de treball; opinió que compartim quasi bé totes les noies de pràctiques, ja que és dinàmica, i té una metodologia d'intervenció molt creativa i innovadora (cada dijous que hi vaig és diferent).

Tot i així, no deixa de ser una persona nova, que als ulls dels petits, és una desconeguda i un intent de ser algú que ells estimen amb bojeria i ja no hi és. Això es nota, i crea un ambient molt delicat i de tensió al màxim.

Criden, fan el que volen, estan a la defensiva amb qualsevol dels professionals del centre... Mostren una actitud rebel com a resposta del desacord amb el nou canvi. És "normal" que es doni aquesta situació, però això no treu que ha estat un dia caòtic per a tothom. Descontrol, més descontrol i una situació no massa fàcil d'encaminar.

Està clar que per ells hi ha un buit, i un desconcert davant d'una situació que no entenen massa... Pot ser que influeixi el fet que no se'ls preparés eficaçment per la marxa de la N?

El que està clar, és que la nova educadora se'ls ha de guanyar.

Les educadores vàren estar durant dues setmanes amb molts dubtes ja que no sabien que fer. Finalment aquestes vàren tenir una entrevista amb la mare, la professora i el psicòleg de la noia i van acordar conjuntament que esperaríen que aquest curs acabés sense modificacions en el grup d'adolescents i l'any que bé es faria possible la nova entrada. Les educadores, però, fan un seguiment individualitzat de la noia ja que creuen que es molt necessari, en aquestes sessions les educadores parlen amb la noia, li expliquen el funcionament del grup i del centre, les normes que hi ha, etc. així l'any que bé ja estarà preparada per entrar.

(9e dia)

En el que duc de practiques he tingut l'oportunitat de portar sola dues sessions, que m'ha servit d'experiència en la practica professional.

Com a educadors hem de ser capaços de produir canvi. Amb la gent gran consisteix en introduir canvis dins l’ús de la ritualitat, treballant la estimulació cognitiva, física i socioafectiva. Potenciar en els majors la seva “bona” forma, tant física com psíquica, ja que no hem d'oblidar que aquest col·lectiu té un pes específic cada vegada més significatiu en la societat.

Hem de tenir en compte l'atenció, la concentració, l'interès, l'entusiasme i la motivació, ja que són les claus per a activar la memòria dels usuaris/a, per a extreure els records del passat, fixar el necessari del present i asseure les bases per a una bona qualitat de vida intel·lectual.

Hem d’utilitzar un llenguatge simplificat, basat en instruccions senzilles i repetitives que l’usuari/a pugui entendre amb facilitat i durant el màxim temps possible.

El llenguatge no verbal és importantíssim. El to de veu, la mirada, la gestualitat, les carícies, la distància d’apropament o allunyament, el posat nerviós o tranquil, ... són missatges comunicatius entre ambdós, que podem comunicar sense dir res.

Quan un/a usuari/a vol comunicar-se hem de deixar que s’expressi, no hem de corregir-lo si s’equivoca; si te dificultats per trobar la paraula adequada, li demanarem que ens doni informació addicional i que gesticuli.

Les activitats s’ han d’adequar a les seves necessitats, encara que ens doni més feina. Han de formar part de la rutina quotidiana i satisfer les expectatives d’entreteniment i d’ocupació activa del temps.

Els exercicis portats van ser d’atenció i concentració, exercicis visuals, de psicomotricitat, ...

Al portar una sessió hem de veure les necessitats de les persones i facilitar-li el suport necessari.

I això vaig fer, li vaig donar el número de mòbil per si qualsevol cosa, i em vaig anar a donar una volta amb el cotxet  (40min) per els voltants del edifici.

La veritat es que anava tranquil·la passejant, però per una estona em va passar pel cap la idea de que podria  aparèixer  la mare de la S i intentes emportar-se-la o alguna cosa..però no no, sortiria perdent ella segur.   

Després al arribar al centre, vaig donar de menjar a 2 nens i els vaig posar a dormir.  

Avui he estat present a una activitat de psicomotricitat fina, on la feia un fisioterapeuta, però sovint la realitza el educador. El taller consisteix en que agafen un petit grup d'usuaris perquè així es pugui estar atent amb tots i comencen fent motricitat de dits, fent petis gestos molt sencills, després s'utilitza material com pinzes, un aparell especialitzat, plastelina... Esta prou bé perquè això els ajuda a no perdre la mobilitat dels dits.

El centre està preparant una obra de teatre i també l'activitat de Sant Jordi, a la qual asistirè.

Avui quan he arribat al centre, tots els usuaris estaven moltemocionats, avui tocava una petita excursió. El tutor m'ha dit que els acompanyaria i ajudaria a portar als usuaris. Era una exposició que es feia a la parada del metro d'Universitat i anava sobre els refugis que es van fer al Metro durant la Guerra Civil. L'exposició no era molt gran, consistia en un seguit de pantalles que explicaven una mica d'història de Catalunya i de la resta del món, i per l'altre banda hi havia una simulació de refugi amb figures.

Per anar cap allà un grup anava caminant, els que tenien millor mobilitat i els altres en metro, a mi hem va tocar el segon grup i va ser quan vaig endinsar-me a dintre el metro que vaig veure la quantita de barreres que hi ha. Portava una senyora que tenia poca mobilitat, anava amb bastó i també portava una senyora amb cadira de rodes. Per aconseguir arribar a l'andana vem estar com 20 minuts perquè entre que agafes un ascensor, piques el bitllet, un altre ascensor i tot doncs vem estar una bona estona. Al metro casi no vem tenir temps de pujar tots, van trigar molt poc a tancar-se les portes i casi ens quedem alguns abaix, i encara vem tindre sort i ens van tocar metros nous, perquè amb les cadires de rodes hauria sigut un kaos.

Tot i així va anar molt bé la sortida i vaig disfrutar molt, perquè va sortir de la rutina que hi ha a dintre el centre.

L’ajuntament d’Hospitalet fa uns cursos d’atenció a la dona on s’intenta implantar la igualtat de gènere. Un dinamitzador, mitjançant dinàmiques va intentar que els usuaris veguessin els rols que atribueixen a les dones i la manera que es poden resoldre les situacions de parella. En el transcurs de la sessió, els usuaris es van sentir massa observats ja que eren més professionals assistents a la sala que usuaris. Les dinàmiques anaven sortint amb calçador pel bon fer del dinamitzador però es notava que no volien parlar de sí mateixos, doncs ja costa fer-ho de coses positives imagina de coses negatives!. Els educadors havien d’haver reaccionat amb més precaució i no assistir tots a la dinàmica ja que també influeix en els usuaris i es bó que puguin ser tal i com son amb algú alié del centre.

Cada dia, quan arribo al centre i miro el dietari on s’apunten els resultats de les analítiques hem batega fortament el cor quan veig que i a alguna expulsió d’algun usuari per consum.

Tinc la sensació que des del centre no es treballa prou la relació amb aquestes substàncies ( com saber dir que no, com superar les pors…) i ells d’alguna manera no son conscients de l’oportunitat que se’ls hi esta donant. Molts d’ells venen amb motivacions per deixar-ho per complet però realment volen sortir- se’n? o es més fort el plaer immediat de la droga que totes les motivacions que hi pugui haver.

Una persona amb una addicció no es conscient de què la té fins que no tica fons peró ells ja ho saben i han comoprovat que són molt resilients ja que a pesar de totes les adversitats que han tingut al llarg de la seva història han pogut sortir-se'n, però no son conscient de la seva fragilitat i del molt que costa sortir-se'n i del poc que costa tornar a caure.

Les relacions s’han de basar en la confiança i ells estan obrint-se a una nova gent fora del seu entorn. Molts intenten fer un reset amb tot el que han viscut peró una cosa així s’arrossega per sempre. Han de saber mostrar-se tal i com son i probablement hauran de esforçar-se el doble que una altra persona per ser acceptada amb normalitat, però la gent valora la sinceritat. Si no comencem a canviar nosaltres la mentalitat mai hi haurà una reinserció completa.

Dimecres_grup de petits: Quan vaig arribar l’educadora em va dir que havia pactat una entrevista amb l’EBASP i que jo podria anar-hi amb ella. Aquest fet em va fer molta ilusió ja que no només veuria com funciona el centre obert sinó que també veuria com es relacionen els serveis socials del Masnou. Després hem estat mirant currículums de gent ja que una de les educadores del centre marxa per passar a ser educadora de primària. Finalment vàren venir els nens i vàren fer els deures i berenar. Aquell dia van estar fent ludoteca. Un dels nens estava molt exaltat i molt nerviós, no feia els deures, i anava tota l’estona amunt i aball. Mentre vàrem fer ludoteca vam posar música i el nen es va calmar. Les educadores intentaven que es calmés i jo vaig intentar que fes deures una estona però no hi havia manera.