ultradreta « WordPress.com Tag Feed

dos homes i un destí

valencianna — Mon, 04 Feb 2008 00:00:02 +0000

Si per casualitat algú llegeix el twitter que acabe d'iniciar, haurà comprovat que efectivament aquest no és un post amb un petit diccionari dels nous formats de comunicació a internet. Hauré de demanar disculpes per les expectatives no resoltes (queda pendent per al proper post evidentment),però he trobat una foto que m'ha fet canviar els plans sobtadament.

Camps i Garcia-Gasco, Garcia-Gasco i Camps, dos homes i un sol destí?. En les darreres setmanes els bisbes i arquebisbes com la resta de partits polítics (o altaveus de partits polítics) han iniciat la campanya electoral, clamant al cel (mai millor dit) contra els qui "negocien" amb terroristes o defensen els drets de les dones a decidir sobre el seu propi cos amb la reivindicació d'un avortament lliure i gratuit.

Té certa gràcia, quan ells mateixos van fer costat a les negociacions entre el govern d'Aznar i ETA, que ara utilitzen les creences de la societat per a fer la "mitinada de diumenge" en favor d'una força política concreta (diuen que no, però és que la resta de candidatures són sospitoses d'haver caigut en un pecat com a mínim de la encíclica).

I encara és més gloriós exigir el dret a la vida en contra de l'avortament quan blasmen de l'us de preservatius que podrien evitar milions de morts per la sida arreu del món. I davant tot això "besamans" i a genollons trobem la candidatura en ple del Partit Popular disposada a competir amb "monseñor" a demostrar un major ultraespanyolisme retrògrad. Doncs ara per ara no sé qui guanya. Coses de tenir la mateixa meta, uns recuperar el govern i els altres no perdre la cordura...dic el concordat.

Més valents, més lliures

valencianna — Sun, 16 Dec 2007 15:34:47 +0000

Aquest article va adreçat a tots aquells amics, companys, coneguts i saludats que han partit amenaces i vexacions, tortures o agressions pel simple fet de seguir lluitant.

Ja fa dos dies que els diaris es fan ressó de la darrera bretolada espanyolista. Aquesta vegada ha sigut el Casal Jaume I de Sueca qui ha patit la intolerància d'una colla d'espanyolistes que no toleren que algú puga llegir un llibre (potser és que ells tenen falta de costum de fer-ho) com "l'Èric i l'exèrcit del fènix". Just després de la concentració contra el tancament de TV3 van irrompre al casal agredint els assistents a l'acte.

Els qui vam decidir lliurement treballar per una majoria social per iniciar un procés d'independència, o aquells que simplement treballen per viure en valencià siga una mica més fàcil, sabíem que la batalla no seria fàcil. Tot i això els darrers moviment histèrics de la ultradreta espanyola, a dies disfressada d'espanyolisme pur i dur, i d'altres de blaverisme descafeïnat, ens han de fer ser positius per seguir treballant.

El següent repte serà saltar la paret, per això un mur semblant a la seua intolerància al principi d'aquest post. Aquesta paret no és més que un pas més en el desacomplexament de l'independentisme al País Valencià que ja hem iniciat. No podem deixar de tenir en compte que qualsevol procés d'independència porta implícit la reacció de l'unionisme. És una realitat que l'independentisme és una força creixent al conjunt dels Països Catalans i especialment al País Valencià on cada vegada més gent fa una passa endavant i et diuen "vull la independència" i això va perdre els papers als "garants de la unitat d'Espanya".

En aquest camí per saltar la paret, és absurd fer-lo sol contra la manca de raó. Només des de la radicalitat democràtica (no oblideu que radical tant sols significa d'arrel) podrem acabar guanyant la partida. El combat ideològic des del moment que es busca assassinar algú a la porta de la seu d'Esquerra o es colpeja un jove en un casal, el tenim guanyat. Davant la raó humana les patades, colps i amenaces de l'instint més animal, no seran suficients per aturar-nos en el nostre camí diari, que ja ens ho deia l'ovidi que és sord i constant, allunyat de tot allò que no siga avançar.

Més forts i més valents, no es tracta de força ni de contundència, sinó de solidaritat i fermesa, de trobar les escletxes (que hi ha moltes i profundes) per seguir avançant. Aquesta valentia serà allò que ens farà més lliures, que ens farà bastir la majoria social i que deixarà inservibles per sempre els atacs foribunds i les feixistades de llibre, en forma de pallises de de tancament de telvisions de la ultradreta espanyola

Ens veiem als carrers, ens veiem a les urnes.

Viure sense por

valencianna — Thu, 08 Nov 2007 02:11:31 +0000

Només demane que ens deixen fer. No crec exigir-li massa a la vida quan em limite a només això. Demane que s'acaben les persecucions, les amenaces, i la coacció. No tenim perquè haver de suportar que cada vegada que ens volem expressar lliurement davant els valencians, com qualsevol opció democràtica, vinguen "en comandeta" a rebentar els actes.

No us enganyeu, no és por. No puc tenir por absolutament de cap persona que utilitze la violència per sentir-se per sobre de mi. No puc tenir por de ningú qui enlloc de explicar-se fa callar als altres. No puc tenir por dels crits enlloc dels arguments, de la repressió enlloc de la paraula, de la vergonya de no tenir res propi a defensar i de treballar des de l'antitot i la contra.

No toleraré que ningú em faça sentir aliena al centre de la meua ciutat. No donaré treva a la batalla per cada xamfrà de llibertat. No hi haurà espai per recriminar-me qui sóc i què faig a València. S'ha acabat a coacció de perseguir independentistes. Ho som avui i demà i demà passat, i no callarem en fer i dir allò que pensem, i allò que volem per a la nostra terra. No gosaré tampoc repartir carnets de bon valencià, com m'estime la meua terra és meu i prou.

No es tracta tampoc de ser invencible, és un gest prepotent que no em puc permetre. Hi ha bons moments i altres de molt més durs i l'aventura és convertir tot plegat en una drecera cap a un indret més just i més lliure. Gràcies a l'Agustí i al Xavier per traçar un trosset més de camí aquesta vesprada a l'Octubre. No només al Xavier Vendrell se li hauran de disculpar les molèsties. Ens sap greu, però els valencians d'Esquerra demanem el mateix, que se'ns disculpen les molèsties, perquè no deixem ni deixarem de caminar. Malgrat tot.

De com no ser espanyola malgrat les pressions

valencianna — Fri, 12 Oct 2007 00:49:33 +0000

A València fa hores que plou a bots i barrals. Quasi premonitòriament he invertit una mica de temps a la vesprada a comprar 4 coses per a ara que arriba al fred. A les parets, a punt de caure de l'aiguat, he trobat alguns cartells de la manifestació feixista que es farà (si para de ploure) demà als carrers de València. Fa pocs dies al final de la manifestació del 9 d'octubre individus de l'extrema dreta ens van amenaçar impunement intentant tancar-nos a casa a colp de por al cos.

Demà és el dia de l'hispanitat, abans conegut com a dia de la Raza. A València, adquireix una dimensió especial aquell dia, ja que és un territori amb una identitat regional espanyola construida sobre la única base de negar una altra identitat: la catalana. Avui mateix, en un espai televisiu de la cadena espanyola Cuatro, una senyora de nom Amparo, es mostrava indignadissima, per què Joanot Martorell estiga a Frankfurt, traduit al japonès, a les mans del vicepresident de la Generalitat de Catalunya.

Sempre he tingut una manera de fer positiva, i m'he mostrat reticent a anar sistemàticament a la contra d'alguna cosa, de manera que dificilment podria ser "blavera". Aquests dies ja em passa quan tracte d'explicar que per mi és molt més important de ser republicana que antimonàrquica. Doncs també sóc catalana i no antiespanyola. Precissament des de Madrid s'intenta endimoniar als antiespanyols (que sempre som catalans o bascos ves per on). Senyors de Madrid, no ens cal no ser espanyols per ser catalans, i no s'hi val a enviar matons tatuats, amb excessos de productes de gimnàs, no senyores que insulten per obligar-nos a ser espanyols.

Fa pocs dies dinant amb uns amics, algu em preguntava si tenia por a tota la fauna que campa impunement per la meua ciutat, escopeta de perdigons a les mans si és menester i dispara contra Ca Revolta o l'Octubre, apallissa militants i ciutadans, o posa artefactes o fa guixades a les seus. No els hi donaré aquest gust. També es diu que el 12 d'octubre els catalans o valencians o digue'm-li com siga no tenim res a celebrar. No crec que siga així, fa molts anys que els espanyols intenten destruir-nos i no poden, i ens hauria de fer contents. A València, avui plou a bots i barrals, i la senyera es mulla sense remei al balcó.

I ara, Ca revolta

valencianna — Mon, 03 Sep 2007 00:44:36 +0000

Detall de la finestra tirotejada

Desdejune amb la notícia que de nou Ca Revolta ha patit l'acció de l'extrema dreta. Aquesta vegada han anat un pas més enllà disparant amb una escopeta de perdigons contra un dels vidres de l'immoble del col.lectiu. Tenint en compte que hi havia gent dintre del local és un punt més en l'escala de salvatjades d'aquesta gent.

Per si el trasbals de trobar-te les pintades a la façana, i els trets en una de les finestres, la Policia Nacional (espanyola evidentment) va amenaçar els denunciants en marxar del lloc dels fets si es continuaven adreçant en català als agents, per tal d'interposar la corresponent denúncia.

Una vegada més es repeteix la mateixa història, la impunitat amb què aquesta mena de grups ataquen col.lectius, casals, i ciutadans i de nou la lesió dels drets lingüístics dels valencians. Dubte a destacar quina és la pitjor de les agressions, si la sobtada i violenta, o la silenciosa però igual d'agressiva i perjudicial no només per a la mala salut de ferro del català, sinó per a la nostra pròpia autoestima.

Diuen sovint que la lluita pels nostres drets col.lectius i nacionals és sorda i constant. I pot ser tinguen raó. Potser siga una lluita personal contra quasibé tot, constant, plena de decepcions i d'entrebancs. Però no és menys cert, que cada victòria entre els desencisos, plena tot l'espai en blanc. Com diria l'Ovidi: vostra raó es va desfent, la nostra és força creixent...

Molts ànims i tot el meu suport a la gent de Ca Revolta

Carta obert al meu veí

valencianna — Mon, 18 Sep 2006 22:15:03 +0000

Benvolgut veí

.
No sé si t'ho hauran dit mai, però eres un artista amb l'encenedor. Em faig creus de com et quedaran els dits després de gravar a foc la teua ideologia (mai millor dit). Tot i que el teu talent artístic és irrefutable, i li has de donar via lliure, has de saber que per convertir un habitacle cutre, en un habitacle cutre, tètric i malèfic hauries de demanar permís a la resta de veïns.

.
És evident que la convivència no és el teu fort, les guixades són continues, i la meua bústia fa mesos que es va trencar (el paral.lelisme es fàcil d'establir, després de penjar una estelada amb un crespó em memòria de les víctimes de l'11-M). Igualment la valentía no et desborda, ja que la nocturnitat et fa llum a l'hora de pintar, i l'alebosia et fa aflorar la creativitat. T'encoratge des d'aquest espai, a buscar una activitat alternativa que done resposta a la teua creativitat desbordant (o no tant, repetint continuament esquemes i missatges 60 anys tard).

Atentament

La teua veïna. sí, la de la pintura blanca que s'entesta a fer tornar al passat el teu incivisme.

No mos fareu catalans

valencianna — Thu, 31 Aug 2006 19:40:59 +0000

o patiu, no patesc cap deriva ideològica, ni he vist cap llum celestial ni res semblant. Tot al contrari, després de la lectura que comentaré ara, tinc la certesa d’estar al lloc que toca. Em referesc al llibre “no mos fareu catalans” de Francesc Viadel (d’aquí el títol del post), publicat per l’Esfera del Llibres. El llbre és un regal, de fet no m’havia plantejat de llegir-lo, però vaja finalment el vaig començar i ara fa un parell de dies que l’he acabat.

Just al moment d’acabar el llibre, m’avisaven que la Casa natal de Joan Fuster a Sueca patia un nou atac de grups anticatalanistes (parlant suau). Per si això fora poc, a més d’acusar-lo de nazi a casa seua, també han atacat el monument a l’escriptor que està a la plaça de l’ajuntament del poble. Aquest atacs coincideixen amb els patits pel casal Jaume I de Gandia a la Safor amb lemes semblants.

Evidentment, aquests últims fets fan preveure que el llibre no té final feliç. Allò que va començar com un artifici mediàtic de la premsa dretana de la ciutat de València (sobretot las Províncias), i que va assolir el seu cènit a finals dels 80 i principis de noranta ara ha perdut força però continua usant la violència i la coacció com a eines de treball, un fet totalment incompatible amb voler presentar plataformes democràtiques tipus Coalición Valenciana. El llibre és plenament recomanable, tots hem sentit a parlar o hem sentit l’acció contra els nostres casals, del blaverisme, però és una bona manera de conèixer la creació d’un fantasma i l’evolució en el seu temps (que espere acabe prompte)

Aterratge a la realitat

valencianna — Sun, 02 Jul 2006 19:48:28 +0000

Després d'un cap de setmana fora de la ciutat de València, la tornada ha sigut com altres vegades un aterratge forçós a la realitat. Només baixar del tren a l'Estació del Nord, un grup de "voluntaris" (a sou) repartien informació sobre la V Trobada de les Famílies només en castellà. El trajecte cap a casa ha estat totalment custodiat per decenes de banderoles amb els colors vaticans a cada fanal (una gran feinada si tenim en compte que València és una de les ciutats amb una major contaminació lumínica). Almenys ens queda el consol, segons informava un diari "provincià" que una coneguda empresa d'embotits ha elaborat per a l'event una mortadela groga i blanca per mantenir ben alimentat al personal
.

El diari amagava entre els seus fulls altres desagradables sorpreses...anuncis de la televisió pública del País Valencià (àlies Canal 9) on es formulava l'equació malèfica d'aquests dies : papa i llengua castellana. Ja ni tant sols tenen el remordiment de consciència de fer-ho en les dues llengües oficials. O bé la confirmació de que el Consell, malgrat les peticions d'una moratòria urbanística, continua devorant el nostre territori.
.

Una menció especial, i més dolorosa, requereix el nou atac patit per la llibreria de la Universitat de València situada a la vora de la Biblioteca d'Humanitats Joan Reglà. Aquest calorós matí de diumenge acollia la desagradable sorpresa de noves pintades amb lemes del tipus "som valencians, mai cagalans", "fora catalanistes" i altres afirmacions envoltades de passat i caspa. Des d'aquí solidaritzar-me amb la Universitat que en els darrers mesos ha patit atacs a les seues instal.lacions i agressions a alguns dels seus membres. Com sempre, la unió perfecta entre la complicitat de la nit, i la impunitat policial, ha permés a aquests individus actuar amb total llibertat.
.

Malgrat els entrebancs, cal seguir treballant amb més força que mai, pel que ens creiem i fem nostre. Un projecte cada cop més fort i cohesionat que de ben segur contribuirà a treure de l'ostracisme les nostres comarques.