En el seu dia em va semblar molt rellevant que cap partit dels tres que formen el govern aixequés la veu, en quan la direcció de la Corpo decidia prescindir dels serveis d'un professional que amb el seu programa liderava la franja horària matinera. Per un servidor, aquesta raó era bàsica per no entendre la situació que s'estava donant.

Dintre d'unes setmanes, el 25 d'octubre, farà dos anys d'una entrevista que en Bassas li fa fer a en Carod, dins de la campanya electoral al Parlament. Eleccions un 1 de novembre, formalització del segon tripartit pocs dies després. Vaig poder escoltar l'entrevista a través d'internet, però més tard de l'hora que s'havia fet. A Catalunya Ràdio pengen els àudios al cap d'una estona d'haver realitzat el directe, pel que vaig escoltar l'entrevista tot dinant davant de la pantalla del PC, carmenyola en mà. Quan el meu cap va tornar de dinar li vaig comentar que escoltés almenys un tros de l'entrevista. Vam quedar força parats de respostes d'en Carod davant de certes qüestions d'en Bassas. Bassas preguntava sobre la possibilitat d'un segon tripartit i Carod responia ofès i alhora agressiu. Podies pensar que era l'estil Carod però allò traspuava rencor, aspror i sobretot desconfiança. Avui he localitzat aquesta entrevista en el web d'en Carod i està dividida en dos talls. Cap a la meitat del primer és on es produeixen un seguit de friccions. Significatives friccions. En el segon tall entra en escena en Carles Capdevila i entrem en uns minuts de relax, massatge i ensabonada-conyil.

És vox populi que després de la persecució que va rebre Carod per l'afer de Perpinyà havia quedat molt tocat. La desconfiança vers el seu entorn es va fer gran i la solitud creixent. L'angina de pit va ser un altre cop personal dur. La seva candidatura a la Presidència de la Generalitat no havia estat un camí planer, estava encara més sol. Puc entendre certs comportaments, certes reflexions del personatge i també he d'entendre que el periodista Antoni Bassas ja feia massa temps que molestava. Molestava a un, dos o tres o a tots tres, o a dos i al tercer ja li anava bé, o a un i a la resta també li anava bé.

Crec sincerament que Convergència i Unió (CiU) té un problema greu: no ha acabat d'assumir que ja no és al govern. M'explicaré. Massa sovint es deixa enganyar per l'estratègia dissenyada pel govern tripartit -especialment per la secció regional del PSOE- d’apel·lar als grans acords "nacionals" per esquivar el que, simplement, és incapacitat del propi José Montilla i dels seus socis.

Es pot estar d'acord o no amb el que CiU feia quan governava. Es pot estar d'acord o no amb la decisió de Jordi Pujol -i per extensió de CiU- d'apostar sempre per l'estabilitat econòmica i institucional d'Espanya. Es pot estar d'acord o no amb els pactes que CiU va establir al llarg dels seus 23 anys de govern -sobretot amb el PSOE-. El que no pot negar-se és que els governs de Jordi Pujol governaven, manaven, imposaven... i no només quan tenien majoria absoluta. Voldria recordar, en  aquest sentit, que només durant dos mandats -de 1984 a 1992- CiU va governar amb majoria absoluta.

Si durant els 15 anys que no va tenir majoria absoluta, hagués hagut de recórrer constantment a l'estratègia de "pactes nacionals", algú em podria dir quantes lleis, decrets o normes haguessin entrat en vigor? El que em sembla evident és que governar implica un exercici constant de negociació amb el conjunt de forces parlamentàries, i amb les institucions incloses en el marc institucional corresponent. La política catalana, per causa de la submissió política a un marc aliè -l'espanyol-, és més complexa que la de qualsevol estat independent del món. I alhora que complexa és més rica a l'hora d'establir complicitats, ja que aquestes no s'han de limitar a l'àmbit natural d'actuació política -la nació-, sinó que s'han de fer extensives al conjunt de l'Estat. És indubtable, doncs, que Jordi Pujol era un polític immens, capaç de dotar de significació nacional una institució -la Generalitat- que, a ulls de qualsevol politòleg "normal", no passaria de ser una institució regional, entesa en el sentit europeu del terme.

Aquest fet segurament és el que diferencia la figura de Jordi Pujol de la dels seus successors, Paqual Maragall i José Montilla, la mediocritat del quals -especialment del darrer- enalteix la seva figura per sobre, fins i tot, del que seria desitjable i normal. Possiblement la "capacitat política" és el que converteix el President Jordi Pujol en un animal polític de pes, i al President José Montilla en un simple i gris "gestor".

Per això mateix resulta incomprensible aquesta voluntat constant, de la renovada Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), de voler salvar els mobles al govern tripartit. N'hem vist exemples constants aquests darrers anys. Quan els socis que conformen ambdós tripartits discrepaven entre si, els socis majoritaris sempre tenien a mà la "responsabilitat" de CiU per ajudar-los a superar els mals tràngols. En resum, que CiU sempre acudeix cuita corrent a presentar-se davant de l'opinió pública com l'element clau que permet que el país continuí avançant, mentre que presenta al tripartit com un desori i una casa de barrets, mal avinguda. Però no s'adonen que l'únic que fan és fer-los la feina bruta als socialistes? I no només això, és clar, perquè de retruc reforcen el discurs dels satèl·lits dels socialistes -ERC i ICV- que si ells no fossin al govern, la "sociovergència" seria una realitat. Una mentida evident però que té una certa sortida mediàtica en una societat necessitada, pel que es veu, de conspiracions i paranoies. Una societat immadura incapaç d'exigir als seus polítics que passin comptes de les seves actuacions. A sobre les llumeneres de CiU deuen creure's que amb això aconsegueixen futurs rèdits electorals. Angelets!

Senyors de Convergència, el PSC, ERC i ICV sumen 72 escons d'un total de 135. En conseqüència el que han de fer és negociar, pactar... governar, en resum. En el cas del finançament, això de la unitat és una entelèquia dels socialistes per esquivar la seva responsabilitat. Jo entendria perfectament que CiU es comprometés, amb el poble de Catalunya, no pas amb el tripartit, a no negociar amb el govern de Madrid. Això seria el correcte. El que és absurd és entrar en el joc del 3-1. Senyor Mas, només voldria fer-li una pregunta: Que hi guanya el país, en primer lloc, i CiU, finalment, en aquesta taula de 4 partits?

Si el tripartit és incapaç de garantir el compliment de l'Estatut referendat pel poble de Catalunya i no pot aconseguir el finançament que s'hi contempla, que pleguin! Que es convoquin noves eleccions i que sigui el poble de Catalunya qui decideixi qui vol que la lideri. Si el Tribunal Constitucional tomba aspectes cabdals de l'Estatut, que el govern proposi les mesures que cregui adients per combatre la sentència. En qualsevol cas, que el govern governi. Mentre vostès estiguin pel mig, amb la seva voluntat de ser la "clau de volta", no passaran de ser actors de segona de la política nacional. Clau de volta, si senyor, però a l'oposició, pels segles dels segles, amén.

Estar a l'oposició no és tant greu com sembla. Vostès hi han estat des del 2003, i han sabut sobreviure-hi millor del que molts es pensaven... i desitjaven. Estar a l'oposició no vol dir, lògicament, haver de fer una oposició dura, radical, brutal... com la que va fera el senyor Aznar durant l'últim mandat del "terrorista" Felipe González. Però estar a l'oposició significa, malgrat tot, assumir que s'és oposició, i això és el que vostès es neguen a acceptar. És possible que els faci por aquella frase atribuïda al "mafiós" Andreotti, què diu que el que realment desgasta és estar a l'oposició. Vindria a ser una derivació d'aquella altra frase feta que sentencia que el qui està al poder es beneficia del fet de ser-hi. Aquestes dues frases poden ser encertades, sempre i quan la situació econòmica i la institucional funcionin raonablement bé. A Catalunya, i la ciutadania cada cop ho percep més, cap de les dues situacions funcionen ni hi ha previsions que comencin a funcionar bé, ans al contrari, tot indica que tendirà a pitjor. Així doncs, assumeixin definitivament que són oposició, i més ràpidament aconseguiran tornar a dirigir el país.

Les estratègies del PSOE són dolentes... el  problema és que les dels convergents són pitjors!

Parlar de política aquest dies és un exercici de virtuosisme que no sóc capaç de fer. Si entenem el virtuosisme tal i com el defineix la Gran Enciclopèdia Catalana ("habilitat extraordinària en la tècnica d'un art"), és impossible fer-ho. Jo em puc considerar hàbil -potser no extraordinàriament, però si una miqueta- en l'art de l'opinió política... El problema no obstant no és meu. És que se'm fa impossible opinar de política nacional, quan el que fan els nostres dirigents del Tripi-2 -quin gran nom per una pel·lícula de terror- ni és política ni és res que se li assembli.

Podria parlar, potser, de Juràssic Park, i del món prehistòric, perquè a Catalunya hem descobert que la fantasia d'Steven Spielberg s'ha fet real: som l'únic país del món on hem sigut capaços de fer renèixer els dinosaures, i a més els hem col·locat de Consellers i assessors.

[caption id="" align="alignleft" width="217" caption="Logo de la Dino-Conselleria?"][/caption]

Catalunya sempre ha estat terra de prodigis, però darrerament ens estem superant. Estem arribant a extrems que ni el més embogit director de ciència ficció s'hauria atrevit a concebre. Algú creu que l'Ed Wood -el pitjor director de cinema del món- hauria estat capaç d'inventar un personatge tant monstruós, patètic i sinistre, com en Joan Saura? Com que no vull violar la meva intel·ligència, no puc parlar d'aquest personatge de forma seriosa. Espero i desitjo la seva "extinció" i la dels pocs "saurisquis" que el segueixen... pel bé del nostre estimat planeta Terra, Catalunya inclosa. Per cert, llegiu-vos, si voleu, la definició que la Wikipèdia fa de la família dels "sauropodomorfs". És per morir-se de riure.

Resulta que el nostre estimat país es troba again -no és el primer cop en l'últim lustre- davant d'un match ball. Si primer van ser diferents episodis que es van donar durant l'elaboració de l'Estatut, o l'aprovació del mateix, ara toca el nou finançament, la veritable urgència de Catalunya tenint en compte el raquitisme galopant que pateixent les arques públiques a casa nostra. Una vegada més, el govern de l'Estat es fa l'orni i deixa passar les hores, els dies, els mesos. Una vegada més els partits catalans s'exigeixen unitat -i la demanen també al poble català en el seu conjunt- per reclamar un tracte just. I una vegada més hi ha uns que, en una reunió a les fosques, decideixen allargar el partit (multiplicant, conseqüentment, el risc de perdre'l). No dic que tota la pista fos per nosaltres i només calgués esmatxar, però... calia fer aquesta deixada? No m'estranya que s'hagi quedat a la xarxa.

Aquest cop ha estat Iniciativa. D'altres vegades són d'altres, però aquest cop són aquells que diuen que són l'esquerra de debò, que demanen fermesa quan es tracta de defensar el poble saharaui, que aposten per una nova cultura de l'aigua i al final han d'agenollar-se davant de la Moreneta per implorar quatre gotes de pluja (ells, que la majoria no són creients)... Ja n'hi ha prou! La irresponsabilitat no ha de sortir de franc a ningú... L'altre dia llegia una carta d'un lector en què criticava en Carod per col·locar el seu germà com a director de la Casa de Catalunya a París. Em semba bé denunciar això (cal dir, però, que tots ho faríem, això d'ajudar als familiars estimats; qui digui el contrari estarà mentint)... Però el mateix criteri de denunciar aquestes errades, ens obliga a no perdonar les que fan uns altres que la caguen igual o més. Els pets d'en Carod fan tanta pudor com els de qualsevol altra persona!

Afortunadament, encara hi ha mitjans a casa nostra que no eviten titllar de gran error el moviment d'ICV (Tian Riba a l'Avui, editorial d'El Singular). I espero que cada vegada més gent vegi què fa aquesta gent, amb un pes electoral inversament proporcional al seu pes governamental. Segur que seguiran havent-hi progres País-Verdi  que els seguiran votant per asserenar el seu cor, i després tornaran al seu àtic de Torrent de l'Olla amb Montseny per prendre's un vermut a la terrasseta. Però jo encara crec -us pot semblar sorprenent la meva inocència- que hi ha gent que decideix el seu vot també pels fets, i no només per les bones paraules. I els fets són els que són... A més, abans que votar l'actual ICV, potser paga més la pena votar el PSC, que són els que, al final, remenen les cireres de debò.

Al manxec José Bono se li entèn tot. No enreda ningú, ni possiblement en té ganes. L'altre dia va dir el que a Catalunya la gran majoria tenim clar: els 25 diputats del PSC a les darreres eleccions estatals, es deuen més a l'efecte Zapatero -i Felipe, afegiria jo- que no pas al pretès perfil propi del socialisme català del PSC. Això, que pot semblar una idea ocurrent, és una evidència quan es confronta amb dades, com les que ja vaig publicar al seu dia en un comentari en aquest mateix bloc. El bo de les declaracions d'en Bono és que finalment algú, de les seves pròpies files, ha gosat dir-ho públicament.

És evident que les declaracions d'en Bono s'incardinen en una clara ofensiva del PSOE per deixar clar que la broma "nacionalista" del PSC té un limit: l'interès del PSOE, i conseqüentment, el de l'Estat. El reguitzell de declaracions d'aquests darrers dies, de tots els barons socialistes, van en el mateix sentit. Pel que sembla la capacitat de sofriment del PSC és més aviat escassa, i ja en plena canícula -i sense que els focus de la premsa hi paressin massa atenció- s'han fet enrera de tot el dit fins ara, i han promès al PSOE que la pressió màxima que farà el PSC no serà, en cap cas, la de votar no als Pressupostos Generals de l'Estat. O sia, i pel qui no ho hagi entès encara, que el PSC atacarà al PSOE amb pòlvora mullada.

Declaracions, declaracions i més declaracions... i res més. "Den lo que buenamente puedan, que ya cuadraremos los números de la Generalitat cómo podamos" serà la frase final del Conseller Antoni Castells, quan el Gobierno de España decreti que s'aprovaran els seus pressupostos, com ells volen, i acabin qualsevol possible debat, agradi o no... amb el celèbre i castís "se acabó lo que se daba". La pregunta què ens haurem de fer a continuació és la següent: I després de tot plegat, què? Perquè no cal enganyar-se més, l'estratègia d'Esquerra d'atraure al PSC cap al catalanisme polític s'haurà demostrat impossible, atesa la nul·la voluntat d'aquest de desmarcar-se del PSOE. L'ofegament de la Generalitat i l'expoli fiscal que pateix el país, seguirà "ad infinitum". L'Estatut, pendent de la sentència del Tribunal Constitucional, podrà rebre finalment sepultura, pels segles dels segles Àmen! Davant d'aquest panorama sembla evident que alguna cosa haurà de passar al país. Els polítics que estiguin preocupats pel futur de Catalunya, no podran continuar fent com si res no hagués passat. Hauran de fer un pas endavant, en un sentit o altre. L'impàs que es produirà obligarà a prendre, segons el meu criteri, dues decisions. O bé convocar un referèndum per anul·lar l'Estatut aprovat, o bé convocar eleccions nacionals?

Esperant equivocar-me, crec que el més normal és que el Tripartit, amb totes les contradiccions amb què s'ha acostumat a viure, opti per seguir manant, delegant en els partits que en formen part la reivindicació per entretenir la ciutadania el màxim possible, allargant el nostre suplici fins al 2010, quan s'hagin de convocar noves elecccions. I si no es pot aconseguir complir amb el mandat de 4 anys, allargar-lo quan més temps millor. Amb aquest objectiu, doncs, no hi haurà ni referèndum ni noves eleccions. Hi haurà baralles entre Esquerra i Convergència i Unió, perquè a Esquerra els convè tenir -com l'aire que respiren- un enemic per justificar el seu seguidisme del PSC. Tot el que calgui per no qüestionar-se les seves més que evidents errades estratègies polítiques. I això serà tot. Potser les entitats subvencionades intentaran forçar alguna "mani" per pressionar als polítics, però no deixarà de ser foc d'encenalls. A Catalunya, companys, no hi ha capacitat de fer res. I això no és culpa de ningú, en concret, és culpa de pràcticament tothom. Com es diu en el fútbol, la victòria té un pare, la derrota en té molts. Fins que no hi hagi voluntat de trencar la baralla, no hi haurà res a pelar. I quan parlo de trencar la baralla no parlo de definir cap escenari futur concret (independència, modificació de la Constitució, etc...), perquè n'hi ha molts de possibles. El futur no es podrà dibuixar mentre aquesta voluntat de fer foc nou no hi sigui; mentres tant els espanyols podran dormir tranquils: tot serà teatre... i a més, teatre dolent.

Leed mis labios: Carod-Rovira ha nombrado un coordinador de asesores. Repito: Carod-Rovira ha nombrado un coordinador de asesores.

El afortunado se llama Marc Marsal i Ferret, y según e-noticies ya había sido nombrado asesor del famoso humorista aragonés en diciembre de 2006, siendo promovido ahora a fin de "coordinar y supervisar el trabajo de los asesores vinculados al vicepresidente; priorizar y asignar las tareas del grupo de asesores de la persona titular del Departamento; asesorar en materia normativa y competencial sobre aquellas cuestiones relativas al despliegue estatutario en el vicepresidente, en su calidad de presidente del Consejo para el impulso y el seguimiento del despliegue del Estatut de autonomía de Cataluña". ¿Su nómina "de salida"? Lo normal en estos tiempos de crisis: 38.300 € anuales, más dietas (por supuesto).

ERC, el partido marxista -rama Groucho- no deja de maravillarnos con su candidez ni de tomar el pelo al contribuyente: primero las embajadas catalanas, luego el hermanísimo de Carod en París y, ahora, el coordinador de asesores. ¿Es que Carod-Rovira no se ha enterado aún que ha sido uno de los políticos más castigados en las últimas elecciones, al punto tal que hoy está en la periferia de la periferia de su propio partido?

¿Que nueva broma vendrá después del "coordinador de asesores"? ¿Es que nadie piensa hacer un llamado a la cordura en Cataluña?

Les llengües són dinàmiques. Diu David Boaz en Liberalismo, una aproximación (Ed. Gota a Gota, 2007) que ningú va ensenyar els anglesos a parlar en anglès, i amb aquesta màxima el vicepresident del Cato Institute, involuntària i dramàticament, deixa al descobert les contradiccions dels carísims i inútils programes de normalització lingüística del català que només deixen a les clares el declivi natural del seu ús, de vegades de manera ridícula com quan la subvencionada Plataforma per la Llengua va suggerir que a qui no entengués el català se li havia de parlar per senyals abans que en espanyol. Aquest declivi, un fet sentimentalment dramàtic per a molts, és més fàcil d'assumir si pensem que va haver una vegada que fins i tot el llatí també va entrar en aquest procés, i que no hi ha res que pugui frenar l'avanç de l'espanyol, el mandarín, el rus i l'anglès. De les més de sis mil llengües que en l'actualitat es parlen al món, la meitat està en risc de desaparèixer en aquest segle a un ritme de fins a dos per setmana, d'acord amb estudis recents de la UNESCO. Afectarà això a la vida quotidiana de cadascú dels membres d'aquestes comunitats en el seu conjunt? Aposto que no. Les llengües -com els pobles- es mestizen lentament al llarg del temps i acaba predominant la més forta, pel que res es pot fer per una llengua sinó seduir al potencial parlant i no intentar alarmar. Mentre no se sedueixi a la població per a l'ús quotidià d'una llengua minoritària i se la hi intenti forçar, aquesta quedarà enquistada com a molt com a llengua del poder o, pitjor encara, de l'administració, una trista destinació final per a qualsevol idioma.

Però qui creiem que és un abús en tota regla que la Generalitat malgasti milions d'euros en seleccions esportives, que multi o adverteixi a qui no retoli en català o que segueixi donant suport a la deficitària i propagandística Corporació de Mitjans Audiovisuals ens trobem, sense més opcions, enfront del Manifiesto en Defensa de la Lengua Común, el qual a pesar d'haver estat signat per intel·lectuals de la talla de Mario Vargas Llosa, Albert Boadella, Arcadi Espasa i Fernando Savater segurament serà utilitzat com arma llencívola per sectors reaccionaris, realment anti-catalans i no simplement crítics amb el catalanisme excloent, avui en el govern autonòmic.

Com deia abans, exagera Jimenez Losantos quan adverteix sobre la situació de perill del castellà a Espanya, servint per a refutació les declaracions de Pere Gimferrer, membre de la RAE i crític amb el Manifiesto en Defensa de la Lengua Común, qui diu avui en La Vanguardia que “la llengua catalana també és part del patrimoni espanyol”. Però flaco favor se li està fent a les llengües regionals no entenent el context mundial, quedant cada dia més clar que més enllà del teatre romàntic de la reivindicació queden, en temps present, moltes plataformes subvencionades, negocis captius i interessos polítics per protegir. Com sempre, a càrrec del contribuent.

Per acabar de fer-me pujar la mosca al nas, només m'ha fet falta llegir aquesta notícia al confidencial e-notícies , que reprodueixo tot seguit:

El conseller de Governació, Jordi Ausàs, ha admès durant la seva compareixença a la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament que s’han cessat 847 funcionaris del seu lloc de treball, la qual cosa ha suposat una despesa de 291.970 euros anuals per compensar la diferència entre els nous llocs de treball assignats (de nivell inferior) i el grau personal dels funcionaris assolit per carrera administrativa. Ausàs ha reconegut també que hi ha 344 llocs singulars amb responsabilitats especials, que haurien de ser ocupats per a funcionaris qualificats, que hores d’ara estan ocupats per personal interí i també que s’han contractat 7.629 persones de reforç. La diputada de CiU Pilar Pifarré ha denunciat, en aquet sentit, que “el tripartit està cessant funcionaris per a contractar personal interí de confiança política sense qualificació” i ha assegurat que el tripartit està realitzant un mal ús dels diners dels contribuents que acabarà pagant “una administració de fireta on hi haurà molt personal que no tindrà res a fer perquè l’excès de contractació provocarà que només hi hagi diners per a pagar les nòmines”.

 Es pot entendre perfectament, en una dinàmica sectària com la que representa el tripartit, el cessament en els seus llocs de treball dels 847 funcionaris que ocupaven llocs administratius d'alt nivell. El cost de l'operació els deu ser igual (ja se sap que quan els diners són de tots, no són de ningú!!), mentre l'objectiu de netejar l'administració de desafectes pagui la pena. Els nous "amos" de la Generalitat es malfien com ningú de tots aquells que no siguin integrament de la seva corda. Són sectaris en tot, i en això no haurien de ser menys, és clar. El fomut és que exhibeixen públicament la poca confiança que tenen en la pròpia Funció Pública, atés que el propi Conseller accepta que el grau professional l'havien obtingut a través de la carrera administrativa. La pregunta és òbvia: Té algún sentit fer carrera a l'administració, si l'únic mèrit que es té en compte és l'obediència i la submissió als polítics del tripartit?

El que ja no té cap lògica són els dos reconeixements que a continuació fa el Conseller Ausàs. Com es pot entendre que hi hagi 344 llocs de responsabilitat especial, que haurien de ser ocupats per funcionaris qualificats, i que els ocupen persones contractades com a interines? Em sembla evident que el motiu és simplement el de col·locar els "amics" i els "comissaris polítics" a prop dels seus amos, per controlar el corral. Potser casos com els que en aquest bloc hem denunciat anteriorment s'haurien d'incloure en aquest supòsit de clar ús partidista de l'administració. El segon reconeixement hauria de portar directament al Jutjat al Conseller i als responsables polítics que ho han permés: s'han contractat 7.629 persones de reforç. Se suposa, perqué la notícia no ho diu, que aquesta entrada de personal es deu haver produït des que el tripartit va començar el seu "regnat". Si el període de temps fos més curt, aquest fet agreujaria encara més la situació.

El que seria interessant seria veure en quins Departaments, Agències o martingales diverses s'ha col·locat tant personal de reforç, no fos cas que el pressumpte reforç s'hagués produït en llocs que no existien abans de l'any gloriós de 2003, i que òbviament no podien ser reforçats. Si fos així, seria claríssim que el Conseller menteix i tergiversa la realitat. Seria una nova perversió del llenguatge que esdevindrà, amb perspectiva històrica, com l'única aportació notable que els partits del tripartit hauran fet a la llarguíssima trajectòria de la nostra màxima institució nacional.

Tota aquesta situació, encadenada amb una situació de crisi greu al sector privat (la vaga del transport no ha fet més que posar-ho de manifest) i amb els dubtes raonables sobre el futur del finançament de la Generalitat, haurien de fer-nos reflexionar a tots sobre la vàlua i la competència dels nostres administradors, i sobretot fer-nos pensar si apart de l'expoli i l'ofegament a què és sotmés el nostre país, nosaltres no tenim una part de culpa en el nostres mals econòmics. És evident que el nostre dèficit no s'arreglarà del tot evitant situacions com les que el Conseller Ausàs reconiex, ni evitant el creixement exponencial de subvencions a "vividors" i entitats virtuals, però tindríem més legitimitat per reclamar i exigir un sistema més just de finançament si l'administració dels nostres béns públics fos més acurada. Com és possible que, havent-hi més gent treballant a l'administració, els ciutadans tinguem la percepeció que cada cop ho fan pitjor? El caciquisme, l'amiguisme i el nepotisme no ajuden el país ni les seves justes reivindicacions... però si als que se'n beneficien directament. Posem noms als 344 càrrecs i als 7.629 "endollats", i entendrem moltes coses, inclosa l'elecció de Joan Puigcercós i de Joan Ridao, però no només.

El famoso humorista catalán Jose Luis Carod Rovira nos sorprende hoy con otra genialidad: en declaraciones a Catalunya Ràdio el vicepresidente de la Generalitat manifestó, durante la presentación de su libro 2014, que en el marco de la declaración de la independencia programada para aquel año Cataluña debería formar un ejército propio, "no un ejército tradicional, sino una defensa nacional en el marco europeo".

Carod tiene todo el derecho a aspirar a independizar Cataluña de España o del planeta tierra, si así lo desea. Pero no creo que tenga derecho desde su alto cargo, pagado por el contribuyente, a aprovechar cada oportunidad que se le presenta para decir la parida secesionista más grande que le venga a la cabeza. Y es inmoral, además, porque este señor gana mas de 110.000 € al año en una región plagada de mileuristas, cuando no de parados, debido entre otras causas al provincianismo extremo que el Tripartit impuso en Cataluña, la que hasta hace unos años era uno de los motores económicos y sociales de España.

Daniel Sirera ya ha exigido a Montilla que expulse a Carod, gesto que considero una total pérdida de tiempo: esta es otra huída hacia adelante de un político ya sin ninguna credibilidad, gestor de un gobierno desprestigiado que no sabe ya como tapar sus vergüenzas, garante con sus votos de la Administración Zapatero. Bajo estos condicionantes, Carod Rovira podrá seguir haciendo sus numeritos y nadie lo tocará. Acepto apuestas.

Pero, al fin de cuentas ¿para qué quiere Carod formar un ejército si ya tiene uno? ¿O que es, si no, ese batallón de subvencionados, enchufados y chupópteros, que junto a los escribas del régimen lo mantienen a él atornillado al sillón?

Que NO... home, que NO !, que aquesta fórmula es peta per tots costats, i en qualsevol fulla de càlcul Excel.

Que per més que el Montilla ,i tot el govern Tripartit, diguin que iran d'acord amb CIU al Congrés de Madrid per poder impulsar el desplegament del Nou Estatut, jo no m'ho empasso, perquè no és possible, i ara ho demostraré científicament.

Aquesta fórmula , és errònia : Tripartit + CIU = Pacte per Estatut a Madrid

Cal modificar-la per la següent:

{((PSOE-GUERRA-) + ( PSC-MARAGALLISTES)) + ( I.C. - COMUNISTES TORREOUS ) + (ERC-CARRETERO-PUIGCERCÓS-URIEL-RADICALS))+((UDC)+(CDC/2)) }

= OLLA DE GRILLS AMB ALGUNA POSSIBILITAT DE PACTE A MADRID.

Mira que és fàcil, i això que sóc de Lletres Mixtes.

Reprodueixo l'editorial d'avui del diari La Vanguardia degut al seu interés.

En muchos aspectos, Catalunya está paralizada. La especial idiosincrasia
del actual Govern de la Generalitat mantiene absurdamente congeladas o
retardadas importantes decisiones estratégicas, bajo el paraguas de una gestión
más tranquila y sosegada que la que caracterizó el mandato de Pasqual Maragall.
El cuarto cinturón, como proyecto global, está paralizado por culpa de las
disensiones internas en el tripartito.

La puesta en marcha de la nueva y necesaria línea de alta tensión con Francia (MAT) se halla sometida al lento veredicto de un mediador de la Unión Europea, ante el miedo de los políticos a tomar decisiones complicadas. Ayer mismo, un conseller de la Generalitat, el de Governació, Joan Puigcercós, ávido de protagonismo electoral, participaba en una manifestación contra la denostada MAT, proyecto defendido públicamente por el presidente de la Generalitat. La incongruencia está instalada en la plaza Sant Jaume. Hay más. El AVE acaba de llegar a Barcelona en un ambiente de funeral, tras el fiasco de los trenes de cercanías. El túnel que ha de conectar Sants con la nueva estación de la Sagrera es objeto de un vivo debate ciudadano que habría sido oportuno emprender hace unos años, cuando se decidió que el tren de alta velocidad tuviese como estación término la Sagrera. Avivada por Convergència i Unió, que evidencia sentir también la tentación de la demagogia, la discusión resulta bastante esperpéntica. Una ciudad seria, un país serio, no avanzan a golpe de pancarta emocional, ni excitando terrores apocalípticos sobre la Sagrada Família. Hay más. La conexión con la red ferroviaria francesa de alta velocidad está paralizada por expresa decisión de París, seguramente temeroso de que Barcelona se convierta en capital de un arco mediterráneo con influencia en el sur de Francia. El recelo de París mantiene congeladas otras dos conexiones viarias con España, en Aragón y Navarra. Francia cree defender así sus intereses, pero lo significativo es la ausencia de un pensamiento crítico en Catalunya al respecto. Francia nos merece mucho respeto y admiración, pero quizá habría que revisar la idolatría sin matices que le profesan sectores influyentes de nuestra intelectualidad. Hay más. Tras las monumentales manifestaciones contra el trasvase del Ebro (proyecto faraónico que merecía ser contestado) y los torpedos contra un hipotético trasvase del río Ródano, ahora hay que transportar agua en barco a Barcelona, desde Almería y desde el propio Ródano, por culpa de una grave sequía. La imagen de los estanques de Barcelona secos mientras millones de litros de agua se pierden por el mal estado de algunas tuberías es patética. Hay más. La confusión estratégica sobre el aeropuerto de El Prat persiste, ahora alimentada por la posible compra de Spanair por parte de Iberia, operación que cuenta con el aplauso de la vivaz ministra de Fomento, Magdalena Álvarez, cuya comprensión de los intereses logísticos de Barcelona es perfectamente descriptible. Pese a las buenas palabras del presidente del Gobierno - siempre buenas palabras cada vez que pisa Catalunya-, hay motivos para estar más que alerta. El propio presidente de la Generalitat así lo ha reconocido. Hay más. La preocupación por el medio ambiente, un asunto que galopa el mundo en forma de colosal corriente de opinión, se está convirtiendo en Barcelona y en toda Catalunya en un costumbrismo digno de Santiago Rusiñol. Barcelona está mal iluminada. Mortecina y tímida, parece recitar de noche aquel verso que Dante nos dedicó en la Divina Comedia, concretamente en el Purgatorio: "L´avara povertà di Catalogna". Más que ecologismo, es estreñimiento. La decisión de reducir la velocidad a 80 km/ h en los accesos a Barcelona no ha hecho más que complicar el tráfico y enervar a los conductores, sin que nadie pueda demostrar una mejora objetiva en el medio ambiente. Y los peajes, contra los que tanto se clamaba hace unos años, siguen impertérritos, sin modificación, ni apenas rebaja, dibujando un mapa único e insólito en España. Hay más. Una de las pocas iniciativas valientes del actual Govern, la ley de Educación que promueve el conseller Ernest Maragall, con criterios de responsabilidad y visión de futuro, propios de una izquierda puesta al día, está siendo torpedeada desde el interior del propio Govern, donde Esquerra Republicana ejerce de correa de transmisión de los sindicatos inmovilistas. Hay más. Hay una parálisis catalana que impide establecer relaciones constructivas y creativas con la Comunidad Valenciana, con Baleares y con Aragón, en un momento en que Zaragoza vive una fase de gran pujanza con la próxima Expo´08, y en Valencia reemerge el debate sobre el eje o corredor mediterráneo, es decir, la conexión logística de Levante con Barcelona y con Europa. De alguna manera, Valencia vuelve a mirar, aunque sea tímidamente, a Barcelona. Se le debe tender la mano, con más inteligencia que hasta le fecha. Es imperioso superar esquemas y conceptos trasnochados que buena parte de los nacionalistas catalanes hace años que ya no se atreven a defender. La política catalana ha querido hacer demasiadas cosas a la vez: reformular la arquitectura institucional española aproximándola al modelo federal, impulsar un ambicioso Estatut que tensa las cuerdas de la Constitución de 1978, afrontar los déficits pendientes y dar lecciones de autoridad moral, unas veces, atinadas; otras veces, fatuas. Demasiados frentes simulatáneos. Catalunya no puede permitirse más años de marasmo. Sería suicida, si tenemos en cuenta los nubarrones que se ciernen sobre el horizonte económico. Hay que clarificar y adoptar prioridades. Hay que rescatar la inteligencia política catalana de la trampa del oportunismo, el cortoplacismo y el exhibicionismo ideológico. Y hay que exigir al Govern de la Generalitat que reaccione. Habrá que exigir una mayoría parlamentaria que trabaje por un primordial objetivo: evitar la parálisis catalana en una legislatura española que se adivina complicada. Habrá que exigir respeto, sí. Pero también deberemos propiciarlo. Han querido empequeñecernos, sí. Pero también nos hemos dejado empequeñecer. Es la hora de la reacción. Y esa reacción va más allá del 9 de marzo. A España le esperan años complejos, menos frívolos, seguramente, y en ellos la inteligencia política catalana debiera desempeñar un papel importante y, a poder ser, determinante. Nada está hundido, ni nada está perdido. Hay que reaccionar.

Tri-partit, tres partits. El primer tripartit, el de Maragall de president i el de Carod de Conseller en Cap, va ser un Dragon Khan com molt bé definia en el seu dia el Conseller Carretero. S'ha de reconèixer que cada partit marcava el seu perfil ideològic de manera clara i diària, excepte IC-V que en part per això de no marcar perfil i "ajudar" a la governabilitat va esgarrapar alguns milers de vots.

Un govern format per 3 partits és un govern de coalició (i per nassos d'Entesa) amb un projecte de mínims en comú i molts projectes no realitzables al llarg de la legislatura. Té mèrit doncs anar signant Pactes Nacionals, ho reconec. Tres partits amb un candidat cada un. Bé, el candidat va variant en funció de les eleccions a que ens "sotmeten". A Convergència i Unió, durant molts anys se'ls ha confós amb un sol partit i fins i tot amb la mateixa institució, la Generalitat de Catalunya, i pel fet de governar les disputes internes entre convergents i unionistes quedaven diluides i eren vox populi d'una minoria i com no de l'oposició. Més o menys com ara la contraprogramació que es porten actualment Carod i Puigcercós en el sí d'ERC. Ara CiU està a l'oposició i ja fa mesos que Duran i Mas van mantenir un frec a frec al límit de la trencadissa (?!?), deixant més clar que mai que es tracta de dos pensaments molt diferents, de dos formacions que es retroalimenten bàsicament pel perfil d'electorat que hi diposita la seva confiança, val a dir: una base social ampla; així ho demostren els resultats electorals de les primeres eleccions sense Pujol al capdavant. Les segones també, però les primeres servirien per saber si l'hereu (delfí) era una decisió encertada o no.

CiU ha tingut un candidat per cada tipologia d'eleccions (Generals, Parlament) i s'han repartit el pastís entre els dos partits que formen la federació. Com gairebé sempre. Ara però, en les presents eleccions del 9-M sembla que sorgeix un altre opinió, semblant al que seria la opinió d'ERC en el tripartit Maragalià, la veu de Jordi Pujol dient que no pactaria ni amb PSOE ni amb PP. Què passa?, doncs que surt Duran i fa de Pujol. Portada de La Vanguardia (LV) d'avui. Duran té fil directíssim amb la direcció actual de LV i en 48 hores respon a dos autoritats a l'hora. A Pujol el fa callar i a Zapatero li diu que no es preocupi per les paraules de Pujol. Perdó ZP, perdó. Jo no volia però... Similiar al discurs del 20-N de l'amic Mas i que també en unes 48 hores s'afanyava a desmentir en unes d'aquestes trobades amb empresaris madrilenys.

En defensa de Duran he de dir que se li hauria de deixar fer la campanya que vol. Com ara el permís i marge de maniobra que va tenir Trias en les eleccions municipals i que tan bon resultat va donar. El DVD madinià deuria fer el seu efecte perquè el veterà ex-Conseller anés per lliure.

En resum, tenim un partit que és un bipartit i es comporta com un tripartit amb un piròman indepedentista (Pujol), un bomber fashion-cristià (Duran) i l'home vídeo-bloc (Mas). Tot plegat força difícil de digerir. Em fa pensar en una falta d'estratègia clara de cap a on anar de la Federació (Madí on ets?... a la panxa del bou on no neva ni plou...). És evident que la previsió de la cúpula actual d'ERC de fer desaparèixer CiU del panorama polític a base d'estar a l'oposició no s'ha acomplert, però sí que es posa de manifest una certa tendència a la desorientació i fracturació de la Federació. El perfil sobiranista que es vol marcar desde CDC no connecta, segurament mai ha connectat, amb el perfil ideològic no d'UDC, sino de Duran davant les properes eleccions espanyoles. O sigui que, o Duran o l'independentista Pujol. Ja diuen que el centre és el més difícil d'arrossegar i és la clau perquè arreplega a molts votants. Pujol li està fent un flac favor a Duran. Per què?. Hi ha pacte de govern amb el PSOE?, hi ha Ministeri compromès?... Pujol sempre es va resistir a posar ministres a Madrid. Hi ha jugada en solitari de Duran?, és la tornada del pacte Mas-Zapatero, en que Duran se'n va assabentar per telèfon i a la muntanya?. Mas està plenament desaparegut, fa bé (Saura?). Pujol està exultant, fa el que vol (Carod?). Duran està emprenyat, fa el que pot (Maragall?).

La falta de comunicació a les empreses és un greu problema i pot fer perdre molts euros i generar malentesos irreparables. Pel que es veu, a les federacions nacionalistes també hi és present.