Ya se ha estrenado en Barcelona el musical Spamalot, un musical que ya ha triunfado en Nueva York o Londres, y que ahora llega a España de la mano de los inigualables Tricicle.

La obra está basada en la película "Los caballeros de la mesa cuadrada", de los Monty Python (esos que preconizaron la cultura de los "socialistos").

Si al humor de los británicos, le sumas el del trío catalán, estoy seguro de que el resultado será más que hilarante. Aún recuerdo el sketch que Tricicle hizo en la ceremonia de clausura de los Juegos Olímpicos de Barcelona 92'. Eso sí que era marchar:

Si voy por Barna  próximamente, ya tengo un plan cultural para hacer. Si no, habrá que esperar a que lo traigan a Madrid.

Hala majos.

A. Bulsara

L'estrena oficial serà el 9 de setembre, però ja han començat les prèvies que ens permeten visionar l'espectacle per uns quants calerons menys, que en època de crisi i tornant de vacances, no està gens malament.

No he vist cap dels muntatges que s'han estrenat del Spamalot, per tant no us puc dir si respecte el original del West End i Broadway, amb alguns tocs a la catalana, es tracta d'una franquícia (com Mamma mia!) o pel contrari, tal i com ens van anunciar, és un muntatge completament diferent, amb decorats, vestuari i coreografies realitzades especialment per Barcelona. El que si us puc dir, és que el resultat no difereix del que es pot veure a fora, en quant a la professionalitat de tots els artistes que intervenen.

Reconec que és un espectacle que pot irritar a la gent que no sigui capaç de pair el humor particular dels Monty Python's, dels que us haig de dir que no en sóc un admirador, però l'espectacle funciona des de el primer gag amb el director d'orquestra a l'obertura, fins l'apoteosi final, amb tota la companyia repetint l'engrescador "Busca el lado bueno de la vida", el "Always look on the bright side of life" que ja hem escoltat al inici del segon acte i que és una mica, la sintonia dels Monty Python's (cançó de la Vida de Brian).

Spamalot és un musical, potser el primer, on la música té poca importància. Això deixeu-me dir que és una heretgia, una bomba als fonaments del gènere. Aquí tenen més importància els gags de la factoria Monty Phyton que cap altre cosa. Si no s'accepta això, més val quedar-se a casa. La música és funcional, entretinguda i a estones té gràcia, engresca i ànima la festa, però que ningú busqui grans números, en aquest sentit, els grans números ho son per tot el que els hi posen a sobre, no pas pel que està escrit a la partitura.
La música, com ja vaig dir en el post de preparació, és un poti poti d'estils i cada número no té cap punt de connexió amb l'anterior.

El guió perfectament trenat i esbojarrat. Els gags hilarants, irreverents, surrealistes, ingenus i sobretot tan british, son la marca de la casa, però a més a més, hi ha un toc Tricicle, amb tot el tractament de la gestualitat, amb gags purament visuals que em fa tot l'afecte que en la versió de Broadway no hi deuen ser.

En aquest sentit el Spamalot és una festa, una autèntica festa que agradarà a la immensa majoria de gent, que penso que omplirà el teatre funció rere funció, si la maleïda crisi que tant ens refreguen per la cara i el preu de les localitats, com a conseqüència, no fan anar a norris aquest projecte, pensat per agradar a tothom, fins hi tot aquells que no acabin d'entrar amb el humor del grup anglès o del mateix Tricicle (que ni han).

L'espectacle té algun moment al segon acte que decau en el ritme, però les prèvies serveixen per això, corregir.
El número dels jueus, delirant crítica contra el poder que exerceix aquesta comunitat amb un control absolut del teatre musical que es fa a Broadway, aquí a Barcelona deixa de tenir la força corrosiva que pugui tenir allà.

Malauradament no he vist a Jordi Bosch en el rol de Rey Arturo. Ha estat el seu cover, un bon Josep Maria Gimeno, qui ha defensat amb molt bon ofici, però sense el magnetisme d'un boníssim actor com és Bosch, el paper central de l'obra. No sé si Bosch cantarà tan bé com Gimeno, però el que és evident és que veure un primer actor, fent un bombó com aquest és ja una garantia d'èxit addicional. A Gimeno li falta el carisma i la personalitat per fer-te petar de riure sense obrir la boca, i això Jordi Bosch ho té, no debades li diuen el Gary Grant català, oi?.

La resta del repartiment és molt bo, començant per la imprescindible (està a tot arreu) Marta Ribera fent la Dama del Lago. Potser caricaturitza massa la veu, per adequar-la al personatge, el que fa que el color no sigui sempre bonic, però la intenció hi és, i sobretot quan la cosa estigui més rodada i estigui més solta (ella i la resta) les seves intervencions aixecaran al públic de les cadires. Potser en "Hallarás tu Grial", el número on en l'original l'actriu imita a les grans cantants americanes, aquí ella es perd entre la Glòria Gaynor (més coneguda pel gran públic) i no se pas qui més, no li ha quedat tan ben definit com a la intèrpret de Broadway, la Sara Ramírez que cada nit feia aixecar de les cadires al públic, amb les imitacions de la Streisand o la Bassey. Pel públic d'aquí això ens queda més llunyà i aquests número en particular, un dels grans moments a Broadway, no queda tan rellevant.

Suposo que la resta han estat els titulars, però no ho podria assegurar, doncs no els tinc gens coneguts. No els hi hagués costat res anunciar qui eran els actors de la funció de la nit (divendres 29).

M'han agradat molt el Sir Lancelot de Fernando Gil, amb un "Su nombre es Lancelot" tret de La Cubana.

El Sir Galahad de Sergi Albert és tota una troballa, així com el Patsi de Julián Fontalvo.

Menció especial pel magnífic cos de ball i la coreografia de Francesc Abós. És un goig veure el nivell que s'ha assolit en aquest camp, on no fa gaire era impossible veure alçar una cama més enllà de l'alçada del genoll i això si, descompassats de la resta.

El decorat i vestuari, molt d'acord amb l'esperit transgressor de l'obra, emmarca perfectament aquest espectacle que per fi, torna al nostres teatres la sensació de que a Barcelona també es pot fer teatre musical, ben cantat, ballat i actuat alhora, no una cosa o l'altre.
Els actors no criden i diuen el text bé. Quan han de cantar, canten i si han de ballar, s'integren bé amb el cos de ball, això semblava impossible.

L'orquestra ha fet algunes pífies, però en general sona força bé i és prou nombrosa per no sonar a pots i olles, tot i que l'amplificació és millorable.

Finalment us haig de dir que m'hagués agradat molt que Spamalot s'hagués estrenat en català. Primer perquè és la meva llengua. Segon, perquè el català és un idioma més musical que el castellà i on les traduccions de les lletres acostumen a ser molt forçades. En aquest cas haig de dir que la traducció m'ha semblat molt més natural que altres vegades. Tercer, perquè si el musical s'estrena a Barcelona el normal seria que es fes en català, de la mateixa manera que a Madrid s'estrenen en castellà.

Si del que estem parlant és de diners, de compta de resultats o de beneficis d'explotació, a les hores quedarà demostrat per enèsima vegada que la pela és la pela i el tòpic, un cop més, prendrà sentit. Ara això si, que no diguin després els del sortós "manifiesto" que a Barcelona tot es fa en català. Mamma Mia!, castellà; Mortadelo y Filemón (ai senyor quina por!), en castellà; Fama en castellà i el Spamalot també. Discriminació?

No us ho perdeu, sobretot si el que busqueu és una estona de diversió i fins hi tot de riallada franca i sincera, si busqueu el gran musical de la vostre vida, possiblement hagueu d’anar a buscar un OBC de qualsevol partitura de Rodgers, Herman, Porter, Berlin, Gershwin, Kander.....

Post relacionat, premeu aquí

Aqui actualizo hoy poniendo en frente a dos maneras de hacer el humor, una por gestos y otra a través de la música, vamos a ver si nos echamos unas risas, que es lo que cuenta:

Tricicle: Como casi todos sabeis, son una compañia de teatro cómica basado en el lenguaje gestual. Considerada actualmente como una de las mejores compañias mímicas del mundo, dado su escasez de lenguaje, esto les permite exportar sus obras a todo el mundo.

Empezaron a hacer sketches en las calles de Barcelona, luego se hicieron con actuaciones en algunos teatros alternativos hasta su primera actuación seria presentando el espectaculo "Manicomic" llegandoles el reconocimiento con un premio en el festival internacional de teatro de Sitges. Saltaron a la fama en toda España por medio de Chicho Ibañez Serrador con la mítica actuación en la que interpretaban la canción de Julio Iglesias "Soy un truhán, soy un señor". Esto les permite producir el nuevo espectaculo "Exit" haciendo una gira por todo el pais y alguna sala en el extranjero.

En 1986 realizan la que todavia hoy se considera su mejor obra, "Slastic" lo cual les permite abrir nuevos horizontes con una nueva productora y a poder regentar su propio teatro. De esta obra, es este sketch:

Después del parón volvieron en el 92 con la obra "Terrific2, 4 años más tarde realizaron una gira de 3 años por el mundo con "Entretres" para llegar a "Tricicle 20" donde conmemoraron sus veinte años de andanzas con una recopilación de sus mejores gags. En el 2002 presentaron su último trabajo "Sit" para luego volver a realizar "Slastic" conmemorando sus 25 años convirtiendola en la actuación "25+25" donde contaron con varios deportistas y actores españoles. Aquí os dejo una de las últimas actuaciones, lo que se pue hacer con una taza de vater cielos...

Académica Palanca: De estos tres notas poco puedo decir, son lo más parecido a un muestrario de españolito medio: uno alto con gafitas, otro algo menos alto, moreno y bien parecido y un último bajito y de casi la mitad del pelo.

De los grupos más salvajes que se pueden oir, de hecho son un grupo de música porque es a lo que más se parecen, sino, aqui van dos ejemplos, el primero en "lo más plus"

Y el segundo, la actuación más conocida de este grupo, pura lírica: no dejen ver esto a los niños y recuerden un momento cuando eramos jóvenes y en la tele no habia tanta hipocresia y se podian decir tacos, incluso a la gente le hacian gracia estas cosas (No como ahora que hay que superproteger a los niños, no se puede hablar politicamente incorrecto. Eso si las pelis de tiros a las 5 de la tarde que no falten, y robarle el dinero a la peña con concursos falsos en los que gastas pasta por otra pasta que nunca te puede tocar, eso se puede hacer que es de ser buenos.)

Y ahora como momentos musicales, la banda sonora de una película muy tierna, la cual tiene una canción todavia más tierna si cabe. A mi estas canciones son las que me hacen llorar.

Def Con Dos - El dia de la bestia

Siguiendo el rastro del Ángel Caído,
yendo tras los pasos de un macho cabrío,
derribando el muro que encierra las tinieblas,
hasta notar el aliento de la Bestia.
Sabiendo que el camino está lleno de trampas,
para corromper las almas.
perdiendo por saber que el mal es el pecado,
soñando con sentir al espíritu malvado.
666, EL DIA DE LA BESTIAA!!!.

La crosta calcària del pla de Barcelona s'ha d'identificar, localitzar dins de la sèrie estratigràfica i conèixer el seu gruix i les propietats geomecàniques. En tot cas s'ha de superar la crosta perquè la sèrie es repeteix: tornem a perforar les argiles, els llims i la crosta. La feina ben feta es fa identificant fins on interessi per sota de l'estructura o fonamentació a instal·lar, profunditat definida en els documents tècnics oficials tipus Codi Tècnic de l'Edificació.

La sortida d'en Bassas de Catalunya Ràdio ha estat un fet que m'ha colpit. Un pèl pitjor que el fet que La nit al dia salti de la graella i semblant al fet que la Terribas aposti per l'entreteniment a la nostra. La reconeguda simpatia d'en Bassas per Unió pot haver estat el punt en comú des del govern per haver recolzat aquesta "cessió". En tot cas, sembla que els arrencadors de crostes, PSC-PSOE, estan per la feina, sense macromina i reventant.

No queden gaires alts càrrecs per repartir a la Corpo, sempre se'n poden crear de nous però, pel que em fa pensar que aquest cas és molt pitjor que el canvi de la Terribas: aparentment útil i ben vist pels sectors sobiranistes. Això és un cop al taló, per lesionar l'adversari i en tot cas si es fa mal i li surt crosta, que es grati i sagni ell. Sarsanedas i companyia ja l'hauran perforat, i aniran investigant el que fagi falta per posar uns bons fonaments de formigó armat que facin l'estructura sòlida i estable per sempre més.

Les Luthiers

Aunque no lo crean, llevan más de 40 años tocando, con arte, y haciendo reír a todos, por medio de música, ya que son músicos espectaculares, y que crean sus instrumentos con cosas típicas como cosas del sanitario, con letras espectaculares y un humor blanco y sencillo, siempre con la autoría del famoso Johan Sebastian Mastropiero. Son argentinos y es mi grupo de humor favorito.

Educación sexual moderna, genial jajaja

La vida es hermosa

El sendero de Warren Sánchez parte I

El sendero de Warren Sánchez parte II

El teorema de Thales xD

Tricicle

Son un grupo español, de origen catalán, son una especie de mimos modernos, y que debutaron en un especial de año nuevo aquí en España, parodiando la canción 'Soy un truhán' de Julio Iglesias... casi 40 años después siguen haciendo de las suyas, en shows en los que sólo usan sonidos gestuales, y que ellos llaman "teatro de acción"

Soy un truhán

Sanitarios trucho

En el cine

El aeropuerto

Y por otro lado, el 15 de abril estrena  Millán Salcedo (uno de los de Martes y 13, lo pongo porque... ¡no lo dice en ningún sitio!; p'a mí que quieren hacer un estreno discreto o algo) un nuevo espectáculo: "Yo me subí a un piano verde".

Con pianista y todo (!!).

En el Teatro Infanta Isabel de Madrid y co-dirigida por Paco Mir y Joan Gracia (Tricicle), que, según palabras del propio Millán:

"[...] conociéndome, dicen que firman la co-dirección del espectáculo hasta el día del estreno. No sé porqué lo han dicho, la verdad."

¿Y qué tiene que ver una cosa con otra? Porque el Millán llevaba también un tiempo quieto y... a la espera quedamos de ver si también congelado... o no. Y por favor que ojalá no.

El Tricicle busca intèrprets per al personatge del rei Artur i els seus cavallers que formen part del nou musical inspirat en la pel·lícula Los Caballeros de la Mesa Cuadrada, que es podrà veure al Teatre Victòria de Barcelona a partir del 9 de setembre.

Els castings per a seleccionar als intèrprets de l'espectacle “Monty Python’s SPAMALOT” es realitzaran en el Teatre Poliorama (Rambla dels estudis, 115) a partir del 5 de maig. Les audicions per a cobrir els diferents papers del repartiment s'inicien amb totes les places vacants i se seleccionaran a cantants, actors i ballarins d'ambdós sexes i amb edats compreses entre els 18 i 60 anys.

SPAMALOT és un musical inspirat en la mítica pel·lícula dels Monty Python Los Caballeros de la Mesa Cuadrada i readaptat per John Du Prez i el component dels Monty Python, Eric Idle. L'obra s'ambienta en l'Edat Mitjana i conta la història de la recerca del Sant Grial per part del Rei Arturo i els seus fidels cavallers (Sir Robin, Sir Lancelot, Sir Galahad...).

Des de la seva estrena a Nova York el març del 2005, Monty Python's Spamalot ha rebut diversos reconeixements, com tres premis Tony i un Grammy a la millor banda sonora, que inclou com a tema central el ja mític Always look on the bright side of life, de la banda sonora original de La vida de Brian.

Si us agrada el teatre, els Monty Python i el Tricicle és el vostre dia del sort. Segons publica "El Periódico" El Tricicle portarà a Barcelona el musical "Spamalot" dels Monty Phyton encara que haurem d'esperar una mica, fins el 9 de setembre.

Monty Python's Spamalot, el musical que sota el segell dels mítics còmics britànics triomfa a Broadway i Londres, arribarà el 9 de setembre al Teatre Victòria en una adaptació al castellà dirigida per Tricicle i amb producció de Filmax Stage, artífexs de Grease, l'èxit més gran del gènere a la cartellera barcelonina.
Inspirada en la pel.lícula Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores, el muntatge parodia les aventures del rei Artús i els seus cavallers a la recerca del Sant Grial. Pel camí, i en salts anacrònics de l'edat mitjana a Las Vegas i Broadway que els permeten transformar el mític Camelot en un casino, apareixen vaques, francesos, showgirls, la dama del llac, el conill assassí...

"És una obra molt divertida; ja vam anar a veure-la abans que ens proposessin el projecte, i estem molt contents de fer-lo", explica Joan Gràcia, un dels integrants de Tricicle, que es declaren admiradors de la irreverent comicitat dels Monty Python. "Ens agrada molt el seu humor transgressor i trencador; el seu enginy per passar de la realitat a l'absurd". Al seu parer, el musical és superior al film que, el 1975, es va mofar amb agut surrealisme de la llegenda artúrica. "Té molta més imaginació; l'espai escènic permet disparar la creativitat i els recursos humorístics. Hi ha elements purament teatrals, dels musicals de Broadway i pinzellades del món jueu".

Serà la primera vegada que, a part dels seus propis espectacles, els tres membres de Tricicle --Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir-- dirigeixen junts una obra. "Trigarem més temps perquè es tripliquen els suggeriments, però el resultat és més ric i creatiu", opinen. Els elegits per a l'ambiciosa missió, portar a escena la primera producció no anglosaxona de Monty Python's Spamalot, hauran d'esmolar les seves armes: "Haurem d'adaptar alguns acudits britànics al nostre humor perquè els espectadors els entenguin", apunten.

No serà un muntatge clònic de l'original, creat el 2004 per Eric Idle, un dels Monty Python. El títol --Spamalot-- juga amb una de les frases de la pel.lícula: "We eat ham, jam and spam a lot" (mengem pernil, melmelada i spam, que és un embotit barat i s'ha colat en la terminologia informàtica amb el significat de bombardeig publicitari massiu).

La variada partitura (disc, jazz, swing, claqué, lírica...) inclou peces de Los caballeros de la mesa cuadrada i La vida de Brian (el clàssic Always look on the bright side of life que interpretava un cor de crucificats) i altres de noves. Idle va escriure el llibret, les cançons i la música, en col.laboració amb John du Prez, compositor de pel.lícules com El sentido de la vida i Un peix anomenat Wanda. La veu en off del protagonista d'aquest hilarant film, John Cleese, apareix en el muntatge en anglès en el paper de Déu.

Encara no hi ha noms per a la producció en castellà, la coreografia de la qual anirà a càrrec de Francesc Abós, ajudant a Grease de Coco Comín. Al maig s'iniciarà el càsting obert per elegir un repartiment molt coral: vuit actors i 12 ballarins, a més de 12 músics. A excepció dels intèrprets del rei Artús i la dama del llac, la resta de l'elenc assumirà múltiples personatges, com feien els Monty Python en la pel.lícula. "Hauran de saber cantar, interpretar i ballar, per aquest ordre", subratlla Gràcia, partidari de les proves que tornaran a omplir de cues el Paral.lel, com va succeir amb els aspirants a Sandy i Danny Zuko. "A vegades descobreixes joies: joves talents amb moltes ganes i energia; més que altres de consagrats. Passa com al Barça, si tots tinguessin la il.lusió de Bojan..."

Els cavallers del premiat Spamalot (va aconseguir el Tony al millor musical el 2005) s'han expandit pel món anglosaxó amb muntatges a Londres, Las Vegas, Nova York, Austràlia i una de gira pels EUA. "Va ser elegit el millor espectacle de Las Vegas del 2007, superant els de Cirque du Soleil", destaca Goas, que desvela les xifres: "És la producció més ambiciosa que s'ha fet a Catalunya: 2,4 milions d'euros, mentre que Grease en va costar 1,5 milions".

Desde el 28 de marzo al 5 de abril, se celebrará en el centro cívico del Carrizal el festival "Ingenio Cómico 2008". En esta edición contará con la presencia de: Joseph Collard, Tricicle o Agustín Jiménez entre otros.

Las entradas ya están a la venta en Generaltickets.

Para más información del evento visitar su web oficial.

 (Foto de stewf) 

Hay gente que nunca da explicaciones de sus comportamientos y gente que se cree obligada a explicarlo todo. Y esta de hoy podría ser la historia de un hombre de la segunda clase.

 Era un jubileta de nuestro tiempo. Un tipo de esos al que su familia tiene de comodín para esas cosas que nadie quiere/puede hacer porque no le apetece/no le viene bien. Por ejemplo: recoger un paquete postal, llevar unos análisis al médico, comprar un mando del microondas para reponer el que se ha derretido, pasar la ITV del coche, ir a pagar el IBI, acompañar a la nieta al cole,  retirar de Objetos Perdidos un llavero olvidado en un taxi, reclamar a IBERIA la maleta que perdió el padre en su último viaje. Doña María se queja amargamente de ser una recojona del hogar, pero ni se imagina la cantidad de recojones  veteranos que salen fuera del hogar porque sus familias creen que no hay mejor gimnasia contra la vejez que hacer recados.

Al hombre le habían preparado el siguiente plan. 1. Recoger a la nieta en la guardería a las cinco. 2. Llevarla a un pequeño taller de pintura para picassitos en ciernes a las cinco y media. 3. Si no le importaba -que nunca le importa-, mientras la criatura pintaba su Guernikita, comprar seis naranjas y tres plátanos. 4. A continuación recoger a la niña. 5.Y, si no le importaba, ir a la peluquería Dori donde la madre de la niña les esperaría para regresar juntos los tres a casa.

Todo esto se haría transportando a la niñita en una silla de ruedas. Pero se complicó por el hecho de que entre la fase 4 y 5 comenzó a chispear. El abuelo jubileta, que había colocado la fruta comprada en la bolsita portaobjetos trasera de la silla,  se encasquetó en la cabeza el sombrero flexible que siempre lleva en el bolsillo de su Barbour y compró un paraguas en un bazar chino para proteger a la niña de la lluvia. Y a partir de entonces emprendió una pequeña aventura urbana digna de de Mister Bean, pues no vean lo difícil que es conducir una sillita de rueda pequeña con niña encima a una mano y portando con la otra un paraguas abierto  a modo de capota interpuesta entre su frente y la vertical delimitada por la puntita de los zapatos de la nieta.

Dejó de llover. A la salida de la peluquería la niña, encantada de juntarse con su madre, decidió que quería ir andando con ella. El abuelo entonces cerró el paraguas y para poder liberarse las manos y conducir la sillita como Dios manda,  lo colocó donde normalmente viaja el niño colgando el puño hacia el exterior. Pasaba entonces la comitiva por una zona comercial donde abundan las tiendas de zapatos en rebajas, y el abuelo musitó que le gustaría probarse algunos. Concidió entonces con que la niña se cansó, pero ya estaban cerca de casa. Y la madre, que es una intrépida atleta y tenía prisa, se la echó a los hombros y se perdió por aquel dédalo de estrechas calles después de decirle al abuelo jubileta que mirase tranquilo las tiendas de zapatos y llevara después la sillita a casa.

El personaje con sombrero y una sillita de bebé cargada con un paquete de fruta y un paraguas entró en una tienda y se probó dos pares de zapatos ante la  estupefacta mirada de los dependientes. Consciente de que como cliente llamaba la atención, en la segunda tienda, antes de probarse, explicó que venía con su nieta y bla, bla bla...En la tercera zapatería, simplificó: venía con una nieta en esta silla y se me ha perdido, je, je...En la cuarta cambió la explicación, pues consideró que era indigno de él repetirse: es que me han raptado a la nieta. La empleada que le atendía no sabía si sonreír forzada o llevarse el índice a la sien.

Y de repente el Duende se preguntó indignado por qué no es de esos segurolas que nunca dan explicaciones,  sino de los inseguros se ven obligados razonarlo todo  cuando la realidad es a menudo más difícil de explicar que la ficción. Y se imaginó en una obra de teatro de Tricicle, o en una película de Jacques Tati. Y comprendió entonces de donde nace la comedia. 

Sí, siempre ha compartido su material, pues sabe que los payasos de hoy hacemos nuestros los gags de Keaton, que a su vez aprendió en los Bodeviles de América... sólo varía la manera de hacerlo.

Y acabo con una frase suya.... "cuando dos payasos se encuentran subiendo la montaña del éxito o el reconocimiento o simplemente la montaña del humor, jamás se dicen vas por el camino equivocado... siempre se dicen nos vemos arriba".

El diumenge a la tarda pot ser el dia idoni per començar parlant de la crisi immobiliària actual amb un expert i acabar conversant de pallassos, amb el mateix expert i pallasso de vocació.

De chaplin a tortell poltrona, passant pel tricicle...  En Francesc és pallasso i pare. I em comenta que ara, el seu fill és el seu mestre: una excel·lent expressió corporal en estat pur. Val la pena no perdre-s'ho i encara més, entrenar amb ell en el menjador de casa.  

La diversió, al igual que la son, és infinita quan ets pare.