Del País Basc estant, on he anat a recollir opinions per a un llibre que intento escriure, m'arriba la decisió dels governs català i espanyol de no construir finalment la canonada que havia de portar –o no– aigua de l'Ebre a Barcelona. Decisió encertada, que –amb una altra mentalitat menys "urbana" i més coneixedora de com es comporta el temps al nostre país– probablement no hauria calgut prendre, perquè mai no s'hauria d'haver plantejat l'obra prevista. No m'agrada donar-me-les de profeta, perquè no en sóc ni comparteixo una certa visió del periodisme que sovint he titllat de "periodisme ficció": la d'aquells que sempre estan preveient el futur de forma unidireccional, com si aquest fos previsible sense dubtes raonables de cap a on aniran els esdeveniments. Però, en aquest cas, em semblava tan clar que no n'hi havia per tant que, el 8 d'abril, vaig escriure aquest article al bloc: "Tant soroll per no res". Doncs, això: si en tot aquest afer hagués imperat el seny pagès i no la por urbanita –sobretot la induïda per uns polítics que temien, no només que la població de l'àrea barcelonina es quedés sense aigua, sinó que haguessin de reduir-ne el consum els hotels i els negocis turístics en un moment de recessió en altres sectors de l'economia–, s'hauria pogut evitar tot aquest vodevil. Com deia en aquella ocasió, el problema del canvi climàtic i d'abastament d'aigua a una societat que cada vegada en consumeix més és molt més profund que no un episodi com aquest. I cal abordar-lo fent els deures de debò i no deixant-se emportar per un catastrofisme eixelebrat que només ha fet que dividir la nostra societat i augmentar la falta de confiança en els qui gestionen els interessos públics.

Dedico aquesta entrada als malabaristes del transvasament reversible "pirulero" que ens volen fer menjar per la força. Feu una visita a aquestes pàgines de la mateixa "corpo":

http://blogs.ccrtvi.com/eltemps

http://blogs.ccrtvi.com/eltemps.php?itemid=11238&catid=503

La Plataforma Metropolitana Contra els Transavasaments per un model territorial reequilibrador i que preservi els recursos naturals s'ha donat a conèixer a la xarxa amb un bloc on han exposat una proposta de manifest de la plataforma contra els tranvasaments. El nou col·lectiu assenyala que neix arran de la nova ofensiva transvasista i per a generar un discurs crític des de les conques receptores davant l'alarmisme dels mitjans de comunicació de masses sobre la problemàtica de la sequera.

Consultar el text integre i original a: http://www.llibertat.cat/content/view/2771/1/

Ara ha plogut. Però a les muntanyes no hi ha prou neu. I els pantans no estan al 100%. Estem millor que fa un mes, però pitjor que fa uns anys. Els pagesos no podran regar els seus horts [és la seva feina!] i mentrestant algunes poblacions podran omplir les seves basses i regar la seva herba i floretes, només com a esbarjo.

No es pot dir no a la MAT i formar part d'un govern que la recolza. No es pot dir no a l'Estatut i no abandonar inmediatament totes les conselleries. No es pot dir no als transvasaments i acceptar totes les mesures que faran possible la interconnexió de l'Ebre amb la xarxa de suministrament de Barcelona. No es pot. I no val demanar que es desmuntin un parell de quilòmetres de canonada quan passi l'emergència (Saura), o assegurar que no es tracta d'un transavasament i sí d'una captació temporal d'aigua (el govern en bloc). Això a banda de les indecisions i els canvis de parer que hem hagut de patir durant els últims dies; sembla que no tinguin ni idea de res, que tot és fum i res més. A mi tot això em preocupa especialment per la imatge que està donant la Generalitat com a govern i Catalunya com a país. El President Pujol va parlar ahir de desprestigi, en una entrevista a RAC1. I és veritat: aquest ridícul se suma a molts d'altres que hem anat acumulant des del 2003: entrevista de Carod amb ETA, no a l'Estatut d'un partit membre d'un govern que el recolza, foto de turistes amb corona d'espines inclosa a un país molt sensible amb els símbols,...

No sé vosaltres, però jo començo a estar fins els nasos de tot això. Sobretot perquè considero que estem perdent una oportunitat molt important per aconseguir un avenç nacional significatiu del nostre país, només possible amb una seriositat que no existeix. ERC, que havia de ser el partit que ens guiés, està perdent credibilitat cada dia que passa; ara es diuen Esquerra i mantenen com a President un senyor que, entre moltes d'altres coses, no creu en els drets històrics de Catalunya. I, mentrestant, juguen a la gesticulació: són corresponsables de decisions que provoquen protestes ciutadanes i, alhora, volen posar-se al capdavant d'aquestes protestes. Cada dia que passa, s'embruten més les mans. És per aquest motiu que crec que la direcció d'ERC hauria de ser completament nova: el sabó no pot amb segons quines taques i, en aquest punt, val més la pena que vingui algú amb unes mans netes de debó... Al final resultarà que la solució és la Casa Gran d'en Mas...

transvasament

Pas artificial d'aigües entre dos cursos naturals d'aigua

Diccionari Català Valencià Balear

transvasament m.

Acció de transvasar (Fabra Dicc. Gen.).

transvasar v. tr.

Fer passar d'un vas a un altre (Fabra Dicc. Gen.); cast. Trasvasar.

Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans

transvasament

m. [LC] Acció de transvasar.

transvasar

1 v. tr. [LC] Trafegar (un líquid).

2 v. tr. [LC] Fer passar (aigua) d'un riu a un altre.

3 intr. pron. [LC] Un líquid, passar d'un vas a un altre.

ésAdir.cat

transvasament

Acció de transvasar.

Formes gràfiques incorrectes: trasvasament*, trasvassament*, transvassament*.

D'un temps ençà –potser podríem dir que des del primer tripartit–, la política catalana és plena de sorolls que no deixen lloc al debat serè sobre els problemes que ens afecten. En vivim ara el darrer episodi, provocat pel descens de l'aigua als embassaments a causa de la manca de pluges de l'actual temporada, i els problemes que pot portar dins d'uns mesos per a l'abastament de l'àrea metropolitana de Barcelona.

Estic convençut que, al capdavall, tot acabarà en un soroll més que s'esvairà quan –a mitjans de maig– el nivell dels pantans retorni a situacions més o menys acceptables que evitin actuacions dràstiques com les propostes que han provocat la batussa. Com cantava Raimon, al nostre país l'aigua no sap ploure, però tard o d'hora –poc o molt, plugims o torrentades– acaba plovent. Això no vol dir que no calgui fer res –el canvi climàtic, segons tots els indicis, va de debò a mitjà i llarg temini– sinó que no s'ha de fer d'aquesta manera.

El conseller Francesc Baltasar és una anguila política. El conec des que, a finals dels anys 70 del segle passat, érem delegats sindicals a "Grupo Mundo": ell a "Mundo Diario" i jo a "TeleExpres", dos diaris que ja no deuen dir res a la gent jove d'avui. Llavors ja era el que els més a l'esquerra que ell en dèiem un "psuquero". Terme que, amb tots els meus respectes per als qui van deixar la pell millitant al "Partit", volia dir que havies de vigilar perquè a la primera de canvi te la fotia, i una decisió assembleària de seguir la vaga es podia convertir –fruit dels seus dots dialèctics– en un retorn a la feina al cap d'uns minuts.

Per mi la batussa aquesta de l'aigua té una de les seves raons en l'actitud amb què l'ha abordat el conseller Baltasar –i, amb ell, el Govern de la Generalitat–, amb silencis, negacions, mitges veritats, jocs semàntics... Servint en safata a l'oposició els arguments més banals per fer-ne un bon safareig. I, sobretot, obviant el debat de fons sobre el problema a mitjà i llarg termini. Un debat que sembla no interessar ni els uns ni els altres, perquè tots plegats només governen i fan oposició amb la perspectiva del dia a dia.

Mentrestant, hauran quedat pel camí més nafres en els enfrontaments entre els territoris, perquè això de l'aigua desperta els instints més irracionals de la gent. Com que he treballat amb pagesos divuit anys, dirigint la revista "La Terra" de la Unió de Pagesos de Catalunya, sé el que em dic. Vaig viure directament el debat sobre el projecte de transvasament de l'Ebre i, abans, el del pantà de Rialb. Sempre tindré present la conversa amb un tècnic de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre, que em va fer reflexionar: "No entenc per què us oposeu tant al transvasament i, en canvi, no dieu res dels permisos continuats de captació d'aigua de l'Ebre que la Confederació aprova cada dos per tres per a regar grans extensions de l'Aragó", em va dir mostrant-me un mapa amb les noves zones autoritzades per al reg.

Hi he tornat a pensar aquests dies. ¿Com és que es fan tants escarafalls per l'aigua del Segre i, en canvi, no hem sentit a Catalunya –o no ha estat publicitada–  cap veu d'alarma pel megaprojecte de ciutat de lleure i joc Gran Scala que es projecta als Monegres? ¿D'on treuran l'aigua els impulsors d'aquest meganegoci, per garantir-la als milers de treballadors i usuaris de les instal·lacions projectades? Només des de la Franja se n'han sentit crides en contra. ¿És que l'extracció continuada d'aigua de l'Ebre per garantir-la per als negocis a l'Aragó és menys perjudicial per al riu que transvasar-la al sud, cap al País Valencià, amb objectius semblants?

El debat sobre l'aigua és d'una gran transcendència i com a tal ha de ser abordat. El seu control ha generat, genera, i generarà encara més en el futur, enfrontaments entre els humans perquè és un bé escàs i vital per a l'espècie. Parlar d'una nova cultura de l'aigua no és una trivialitat, sinó una exigència, que no es pot abordar a atzagaiades segons les circumstàncies de cada moment, ni amb fórmules dogmàtiques que, sovint, oculten la impotència real per resoldre els problemes que ens afecten.

Quan, arran dels esdeveniments d'aquests dies, hem sabut que a la vora de Barcelona s'han fet malbé milers d'hectòmetres cúbics d'aigua, de forma continuada i malgrat les denúncies dels veïns, per la desídia dels seus administradors, amb pèrdues que es podien haver evitat fent les obres corresponents quan calia, he recordat també com, massa vegades, s'ha atribuït als pagesos la responsabilitat de malgastar-la. I com, a les comunitats de regants, se'ls han imposat dràstiques mesures de reducció del consum en èpoques de més necessitat d'aigua per als conreus, o se'ls ha obligat –justament– a fer obres en canals i sèquies per evitar-hi pèrdues. Mentrestant, se n'escolava a dojo en el subministrament a la gran ciutat. ¿És això la nova cultura de l'aigua?

Si el soroll d'aquests dies no serveix per plantejar-nos a fons no només d'on treiem l'aigua, sinó què en fem d'ella i com l'administrem, amb la perspectiva de temps de majors carències –que no són precisament els d'avui sinó els que vindran–, les baralles d'ara seran, una vegada més, inútils i contràries a l'interès de la gent d'aquest país. I és que ens governen uns polítics que no veuen més enllà del curt termini i prenen les decisions amb un ull posat en les enquestes d'opinió i un altre en els resultats electorals.

Fotografia d'aigua de colors d'Alfanhui.