Su seguro servidor, Orson Welles de Richard France. Direcció: Esteve Riembau, actors: Josep Maria Pou i Jaume Ulled

Richard France va escriure aquesta obra a partir d'una jornada laboral qualsevol, als darrers dies de la carrera d'Orson Welles. En ella el cineasta, escriptor, locutor de ràdio i fins i tot prestidigitador (tal com se'l presenta) fa una revisió de la seva carrera i alguns aspectes de la seva vida. Reflexiona sobre l'èxit, la societat americana dels anys 40 i la seva pròpia decadència.

Durant l'obra, utilitza el Quixot, el seu projecte inconclós com a metàfora del somni el qual mai va arribar a assolir. Es projecta a si mateix en el personatge que lluita contra gegants imaginaris als ulls de Sancho, pero que ell veu tan reals. Lluita contra les productores i els nous directors com Spielberg que entenen millor que ell la indústria del cine. Lluita contra els conservadors i els racistes pero també es lamenta dels seus propis errors que el porten a contradir-se i a cedir a on no hagués volgut.

Orson Welles és interpretat per Josep M. Pou, el veterà actor que omple l'escenari i emociona el públic amb un texte que gairebé és un monòleg recolzat per Mel (Jaume Ulled), el seu tècnic radiofònic.

Ara bé: l'escenografia és per caure de cul i això compensa i eleva tota la resta, perquè el seu pes en l'obra és crucial: molt lluny de ser un sossaina teló de fons, s'erigeix en el motor de la història: crea espais, barreja els temps, obre dimensions, intercanvia personatges, desperta sorpreses, provoca emocions. Tot plegat, a través d'un munt de projeccions sobre un munt de suports diferents, la construcció i desaparició d'infinitat d'espais en un obrir i tancar d'ulls, un alt contingut informatiu de tot el material utilitzat, i molta netedat, precisió, simplicitat, coordinació i un bon gust exquisit.

(A disappearing number és una obra del grup Complicite, dirigida per Simon McBurney amb disseny de Michael Levine. Teatre Lliure, del 17 al 20 de juliol. Foto de Robbie Jack.)

Qui hi havia per allà? Doncs bàsicament gent del món del teatre i del cinema, aficionats recalcitrants del teatre i algun despistat que no sabia on anava. La sala Fabià Puigserver era prou plena, el que diu molt a favor dels aficionats que es van aplegar per a veure una proposta molt complexa. Perquè complexe és convertir en teatre el llibre de G.H. Hardy A Mathematician's Apology (Apologia d'un matemàtic). Em nego a traduir apology per disculpa com he vist que ha fet algun crític. A qui se li acudiria traduir la Απολογία Σωκράτους de Plató per la Disculpa de Sòcrates?

Perquè el que fa Hardy en el seu llibre, escrit el 1940 (quan ja tenia 63 anys i estava retirat després d'un atac de cor de l'any anterior), és el mateix que fa Sòcrates davant dels seus jutges: justificar la seva vida. Una vida dedicada a las matemàtiques pures: a la teoria de nombres. En el llibre, entre moltes altres coses, ens relata la seva relació amb Ramanujan, un hindú autodidacta, però amb unes capacitats extraordinàries per al pensament numèric abstracte. Per que us feu idea d'aquesta notable habilitat vegeu aquesta anècdota explicada per en Hardy al seu llibre i reproduïda esquemàticament a l'obra de teatre: Quan en Ramanujan era malalt a l'Hospital de Putnam, en Hardy el va anar a visitar i per encetar alguna conversa li diu:

- M'ha portat fins aquí un taxi amb un nombre de matrícula ximple: 1729.

- No - li respon Ramanujan -, 1729 és un nombre força interessant: és el nombre més petit que pot ser expressat per dues vies diferents com la suma de dos cubs.

Efectivament, 1729 es pot escriure com 1³ + 12³ i també com 9³ + 10³. I no existeix cap nombre més petit del que es pugui fer una descomposició com aquesta. I si no, us reto a que el trobeu. La pregunta que et ve al cap immediatament és: com pot una persona preocupar-se d'aquestes coses i memoritzar-les totes?

Però parlem del teatre i deixem-nos estar de cabòries matemàtiques. He de reconèixer que la obra em va agradar molt. Però, es clar, sóc "de ciències". Ell llibre de Hardy són unes memòries, molt ben escrites; de quan els matemàtics sabien escriure be. És l'època de Bertrand Russell, de Albert Einstein, de André Weil, de David Hilbert ... Per conduir-nos per l'obra, l'autor ens posa un narrador, (Aninda) que només intervé quan és necessari per donar-li continuïtat a l'acció. I, a més, barreja amb la història original de Hardy, un altra d'actual: la d'un matrimoni (Ruth i Al, matemàtica ella, economista ell) que no s'entenen. Ell no compren la passió per les mates d'ella i ella no entén perquè el seu marit ha de ser sempre de viatge.

Amb aquests senzills ingredients i una escenografia gairebé minimalista, en la que no hi poden mancar les pissarres, arma predilecta dels matemàtics, ens recrea una història de passió pel pensament abstracte, volen fer-nos entendre que potser aquest pensament no està tant allunyat de la realitat com nosaltres creiem. En definitiva, com diu el narrador només començar, potser l'únic real que veurem durant l'obra seran les matemàtiques, perquè tot el demés (l'escenografia) no serà més que imitació i engany.

Per a mi, el que està més ben treballat de l'obra és precisament l'escenografia que permet que l'autor ens traslladi amb facilitat del mig de la ciutat de Madràs a una aula de matemàtiques o del despatx d'en Hardy a Cambridge a un avió en ple vol. A vegades és una mica precipitat i sembla que passin masses coses al mateix temps, però tot te el seu sentit. I el vestuari i la caracterització, que no semblen tenir importància, són magnífics: fixeu-vos si no en això:

El Hardy "teatral"                                       El Hardy "real"

Evidentment, l'obra no arriba, no pot arribar, a explicar tota la fondària del pensament de Hardy i de Ramanujan. Molt menys d'aquest segon, un gran intuïtiu l'obra del qual va estar sent analitzada durant anys; i encara podria ser que es trobés alguna cosa interessant. No obstant, planteja algunes associacions d'idees originals com les del continu matemàtic amb la connexió espaial i temporal dels fets o la de la convergència matemàtica amb les relacions interpersonals. Potser en això vagi més enllà del que el propi Hardy pensava, però no deixa de tenir el seu punt d'interès.

Per a mi, van ser dues hores d'autèntic plaer. Em vaig retrobar amb un llibre que ja m'havia agradat molt quan el vaig llegir. I un muntatge que, anant més enllà del llibre, vol proposar-nos idees intel·ligents sobre la vida i la mort, tot i respectant els seus continguts. Després vaig veure a la web de Complicite (la companyia de teatre) que havien tingut com a assessor matemàtic a Marcus du Sautoy per a desenvolupar la idea.

Vaig trobar a faltar dues coses que em van cridar molt l'atenció quan vaig llegir (ja fa anys) el llibre de Hardy. La primera és que no se si li dona prou importància al que, per Hardy, era la característica fonamental de les matemàtiques: la seva puresa i, per tant, la seva inutilitat. Hi ha un moment al llibre en que, per recalcar aquesta inutilitat diu (i ho diu el 1940 enmig d'una gran guerra): Es diu que una ciència és útil quan el seu desenvolupament tendeix a augmentar les desigualtats existents en la distribució de la riquesa; o més directament, si promou la destrucció de la vida humana.

La segona es que, si be és cert que la relació Hardy-Ramanujan està envoltada d'un aura romàntica i misteriosa, sobre tot per la prematura mort de Ramanujan el 1920 amb només 33 anys, la relació més prolífica que ens explica Hardy al llibre és la que va tenir amb Littlewood. Jo he arribat a sentir algun jove referir-se a Hardy-Littlewood pensant que era una sola persona! Hardy i Littlewood van col·laborar al llarg de 35 anys (fins pràcticament la mort de Hardy el 1947) i van publicar més d'un centenar d'articles conjunts. I no us penseu que aquesta relació fos britànicament professional i no tingués també els seus aspectes teatrals. Quan Hardy i Littlewood van iniciar aquesta relació van establir les normes per les que s'havia de regular: avui se les coneix amb el nom de les regles de Hardy-Littlewood:

1. Quan un escrigui a l'altre, és completament indiferent si el que escriu és correcte o no.
2. Quan un rebi un escrit de l'altre, no te cap obligació de llegir-lo; i molt menys de contestar-lo.
3. Malgrat que realment no importa si tots dos pensem simultàniament en el mateix detall, seria preferible que no ho féssim.
4. És totalment indiferent si un dels dos no ha contribuït ni en una sola coma a qualsevol dels escrits que publiquem conjuntament.

Littlewood, a més, també va colaborar en la formació de Ramanujan, encara que potser ell no fos tant entusiasta com ho era en Hardy sobre les posibilitats del hindù. A Littlewood el posava molt nerviós que Ramanujan pogués deixar anar mitja dotzena de teoremes (tots ells verdaders) sense cap demostració, només intuïtivament.

En fi, aquí queda la proposta per si algun director la vol fer seva. Estic segur que amb aquesta mena de relació es podria treure un argument interessant i/o divertit per a un film o una obra de teatre. Si algú s'anima ... jo l'assessoreria amb molt de gust; encara que sigui "de ciències".

Bentornats, pares, fills i esperits sants! Fàcilment reconeixibles pels seus somriures infinits, els habitants estivals de les vacances cerquen embogits minuts que siguin minuts i no hores per la pressió de l’avorriment. Platja, passeig i rebaixes marquen el frívol pas del temps d’aquells que ja poden dormir fins les dues i ja han cremat els vestits foscos com els seus estats anímics. Bentornats, de nou, al circ de l’oci! No estossegueu massa de desídia, i si ho feu procureu posar-vos un mocador a la boca!

Aquest divendres il·luminarà les cares dels més somniadors, els més violents i fins i tot d’aquells que vulguin comprovar la subversió dels valors del terror via producció espanyola, tot esperant que quedi almenys a l’alçada d’aquelles fantàstiques cintes que poblaven el seu imaginari més jovenívol! I la prosa surt de la meva imaginació gairebé més plàcida que la pròpia esperança d’aturar-la! Atura-la, Xfar! Tros de pesat!

Bé, anem per feina: un Park Chan-wook així com per començar esperava de fa temps la seva oportunitat. I si fins ara el creador d’Old Boy sempre sorprenia per la seva posada en escena de la violència més desencisadora, compte amb els que esperin d’ell aquí el mateix que va calmar els més assedegats amb la seva arxipopular Trilogia de la venjança: res a veure, nens! Vista pels meus ulls al Sitges passat aquest realitzador asiàtic ens proposa una mena de conte de fades (he llegit “por ahí” una Ameliè a la coreana) on una cyborg preciosa roman tancada a un psiquiàtric preguntant-se què és real i què no ho és. I’m a cyborg, but that’s OK és la menys Park-wookaniana de les pel·lícules fetes per aquest potent realitzador, però que no perd en cap moment la seva força visual i a més demostra que és capaç de fer molt més que posar-nos la pell de gallina de pura bufetada. Ara la poesia visual i un estrany sentit de l’humor –que els seus fans reconeixereu- són el pal que sustenta aquesta hora i escaig d’espectacle pels sentits. Així, estranya com és, es presenta com una estrena interessant que jo mateix revisaré perquè al seu moment la vaig veure rere dues cintes més i no vaig poder suportar la passió de son... Ai, Xfar! Què et fots iaio i que poc que ho sembla!!! JA!

La segona estrena és Hancock, i ens mostra un superheroi (un altre??? colllonssssssss) que aquest cop sembla més superANTI-heroi que una altra cosa. El senyor és alcohòlic, gasta mala llet i tothom sembla que l’odia perquè s’ho carrega tot. La ciutat li té botada i ara voldrà canviar la seva imatge mercès a un a qui salva la vida. Ell? El Will Smith. La cinta? Jo què sé: sembla que entretindrà, però no patiu, que rebreu prou informació d’ella com per acabar EXTASIATS. Ja ho sabeu, aquells qui vulgueu veure com la machine money-maker actual de Hollywood va fent-se més ultramillonari, no ho dubteu i calceu-vos el vestit de crispeta més espectacular. Segur que passareu una bona estona. O no. Ah! El director és el Peter Berg! Sí! El de Very Bad Things! Hi ha esperança!

Anem a la tercera. I aquesta promet molt i ja veurem el què. Precedida per la polèmica. Precedida per la comparació amb Ciudad de Dios. Precedida per rius de tinta que parlen d’un narrador en primera persona pervers i indecent i que ha provocat la indignació a tot arreu on s’ha projectat, i sobretot al Brasil que vol retratar... Ja ho sabeu oi? Si, per fi. Ja ha arribat. Ja és aquí. I no és l’Arale: és Tropa de élite, d’un José Padilha que reivindica per la seva pel·lícula una segona oportunitat que no la prejutgi per tot allò que he esmentat més amunt. Quins pebrots, el tio: si és un taquillazo!!! Jo hi penso anar, a veure aquesta història que parla de la BOPE (Batallón de Operaciones Especiales Policiales), una mena de cèl·lula quasi militar i sectària apart de la bòfia integrada per rambos que semblaven incorruptibles al càrrec d’un capità, el Nascimento, que s’enfronta a una situació personal i professional totalment noves. Una BOPE que reuneix lo mejor de cada casa y de mètodes gairebé feixistes (o sense el gairebé) davant la corrupció i el narcotràfic i que actuava de formes més que sospitoses. Una BOPE que sembla fou responsable de fets indesitjables i un retrat, novament, d’un Brasil ultraviolent i descontrolat que tothom sembla rebutjar però que, paradoxalment atrau moltíssim a tots i tothom. BUffaaaaa ja veurem, ja, com ha resolt aquesta papereta el Padilha, de parlar de corrupció i mètodes ultres sense caure al de sempre i l’exageració... Als de Berlín els va semblar més que ve: varen donar-li el premi a la millor pel·lícula, així que...

A la quarta posició (que malament, Xfar, se t’esgoten els inicis discursius o què?) trobaríem Escondidos en Brujas (ai ai ai quin títol), cinta que barreja acció i riure a parts iguals i protagonitzada per cracs com el Ralph Fiennes i el Colin Farrell. Comèdia que parla de dos assassins a sou que va a petar a Bruixes després de fotre la gamba a una feineta a Londres, i que probablement deixaran d’exercir de matons després d’aquest encàrrec a l’anomenada Venècia del Nord. Decideixen, doncs, fer turisme, i un d’ells començarà a desbarrar de tal forma contra la seva situació i la ciutat que farà que entre l’un i l’altre les coses es posin cada cop més passades de voltes. No ho sé, vistos tràiler i intèrprets, potser fins i tot és divertida. Passaré d’ella de moment, però potser més endavant a una d’aquelles tardes que esdevenen eternes... a veure que hi diu la crítica que segueixo habitualment.

La penúltima es Eskalofrío, la que més em ve de gust veure. Per què? Doncs mira, terror, boscos i tòpics que poden sempre deixar de ser-ho (aquesta és l’esperança) a una història dirigida per un paio que, com a mínim, sembla tenir un gust estètic important –que ja és molt-; parlo de l’Isidro Ortiz, realitzador de Somne i sobretot del Faust 5.0 que si bé no mataven sí que tenien alguna cosa que les feia especials, diferents. Ja veurem. A mi es que em tiren les històries d’aquestes, que parlen de nanos amb al·lèrgies estranyes a la llum, o que prometen posar de l’inrevés els tòpics del gènere que més m’ha fet gaudir des que sóc una criatura. N’espero molt, Ortiz! No me jodas, ahora!

Deixo pel final el Garage del Leonard Abrahamson. El creador d’Adam & Paul es despenja aquí amb una història que parla d’un tonto del pueblo que treballa a una gasolinera perduda a Irlanda i que trobarà en el David – un noi que començarà a treballar amb ell durant les vacances d’estiu- algú amb qui podrà iniciar una relació d’amistat, que trontollarà amb l’aparició d’un personatge femení... No sé que dir-vos... potser és “untuición” (com deia un alumne que vaig tenir fa un temps) però me huele mal el asunto. No sé si m’arriscaré. Ja us ho faré saber.

Acabo amb una recomanació d’un lector del bloc: sembla ser que només aquest cap de setmana del 18/19/20 al Lliure fan una obra anomenada A disapearing Number, un espectacle que pel que ell comenta sembla que conjuga poesia i matemàtiques. Ai senyor, segur que està molt bé, però jo passo. El teatre, ho confesso, no és lo meu. I les matemàtiques diguem que tampoc. Per dir-ho suau. Si ho digués greu, diríem que “me traen al pairo”, potser perquè mai les he enteses i em van martiritzar anys i panys. Encara hi somio, amb les malparides... I és que jo sóc de lletres. O no es nota?

Au, que us aprofiti! I bon cap de setmana!

pd: em penso que també estrenaran Yo serví al rey de Inglaterra, pero com no es posen d'acord amb les dates no n'he parlat... Si s'estrenés les meves disculpes...

El tema, la compra-venda, el que jo tinc i el que tu vols, el que tu vols però no saps que ho vols, el  que jo et puc oferir que tu no sabies que jo tenia...

Les interpretacions són variades, i això fa que sigui una gran obra -almenys això deia el meu professor d'escriptura de teatre, en Toni...

Es pot conferir que es tracta d'un client i d'un dealer, que és una parella d'homosexuals que es troben... Tot és un joc verbal i lingüístic que com ja he dit, no deixa indiferent, és una clàssic, una lliçó de... conducta humana? relacions?...

Bé, tot això que ensenya la literatura, la bona literatura...

el DEALER: Si va pel carrer en aquesta hora i en aquest lloc, vol dir que vostè desitja alguna cosa que no té, i aquesta cosa, puc proporcionar-la-hi jo; perquè si sóc en aquest indret des de fa més temps que vostè, i si ni tan sols aquesta hora, que és la de les relacions salvatges entre els homes i els animals, no em foragita d'aquí, és perquè tinc el que cal per a satisfer el desig que passi davant meu, i és com un pes del que he de deslliurar-me, sigui qui sigui, home o animal, que passi davant meu. Per això mateix m'acosto a vostè, malgrat l'hora que és, aquella en què ordinàriament l'home i l'animal es llancen salvatgement l'un sobre l'altre.

[...]

el CLIENT: Jo no camino per un lloc determinat ni a una hora determinada, camino, i prou, anant d'un punt a un altre, per assumptes privats que es tracten en aquests punts i no en el trajecte; no sé res de cap crepuscle ni de cap mena de desitjos i no penso fer cas dels accidents del meu trajecte.

aquesta obra la tinc digitalitzada, és a dir que si algú hi està interessat -encara que no emconegui personalment-, m'ho pot fer saber a lakk.blog@gmail.com i no tindré cap problema en enviar-li el text en format de imatges. L'obra no és molt llarga o sigui que amb uns tres missatges ja n'hi haurà prou...

El cas de la Luisa Miller (Verdi, 1849) que vaig anar a veure ahir és més heavy: al amor dels joves no solament s'hi oposa el baríton, sinó, a més, la mezzosoprano i els dos baixos. Clar, amb tanta oposició el drama no pot acabar bé. Per aquest motiu i, també, perquè va ser escrit per Schiller; algú coneix algun drama de Schiller que no acabi amb, al menys, una mort?

Luisa, camperola i filla del antic soldat Miller, i Rodolfo, fill del comte Walter, s'enamoren i els seus pares, per motius diferents: el primer per por i el segon per ambició, s'hi oposen. També s'hi oposen la duquessa Federica, que estima secretament Rodolfo, i Wurm, que estima secretament Luisa. Amb això ja teniu servit un bon catàleg de passions: gelosia, por, ambició, concupiscència, odi, amor, ... Si tot això ho adobes amb unes dosi de xantatge, engany, traïció, mentides, poder i diners, ja tens el material per a un drama romàntic en tota regla. Cal reconèixer que Verdi i el llibretista, Salvatore Cammarano (el mateix que havia escrit força óperes de Donizetti), se'n surten prou bé. Amb un llenguatge directe i planer que segurament en aquella època devia arribar al cor del poble que, a Itàlia, anava força a la òpera. Avui en dia és infumable, clar.

Però suposo que els qui s'acosten a l'òpera, ho fan de la mateixa manera que qui s'acosta a Las Meninas de Velázquez o a El naixement de la Primavera de Botticelli. Només es tracta d'una obra d'art que cal emmarcar en el seu temps i el seu lloc. Per això no riu ningú a les representacions; i creieu-me que motius per enfotre-se'n no en falten. I no és que les passions bàsiques del ésser humà hagin canviat gaire; és que la representació que ens fem d'elles, no te res a veure d'una època a un altra. A fi de comptes, continuem fent i veient melodrames, potser masses, al cinema, a la televisió, a les novel·les.

Per tot això em sembla molt encertada la posta en escena que ens va oferir el Liceu procedent de la Opéra National de Paris. Respectuosa amb el lloc de l'acció: les valls i muntanyes suïsses; però amb un toc de modernitat per a no semblar carrinclona.

Que dir de la música? És un verdi d'abans de les seves grans òperes però posterior als anys de galera en els que en va escriure una pila, però de poc interès. A mi sempre m'ha fet l'efecte que en Verdi va ser el primer gran mestre del Cortar y Pegar. Aprofitava les melodies per anar-les traspassant d'un òpera a un altra. Ahir mateix, em va donar aquesta impressió; com si alguns fragments ja els tingués escoltats, tot i que era la primera vegada que veia aquesta obra. Malgrat tot, cal dir que està bastant més arrodonida que les òperes dels anys anteriors. A ràfegues, a onades però amb un ritme creixent fins al sospir del tenor per la felicitat perduda.

Dels cantants cal dir que hi han velles glòries que convindria que pensessin en retirar-se; i penso en Samuel Ramey. Qui l'ha vist i qui el veu! A la Stoyanova no l'havia sentit mai, però ho va fer força bé: amb força quan el text ho requeria i amb melangia en altres moments. Sens dubte, la gran triomfadora de la nit.

Us enganxo la informació que hi ha a la web de l'Ajuntament de Barcelona sobre la "nit blanca". Se celebra demà dissabte cinc de juliol.

A ritme de rumba amb la música de Los Impagaos, Los Manolos, RumbAmazigha i Papawa. Aquest és el reclam de la proposta Rumba al Castell!, un espectacle d'accés lliure que se celebra al fossar del Castell de Montjuïc en una nit ben especial que viurà la ciutat.

Es tracta d'una de les cireres d'un esdeveniment que farà que el sol no es posi al parc de Montjuïc durant la nit del 5 de juliol, entre les 20.00 h i les 3.00 h de la matinada, ja que aquest gran parc urbà i mirador de la ciutat celebra una nit màgica amb una programació ben variada i atractiva adreçada a tothom.

Els museus, centres d'art, teatres, jardins i recintes esportius, ubicats a la muntanya, romandran oberts al llarg de la nit i la matinada per oferir jornada de portes obertes i sumar-se a una gran festa de la cultura que convida a tots i totes a escoltar un concert, veure un espectacle de teatre, prendre un bany i, fins i tot, muntar a cavall.

Les dades són ben significatives de l'abast de la celebració: 24 equipaments de la muntanya de Montjuïc participen en la nit en què no es pon el sol, organitzada per l'Institut de Cultura, i ofereixen un total de 50 propostes, algunes de les quals han estat dissenyades específicament per a l'ocasió per part de les entitats col·laboradores.

Un dels principals atractius de Montjuïc de Nit, a banda que tota la muntanya bullirà de propostes, és que els espectadors podran participar-hi activament i esdevenir protagonistes. Aquest és el cas de les caminades nocturnes, de la festa amb música hip hop a la plaça Marquès de Foronda i l'observació d'estels del Jardí Botànic.

Rumba al castell, festa a l'Estadi i bany nocturn a Picornell

Montjuïc de Nit proposa un ampli ventall d'activitats en què la rumba no podia faltar per gaudir de la matinada amb de música per ballar fins a la matinada. L'espai triat on la gresca està assegurada és el fossar del Castell de Montjuïc, que s'omplirà amb energia a mansalva i música a dojo.

Un espectacle amb Los Manolos, el grup més veterà de la vetllada del Castell; Los Imapagaos, que hi aporten un xic d'humor i altres estils com el rock i l'ska; RumbAmazigha, que fusionen la rumba catalana amb la música popular amazigha; i Papawa, que preserven la rumba catalana en estat pur.

Montjuïc de Nit no s'acaba aquí, sinó que Els Comediants, la Fura dels Baus i la cantant Najwa Nimri són els reclams de "Bacardi. La Nit del Ratpenat", un espectacle d'accés lliure amb invitació per a més de 15.000 persones que se celebra a l'Estadi Olímpic Lluís Companys.

Cal reservar invitació per a l'espectacle de l'Estadi Olímpic

Les portes del recinte esportiu s'obriran a les vuit de la tarda per a totes les persones que hagin reservat des del 25 de juny la seva invitació al web de Montjuïc de Nit per recollir-la al Palau de la Virreina del 30 de juny al 5 de juliol. En aquest espai olímpic se succeiran una sèrie d'espectacles de manera contínua que convidaran els espectadors a ballar sense parar fins a la matinada.

Després de tant moviment amb la rumba catalana i la música de l'Estadi pot venir de gust prendre un bany a les piscines Picornell a partir de la mitjanit i sota la llum de la lluna, tot prenent un suc de fruites, i mentre s'escolta jazz, música relaxada i es practica una tai-txi.

Encara hi ha molt més!

L'al·luvió d'activitats a la muntanya no s'atura, ja que els equipaments culturals i centres d'art de Montjuïc s'engalanen i mostren la seva cara més lúdica i cultural. El MNAC, la Fundació Joan Miró, el CaixaFòrum, el Museu d'Arqueologia, el Museu d'Etnologia i el Museu Olímpic obren les seves portes de bat a bat i organitzen activitats diverses per gaudir de la nit.

Montjuïc de Nit continua amb les activitats del Teatre Grec, amb el concert de l'Orchestra de Piazza Vittorio, el Teatre de Los Sentidos al Polvorí, i el cinema a la fresca a la plaça de Margarida Xirgu, on hi ha el Mercat de les Flors i el Teatre Lliure.

L'art i la música urbana són presents en aquesta nit màgica amb la celebració de la primera block party d'Espanya, una festa del hip hop a la plaça de Marquès de Foronda. Ben a prop, al pàrquing de Rius i Taulet, primeres figures del grafit hi pintaran les parets d'una planta sencera en una acció d'art urbà mai realitzada abans a la ciutat.

També és bona l'ocasió per apropar-se al Poble Espanyol i participar en l'espectacle I dance, en què l'artista Pierre Giner fa ballar els seus personatges en 3D en una pantalla al ritme de la música del discjòquei Sergi Vila.

L'esport no podia faltar a Montjuïc de Nit, com ara fer una passejada a cavall a La Foixarda, córrer els 1.000 metres llisos al Serrahima, gaudir d'un partit de beisbol i participar en una caminada de nòrdic walking al Mirador del Migdia. (Consultar activitats esportives)

El transport públic tampoc dorm la nit del 5 de juliol

L'insomni afectarà el transport públic durant la nit del 5 de juliol per facilitar l'accés dels ciutadans a la muntanya de Montjuïc. El metro, com cada dissabte, funcionarà de manera ininterrompuda al llarg de tota la nit i matinada. A més, el funicular i el bus del Parc de Montjuïc també oferiran servei continu durant tota la nit.

A la plaça Espanya s'habilitarà un servei gratuït de bussos llançadora de TMB que portaran fins al Castell de Montjuïc i als equipaments de la muntanya, entre les 20.30 h i les 4 h de la matinada. Aquest autobús tindrà una parada en el trajecte al Funicular de Montjuïc.

Per tant, les possibilitats d'accés en transport públic més recomanades són:

• Metro Paral·lel (línies 2 i 3) + Funicular de Montjuïc
• Metro Espanya (línies 1 i 3) + Bus Parc de Montjuïc

Metro Espanya (línies 1 i 3) + Servei especial de bus llançadora de 20.30 h a 4.00 h

Les persones que prefereixen pujar a la muntanya a peu podran utilitzar les escales mecàniques al llarg de tota la nit. Pel que fa al Bicing, cal tenir en compte que no es pot garantir que l'estacionament pugui absorbir tota la demanda.

Els accessos amb vehicle privat es recomanen pel carrer del Foc i la carretera de Miramar, tot i que cal parar atenció amb les desviacions i els talls previstos, com ara l'avinguda Maria Cristina.

Aquí us podeu descarregar un pdf amb tota la informació o consultant la web.

Us deixo amb el vídeo d'una roda de premsa...

el vídeo, cortesia de l'Ian, que tampoc llegeix el meu blog, però bé...

Thanks Ian for the video...

L'obra explica l'història d'Evelyn, una jove artista i de l'Adam, un noi insípid. Tot gira al voltant de com l'Adam es va transformant gràcies a la seva relació amb l'Evelyn. Final imprevist i pel meu gust... una mica forçat. Tot bé, però. 

El tema: la bellesa, les relacions humanes, l'art, el no-art, la transformació... Tot plegat, interessant. A més, el llenguatge és molt realista, els personatges estan ben treballats. Si més no és una obra seriosa, i com ja he dit, el tema, interessant.

Adam.- Ha creuat la línia, senyora. Ha passat la...

Evelyn.- Ja ho sé. Senyoreta.

Adam.- D'acord. Perdoni, senyoreta, però...

Evelyn.- Ho he fet expressament. Passar la...

Adam.- Sí, ja m'ho he pensat. Vull dir que de la manera que ho ha fet i tot doncs... ja he vist que ho ha fet expressament. És que està prohibit.

Evelyn.- Ja, per això ho he fet, [...]

Apa,

lakk.

Salut i Independència!

ps: si voleu llegir l'obra, la tinc a la vostra disposició -bé, els que em conegueu, és clar...

Dissabte    21/06 --> MÚSICA Facto, Delafé y Las Flores Azules 19.30
                             La Casa Azul 22.30 - Pl/ Odissea (Maremagnum)
Diss/Diu 21.22/06 --> DANSA  Actuació de la Judith (falta que em digui el dia i l'hora)
Dissabte    28/06 --> TEATRE Obra de la meva Gemma♥ - Cooperativa La Moral
Diumenge    29/06 --> MÚSICA Antònia Font - Cruïlla de Cultures 2008
Div/Diss 18.19/07 --> MÚSICA Festival Summercase - Fòrum
Dissabte    19/07 --> MÚSICA Chambao + Amparanoia - Cruïlla de Cultures 2008
Dilluns     15/09 --> MÚSICA The Wombats - Sala Bikini

Sé que em falten més coses però és que no les recordo i això és el que m'havia apuntat a l'agenda del mòbil. Sí, m'he d'apuntar les cites a l'agenda del mòbil perquè sinó no sé si podria recordar-me'n i sort que alguna gent que em coneix bé m'envia un sms el dia abans de la nostra cita per recordar-m'ho perquè sinó ja imagino una situació del pal:

- Ei, què fas per aquí?! Has quedat amb algú?
- Mmm... ets tonto? Havíem quedat tu i jo.

No sé per què tinc un cap sobre l'espatlla, si no em funciona! Existeix algun Servei tècnic que pugui mirar-s'ho? AJUDA!

En el cas de David Mamet, del que a banda de veure en escena o en pantalla he llegit algunes obres, s'afegeix que el text és molt natural. Els diàlegs no són gens recargolats i reprodueixen fidelment la manera d'actuar dels nostres temps. I, tot i que l'acció d'aquesta obra representa que està localitzada fa una pila d'anys, els diàlegs són prou directes. Una mica més de subtilesa, per cert, no hagués estat de més.

Dos cops m'he quedat amb les ganes de veure el muntatge del Teatre Lliure. Ara encara em sap més greu. L'obra és alhora divertida i reflexiva. Apunta cap a temes obvis (l'homosexualitat, les relacions estables de parella) i cap a d'altres (lluita de classes, hipocresia com a eina social, l'afany per diferenciar-se) sempre presents a la sempre interessant obra de Mamet.

Adient pels que us agradi la ironia. Contraindicat si no aprecieu l'esgrima verbal.

Jo és que sóc molt fan del David Mamet.

Salut i sort,
Ivan.

Un grup de joves, entre els quals hi ha un de Mollet, van viatjar a Calcuta a participar de les experiències d’una important companyia teatral, de l’àmbit del Teatre de l’Oprimit, un dels col·lectius més grans i rellevants d’aquest entorn, Jana Sanskriti, el qual porta més de vint anys treballant des de Calcuta.

Aquest grup de joves, que ara s’ha configurat com l’associació el Grito, http://teatroelgrito.wordpress.com/ va decidir portar a Jana Sanskriti a fer una gira per Europa. És així com Jana Sanskriti vindrà a Barcelona a inicis de juny i farà diverses actuacions.

Teatrevida és un grup local de teatre de l’oprimit que actuarà com a teloner del grup Indi.

Este abril se estrenó nueva obra en el teatro Condal de Barcelona. Paco Morán, después de estar enfermo y haber tenido que anular la representación de "Matar al Presidente" (junto con Joan Pera), vuelve a la carga con una obra de Pau Miró y March Rosich. Aunque esta vez no actúa con su habitual compañero, Joan Pera, ya que este sigue con la obra que empezó cuando Paco se puso enfermo "Oscar una maleta, dues maletes, tres maletes"

"Enfermo imaginario" trata de un hombre que es bastante hipocondríaco, a él le gusta estar rodeado de médicos y enfermeras y desde bien pequeño le gustaba leer prospectos de los medicamentos. No quiero explicar mucho del argumento para no revelar nada a nadie que quiera ir a verla.

Me enteré por casualidades de la vida que Paco Morán volvía a los escenarios. Además he de decir que soy fan de Paco Morán y Joan Pera, que me encanta "La Extraña Pareja" (fue cuando los "descubrí") y que me encantó "La Jaula de las Locas" (que la vinieron a interpretar a Blanes) Yo fui quien incitó a mis padres a ir a ver "Matar al Presidente" y esta vez, escuchar que volvía siempre era una noticia agradable. Ese mismo día, en mi camino rutinario a Mataró, vi un cartel gigantesco que anunciaba su nueva obra y... El cartel me llamó la atención. Busqué información sobre el argumento y las ganas de ir a verla no hacían más que aumentar. Iba a ir con una amiga, pero al final ella no pudo y mi madre (junto con mi padre) se acabó por apuntar al carro.

Una se siente un poco "fuera de lugar" cuando va a ver una obra (con Joan Pera me pasó también) porque yo diría que era la más joven que había ido por voluntad propia. Habían niños algo más jóvenes que yo, pero creo que era el típico caso de "El niño no puede quedarse solo, que se venga al teatro" Pero realmente me da igual sentirme fuera de lugar, porque la experiencia vale la pena. Paco Morán es un hombre que tiene muchas tablas, se nota. Improvisa (porque improvisó ante el tartamudeo de la chica "creía que me ibas a traer un tren!") y se desenvuelve tan bien que encanta. Te ríes ante ese carácter impetuoso, ante ese ingenio y esas expresiones que pone. Hubo un momento que casi no se escuchaba nada en la sala, porque toda la sala se estaba riendo. Tiene toques "fantasticos", tiene momentos divertidos y tiene momentos melancólicos.

En definitiva, si quieres pasar un buen momento la recomiendo definitivamente. A destacar la gran actuación de los demás miembros del grupo, en especial destacaré a tres: Enric Boixadera, en el papel del juez (porque lo que llega a sufrir ese hombre y hacia el final, una vez habla no hay quien lo calle. ¡Muy bueno!); Rosa Serra, en el papel de la enfermera (porque, si lo piensas fríamente, es algo así como el Joan Pera que le falta a Paco. Ese papel de persona que lo irrita y a la que, a la vez, le tiene algo de estima (muy dentro de si)) y finalmente a Norbert Ibero, en el papel de Cosme (porque tiene puntazos y además con esa risilla traviesilla. Ese móvil... Jaja)

Pero sobretodo PACO MORÁN, porque está brillante, porque le hubiesemos aplaudido a rabiar y es que es uno de los actores de teatro (junto con Joan) que más me gustan en el panorama actual. Una gran ovación a este hombre.

Un gran momento (aproximado):

Margarita (mientras Argán intenta amablemente que se calme): ¿Qué está pasando? Dígamelo. ¡No tenga reparos en contarme la verdad! ¿Qué ocurre? ¿Eh? ¿Qué pas..?
Argán: ¡Tranquilicese! ¡Callese ya hombre!... ¡Mira que como no se calle se queda en tierra!

Simplemente, genial. (claro que fuera de contexto, pierde mucho xD) Os dejo con unas cuantas imágenes (más las que ya están puestas)

Todas las imágenes fueron sacadas de la página web de eventos de BCN

Què voleu que us digui? Si ja és prou difícil dramatitzar l'obra de Mann, per la gran quantitat de conceptes estètics i filosòfics que manega, ja us podeu imaginar el que significa traduir tot això en simple expressió corporal. Feina metafísica! I no és que en John Neumeier no sigui un bon coreògraf, no; és, simplement, que no es pot fer el que no es pot fer. Per a contraposar seny i rauxa, Apol·lo i Dionís, fa servir música de dos compositors diferents: Bach, que representa l'ordre, la mesura, el seny, i Wagner, que representa el desfici, la passió, la rauxa. No és dolenta la idea, el problema es que la materialitza amb una barreja d'enregistraments d'obres dels dos mestres (de les que ja parlaré més endavant) amb unes variacions escrites per a piano que s'interpreten en directe al mateix escenari; sense saber el perquè fa servir-ne unes i altres. I encara menys quan s'escolten durant uns moments, uns enregistraments de música de jazz i rock, convertint l'escenari en una mena de Fiebre del Sábado Noche, Travolta inclòs.

No es pot seguir cap fil dramàtic per molta imaginació que hi posis. El meu company de butaca, molt més inclinat a les novetats que jo, em deia que no pensés en el títol, que admirés només la dansa, l'expressió plàstica, com si no tingués res a veure amb Mann. Bé, doncs encara intentant fer aquest esforç, la dansa tampoc era gens original; ni clàssica ni contemporània, si no tot el contrari. Allà es barrejaven els pas de deux i els pliées més tradicionals, amb les contorsions i gestos més estranys que es puguin imaginar. I tot amb un Aschenbach deambulant permanentment pel escenari com ànima en pena. Em sembla que tots teníem ganes de que es morís mitja hora abans del que ho fa. I un pianista que va entrant i sortint del escenari, com si fos un ballarí més, i que també acaba mort sobre les tecles del piano; no sé si en un intent d'homenatjar Truffaut.

Una de les coses que fa que no senti cap passió pel ballet, és l'ús de la música de pot. La música enregistrada no te mai aquell caliu de l'orquestra en directe. Però en aquest cas no era solament això. Mentre la música de Bach sonava normal, la de Wagner suposo que la havien distorsionat perquè és impossible trobar una orquestra que la toqui tant malament com va sonar ahir. La música del Venusberg de Tannhauser, que vam sentir al Liceu fa poc, sonava com una autèntica olla de grills amb unes trompetes estridents que li treien tot l'encant a la peça. De les variacions escrites per al piano, tampoc fa falta allargar-se gaire; només dir que en algun moment el pianista hagués pogut fer servir martells en lloc dels dits per a interpretar-les.

En acabar l'obra i mirar-me el programa de mà, vaig veure que hi havia fins i tot un escenògraf. Suposo que li devien pagar poquet, perquè dir-li escenografia a posar quatre llençols blancs en el fons del ciclorama amb unes ratlles negres i a posar una foto del Hôtel des Bains cap per avall, es un eufemisme dels més grans que he sentit mai.

Menys mal que el sopar de després amb els amics i una bona estona de xerrameca em van fer oblidar ràpidament una obra de la que no sé si hi ha cap escena que mereixi ser rescatada.

L'Oncle Vània és una obra d'Anton Txechov, conegut dramaturg rus Antón Chéjov (escrit en rus), del que probablement us sonin obres com Les Tres Germanes o Ivánov.

L'obra se situa en la Rússia provinciana. La monotonia en la que viuen els personatges es la principal protagonista de l'obra, es palpa en l'ambient en tot moment. És una obra lenta i força trista, aviso!. El tema central de l'obra és la "vida gastada", que observem de forma magistral a través de la visió dels personatges i de les seves respectives misèries.

Sense més preàmbuls, m'he de guardar algun As sota la màniga, ens podeu venir a veure demà, dia 24 de Maig a les 21h a L'Auditori de Les Corts, on també la representarem diumenge 25 a les 18:30 i la propera setmana, al mateix lloc i mateixa hora. I més endavant al Centre Parroquial de Sarrià, lloc que us recomano, perquè el teatre és preciós! Us ho deixo tot en plan planning/guia fàcil.

Agenda de representacions:

24 de Maig, Auditori de Les Corts 21h

25 de Maig, Auditori de Les Corts 18:30h

31 de Maig, Auditori de Les Corts 21h

01 de Juny, Auditori de Les Corts 18:30h

Com arribar? C/ Dolors Masferrer i Bosch, 33 - 35

Previst a Sarrià:

07 de Juny, Centre Parroquial de Sarrià (horari per confirmar)

08 de Juny, Centre Parroquial de Sarrià (horari per confirmar)

Com arribar? C/Pare Miquel de Sarrià, 8

És una peça teatral bastant breu (no arribarà a les cent pàgines) on, tot i estar escrita ja fa temps, és inevitable reconèixer-hi l'autor en el protagonista: el crònic barroer, crispat, obsessiu i profundament còmic en el qual s'encarna Allen a cada pel·lícula. En aquest cas, el nom que adopta és Axel Magee, fill de l'Embaixador dels Estats Units a un país de l'Europa de l'Est durant la Guerra Freda. Aquest marc polític dóna joc a Allen, que fa al·lusions irreverents i caricaturitza el nacionalisme americà envers els soviètics.

Magee, sol i sense l'empar del seu omnipotent pare, queda a càrrec de l'embaixada i sota amenaça de l'últim si sorgeix algun tipus de complicació. Després de jurar i perjurar i un cop absent l'Embaixador, arriba a l'embaixada una família de turistes americans presos per espies capitalistes i perseguits per l'exèrcit soviètic, que assetja el recinte.

La força dels diàlegs, l'originalitat de les escenes i uns personatges pintorescos configuren una obra molt divertida, digna de veure representada.

s.

MARION: Oh, Susan, mi hija, se casa... que día más bonito. Ojalá estuviera tu padre para verlo.

WALTER: Estoy vivo y estoy aquí.

MARION: Perdóname, cariño, me he dejado llevar.

El millor (més elegant, més eficaç, més discret, més potent, més profund, més real, més conscient, més proper, més honest, més teatral) que he vist des de fa temps.

(Arrojad mis cenizas sobre Mickey és una obra de Rodrigo García amb Jorge Horno, Juan Loriente i Núria Lloansi. Teatre Lliure, 3 i 4 de maig.)