Nota: A crônica a seguir foi publicada originalmente na Gazeta de Notícias, Rio de Janeiro, em 2 de outubro de 1892, há exatos 116 anos.

Tannhäuser e bonds elétricos. Temos finalmente na Terra essas grandes novidades. O empresário do Teatro Lírico fez-nos o favor de dar a famosa ópera de Wagner, enquanto a Companhia de Botafogo tomou a peito transportar-nos mais depressa. Cairão de uma vez o burro e Verdi? Tudo depende das circunstâncias.

Já a esta hora algumas das pessoas que me lêem, sabem o que é a grande ópera. Nem todas; há sempre um grande número de ouvintes que farão ao grande maestro a honra de não perceber tudo desde logo, e entendê-lo melhor à segunda, e de vez à terceira ou quarta execução. Mas não faltam ouvidos acostumados ao seu ofício, que distinguirão na mesma noite o belo do sublime, e o sublime do fraco.

Eu, se lá fosse, não ia em jejum. Pegava de algumas opiniões sólidas e francesas e metia-as na cabeça com facilidade; só não me valeria das muletas do bom Larousse, se ele não as tivesse em casa; mas havia de tê-las. Cai aqui, cai acolá, faria uma opinião prévia, e à noite iria ouvir a grande partitura do mestre. Um amigo:

— Afinal temos o Tannhäuser; eu conheço um trecho, que ouvi há tempos...

— Eu não conheço nada, e quer que lhe diga? É melhor assim. Faço de conta que assisto à primeira representação que se deu no mundo. Tudo novo.

— O que eu ouvi, é soberbo.

— Creio; mas não me diga nada, deixe-me virgem de opiniões. Quero julgar por mim, mal ou bem...

E iria sentar-me e esperar, um tanto nervoso, irrequieto, sem atinar com o binóculo para a revista dos camarotes. Talvez nem levasse binóculo; diria que as grandes solenidades artísticas devem ser estremes de quaisquer outras preocupações humanas. A arte é uma religião. O gênio é o sumo sacerdote. Em vão, Amália, posta no camarote, em frente à mãe, lançaria os olhos para mim, assustada com a minha indiferença e perguntando a si mesma que me teria feito. Eu, teso, espero que as portas do templo se abram, que as harmonias do Céu me chamem aos pés do divino mestre; não sei de Amália não quero saber dos seus olhos de turquesa.

Era assim que eu ouviria o Tannhäuser. Nos intervalos, visita aos camarotes e crítica. Aquela entrada dos fagotes, lembra-se? Admirável! Os coros, o duo, os violinos, oh! o trabalho dos violinos que coisa adorável, com aquele motivo obrigado: la la la tra la, la, la, tra la la... Há neste ato inspirações que são, com certeza, as maiores do século. De resto, os próprios franceses emendaram a mão, dando a Wagner o preito que lhe cabe, como um criador genial... As senhoras ouvem-me encantadas; a linda Amália sente-se honrada com a indiferença de há pouco, vendo que ela e a arte são o meu culto único.

Ao fundo, o pai e um homem de suíças falam da fusão do Banco do Brasil com o da República. O irmão, encostado à divisão do camarote, conversa com uma dama vizinha, casada de fresco, ombros magníficos. Que tenho eu com ombros, nem com bancos? la la la, tra la la la, tra la la...

Feitas as despedidas, passaria a outro camarote, para continuar a minha crítica. Dois homens, sempre ao fundo, conversam baixo, um recitando os versos de Garrett sobre a Guerra das Duas Rosas, o outro esperando a aplicação. A aplicação é a Câmara Municipal de São Paulo, que acaba de tomar posse solene, com assistência do presidente e dos secretários do Estado... Interrupção do segundo: “Pode comparar-se o caso dos dois secretários à conciliação que o poeta fez das duas rosas?” Explicação do primeiro: “Não; refiro-me à inauguração que a Câmara fez dos retratos de Deodoro e Benjamin Constant. Uniu os dois rivais póstumos em uma só comemoração, e a história ou a lenda que faça o resto.”

Não espero pelo resto; falo às senhoras no duo e na entrada dos fagotes. Bela entrada de fagotes. Os coros admiráveis, e o trabalho dos violinos simplesmente esplêndido. Hão de ter notado que a música reproduz perfeitamente a lenda, como o espelho a figura; prendem-se ambas em uma só inspiração genial. Aquele motivo obrigado dos violinos é a mais bela inspiração que tenho ouvido: la la la tra la la la tra...

Terceiro camarote, violinos, fagotes, coros e o duo. Pormenores técnicos. Ao fundo, dois homens, que falam de um congresso psicológico em Chicago, dizem que os nossos espíritas vão ter ocasião de aparecer, porque o convite estende-se a eles. Tratar-se-á não só dos fenômenos psicofísicos, como sejam as pancadas, as oscilações em mesas, a escrita, e outras manifestações espíritas, como ainda da questão da vida futura. Um dos interlocutores declara que os únicos espíritas que conhece, são dois, moram ao pé dele e já não pertencem a este mundo; estão nos intermúndios de Epicuro. Andam cá os corpos, por efeito do movimento que traziam quando habitados pelos espíritos, como aqueles astros cuja luz ainda vemos hoje, estando apagados há muitos séculos...

A orquestra chama a postos, sobe o pano, assisto ao ato, e faço a mesma peregrinação no intervalo; mudo só as citações, mas a crítica é sempre verdadeira. Ouço os mesmos homens, ao fundo, conversando sobre coisas alheias ao Wagner. Eu, entregue à crítica musical, não dou pelas rusgas da intendência, não atendo às candidaturas municipais agarradas aos eleitores, não dou por nada que não seja a grande ópera. E sento-me, recordo prontamente o que li sobre o ato, oh! um ato esplêndido!

Fim do espetáculo. Corro a encontrar-me com a família de Amália, para acompanhá-la à carruagem. Dou o braço à mãe e crítico o último ato, depois resumo a crítica dos outros atos. Elas e o pai entram na carruagem; despedidas à portinhola; aperto a bela mão da minha querida Amália... Pormenores técnicos.

Apparently there is some back-story as to why the two factions are smacking each other over the head. Something to do with Obscura Cardinal Cornerstones.  This game has a loverly gothic/war-hero feel with loads of beautiful art.

The box contains, among others, the usual set of rules, pop-out cardboard tokens, dice (d10's yay) and some help sheets.  What stands out are the 10 (5 per faction) hard cardboard character sheets (could kill someone with these if you sharpen the edges a bit), the dual-sided board (More on the board in a bit) and 10 pre-painted miniatures for those too lazy to paint their own.

So whats the game about?  There are two modes of play: Deathmatch where the two teams duke it out with guns and grenades to see who is the last man (or hot chick) standing. Then there is Mission mode where teams use their non-combat skills towards the goal stated in the mission.  Not having played a mission yet, I cannot comment on how it plays out precisely but judging from the Deathmatch mode, combat is fast paced and deadly. One shot can, and usually does, kill (Analysis paralysis warning).

The two boards seem to favour one of the two teams: The tiberium-looking board (above) favours the Union with their big guns (with insta-kill and loooong minimum range) while the indoors board (below) favours the Reich with their melee combatant and spirit bullets which fly around corners, maiming your large Union soldier without warning and leading to a quick and certain death.

The boards use circles to indicate where the mini's may be placed. Each circle has one or more colours which indicate which locations can be "seen" by the mini. For example, if a mini is on a blue and red circle, that mini can see all circles that have either blue or red in them.  This would be great if the circles were visible in half-way decent light.  And there is no indication on the board as to which circles are adjacent to others.  It seems that printing out a map (of the board which is right in front of you) is the only way to know which circle leads where and even the colours on the circles are a bit difficult to see at times.  Sure after a while you just "know" but that defeats the point of having the coloured circles on the board in the first place.

The next bone of contention is one item:  The smoke grenade.  It's supposed to gas up all circles of the colours of the circle the grenade was thrown on.  But there are not enough smoke tokens to cover a quarter of one colour.  Using coloured bits of glass or coinage or printing out more smoke tokens may be the answer but I think a game that costs so much (all of them do cost a pretty penny) should have enough to go around.

These are minor gripes in what is otherwise a fun game to play.  Just watch out for shanks in the back, Mr Brown.

With 3 heros and 2 plebs per side to mess around with, the game can be played with 2 to 10 players. With less than 10 players, a player may need to take up more than one character but that doesn't matter since they die so quickly (or if you are good, the other side dies quickly).  I like the dice system which works much like the White Wolf RPGs: you roll X d10's and gain a success if a dice rolls on or above a target number.  The values on the character sheets are the number of dice rolled. As the character gets wounded, he rolls less and less dice. But with each attack, the target is allowed a defensive roll to reduce the number of hits.  Sometimes you are lucky and shrug off the bullet.  Sometimes you just bite it.

Perhaps I just love modular boards.  Which makes me think this one does not have much replay value. But I doubt that it makes that much difference.  Especially with Russians coming in the expansion: Operation Novgorod (with another board).

Until next time:  Watch out for shanks in the dark.

println(foo);

Three things to natter at you about today. Mini-decks, that fresh pack smell, and Board Game Day at the Hobby Kingdom.

First, I offer my sincerest condolences to LizardLightning. We played our match for the mini-deck tournament; my Crime Lords/Skrulls (as blabbed about here) vs his Sinister Syndicate rush deck.

When you're playing SinSyn rush, it's really quite a very sucky thing when you have nothing but a handful of blue on turns 3 AND four. Despite beating me to the face for the first couple of turns, and Vulture eating Albert Malik fueled by the Lion's Den and Crime & Punishment for a great return in Endurance gain, being unable to build up a decent board presence meant that the Syndicate never really go their act together, while the Crime Lords were out in good order - Hand Ninjas, Albert Malik, Master Man, Elektra, and then on turn six Captain AmeriSkrull and Spider-Girl to make up the points.

Even though I was on 16 END, a 31 pt swing to the face after the Hand and Spider-Girl had stunned LizardLightning's board put him on -20.

Good game, but bad beats.

Second, buy more MUN. I was in the Hobby Kingdom today for an event (to be detailed in the third point) and picked up a couple of packs on spec. Wolverine: Secret Avenger, Punisher: Captain America, and a foil Avengers Assembled. That's a good feeling, right there.

Third, Board Game Day at the Hobby Kingdom!!!

HK regularly has event days, which tend to condincide organised play of some sort, with massive discounts on stuff. I couldn't play in anything (Gdaysheila's working today, I'm on Dad Duty, yadda yadda yadda) but I did duck in with the camera to snap a few shots for your viewing pleasure.

Talisman normally sells for $40+ ... on sale for $15?? I used to love this game back in the day, though I mourn the removal of miniatures in favour of little cardboard dudes. I liked the minis :(

The boys get rolling with Axis & Allies

The UK player was particularly well organised

A game of Carcassone in the early stages. That's Hank Raab on the left!

Arkham Horror... I was too nervous to approach any closer.

Railway Tycoon - Rails of Europe, and a couple of random beverages.

Misson: Red Planet - steampunk style mining of foreign worlds! 

Now, this little dude belongs to a game called Tannhauser.

If I'd been able to stay, this is one game I would have loved to try.

I mean, fighting zombiesque nazis alongside girls with dynamite? I can't lose!

HK Bearded Dude Jeff runs Starcraft (on sale for something like $25)

Protoss came in yellow and orange...

Terrans came in red and blue, complete with girl gamers and huggable munchkins. Girl Gamers and Huggable Munchkins not available in all locations, check with your distributor.

While the Zerg came in green and purple... and REALLY wanted some chocolate.

And just to show that Warmachine/Hordes invades everything, a couple of the lads were playing in the store as well... Behold the Avatar of Menoth!

Accompanied by some beautifully painted Flameguard

And opposed by some Cryx, including this nifty Defiler Bonejack.

Ich hatte natürlich die Aufgabe, die Atmosphäre im Saal ( Palaissaal) mit meinem Harfen-Spiel zu verzaubern.

Natürlich mußte ich schon sehr lange vor dem eigentlichen Auftritt die Harfe an Ort und Stelle bringen, damit ich die Gäste nicht beim Sekt-Empfang störe. Man zeigte mir meine Garderobe und dort konnte ich mich dann gemütlich zurechtmachen....

Direkt vor meinem Auftritt, ich stand hinter der Türe und konnte ungesehen auf die Bühne schauen, hielt der ehemalige UN-Generalsekretär ( und Friedensnobelpreisträger 2001) Kofi Annan eine Rede.

Ich war sehr beeindruckt von der Ausstrahlung dieses charismatischen Mannes, der eine packende Rede hielt( was die mit Bosch und Siemens zu tun hatte, habe ich nicht wirklich mitbekommen, ich kam wohl zu spät um das noch zu hören).

Leider konnte ich aus Sicherheitsgründen natürlich kein Foto von ihm mit mir machen... dafür traf ich nach meinem Auftritt,ich wollte mir gerade die eingepackte Harfe "schnappen", einen der gefragtesten Heldentenöre ( und Grammy-Preisträger für die "Best Opera Recording" für seine Tannhäuser-Interpretation unter Daniel Barenboim), Peter Seiffert, der natürlich auch für die gleiche Veranstaltung gebucht war.

Ich konnte ihn noch Backstage singen hören und war sehr hingerissen von dieser fantastischen Stimme. Trotz seiner Berühmtheit war er äußerst nett und zu Scherzen aufgelegt-und "live" sah er sogar besser aus als auf allen Plattencovern.

Privateer Press

• Epic Lylyth
• Epic Madrak
• Epic Kaya
• Epic Severius
• Zerkova
• Kraye
• Salvation of Menoth
• Epic Eyriss
• Anastaisa
• Kilt Lifter
• No Quarter 19
• Legends Hardcover
• 1 Monsterpocalypse Starter
• 4 Monster Boosters
• 6 Unit Boosters

Rackham

• AT-43 Tactics Book
• UNA Wing Warriors Unit Box
• UNA Wing Warriors Unit Attachment
• UNA Fire Toad

Pulp Monsters

• Mourn
• Sentry Bonts
• Chimp Chi
• Red Barron Convention Exclusive
• Villains Scenic Bases
• Heroes Scenic Bases

Dark Age

• Saint John Starter
• Saint Johan

Anima Tactics

• Dead Moon
• Veronica

Alkemy

• Khaliman Starter
• Khaliman Wave2
• Khaliman Wave3
• Khaliman Convention Exclusive
• Jade Triad Starter
• Jade Triad Wave 2
• Jade Triad Wave 3
• Jade Triad Convention Exclusive

Wyrd

• Perdita
• Lady Justice
• Rusty Alyce

Other Lines

• Rezolution - Gun Slinger
• Tanhauser - Wolf
• War Gods - Ice Witch
• World of Warcraft - 2008 Convention Preview
• Dungeons and Dragons Booster
• Bleach Starter
• Star Wars Pocket Models Staters
• GF9 Zealot White Warcogs Tokens
• GF9 Warcogs Spray and AOE templates
• GF9 Daemon Movement Trays
• Maple Story Boosters
• Blue Dragon Starters
• Magic Planeswalker Decks
• Various CCG boosters (to many to name that were given for free)
• Some various free dice.

L'últim dia de juliol de l'any passat vaig editar un post amb el resum de la temporada i amb la valoració i premis de tot el que vaig poder gaudir i patir. Em sembla una bona manera d'acabar-la i té l'al·licient de fer un repàs sobre coses que potser en el seu moment em varen agradar molt o gens i que un cop passats els dies, les setmanes o els mesos, les impressions poden haver sedimentat i tenir lleugeres variacions.

Em centraré en la temporada del Liceu i les òperes que he vist fora. No detallaré els concerts del Palau (excepció feta de la Bartoli i el del Centenari del Palau) o l'Auditori. No acabariem mai i el bloc és bàsicament operístic.

Temporada del LICEU:

En línees generals ha estat una temporada fluixa, amb puntuals perles i moments brillants, però de les moltes expectatives, ben poques han assolit el nivell que jo esperava.

Andrea Chénier: Si no hagués estat per el repartiment alternatiu Armiliato, Dessí, aquestes funcions inaugurals haguessin estat per oblidar. Ni la posada en escena, ni la direcció d'orquestra, ni el cast inaugural amb un irregular Cura i una impossible Voigt que fins l'últim moment va fer anar de corcoll a mig món, no varen donar vida a una òpera tota passió i emoció.

El Diari d'un desaparegut i El Castell de Barbablava: L'obra de Bartók ha estat sense cap mena de dubte un dels espectacles de la temporada, que de manera un tant arbitraria per part de la direcció escènica (de qui si no), van aparellar amb una cicle de cançons de Janacek escenificat, una mica forçat. Bona direcció d'orquestra de Josep Pons i excel·lent La Fura en la concepció de l'obra de Bartók, amb una parella excel·lent de protagonistes (Dalayman i White).

Aida: Multitud de funcions, canvis i repartiments possibles. Desencís per la cancel·lació de la Cedolins i fins el gorro dels paperets del Mestres Cabanes, més ben dit de la direcció escènica de José Antonio Gutiérrez. Un destacable i molt musical Radamés de Roberto Alagna l'única cosa veritablement destacable, la resta, entre la catàstofre, la correcció i la rutina d'una Aida provinciana fins la medul·la.

La Cenerentola: DiDonato i Flórez reclinatoriables, la resta del primer repartiment no estava a l'alçada dels protagonistes, sobretot un De Simone molt poc motivat. En el magnífic segon repartiment, sobretot Silvia Tro i també Barry Banks varen plantar cara a la parella estel·lar no desmereixent en absolut. Aquest segon cast es beneficiava d'un Carlos Chausson sensacional. Direcció musical molt criticada i jo crec que més que correcta i producció d'Els Comediants, horrorosa.

Elektra: El primer gran desencís. Polaski ja no és la gran Elektra, malgrat conservar moments intensos. Pieczonka ens va obviar i Marton no va poder amagar un estat vocal decrèpit. El magnífic Dohmen, el Wotan d'aquests dies a Bayreuth i Clark, no poden mai aixecar unes funcions distants amb un poc implicat Weigle a l'orquestra i una poca-soltada sense substància i moltes pretensions a l'escena.

Lucrezia Borgia: versió de concert d'un dels moments més sorollosos de la temporada. Grandioses mostres d’adhesió i admiració a una de les dives de casa, que no em va agradar, com és habitual quan la Gruberova es posa a cantar belcanto i un cast acompanyant de luxe, amb alguna sorpresa no prevista i no agradable.

Tannhäuser: Malgrat tot, l'espectacle de la temporada. Un protagonista excels, Seiffert, acompanyat de manera entre correcta i boníssima per una companyia homogènia. Una direcció desconcertant de Weigle i una producció brillant, intel·ligent i polèmica de Carsen. Segon repartiment molt interessant amb una Elisabeth de la Matos que superava a la Schnitzer.

Death in Venice: Estrena esperada i òpera feixuga. Aquí la bellíssima direcció escènica de Decker va fer molt per que l'obra fos un èxit, malgrat que discret, si em de fer cas a la resposta del públic, per assistència i eufòria final.

Die Walküre: La bogeria, la improvisació, la manca d’assaigs, el magnetisme dels divos i Plácido Domingo. Un poti poti que va tenir com a resultat un primer acte memorable amb un trio estel·lar (Domingo-Meier i Pape) i a partir del segon acte una rutina mal assajada i amb una resposta orquestral penosa. Primera protesta, que jo recordi a Weigle.

Luisa Miller: Dues dones (Stoyanova i Blancas) i res més. Tristissim resultat per una obra que no es mereixia una reposició amb aquest resultat.

Don Giovanni: L'altre espectacle de la temporada. Musicalment el més reeixit, escènicament no. Ja m'he manifestat prou al llarg del recent post. Gran afluència d'un públic diferent més jove i interessat per aspectes més enllà de la pròpia òpera. Interessant però no suficient. El pitjor espectacle, dels que jo conec, de Bieito.

DANÇA:

La Carmen de la Sara Baras. Un espectacle que em va agradar molt, segurament pel mateix motiu que a molts els va irritar. Poc flamenc i molta fusió.

CONCERTS:

Concert Gluck: L'estupenda Ganassi i l'orquestra de l'Acadèmia en un concert interessant per les obres escoltades i la mezzo italiana. Malgrat això, força fredor.

Concert Händel: Daniels, Daniels, Daniels. La Saffer for the cat.

Concert Pedrell-Gerhard. La pesta no es mereix una obra telonera com les escenes de La Celestina. Magnífica direcció de Ros-Marbà.

RECITAL:

Juan Diego Flórez: El reclinatori. Magnífica demostració del art i l’excel·lència del millor belcantista del moment. Sensacional.

Rolando Villazón: La desesperació d'un retorn prematur del artista més esperat. Encara no m'he recuperat del desencís.

Robert Holl: El recital més difícil en mans d'un artista pot esdevenir una festa. Gran artista, gran cantant, gran liderista. Bravo!

Josep Carreras: L'emoció del record, de l'estima a un artista i al públic. Artísticament no valorable, emocionalment imprescindible. La pell de gallina més sincera i viscuda de tota la temporada.

FOYER:

L'altra Giordano. Proposta d'extraordinari interés, mal resolta pels artistes escollits.

Rossini. La pitjor actuació del cor de tota la temporada, que cal dir que ha millorat força respecte a les anteriors.

LES GOLFES

De Balsberg a Beverly Hills. La Denoke destrossant el cabaret alemany. L'avorriment golfo més avorrit de totes les golfes que es fan i es desfan, oi Mei?

An Evening of Stephen Sondheim. Un diva de petit format (Liz Callaway) i Sondheim galvanitzen al públic.

Palau de la Música Catalana

Concert de la Bartoli. Sensacional demostració de la cantant més sorprenent (encara) del panorama actual. Potser no va superar l'anterior dedicat a la música prohibida, però la Bartoli és un fenomen per si mateixa i en un moment imprevist et pot deixar un record per la vida. Doncs ho va tornar a fer

Concert del Centenari del Palau.

La Creació de Haydn. Concert magnífic amb un Orfeó Català exultant i sobretot un invitat de reclinatori i altar, el imprescindible en la meva vida, Thomas Quasthoff.

Madrid

Teatro Real

Tristan und Isolde. Una representació rutinària amb uns intèrprets correctes i esforçats, tret del Rei Marke del millor baix del moment René Pape. Dues direccions plúmbies, al fossat i al escenari. El millor i de llarg, la companyia de la Pilar i el Jesús i la visita al Prado gràcies a la Raquel.

Berlin:

Komische Oper

Aufstieg und Fall der Stadt Nahagonny, Weill a Berlin, tan sols per això ja va ser remarcable aquesta funció. Una obra imprescindible amb un equip solvent sense res especialment remarcable a part de la partitura.

Staatsoper Under den Linden

Pélleas et Melisande. La meva primera vegada i l’enamorament a primera vista. Sensacional experiència sensorial i artística amb la millor direcció de la temporada i amb reclinatoris per la senyora Magdalena Kožená i el senyor Hanno Müller-Brachmann, un Golaud que trigaré a oblidar. Espectacle brillantíssim amb una posada en escena massa germànica per una partitura tan suggerent.

Don Carlo. A la UDL és pot fer pitjor que al Liceu o l’estigma de Franco Farina.

Tannhäuser. Magnífica representació amb uns cantants excel·lents, encapçalats per la soprano de la temporada, la meravellosa i etèria Anne Schwanewilms. Un bon Tannhäuser de Robert Dean Smith que no supera al Seiffert del Liceu. El millor Wolfram de l’actualitat,Roman Trekel i la impactant Michaela Schuster al capdavant d’una orquestra en estat de gràcia, dirigida pel jove i fantàstic Philippe Jordan. La vella producció de Kupfer, malgrat tot aguanta el pas dels anys i m’ha fet recordar la visita de la companyia d’Hamburg al Liceu amb aquesta obra i una producció d'ell mateix, però millorada.

València.

Palau de les Arts.

Siegfried. Magnificència i esplendorós embolcall per un Siegfried “poc” wagnerià. Anar a València i conèixer a molts dels habitual al bloc ja va ser una festa. Un dinar magnífic i massa curt per la quantitat de coses que teníem per dir-nos. En una trobada estupenda. El Siegfried que sota les mans de Mehta deixava de ser lo wagnerià que a mi m’agrada i envoltada per la màgia brillant i efectista, per bé que poc comprensible pels que no ens varem iniciar al Rheingold, producció de La Fura i amb uns cantants correctes sense gaire més, ens varen donar l’ocasió de admirar i envejar una orquestra saníssima, jove i entusiasta i un Palau de Les Arts que enorgulleix a tot València. I tornaré aviat, segur!

PREMIS

• Millor representació Pélleas et Melisande (UDL) Berlin
• Millor direcció musical: Simon Rattle (Pélleas et Melisande)
• Millor direcció escènica: Robert Carsen (Tannhäuser Liceu)
• Millor soprano Anne Schwanewilms ( Tannhäuser UDL)
• Millor tenor Peter Seiffert (Tannhäuser Liceu)
• Millor mezzosoprano Magdalena Kožená (Melisande UDL)
• Millor baríton: Simon Keenlyside (Don Giovanni Liceu)
• Millor baix: René Pape (Marke al Real i Hunding al Liceu)
• Millor recital Juan Diego Flórez (Liceu)
• Millor concert Cecilia Bartoli al Palau
• Valoració de la Temporada del Liceu: 5,75
• Millor cantant de la temporada del Liceu: Simon Keenlyside (m'ha costat molt doncs de feia forces dies ja tenia triat a Peter Seiffert, però la demostració de Keenlyside m'ha colpit)
• Millor espectacle del Liceu: Tannhaüser

Els espectacles del estiu (aquest any tan sols el ROF de Pesaro) queden fora de tota valoració i ja disposaran d'una crònica detallada.

Estamos en 1949, y la Primera Guerra Mundial nunca acabó. Durante los últimos treinta y cinco años, ninguno de sus protagonistas ha logrado inclinar la precaria balanza del poder lo suficiente para procurarse la victoria. Pero se han conjurado aliados más tenebrosos, y están a punto de desplegarse en el campo de batalla artes bélicas del pasado, olvidadas hace mucho tiempo. En el corazón de la Europa Central acaban de descubrirse unas criptas profanas, en cuyo interior se ocultaron las Piedras Angulares Cardinales de Obscura. 

La 13ª División Paranormal del Reich esta a punto de descifrar la forma de acceder al mismísimo infierno. Es el momento de que las fuerzas especiales de la unión entre en juego para desbaratar los planes de Obscura Korps. 

Con esta premisa comenzaba la aventura de Dave a los mando de la Unión para poder acabar con los planes de Fran, que controlando a Obscura Korps, que intenta encontrar el camino hacia las puertas del infierno. 

La unión entró en el castillo-cuartel general de las tropas del Marques Von Heïzinger, comandante los obscura Korps y poseedor de un extraño amuleto que aumenta sus poderes mentales. 

Una vez dentro la misión de la unión era conseguir robar la maquina codificadora de mensajes para poder descifrar las comunicaciones obtenidas de los Obscura Korps que tienen en su poder sobre todo estos asuntos de las piedras angulares. 

Una vez que las tropas del Reich se ven asaltadas tienen que intentar proteger los documentos de la oficina del general y como contraespionaje aprovechar para dejar documentos falsos que la unión pueda robar para así tenerlos confundidos. 

No obstante en el transcurso del asalto las tropas de la unión cortaron la energía saboteando el generador. Esto hizo que las escaramuzas fueran mas violentas a causa de un mayor movimiento en el castillo, acabando prematuramente con una tropa de la unión a manos de Eva Kramer, agente de la Blutsturm División que opera ahora junto a Obscura Korps. 

Con un buen emplazamiento estratégico de los agentes del Reich la unión tuvo que hacer uso de granadas de Humo, lo que dio ventaja al Jhon Mac Neal, líder de las fuerzas especiales de la unión. Este agente acabo con una tropa alemana, y con ello la balanza se puso a favor de la unión, aunque no pudieron seguir consiguiendo sus objetivos principales de la misión, la cual se convirtió en un campo de batalla, donde ya solo importaban las bajas del contrario, el cual dominaba la situación resguardando la maquina codificadora de las manos de la unión, aunque ya estaban en desventaja numérica, y esto hacia presagiar que no durarían mucho. 

La batalla seguía en el castillo y se derramó mas sangre, en este caso de un agente de la unión que cayó a causa de la balas espectrales de Kart Zerman, el cual murió enseguida como venganza de la unión. A este le siguió el líder de las Fuerzas del Reich, el Marques Von Heïzinger. Quedando así un 3 contra 2.

 
En este momento entra en acción una tropa que apenas había intervenido, y lo hace de un modo un poco kamikaze, El Stosstruppen, el cual hace que caiga el Oficial Mac Neal, pero en un contraataque de la agente Tala de la unión este muere. Y solo queda Eva Kramer contra dos agentes de la unión. Eva se mueve Rápido y con su látigo hace añicos a la Agente femenina del bando contrario, quedando un 1 contra 1. La tropa de la unión se resguarda bien. Se sitúa en un punto estratégicamente perfecto. Pero Eva Kramer, que es un agente que se ha ido entrenando desde los 12 años sabe que si espera, la presa saldrá de su escondrijo, asi que con un fallo por parte de Dave al mover a su única tropa y con un muy buen ataque de Eva este acaba muriendo. 

Osbcura Korps. Ha sufrido un buen ataque, pero han sabido proteger la información que la unión necesitaba, Ganando así esta pequeña batalla, aunque la guerra Continua. 

Este fue el resumen de una buena jornada, en la que con esfuerzo pude ganar a Dave estrenando este juego que por ahora, para mi gusto, promete. 

3 RETORNS, 3.

1.- Aquests dies ha retornat al Liceu el doble programa amb la producció de La Fura dels Baus, del Diari d'un desaparegut de Leoš Janáček i El Castell de Barbablava de Béla Bartók.

Res de nou a comentar. Idèntic cast, producció i direcció i constatar un cop més que El Castell de Barbablava és una obra mestre i que el conjunt d'artistes que la fa possible, és magnífic. Començant per la direcció de Pons que amb ma ferma fa música de la bona, amb una orquestra problemàtica.

Els dos solistes a gran alçada interpretativa i emocional, Willard White malgrat el pas del anys, autoritari i en tot moment present i Katarina Dalayman, que ja sabeu que m'agrada molt, estupenda tot i que des de 5è pis li vaig trobar a faltar una certa projecció.

Divendres poc públic al Liceu i molt poc participatiu i inspirat per la proposta musical i escènica.

2.- El segon retorn es produeix en la cinquena visió del Tannhäuser del Liceu, però amb el segon cast. Retorn doncs, no pel Tannhäuser, que s'ha instal·lat per una temporada en la meva vida, encara me'n falta un la setmana vinent però lluny, molt lluny, si no per dos dels cantants que hi han participat. Frank van Aken i Judith Németh (Tannhäuser i Venus) que havia vist el darrer estiu a Bayreuth cantant els mateixos rols.

El Tannhäuser que ens ofereix el Liceu en abonaments populars és decididament de primer repartiment en molts teatres, és més, si el Liceu hagués proposat aquest repartiment com a principal, sense veure l'altre, no haguéssim pensat que es tractava d'una representació mediocre.

Frank van Aken, tenor holandès de solida presencia i contrastada carrera als teatres del àrea germànica i tenor titular de l'òpera de Frankfurt, substituïa a Robert Gambill, que per problemes de salut no ha pogut cantar (fins ara) les representacions liceistes previstes. És un heldentenor dels d'abans. La veu és solida, regular, de gran volum, amb un centre molt generós, un registre agut molt consistent i una columna sonora molt homogènia. Com la majoria de tenors que canten Tannhäuser, durant el segon acte i en les temudes i temibles frases del concertant, "Zum heil den Sündigen...Erbarm dich mein, der, ach so tief in Sünden" demanant pietat per la seva ànima, la veu ha quedat estrangulada. Són frases que es canten en el passatge de la veu i que la dificultat no rau en els grans aguts que hagi de fer el tenor (no n'ha de fer). Més aviat es tracta de regular bé la respiració amb el volum sonor i la intensitat dramàtica, per tal de traspassar correctament l'orquestra i fer que el cant no esdevingui cridat. Molts pateixen i a van Aken li ha passat, tot i que s'ha recuperat bé i en el tercer acte ha fet un relat de Roma colpidor i en tot el primer acte ha estat segur, potent, i espectacular en el duo amb Venus i una mica més reservat en tota l'escena amb el cavallers, o hauria de dir pintors?. M'ha agradat potser més que a Bayreuth (que ja em va agradar) però és que al Liceu m'ha semblat que la veu és projectava més i que feia més matisos vocals.

Tenia moltes ganes de veure Elisabete Matos en la Elisabeth, ja que me'n havien parlat molt bé de la seva prestació durant els assajos i en les primeres funcions. M'ha agradat però m'ha decebut una mica. La veu és càlida i amb més harmònics que Petra Maria Schnitzer, però li ha mancat un punt d'emoció. La seva sortida ha estat correcta, però poc llançada. Durant tot el llarg concertant i en la confrontació i defensa del seu estimat davant la secció masculina de la caterva conservadora, no l'he sentida gaire, al menys des de on estava situat jo. La Bea i el Ricard (amics de tota confiança), s'han quedat impressionats de la veu de la Matos, és clar que ells estaven a primera fila de platea. En el tercer acte si que m'ha agradat. Ha cantat una pregaria emotiva i amb una veu riquíssima i matisada, però és una llàstima, Wagner després de la pregària ja no li dona res més a la dissortada Elisabeth.

Markus Eiche, que se'n fa un tip de cantar Wolfram, assumint els propis i els del primer repartiment, en la funció d'ahir dissabte és el dia que m'ha agradat més. Afinació ajustada, projecció notable i legato quasi perfecte.

El segon retorn del segon retorn ha estat la mezzo hongaresa Judith Németh. Venus a Bayreuth i Venus del segon repartiment al Liceu. No ens estem de res o a Bayreuth les Venus les compren a les rebaixes?, doncs més aviat lo segon. És una veu important, però el agut, tant segur en Beatriz Uria Monzón, en el cas de l’hongaresa és obert i vorejant el crit. El centre és molt poderós i això llueix més que en la cantant francesa, i en la zona greu ambdues pateixen problemes de projecció. No té l'elegància ni el físic de la Venus, o al menys dins els models estètics actuals, potser seria la model perfecte pels pintors de l'època daurada de l'escola flamenca, però Carsen contemporanitzant el Tannhäuser en el present no li possa fàcils les cosses.

El Hermann del gegant Johann Till (Reinmar en el primer repartiment) és gran en alçada però discret en prestació vocal, res a veure amb el sorprenent Günther Groissböck.

La resta (Ombuena, Vas, Bayón i el nou Pauls Putnins) en l'habitual i correcta correcció i l'orquestra cada cop millor, per bé, que el concepte de Weigle, al menys en el primer acte continua sent massa anèmic d'intenció i volada. En el segon acte, el novell, inquiet i permanentment refredat públic del torn PB no ha pogut reprimir l'entusiasme després del "Heil"! final del cor i ha esclatat en aplaudiments

Què el Liceu pugui presentar 13 funcions de Tannhäuser amb aquest nivell i comptant amb els tres tenors (Seiffert, van Aken i Stephen Gould en la funció del 27 de març) que segurament avui en dia són els que defensen i millor cantant aquest rol, és tot un luxe.

3.- El tercer retorn. Permeteu-me que no sigui musical. La meva fixació per la reafirmada Magdalena Álvarez no te límits. Per seguir amb termes de la crònica musical operística, diria que ZP ha cantat molt amb aquesta submissió a les exigències dels sociates andalusos. I els sociates catalans? i la societat catalana?. No pinta res. Gràcies a Catalunya el PSOE torna a governar a Espanya i el preu que s'ha de pagar, el càstig que han de pagar els mateixos socialistes del PSC a l'oposició del govern del aparell del partit, per haver fet el segon tripartit i per ser crítics i defensar la seva honorabilitat, davant el més que cantat matrimoni de conveniència entre ZP i Duran, és la reafirmació de la tasca d'aquesta senyora, que ara, no em vull ni imaginar quina és la propera ària que ens cantarà. No ho puc suportar!.

Ves m'he quedat més descansat que tranquil.

Que tingueu un bon diumenge.

I saw a beautiful production of Richard Wagner's opera Tannhäuser at the Cologne Opera last night. The music and the singers were wonderful. But what was truly amazing was the stage design, the lighting and the costumes.

The Cologne Opera chose not to produce a "traditional" Wagner - with medieval costumes and romanticising sets. Instead, the singers wore contemporary clothes and most of the production was set in a modernistic steel and glass architecture reminiscent of the Bauhaus . This brought the story of the opera much closer to the audience without doing Wagner injustice. (Check out the link to the Cologne Opera photo gallery below)

Amazing - as so often at the Cologne Opera - was the color scheme and light design: the production used a very reduced palette of colors: red for Venus' realm and blue for everything that happens on earth at the Wartburg. The only other "colors" were black, gray and white for some of the costumes and sets. But even though the color scheme on stage was very reduced and always highlighted what the protagonists were going through, it was never simplistic or boring.

Surviving torture with starched shirts

The thing that got me thinking again last night is how the Cologne Opera can have such aesthetical, timely productions like Tannhäuser on the one hand and others, which remind you of an amateur company that's run out of money. Just recently, for instance, I saw Beethoven's Fidelio in Cologne and was appalled. It simply gave the audience no food for thought.

Cologne's Fidelio was a totally boring production - even illogical in some aspects: the prisoners, who are freed from the dungeons, for instance, all wear wonderfully clean clothes - you'd think that people who are supposed to appear like they've been tortured would wear rags and look like they are filthy and starved. Not so in this production.

Is it a question of costs or creativity?

I wonder if the different standards of these two productions at the same opera house have to do with money. Does one director get less from the theater than the other for his or her production? Do they have to battle for their budgets? Is there in-fighting between different directors as to who gets the most money?

How does the theater allocate the funds? Did it considerTannhäuser more worthy of a big budget than Fidelio?

Or was it just the fact that one director was more creative or innovative than the other?

Of course, there is one other possibility: Maybe all of this is just a matter of taste - maybe some more conservative opera-goers thought the Tannhäuser production was terrible and prefferred the Fidelio instead. Maybe. But in any case: isn't it great when art gets you thinking, interpreting and debating? What more can art want?

Photo gallery of Cologne's Tannhäuser production

Pel que fa al repartiment, poca cosa puc afegir al que ja s'ha dit. Dijous vam tenir la sorpresa que el tenor que havia de cantar el paper de Tannhäuser, Robert Gambill, estava malalt i va ser substituït per Peter Seiffert, que malgrat les reticències del meu veí de butaca, va arribar al tercer acte amb les forces intactes i fins i tot em va semblar més brillant que al començament. Petra Maria Schnitzer em va agradar, tot i que en algun moment amb prou feines se la sentia, i em va decebre Bo Skovhus, de qui tenia un record millor: Die Tote Stadt. De la resta del repartiment només destacaré Béatrice Uria-Monzon i Vicente Ombuena, no perquè els altres no cantessin bé, sinó perquè em van sorprendre, sobretot Vicente Ombuena, i això que no era la primera vegada que el sentia cantar.

L'escenografia no m'ha acabat de fer el pes. La tendència actual —i sembla que futura, perquè no hi ha indicis que hagi de canviar— és la dels escenaris buits i en aquest cas s'acompleix en el primer i el tercer actes, que transcorren en un escenari buit on només hi ha un matalàs i un cavallet de pintor. El del segon no era tan minimalista, però em sonava a «ja vist», potser també en part pel moviment escènic: l'escena de l'acte de fe del Don Carlos, amb entrada de cantants per platea inclosa. En canvi, la conversió dels músics, els minnesänger orignals del llibret wagnerià, en pintors no resta credibilitat a la història ni més inversemblança que convertir un torneig de cant en un concurs de pintura.

La sorpresa més gran, però, va ser descobrir que coneixia més fragments d'aquesta òpera del que pensava, malgrat que no sabia que pertanyien a Tannhäuser. Què hi farem, sempre s'aprèn alguna cosa nova. I el moment més estrany, després del final de l'òpera: després d'haver-nos tingut tot el segon acte amb els llums de la sala encenent-se i apagant-se, un cop va caure el teló no es van encendre el llums i els cantants van sortir a saludar... i van continuar sortit quan la major part del públic ja havia marxat, sense que al teatre ningú encengués els llums de la sala. Va ser com si s'hagués produït un desajust entre unes expectatives de llargs aplaudiments i la realitat.

Enllaços relacionats: Tannhäuser (Gran Teatre del Liceu)

Technorati Tags: opera — Tannhäuser — Richard Wagner — temporada 2007-2008 — Gran Teatre del Liceu

Final Tannhäuser - Foto Bofill

No volia parlar un altre cop del Tannhäuser del Liceu, però després de la representació d'aquesta tarda, em veig obligat a parlar-ne, no de la funció en la seva globalitat, doncs per lo bo i per lo dolent, estem allà mateix on estàvem, però si de Peter Seiffert.

Aquesta tarda ha estat senzillament superb. Ha començat una mica reservat en l'escena del Venusberg, tot i així aquesta reserva fa que doni més sentit a cadascuna de les frases, que impacten més per la intenció que per la força. Cap a la meitat del duo i un cop passada la seva cançó a Venus la veu s'ha centrat i ha començat el festival. Ha acabat el primer acte plet`risc.

El segon acte, acostuma a ser ignorat per la majoria de tenors, que el passen com poden, per tal d’arribar de la manera més digne possible al relat de Roma. Seiffert ha estat espectacular, brillant, musical, incisiu, punyent, romàntic i quan han arribat el "Zum Heil den Sündigen" i més concretament "Erbarm dich mein, der, ach so tief in Sünden" la veu de l tenor, amb força i poderosa, ha recorregut sense cap signe de defallença per tot el teatre. Jo crec que trigaré a escoltar un segon acte com aquest. Esplendorós.

En el tercer acte, hom podia pensar que allò no seguiria amb el mateix nivell, però jo després de veure’l en altres tres funcions (l'assaig pre general, la primera i la dissabte passat) no en tenia cap dubte. Seiffert, que no sé pas com s'ho fa, treu forces, però també musicalitat i fa un relat de Roma, esgarrifós i emocionant.

No entenc com pot estar a aquest nivell cantant cada quatre dies aquest rol esgotador.

De moment, lo més notable del que portem de temporada.

Ara us deixaré des del relat de Roma fins al final de l'òpera, de la funció del dimarts 25 de març.

[audio http://ximo.files.wordpress.com/2008/04/peter-seiffert_tann_liceu.mp3]

L'estat vocal de Seiffert en aquesta gravació no és el mateix que el mostrat avui, però si que es percep tota la intensitat interpretativa. Bravo! Si puc disposar de la gravació de R Clásica, us penjaré el mateix fragmet.

Acompanyen a Seiffert, Markus Eiche (substituint a Bo Skovhus) i Beatriz Uria-Monzón.

ACTUALITZACIÓ:

El final de la versió del diumenge 5 d'abril. Infinitament millor que l'anterior.

[audio http://ximo.files.wordpress.com/2008/04/final_bloc.mp3]

Sé que es lamentable que después de ver dicha ópera mi único comentario sea que no soporto a la gente que va al teatro a toser. ¿Para eso pagan sesenta euros? ¿Por qué la gente no tose también en el cine? Contra las hordas de tosedores, hace tiempo se me ocurrió la idea de presentarme a las puertas de un teatro con dos kilos de caramelos de menta para repartirlos antes de la función. Habrá que ponerla en práctica algún día.

Després de quinze anys sense Tannhäuser hi havia moltes ganes de tornar-hi. El Liceu ha comptat per aquestes representacions amb un dels tenors més solvents i musicals, si no el que més, per portar endavant aquest rol tan difícil i extenuant.

Efectivament en Peter Seiffert ha recaigut gran part del èxit assolit en la primera funció. El tenor alemany, de veu lírica, però suficientment consistent en el centre i amb una zona aguda molt sanejada, vesteix un Tannhäuser molt musical i segur. És veritat que en las frases finals del segon acte, allà on Wagner li exigeix una tessitura molt penjada, ha tingut algun so una mica escanyat, però per contra ha fet tantes coses ben fetes i el seu cant ha estat sempre tan musical, sense cridar i treure, com és costum en els tenors que canten aquest rol, el fetge per la boca, que es sorprenent com resolt el sempre esgotador relat de Roma en el tercer acte, després de tots els esculls que Wagner li posa al davant. Extraordinària prestació que tot i assolir un grandiós èxit, no ha estat a l'alçada del que jo crec que mereixia.

Ja sabem que contractar a Seiffert porta la torna de contractar la soprano de torn, la seva dona. Petra Maria Schnitzer ha arribat a cantar a Bayreuth, acompanyant és clar al seu marit. Caldria saber si no fos l'esposa del gran tenor, hagués fet la carrera que està fent.

El cant de la Schnitzer no és especialment rellevant, és una mica monocord d'expressivitat limitada i sense gaire tremp dramàtic. La veu tampoc és caracteritza per una especial bellesa, ni per ser carnosa, ans el contrari, a voltes sona excessivament fibrada, sense la morbidesa associada als rols de soprano lírica wagneriana. Tot i ser, el de Elisabeth, un rol líric, hi ha moments del segon acte, on Wagner li reclama un registre central i greu que ella no posseeix i en el bellíssim i commovedor concertant, ha quedat casi sempre tapada per la magnificència del cor masculí, que en estat de gràcia, no ha deixat traspassar els laments d'Elisabeth. En el tercer acte i en la cèlebre pregària ha tret el millor de si mateixa i ha deixat a nivell de dignitat, una actuació que jo hagués desitjat per a una soprano de més relleu, presència i emoció canora, però si és el preu que s'ha de pagar per escoltar el Tann del Seiffert, ben pagat està.

Els rols de mezzo wagnerians són força peculiars. Tan és que parlem de la Venus que avui ens ocupa, com de la Brangania, la Ortrud o la Fricka. Sempre estem entre la vocalitat de mezzo aguda o soprano dramàtica. Això porta forces problemes a moltes mezzos, que per tal de fer-se sentir en les exigències agudes de la partitura, han d’alleugerir la veu, perdent força en els greus o quedant xisclaneres o directament insuficients. No és el cas de Beatriz Uria Monzón, que treu tota la força i sensualitat de la Venus, amb una veu homogènia i rica en harmònics, molt vellutada i si que en algun moment ha quedat ofegada sobretot en la zona greu, però el seu cant sempre ha estat sincer i dramàticament poderós. La seva darrera i curta intervenció en el tercer acte, ha estat magistralment projectada. Ha assolit un important èxit, molt merescut.

Bo Skovhus no està en el millor moment de la seva important carrera. La veu perd massa sovint la projecció i queda excessivament coberta. No flueix amb naturalitat i en molts moments sembla situada al clatell. Hom pensa que si li donguéssim un clatellot, fluiria amb naturalitat. Si a això li sumem una tendència al portamento i a la fixació de la columna sonora, obtenim un cant poc natural, fluid i polit. En les intervencions del concurs de cant és on m'ha agradat més, però el bombó de la cançó de l'estrella li ha quedat fins hi tot un pel desafinada. Tot i així el públic l'ha premiat al final, amb una bona ovació, jo crec que excessiva.

El jove baix Günther Groissböck, te una veu de veritable baix, malgrat la seva joventut. Crec que farà una bona carrera, la sonoritat, quan flueix natural és esplèndida, però no sempre encerta a projectar la veu de la millor manera. Ha obtingut un èxit important.

El grup de nobles cantaires ha estat encapçalat per Vicente Ombuena en una sorprenent actuació. Si bé la veu no és especialment notable, ni de bellesa tímbrica, ha cantat la seva intervenció (que normalment és talla en la versió de Paris) de manera segura i solvent. També han estat correctíssims, com sempre, Francisco Vas com a Heinrich i Eliana Bayón en la descarada intervenció del pastor del primer acte. Correctes Lauri Vasar (Biterolf) i Johann Tilli (Reinmar).

La direcció de Sebastian Weigle l'efímer director musical del teatre, ha estat bé, però m'ha decebut, sobretot per la resposta de l'orquestra. Qui sap si en futures actuacions l'orquestra estarà més atenta, brillant i amb un so més net, però avui, igual que en el pre general, l'obertura no ha estat a l'alçada del que hom voldria per el nostre teatre. Tampoc durant la resta del primer acte, ha encertat Weigle ha trobar la justa mesura. Durant el segon acte, la prestació ha millorat moltíssim i en el tercer, masses vegades ha sonat vulgar. Si que és cert que Weigle ha tret un bon so de la corda, especialment, però no ha estat la nit del vent, la fusta i dels metalls, no per pífies notables, però si per sons poc polits.

Jo crec que l'actuació del cor avui és la millor fins ara del regnat Basso. Continuen sonant millor les cordes masculines que les femenines i millor les mezzos que les sopranos. Si bé és cert que en la exigent tessitura del segon acte, les sopranos han encertat de ple en els finals, sense sons oberts o crits. El so sempre ha estat ben cobert i el conjunt ha estat magnífic. Però l’excel·lència l'hem de buscar no en l’espera’t cor dels peregrins, extraordinàriament cantat, si no en tota la prestació del cor masculí en el final del segon acte. Amb una actuació vocal i escènica per no oblidar. Extraordinari!. Gran èxit, però no ha caigut el teatre quan calia. Si que després de la bronca a la direcció escènica, aleshores els mandrosos cridaners, per contrarestar el xivarri han donat una segona oportunitat al cor i l'han premiat amb la rebuda que haguessin hagut de tenir, quan en solitari i amb el mestre José Luís Basso al capdavant, s'han acostat al prosceni per primera vegada.

Ja vaig preveure que Carsen faria saltar la banca, hi ha estat així.

La proposta de Carsen és intel·ligent, personal, arriscada, amb tesí incorporada, amb una argumentació que es va desenvolupant durant tota la representació, i que al final pren tot el sentit i queda tot explicat. Jo comprenc que hi ha hagi gent que no li agradi aquesta visió, però és innegable que el treball és excel·lent i en cap cas estem al davant d'una proposta grollera, mal feta i agafada amb pinces, com hem vist moltes vegades.

Les constants en el teatre de Carsen hi son totes. La importància de la proposta visual, les distribucions en l'espai d'elements repetitius, com si fos un obra de Miralda, el tractament de la llum per reforçar la proposta dramàtica, la visió onírica de les situacions i els viatges interiors de cadascun dels personatges.

Tot això no es mereix la bronca grollera i els exabruptes llençats per un sector perfectament ubicat.

Tan de bo tinguéssim propostes d'aquesta mena, que ens facin pensar i que ens expliquin una història des de un altre punt de vista. Què algú em digui si us plau on han vist la pallassada que se li ha retret.

No és Tannhäuser un esser que va contra la corrent de la moralitat establerta?, no és cert que aquesta moralitat ha canviat al llarg dels anys?, no és cert que allò que ha estat motiu de persecució, empresonament i mort, avui és acceptat per la societat. Aquests cops d'efectes finals en que ens sotmet Carsen, unint les dues personalitats femenines en una i aixecant les parets per deixar-nos veure les obres que han estat perseguides i avui son obres admirades i estudiades, son girs, sota el meu punt de vista genials. El tractament de les obres pictòriques que no veiem mai (no ens cal), i dels vestiments convertits en creus un cop despullats del presumpte pecat, la bacanal mental del protagonista, desdoblat en multitud d'artistes davant la musa Venus, tot són imatges i visions que m'han captivat, així com tot el moviment escènic del segon acte, amb les ombres i llums reflectides en les despullades parets.

En el moment de l'òpera on la música esdevé mes banal, l'entrada dels invitats, Carsen ens regala amb una broma divertida, de la mateixa manera que ho feia Kupfer en la genial proposta de la darrera vegada que es va representar al teatre, en la visita de l'òpera d' Hamburg, també sorollosament protestada.

No m'ha agradat que Carsen utilitzi la platea, trencant la quarta paret, per portar l'escena a la sala. Que la Elisabeth entri pel passadís central cantant Dich, teure Halle, amb les llums de la sala enceses o que els invitats entrin també per la platea, o que Tannhäuser quan es rebutjat pels nobles i cavallers, baixi a la platea, trobo que es un anticlímax que no calia, però la proposta és molt més que això i m'ha emocionat en molts moments.

Carsen quasi sempre em fascina, avui també.

més informació

Si m'haguessin dit que el muntatge de Robert Carsen pel Tannhäuser que s'estrenarà dimecres vinent, té com elements escenogràfics bàsics, uns omnipresents cavallets de pintar, un matalàs, multitud de quadres i grans parets despullades segurament m'espantaria molt.

No feu cas del que us diguin. No feu cas d’aquells que sempre busquen esbotzar els espectacles i les innovacions. No feu cas d'aquelles que busquen allò que no hi ha, l'escàndol i el morbo. Jutgeu per vosaltres mateixos, deixeu-vos endur per la proposta i al sortir en parlem, d'acord?

És evident que Carsen provoca i això està bé, o al menys a mi m'agrada, és el que vull. Quan surto d'un espectacle que m'ha deixat indiferent, que m'ha avorrit, penso que he llançat els diners, en canvi, quan surto d'un espectacle que m'ha provocat sensacions, que m'ha fet pensar, que m'ha fet gaudir i fins hi tot re interpretar allò que he vist mil vegades, d'un altre manera, surto reconfortat, content, eufòric. Aquest és un espectacle intel·ligent, una proposta agosarada, si, però un autèntic treball d'autor. El gran Carsen en estat pur.

El assaig pregeneral del Tannhäuser fa preveure un exitàs. Muntatge senzill i ple de propostes. Algunes d'elles no m'han acabat de fer el pes del tot, però el conjunt no és tan sols magnífic, si no que és esplendorós.

Musicalment la cosa serà de traca i mocador, doncs el nivell de l'orquestra i sobretot del cor és de les coses grans que he escoltat al teatre. Nivell que ens rememora l'època daurada de Gandolfi i Sicuri, amb aquell Tannhäuser semi escenificat, que ens va captivar pel nivell de cor, doncs la sensació d'avui ha estat la mateixa o potser millor.

Em reservo l'opinió dels solistes vocals, era un pregeneral i la cosa fins hi tot pot millorar, però us puc avançar que Peter Seiffert m'ha fet esborronar vàries vegades.

Molts de vosaltres sabeu que aquest estiu passat vaig estar a Bayreuth i vaig veure un Tannhäuser que tot i sent el espectacle que em va agradar més, no li arriba a aquest a la sola de la sabata, o al menys la sensacions que he experimentat avui, no les vaig viure allà.

Atenció, pot ser l'òpera de la temporada?

*

Avui, abans de la Lucrezia Borgia d'aquesta nit i el concert Handel de demà al Liceu, us proposo escoltar una escena de fascinant bellesa.

En l'acte 3er de l'òpera Tannhaüser, Wolfram canta a un estel per tal que il·lumini en la negra nit, el cor d'Elisabeth
"Wie Todesahnung Dämmrung deckt die Lande...O du, mein holder Abendstern"

Com trist presagi plana el fosc capvespre
cobrint la vall amb negra vestimena
l'esperit galteix per heure aquell cimal,
però abans d'emprendre el vol té un fort esglai.

Llavors tu apars, la més galana estel
i dolça llum escampes per la terra;
la nit obscura trenca el teu raig clà
i amable ens dius el camí vall enllà.

Oh tu, del vespre dolç estel
sempre et saludo ben plaent!
D'un cor qui ella mai no traí,
don-li el comiat si passés per aquí,
quan de la vall terrena voli
i es torni un àngel alla a la glòria!

Traducció de Jeroni Zanné i Joaquim Pena per l'Associació Wagneriana - 1929

Tannhaüser, en el corpus wagnerià, encara suposa un refinament extrem del model operístic romàntic i tradicional. Les formes musicals són encara hereves del recitatiu i l'ària, així com les melodies tenen encara molt a veure amb el belcanto.
L'òpera es va estrenar el 19 d'octubre de 1845 a Dresden. Sembla ser que la primera representació no va acabar d'anar gaire bé i va provocar un cert malestar i desconcert entre el públic. El tenor que va estrenar Roienzi, Joseph Tichatschek va cantar el protagonista i sembla ser que va cridar més que cantar. La Elisabeth la va cantar la seva neboda, Johanna Wagner, amb tan sols 19 anys. Si algú gosés ara fer-ho la titllaríem directament de boja. La Venus va ser la il·lustre soprano Wilhelmine Schröder-Devrient, però ja era al final de la seva gloriosa carrera, tot i que la veu encara mostrava signes de fortalesa ,sembla ser que la seva enorme figura no ajudava gens a la sensualitat que requereix el rol.
En les següents representacions l’obra va millorar, però Wagner va anar fent retocs fins estrenar la versió de Paris el 13 de març de 1861 en una luxosa producció que va ser extraordinàriament protestada per aquells que no varen acceptar el ballet al inici de l’òpera trencant d’aquesta manera l’absurda imposició de s’havia de complir a l’Òpera de Paris de col·locar el ballet al inici del segon acte.
Tornant a la fascinant segona escena del tercer acte, us proposo escoltar diferents versions, com acostuma ser habitual en les meves àries preferides.
La versió referencial és la de Dietrich Fischer-Dieskau a la interpretació que va fer al festival de Bayreuth el 9 d’agost de 1955, dirigint l’orquestra de manera excepcional André Cluytens, que va substituir a darrera hora al inicialment previst Eugen Jochum. La interpretació de Fischer-Dieskau sorprèn per sincera i vocalment esplendorosa.
[audio http://ximo.wordpress.com/files/2008/02/new1.mp3]
Altres versions que us proposo escoltar són:

• Anton van Rooy (gravació amb orquestra del juliol de 1908).
• Theodor Bertram (gravación amb piano 1904)
• Lawrence Tibbett - 1934 (muntatge vídeo)
  
• Joel Berglund - 1946 (muntatge vídeo)
• Ernest Blanc, dirigit per Georges Prêtre (1961)
  
• Bernd Weikl (vídeo)
  
• Andreas Schmidt, dirigit per Giuseppe Sinopoli
  
• Hakån Hagegård, dirigit per Marek Janowski
• Hermann Prey (vídeo)
  
• Thomas Hampson,dirigit per Daniel Barenboim
  
• Bryn Terfel. dirigit per Claudio Abbado
• Simon Keenlyside, dirigit per Ulf Schirmer
  

And that concert will give you a hint as to the wide variety of music at the Gran Teatro.  From Allen to Anna Netrebko, they've all done the Big B, and with a history of eccentric and exotic productions (much like Barcelona's architecture and design ethos on the whole) the performers aren't the only things to look at.  Current operas on the agenda include Elektra, Lucrezia Borgia, Tannhauser, and--one of the most Spanish-at-heart operas--Don Giovanni.  There will also be two dance companies to catch in May and July, and a series of concerts and recitals ranging from Handel to Brahms to Stravinsky.

Undoubtedly, however, opera is the Liceu's main squeeze.  If you're a senior citizen (65 and above), you're guaranteed 30% ticket discounts to all foyer shows as well as the same discount on the day-of any performance--two hours before curtain.  There's also the standard student love (and Barcelona has its fair share of students either studying, studying abroad, or passing through): same senior discounts as well as the Liceu at the University.  Live simulcasts of five selected operas (Aida, La Cenerentola--both of which have already passed--Elektra, Tannhauser, Tamerlano, and Death in Venice) will be broadcast at over 40 universities within Spain, including the University of Barcelona.  For more information on that (in every language besides English, it seems), check out Opera Oberta's website.

Thanks, 45street!

Gran Teatro del Liceu
La Rambla 51-59, 08002
+34 93 485 99 13
http://www.liceubarcelona.com

“Bienvenido recluta a la I Guerra Mundial. Estamos en el año 1949… ¡Si ha oído bien! Esta guerra, que dura ya 35 años debido a los oscuros planes de los alemanes, debe llegar cuanto antes a su fin y usted deberá de ser el encargado de llevar a cabo dicha misión. Lo poco que sabemos es que los alemanes han encontrado un lugar en una caverna cercana a Polonia donde han contactado con seres infernales con el fin de ganar esta guerra. Han demostrado su desesperación llevando a cabo oscuros pactos vendiendo su alma y recibiendo a cambio diversas reliquias que esperan decante el conflicto a su favor”

Así podríamos resumir lo que es este juego de 2 – 10 jugadores que podríamos definir como un shooter de tablero, ya que podemos jugar el modo historia (dos equipos, uno de americanos y otro de alemanes), un deathmatch (todos contra todos) o bien un modo de captura la bandera (también por equipos). Sumérgete en divertidas partidas que terminan en un momento para que puedas volver a ponerte del lado del ejército de la unión o del Obscura Korps y llevar así el triunfo a tu país.

En las Oiasso Ludica hubo partidas de demostración el Domingo 9 a la mañana, con un gran éxito de asistencia. A muchos les encantó, a uno le decepcionó; para gustos están los colores.

Warmachine
2007 brought about Leagues for Warmachine. Like most areas our league started strong with lots of player participation. The league has been actually hurtful to our local community as in the beginning of the year there were some new players that couldn't get a game in unless it was a league game. One of my LGS has already brought this concern to me for next year. Also regular players in the last 2 seasons saw it more like a chore to play instead of being enjoyable. In 2008 I don't think I will run any of the leagues, at least in the way it is currently formated. I will be busy running demos and building our player base.

The biggest release for Warmachine would have to be the Pirates. Being a merc player at heart I was happy to get another Warcaster and dove in and bought all the Pirates. I've finished painting the solos and characters but still have my Sea Dogs to paint.

Hordes
This year we had a mini league for Hordes that was mixed with Warmachine called Rampage. I played Skorne and I had a difficult time against Cryx and Menoth armies due to my lack of magic. In the end I won as Beast Master. Hordes Cav were a fun addition to the hordes factions. I think my favorite of the bunch are the Legion Raptors as they help me flank my enemy with their fast speed and long range weapons.

Anima Tactics
I picked up this game in the summer time and is actually my second most played game thanks to one of my other local players picking it up. I love the models and the simplicity of the basic game mechanics. Although the mechanics are simple it doesn't mean that it lacks depth for strategy. Anima Tactics is a simple to learn but difficult to master and a ton of fun all around.

Wyrd Games
Wyrd Games makes outstanding miniatures. This pass summer I also ordered a lot of their miniatures to paint up. They have no game to play with their miniatures at this time but a game called Malifaux is currently in the works to hopefully be released sometime next year. I have held off assembling any more of their models as they have had issues with basing that has not been finalized.

AT-43
AT-43 is a my second most played game. I started of with Therians but have now moved on to only playing Red Blok. It's a fun system with easy to learn rules. However, I do not like their army building rules. I find them difficult and restrictive. It is a fun game and that's what matters the most to me.

Pulp City
This year I got to playtest Pulp City. I always thought a good easy to play superhero game was lacking and I hope Pulp City will fill that niche. From what I have seen I think it will. I am very much looking forward to this game next year.

AE-WWII
Weird war is a genre that I have always found an interest in and Alternate Events World War 2 will be the game that fills that niche for me. I have heard good things about the rules and I hope to get the rulebook soon. So far I have the American and German starters.

Tannhauser
Another weird war game but this time as a board game. Tannhauser has very excellent miniatures and I think would make a good miniatures game. The times I've played this game I have found enjoyable. Something I will keep on collecting.

Heroscape
Finally got to play some Heroscape. This past Christmas season allowed me to get some great deals on both Master Set 1 and 2. Now I have a ton of terrain. I hope to get more came in 2008.

Infinity
I got into this game really late this year. Infinity was mostly what I got for Christmas. I haven't played a game yet, but the models are beautiful. I sort of dove right in with 3 starters, 3 tags and 3 characters models.

2007 was a great year for gaming. I found myself branching out to other games to keep things interesting. Can't wait for 2008!

A bit of clarification about the Paris Opera, first.  There are two houses: the Garnier (as I wrote up last week) at the Place de l'Opera, and the Bastille (located in, you guessed it, the Bastille district).  Nowadays, most operas will be at the Bastille and most ballets at the Garnier, although they have been known to switch it up (those French and their whims).  Either way, you're guaranteed a good show and, if you're as whimsical as the French can be, a well-priced ticket.  Students, those under 25, and seniors over 65 can all queue up at the box office 15 minutes prior to curtain to get hefty discounts on the remaining seats.  I've always found with this situation that the best thing to do is to grab dinner at a nearby cafe.  There are some great rustic places near the Bastille (whose names you'll just as quickly forget...blame the copious amounts of cheap and good Beaujolais), and if you're looking for a culinary splurge, you can't go wrong with Le Grand Cafe near the Opera, though there are also some great cheap eats, including a Cafe Indiana (something about margaritas and Mozart just sounds so right).  You can generally gauge how sold out the performance will be by how hectic its surrounding area--and restaurants--are.  At an hour prior to curtain (45 minutes until the tickets go on sale), head over to either the Bastille or Garnier and hope for the best.

Or, you can get amazingly cheap seats  (like 5 to 15 Euro cheap) in higher up sections.   You'll be with a nice mix of people, from students, international travelers, and die-hard opera/ballet fans who are there.  Every.  Single.  Night.  Those are by far the most fun--though slightly batty--people to hang out with as they can give you the real dirt on who's who and what's what with this production.  On the website, simply click on which performance you want (they're subdivided into Operas, Ballets, and Concerts) and then click "Reserver On-Line."  From there, you'll have the option of purchasing in English.

You may also want to consider the opera studio productions--the Hors le Murs--which cap off at 25 Euro and are more intimate affairs.  They're also great opportunities to see young and exciting singers.  This season, the productions are Cosi fan Tutte and Le Nozze di Figaro, both by Mozart and both fabulous.  Otherwise this year, the schedule includes Tannhauser (Wagner), Alcina (Handel), Wozzeck (Berg), Luisa Miller (Verdi), and The Rake's Progress (Stravinsky).  Ballets on the menu are The Nutcracker, Caligula, and Orphee et Eurydice.  Comme c'est genial!

Thanks, Poom247!

Opera Bastille:
Place de la Bastille, 75012
Metro to Bastille
01-44-73-13-00

Opera Garnier:
Place de l'Opéra, 75009
Metro to Opéra
01-40-01-23-34
http://www.opera-de-paris.fr

I plan to use this blog to discuss my thoughts on how busy adults can continue to enjoy the hobbies that have been part of their lives for so long. Whether its a dungeon crawl, a tabletop battlefield or an electronic saga of life and death, there are still adventures to be had by gamers of my generation. After all, gaming as we know it wouldn't exist without all the dollars we've spent supporting this industry.

Disclaimer: I don't work for any game company nor am I related to anyone who does. In fact, I don't know anyone who does.

First topic: Boxed games. If you're a fan of pen and paper RPGs or miniatures wargames, today there are great new options which blend the best of both worlds. A new breed of games offers really cool adventures that can be enjoyed in a single evening. No more depending on the GM to build a detailed campaign world. No more painting dozens of minis. Just pick up and play.

My current favorite example: Tannhauser from Fantasy Flight Games. This is a game played on a board using highly detailed, pre-painted miniatures. In practice, the game plays out like a miniatures skirmish game, with movement, combat and a really innovative system that governs line of sight.

But there's more to Tannhauser than just combat. It's set in a very interesting alternate history in which World War I went on much, much longer. The Germans have discovered magic, the Americans have high-tech sci-fi weaponry. The rules allow you to develop objective based games which can easily be strung together by imaginative players into a campaign.

Or you can simply play quick deathmatch games with your buddies. Whatever the case, everything you need is in one box. There's a short rule book to read, cleverly presented as an FAQ.

Give it a try. It plays fast, has dynamic rules and really channels that "pulp" feel that is experiencing something of a renaissance right now.