marcas-blancas

via

Un equip de guies turístics de provada experiència mostren a les compradores i els compradors d'un supermercat el tipus de comerç que es porta a terme en aquests establiments.

Els clients i les clientes expressen el seu interès.

Dean Stockwell  

(Segueix) 

   -Ja t’ho pots imaginar… Aquí algú havia de fer la presentació de Dean Stockwell. Pensa que, ja t’ho hem dit entre parèntesis, ha de ser un altre personatge important del Conte… –la veu, de cop, es trenca de tristesa- Més important que jo mateix… –mira al sostre, afectat– Per què no puc ser jo, l’Assassí? –la veu es recupera- Bé, tot sigui per la Narració…!

   I alça el braç i brinden no gaire convençuts pel futur de la Narració del Conte amb sengles gots buits.

***

El brindis no serveix de res perquè aquí i ara, més enllà de la paraula 3.000 del Conte, el Narrador es veu obligat a confessar, molt al seu pesar, que el referent (el món real) fa un intent d'imposar-se al nostre Protagonista i, fins i tot, a ell mateix, l'autoritat de la narrativa. En lloc d’ocupar-se, Protagonista i Narrador, de les seves funcions, que si diegètiques, que si extradiegètiques, es dediquen a guanyar-se la vida prosaicament però el més lluny possible de la prosa. Han deixat l’Assassinat que ja està resolt, el MacGuffin dinamitat del Conte, per més endavant.

   Com que s’encarreguen de preocupacions econòmiques (el Protagonista acaba d’una vegada la transcripció de Diego Ruiz, ara ja sense emocionar-se: només vol cobrar), el Conte pren un tint social necessari que us ha de fer sortir ara mateix del text (ja ho veieu, el Narrador no està pel que ha d’estar, això és, pel transcendir sense dir, pel transmetre sense admetre, pel commoure sense moure, i prefereix ser brusc): marxeu a passejar, per exemple, pels supermercats de Barcelona! Mireu com aquesta caixera de dinou anys, de cabells tenyits negres, rapada amb una cua de cavall llarga, amb una arracada al nas, aquesta i no l’altra és el Narrador! El model el trobareu al Carrer Consell entre Bruc i Girona, vorera mar; aneu-hi, aneu-hi i llavors no us caldrà cap descripció.

   Allà veureu al Protagonista petrificat davant els xampús, resseguint preus, fent que sí amb el cap, fent que no amb el cap, agafant ara una ampolla, agafant-ne ara una altra. Encallat. En punt mort, fora del temps, fora del relat, pres pel model imitat, pres per la realitat. Sense acció ni reacció. Sense causa ni efecte.

   Però la força del món referencial (es reenganxa el Narrador), tot i necessària, només havia de tenyir el Conte. Ara, oblideu-vos-en. Perquè la Narració, com sempre, només en permet llampecs, del referent. Al final és el relat qui s'imposa, sovint amb violència: un enamorament? 

   La crisi de la narrativitat, això sí, ha afectat la realitat del Protagonista, que ha perdut els tres dies lliures sense saber com i sense averiguar res de res de la seva investigació.

***

Ja és divendres. Torna a la feina, torna al rodatge. El trajecte, a les cinc de la tarda, el fa en bicicleta, tot recte, disparat perquè creu que fa tard. Lliga la bicicleta a la reixa del cementiri; saluda a dos electricistes i s'apropa a la camioneta de direcció.

(Continuarà)

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs

 Dean Stockwell is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

Però a la majoria de les poblacions com les de Limuru i voltants hi ha botigues petites als baixos de les cases, botigues que són parades com les de la fira, parades de mercat (sovint de fusta) i, a les afores, qualsevol cosa que permeti oferir el producte: a les carreteres es venen els productes locals sense problema.

Aquesta foto és una vista del mercat i les botigues, a Limuru:

Les parades "oficials" són aquestes casetes d'uralita:

Les parades de mercat, posades amb molt gust habitualment, són d'aquesta mena:

Però, de fet, cadascú fa el que pot per vendre el que sigui a qualsevol lloc:

(Totes les fotos són (c) de la superjelenn)