El concert del Liceu d'ahir dia 3 i que es repetirà el proper dimarts dia 8, a priori podíem pensar que era la quota anual a la música catalana, allò que justifica que l'aportació de les institucions de Catalunya tinguin la corresponen crosta nacionalista, per tal de quedar-nos tranquils amb les nostres consciències provincianes.

Entrada fluixíssima tot i tractar-se d'un concert del torn A, és a dir un torn dels històrics de tota la vida. Buits més que notables a la platea i a tots els pisos. Poc interès per la música catalana.

Deixeu-m'ho dir ràpidament:

Si el tribut a la música catalana ha d'esser la selecció paupèrrima que s'ha fet de La Celestina de Felip Pedrell, amb dues escenes agafades del acte 1er i l'altre del 2on, li estem fem un flac favor.

Desconec si l'obra té prous mèrits per representar-se sencera, però tampoc ho sé de la Cabeza del Bautista que ens faran la propera temporada. El que si sé, és que si s'ha de fer així millor que no ens faci. La impressió és una música molt ben escrita i orquestrada, amb claríssimes influències wagnerianes i amb un cant poc interessant.

Els esforçats cantants no han brillat ni han deixat de fer-ho. Ana Ibarra, amb una veu cada vegada més oberta, Marina Rodríguez-Cusí força correcta, Angelica Mansilla bastant inexistent, Jeffrey Dowd absolutament deficient quan l'hem sentit (calia portar un tenor de fora per fer això i així?). Molt bé Josep Miquel Ramón, l'únic que se li entenia el que deia, amb una veu ferma i ben projectada. Correcte, com sempre Stefano Palatchi, amb una veu una mica genèrica però eficaç i a Xavier Martínez, francament, ni l'he identificat.

El cor, sobretot les dones, ha començat amb unes veus més aviat gallinàcies. Aquest és el repte que ha de superar José Luís Basso, en la meritòria tasca que està realitzant, en la millora evident del cor. Després les veus s'han anat escalfant i tot el cor ha sonat més empastat, tot i que les parts corals no revestien gaire rellevància i dificultat.

L'orquestra, atenta al gest de Ros Marbà, al menys ha sonat, si no amb un so bonic, al menys compacte i sense gaires defallences.

Aplaudiments forçadíssims al final. Amb molta més pena que glòria. Indigne!

La Celestina és una obra que encara espera la seva estrena mundial, amb una cosa com la d'avui, dubto jo que algú s'engresqui en el projecte de fer-ho possible.

En la segona part s'ha interpretat la cantata La Pesta (The Plague) de Robert Gerhard, basada en la novel·la homònima d'Albert Camus del mateix nom amb una excel·lent traducció de Narcís Comadira.

Jo fa molts anys la vaig escoltar al Palau de la Música i juraria que també dirigida per Ros Marbà, però en cap cas la recordava com l'he escoltada avui. M'ha colpit molt i segurament la impressionant narració del text de Camus per l'eminent Josep Maria Pou hi te molt a veure. Quin actor!

La música de Gerhard no és gens fàcil. Escrita en el més descarnat dodecafonisme, té la virtut de ser molt descriptiva, efectiva, climàtica i magistralment orquestrada, amb un desplegament impressionant.

Però el que colpeix més és el tractament magistral de la polifonia coral. El crits, la por, la confusió, el caos, la desesperació, la mort. Allà hi és tot . Fortíssim.

El cor del Liceu reforçat amb el magnífic Cor Madrigal (sobretot les dones), ha tingut moments esplèndids, tot i que jo crec que en la segona funció, potser hi haurà una millora i sonarà més compacte.

Si haig de recordar alguna cosa de la interpretació d'aquesta nit passada és justament el crit final de Joia en un crescendo de falsa eufòria. Sorprenent cop d'efecte que et deixa colpit i abatut després del patiment sofert per la ciutat de Oran en mig de la devastació de la plaga de pesta.

Durant la interpretació hi ha hagut gent que ha marxat, no sé si perquè no podien suportar la duresa de la narració o perquè la música els resultava més dura que el desplegament de rates, nafres i ganglis inflamats. No acabo d'entendre en nivell del nostre públic.

Al final jo crec que ens hem quedat colpits de veritat.

Ros Marbà ha sabut mantenir la tensió durant tota l'obra, alternant els moments més lírics amb els més dramàtics i fins hi tot tràgics.

Un bravo per la programació d'aquesta obra i per la seva interpretació. Si bé amb una orquestra en plena forma, aquesta obra podria esdevenir una catarsi absoluta.

El poc públic que s'ha quedat fins el final, li ha costat molt reaccionar i aplaudir. Bravos ni un, però jo crec que després de La Pesta, no és pot bravejar i casi ni aplaudir, talment com l'absurda costum de Bayreuth, de no aplaudir després del primer acte del Parsifal.

El 27 d’octubre de 1928 s’estrenava al Palau de la Música de Barcelona El Giravolt de Maig, d’Eduard Toldrà i Josep Carner.

Aquest esdeveniment roman com una fita importantíssima de la música del nostre país, per bé que la importància d’aquesta obra no ha estat mai del tot valorada i potenciada pels nostres teatres i el nostre públic. Ja sigui pel complexa de inferioritat que ens caracteritza o per la mateixa música de Toldrà, gens rupturista o innovadora, però en tot cas tan magistral en el llenguatge orquestral, com en el tractament vocal i en la perfecte simbiosi de la música amb l’exquisit text de Josep Carner.

De tots conegudes i elogiades són les cançons de Toldrà, doncs be, en la seva òpera, les àries de cadascun dels personatges, en perfecta harmonia en les escenes musicals, separades pels magnífics interludis, són tan o més importants que aquestes i sobretot, l’obra te una veritable estructura dramàtica amb una tensió argumental, perfectament descrita.

Quina diferència amb els darrers experiments operístics viscuts en les estrenes, on el veritable problema ja començava en l’estructura del llibret. Aquí estem davant d’una autèntica obra dramàtica, amb una poètica d’alta volada  i amb situacions veritablement teatrals que van lliscant fins al final feliç d’aquest somni d’una nit de primavera.

Harmonia Mundi ens ha regalat una nova versió d’aquesta magnífica obra, on trobem un repartiment farcit de veus joves i altres joves encara, per bé que ja més rodades, que fan absoluta justícia a aquesta petita (80 minuts) obra mestra.

La cada vegada més sorprenent i sol·licitada Nuria Rial, compon una dolcíssima Rosaura, amb una veu pura i jovenívola que és una delícia de musicalitat, dolcesa i expresivitat. Hauríem de veure-la aviat al Liceu.

La mezzo hispanoargentina, Marisa Martins, malgrat aquest so una mica ingrat en el registre agut, que sempre te la seva veu, fa una Jovita plena de vivacitat i musicalíssima, amb un moment especialment brillant en el duet amb el lladre Perot en l’escena sisena “La cançó jo us cantaré”, amb unes notes que ens recorden el cor dels contrabandistes del tercer acte de la Carmen de Bizet.

El jove tenor barceloní David Alegret, m’ha sorprès molt positivament en el Golferic. Posseïdor d’una veu de líric lleuger canta amb una dolcesa exquisida i una projecció brillant, una claríssima i perfecta dicció que fa que no perdem paraula dels magnífics versos de Carner. Malgrat la seva joventut (1972) té una llarga experiència en la música barroca i en l’oratori. A partir del any 2004 ha començat a sovintejar l’òpera, amb especial atenció al repertori rossinià.

El lladre Perot està cantat per l’expert Stefano Palatchi. Veu sonora i aquí ben controlada, compon un personatge tot d'un tros, amb moments notables com l'escena cinquena, "Remeleïda sort, maleïtsiga!, per desprès canviar en la següent escena amb la Jovita.

El rodat Joan Cabero canta el doble rol de la veu del pastor, amb el bellísim inici de l'òpera i el Marcò i el joveníssim baríton Joan Martín-Royo, malgrat tenir una intervenció anecdòtica amb el Corvetó, ens demostra un cop més, que està destinat a fer gran coses en un futur imminent.

La direcció d'Antoni Ros Marbà és un prodigi de finessa. Coneix molt bé aquesta obra i en sap extreure tot el sentit poètic de la meravellosa partitura. L'orquestra simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, està pletòrica.

Bona presa de so i llàstima que ens ho hagin gravat en dos cd, amb un era suficient. Amb la crisi que hi ha i no se'n adonen que aquest no és el camí. 

La història de Manon, si no la coneixíem, a hores d'ara ja és com la història d'una parenta eixelebrada explicada per tres o quatre persones diferents, cadascuna de les quals ens en remarca uns aspectes i evita parlar d'altres. Així, aquesta Manon de Massenet no arriba a passar a Amèrica, com la pucciniana i la de l'abat Prévost, però potser se'ns mostra menys frívola... si més no se'ns vol fer creure que en algun moment, igual que a la novel·la, ella intenta tenir una vida normal al costat de Des Grieux.

No tinc cap però per posar, aquesta vegada. Ni per veus, ni per escenografia, ni per vestuari, ni per manca de ballets... De fet, de ballets n'hi va haver dos: un al preludi i un altre al tercer acte, a la part que transcorre als jardins de Cours-la-Reine. Pel que fa a veus... bé, jo no havia de sentir cantar Natalie Dessay, sinó Inva Mula —a que ja havia tingut l'oportunitat de sentir al Rigoletto de la temporada passada—, però vaig haver de canviar de dia perquè em coincidia amb les vacances. Natalie Dessay ha tingut força problemes de veu de veu al llarg de la seva carrera i va haver d'abandonar l'escenari en una de les primeres funcions de Manon, però tenia moltes ganes de sentir-la, sobretot després que finalment no la pogués veure com a Ophélie al Hamlet de fa quatre anys, però dimarts es va lluir. Tot i que el precedent que tenia d'aquesta òpera era la versió de Victòria del Àngels, per qui he confessat debilitat més d'una vegada, he de dir que va aconseguir emocionar-me de valent... fins i tot a l'hora de morir-se a l'escenari —tinc una certa incapacitat d'emocionar-me a segons quines morts sobre escenaris... També Rolando Villazón (Des Grieux) i Manuel Lanza (Lescaut) van lluir-se, i no diré res del cor perquè em sembla que no hi ha res a dir que no ho haig dit abans. Fins i tot l'escenografia, amb un únic decorat que servia de fons a totes les escenes de l'òpera —només lleugers canvis d'atrezzo indicaven canvis de localització— va mostrar ser prou polivalent per representar prou creïblement una taverna, un casino, la petita cambra d'un pis parisenc, una església, uns jardins públics... i per mostrar alhora la brillant decadència de l'època i els personatges.

Per acabar-ho d'adobar, dijous vaig anar a veure Thaïs. Més Massenet, aquest compositor de qui coneixia més coses de les que em pensava —«La meditation» de Thaïs, per exemple, sense saber que era d'ell. Òpera en versió concert, el cor a l'escenari, els protagonistes a peu dret davant dels seus faristols... tots? No, Renée Fleming sense faristol, cantant de memòria, elegant i refinada, posant tots els matisos necessaris perquè oblidéssim que vèiem una versió concert i no una versió representada: va ser Thaïs, la cortesana, quan ho havia de ser, i va ser la pecadora penedida quan tocava (el canvi de vestuari, del vermell passió dels primers actes al xampany de l'últim també semblaven marca la conversió del personatge). La resta del repartiment va estar a l'alçada, com Josep Bros (Nicias), Stefano Palatchi (Palémon), Olatz Saitua (Crobyle), Marina Rodríguez-Cusí (Myrtale)... i Franck Ferrari (Athanaël), que substituïa Thomas Hampson, i a qui un veí de la filera del davant d'on seia jo va dedicar una considerable esbroncada a la qual es va afegir, a l'hora dels aplaudiments finals, un d'aquests amics dels trens barats que no havia dit ni mu durant tota l'òpera. Jo no entenia l'esbroncada, i conforta llegir que els entesos tampoc hi estan gaire d'acord.

En resum, si ja m'agradava Manon (encara que sigui en la versió de la fotografia de la nota anterior, amb Victòria dels Àngels), ara he descobert Thaïs i m'han quedat força ganes de descobrir més música de Massenet.

Technorati tags: música – òpera ― Jules Massenet ― Manon ― Thaïs ― Gran Teatre del Liceu ― temporada 2006-2007

De debò calia?

Tenir un abonament té els seus avantatges, no diré que no; però també té els seus inconvenients: el principal, que no tries quina funció de cada òpera vols veure. I així et pots trobar que vingui un cantant o una cantant que t'agraden molt, però que no canti el dia que et toca anar-hi a tu. Solució? Si coneixes algú que tingui més d'un abonament (n'hi ha, de debò; jo en sé d'un que en té quatre —i no sóc jo, eh, que prou feines tinc per pagar el meu) o fas un esforç extra i compres una entrada per aquell dia.

L'any passat vaig assistir a un recital de la soprano ucraïnesa Maria Guleghina, cantant que m'agrada força i que enguany venia a interpretar el paper de lady Macbeth al Macbeth, de Verdi. Com podeu imaginar, jo estava contentíssim, fins el dia que em vaig mirar amb calma el calendari i vaig adonar-me que a mi em tocava funció amb el segon repartiment. I vaig decidir fer l'esforç i comprar una entrada per sentir la Guleghina...

I va valer la pena. La primera sorpresa va ser l'òpera, que no coneixia, i que em va agradar molt (debilitat per Verdi, ho reconec). La segona, la posada en escena: dintre de la línia econòmica, era un muntatge sobri i efectiu, amb jocs de llums molt ben trobats. La tercera, els cantants: el primer repartiment el formaven Maria Guleghina (lady Macbeth), Carlos Álvarez (Macbeth), Roberto Scandiuzzi (Banco) i Marco Berti (Macduff), en els papers principals, i tots quatre van estar formidables. No només ells, és clar, també els companys de repartiment (Begoña Alberdi, Javier Palacios, Stefan Kocan), i el cor, amb aquell exèrcit impressionant de bruixes que avisen Macbeth del seu futur... Va ser un d'aquells espectacles impressionants des del detall més petit al més gran, amb unes veus magnífiques i segures que transmetien els sentiments dels personatges d'una manera impactant.

I dijous hi vaig tornar, per sentir el segon repartiment, que era el que em tocava. D'entrada, no hi havia d'haver sorpreses desagradables: Carolyn Sebron com a lady Macbeth, Joan Pons com a Macbeth, Stefano Palatchi com a Banco i Vicente Ombuena com a Macduff... però, per començar, a l'últim moment Carolyn Sebron, malalta, va ser substituïda per Susan Neves; i, a més, els dos protagonistes no van estar gaire fins a l'hora de cantar. A veure, no dic que siguin mals cantants: em sembla que d'en Joan Pons, ningú no ho diria; però no van estar a l'altura dels papers que havien de representar. El paper de lady Macbeth no és fàcil, cal un bon domini dels registres greu, mig i agut, i una veu potent que pugui també mostrar moments de subtilesa, i si bé Susan Neves té una bona veu, potent i bonica, té (o almenys va mostrar) considerables dificultats per evitar que els aguts no se li converteixin en esgarips de gat trepitjat. I alguns d'aquests esgarips van estar a punt d'arruinar alguns dels moments més bells de l'òpera, com l'escena del sonambulisme de lady Macbeth al quart acte. I a Joan Pons li va passar una cosa semblant, rascant algunes notes de tal manera que només la seva experiència dalt d'un escenari va fer que no s'estrellés aquella nit.

I la tercera de les nits va ser ahir mateix. Era el debut al Gran Teatre del Liceu d'una altra cantant que admiro, Angela Gheorghiu, que va oferir un recital deliciós que començà amb arie antiche (àries barroques) i cançons de Bellini, Donizetti i Verdi, i que va continuar amb cançons de Gounod, Massenet, Bizet i Delibes, i de quatre compositors romanesos (Alfred Alessandrescu, Tiberiu Brediceanu, Diamandi Gheciu i Gherase Dendrino, tot i que o em vaig distreure, o aquesta última se la saltà). Era un recital condemnat a l'èxit, atesa la magnitud de la figura principal; i així se li va demostrar, amb aplaudiments i crits de brava després de cada peça. De crits, n'hi va haver d'altres també, com un «bravi, Angela» molt original, o un no menys original «Angela, tu sei un angelo», que la soprano va respondre immediatament amb un «voi siete i miei angeli». Els bisos, només tres a més dels tres habituals, i la sorpresa, almenys per a mi, que no hi cantés ni una sola peça de les òperes que l'han feta famosa.

Angela Gheorghiu, a més d'una excel·lent cantant, és una dona molt atractiva, i no es va estar de demostrar-ho amb el canvi de vestuari que va fer a la mitja part, deixant enrere el senzill vestit gris i blanc del començament, per aparèixer amb un vestit de color taronja metàl·lic que ressaltava tots els racons de la seva anatomia, i que de ben segur va fer les delícies de molts senyors del públic.

Avui no hi ha enllços, estic mandrós.

El muntatge tenia un handicap, i era l’escenografia. El Liceu va voler recuperar l’escenografia que Mestres Cabanes havia creat per a la representació d’aquesta ópera el 1945 i això obstaculitzava un mica la posada en escena de l’òpera. L’escenografia era bellíssima, amb una reproducció força fidel de l’antic Egipte i amb uns jocs de perspectives molt aconseguits, però no deixava de ser paper pintat. I en alguns moments, deixava tan poc espai a l’escenari que semblava que els cantants estiguessin apilotats. Aquesta escenografia, d’altra banda, només permet un muntatge historicista, i aquí sí que vam gaudir d’una explosió de gases, sedes i lamés daurats (sobretot als dos primers actes), que amb l’ajut de la música, convertien l’escenari en una explosió de llum, color i so.

El millor de la nit, sens dubte, els cantants. Em van sorprende Fabio Armiliato i Elisabetta Fiorillo, en els papers de Radamés i Amneris, encara que la Daniela Dessì, com a Aida, no em va acabar d’agradar. I de Joan Pons només diré que sentir-lo cantar és una experiència única.

No em va desagradar, però tampoc em va entusiasmar. Massa diferència entre els dos primers actes i els dos últims. Massa metall i percussió.

I com sempre, als entreactes, a veure el personal que circula pel Liceu. Que a les funcions del vespre es vegin vestits de nit té excusa, però que una funció de les sis de la tarda vegis senyores vestides com si fossin a un sopar de gala... bé, a vegades em sembla que en fan un gra massa. Als altres dos entreactes ens vam desentendre del personal, i ens vam dedicar a xerrar... ah, és veritat, no he dit que no hi vaig anar sol, sinó amb el meu amic JC.

Feia temps que no ens vèiem, i després vam anar a sopar. La tria del restaurant va ser tan ràpida com sempre: anem a sopar? sí? on anem? no sé... vols anar a algun lloc en concret? no, no sé, tria tu; jo, no sé, ajuda’m...; no sé, on vulguis... Al final, veient que ens hi podíem estar tota la nit, vaig proposar d’anar al Lupino, un lloc que volíem conèixer i que encara no havíem pogut visitar, tot i que no tenia gaire clar que hi poguéssim sopar, perquè no teníem reserva. Però el local no estava ple, i vam aconseguir una taula a la terrassa (i va ser una sort, perquè al local no els funcionava l’aire condicionat). Vam sopar força bé, i ens vam posar al dia de les nostres respectives i atzaroses vides laborals i sentimentals. («vaya dos patas pa un banco», que diria la meva cosina, per consolar-nos mútuament).

I després, a caseta a dormir. Principalment perquè les vacances encara no han arribat i avui havia d’anar a treballar, encara.

De fons: The best of Ute Lemper.