Font: http://koldunkisloty.tumblr.com/post/4951193677

Font: http://squid-bits.tumblr.com/post/1669266492/spidey-toot

Font: http://rampagedreality.com/

Font: http://www.threadless.com/product/3411/Part_Time_Job?streetteam=JustinRampage

Font: http://www.inspirefirst.com/2011/11/24/cool-illustrations-djbisparulz/

Font: http://www.boredpanda.com/spiderman-wall-crack-graffiti-pic/

Font: http://danhazeltondotcom.deviantart.com/art/newt10-70132532?q=boost%3Apopular%20meta%3Aall&qo=184

Arriva el Nadal i amb ell els regals. Kamina us ofereix una col.lecció de Gorros, guants , bufandes, botes d’aigua, paraïgues, i sabatilles pels més petits amb els seus personatges favorits, Bob Esponja, Hello Kitty, Dora Exploradora, Gormitis, Spiderman, Barça ….. Us esparem i Bones Festes

Els aeroports no m’agraden. Volar amb avió, sí. Però els aeroports no. Et fan no agafar botelles d’aigua (reconeguda arma mortífera). T’obliguen a traure l’ordinador de la maleta, independentment de si dalt de l’ordinador hi ha tantes capes de roba com les plantes de l’hotel Bali. Tots apretats com sardinetes en llauna. I que no se’t passe d’1 kilo el pes de la maleta, que et trauen un ronyó. Us avise. No us fieu dels aeroports. No són bona gent.

Arribats a Bournemouth, tot positiu. La ciutat és força bonica. Verda i gran. Mola. I la casa on m’allotge també ho és. Bonica i gran, verda, no. L’ama té tres gossos força tranquils i bonics que fan més agradable l’estada. Es pot dir que tenim llibertat. I parle en plural perquè a la casa també s’allotgen dos estudiants, un d’Aràbia Saudí i un altre d’Oman. Encara no els conec però quan ho faça els preguntaré si són família del xeic del Màlaga.

Us presente la meua habitació. És petita, però acollidora. I el més important, hi ha WI-FIIIIIII!!!!!!

Com a anècdota, val a dir que tinc tele. Que no la pense veure gaire perquè no pille ni papa. Però avui l’he posada i estaven entrevistant l’Alice Cooper. Per als neòfits rockers, Alice Cooper és un dels grans del rock, i considerat com a la llavor fonamental per a la irrupció del Glam Rock dels 80.

Dit això. El dia no podia acabar tan bé. Així que un dels herois de la Marvel, Spiderman, s’ha dignat a fer-me una visita a l’habitació.

Jo he mirat dins l’armari, per si estava Mary Jane o Felicia Hardy, però no. Es coneix que volia conversar amb mi. Jo crec que sabia parlar portugués. Ojito que estem parlant del Tiranosaure Rex dels artròpodes. M’he vist obligat. He hagut d’eliminar Peter Parker.

Tanta història per a voler dir que, com el mític disc de l’any 73 de Johnny Winter, I’m still alive and well.

(Grantbridge Street and other misadventures)

Cartell del musical "Turn off the dark". Imatge: u2fanlife.blogspot.com

El passat dia 2 de desembre vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la pre-estrena a Nova York del musical Turn off the dark. Les funcions de pre-estrena havien començat pocs dies abans, el 28 de novembre i l’estrena oficial de l’obra està prevista per l’11 de gener de 2011. Així doncs, vaig tenir l’honor de ser una de les primeres persones de tot el món a veure la superproducció més cara de la història de Broadway. Turn off the dark és un musical rock dirigit per Julie Taymor, amb llibret de la pròpia Taymor i Glen Berger, i cançons composades per un tàndem de músics de luxe, Bono i The Edge, tots dos integrants del mític grup irlandès U2. El musical porta a Broadway, per primera vegada, un dels personatges més populars del còmic nord-americà, l’increïble Spiderman, creat el 1962 pel guionista Stan Lee i el dibuixant Steve Ditko, i ho fa amb una superproducció de 65 milions de dòlars.

Deixant de banda que hi hagueren un parell de dificultats tècniques, que són comprensibles tractant-se d’una pre-estrena d’una producció extremament complicada, Turn off the dark és una exhibició tècnica impressionant. En un moment en que poques coses aconsegueixen sorprendre’ns, puc assegurar-vos que aquest musical us deixarà amb la boca oberta.

Entre els aspectes positius de l’obra, cal destacar les sensacionals cançons de Bono i The Edge, que aconsegueixen la difícil tasca de fer que personatges de còmic com Peter Parker o Green Goblin es posin a cantar sense que tot plegat sembli ridícul. Les coreografies també estan a l’alçada de les circumstàncies. Pel que fa al repartiment, els protagonistes Reeve Carney (Peter Parker), Jennifer Damiano (Mary Jane) i especialment Patrick Page (Green Goblin), desenvolupen la seva tasca de forma satisfactòria. A la funció que jo vaig poder veure hi destacava també una sensacional Ameríca Olivo (en el paper d’Aracne, que normalment interpretarà Natalie Mendoza); no puc, doncs, opinar sobre Mendoza, però sí puc desitjar-vos que tingueu la sort de veure una representació de la senyoreta Olivo, que al meu parer va portar a terme la millor interpretació de la nit.

Però entre tots els punts forts de l’obra el que hi destaca de forma espectacular és l’aspecte tècnic. Si hi aneu podeu estar preparats per veure un Spiderman que es desplaça saltant amb teranyines per sobre del públic i un Green Goblin que sobrevola la platea, així com diverses escenes de lluita força impressionants.

L’aspecte menys convincent de l’obra és, en la meva opinió, l’argument escrit per Taymor i Berger. El primer acte de l’obra és molt correcte, seguint de manera força literal el plantejament de la història de la creació de Spiderman i Green Goblin, de forma similar a la relatada als còmics o a les pel·lícules. Al segon acte, en canvi, la història sembla perdre el nord lleugerament. Apareixen els Sinister Six (grup que agrupa sis coneguts arxienemics de l’Home Aranya), però la seva presència queda molt poc aprofitada argumentalment parlant, mentre que el personatge d’Aracne (totalment absent als còmics) pren un protagonisme potser excessiu.

Tanmateix, i malgrat aquesta lleugera debilitat argumental a partir del segon acte, recomano ferventment l’obra a qualsevol tipus de públic: si sou fans de les historietes de Marvel Comics, si us agrada la música de U2, o simplement si sou amants dels bons musicals, Turn off the dark no us decebrà. Us garanteixo una interpretació i direcció correctes, una música i coreografies sensacionals i uns efectes especials que us faran gaudir com nens petits.

Foto: Romuald Gallofré.

No sap dir no a cap projecte que mínimament l’il·lusioni, i així es troba ara, enredat fins al capdamunt en doblatges, direcció d’obres de teatre, i participació en sèries de televisió.

Com es poden combinar tants projectes alhora?

Aquesta feina va com va, o et mores de gana perquè no t’ofereixen res, o et mores de son perquè no pares. Ara les coses em van molt bé, però em sembla que hauré d’aprendre a dir que no, perquè necessitaria més hores de les que té el dia.

Des de quan va tenir clar que volia ser actor?

M’hi vaig anar trobant. De ben petit volia ser futbolista, jugava al Juventus de Mataró, després advocat… Però vaig començar a fer doblatge. Crec que vaig ser dels primers nens que doblaven personatges infantils, ja que abans sempre ho feien senyores. Això devia ser cap als 8 anys, i als 10 ja vaig participar professionalment en una obra al teatre Romea, La pregunta perduda o el corral del lleó, de Joan Brossa.

Que el seu pare sigui un actor reconegut hi devia ajudar.

Sí, va ser important, però si jo no hagués valgut no hagués pogut continuar en aquest món. Des del primer moment vaig posar-hi molta passió. Estudiava a Santa Anna, quan acabaven les classes me n’anava a Barcelona a fer doblatge o teatre, m’hi quedava a dormir i tornava a les 7 del matí a Mataró per anar a classe. Si no t’ho prens amb il·lusió, aquest ritme no l’aguantes gaire.

Joan Pera, el seu pare, ho veia amb bons ulls, o més aviat li deia “no et posis mai en aquest món”?

Ell volia que jo fos alguna cosa més que actor, perquè treia bones notes. O sigui que m’ho volia treure del cap. Però sempre he sigut bastant rebel i no li feia cas, he sigut l’ovella negra de la família. Quan va veure que ja no hi havia remei, aleshores sí que ja em donava algun consell. Em deia: “si t’agrada això, paciència, constància i discerniment”.

I encara molt jove arriba la sèrie Poble Nou, i el musical Germans de sang, i aleshores sí que ja era impossible tornar enrera, no?

Foto: R. Gallofré.

Va ser un moment clau. A Poble Nou vaig estar a punt de dir que no, perquè no em veia prou preparat i tenia altres projectes. Però al final hi vaig entrar i la repercussió que va tenir la sèrie, també a nivell personal, va ser molta. Però encara em va sorprendre més el tema de Germans de sang, ja que el teatre, lògicament, el veu molta menys gent que la televisió, i en canvi també em parava gent pel carrer dient que els havia agradat molt la meva actuació en aquest musical. Encara ara m’ho recorden! Vaig rebre bones crítiques, i vaig tenir més clar per on volia anar.

Fins al punt que uns anys després va tornar a fer Germans de sang a Barcelona, i involucrant-s’hi més ja que portava la direcció d’actors. Però no va acabar de funcionar…

Penso que va ser un error fer-la en castellà a Barcelona, perquè feia pocs anys de la versió catalana, hi havia gent que se sabia les cançons, i ho trobaven estrany. No va acabar d’entrar. Però per mi és una obra fenomenal.

També és força recordat el teu paper protagonista a Poe, de Dagoll Dagom, perquè era un personatge tenebrós, i era un musical molt diferent dels que estem acostumats a veure.

Sí, va ser una experiència molt bona. M’agraden molt els musicals i el teatre, no hi ha res més bonic que veure un teatre ple. El teatre és passió. I Poe era un musical complicat, misteriós, en què calia mantenir la tensió tota l’estona, però m’ho vaig passar molt bé.

Què en pensa dels crítics de teatre? Li afecta, una crítica dolenta?

Pugem a l’escenari per intentar fer passar una bona estona als espectadors, divertir-los o fer-los plorar… Però vaig entendre ja fa uns anys que no es pot agradar a tothom, i una vegada acceptes això ho superes tot molt millor, tot és més fàcil. Ja sé que a alguns els agradaré més i a d’altres menys. S’ha d’estar emocionalment molt preparat per fer aquesta feina i per rebre cops sovint.

Mai ha deixat el doblatge. Diuen que ha participat en quasi 300 pel·lícules i sèries diferents. Quin personatge li ha costat especialment de posar-li veu?

N’hi ha alguns, però per exemple podria dir el Charlie Brown de la sèrie que es va fer per TV3, perquè el director de doblatge era el meu pare, i em fotia molta canya. Ja més gran, l’Edward Norton de Las dos caras de la verdad va ser força dur. En canvi vaig gaudir molt posant la veu a Leonardo DiCaprio a Diario de un rebelde, també amb tota la saga de Spiderman… Per mi el doblatge ha estat una gran escola, perquè veus una vegada i una altra com ho fan els grans actors, i una habilitat que hem d’intentar tenir molt desenvolupada els que ens dediquem a aquesta feina és la de l’observació.

Foto: R. Gallofré.

Al seu pare, com a doblador se’l relaciona de seguida amb Woody Allen. A vostè li agradaria que també se’l vinculés amb un gran actor o personatge?

No, gens. Ell sempre diu que el fet d’identificar-lo amb Allen l’ha perjudicat més que no pas ajudat, perquè sovint el descarten per a d’altres papers perquè la gent diu: “mira, si és la veu d’en Woody Allen!”. El doblatge és una feina anònima, i quan menys se t’identifiqui, millor; que et diguin: “ah, aquella veu era la teva?”.

Hi ha qui diu que tot s’hauria d’emetre en versió original, i en tot cas subtitulat.

Hi estic totalment d’acord, jo no aguanto les pel·lícules doblades i sempre vaig a veure-les en versió original. A l’actor se li ha d’escoltar la seva veu. Però jo aquesta feina la veig com un servei públic, que la gent pugui tenir l’opció de veure la pel·lícula doblada si ho vol.

Amb tants projectes, s’hi està gens per Mataró?

Darrerament hi he sortit bastant de festa, perquè se m’estan casant molts amics i anem de comiat en comiat. M’agrada molt Mataró, crec que l’estan deixant molt maca, i no ho dic perquè el meu germà estigui de regidor a l’Ajuntament!

///

///

La película americana “Spiderman” es un traïler basado en un chico que por error a través de una reacción química consigue plenos poderes. Una idea basica, simple, con la que un buen director logra hazer un argumento sostenido i consigue el exito esperado. Tanto es así, que se ha hecho una segunda parte, e incluso una tercera.

Se ha hecho una segunda parte de alguna película española? Seguramente si se ha hecho de ahi surgio el refran de…”segundas partes nunca fueron buenas”…. Un ejemplo claro la película de Torrente…la cual no es mas que una vulgar demostración de pocos modales.

He aquí un vídeo que mezcla el traïler americano con las escenas típicas y repetitivas del cine español, resumidas básicamente en sexo, travestismo y vulgaridad…

Desde luego si los americanos se basan en nuestras películas para tener un concepto de nosotros, no se que idea tendrán al respecto.

Jessica Palenzuela

Els vampirs estan de moda. A l’esclat del tremend èxit dels no-morts tant en la gran (‘Crepusculo’) com en la petita pantalla (‘True Blood’), ara és una de les sagues cinematogràfiques més taquilleres dels últims temps, Spiderman, la qual pot sumar-se a la febre pels vampirs.

Sam Raimi, el director de la franquícia sobre el trepamurs de Marvel que en pocs mesos començarà a rodar el quart i cinquè lliurament de la sega, ja està pensant en els dolents als quals tindrà que plantar cara el superheroi en les seves noves aventures i la seva favorit és un vampir. “M’agrada quan Spiderman lluita contra Morbius. És al·lucinant, un vampir!. M’agrada la combinació de superheroi contra alguna cosa sobrenatural”, va afirmar Raimi en una entrevista concedida a la revista ‘Empire’.

Morbius, el personatge que pretén introduir Raimi en ‘Spiderman 4′ és expert en bioquímicca d’origen grec que fins i tot va arribar a guanyar el Premi Nobel pels seus avanços en la lluita contra les malalties sanguínies. Però al provar en les seves pròpies carns un tractament experimental va acabar convertint-se en una criatura meitat home, meitat ratapinyada dotada de poders sobrehumans i amb una insaciable set de sang.

L’estrena de ‘Spiderman 4′, que tornarà a estar dirigida per Sam Raimi i protagonitzada per Tobey Maguire i Kirsten Dunst, està prevista per a maig de 2011 i el rodatge d’aquest quart lliurament, i també de la cinquè, no començaran fins a tardor del pròxim any.

Aquest número especial en el qual Spiderman i Obama compartiran vinyetes sortirà a la venda el 14 de gener en els EEUU, pocs dies abans que se celebri la presa de possessió del president electe d’EEUU, que tindrà lloc a Washington el pròxim 20 de gener.

‘Spidey meets the President!’ serà el títol d’aquesta historieta que té en seu origen en l’afició del propi Obama a les històries d’Spiderman. Durant una de les moltes entrevistes a les quals es va sotmetre en la campanya electoral, el llavors candidat demòcrata va confessar que l’home-aranya era una de les seves grans passions i que era un fidel col·leccionista dels còmics d’Spiderman. “Quan vam saber que Obama col·lecciona historietes d’Spiderman, vam tenir clar que aquests dos personatges històrics havien de trobar-se en el nostre univers de Marvel”, explica Joe Quesada, directiu d’editorial en un comunicat, en el qual recorda que “moments històrics com aquests poden reflectir-se en els nostres còmics perquè es mouen en el món real”. “I l’arribada d’un fan d’Spiderman al Despatx Oval ha de ser celebrada en les pàgines de ‘Amazing Spider-Man’”, va proclamar.

La història, escrita per Zeb Wells i dibuixada per Todd Nauck i Frank D’Armata, arrenca quan Peter Parker, el reporter gràfic alte-ego d’Spiderman, rep l’encàrrec de cobrir l’acte d’investidura de Barack Obama a Washington. Allí el mític superheroi s’adona de la presència del Camaleó, un dels seus enemics que té la capacitat d’imitar qualsevol forma humana i qualsevol veu i que intentarà usurpar la identitat d’Obama.

I SPIDERMAN EN ELS BITLLETS

La portada de ‘Spidey meets the President!’ mostra un primer plànol del rostre d’Obama, somrient i amb el seu polze enlaire. Darrere del que es convertirà en el primer president negre de la història d’Estats Units apareix Spiderman penjat cap avall murmurant-li a cau d’orella: “Ei, si tu pots estar en la meva portada , puc estar jo en el bitllet d’un dòlar?”.

Obama no és el primer president d’Estats Units que es troba amb el superheroi creat per Stan Lee i Steve Ditko. Per les pàgines d’Spiderman han passat nombrosos mandataris nord-americans, des de Roosevelt fins al propi George W. Bush, encara que, la seva condició de fan de l’home-aranya li ha valgut a Obama l’honor de ser el primer que ho fa abans de prendre possessió del seu càrrec. El número 583 de les aventures de ‘L’increïble Spiderman’ estarà a la venda en Estats Units des de dimecres que ve.

‘Spiderman 4′ tornarà a estar protagonitzat per Tobey Maguire i dirigit per Sam Raimi. L’acord, que comprèn dos nous lliuraments del superheroi de Marvel, va arribar després de diversos mesos de rumors i intenses i difícils negociacions, sobretot en el cas de Maguire.

Segons sembla les converses entre Sony i l’actor fins i tot van arribar a trencar-se i la productora va començar a buscar-li substitut. Però finalment va haver acord i, encara que encara falta la confirmació oficial de Sony, tot apunta que tant director com protagonista continuen junts en una de les sagues més taquilleres de l’última dècada. A més, segons la informació publicada per ‘Deadline Hollywood Daily’ els dos lliuraments podrien rodar-se seguides, com si es tractés d’una sola pel·lícula de quatre o cinc hores de durada. Amb aquest ‘modus operandi’ –el mateix que ja va utilitzar Peter Jackson per a rodar la trilogia de ‘El Senyor dels Anells’ i que usarà també Guillermo del Toro per a les dues pel·lícules ‘El Hobbit’– Sony assoliria un doble objectiu, perquè a més d’estalviar costos, la productora es garantiria dues nous lliuraments de la seva franquícia més exitosa ja que sembla difícil que pugui tornar a convèncer a Raimi i Maguire para reunir-se de nou.

Amb qui encara no hi ha acord és amb la protagonista femenina Kirsten Dunst, però el seu personatge, Mary Jane, està en el guió escrit per James Vanderbilt i l’estudi no té pensat buscar altra actriu per al paper, així que l’acord arribarà també a força de talonari. L’estrena de ‘Spiderman 4′ està previst per a 2011 i el rodatge d’aquest quart lliurament, i també de la cinquena, no començarà almenys fins a tardor del pròxim any. Fins a la tremenda irrupció de ‘El Cavaller Fosc’, l’última pel·lícula de Spiderman era l’estrena més taquiller de la història amb més de 150 milions de dòlars en el seu primer cap de setmana. Una pel·lícula amb una recaptació que en tot el món va fregar els 900 milions, que sumats als més de 800 de la primera ‘Spiderman’ i als 780 de la seva seqüela, fan de l’home aranya un filó al que Sony no estava disposat a renunciar.

Sony està decidida a reprendre com més aviat millor la saga més taquillera dels últims temps i tirar endavant ‘Spiderman 4′ i ‘Spiderman 5′, que fins i tot es rumoreja es rodaran alhora com una sola pel·lícula. I ho farà amb o sense el protagonista de la trilogia original, Tobey Maguire, que ja ha manifestat les seves reticències a tornar a la franquícia si no estan un altre cop Sam Raimi i Kirsten Dunst, fet que a aquestes altures sembla més que complicat, sobretot en el cas del director, embarcat en el rodatge de la pel·lícula de terror ‘Drag Em To Hell’ i en una nova sèrie de televisió.

Per substituir Maguire ha sonat amb força durant diversos mesos el nom de Jake Gyllenhaal (‘Expediente Anwar’, ‘Brokeback Mountain’), que ha quedat gairebé descartat després de confirmar-se que serà el protagonista de ‘El Príncipe de Persia’. Ara, Sony estudia dos noms d’actors semidesconeguts, com ho era Maguire abans d’enfundar-se el vestit d’home aranya, per protagonitzar la cinta: Patrick Fugit ( ala fotografia superior) i Michael Angarano.

Segons revela una informació publicada per Latino Review la primera opció dels productors Laura Ziskin i Grant Curtis, que són els encarregats de fer les tasques de preproducció, és Fugit, actor de 26 anys el paper més important del qual li va arribar de la mà de Cameron Crowe encarnant el jove reporter en ‘Casi Famosos’.

I en el cas que les futures negociacions amb Fugit, que encara no s’han produït, no arribessin a bon port el següent a la llista de Sony per convertir-se en el nou Spiderman és Michael Angarano, un any més jove que Fugit, i que porta des dels cinc anys davant de les càmeres. En la seva carrera acumula ja alguns títols coneguts com ‘Los amos de Dogtown’ o ‘Sky High, escuela de altos vuelos’. Fa poques setmanes va estrenar als Estats Units ‘El reino prohibido’, juntament amb Jet Li i Jackie Chan.

 …

Com tot fan del cap de xarxa sabrà, encara queda un últim arc argumental guionitzat per J.M. Straczynski, però tot l’enrenou que ha aixecat One more day -que Panini publicarà el proper juny en un sol volum- i el ball de declaracions creuades entre el guionista i l’inefable editor en cap de Marvel, Joe Quesada, han aconseguit deslluir la marxa del guionista i fer que els amants del còmics considerem aquesta saga l’última de l’autor.

Certament la trajectòria d’Straczynski al timó de la capçalera ha tingut els seus alts i baixos, però no em sembla exagerat afirmar que la feina feta durant els sis anys que n’ha estat el màxim responsable el col·loquen entre un dels millors autors del personatge, a l’altura de grans mestres com Roger Stern o el propi Lee. Cert és que ens quedarà el mal regust de boca de pífies com Sins past o històries imposades per l’editorial en pos de la comercialitat de la franquícia -The other-, però tot bon aficionat recordarà durant anys la saga totèmica, el ja mític número de l’11-S, aquella petita meravella que fou The conversation i, per descomptat, la saga que avui ens ocupa: Back in black.

 …

Tot i que, a priori, la tornada al vestit negre podia semblar un ganxo publicitari per aprofitar el filó de la tercera pel·lícula del personatge, Straczynski ho aprofita sàviament com un altre recurs per expressar els sentiments d’en Peter després de les conseqüències narrades durant la guerra civil (Civil War i Amazing Spiderman).

Després que la tia May rebés un tret que hauria hagut de ser per al nostre heroi, Peter Parker comença una busca punyent i desesperada per trobar-ne el culpable. Durant aquests cinc números Straczynski ens presenta un Peter fosc, mancat del seu típic humor i que es mostra molt més que resolutiu en totes les seves accions.

 …

Pel que fa a l’apartat gràfic, Garney realitza un treball excel·lent, no només pel que fa al traç, sinó sobretot en tot el que fa referència a la narració, principalment en el primer i el tercer número -increïble l’atmosfera de la presó!-. Garney ha treballat amb solvència, i des del meu humil punt de vista no té res a envejar al molt sovint sobrevalorat John Romita Jr.

 ´…

L’únic punt feble de la saga és la seva excessiva durada. Segurament hagués sortit una història encara més rodona si s’hagués condensat en quatre mesos.

Tot i així, Back in black ha resultat una de les millors sagues dels últims cinc anys de continuïtat aràcnida.

Adéu Joe, et trobarem a faltar.

Per JOP