http://es.youtube.com/watch?v=tw3gDav09oY

No està perduda, no.

És la Mallorca que ens fascina.

Molta gent lluitem per que no es perda sota el pes de d'especulació i altres coses.

És la Mallorca de "dançaires" i "hondaires". De xirimiters. De tantes espècies animals i vegetals endèmiques i no sempre protegides. D'una història amagada. Del temps sense història. De tanta bellesa.

La Mallorca que sempre va amb mí. La que m'espera.

Molt més que un somni.

*

Sueños rotos:

Aquella rosa muerta en la calle espera,
mensaje tras mensaje,
preparándose a volar,
porque habrías sido tú mi compañera,
porque ya no eres nada,
y ahora todo esta de más.

Si no te supe amar, no fue por ti,
no creo en el amor y no es por mí,
si no te supe ver y te perdí,
si cada día que me das te hace sufrir,
no, no.

Volver a verte otra vez,
con los ojitos empapados en ayer,
con la dulzura de un amor que nadie ve,
con la promesa de aquél último café,
con un montón de sueños rotos.

Volver a verte otra vez,
volver a verte otra vez,
con un montón de sueños rotos.

Dejé el orgullo atrás
por un instante,
me preparé a estar
sola una vez más.

Si no te supe amar, no fue por ti,
no creo en el amor y no es por mí,
si no alcance a entender y te perdí,
si cada día que me das te hace sufrir,
no, no.

Volver a verte otra vez,
con los ojitos empapados en ayer,
con la dulzura de un amor que nadie ve,
con la promesa de aquél último café,
con un montón de sueños rotos.

Volver a verte otra vez,
volver a verte otra vez,
con un montón de sueños rotos.

Volver a verte otra vez,
con los ojitos empapados en ayer,
con la dulzura de un amor que nadie ve,
con la promesa de aquél último café
con un montón de sueños rotos.

Volver a verte otra vez,
volver a verte otra vez,
con un montón de sueños rotos.

Per mi, és una de les millors cançons què he escoltat mai.

perquè volgueu o no sou unes persones genials, i per tant aquí vos pos, gràcies per tot, sou genials.

Joan!, bé que dir-te només com sempre què moltes gràcies per que sé què quan estic malament tenc a algú que m'escolta! ets una gran persona, esper que confiïs amb mi com jo he fet amb tu, gràcies.
Bé ido ella, una persona què és com una germana per mi, què per molts kilòmetres que ens separin, per molta mar què hi hagi pel mig, sempre m'ha recolzat, bé perquè ets una gran persona, no dubtis que vull tornar-te a veure ja! Bé moltes gràcies per ser així com ets amb mi! I cuida't molt, mil gràcies! GERMANA!

Iris! Bé només dir-te què si estàs en aquest espai es perquè d'alguna manera té de donar ses gràcies per tot el què has fet per jo! Gràcies.

Cris! perquè encara no he trobat a ningú com tu. Crec què saps que amb aquesta frase t'ho deix ben clar, moltes gràcies per akells moments què hem passat juntes, bé moment i viatges

Primer us ensenyaré la foto què algú va fer a Benalmadena-Màlaga des de aquella setmana crec què tot són records, records de gent què només veus una setmana en l'any, què la veus perquè cada dia t'esforces més entrenant, però tot i aixi saps què per molt què t'esforcis no la veuràs més què una setmana en un any.

Però gràcies a tot això vas millorant sense adonar-te'n del què realment estàs fent i progressant, i quan ho mires d'aquesta manera t'animes a seguir endavant.

Només vull dir i destacar què crec què la primera setmana de l'any, és una de les millors que em passen durant tot aquest any, també destacar què no som jo tota sola què me'n vaig al campionat d'Espanya per seleccions si no què també hi ha: n'Iris, n'Ainhoa d'Eivissa i n'Andrea de Formentera i ara quedam les de Mallorca què cada any canviam però les anomenaré totes, na Carme, n'Elena, n'Elisa, na Júlia, na Neus, na Cati, na Cris, n'Hele, na Cris s'altre portera i na Nadia. Però tot i aixi què feríem sense entrenadors què enrealitat gràcies a ells estam allà demostrant què per poques què siguem a ses pitiuses, també sabem el què és jugar a Handbol.

Bé a tothom una foto el fa pensar, amb una foto pots arribar a pensar el què no has pensat mai i què me'n deis ami aquesta imatge què ara us ensenyaré em duu molts més records que els que estan explicats perquè una de les setmanes més alegres del meu any no es pot resumir ni en un paràgraf ni en una pagina sencera, perquè per molt q no ho cregueu es fan unes grans amistats i amb la teva selecció ho passes increïblement genial.

i aquesta foto què vendrà tot seguit és d'aigua perquè és una de les coses què més m'agrada per mirar, contemplar, i gaudir.

SUEÑOS ROTOS cançó de La Quinta Estación.
Cançó què relament m'encanta.
Per tu Paula!

Sau-Boig Per Tu. Una cançó realment genial. 

Ella Baila Sola-Por Ti. Aquesta va per tu Carme! i per tu Marta.

La Musicalité - Adiós.
Samanta aquesta cançó em recorda a n'aquest estiu. Perquè enrealitat aquest estiu t'he conegut, gràcies per tot, encara recordo aquells dies d'estiu a la platja "Grans dies".

<object width="425" height="355"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/7NY3R1MIB44&rel=1"></param><param name="wmode" value="transparent"></param><embed src="http://www.youtube.com/v/7NY3R1MIB44&rel=1" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" width="425" height="355"></embed></object>

Ido aquesta cançó es perquè em recorda a n'aquest estiu a eivissa perque em recorda a n'Iris una amiga d'allà, i què com què sé què ho mireras per tant només em queda dir-te què tu tmb ets genial! aquest estiu amb tota la teva família ha estat genial!, gracies! i cuida't.

Primer somni: anar a Eivissa com aviem acordat amb en Joan, na Carme... Sa gent que ja sabeu.

Segon somni: poder estar amb na Paula més d'un cap de setmana, més què un somni és un desig.

Tercer somni: anar de viatge amb vosaltres! classe! perquè sou des de fa 13 anys companys! i a més a més genials, aquest viatge promet, i n'estic segura de que en ho passarem genial!

Gràcies a tots aquells que compartiu més que una classe amb jo gràcies.

com m'agradaria saber fer això eh!! i a voltros al·lots

I fer una aturada com aquesta?

- Qui ets? D'on has sortit?

- No em veus? Soc la teva imatge.

L'Àlgebra alçà la vista de cop per trobar-se de cara a un mirall vell i corcat que, hagués jurat, abans no es trobava allí. Però el reflex que hi veia no era del tot ella. Eren semblants com dues gotes d'aigua, però hi havia quelcom que no acabava d'encaixar. Era com el reflex d'un costat seu que desconeixia. Un costat més bell, més simple, més atractiu i, a l'hora, més cruel, intransigent i despietat.

- Perquè no t'havia vist abans? És que no hi erets? D'on has sortit?

- Ser-hi hi he estat sempre però, al igual que tu, tot just ara té sentit a la meva existència.

Sense acabar d'entendre-ho, l'Àlgebra es fixà en l'origen d'aquell misteriós mirall. Sorgia en un remolí d'ombres de la seva darrera obra, com una il·lusió creada per ella mateixa però tan real i tangible com la resta de trastos que el rodejaven. Per primer cop des de que havia començat a treballar-hi s'endinsà de ple, navegant en l'espai i el temps amb tots els sentits dins de la seva creació. Començà a revisar cada detall, pas per pas, confiant en que la seva infallible lògica, trobaria respostes, algun matís irrisori que canvies per complet el contingut de l'univers.

Així doncs sentí un cop més l'eterna harmonia del cosmos: El sobtat naixement del temps i l'espai a través de les vibracions multidimensionals del gran tapís; El punt d' inflexió que creava energia que es propagava i s'expandia en el vaivé de les ones; Com aquesta energia es desconfinava adoptant totes les formes de radiació, partícules i moviment i es repartia en la perfecte estructura fractal que l'ordenava.

Seguint l'ordre del temps, l'Àlgebra contemplà la contracció de l'energia en grans xarxes de gas i la creació de les protogalaxies. S'enlluernà amb la llum de les primeres estrelles que irradiaven violentament tota l'energia de la matèria primigènia i que esclataven en un apoteòsic mosaic de llum i matèria nova que es dispersava en grans nebuloses.

S'emocionà quan les col·lisions d'aquests núvols informes de gas i partícules convergien en jocs de llum i ombres formant així els membres esvelts i perfectes de les espirals galàctiques i com aquestes giravoltaven deixant un rastre de noves estelles al seu pas.

S'apropà vertiginosament per estudiar els cicles i processos químics que tenien lloc dins d'aquests nous astres lluents; Com es consumia la matèria per cuinar-ne de nova en el seu interior i com era alliberada en el seu esclat final... Com les estrelles més grans expiraven per poder escampar les seves restes en forma d'elements pesants i molècules..., com les seves darreres convulsions agòniques mutaven la forma d'aquells nous compostos..., com apareixia una estructura material capaç de duplicar-se a sí mateixa, reproduir-se, ésser quan no hauria de ésser i allà on no hauria... tenir voluntat... l'Àlgebra no havia previst aquesta conseqüència tan miserable i a l'hora tan transcendental que apareixia de tant en tant per qualsevol racó el gran tapis cosmològic. Però el més increïble estava encara per revelar-se: Part d'aquesta matèria era capaç de reconèixer, posar nom i comprendre a poc a poc tot el que l'Àlgebra havia creat... S'hi va apropar més i, mentre mirava, tingué la sensació que la seva obra li tornava la mirada, que tenia ulls que l'observaven i boques que preguntaven esperant resposta, algunes més sabies que altres, però dirigint-se totes a allà on ella es trobava, més enllà dels límits de la seva obra. I tanmateix tot allò semblava il·lusori. Tan bon punt veia aquelles boques i aquells ulls, desapareixien altre cop sotmesos a l'entropia del cosmos per sorgir de nou en un altre indret, en un altre instant però igual d'efímers.

- Com és possible que em vegin?

- No et veuen tots. La majoria tan sols miren per casualitat, molts perceben les ombres de tota aquesta deixalla i la idolatren creient reconèixer en ella la seva egocèntrica grandesa en forma de Deus. Però n'hi ha d'altres que entenen el conjunt del que veuen. Son capaços de trobar les fronteres de la teva obra. ens veuen a nosaltres, alguns als dos, molts només a mi i, molt pocs, només a tu.

- Però, perquè als dos? Perquè no ens entenen com un de sol?

- Perquè per a ells som antagònics. A tu t'anomenen Àlgebra i a mi Destí. Soc tu mateixa però en una forma més comprensible per als ulls que miren. Soc qui els a ajuda a respondre les seves preguntes, sense coneixement però sense mentides. No soc ni més fals ni més cert que tu, però sí més fàcil. Incapaç d'entendre tota la grandesa de l'obra, però visc en ella, la conec i la puc mostrar als demés.

- Coneixement... Jo els hi dono coneixement, que reconeguin el que soc i coneixeran tot el que vulguin. Perquè et necessiten a tu també? Que els hi dius per que et creguin?

- Els hi dic que no hi ha res trivial en la nostra obra. Que tot té un sentit i que tot és tal i com és per que no pot ser d'altra manera. Els dic que les estrelles moren per que en neixin de noves i com elles tot ha de deixar d'existir algun dia per que tot pugui tornar a aparèixer. Però també els convido a veure un sentit transcendental en la seva existència, els faig veure que no poden ser independents de tot el que has fet però que, tot hi així, són lliures de gaudir-ne com vulguin.

- No. No totes poden ser lliures. N'hi ha varies que ho anelhen tot. Escodrinyen tot al seu voltant intentant ser jo mateixa. Volen saber-ho tot, fer-ho tot, estar a tot arreu, i saben en el fons que no poden. No poden traspassar les barreres d'espai i temps que tenen imposades, són massa efímers. Com pot ser que es sentin lliures? Quina incongruència he creat que ni jo mateixa puc entendre? Perquè segueixen creient en nosaltres tot i la intransigència que mostrem envers ells?

- No ho se. Però sé que el futur selecciona tan sols als que segueixen creient en les seves mentires. Necessiten la il·lusió de viure per prosseguir, i no sé d'on la treuen. Jo els condemno a la seva existència, mortal i dèbil, i tot i així m'idolatren en el seu etern optimisme.

- Necessiten l'engany de que tot es possible i en canvi, per a ells no ho és. Jo els nego totes les respostes que volen i tot i així creuen en mi.

En aquell moment es produí un esclat de llum que il·luminà la galàxia sencera. Quan s'apagà, la supernova s'havia emportat totes les boques i els ulls de les estrelles que l'envoltaven. Semblava la fi de tota aquella creació, però tan bon punt les estrelles s'extingien la seva matèria en formava de noves i les formes es tornaven a formar altre vegada al voltant dels astres.

L'àlgebra començà a fer-se una idea de la màgia que s'amagava darrera la seva creació.

- La seva existència és miserable. Només si pensen en conjunt poden trobar sentit, trobar-te, en la totalitat del cosmos i tenir motius per prosseguir.

- Però ells volen comprendre tota la creació.
-Però no poden. Son una ínfima part d'ella. Però sí que poden respondre's totes les preguntes que es facin.

-Volen estar a tot arreu.
- No poden. Però poden estar allà on imaginin.

- Volen veure-ho tot.
- No poden. Però sí que poden veure tot el que demanin.

- Volen sentir-ho tot.
- No poden. Però poden sentir tot el que creguin possible sentir.

- Volen viure-ho tot.
- No poden. Però poden viure tot allò que anomenin vida.

- Poden gràcies al secret que els manté vius i els ha seleccionat...
- ...els he donat una esperança que els permet sobreviure...

- ...Somiar
- ...Els somnis

Aquell dia l'Àlgebra deixà de fumar

Recupero aquest conte en el que encara crec
Publicat a Dox@ num. 14 el 27 de gener de 2006
by ~JB~

I per què? Docns perquè sóc reincident.

Us en recordeu de l'últim cop que vaig somiar, ja fa temps vora el maig (quan encara viviem allà), que vaig escriure això... Doncs he tingut a tenir un somni semblant, protagonitzat pel mateix elemento.

Com sé que us distreu i us ho passeu teta, passo a relatar-lo:

No el sé contextualitzar gaire bé, però jo havia de pujar un gran edifici i hi arribava molt cansada. En arribar a dalt, em trobava a tot de gent que coneixia, sobretot de l'àmbit que ens coneixem totes nosaltres. La dinàmica general del somni era que jo estava molt cansada, i ja feia per anar-me'n a dormir. A una sala, a dalt d'aquell edifici immens, hi havia un dormitori gegant. Estil típica sala de peli de orfanato o de guerra, amb els llits blancs per arreu. Això sí, la sala era molt senzilla però agradable (vull dir, que no era un hospital de campaña...). Jo m'acomiadava de la gent, perquè em quedava a dormir. M'acomiadava del V., que marxava de la sala, li feia un petó i li deia adéu i començava a marxar pel passadís. En aquell moment també m'acomiadava del G., que feia per fer-me un petó a la galta i jo també per fer-li un petó a la galta, però... sabeu allò que la gent comença a fer petons per la galta que no comences tu? (jo sóc de començar per la dreta, sempre). Doncs en aquest cas ens "interceptàvem" i ens trobàvem breument amb els llavis (en comptes de amb les galtes).

Llavors hi havia com un moment de dir "comorl?", com una sensació una mica desconcertant. Ell finalment no marxava (el V. em feia adéu amb la mà des del passadís), i es quedava al llit que hi havia a la dreta del meu. Ens posavem a parlar, no sé ben bé si del que havia passat o què, però hi havia com un sentiment que haviem entès que allò que havia passat esporàdicament, doncs estava comportant altres coses. Estavem parlant d'això quan jo em girava per mirar cap a l'altra banda del meu llit, a l'esquerra, i hi veia que als dos llits que hi tenia al costat hi havia més gent. Una d'aquestes persones era la R., la xorbi del G., que estava al·lucinant amb la conversa. El G. no se n'havia assabentat que hi era, i en aquell moment jo li feia un senyal amb el cap perquè hi dirigís la mirada i veiés que hi havia més gent escoltant la nostra conversa.

En aquell moment el G., es posava a parlar més explícitament del que estavem parlant entre tots dos, amb la veu projectada cap a la R. per tal de dir-li clarament que havia passat que estava sentint alguna cosa per mi, que les coses estaven així. No sé què feia ben bé la R., però astorada ho estava segur. El G. li etzibava tot allò i seguidament es ficava més endins al llit, més tapat, i m'allargava la mà perquè li agafés.

Necessito anar-me'n de vacances, o en el seu defecte veure moltes pelis d'acció, oi?