No hi ha Sol, però tampoc núvols que tapen el cel. Tot plegat resulta estrany.

El cel no és fosc, no hi ha llum però continua vegent tot el que la rodeja. Comença a caminar sense por de caure.

Aleshores veu aparèixer d'entre el no-res una figura semblant a ella, sense nom... No té por, es queda parada mentre la figura se li acosta i se li planta davant. S'assemblen però no són iguals, l'altre té els ulls blaus, grans però tristos.

Es pregunten i es responen amb la mirada, ningú sap res de ningú.

Sense parlar es van allunyant, separant-se i seguint camins diferents, són diferents.

Ella arriba fins a una espècie de barrots que li tallen el pas. A l'altra banda hi ha més figures, semblants però no iguals a ella que la miren encuriosits i fins i tot amb por.

Una figura més xicoteta s'acosta als barrots i la mira; desprès torna al seu lloc corrents i agafa de la mà a una altra figura més gran.

Una veu les allunya a totes del seu camp de visió. No ho entén bé, que significa que el zoològic humà tanca les seues portes fins demà?

Baixe de la paret d'un bot, en el que m'hagera pogut trencar una cama perfectament, i continue caminant sigilosament amb compte de no fer cap sorollet.

En aquest moment una estranya pluja comença a caure i mire cap al cel, això és el que li fa falta per a girar-se i descobrir-me rere seu. Escapa, i no em dona temps a seguir-lo.

Torne a casa, aquesta vegada utilitzant la porta, i em refugie entre els llençols mentre les gotes de la pluja cauen formant serps per la banda de fora del cristall.

Estic cansada, llàstima no haver atrapat aquell somni.

“On estic?” es diu a si mateixa mentre s’asseu a la vora d’un mar verd alga estranyament brillant i net.

Però, és una pregunta estúpida perquè una persona no es pregunta aquestes coses dins un somni.

I es sent feliç, mullant-se les puntes dels dits a l’aigua fluorescent i esguitant amb les mans al gos que sempre hauria volgut tenir.

Però llavors sent un soroll insistent i intenta ignorar-lo, però al final es converteix en un soroll tan molest i impertinent que li martelleja el cervell.

Aleshores obri la porta dels somnis de mala gana i deixa que s’hi escolen primer i li deixen espai per traure la mà i apagar el despertador.

La matinada treu el cap curiosa per la finestra entrant a veure-la abans de demanar-li permís. I mentre la llum del Sol va il·luminant cada racó de la seua habitació de llum daurada i reflectint-se en els rínxols despentinats que li cauen per damunt la cara, ella es perd entre l’estupidesa dels llençols que semblen convidar-la a entrar al món fantàstic un cop més.

Se’ls fa estrany estar-se així, abans no havien tingut que buscar les paraules exactes per a dir... res.

No tenen res que dir-se? Si, tenen moltes, moltíssimes coses que contar-se. Tal vegada siga aquest el problema, però...

Fins ara només havien sigut amics i res més. Tenen por, dubtes i preguntes.

Massa coses, massa diferents, massa confuses.

Cadascun d’ells dos pensa i planifica el gest més simple abans de realitzar-lo. També mira, atentament, el gest que fa l’altre i tracta de no avergonyir-se si ell o ella alça els ulls i se’ls troba mirant.

Tantes emocions barrejades en un còctel tan irresistible que qualsevol voldria provar.

Llavors un dels dos acosta la mà, frega la de l’altre i l’altre li l’agafa.

Tremolors, nervis... però, ja no hi ha preguntes, ni dubtes, ni por.

Un simple contacte a posat ordre allà on no hi havia.

No és meravellós?