Ja n'he parlat altres vegades, però em sembla que no és aquest el camí per arribar a una solució al problema. És més, em sembla que és la manera de no arribar a la solució. Sembla com si el què s'està buscant és trobar raons per escalfar l'ambient. O potser sóc jo qui ho veu així. El fet és que trobo a faltar veus libaneses que es declarin de manera clara en contra d'aquesta actitud continua contra Israel, no per negar l'evidència, sinó per aconseguir arribar més lluny.

Mentre el Primer ministre afirma que el Líban serà l'últim país que negociï amb Israel, i el President diu tres-quarts del mateix, Hesbol·là es permet negociar sense problemes l'intercanvi de presos i cadàvers amb l'Estat veí, apropiant-se del rol de l'Estat, i donant la raó, de passada, a qui pensa que Israel va atacar Hesbol·là, i no el Líban.

Egipte, Síria, Jordània han estat capaços de negociar amb Israel. Hesbol·là també. I el Líban, per què no? Seria la manera de mostrar les bones intencions, fins i tot abans que Israel compleixi la seva part dels acords (retirada de la zona ocupada, interrupció de les violacions de l'espai aeri libanès...). Però aquí sembla que negar que Israel és l'enemic és la cosa més greu que pots fer...

Es tracta, evidentment, d'una bona notícia, però de mica en mica, el to de victòria d'Hesbol·là es va convertint en una cosa una mica desagradable, i la raó em sembla bastant senzilla: Hebol·là ha demostrat que està disposat a fer el què calgui per defensar la llibertat, fins i tot negar-la als seus conciutadans. Caldrà esperar les celebracions posteriors a l'intercanvi, però m'imagino que les imatges seran bastant lamentables. Esperem que m'equivoqui!

Al mateix temps, a Israel hi ha qui parla ja d'un possible atac d'Hesbol·là després de l'intercanvi de presos, per venjar l'assassinat del que havia estat el seu cap militar. Són informacions que només pot contrastar-les el temps. Veurem què hi diu.

Avui ha d'haver-hi també la primera reunió del nou consell de ministres. Una barreja de colors polítics que pot ser molt positiva si es posen les piles per treballar per al país, o molt negativa si es dediquen a defensar els seus interessos. També és el temps qui ens dirà com acabarà.

Ja fa dies que hi ha notícies contradictòries en relació al nou govern que hauria de conduir el Líban fins les properes eleccions (previstes per a l'any 2009). Avui sembla que la cosa està molt a prop d'arribar al final, i aconseguir per tant una nova peça per a la construcció d'un Estat normal. Tant de bo! Amb una mica de sort, demà podrem dir que ja tenim president i govern. Tot un èxit!!

Aquests mesos hauran demostrat l'esperit de servei que tenen la majoria dels polítics libanesos... és a dir, més aviat poc. Han passat per davant dels interessos del país els personals i els dels diferents partits. És comprensible que cada comunitat vetlli per a la gent que la forma, ja que el país està constutït en comunitats. Però més criticable és que les decisions es prenguin per raons personals.

Un cop més, davant esdeveniments com el que pot porduir-se ben aviat, algú dirà la tant utilitzada expressió: ha guanyat la democràcia. I un be negre (per dir alguna cosa que no soni massa malament)! No ha guanyat la democràcia, de la mateixa manera que no hi guanya el poble després de les diferents eleccions en països occidentals. I guanya poc una majoria que ha recolzat els guanyadors (en el millor dels casos) i hi guanyen molt els guanyadors. Però el poble, res; i la democràcia... millor que ho deixem.

Aquí no sé qui hi haurà guanyat. Per la senzilla raó que el fet de tenir un govern no garanteix absolutament res. De fet, hi havia un govern, i es vivia com si no n'hi hagués, de la mateixa manera que quan no hi havia president es vivia com si n'hi hagués. Un país curiós, que permet experimentacions polítiques impensables en altres llocs.

En qualsevol cas, tot això només ha de servir per uns quants mesos, ja que amb les properes eleccions caldrà formar un nou govern. Abans només caldrà retocar la llei electoral: un altre espectacle a la vista.

El títol fa referència a una cançó italiana, que repeteix això: paraules, paraules, paraules... Una bona cançó, que es pot utilitzar en moltíssimes ocasions per sintetitzar la majoria de discursos polítics (però que consti que no va dedicat al president Siniora, o com a mínim no de manera específica!)

- Ahir el líder d'Hesbol·là va fer un dels seus discurs on sembla que ofereix una certa possibilitat d'interpretar-lo positivament pel què fa referència a l'acord per crear el govern; en la mateixa línia, sembla que a can Aoun les coses s'estan movent per acceptar la darrera proposta del primer ministre Siniora, i finalment facilitar la creació del govern... alguns relacionen els dos fets amb la visita del president de Síria a París, i la intenció d'aquest d'arribar a la capital francesa amb la imatge de bona voluntat vers el Líban, acceptant arribar a l'acord necessari per a la formació del govern

- Tríploi (la ciutat libanesa situada al nord), continua estant en alerta màxima, amb incidents armats gairebé a diari. Grups radicals sunnites s'haurien instal·lat a la ciutat, i combatrien contra altres grups xiïtes i/o alauites...

- Hi ha acord entre Hesbol·là i Israel per a intercanviar presoners per cadàvers... Es presenta com una humil·liació per part d'Israel, que cediria després de molts temps a l'aposta feta per Hesbol·là. Mentrestant, Israel va emportar-se un pastor del sud del Líban després de la incursió d'un grup de soldats israelites...

- Per acabar de rematar el panorama, sembla que les possibilitats que hi hagi un terratrèmol per sobre dels 6 punts de l'escala de Richter en el sud del país són cada cop més elevades!

Ja veieu que la cosa està interessant!!

Fa uns dies la MA proposava utilitzar el futbol per solucionar les tensions entre les diferents comunitats libaneses en comptes de les armes. Podria dir que a partir del seu suggeriment va néixer la idea d'organitzar un campionat de futbol-sala, però no seria del tot sincer...

El fet és que el dissabte passat vàrem organitzar un campionat per a nanos de 10 a 14 anys. Hi van participar 8 equips. Volia aprofitar una de les fotografies que vaig fer per parlar de dues coses que no tenen res a veure entre elles, i que posar-les juntes gairebé em fa vergonya, però cal optimitzar el temps: el Barça i els refugiats de la guerra d'Iraq.

El primer tema salta a la vista: Portugal, Chelsea, Madrid i Liverpol. Són les samarretes que apareixen a la fotografia. És veritat que hi havia dos o tres nanos amb la del Barça, però també és veritat que aquests últims mesos el nombre de persones que juga a futbol amb la samarreta culé a Beirut ha disminuït de manera espectacular. És una simple constatció d'un fet, sense cap intenció de polemitzar. Però no deixa de ser trist perdre la presència (malgrat que sigui un aspecte secundària) arreu del món.

La segona qüestió necessita un aclariment. El noi que surt a la fotografia, a l'esquerra, amb samarreta blanca, és un iraquià que ha hagut de fugir del seu país per raons òbvies, i per altres que potser no ho són tant. La raó evident és la guerra (evidentment!). Ahir ens va estar explicant coses del seu país, i no deixa de ser sorprenent que quan parla del règim de'n Sadam Hussein (entre altres coses negatives) en destaca el fet que la vida a l'Iraq era totalment "normal", hi havia seguretat, pau i una relativa llibertat. Però hi ha un altre motiu particular de la seva fugida: el fet de ser cristià, que s'ha convertit en un problema a l'Iraq, que pot arribar a portar-te la mort,

Fa un mes, pensava en els milers d'iraquians refugiats al Líban de manera il·legal, que veien com el país d'acollida entrava en una fase similar a la que es viu en el seu país d'origen. Potser pot servir per relativitzar la duresa d'algunes vides...

La meva estada al Líban m'ha obert els ulls! (ara veig que podria haver posat el mateix títol d'ahir; i que no sóc capaç d'escriure seriosament ni la primera línia...).

Escoltant les reaccions als esdeveniments d'aquests darrers dies, i els comentaris de la gent durant el temps que porto en aquest país, he descobert (o per ser més sincer, m'he confirmat en el què ja havia vist estant a Roma especialment) fins a quin punt l'obsessió pel veí pot arribar a ser l'excusa perfecta per justificar tots (tots!) els mals propis. Sé que és un tema més delicat que els que tracto habitualment, per la senzilla raó que toca a tothom, aquí, i allà. Però no me'n puc estar, de dir alguna cosa que fa dies que rumio.

La justificació de molts mals libanesos, per una part -àmplia- de la societat es troba a Israel. Com ja he dit altres vegades, és evident que Israel ha fet algunes coses totalment inacceptables (no només en relació amb el Líban). Però això no justifica que tot hagi de girar al voltant del què fa, el què ha fet, el què farà i el què podria fer Israel. La falta d'acord entre les diferents organitzacions políiques no és culpa d'Israel. Els mals del ciutadà del carrer no són culpa d'Israel.

El nou president Suleiman va recordar que l'enemic és Israel i no els diferents grups polítics i/o socials. Que l'exèrcit ha d'assegurar la defensa contra les agressions israelianes (agressions que es repeteixen periòdicament en forma d'invasió de l'espai aeri libanès per part de caces israelians...). Però tot i que és evident que l'exèrcit de qualsevol país ha de protegir-lo de possibles agressions, insistir cada cop en què l'enemic és Israel no fa més que confirmar en el pensament de la gent que els problemes vénen, per tant del veí.

Cada cop que algú vol atacar a un oponent li llança que treballa per Israel (o pels yankees...). Cada cop que algú sembla que vol afluixar la tensió amb el veí del sud sembla que està tramant un acte d'alta traïció...

Des de la tranquil·litat que otorga la ignorància concreta del què passa en el rerafons polític dels països, em permeto dir que si es trenquessin tots aquests tòpics d'enemistats i es busquessin les bases per començar-los a solucionar s'arreglarien moltes coses. Però per fer això necessitaríem polítics honrats... potser quí està el problema.

I que constiq ue parlo d'aquí... ; )

Em sembla que va bé aquí recordar la frase de Joan Pau II referint-se al Líban: és un país missatge. I és que si aconsegueix la normalitat, serà efectivament un missatge per a la resta de països que han de fer front als reptes que des de fa segles ha tingut el Líban: la convivència real, pacífica i constructiva de diferents comunitats.

Avui el país ja té president. D'aquí a uns dies tindrà nou govern (ara el president ha d'escollir el primer ministre -ja es parla de Hariri junior...- i formar un nou govern on, recordem-ho, estaran representades les comunitats majoritàries). I d'aquí un temps modificarà la llei electoral per tal de recuperar una versió actualitzada de la llei de 1960 (la qüestió de la llei electoral sempre és important, però aquí hi ha més factors a tenir en compte que en d'altres països, ja que en cada territori hi ha diferents grups comunitaris...).

De cara a l'any 2009, hi haurà noves eleccions. Tindrem temps per veure si encara dura la normalitat. Esperem que les tensions necessàries en el món polític puguin produir-se en una certa normalitat, sense amenaces directes o indirectes d'utilitzar les armes per convèncer els altres camps.

Són molts els reptes que té per davant el nou president, i difícils. Molta sort!!

Podeu llegir l'article de reuters on explica el què suposo que llegireu demà a la majoria de diaris ; )

Tothom és conscient de la feina que queda per fer, però al mateix temps tothom és conscient també que aquesta oportunitat és la primera seriosa després de més de trenta anys. Alguns polítics van deixant anar en compta-gotes comentaris innocents, com qui no diu res, que recorden alguns detalls petits del què queda per fer. De la mateixa manera, tot i que s'ha insistit en el fet que no hi ha ni vencedors ni vençuts, també s'ha deixat caure el comentari d'algú indicant que el que ha sortit més beneficiat ha estat el d'aquí o el de més enllà.

Hi ha molta voluntat per aconseguir que el diàleg necessari no es converteixi en una nova excusa per enviar-ho tot a fer punyetes. Però queda clar a tothom que encara hi ha molt camí a fer. El nou president té feina per davant, i s'haurà de veure quines mesures pren; caldrà també veure la composició del mou govern (qui són els ministres del president...), i com acaba la modificació de la llei electoral del 1960. Finalment caldrà també veure com han influït (si és que influeix d'alguna manera) els últims esdeveniments en la intenció de vot de la gent...

Aquí es considera evident que aquest estiu serà el del retorn de molts libanesos (des del blog podem confirmar-ho!), i es confia en una bona temporada turística. O sigui, que com deia la Calín Semaan en el darrer comentari, els preus estan pujant de manera espectacular. Bona senyal!

Fins ara ocupava el càrrec de comandant de l'exèrcit, i va passar a ser candidat de consens fa uns quants mesos. Però ha calgut que Hesbol·là ensenyés les dents (i les intencions?), que trobés una oposició superior a la prevista (sembla ser...) i que el país estigués al límit de la guerra civil per a què els polítics reaccionessin.

Hi ha hagut cessions per totes les parts, s'han arreglat temes pendents. Però no és el punt d'arribada, sinó el de sortida. S'ha arreglat la crisis, però no els problemes que l'han causada. I la sensació que pot aprofitar-se l'ocasió per fer alguna cosa gran està molt present. Però hi ha també la possibilitat que tot plegat fracassi i es perdi una oportunitat boníssima. Esperem que entre tots els responsables (polítics i no, ja que aquí el poble hi té molt a dir) estiguin a l'alçada de les circumstàncies!

Avui he tornat a anar al nord, als Cedres, i per l'autopista, a cada poble, es veuen banderes libaneses per tot arreu i retrats del futur president. No es tracta només de coses oficials, ja que als balcons, als vidres dels cotxes també se'n veuen. I em sembla que no és (només) afecció per la persona en concret, sinó pel què significa el fet de tornar a tenir president.

Mabrouk!

De Les fotografies al Centre Ville

Tot el dia d'ahir va ser d'una animació molt diferent a la normal. Si els clàxons a Beirut no paren de sonar a qualsevol hora del dia (i sovint de la nit) ahir tenien un ritme diferent. La gent està de festa. El país està de festa. En quatre dies ha passat d'estar a les portes d'una nova guerra civil a les d'un acord que podria portar a una època de calma i estabilitat que fa temps que el país necessita. Sorprenent.

Ahir, abans de la final de la Champions League (aquesta vegada podia arribar una mica més tard, i no passava res...) vaig aprofitar per fer un volt pel Centre Ville. Per veure en directe com treien les tendes d'Hezbol·là, d'Amal i del Moviment Patriòtic Lliure (de Nasrallah, Berry i Aoun respectivament). Per veure també la gent que havia baixat al Centre Ville per recuperar la normalitat. Per celebrar en un ambient comparable (a petita escala, evidentment!) al de la caiguda del mur de Berlín. Alguns estaven reanimant els locals morts després de més d'un any sense vida, d'altres recomençaven a vendre postals pel carrer, quatre o cinc emisores de televisió entrevistaven a la gent...

La pregunta d'ahir era fins quan penses que durarà? i la resposta estava entre un apagat no gaire, fins a un esperem que sigui definitiu, passant per un simple fins les properes eleccions. En qualsevol cas, ara és el moment de fer l'escapada al Líban abans que torni a ser una destinació turítica de primer ordre o ...

Avui és un dia de declaracions, de llegir el què ha dit cadascú. Però, com passa sovint amb els polítics de mig món, un mateix podria escriure les declaracions de la majoria dels polítics: no és el moment de manifestar-se en contra de cap acord, però cal afegir sempre un matís que deixi oberta la porta a una justificació si la cosa fracassa, sense que sembli que no es confia en l'èxit de l'acord, evidentment, si tothom fa el què ha dit, cosa que per altra banda tothom té interès de fer i blablabla.

Fa molt de temps (o com a mínim han passat moltes coses des d'aleshores) deia que la normalitat és dolenta per als mitjans d'informació. És una qüestió estadística: si hi ha guerra, es multipliquen els clients per deu; si hi ha pau es divideixen per deu... Doncs benvingut el dia que hagi de deixar el blog perquè tothom (qui vol) coneix el Líban, i perquè no hi ha notícies importants per explicar!

Ja és, doncs, oficial: acord per l'elecció del president -el general Michel Sleiman- el proper diumenge, després de mesos sense president, la creació després d'un govern (d'unitat nacional?) en el que l'oposició té una tercera part dels ministres per poder bloquejar les decisions que consideri inapropiades i l'adopció de la llei electoral modificada (a partir de la de 1960) i la convocatòria d'eleccions (previstes pel proper any, i per tant possiblement acabin fent-se quan tocava).

Les reaccions no s'han fet esperar: s'estan desmuntant els campaments organitzats per l'oposició des de fa més d'un any en el centre ville de Beirut (el d'Hesbol·là serà l'últim...),. focs artificials en el poble del general Sleiman, els botiguers del centre ville han sortit al carrer per festejar la tan esperada notícia...

Queda saber si s'ha dit alguna cosa finalment de les armes d'Hezbollah, tot i que sembla que simplement s'ha acceptat (per ara) el compromís de no utilitzar-les a l'interior, amb fins partidistes i dedicar-les només per a la resisitència.

Molt interessant també la notícia de l'inici de les converses entre Síria i Israel per establir una pau entre els dos països i solucionar el conflicte del Golan! Si tot això acaba bé, realment haurà estat un dia històric! (prefereixo un cop més passar per ingenu que per desconfiat!)

El Líban està vivint un moment que podria ser l'equivalent a la famosa transició espanyola, o simplement un moment més en l'escalada de violència. Ara per ara totes les opcions són possibles. El futur que té per davant el Líban és totalment incert, en mans d'una quinzena de polítics, cadascun d'ells amb una història darrera digne d'una pel·lícula. Hi ha els líders de les milícies de les què parlava ahir, els homes que s'han enriquit a base d'utilitzar el poder polític, els militars que han intentat conduir el país cap on ells han volgut, els representants de Sïria i Iran...

Ara és el moment de tancar l'aeroport definitivament, i deixar a tota aquesta tropa gaudint de Qatar durant una temporada. Llàstima que no hi hagi anat també en Nasrallah (per culpa d'una ordre de búsqueda de la interpol...!)

Una classe política meravellosa, encantadora, com podeu veure. Mentrestant, el ciutadà normal fa com si no passés res, com si res no hagués passat, i com si res no hagués de passar. Com sempre. I així tenim una nova temporada turística enviada a fer punyetes (bon moment per venir, si l'aeroport estàobert!), l'economia tocant fons des de fa temps, la gent jove buscant totes les possibilitats per tocar el dos com més aviat millor...

No sé fins a quin punt la notícia de les converses que s'estan realitzant a Qatar ha aparegut en els mitjans de comunicació de fora del Líban, però ja podeu imaginar-vos que aquí s'està seguint amb considerable interès. Per què? Doncs quan he comenaçat a escriure tenia claríssim que és perquè s'espera que en surti alguna cosa bona per al futur del país... però he tardat massa en escriure'l, i ara ja m'ha sortit la visió crítica, i no ho tinc tant clar. No tinc clar que la gent pensi que en sortirà alguna cosa realmanet positiva. I tampoc tinc clar que en surti realment una cosa positiva.

I la raó no és pur pessimisme. La raó és que ja estan encallats en el tema principal (des del meu punt de vista) per a la normalitat del país: les armes d'Hezbollah. Per als prosirians (pro iranians, anti israelians, anti americans i tot el què hi volgueu afegir) les armes d'Hezbollah no només no són cap problema, sinó que són l'única cosa que pot salvar el país. Per a la resta, l'existència d'un grup armat fora de l'estructura de l'exèrcit, i quan en teoria les altres milícies s'han desarmat, només podria tenir una justificació si fos per defensar-se dels atacs d'Israel, però després de la demostració de la setmana passada aquest argument és força criticable.

L'acord en els altres temes (president i llei electoral) no passa de ser un acord polític, mentre que el de les armes és molt més que això, i caldrà esperar per veure si s'arriba a una mena d'acord, i, si no, quines conseqüències porta.

Aquesta és la impressió que em produeix el què es va sabent de les negociacions al Líban. Ahir la delegació de la lliga àrab va parlar amb tots els representants polítics, i avui han de marxar d'excursió cap a Doha (Qatar) per passar-hi uns dies negociant sobre la llei electoral, l'elecció del president, el tema de les armes d'Hezbollah... Missió Impossible? Doncs sembla que no, i això és el què, sense voler ofendre, considero solució libanesa. Consisteix en obviar el problema de fons per solucionar el problema visible. Amb una mica de sort algú està treballant per a què s'arribi amb el temps a una solució real als problemes reals. Temps al temps!

Per cert, amb tanta història havia oblidat de parlar dels "danys col·laterals"... En el meu cas, molt poc dany, i bastant col·lateral: he dit diverses vegades que l'única cosa que has d'evitar és estar en el lloc equivocat en el mal moment. Doncs bé, després que algú d'Hezbollah es referís a mi com un hash (la persona que ha fet el pelegrinatge, en el cas dels musulmans, a La Meca) he decidit deixar la barba per a millors ocasions, no sigui que tot i estar en el bon lloc en el bon moment algú pensi diferent : )

Com podeu veure, les fotos tornen a ser normals... És el meu suport a la normalitat!

Bona notícia pel país, que veuria com s'acaba una situació que fàcilment hauria pogut degenerar en una guerra civil. Però cal veure si hi haurà solució pel problema que va portar el govern a prendre aquestes mesures. Alguns membres de la majoria parlamentària han parlat aquests dies del tema més important: el desarmament d'Hezbollah. Per ara no se sap si entrarà d'alguna manera en l'acord que s'estaria preparant amb la delegació que ha enviat la Lliga Àrab.

Per celebrar la decisió del govern ahir hi va haver, de nou, mitja hora de trets que a molts va prendre per sorpresa, i va fer pensar precisament el contrari: que s'havia desencadenat una nova etapa de la crisis, possiblement l'última.

A partir d'ara em proposo canviar el to del què escriuré al blog. Fins a nou avís la normalitat s'ha establert al Líban, i per tant al blog. Això vol dir que molts dels lectors d'aquests dies desapareixeran... bona notíca! Podré tornar a parlar de la quantitat de llocs meravellosos que té aquest país, de les meravelles de la seva cultura gastronòmica, dels espectacles que ofereix la natura i d'un llarg etcètera.

L'aeroport ja està obert: passeu, passeu! No diré que s'han acabat els problemes, però m'he contagiat de la filosofia libanesa, que quan veu una possibilitat de fer vida normal s'hi llença de cap. Potser és la pachorra de la que parlava la MA en el seu comentari d'ahir. Només espero que ara no s'obri un debat sobre els meus defectes ; )

Aquests dos darrers dies la situació s'ha refredat. Ahir no hi va haver cap incident (remarcable), l'exèrcit ha pres el control del país i ha anunciat que impedirà la presència d'elemnts armats al carrer. Això seria el titular... però la realitat varia una mica, ja que el què no diu és que l'aeroport continua tancat, la frontera oriental amb Síria també, torna a haver-hi connexió amb Xipre per mar per poder marxar del país, alguns estan fent l'agost portant a gent cap a Damasc per sortir del Líban, etc.

La situació no és normal, ni molt menys. Cadascuna de les parts s'ha consolidat en la seva posició després de l'ofensiva d'Hezbollah i els seus aliats. Per aquests es tracta de recuperar la presència política que el govern els ha pres, però la manera que ha utilitzat ha fet descendre de manera alarmant la popularitat que podia tenir. Per als altres es tracta simplement d'un intent de cop d'estat, tot i que la intransigència en alguns temes fa encendre els ànims de l'oposició. I ni un ni l'altre sembla preparat per començar un diàleg seriós. Diàleg potser impossible, ja que cadascú demana el què l'altre no està disposat a donar: les armes (en sentit ampli) d'Hezbollah; el poder del govern.

Algú ha demanat dimissions del govern, noves eleccions, un govern d'unitat... però si els problemes no es resolen abans, de què servirà tot plegat? No és casualitat que no hi hagi president des de fa 5 mesos, que el parlament no s'hagi reunit des de fa ..., que hi hagi ministres dimitits (que continuen cobrant)... És l'estat fantasma reflex d'una societat que no s'aguanta per enlloc.

Malgrat tot, pot arribar-se a un acord? Si en algun país és possible, és precisament aquí, on pràcticament tots els polítics han canviat els amics pels enemics, sense cap problema. Però això no resol res, només ho dissimula.

Em pregunten en un dels comentaris si és possible venir a estudiar a Trípoli... Bona pregunta. Per aquest estiu la cosa podria sortir barata econòmicament, però cara en altres aspectes. O no. El problema és si es pot esperar fins l'últim moment per decidir-se. En principi no és el millor moment per venir, però cal esperar les properes setmanes per veure com evoluciona el conflicte.

Canvi d'escenari, canvi de discurs. A veure què passa.

Per altra banda, l'aeroport continua tancat, igual que la frontera amb Síria per la carretera de Damasc (a l'est del país), fet que provoca un aïllament considerable de la resta del món. Pel què m'ha arribat hi ha hagut un cert rebombori amb les tenistes que es trobaven al Líban en el moment en què van començar els problemes. És curiós (i no ho dic per mi, que no tinc intenció de marxar si les coses no es compliquen realment) que de tots els espanyols que hi ha per aquí la premsa només s'hagi ocupat d'aquestes tenistes, provocant, de passada, que altres ciutadans hagin reclamat el dret a ser trets del país per l'ambaixada, com si fos una agència de viatges. Viatjar al Líban la setmana passada tenia el seu risc, i qualsevol persona que decideix venir ha de ser responsable de la decisió presa. L'ambaixada procura ajudar en situacions com aquesta, i organitza l'evaquació quan lasituació és realment greu, però anar amb més exigència em sembla una falta de responsabilitat, i de respecte envers la gent que treballa a l'ambaixada!

Els palestins són en la seva majoria sunnites, com a Aràbia Saudita, per exemple. Fet que els posa, potencialment, enfront d'Hezbollah. De fet, fins ara Hezbollah es dedicava a controlar els voltants d'alguns dels camps de palestins. El problema és que entre els palestins hi ha una divisió (la mateixa que hi ha entre els palestins que encara són a Israel: un grup més radical i un altre en teoria més obert al diàleg, fent una gran reducció...).

Fins ara, els palestins no han aparegut en els problemes d'aquests dies. El mateix es pot dir dels cristians (que també es troben dividits: la major part en el grup pro-governamental, i la resta seguint al general Aoun, al costat d'Hezbollah).

L'evolució dels incidents depèn, en gran mesura, del paper d'aquests dos grups. Si aconsegueixen quedar-se fora del problema encara pot aturar-se. Si els incidents s'escampen, i palestins i cristians hi entren, el problema es converteix en una guerra civil. De fet, els drusos fins ahir havien quedat també al marge, però ja no es pot dir el mateix (la responsabilitat, sembla, cal buscar-la més en la provocació d'Hezbollah que a la iniciativa drusa).

Hi haurà una intervenció estrangera per frenar l'ofensiva d'Hezbollah i assegurar una calma real, o les coses s'aniran desmadran de mica en mica? Hezbollah reduirà el to i la violència de le sseves acccions permetent un diàleg que porti a una situació més normal? S'haurà d'esperar. Però una solució ràpida em sembla que seria una no-solució a mig i llarg termini.

La fotografia està feta a Rebound, on jugo cada diumenge un partidet (hàbit adquirit des de fa uns 20 anys!) La imatge potser no és prou clara, però a la televisió oferien el combat al Chouf. Mentrestant la gent juga a futbol. Indiferència? No. Més aviat supervivència, encara que només sigui mental.

Per altra banda, Egipte proposa enviar tropes àrabs per evitar més enfrontaments; mentre Joumblat (líder drus) demana a tort i a dret que els problemes polítics i personals no impliquin lluita al carrer. Potser és massa tard.

Demà, més.

Fotos (meves) de l'11 de maig a Beirut

Després de quatre dies de problemes intensos, avui Beirut (i el Líban en general) torna a respirar. Han estat hores d'angoixa i por. Per alguns,  de por pensant que no es descontrolés la situació. Per a d'altres, de por pel què ja estava passant.

Aquest diumenge ens hem llevat amb Hezbollah que abandona el carrer i la majoria (el govern) que accepta la decisió de l'exèrcit d'anul·lar el cessament del general responsable de la seguretat de l'Aeroport Internacional de Beirut.

Aquest general havia estat acusat per part de Joumblat i del govern de permetre que Hezbollah controlés l'AIB. En canvi, Hezbollah deia que era un inconvenient per als qui volien convertir l'aeroport en base de la CIA, FBI, Mossad, i que per això el govern el va fer plegar.

Després de la passejada matinal per veure la situació real, puc afirmar que de normal la situació no en té res. Continua havent-hi carrers tallats (fins i tot n'hi ha de nous!), l'exèrcit està absolutament per tot arreu, i molt poca gent ha sortit pels carrers propers a la zona afectada pels alderulls. Hamra, per exemple, està mig buida de gent, si no es té en compte els militars i la gent d'Hezbollah (gent, no milicians!)

Aquests dies, escrivint al blog, he de fer  un esforç per evitar les coses a les que m'he acostumat i intentar explicar el què passa tenint en compte la visió que es té des d'occident. No és fàcil, en general, i menys encara en una situació com l'actual.

Si a les notícies es veuen les imatges d'aquests dies, és normal equiparar la situació a una guerra. El problema (i jo no hi havia pensat fins ara) és que la majoria no sabem què és una guerra perquè no n'hem viscuda cap. I per tant ens hem fet una idea determinada, i tot el què sona a guerra ens imaginem que ha de complir aquestes espectatives. Per entendre'ns: en una guerra hi ha bombes i trets, ferits i morts. Però si tothom fos possible víctima dels trets i bombes els morts haurien de ser centenes de mil cada dia. I aquí estem parlant d'una vintena.

La gravetat del què està passant al Líban no és tant pel què ha passat, sinó pel què podria passar en el futur immediat. Si tot quedés en el què ha passat fàcilment quedaria més o menys oblidat.

Això vol dir que no passa res? No, evidentment. El què vol dir és que hi ha molta gent que està fora de perill. Moltes zones on es pot fer vida normal. Aquest matí, per exemple, he estat a Hassroun, al costat del poble dels Cedres, i he visitat el bosc de cedres de Tanourinne (que per cert, és impressionant; us deixo la foto per fer-vos enveja...). Incidents? Cap ni un. Senzillament hem hagut de canviar el recorregut per evitar Trípoli, on hi havia incidents.

Espero haver resposta algunes de les preguntes que m'heu fet...

El combat (em sembla que es pot utilitzar aquesta paraula sense perill d'exagerar) que hi ha hagut durant les últimes hores a Hamra, un dels barris cèntrics de Beirut majoritàriament sunnita, ha acabat amb la victòria dels milicians d'Hezbollah (partit polític xiïta, dirigit per Hassan Nasrallah). En altres zones del país encara hi ha incidents entre partidaris del líder sunnita Rafic Hariri (membre de la majoria que governa el país) i membres d'Hezbollah, Amal (un altre partit xiïta) i d'altres grups de la oposició.

Les cases d'alguns dels líders de la majoria, Hariri i Joumblat (drus) han estat atacades o encerclades per membres de les milícies de l'oposició; el grup de comunicació de la família Hariri ha estat atacat en diferents llocs; l'aeroport continua aïllat degut a les barricades fetes per Hezbollah a la carretera que l'enllaça amb Beirut.

A hores d'ara hi ha reunions que haurien de portar a una reacció per part dels membres del govern. Es parla de la dimissió del Primer Ministre Siniora (sunnita) per deixar pas a un govern de transició o similar. Però tampoc és descartable una reacció en sentit contrari, d'oposició a Hezbollah. El què sembla clar és que l'exèrcit tindrà un paper important en els propers dies, ja que darrerament és l'única institució de l'estat que encara funciona mínimament. De fet, fins ara, s'ha limitat a evitar que els problemes siguin més greus, i que s'estenguin a d'altres zones.

Per acabar, malgrat tot el què he dit, ara mateix es tornen a sentir trets i explosions des d'Ashrafieh (barri cristià, a l'est de la ciutat). Possiblement vénen de la zona de Sodeco, en el límit de la part occidental de Beirut.

Balanç? Buf... D'entrada cal dir que no hi ha una font d'informació totalment fiable, amb la qual cosa t'has de limitar a comparar, i decidir què creure. Però seria més o menys 8 morts, zones en mans d'Hezbollah, la cadena de televisió de'n Hariri (sunnita) ha deixat d'emetre, i gual que l'emisora de ràdio; l'aeroport continua tancat; comença a haver-hi desperfectes importants en algunes zones de la ciutat; gent que surt de casa per anar a una zona més tranquil·la.

Però la vida en d'altres zones (com la meva) continua amb una normalitat relativament normal (si em permeteu l'expressió)...

Espero poder oferir una imatge de Beirut amb les zones més afectades pels incidents per poder-se fer una idea més encertada de la realitat.

Avui he seguit per primera vegada una conferència de premsa del líder d'Hezbollah, Nasrallah. I després d'escoltar-lo em vénen molts coses al cap. La primera, i la més important, que Hezbollah es basa en una lògica, com a mínim, diferent de la que coneixia fins ara. Com a màxim, absurda. Les reaccions no s'han fet esperar, i ara mateix hi ha incidents a molts llocs...

Intentaré fer un resum del què ha dit, afegint alguna explicació que considero necessària:

1.- Hezbollah té la missió de defendre el Líban de l'enemic (Israel, Estats Units...). A partir d'aquí, tot el què vagi contra les armes, la gent o les infraestructures d'Hezbollah passa a ser un acte de guerra, una traïció, una amenaça... I qualsevol mà que intenti tocar alguna d'aquestes coses "serà tallada".

2.- Quines coses s'han intentat tocar? El control de l'aeroport (les càmeres que es van trobar fa uns dies que controlaven una de les pistes, i el general responsable del control), la xarxa de comunicacions que té Hezbollah per permetre la resistència i les armes.

3.- Hezbollah no pot quedar-se indiferent davant aquests atacs contra la resistència portats pels seguidors dels EEUU, i ha hagut de sortir al carrer de manera cívica per defensar els seus drets...

4.- No és una guerra, el què anuncia Nasrallah, perquè no pretén utilitzar les armes per a l'interior, però sí que afirma que s'ha entrat en una nova etapa...

5.- Hi ha dues possibilitats: dialogar (com proposava el president del Parlament Berri) o ...

Clar, no? Per aquí tots bé ; )

És difícil comentar la jornada d'ahir. D'entrada perquè cada part diu coses diferents (no només en relació a les responsabilitats, sinó als fets mateixos). El què sembla clar és que Hezbollah ha ensenyat la cara real, i els seu objectiu. Si he de donar un nom al què va passar ahir, diria que és una revolució, o un cop d'estat, o alguna cosa similar: la voluntat de canviar el poder a partir de la força, la intimidació i la por.

Si s'ha acabat? No. Per ara. Si el final està aprop? ... Depèn de què s'entengui per final i per aprop! La cosa bona del Líban és que és capaç de fer vida normal en unes condicions del tot anòmales: sense president, sense un govern operatiu, sense parlament, sense aeroport... La vida continua. La cosa negativa, és que aquesta manera de fer com si res no passés porta a minimitzar coses realment greus.

Seguirem atents a veure què passa avui. Per ara, encara hi ha algunes carreteres tallades, l'aeroport segueix tancat, els vols cancel·lats... A veure!