M'explico. El meu marit es va llegir no fa gaire la «meva» novel·la de romans, això li va fer venir curiositat sobre la figura de Ciceró i va acabar amb ganes de llegir el seu tractat d'oratòria (i no, el meu marit no és del gremi, però amb el seu temps lliure cadascú fa el que vol). Vam buscar-ne una versió catalana (no li venia de gust llegir-lo en castellà) i només vam trobar l'edició bilingüe de la Fundació Bernat Metge, publicada entre 1929 i 1933: són els tres volums de la foto de la dreta, l'adquisició de dissabte. Semblen molt ben conservats («ja no treballen amb papers tan bons», diria algú) i no hi he sabut veure cap indici que es tracti d'una reimpressió, tot i que encara no m'ho acabo de creure.

En fullejar el llibre (després d'haver-li tallat les pàgines, com abans), del primer que em vaig adonar va ser que les convencions tipogràfiques eren diferents de les d'ara, més «afrancesades». Si feu clic per ampliar la imatge de l'esquerra i us hi fixeu, veureu els espais dobles després dels punts i els espais fins de les cometes i els parèntesis, coses que habitualment només em trobo quan algun Word s'embolica i es pensa que el català és francès. És curiós veure com fins i tot aquestes punyetetes nostres evolucionen...

Canviant de tema, continuo molt atabalada i sense gaire temps per escriure apunts amb una mica de cara i ulls, però amb el Twitter vaig deixant enllaços i cosetes a la columna de la dreta, com potser ja heu vist.

M'agradava quan la carpa estava a la Plaça Catalunya; també era més gran. Però ara, quan t'hi acostes, es veu el contrast del blanc amb la Catedral grisa i gòtica de marc immillorable, el que queda de murada que l'enrevolta, i l'acolorida ondulació del sòtil del Mercat de Santa Caterina de fons: és un conjunt perfecte. Hi he anat tres dies seguits, i cada vegada m'ha agradat més; tant, que volia comprar poc, però no ho vaig saber evitar. També m'ha agradat la distribució de l'espai, molt millor que la nostra de Palma, així com la disposició dels llibres, que també estan més ordenats. Per això no entenc algunes crítiques (per exemple: 1, 2, 3, 4, i n'hi ha un parell més), sobretot les més ferotges -són molt injustes- d'algunes blogs literats i literaris els quals la curiositat m'ha empès a llegir (per cert, de Mallorca n'he trobades poques cròniques: aquí, aquí, aquí i aquí). Al contrari, m'ha agradat com estava muntat tot, tant, que a Palma n'haurem d'aprendre exemple en un parell de coses per si de cas, n'he fet un parell de fotos.

Demà, a aquestes hores, tancarà la present edició de la Setmana del Llibre. La plaça de la Catedral recuperarà la vista usual de cada dia, l'amplitud que té, i la façana gòtica no tendrà cap obstacle que n'impedeixi la vista, pensaran alguns. Obstacle? Els llibres mai ho són. Més que res, durant una setmana, n'hauran estat un bon complement. I fins l'any que ve.

El repte, ara, és que l'edició de l'any que ve superi la d'enguany. Mentrestant, fins diumenge encara hi ha temps de passar per la Setmana de Barcelona, al Pla de la Catedral.

Però el més important d'un esdeveniment d'aquestes característiques és el fons, més que no pas la forma, i aquí és on crec que el paper de la Setmana necessita afinar-se una mica: si és una mostra de llibre en català, no hi hauria d'haver tot (o el màxim) que s'ha editat en català? Està bé que hi hagi fons que no és de plena actualitat i que costa d'aconseguir, o que ni tan sols recordes que es va editar (com diu el Llibreter a «Setmana del Llibre en català»), però també hi hauria d'haver les últimes novetats. I no sempre és així: d'alguns autors ho trobes pràcticament tot, d'altres alguna cosa, i encara d'altres dels quals no en trobes pràcticament res, no nou ni vell. I potser caldria augmentar una mica la presència de les altres literatures en català, tal vegada dedicant-los espais propis que els donin més visibilitat.

De tota manera, és bo que es faci la Setmana. Ni que sigui perquè els malalts de literatura que no podem passar per davant d'una llibreria sense treure-hi el nas per veure què hi ha puguem dedicar-nos al nostre vici preferit: remenar llibres a la recerca de qui sap quina lectura, recomanada, perduda, oblidada, desconeguda o, simplement, que ens cridi l'atenció per una coberta llampant. Jo hi he anat i he firat: un llibre recomanat, un que no sabia que s'havia traduït al català, un de coberta llampant, un de desconegut i un d'una escriptora de qui he llegit algun llibre.

I fins l'any vinent...

• Per jugar una mica amb les llengües via Internet, els de Linguamon  proposen el Pintallengües, una mena de Pictionary o Dicciopinta multilingüe: tries una de les paraules i una llengua més o menys exòtica de les que et proposen, fas el dibuix amb el ratolí, i envies a qui vulguis un missatge. L'altra persona rebrà un missatge de correu electrònic convidant-la a endevinar la paraula dibuixada i l'idioma en què està. Una manera de passar l'estona com qualsevol altra, o potser de despertar la curiositat per les llengües d'algun grup d'alumnes, o convidar-los a fer anar Internet...

Bon cap de setmana! (Si llegiu això a temps, és clar)