Sentiment de tardor boirosa

proper s’acosta des d’altres temps.

Darrera els vidres mira l’ infinit,

des d’altres vides recorda, i no gosa,

sentiments d’ànima blanca que tu ets.

Ànima blanca... vola !

Tendresa innocent sola,

en mig de gent i  festa,

sovint plora aquest pensament

quan recorda i ella viu aquell moment.

Solitud queda quan no es sent,

quan la vida arrossega a valent,

perquè ens menja el dia a dia,

sols dins de casa es queden muts

somiant aquells records perduts.

Ànima blanca que juga i perd.

Alegre... confiada... surt a carrer,

despullada, infantil i innocent

salta i  corre pel prat veí i verd

no es deix si cap cor la vol socorre.

S’acosta el llarg hivern fort.

Fred, gelat i per guarir cantant,

cançons tristes de vora foc,

perquè no ens veurem fins...

Qui sap perquè, quan ni com...

Ànima blanca plora....

Ja ho sabem que aquesta vida no és fàcil... més aviat gens fàcil. Però d’ ací a fer-la encara més complicada voluntàriament...

La paraula “perfum” prové del llatí... “per”  (per)  i “fumare”  (produir fum)  i feia referència a la substància aromàtica que desprenia un fum fragant en ésser cremat. Era utilitzat normalment  per despendre una olor agradable, tant per homes com per dones...

“el dolç perfum de la vida” podria fer referència a una flaire agradable que despendria la vida mateixa, durant el dia a dia, i potser motivada per l’entorn... per la família, els amics...  i seria una flaire... dolça, suau, agradable, encisadora i acollidora...

Tothom hem desitjat... somiat o  pensat en viure la més llarga etapa de les nostres vides envoltats de paisatges bonics, bucòlics i encisadors, agradables... Per a mi aquest paisatge podria ser perfectament un immens prat verd al aire lliure, a pagès o a vora mar... amb bestioletes pasturant per allí... o per aquí i per allà... Un lloc amb molta harmonia i tot ben planet i net... molts arbres, plantes i flors, i amb un cel blau net i transparent que voldria tenir els seus núvols tous i blanquets que haurien de ser d’ essència dolça... Els dies d’ hivern i a primera hora del matí, es deixaria envoltar per una boireta semitransparent de color gris claret que li donaria un “aire” com un xic romàntic... però cap al mig jorn, sortiria el sol com si tot l’any fos estiu... Els dies de pluja serien preciosos i deixarien un olor d’ambient net com aquella que poques vegades podem gaudir... M’hi passaria hores i hores veient com plou perquè m’encanta, i sortiria a ballar sota l’aigua cantant qualsevol cançó que em sortís del cor...

La meva casa tindria totes les comoditats imaginables i tots els luxes... inclús una gran piscina interior envoltada d’un gran i frondós jardí... és clar, un jardí també interior, i alguns nivells per diferents habitacions amb uns finestrals molt grans que proveirien molta claror a les estances de tot arreu i per tot arreu... Molt espai i molta claror... amb moltes plantes i molta aigua... en fi, seria una casa amb molta vida...

I la gent ?  Mira que n’és tot de bonic i no hi ha ningú... On son la família i els amics ?  Bona pregunta.... La família hi és... perquè sol ser intrínseca. Els amics... els amics potser alguns son un altra cosa.

Si. De ben segur que me’n sortiren molts “d’amics” (entre cometes) amb aquesta casa, amb aquesta finca tant gaudidora... però i ara ! On son els amics/ amigues de veritat ?  ...i digueu-me... què és doncs per vosaltres l'amistat ?

Els ulls plorosos… els ulls plorosos i no se perquè… si ho se…

Els tanco, no vull plorar… i s’ atapeeixen tant, tant... fins que rebenten…

Son les dotze de la nit. És fosc.

La tristor m’ envaeix fins el punt més alt... fins el punt màxim… no, no és el punt màxim... encara no ho és... encara no...  

Rebenten els ulls i esclaten les llàgrimes que llisquen per sobre la pell de la meva cara... ja saben lo camí... segueixen els passos d’altres cops... ja el saben lo camí...

Llisquen en silenci... una darrera l’altra... llisquen... i ploro en silenci...

No ho sap ningú... ningú ho sabrà...

És fosc... encara és fosc... son les dotze de la nit i ploro...

Quina llàstima que no es pot parlar... quina llàstima que tot es suposa...

En general aquest tipus d’interpretacions de la societat ens avisen de com tendim a considerar pragmàtic allò basat en les nostres preocupacions o interessos; tendim a veure com a purament simbòlic, aspectes com la ideologia, els rituals, els mites, els codis morals, etc. La saviesa atàvica queda substituïda per la direcció que els models visuals pretenen d’imposar, fins i tot en allò relatiu a la opinió pública o més ben dit en allò relatiu a la opinió publicada, ja se sap, en els diferents formats que l’evolució tecnològica ens ofereix.

De fet, doncs, el símbol tendeix cada vegada més a  substituir a la idea i per tant a les essències mateixes del pensament,  i aquesta no és pas una afirmació retòrica, val a dir, doncs,  que aquesta  simplificació porta a  un reduccionisme vital en les entranyes mateixes de la civilització. Deleuze[2], ens recorda com la filosofia consisteix encara en inventar conceptes. “Jo no he pogut mai ultrapassar la metafísica o contemplar la mort de la filosofia”. La filosofia per ell té una funció que entén com a perfectament actual: la de crear conceptes; “segons ell ningú l’ha poguda substituir, perquè el concepte comporta altres dimensions aquelles que hom percep i el seu efecte”, que són en definitiva las que a ell li interessen i no les imatges. De fet aquella crítica subtil a l’aforisme: “una imatge val més que mil paraules” la sustenta, perquè, com jo, creu que les sensacions i les relacions sobreviuen a aquells que les proposen  i els efectes desborden als sentiments i a tot allò que passa, el que difícilment pot ser un concentrat a la carta.

A ell li va costar moltíssim trobar el son aquella nit. Quan ja feia estona que tothom era a casa seva, i segurament tothom estaria dormint el sisè son, ell encara estava despert i una mica nerviós. Eren uns nervis estranys, diferents, sentia un nerviosisme una mica... excitant.... bo, bonic... i era com si tingués unes papallones donant tomets dins la seva panxeta i fent-li pessigolles...  

No podia dormir i només podia fer que pensar en aquella noia, tot d’una s’imaginava situacions divertides i romàntiques dins del seu pensament interior i va dibuixar un somriure als seus llavis gràcies a aquella bonica sensació que no es tenia sovint,  llavors pensà que potser s’havien conegut en un altra vida, en una vida paral·lela...  i que havien compartit coses molt boniques junts... i que tenien tant en comú com tota una vida... Aquella nit s’adormí pensant-la i va somiar amb ella...

- si ! abans estava tapada per un núvol... - respongué la Cris que l'havia estat mirant feia una estona, perquè ara li agradava més que abans veure-la i esperar-la cada mes... Sempre l'havia sentit molt seva, però ara encara la sentia més pròpia i a l'hora més compartida amb Campaneta... Això era molt bonic i es sentia molt be.... Però quan la va veure de nou, al donar el tomb a la casa va afegir... ) - oh ara esta més maca... i es veu més a prop !!! ... canviarà del 17 al 18 d' aquest mes ( i la Cris va pensar que llavors faria un mes just que somiaven llacets vermells molt bonics )

m'ha agradat llegir que m'escriu la meva Campaneta....  la resposta a comentaris...

( ara veig que aquest programa no em deixa afegir text... des d'ara he d'escriure als comentaris igual que ho fas tu )

tenim la mateixa batalla dins nostre…. sentim el mateix….

pensaments ............

noteta a Campaneta del 30/06/2008 al final............

Un nou comentari en l’entrada #97 “… a Campaneta…”

Ja se que he de continuar escrivint... “una nit qualsevol...”  que en si es part història d’una realitat barrejada amb pinzellades de ficció... Ara, si més no, aquests dies he de fer un parèntesi i he d’escriure a la meva Campaneta... perquè la recordo molt, se que ella em necessita i jo a ella també.

18/06/2008

Estimada Campaneta... Em fa por escriure el que sento, perquè no seré capaç d’ escriure-ho tant, tant i tant bonic com ho estic sentint dins meu… per un altra banda no voldria influir en cap pensament, en cap decisió…

... però ho escriuré perquè tot i que ho guardo dins el cor, molt ben guardat amb un llacet vermell... molt gran, molt encisador i molt bonic, i tot i que se que no ho oblidaré mai, no vull que el temps esborri cap instant preciós d’aquest quadre de colors vius... de la meva vida que hem pintat tu i jo... Campaneta... 

Fa uns dies vaig tocat el cel... Ahir vaig sentir que els nostres cors es tocaven...

Visc uns dies molt bonics... mai he viscut tant bonic des del cor. Mai, segur.

Em sento dins d’un núvol blanc de caramels de colors que volta alegrement d’aquí cap allà, surant sobre l’aire, guanyant inexorablement la força de la gravetat i desafiant tota llei de la natura... fent cabrioles i giravoltes fantàstiques com les orenetes a una velocitat increïble, i escoltant aquesta música de colors...

Aquest núvol esta al cel... ben dins del cel... i guarda la clau de la felicitat... La tinc... la tenim...!  Jo no se si la podré utilitzar. ( sospir )  Podrem ? Segur que es pot utilitzar de moltes maneres i potser no cal trencar res. M’agradaria fer-ho correctament i fer feliç a la meva Campaneta... tot sent-ho jo també... però vull que ella conservi tot el que ella estima i desitja... Si, ho vull tot, ho se.

No han estat uns minuts qualsevol... no... no es poden explicar... només es poden sentir... i ara ja no es pot fer altra cosa que recordar-los o reviure’ls ... no ho se encara. Si ho se. No ho se... Se el que vull però no se el que pot ser... No se si les coses són perquè són o perquè han de ser... Ho hem de parlar, Campaneta... El que si se és que els recordarem... segur.  Són ben guardats al lloc més privilegiat del meu cos, dels nostres cossos... al cor... dins d’aquell temple sagrat que és la nostra persona... Dic “Temple Sagrat” perquè és inexpugnable per qui nosaltres no el volem deixar-hi accedir... i nosaltres hem volgut, i no és profanar quan dos cors vermells es toquen... voluntàriament...  innocentment...

Veig papallones de colors per tot arreu, si... més de mil papallones de tants colors imaginables i dels inimaginables també... les sento al meu voltant i dins meu... al cap, al estomac, al coll, a les cames, als braços... i em fan tremolar dolçament... et recordes ? em fan tremolar per tu  mentre s’ acaronen per tot sobre meu i acaricien la meva pell... íntimament... tant íntimament... en un ball suau, lent, dolç, romàntic, acaramel·lant i silent... i a l’hora tant apassionat... escoltant aquella música que és l’ altre... i sentint les nostres olors... sentint les nostres aures blanques juntes... explotant dolçament... i  ens agrada perquè finalment l’hem trobat...

Sento que vull respirar poc a poc, cada cop més lentament per detenir el temps en aquest moment meravellós de la meva vida... de les nostres vides... i no puc fer-ho, no he pogut parar el temps... m’hagués agradat fer-ho... no volia marxar...  no volia...

Si. Tenim la clau de la felicitat a les nostres mans, dins aquest núvol... perquè la buscàvem i l’hem trobat. La tenim perquè sabem que ens calia tenir-la... ens calia als dos...

El cor és sentiment, no pensa... és alegria... és passió... és coneixement... és equilibri... és sabiduria...  El cor no sap del temps ni de rellotges... el cor viu el present...

******  20/06/2008

Un nou comentari en l'entrada #97 "... a Campaneta..."
http://crisberman.wordpress.com/2008/06/18/a-campaneta/
 
Autor : soc la silvia....:
URL :
Whois : http://ws.arin.net/cgi-bin/whois.pl?queryinput=80.58.205.44
Comentari:

Hola iaia.........soc la Silvia estaba llegint l`escrit de l´eduard quand diu que la Mary i l`Anne son molt amigues i per amb ell com si fossin un tresor, crec que ho es tenir un amic es un tresor, gran molt gran, fins i tot de segur que mes gran que aquells tresors que surten a les pel.licules de pirates que fan que es matin els uns als altres del valor que te, donçs mes gran encara i molt mes dificil de trobar, l´anne i la Mary son molt amigues, pero jo em preguntaba on es la linia que separa allo que diu : d´aqui aqui som amics i a partir d´aqui podriem començar a dir que començem a desitjar-nos fins i tot ja som amants i on es la linia que fa desdibuixar el carinyo de l´amistad del desig.........
 
Resposta de la iaia.-    Benvolguda “soc la silvia.... “, t’he de dir que he llegit la teva carta moltes vegades, més de deu vegades... més...  m’ha agradat rebre-la i és molt bonica, m’ha fet tremolar mentre la estava llegint avui des de els vols de les nou del matí... gràcies per escriure’m.

Si estimada “soc la silvia.... “, tenir un amic es un tresor, gran molt gran...  com tu mateixa ho dius, es veritat...  *** un tresor dificil de trobar i que quand es troba es bonic conservar.... *** doncs penso que es bo que ho facis.  Fes-ho !! Conserva’l !! Conserveu-lo entre els dos !!  Perquè, entre altres coses, no esta be deixar passar les oportunitats per davant teu sense aprofitar-les, n’hi ha poques d’oportunitats que siguin de veritat... com aquesta... de veritat de la bona... saps ? sense interessos, innocents... des de el cor...

És molt bonic veure el cor de l’altre obert de bat a bat... si ho és ! Et sents com si la persona que tens davant fossis tu mateixa, oi ? O potser és una mena de complement que et manca ? No ho se... Llàstima que no es pot fer gaire...

Al final d’aquesta resposta et diré que em penso del que em preguntes referint-te a l’ Anne i la Mary, perquè són tant amigues.-  ” l´anne i la Mary son molt amigues, pero jo em preguntaba on es la linia que separa allo que diu : d´aqui aqui som amics i a partir d´aqui podriem començar a dir que començem a desitjar-nos fins i tot ja som amants i on es la linia que fa desdibuixar el carinyo de l´amistad del desig..........” Però no facis trampa i no llegeixis directament el final.

tota aquesta historia que ens explica l´Eduard m´ha fet recordar uns moments de la meva vida que em van pasar fa uns ..........vols que te l´expliqui Iaia?

Si, t’entenc més del que et pots imaginar... i saps ? estic més que segura que en aquell moment, aquesta “xispa estranya”, aquell pensament...  potser també la va sentir aquesta persona tant dolça que tu em dius, en el mateix moment, en el mateix lloc... i per això que va començar aquesta amistat que teniu... i que segur que continuarà perquè els dos us heu sabut respectar l’un a l’altre, en les vostres alegries i silencis, en els vostres espais i en la distància o la proximitat, ... us heu respectat en la vostra família i en els vostres moments... en els íntims i públics... segur que ho heu fet... ! oi ?  i ara jo et preguntaré... ¿ i no és bonic això ?  Si heu continuat aquesta amistat durant un any, no heu perdut res, tot lo contrari... hi heu guanyat !!! ... i penso que el més bonic d’una amistat és que sigui de veritat.

Vam començar una amistad estranya, per les circumstancies de la vida, el mes bonic de aquesta persona la seva dolçor quand em miraba i estaba per mi.....no teniem gaire temps ni moments per veuren´s pero quand ho feiem amb cinc minuts ens deiem estic trist avui, estic alegre, et trobo a faltar segons els sentiments d´aquell moment,  ( Carinyo... Que és maco això que m’expliques... Segur que  pensàveu l’un a l’altre sovint, en silenci... inclús els dies que no us veieu... oi ?  ¿ i a més us podíeu anant veient encara que fos cinc minuts algun dia ? Què be !!!  ) un dia vam descubrir que si ens abraçabem, era per nosaltres com si ens enxufessin a una bateria d´aquelles de carregar piles i amb un minut en teniem prou per estar carregats, era bonica molt bonica aquesta sensacio, et senties especial..... els dies van pasar, jo amb els meus mals de cap a casa i es clar la persona tambe a casa seva com tothom en aquest mon.

 (sospir) ...això és més bonic encara... i els dos us sentíeu especials i es carregaven les piles amb les vostres abraçades... també us calia als dos ?  es clar !    I doncs... si a tu t’agrada i a ell també...  ¿ per què no continueu abraçant-vos ? De tant en tant... un cop al mes... o cada quinze dies... no a la teva feina, sinó en algun lloc secret que no suposi cap mala interpretació per ningú... i jo crec vosaltres us sentireu millor...  

¿ ... i si ho parleu ?  Mira... ¿ T’ imagines per un moment la tranquil·litat que tindríeu els dos, només de saber que us teniu a l’altre per fer-vos una abraçada quan la necessiteu ? 

Desitjo que em contestis que decideixes, si ? Si vos plau...  Ara continuo llegint la teva carta... perquè fins aquí, tot el que m’expliques és bo i digne d’esser envejat per voler-ho tenir qualsevol xicota, per qualsevol dona, per qualsevol persona... Vull que dir-te que estic contenta que ho guardis dins teu. Es molt valuós tot el que m’has explicat que t’ha passat i se que ell pensa igual que tu i se que farà igual que tu. 

A més estic més que segura que pot ser un bon amic, un bon amic amb qui pots confiar... dels de veritat... dels que hi són quan els necessites encara que faci un temps que no li telefones o no li escrius... pots confiar en ell perquè segur que ell t’ha dit que confia amb tu. T’ho ha dit,  oi ?  És una persona de paraula. Segur que des d’ara serà més prudent, responsable, discret i no et vindrà a veure més que el just com qualsevol altre... i ho entén... tot i que segurament no et dirà res...  

Pensa que heu tingut molta sort de conèixer-vos i teniu molta sort pel que us ha passat i ho trobo tot tant i tant bonic ... !!!!  Parleu-ho i us sentireu millor, veuràs.

Ara seguiré llegint des d’aqui...

Un mati va veni a veure´m jo estaba treballant i recordo estar trista i decaiguda feia uns dies que els fantasmes de la tristor em voltaben per aqui i per alla i s´em feia dificil fer.los fora per circumstancies que seria massa llarg d´explicar, i em va abraçar..... la descarrega de dolçor, carinyo, sentiments bonics,etc. mil sensacions boniques es va apoderar de mi, dolç era molt dolç, em va abraçar tant fort i tant dolçament que la escalfor del seu cos, em va fer sentir suada amb tres segons, una mena de pesigolles a la panxa em va fer sentir que el volia abraçar igual de fort molt fort i pegar-me al seu cos, millor dit ficar-em a dins seu encara no se com li vaig ser un peto i de sobte m´en vaig adonar que no solsament m´agradaba abraçar.lo sino que tambe m´agradaba fer.li petons i esclar em vaig deixar portar pel cor....aixo que en diem cor, sempre et diuen deixa´t portar per ell, pero no pot ser es traicioner i et fa que la caguis ( avegades nomes).....
sort que al cap d´uns minuts va sonar el telefon per que una mena de desig es va apoderar de mi ( si soc impulsiva i espontania) pero no ting vint anys i auria de tenir el cap a lloc, i saber allo de aixo pot ser aixo no, el telefon em va fer reaccionar....sort.
ara recordo aquells cinc minuts con un record tant bonic,etern instant dolç, deixar-se anar simplement pel que et dicta el cor,i pel que desitjes.
pero ara se quand i penso que va ser un moment de feblessa, jo soc casada Iaia, i em sento bastant feliç, faig l amor amb el meu home unes dos vegades a la semana, i me ho paso be, em sento bastant realitzada amb moments de caiguda com tothom, pero em penso que simplement va ser un moment de feblessa, vaig perdre la linia de on acababa l´amistad bonica i dolça que teniem on començaba l´explosio de desig que sentim quand ens toca un cos amb molta escalfor i que sent algo especial per aquell cos, vaig comfondre per uns instants el carinyo pel desig.....

Aquests moments han estat meravellosos... han estat part de un present... un present meravellós... ho heu fet, viure un present i sou afortunats... i de segur que als dos us agradaria tornar-los a reviure aquests moments... tot i que segurament no podrà ser, ho recordareu sempre... i ho guardareu amb carinyo i amb amor dins dels vostres cors...

Estimadíssima... Però jo que sóc la iaia i t’entenc... les iaies ho entenem tot sempre....... sobre tot les que hem vist el patiment a la nostra pròpia pell i que hem patit molt, les que hem mirat a la vida als ulls... cara a cara...  les que hem ajudat als altres perquè ens agrada fer coses benèfiques... Com que sóc la iaia, t’entenc... i se que ell també t’entendrà...  tot i que no crec que fos cap moment de feblesa... estimada, estaveu fent... poc a poc una mica més... un pas endavant i us agradava descobrir-vos l’un a l’altre fent-vos petons... i us vareu deixar portar pel cor... era un sentiment nou i segurament us heu dit mútuament que els vostres cors ho desitjaven... però després heu vist que no podia ser...  A més cap dels dos us ho esperaveu...  ho entenc...

També entenc algunes coses més... ets casada ( amb tot el que això comporta )... i m’agradaria que fossis realment feliç perquè t’ho mereixes ser-ho i t’ho guanyes a pols... sigui amb qui sigui, però que siguis feliç perquè ets molt maca i vull que pensis que sempre hi haurà algú que et considera especial i que estarà allí quan el necessites... encara que només necessitis una abraçada, tot i que sigui sense llacet vermell... potser ell també la necessitarà... segur que és sensible a més de dolç... segur que la necessitarà...

Ara et demano,  si deixes de ser feliç... m’ho has de dir, no t’ho callis, d’acord ?

continuo pensant que es dolç molt dolç, especial i continuo pensant que m´agradaria tenir-lo com l´amic especial que es.   pero les circumstancies de la vida han seguit fent que sigui dificil ni tant siquiera tenir un instant per tornar abraçar.nos pero es que ami sempre mes m´ha fet por tornar-ho a fer per que : i si quand vaig descubrir que a mes d´abraçar-lo m´agradaba fer.li petons i sentia pesigolles a la panxa quand em miraba .....

 * Ell ho entén, se que el tens com sempre, com abans... com abans dels petons... en aquella amistat bonica i dolça. Segur. I penso que aquí és on us heu de posar d’acord... els dos esteu tenint molta confiança dins de l’amistat tant sincera que teniu l’un amb l’altre... i això que és lo difícil ho heu fet be... ara ve el camí fàcil i penso que ara et toca a tu, estimada... si realment creus que es una persona especial per tu, que pot ser un bon amic, que et respecta a tu i la teva vida, i et fa sentir be tenir una abraçada seva ... li has de dir que només vols una abraçada sense petons... o si vols una abraçada amb petons, doncs li dius... vull una abraçada amb petons... però digues-li que no vols res més que abraçades o petons... res més... ( tot i que penso que ell ja ho sabrà quan us trobeu ) i quedeu doncs un cop cada quinze dies en algun lloc de poc compromís i us abraceu durant un minut, dos... fins i tot cinc minuts... no passa res... ell et respectarà i us sentireu be. Segur... 

sempre mes he pensat millor no l´abracis mes, per que et recordo noia que tu a part del teu home no pots sentir pesigolles per ningu mes.....ON ES LA LINIA QUE SEPARA L´AMISTAD I EL CARINYO I ES CONFON AMB LA DEL AMOR I EL DESIG?
Quand lÁnne i la Mary van començar a comfondre aquesta linia,li pregunto jo a L´eduard ?

M’hagués agradat signar aquesta llarga resposta, enlloc de la iaia... però li has adreçat a ella  i ella t’ha respost...  Aquí ara soc jo... em preguntes i et respondré... ¿ On és la línea que separa l’amistat i el carinyo i es confon amb la de l’amor i el desig ? ¿ Quan l’ Anne i la Mary van començar a confondre aquesta línea ? ... però abans volia dir-te una coseta, perque no hem tingut oportunitat de parlar gaire... sempre amb tant poc temps... volia dir-te que quan sempre t’ he dit... t’estimo... t’ho he dit de cor, sincerament, especialment... com dues amigues, dues molt bones amigues especials... i mai he tingut intenció de malbaratar la teva estabilitat matrimonial... sinó és que tu haguessis volgut fer-ho... i que sempre respectaré la teva opinió... Ara no puc afegir gaire cosa més a tot el que t’ha escrit la iaia, saps que ella m’ha preguntat i jo li he dit... només una  coseta més ... tres cosetes...

1.- El 17 vaig pensar-ho, però no t’ho vaig dir... perque vaig creure que no podia dir-to...  t’estimo molt... t’estimo de color blanc i color vermell... t’estimo be... i t’estimo bonic, com una amiga especial estima a l’altra... i m’agradaria que ens seguíssim abraçant innocentment... i els nostres cors es toquessin altre cop... alguna vegada més...

2.- Però si creus que no ha de ser, ho entendré i m’agradaria que sabessis que em pots tenir com sempre, com abans... com abans dels petons... en aquella amistat bonica i dolça. Segur.

3.- Mai abans havia tremolat amb ningú.

T’ho explicaré L’ Anne i la Mary són dos dones, amigues... molt amigues que un dia es van conèixer en un sopar de berbena i van començar parlant de les seves inquietuds, gustos i es van anant trobant de tant en tant i s’anaven fent amigues perquè es sentien be una amb l’altra. Parlaven de tot una mica, de la família, de la feina, de cultura, d’ art... dels fills... i poc a poc tenien més confiança un amb l’altra fins que un dia parlaren unes pinzellades de la seva infantessa, llavors es van donar compte que amés tenien un passat comú ple de patiment les dues i es van començar a agradar perquè una li donava a l’altra seguretat en si mateixa... li donava un calor humà que no trobava a la societat del dia a dia, tot i que la seva feina no li agradava molt, la feia encantada i amb molt amor... però no tenia el carinyo personal que li calia, es sentia buida perquè tenia el carinyo desaparegut... el carinyo de veritat, saps ? aquell que et fa pessigolles a la panxeta. L’ altra li donava un sentiment d’amistat sincer i incondicional... i li respectava els moments íntims i personals, fins que un dia es van abraçar perquè una de elles estava trista i es van ajudar així, abraçant-se i fent-se companyia mútuament. Va passar que es van sentir molt be des de aquell moment quan estaven abraçades...  i després de poc temps també van descobrir que els calia fer-ho ( abraçar-se ) perquè una trobava la pau de l’altra... perquè era la pau que li calia per tenir el seu equilibri personal i sentir-se be...  Les dues s’estimaven des de sempre, des de abans de conèixer-se... potser tenien el destí escrit i tot i que una d’ elles estava casada, no li importava trobar-se amb la seva amiga i compartir juntes tot allò que podien. Un dia, L’ Anne es trobava molt deprimida, trista... i li ho va explicar a la Mary... la Mary, que l' estimava molt... com això, com amigues... com amigues especials i de les que n’hi ha poques en aquest món... hi va anar per parlar-hi i ajudar-la. La va escoltar i la ajudar molt encara que també ho havia fet amb la companyia i escoltant-la. Quan marxaven, just estaven al parquing de l’edifici on l’ Anne tenia l’oficina... repenjades sobre el costat del davant d’un cotxe gris...   la Mary la va abraçar tant fort i tant càlidament, per donar-li aquella dolçor que necessitava a l’ Anne, que aquesta se li van ficar els ulls plorosos i al apropar-se quasi li dona un petó als llavis de la Mary... però encara els va fer una mica de vergonya i es van donar compte, per això només es besaren prop l’orella... van sentir la pell suau de l’altra i van estar abraçades una bona estona... donant-se petonets a la galteta... Estaven agraïdes una amb l’altra, sabien que es tenien quan els calia...  i que no estaven soles, i podien trobar aquella calor de l’altra que els calia... es sentien be l’ una amb l’altra. S’ estimaven ? Si, com amigues especials, molt especials. Una estona més tard, l’ Anne ja es trobava millor, una mica més tranquil·la o menys nerviosa i tenia que marxar perquè el seu cap tornaria en poc temps... s’havia fet tard i la Mary li proposar donar-se un petonet més i un altra abraçada... llavors va ser quan es va parar el temps... durant aquella abraçada... mentre es besaren els llavis i s’abraçaren com mai ho havia fet ningú... s’acariciaven i allí mateix... dretes i abraçades com una sola persona van sentir tocar-se els cors agafades de la mà entre els pits... i en aquell instant, estaven fent l’amor... des de llavors sempre més van confiar una amb l’altra i sempre que calia sabien que es tenien.

 (jo era la Mary... la quina et cuidava sempre i estava per tu amb tots els detalls, però també tinc coses de la Cris... és un missatge clar)

Si és de veritat... si és amistat verdadera, l’ amistat entre dues persones especials... si són realment especials... no se si hi ha línea. No se on és. No se si hi pot estar...  El cor és sentiment, no pensa… és alegria… és passió… és coneixement… és equilibri… és sabiduria…  El cor no sap del temps ni de rellotges… el cor viu el present… viu la necessitat...

L’amistat és incondicional,  és per tot el que li cal a l’altre. Tot, respectant-lo o respectant-la. En els moments bons i els moments dolents. … la millor amiga és quina et respecta, t' entén i esta a prop per quan la necessites..... però ha d’haver comunicació... ningú es adiví ni sap de l’altre si no li diu....

despres jo a aquesta persona jo li vaig demanar que no em truques que no em vingues a veure, se que ho va compendre...............................DOLÇ, ERA MOLT DOLÇ

... continua essent Dolç... sóc el mateix del principi... 

un petonet  llarg dins d’una abraçada molt bonica

la iaia i jo ...... ***** jo et porto dins el cor....

a Campaneta......... 30/06/2008

Hola guapa !!  Quina alegria el dissabte passat quan vaig sentir sonar el timbre... a les 10:00 en punt !! Gràcies per venir i ser tan impacient... com jo....

Tinc que preguntar-te tantes coses que m'agradaria saber... tinc que explicar-te tantes d'altres que voldria que sabessis... però estem sempre tant poca estona juntets... oi ?

Si, potser jo també tinc cada cop més indefinida la línea que separa el carinyo d’una amistat de la del amor i el desig...  però ara no em preocupa saber on és aquesta línea, no em preocupa saber si hi és o no hi és... no em preocupa perquè som amics, amics bons i especials... amics de tota la vida... No em preocupa saber on és aquesta línea perquè hem passat primerament per aquest sentiment d’ amistat per arribar on som. Crec que és important haver passat per aquest pas perquè això ens demostra que no tenim un simple sentiment de desig fred i carnal, sinó que és un sentiment de desig apassionat i alegre basat en una amistat ferma de confiança,  i amor. Per això confio en tu com si ho hagués estat sempre. Em sento be junt amb tu.

El meu cor te gana de tu. El meu cos també.... Quan vaig a dormir sol, m’agrada adormir-me pensant-te... sentint-te al meu costat... recordant les poques però tant boniques estones que estem junts... sentint-nos abraçats i gaudint la calor del cos de l’altre... de la presència d’aquella persona que ens fa sentir especials... la teva presència Campaneta...  mirant-nos als ulls i veient els nostres cors oberts i còmodes, confiant i jugant a descobrir a l’ altre...

Per una banda, em sento feliç de saber que ets al meu costat... et sento molt prop meu... molt... i m’agrada la sensació de sentir una persona especial per mi i jo per ella que respon i comparteix sentiments bonics i agradables. Per altra banda, hi ha alguna estona que el  cor m’ofega dins el pit fins que em treu la respiració...  no ho se explicar però també és bonic sentir-la perquè em fa valorar més la felicitat que em dones...

Varem fer un tracte.... no et telefonaré i no et visitaré sol... és un tracte. Però saps que m’agradaria fer-ho sovint i crec que si ho féssim podríem tenir abraçades el dia de les abraçades i abraçades amb petons els altres dies...  Se que quan ens calgui una abraçada de l’altre la tindrem i em fa sentir be.

Fins aviat Campaneta...  fins ben aviat...

........et sento al meu costat, molt prop meu i m'agradaria que tu també em sentis vora teu sempre... sempre... sempre.... sempre......  al teu costat

................ hola Campaneta !!!! ♥

Ja ho he decidit… ara si que ja no vull morir mai !! ... vull sentir la tremolor dolça...... amb tu....

Son quarts d’ una de la nit i escric perquè demà pel matí puguis llegir-me... Soc al meu raconet de món... hi tinc un petit llum encès que fa una claror càlida d’ambient... la mateixa amb la que vaig fer-te el retrat... la justa per recordar-te sempre.... amb la teva lluminositat....  no es sent cap soroll, només es sent el silenci i la teva música..... aquí estic tranquil... avui estic sol... amb tu.... quasi com dissabte pel matí.... i gaudint del record de que avui si que t’he vist !! Què be !!  

Jo m’estimo molt les plantes, els hi parlo.... ¿ saps ? i elles em responen.... sempre. Normalment quan la gent veu les plantes que tinc, vull dir les persones que em visiten a casa, doncs li pregunten a la dona de la casa... o li diuen.- Oh, noia !  quines plantes més boniques que tens..... com ho fas per cuidar-les i que estiguin tant guapes ? ... i aquesta quantes florades fa al any o com es planta.... o quan es planta ?  Sempre sona estrany quan ella diu.- A mi no m’agraden les plantes, són de l’ Eduard o diu simplement... les cuida ell. Llavors normalment s’ acaben les preguntes, suposo perquè a la majoria els hi sembla estrany que un home cuidi plantes. Tot i que no saben que no solsament les cuido.... Parlem i m’expliquen cosetes, sentiments i jo a elles... les mimo, els hi faig carícies, les netejo del pols, les rego amorosament com tot fent com si plogués... suament... les fico al sol o no, segons on volen estar... Qualsevol pot pensar que estic una mica boig, però no.... en realitat tinc algunes coses d’aquest món una mica més clares que la majoria de la resta. Llàstima que som pocs, oi Campaneta ? ¿ Els hi parles a les teves plantetes ? Se que si.

Quan vaig regalar-te el “gerani de flor vermella i fulles mudades” i una mica abans d’arribar a casa teva, li vaig dir.-  Estaràs molt be.... estic tranquil perquè se que et faràs una planta molt bonica.  Ets un present.... un regal preciós. La Inma, és amiga meva com n’he tingut poques, quasi cap.... te mans d’ àngel bo i se et cuidarà com si fossis... com si fossis.... jo mateix.....  Fins i tot, em fas una mica d’ enveja.... – li vaig dir. Ara reconec que no era una mica.... me’n feia molta d’enveja!!  El gerani de flor vermella em va respondre que faria el possible per fer de casa teva un palau ple de flors vermelles amb els seus fillets. Em va recordar la dita popular que diu que quan un home regala una flor, és perquè vol conquistar a la seva princesa o ho fa perquè no ser menys que tothom però quan regala una planta, el que fa és donar vida a la princesa estimada i és un acte de compromís etern d’amistat ( no ho sap tothom això o no ho fa tothom pel mateix motiu... jo si ).  Si, un compromís com els anells de compromís. Sempre ha estat més important regalar una planta que una flor, tot i que ambdues són precioses.

Les plantes són molt agraïdes i sempre s’esforcen per estar contentes. A vegades també sento com em parlen. El divendres passat les vaig veure diferents, més boniques encara i era perquè estaven contentes... t’havien vist  passejar per davant de casa la nit del dijous, amb la Marina sobre les onze de la nit i em van dir que els agradaves i també que em sentien més feliç.... Aquell moment vaig pensar que potser no passejaries cada nit per davant de casa, però que quan ho fessis jo volia estar allà... assegut a la porta esperant-te per veure’t... per dir-te bona nit... per fer-nos una mica de companyia... uns minuts... veure’ns i respirar el mateix aire fresc que dona vida... sentint aquell vent lleuger a sobre la pell fina... compartint dins de lo possible  un instant més junts....

Un petonet dolç als teus llavis... al costat del coll... amunt cap l' orelleta...  bona nit...

... feia molt poc que havia començat la primavera quan una molt bona amiga meva ( Soc la Silvia......... ) va escriure  el principi de la sabiduria de la humanitat ...  és veritat...... 

 ./.. extracte del cometari

Si tens rao en que em de viure el present, Eduard i tant el pasat et deixa records bonics que t´ajuden a ser feliç si son bonics i et fan fort si son tristos, pero el que conta es el present, i entendre l´humanitat et portaria una i una altra vida… i tot aixi no crec que mai arribessis a entendre-la.

No deixis d´escriure tens un munt de sentiments bonics dins teu que tens que treure, es llastima que nomes siguin per tu….
els pots compartir amb d´altres persones que de segur que els encantara que els comparteixis amb ells.

./.. extracte del post

Dos murs, rígids com a rocs que ens desperten els sentits… nosaltres som al mig… Sovint deixem de veure a un pam per a mirar l’horitzó… quan en realitat el que hem de fer es viure el present.

aquí hi ha el post i comentari complerts.- títol  "entre dues vessants del món"

Es tanca la nit... aquesta que és bruta d’ interessos

On les ombres guarden els tresors

Que en temps a reis pertanyien i ara de lladres són...

Lladres d’ombra llarga, fosca de mort...

Vampirs de sang, vampirs de poder...

Vestits de terciopel per a mudar-se de pobres...

Cares amables amb pecat i engany...

Disfressats i junts es deixen veure sota la llum del sol...

Els ulls de les ànimes

Callats de mort ja els coneixen.

Tots tenen la seva història,

Tots temen la seva mort...

Dilluns estava amb mi “la iaia”, com tan altres cops. M’agrada ser amb ella perquè és una persona senzilla, no gens simple, molt bona persona i perquè sempre m’ensenya i se’n aprèn de debò. Jo n’aprendré d’ ella fins que em mori, segur. Ella és dona i amb ella he trobat a més,  la saviesa i humilitat, el coneixement i la riquesa interior. El valor de les coses insignificants i el valor per les petites coses, les quals normalment no es veuen a simple vista. Ella sempre anteposa els valors personals a gaire be tot. Em sento viu perquè ella m’alimenta dia a dia de tota la seva experiència i record.

Varem anar a un enterrament. L’Antonio vivia prop de casa i tot i que no hi tenia una relació personal directa, teníem persones del dia a dia, familiars d’ ell i conegudes per mi en comú. Persona, espòs, pare i esportista... Descansi en pau.

Jo no vaig als enterraments, però dilluns hi vaig anar. Hi havia molta afluència de persones amigues, familiars, coneguts, conveïns, companys, vilatans...  i el sentiment de dolor es respirava al carrer. També hi vaig veure gent d’alta butxaca, “Papallones negres” amb quines jo havia tingut molta relació alguns anys enrere. Els darrers anys he triat fer vot d’ humilitat, de persona humana... d' adolescent rebel... de literari romàntic intel·lectual... No vull ser com ells, ho tinc clar. Vull ser fora d’aquest joc de jugar a ser “més” i en aquesta perspectiva que em trobo, els veig semblants a vampirs o papallones negres, abans no ho hagués pensat. Potser estava enganyat.

Ara Estic canviat, tant física com moralment... soc fora de la foto d’ anys passats i no m’han conegut, no m’han vist o simplement no s’han fixat. M’alegro.

No ens hem saludat, perquè jo no hi he anat com sempre marcava el protocol. No cal. Finalment, jo els he pogut mirar com un desconegut més, com tants altres que m’ envoltaven. Els mirava indiferent i prudent de lluny i a prop a l’hora. Un xic desafiant i innocent.

Papallones negres de tots els colors lluint les seves bufandes als ulls de la població, davant gent d’anar a peu, davant gent normal com ara jo. Alguns encara els hi els poden desitjar els tresors, dilluns ho vaig veure... jo no els desitjo, que se’ls quedin.

Papallones negres poderoses i presoneres al temps... viure encadenat enrere un somriure... porqueria profunda.

Deixes que s’endinsi al teu interior, sovint tornen...

Són aquells horitzons clars els que s’omplen d’ombres.

Són els records d’aquells dies els que mai s’obliden...

Són tots, tot i que el carrer bull de gent amunt i avall,

Són aquelles persones amigues quines ens tornen.

Són d’altra vida, i oblidant família i amics quins son d’esta

Són les portes obertes del cor amable, acollint-los...

He trobat una Campaneta com la de  Peter Pan i no ho diré a ningú.

Ella es petita, menuda i constant. Roseta alegre que captiva viva

i al seu pas deix una cua d’estel blanc i lluent,

fruit de la seva presència feliç i màgica amb el seu estar,

passa nedant silent vora prop com si volés.

Deixes que s’endinsi al teu interior, sovint tornen...

Són aquells horitzons clars els que s’omplen d’ombres.

Són els records d’aquells dies els que mai s’obliden...

Aigua

Darrerament miro la mar i la sento una eternitat transparent de xocolata, dolç sabor de festa...

damunt la mar, aquell núvol de caramels de colors arriba amb el teu somriure i una cançó... cançó suau i delicada, però segura i decidida que a l’hora és alegre, i abraça... música de colors

i és sensual resguard de floretes i campanes de Nadal amb un llaç color vermell passió

i ens fa sentir be de participar en l’harmonia d’una sintonia que juga a volar com els ocells...

tot fent boniques giravoltes... en aquell record... en aquell moment... d’aquesta vida...

Aire

Darrerament miro al cel i l’ imagino de un color blau, és un bonic blau cel de vida...

infinit i incommensurable al abast dels àngels, que ens canten i ens somriuen contents...

i encara em sento gaudint de la teva companyia, tant prop meu...

i encara respiro la teva calor que brinca contenta, per tot arreu...

i miro el record que pinta de colors aquest segon de matinada, d’aquest dia dolç, encara...

perquè hores enrere en aquest tresor secret que hem compartit, còmplice Campaneta...

ha estat un sentiment que ens acaricia i ens acompanya com una música de colors

O preocupante agora mesmo é o tempo que nos pode agardar para o chupinazo verdadeiro da festa, esto é, para o próximo sábado: a Proba do Boi, que desde as 7 da tarde xa vai ter a todo o pobo en vilo. Polo que parece ser o que di AEMET (é dicir, a axencia estatal de meteoroloxía) hai moitas probabilidades de choiva e seica incluso algo de fresco, as temperaturas non pasarían dos 20 grados as máximas e 7!! as mínimas. Mi madriña! Que conste que todo parece ser que cambia para a semana grande, quizáis sexa moito tempo para unha previsión máis acertada, pero Meteogalicia seica comenta que a partires do domingo todo comeza a cambiar para mellor. Agardemos.

A verdad é que a conta atrás do Boi esta traendo a miña cabeza moitos recordos en forma de música. Un deles e moi especial. Sempre que vou o Fran (xa sabedes, ó da inmensa bandeira da República no seu balcón) hai unha canción que me fai recordar o Boi, é a de Fiesta dos irlandeses Pogues. Contando ós días q que mellor que escoitar algo de música para pensar no que nos queda por diante:

Per a dissimular tímidament una mica, vaig escriure un segon poema, “  no son…? “ be, en realitat el vaig recuperar dels pensaments que tenia escrits des de fa molts anys i el vaig modificar una mica perque vaig pensar que és molt adient a alguns moments recents…  Si, ho has endevinat “ he tocat el cel… “ el vaig escriure per a tu que ets una mica Campaneta de Peter Pan, la quina que em visita en els nostres somnis secrets, em parla i moltes coses més…

Potser no ve molt al cas, potser si hi ve…  vull recordar que sempre m’ha agradat llegir a G. A. Bécquer. Escriptor del romanticisme conegut principalment por “Rimas y Leyendas” però també per molts altres treballs. Recordes aquella dita popular que diu molt resumidament… Què és la poesia?  … poesia eres tu.- Aquesta dita pertany a  “cartas literarias a una mujer” de G.A. Bécquer…

CARTAS LITERARIAS A UNA MUJER

CARTA I

En una ocasión me preguntaste:

-¿Qué es la poesía?

¿Te acuerdas? No sé a qué propósito había yo hablado algunos momentos antes de mi pasión por ella.

-¿Qué es la poesía? -me dijiste.

Yo, que no soy muy fuerte en esto de las definiciones te respondí titubeando:

-La poesía es…, es…

Sin concluir la frase, buscaba inútilmente en mi memoria un término de comparación, que no acertaba a encontrar.

Tú habías adelantado un poco la cabeza para escuchar mejor mis palabras; los negros rizos de tus cabellos, esos cabellos que tan bien sabes dejar a su antojo sombrear tu frente, con un abandono tan artístico, pendían de tu sien y bajaban rozando tu mejilla hasta descansar en tu seno; en tus pupilas húmedas y azules como el cielo de la noche brillaba un punto de luz, y tus labios se entreabrían ligeramente al impulso de una respiración perfumada y suave.

Mis ojos, que, a efecto sin duda de la turbación que experimentaba, habían errado un instante sin fijarse en ningún sitio, se volvieron entonces instintivamente hacia los tuyos, y exclamé, al fin:

-¡La poesía…, la poesía eres tú!

¿Te acuerdas? Yo aún tengo presente el gracioso ceño de curiosidad burlada, el acento mezclado de pasión y amargura con que me dijiste:

-¿Crees que mi pregunta sólo es hija de una vana curiosidad de mujer? Te equivocas. Yo deseo saber lo que es la poesía, porque deseo pensar lo que tú piensas, hablar de lo que tú hablas, sentir con lo que tú sientes; penetrar, por último, en ese misterioso santuario en donde a veces se refugia tu alma y cuyo umbral no puede traspasar la mía. 

./..

És magnífic, oi ?  m’encanta l’enrevessament extravagant i atrevit del període literari romàntic amb tot aquest sentiment intel·ligent i proper…

Es veritat que el dia de Sant Jordi es regala una rosa… també es regala un llibre… això és el que fa tothom, oi ? be, però nosaltres no som tothom. Igual que cada dia pot ser Nadal per felicitat, trobades, joia, amor, solidaritat… havia pensat que no estaria gens malament que quasi cada dia sigui Sant Jordi o que podiem celebrar aquesta diada també de forma diferent a la resta i per això en lloc de regalar-te una rosa,  jo podia regalar-te un poema ple de sentiment d’una realitat esperada, propera i bonica… una realitat que es pot respirar i veure… una realitat que es pot sentir, tocar i viure... i que en un moment donat potser ens fa sentir millor. Realment vaig sentir tocar el cel... i m'agradaria que tu també l'haguessis sentit tocar

Dius que t'agrada tenir aquest secret en comú entre els dos... i vull dir-te que mi també m’agrada tenir un secret en comú i compartit entre els dos...

¿ No son los recuerdos amados riquezas

de antepasados que viviendo en tinieblas

surgen como aquella evocación presente

del corazón, como del pequeño baúl abandonado?

¿ No son las vivencias guardadas tesoros

que cuando necesitamos o estamos solos tomamos

para respirar ese aire fresco en el sol naciente

que nos alentara  años más tarde  renovado ?

¿ No son las golondrinas notarios gráciles

que  la naturaleza nos envía puntuales

cual flecha apurada , ardua y consciente

y que en cada lustro aparece más cercano ?

solsament per un instant,

tant curt com un segon…

i a l’ hora tant llarg…  com una eternitat.

Aquest instant de goig que m’has regalat…

instant desitjat i esperat,

he sentit de l’ abraçada que flueix…

sincera… espontània i alegre que neix,

entre dos cossos que s’ han abraçat…

els dos sols, com amagats

sota un salt d’aigua infinit de sensacions...

He tocat el cel...

solsament per  un instant,

tant curt com un segon…

i a l’ hora tant llarg…  com una eternitat.

M’ ha fet sentir ple i viu… 

correspost i acompanyat

com al mar desapareix un riu…

preludi d’ una cançó

que torna com un secret…

compartida i estimada

que el teu cos i tu m’heu donat…

fins que he tocar el cel...

solsament per  un instant,

tant curt com un segon…

i a l’ hora tant llarg…  com una eternitat.

A realidade é que ultimamente o Boi estase a converter en algo distinto ó que en esencia era. Dous pequenos feitos o confirman:

1. A consagración do aspecto medieval da festa (polo menos nos seus primeiros días), dándolle un pulo máis na dirección doutras festas de tipo medieval (Istoria en Ribadavia, Arribada en Baiona, etc) que ultimamente abondan no noso país. Aspecto que require un post aparte. E
2. a súa masificación e acelerada conversión nun macro-botellón xigante.

Este último punto é o que me leva a facer unha breve reflexión. Ven a conto un detalle que me ocurreu o ano pasado, suficientemente revelador do feito. Resulta que era o sábado a tarde antes da carreira do boi e atopábame pedindo unha cañiña porque a calor apretaba de máis, entón, dúas rapazas con cubilitro na man, gafas de sol a moda e pouca roupa acercaronse a min e me preguntaron pola festa da auga. Evidentemente, díxenlles a verdade: a festa esa era no mes de agosto, e que se trabucaran de localidade e provincia (Vilagarcía, Pontevedra). A súa cara o dicía todo.

O certo é que (anécdotas aparte) a charanga do sábado, entre outras cousas máis, pasou de ser a máis esperada da festa (polo ambente festivo, a auga ou o viño que se tiraba arreo pola calor ou para facer escarnio do coñecido sen que se dera conta, ese canto do esmajare popular e trapalleiro...) a converterse en algo que non ten que ser mellor ou peor, senon distinto, en algo masificado de máis e que igual xa non é tan divertido coma podía ser antes.

Do que moita xente fala, é que o sábado do Boi é, con probabilidade, o peor día da festa. Tanto de día coma de noite, con esas prazas de arriba e abaixo colapsadas, co Portelo ata arriba ou a Fonteiriña, desgraciadamente, ocupada con outros menesteres. Non é malo que a xente de fora veña, non é malo que a xente máis nova veña, non digades que o critico, por favor. A cousa está en que determinadas actividades (por exemplo as musicais de este ano na Praza do Concello o sábado a partires das 12 da noite, como leva facendo xa dende hai un tempo a Comisión) fomentan distintos tipos de xoldra, distintos tipos de ambente ou de xuventude, e o do ano pasado parecía máis unha reunión de pes negros que unha festa popular coma creo eu, e outros, que é o Boi. Igual é que no fondo son un xoven avellentado, igual é que teño nostalxia do Boi da miña infancia, igual é que vexo a palla no ollo axeo cando eu podo facer o mesmo noutras festas ou noutras ocasións, pero tedesme que decir que levo razón porque as cousas, xa sexan para ben ou para mal, cambian, e que o Boi que coñecimos cambiou, ou mellor dito, a xente que ven a desfrutar da Festa, cambiou.

M’agrada sentir el vent aquest dia de sol. Els núvols ballen la cançó de l’aire... els fa somiar i ells es deixen... sense pensar, sense patir per res... i fan junts una bonica juguesca. L’harmonia es respira senzillament en aquesta simbiosi de companyia. 

Respiro mirant l’entorn. No hi ha ningú ara i solsament es respira solitud. Es sent el xiuxiueig de l’aire. El meu vestit és encara el pijama que no em lliga, sense gomes, sense lligams, com a mi m’agrada. Soc assegut a la terrassa, el sol calenta la meva pell. Els ocells canten, les orenetes fan ràpides carreres sortejant les façanes de les cases tot piulant per demostrar quina és la quina guanyarà i aquest mateix aire que ens envolta em regala bufadetes de frescor que a estones son d’agrair. Els núvols  passen per sobre tot donant color, a l’hora diferents tonalitats blanques i grises sota el blau del cel que ho sap, però els hi ho deixa fer mentre segueixen viatjant tot dibuixant formes diferents, algunes indefinides amb una calidesa assossegadora i d’altres però, amb una definició quasi increïble...  

Passa una cigonya,  sembla que em mira i riu còmplice de l’harmonia que sent en el seu camí cap el niu. Ella sap que aquest niu és casa seva i per això el defensa d’altres que  el pretenen. Jo crec que aquesta cigonya és la mateixa que va neixer aquí l’any passat i per això m’ha saludat.  

Al costat hi tinc un roser petitet que semblava mort. Aquest dies però, esta sentint la primavera i s’ha dignat llucar. Tot i que li ha costat, ara ja respira i se que  sabrà vestir-se d’aquells colors bells i pintar-se flors de colors adients amb l’entorn perquè es pensa que és parent del roser del Petit Princep i és molt presumit.

          Percepció                                           Judici

Sensació                                                                Raciocini  (En negreta=coneixement)

Cada vegada estic més segura que aquesta és la meva vocació!

Han guanyat la copa del rei, competició a la que tots els clubs de l'ACB volen estar presents. es deixen les banyes durant tota la primera volta per quedar entre els 8 primers i tenir accés a aquesta competició. Una festassa del bàsquet, 4 dies de bàsquet de sol a sol. Al matí la minicopa, a la tarda la copa en si ... i a la nit la post-copa ... ni mals rotllos ni històries.

Un Rudy impressionant ha arrossegat els seus companys a guanyar aquest títol. Ell i en Ricky representen tot allò que tots els clubs haurien de tenir, nanos fets a casa, carregats de talent i d'ambició. Jo dic que talent en tenen tots ... però aquest parell són d'un altre món, és espectacular com juguen, com decideixen, com tiren del carro ... sublim!!!!

Hauriem de recollir 5 euros de cada enamorat del bàsquet per fer que es quedin a badalona i que no marxin a l'NBA ... i, si es queden a l'ACB, que continuin jugant junts!!

Brutal!!

Demà tornem a les recomanacions (ja veurem si música, ciutats, llibres ...)

El país de la doble moral, del matem-ho tot, arrassem tots els països, desgastem tota l'economia, seguim contaminant ... Però prohibim tot el que és natural, el pit i cuixa ... rés escandalós, el que veiem a les platges amb absoluta normalitat allí es converteix en una imatge digna de ser censurada.

Aquesta noticia és una més, censurar un còmic ............................................ Afortunadament per la llibertat d'expressió ... han rectificat!

http://www.20minutos.es/noticia/334701/0/libro/censura/eeuu/

Després fas tard al teatre de les emocions, de les il·lusions de grans i petits, te'n vas al camp nou i arribes quan ja perdem 0-1 ... te'n vas i seguim perdent 0-1 ... Quina imatge més trista i desoladora, quin mal partit, quina mala presència al camp ...

5 a dalt si, partit per la èpica del senior ... es col·loca amb 6-6!!! Bona manera de marxar de vacances!

En fi, demà treballar i després a gaudir del que tenim i a desitjar allò que tan volem!

La Felicitat de tots!