Palau ahir va celebrar de valent la victoria del conjunt de Luís Aragonés (Alemanya 0 - Espanya 1). Centenars de persones es van llançar al carrer per disfrutar d'una victória històrica.

El epicentre de les celebracions va ser el pavelló municipal "Maria Victor" on un centenar de joves van disfrutar de la victoria juntament amb els cotxes que hi pasaven per allà.

Aqui teniu un video de com estava el passeig de la carrerada ahir a les 11 de la nit:

[dailymotion id=x5ytrh]

Malgrat això cal destacar els incidents que es van registrar durant la nit. Alguns joves van acabar identificats per la Policia Local, algun contenidor cremat i senyals de transit al terra.

I tornem a reiterar les nostres critiques al govern municipal per no haver instal·lat una pantalla gegant on poder veure el partit els milers d'aficionats palauencs que el van seguir ahir.

El partit d'ahir va demostrar una vegada més que l'esport uneix a tots els espanyols com cap altre factor. Hem d'estar orgullosos pels grans esportistes que tenim en aquest país i per la gran tasca que fan arreu del món.

ENHORABONA SELECCIÓ!! LA EURO JA ES VOSTRA!!

ARA EL MUNDIAL!

Just quan acabi l'exàmen, agafaré el TGV en destinació Saragossa... i és que aquest estiu estaré treballant a Esapanya per l'Expo 2008!

Estaré a casa una veïna i amiga catalana que porta bastant de temps allà trebllant a l'Expo. M'ha comentat que hi ha molts catalans per allà l'Expo, tant visitants com treballadors. Espero per tannt sentir-me malgrat tot, una mica a prop de casa... He provat de viure 15 dies als Estats Units, 7 dies a Gran Bretanya però ara se'm proposa un nou repte: viure fins mitjan setambre a Espanya. I concretament a un territori, una CCAA, que sempre ha tingut víncles amb Catalunya, que té un president que és catalanopralnat de la Franja, però que, paradoxalment, mai ha sigut ofical a la Franja la llengua que ell parla. I arribo en un context on els sectors més espanyolistes (una plataforma anomenada "No hablamos catalán") té prevista un manifestació pel cap de setmana en contra de la imminent regularització del català a la Franja, al·legant que el que es parla allà no és català.

Em lliuraré doncs, de la ratxa que portem de Rodalies aquí a Bacelona: 3 setmanes d'avaries diverses i coses subvrealistes que han afectat diàriament la xarxa. Em trobaré en canvi amb un patètic servei d'autobusos que va fatal i no cumpleix l'horari, a més d'unes noves Rodalies pels voltants de Saragossa -caprici del Víctor Morlán- infrutilitzades...

Sempre però queden vincles amb la terra que els veuré al peu del canyó! Són els mitjans públics de la Generalitat fent un seguimant exhaustiu de la Exposició Internacional... que jo em pregunto si és imprescindible!

D'altra banda crec que no trobaré gaire diferència amb el lloc on visc habitualment: Badalona. També el castellà serà omnipresent (però amb la diferència que l'hauré de parlar!). Tantmateix trobaré que hom anima a la selecció espanyola i celebra l'Eurocopa. Amb un matís important en aquest punt: a Badalona se celebra que ha guanyat l'Eurocopa  un estat que ens expolia fiscalment, ens maltracta culturalment, ens presta una merda de serveis... En canvi allà estaran celebarnt la victòria de la seva  "nació"! Una nació que els patrocina el 75% de l'Expo, que els contrueix una xarxa de Rodalies per 200.00 persones l'any, que els fa  una xarxa de TGV parant a llocs insospitats, que manté un aeroport per 4 persones al mes, que els fa autovies, que els respecta...

Des d'aquest bloc us aniré explicant què em trobo per allà a Espanya... Us explicaré les meves sensacions, experiències...

I només puc acabar amb una farse:

Espanya ens escanya,

i l'Eurocopa guanya.

Segurament tot plegat no té més importància, ni tampoc té cap translació a cap més àmbit que no sigui l'estrictament sentimental o al testicular, que és on el pensament espanyol es troba més a gust amb si mateix. No obstant, em sembla destacable la desinhibició amb que, els darrers anys, es va exterioritzant l'orgull de ser espanyol, fins i tot a Catalunya. Segurament és un procés al qual hi hauríem arribat igual (tant li fa si l’haguéssim intentat evitar), atès que la "modernització" i l'"estandarització" d'Espanya a nivell mundial, fan que ja no els sigui vergonyós l'exhibició de llurs insígnies nacionals, sense cap pudor. Aquest estat de coses actual és la conseqüència natural del pas del temps. Però quan dic "conseqüència natural" no vull dir que hagi estat un procés neutral. Aquesta presa de consciència nacional espanyola ha estat induïda i estimulada a consciència pel poder polític i mediàtic espanyol, i és el resultat final de l'ocultació deliberada i perniciosa de la seva història, quan no de la manipulació directa de la mateixa. Només cal veure aquella sèrie repulsiva que va emetre TVE sobre una família durant la transició democràtica (Cuéntame cómo pasó), per adonar-se de la voluntat clara d'endolcir i fer agradables, a ulls dels propis espanyols, un període negre i fosc de la seva -i per desgràcia nostra- història. I conseqüentment d'acceptar-la amb normalitat.

Quan a les escoles, a les famílies, i als àmbits de relació comuns, les referències a la història d'Espanya -més negra que el carbó- han desaparegut, l'aparició d'un nou relat espanyol -discurs, en deien abans- té assegurat el triomf. I enfront d'aquest nou relat nacional espanyol, totalment desacomplexat, els catalans no hi podem oposar cap altre discurs equivalent, no ja tant potent com el dels nostres veïns, sinó ni tant sols una mica sostenible. I la profunda caspositat que encara exhibeix Espanya de forma impúdica, és el clau al qual s'agafen tots els espanyols que, tot i portar un munt d'anys a Catalunya, es continuen negant a adoptar un nou marc nacional de referència. D'on us penseu que ve sinó el seguiment del Txikilicuatre fins i tot a casa nostra?

El fumut és que ells han sabut "curar" els seus mals, a base de negar que existissin i d'inventar-se un passat fictici i idíl·lic, mentre nosaltres seguim a roda d'aquesta púrria illetrada i analfabeta a qui, no sé per quins set sous, respectem i tractem de forma diferent a com ells ens tracten. És evident que les seves armes són molt potents, i que les nostres, des de fa anys, estan rovelladíssimes. No obstant, estic convençut que, a Catalunya i a Euskadi, els espanyols encara no s'hi senten prou segurs. El que hem d'aconseguir, doncs, és que des de la indiferència que provoquem als fills espanyols de la immigració hispana dels anys 60, evitem la hostilitat descarada amb que podrien actuar si no hi posem aturador. I solucions n'hi ha unes quantes. Algunes no les diré en el bloc -em podrien jutjar-, però d'altres passarien per deixar-los clar que de la seva simbologia en passem com de la merda.

El diumenge que ve, dia de la final de l'Eurocopa, que jugaran Espanya i Alemanya, pengem als balcons banderes catalanes i alemanyes... però fem-ho després que perdin. Us asseguro que això els deixarà fets una merda, i els farà callar durant molt de temps. Si pengeu la bandera abans, i guanyen, les hòsties les rebríem nosaltres. Sempre he sabut com provocar-los, i us puc assegurar que un espanyol és l'animal més fàcil de provocar. Si al final guanyen l'Eurocopa, fem com deia el gran Cervantes: "Ladran, luego cabalgamos."

Per acabar voldria fer un comentari breu. Entre els semifinalistes hi ha quatre dels països amb els historials genocides i totalitaris més "sagnants" del món: Rússia, Alemanya, Turquia i Espanya. Em faig una pregunta des de fa dies, i és la següent: Qui guanyarà, el país més genocida en quantitat (Rússia, Alemanya, Turquia o Espanya, ordenats per nombre de morts) o en qualitat (Rússia, Espanya, Alemanya o Turquia, ordenats per durada d'anys de dictadures)?

[polldaddy poll="721443"]
                                                                                                                                                     

• La primera és la cara de l'anunci, i no és altra que un gran somriure en veure que l'empresa retornarà el 25% del preu del televisor als seus clients si Espanya passa de quarts de finals de l'Eurocopa. Sens dubte, és un bon i enginyós recurs publicitari, tenint en compte els antecedents recents de la selecció espanyola en aquest tipus de competicions.
• La segona és la creu de l'anunci, i és de rebuig. Les protagonistes són les dones, unes dones que es converteixen en fervoroses seguidores de la selecció espanyola, per aconseguir que la cadena d'electrodomèstics els hi retorni el 25% de l'import de la compra. L'anunci suposa un habitual desinterès del sexe femení pel futbol, amb l'excepció d'aquest any i només gràcies a Media Markt.

La cara i la creu d’aquesta campanya publicitària estan basades en dos estereotips: les clamoroses derrotes de la selecció espanyola de futbol i el desinterès de les dones per aquest esport. Però fins a quin punt podem acceptar l’estereotip femení que en ell s'hi imposa?

APOCALYPTO , film de Mel Gibson , ens dóna una particular visió de la decadència de l’Imperi Maia, a les portes de la colonització d’un altre Imperi, l’Espanyol.

La decadència de l’Imperi Espanyol, va concloure amb una patada al cul similar.

I ara estem immersos, en una altra decadència menor, dins de l’Espanya postimperialista, la decadència del futbol espanyol.

És evident, almenys per la meva part, que des del subcampionat de l’Eurocopa de França de 1984, la selecció espanyola, tot i comptar amb excel·lents grups de jugadors, no ha recollit mai els èxits esportius esperats, i el fracàs una i altra vegada, és la seva dissort.

L’acudit fàcil ja és prou conegut, a Espanya se li acaben els campionats en quarts de final, i de vegades fins i tot només en vuitens de final , com és cas de l’últim campionat d'Alemania/Holanda….el del famós: A POR ELLOS, OEEEEEE, A POR ELLOS OEEEEEEEE !! , que ens menjarem als gavatxos... i van venir els gavatxos i se’ls van menjar, capitanejats per Zinedine Zidane, el vell.

I la pregunta, sempre és la mateixa, si la Lliga Espanyola és de les tres millors del món, al costat de la italiana i anglesa : ¿ Com és possible que la seva selecció, no guanyi títols o pitjor encara, no arribi ni a les finals, ni tan sols a les semifinals ?

Al meu entendre és obvi, no existeix esperit d’equip nacional i sense esperit, no s’aconsegueix res, bo, perdó, s’aconsegueixen quarts de final i amb molta sort un subcampionat europeu cada quaranta anys.

Esperem que a Don Luís Aragonés, no li passi com els pobres esclaus en l’Imperi Maia, que ens descriu Mel Gibson a APOCALYPTO, on ens ensenya que els sacerdots i nobles maies , per desviar l’atenció del populatxo, davant de les misèries , sequeres , fams, malalties i decadència del seu Imperi, en celebracions de rituals religiosos, els treien el cor en viu i en directe, a continuació els tallaven el cap, i se l’oferien als seus Déus, per aplacar la seva ira, esperant així, el final de les calamitats, els mals auguris i que els seus camps tornessin a donar aliments, i els rierols, aigua cristal·lina.

Hauran de rodar molts caps, perquè la selecció espanyola, guanyi algun dia, un campionat internacional de futbol.

Al mestre Don Luís , li recomano la crema d’afaitar La Toja, que porta sals minerals, hidrata i prepara la pell per a l’afaitada de cutis, així quan li passin per la fulla del Philomatic , es morirà …..però amb gustirrinin .