Concert, l'any 2007, de la Cobla Sant Jordi al Gran Teatre del Liceu. En conmemoració del 60è aniversari de la Colla Violetes del Bosc. La Cobla Sant Jordi interpreta Remembrança de Joaquim Serra.

Em vaig anar fent gran, els meus pares van anar deixant el món sardanista i em vaig endinsar en el món de la lectura i de la història. Fruit d'això va sorgir en mí el desig de descobrir coses i llavors vaig entestar-me en ser historiador o arqueòleg (o totes dues coses).

Amb el temps ho deia cada cop menys convençut i em vaig apuntar a classes de pintura. Jo veia que m'agradava pintar i tal (embrutar-me no, que sempre he estat un senyoret -tan senyoret com per no jugar de petit a futbol perque si em queia no volia pelar-me els genolls) però que tampoc no era que se'm donés gaire bé. Alguna cosa va sortir digne, però no era la tònica habitual. Em cridava el disseny però no l'art. En aquells moments, mon pare tenia una empresa que distribuïa mobles portuguesos arreu de l'Estat i em va donar per dir que volia dissenyar mobles. Pobrissó de mí, no sabia el que em deia. Jo no havia nascut amb el do de l'art i si ja em costa escriure amb lletra clara imagineu-vos plasmar una idea dibuixant-la en un paper i que s'entengués alguna cosa! Amb el temps vaig anar-me perdent i no sabia què volia ser. Bé, sí: jo volia ser un gandul i mica en mica ho he anat aconseguint, però com que si no ets rei o et cases amb algun descendent o amb alguna altra d'aquestes que van xuclant d'això no vius i no podia ser el primer monarca republicà de la història mundial perquè si mai havia quedat primer en res destacat no anava a canviar als 13 o 14 anys, la criatura.

Fa uns quants anys, d'ença que els antiestètics grans blanquinosos van anar deshipotecant la meva cara i van passar a ser simples visitants molestos de tant en tant, vaig sentir la necessitat de muntar-me el meu propi futur. En Ferran (en els moments en que es vol enfatitzar quelcom important mola parlar d'un mateix en tercera persona) va decidir de ser empresari. Hauria de començar treballant per un altre, fent-li cafès i fotocòpies, però la experiència serviria. Acabaria creant la seva empresa i faria del seu esforç la seva vida. Oh, però què maco, redéu! El màrqueting va entrar en la meva vida (sí, deixo la tercera persona que ja em començava a sentir-me extrany) i el mot emprenedor el va seguir. La veritat, quan em vaig plantejar aquesta via em pensava que els calers es guanyaven més fàcilment, però des de fa uns cinc anys he anat veient que costa arrancar i els que t'haurien d'ajudar suden de tu i els has d'anar al darrere per a que facin el que els toca i allò pel que estan cobrant. Ok, no pretenc que tot vagi com una seda, però el que sí que m'he proposat és ser un bon cap. A mi, la veritat, no m'agrada gens que em mani un incompetent. Si no saps manar, no manis, cony! Delega! DE-LE-GA. Però hi ha gent que no ho entén. I la gent que va de que les coses es fan perque ells manen i porque lo digo yo y punto encara em toquen més el voraviu (s'ha acabat ja de dir paraulotes a conixiua, joder!). Ma mare em diu que seré una mica "fill de puta" (sí, de debò que m'ho diu ella) però suposo que serà de bon rotllo. El cas és que quan em donen els xungos (cada mil anys i durant segons) sí que ho sóc, però mentrestant diràs que no va bé la cosa.

Bé, la cosa està en que hem quedat que seria un empresari emprenedor que basaria la seva estratègia en el màrqueting, que per alguna cosa és el que estudiaré, no? Mola. Fer peles fent el que vols i t'agrada. Jo d'això en dic fer el Buenafuente o Buenafuentejar i ja m'agrada.

La salutació no te pèrdua i el llenguatge emprat és indescriptible, llegiu-lo i veure quina era la manera de dir les coses en aquells anys. Com veureu en els actes, el "Frente de Juventudes" era el gran protagonista, tot i que el que trobo més sorprenent és l'audició de sardanes que en aquells anys es devia veure com un acta purament folklòric. Destaco també el partit del "C.D. Tarrasa" justament amb el Real Madrid, tot un derbi.

Aquest document tindrà continuïtat amb un de similar que publicaré aviat en aquest blog.

Les primeres ballades amb cobla, però, van fer-se a Terrassa al 1904 segons consta en una noticia apareguda en el diari Egara, el 15 de maig del 1904 en que anunciava una ballada a la plaça major a la sortida de l’ofici, el dia de la festivitat de Sant Isidre, patró dels pagesos.

Abans d’aquesta data hi ha referències de sardanes al final del segle XIX, però en aquests casos la sardana era interpretada per una orquestra de ball de saló com una peça més del seu repertori.

La primera festa major amb ballada de sardanes al Passeig, amb la cobla de Cassà de la Selva, va ser el 1904 i segons diuen va ser l’acte amb més èxit de tota la celebració, especialment per la seva significació popular i patriòtica d’aquells anys.

La primera cobla de la ciutat va dir-se “La Vallesana” i el seu primer concert va ser el 6 de setembre de 1906 a la seu de l’Agrupació Regionalista.

Salt i les seves sardanes (II) (CD)
Barcelona : AudioVisuals de Sarrià, 2005
Edició commemorativa dels 25 anys de l'entitat Salt Sardanista