Doncs bé, divendres 25 d'abril, alguns diaris es feien ressò que havia caigut una avioneta amb 200 quilos de haixix en intentar aterrar en una finca del banquer més important d'Espanya i un dels que vertaderament compta en el món: Emilio Botín, l'amo del Banco Santander. L'aparell s'hauria estavellat a Luciana (Ciudad Real, Espanya) després d'intentar aterrar a l'aeròdrom d'aquest petit habitatge social de només 11.000 (onze mil!) hectàrees propietat de la Fundación Marcelino Botín. Òbviament, la família en va desmentir immediatament qualsevol vincle i ho va atribuir tot a la casualitat.

Un altre exemple d'inquietant coincidència entre turisme i món de la droga el trobem a Acapulco, conegut com a Narcapulco per ser un lloc on una policia també infiltrada pel "virus de la droga" ha acabat patrullant enmig d'unes platges convertides en lloc de combat entre narcos que es disputen la distribució local de la cocaïna, el haix i tants altres productes letals per al benestar humà.

Tres dies després de la caiguda de l'avioneta farcida de droga a cal Botín (quin nom, per cert, per un banquer global, no trobeu?), cap responsable polític (no tan sols el perennement endormiscat Pedro Solbes sinó, sobretot, el "genial" ministre antiterrorista Pérez Rubalcaba) no ha obert la boca. En la majoria de diaris, la notícia no va ni sortir a l'edició en paper. Deu ser que només ments pertorbades poden establir una connexió entre el saber fer bancari d'un Botín i l'auge de l'economia de la droga a Espanya i al Carib. Com va ensenyar-nos Orwell a "1984", des d'aquí volem proclamar les consignes del moment:"Emilio Botín és un geni dels negocis", "la droga és una lacra que ha de ser combatuda incanblement", "Narcapulco i Grogybiza no existeixen" i, finalment: "Oh, la la la la la la la...".

De fet, Gabriel Escarrer va obrir un hotel a Indonèsia el desembre del 1985, el Meliá Bali . Va ser precisament aquest hotel, construït "en el área más virgen de la entonces desconocida isla de Bali" (segons podem llegir a la Memòria Anual 2005 de l'empresa ), el primer establiment internacional de l'antiga cadena Sol. Sense l'amistat amb el pobre Suharto, dedicat a esclafar el comunisme, el separatisme i la democràcia per comptes de l'oncle nord-americà, el projecte i la missió no haguessin prosperat mai.

Mentre gaudia a la festa d'inauguració de l'hotel de l'amic Escarrer, el simpàtic dictador seguia fent mèrits per justificar la seva fama de ser un killer sanguinari: es parla avui que seria responsable d'ordenar fins a dos milions d'assassinats durant el seu "mandat" (un quart de milió dels quals a Timor oriental). Però Suharto era més que això: era un avançat promotor de la globalització liberal, basada a conjugar l'autoritarisme polític i la salvatgia econòmica. Revistes tan poc sospitoses com Time parlaven fa pocs anys que havia acumulat una fortuna de més de 15.000 milions de dòlars i que posseïa 564 companyies arreu del Planeta mentre mantenia importants dipòsits bancaris a Suïssa. Per si fos poc, gràcies a la seva habilitat amb el crim organitzat havia pogut esdevenir propietari immobiliari de 3,6 milions d'hectàries a Indonèsia i Timor, una superfície superior a la de Bèlgica.

A dia d'avui, no consta cap gest de condol del vell amic Escarrer envers Suharto. Mort el soci, l'únic que importa és trobar nous padrins allà on sigui. Per exemple, a Mèxic. És un indici més que el nostre primer empresari turístic s'ha tornat vertaderament un home sense entranyes, és a dir, un pragmàtic d'aquells que tant fan perquè el capitalisme del xoc progressi mentre la nau Terra s'enfonsa...

Avís: la lectura de "La doctrina del xoc" pot produir urticària, convulsions, situacions d'estrès i sensació accentuada de vertigen en persones acostumades a l'aire condicionat en poltrones polítiques, culturals i econòmiques. No es recomana per a aparatchiks ni vividors de subvencions sense distinció de sexe, llengua o color de la pell.

Amb Noam Chomsky i Susan George, Naomi Klein representa, potser, la intel·lectual més consistent del moviment altermundialista. El seu "No Logo" ja va enlluernar-nos en mostrar-nos què hi ha darrere de les grans marques transnacionals i, sobretot, perquè va fer llum sobre què hi ha darrera tota la xerrameca sobre la "desmaterialització" del nou capitalisme: l'esclavatge de sempre, l'acostumada compra de favors (de premsa i governamentals) com a gran innovació, la fabricació d'imatges publicitaris de somni com a principal valor afegit de productes que rarament són de qualitat real.

La jove investigadora canadenca ens proposa ara ("La doctrina del xoc", a Empúries en català; "La doctrina del shock", a Paidós en espanyol) una aproximació radicalment nova del capitalisme des de la segona guerra mundial. La idea central és que aquest sistema, avui hegemònic com mai, no ha de fer front a crisis periòdiques, sinó que, ans al contrari, n'és un fervent catalitzador. El capitalisme necessitaria de les crisis per créixer i fer nous salts endavant per sobre de les persones, les comunitats, els drets humans i l'ambient. Magistralment, Klein repassa com la catàstrofe natural del tsunami del 2004 al Sud-est asiàtic ha servit per a un segon tsunami capitalista a la zona per expulsar de primera línia de mar les comunitats camperoles i pescadores en favor dels condohotels transnacionals que hi estan muntant un "turisme antiestrès i de natura". O de com el capitalisme real prefereix la seguretat de la dictadura comunista xinesa al "risc" que la democràcia dels moviments massacrats a Tiananmen el 1989 arribés a triomfar. Per no parlar de la seva fina dissecció de l'èxit dels Chicago Boys de Milton Friedman sota Pinochet com una part nuclear del projecte feixista de fer tabula rasa d'una democràcia, com la xilena, afectada pel "virus" de la transformació social.

[Cliqueu el curtmetratge subtitulat en espanyol produït per Alfonso Cuarón sobre el llibre: és a la secció de vídeos, a la dreta del web: és vertaderament espectacular!]

Vist amb la perspectiva nostra, l'assaig de Klein fa mirar enrera i desvetlla la sospita que la famosa liberalització del Franquisme el 1959, acompanyada pels consells de la Banca Mundial i el Fons Monetari Internacional, no fos sinó un precedent d'aquest capitalisme dels desastres avant la lettre. El condicionament radical de les Balears com un Paradís turístic durant els 50 i 60, aprofitant l'anorreament de les potents organitzacions obreres del temps de la República, esclafant comunitats rurals "arcaiques" sense contemplacions en un context geogràfic manejable (unes illes laboratori), s'assembla molt al propòsit de creació de societats consumistes, desideologitzades ex-novo per Klein a llocs tan diversos com la Rússia corporativa i mafiosa de Putin, el Regne Unit de Thatcher, l'Argentina dels 70 i 80 o la Indonèsia de Suharto als 50.

Com sempre, la recerca està magníficament documentada, l'estil és àgil i la perspectiva és, vertaderament, planetària. Realment imprescindible de llegir per a les persones que creiem en la necessitat d'entendre per què estem com estem. Per a Klein, "el reviscolament dels moviments socials només pot començar quan reconeguem que no hi ha escapatòria [màgica] a les confusions que ens hem creat i que ja hi ha hagut prou destrucció de la història, la cultura, la memòria".

No dubteu a veure la seva presentació en anglès de l'obra a Barcelona (CCCB). Si heu llegit ja el llibre, què en penseu?

"El poder dels clans seguia sent el poder del ciment... El ciment, petroli del Sud. Tot neix del ciment. No existeix imperi econòmic nascut en el sud d'Itàlia que no passi per la construcció: licitacions, contractes, obres, ciment, grava, morter, maons, bastides, obrers... L'empresari que no tingui la base del seu imperi en el ciment no té cap esperança. És l'ofici més simple de guanyar diners en el temps més breu possible, adquirir solvència, contractar persones en el moment propici per a unes eleccions, distribuir salaris, acaparar financerament, multiplicar el propi rostre en les façanes dels edificis que es construeixen... Els bancs italians saben donar als constructors el crèdit màxim: diguem que els bancs italians semblen edificats pels constructors...Sé com s'ha construït mitja Itàlia. I més de mitja...Hauríem de canviar la Constitució. Escriure que es fonamenta en el ciment i en els constructors. Ells són els pares fundadors... Perquè sempre hi ha un abisme en l'abisme...Quan em trobo entre els millors i més destacats empresaris no em sento bé. Encara que aquests senyors siguin elegants, parlin en to tranquil i votin a l'esquerra. Sento l'olor de la calç i el ciment, que emana dels seus mitjons, de la seva collada de Bulgari, de les seves biblioteques..."

Aquests dies, el jove Roberto Saviano (Nàpols, 1979) es passeja amb escorta pel seu país, ja que la Camorra li ha promès llevar-lo d'enmig aviat. Saviano ha escrit Gomorra (Editorial Empúries, 2007), un llibre que denuncia sòlidament i amb un coratge molt poc corrent com funciona una màfia, la napolitana.

El llibre es troba de fa setmanes entre els primers en els rànquings dels més venuts arreu d'Europa. L'explicació és senzilla: quan el llegeixes tens la sensació que no parla d'una Nàpols que no coneixes sinó d'un món que tenim davant el nas i del qual gairebé ningú s'atreveix a parlar en veu alta. Gomorra és Andratx, So n'Espases, l'ampliació dels ports i aeroports a Palma, Menorca i Eivissa, l'engrandiment portuari de Formentera, el Quart Cinturó, Marina d'Or i Terra Mítica, ZP viatjant a Mèxic de la mà dels grans empresaris del maó i el turisme patris.

Llegir Saviano és una cura de salut i una recàrrega d'aire pur en un clima prou contaminat com el que ens enverina dia a dia. Fa pensar molt i hi trobem connexions inquietants sobre què es deu amagar sota tant creixement econòmic i miracles financers espanyols i catalans.

Heiligendamm (Mecklemburg-Pomerània occidental, Alemanya), 9 de juny de 2007

Quins dirigents! Així va el món...

Els esbirros de Karzai, el cap de franquícia dels EUA a l'Afganistán, han suspès els drets de diputada a Malalai Joya. La seva veu, clara i independent, molesta l'Imperi. Ella i les dones de RAWA (Revolutionnary Association of the Women of Afghanistan) no callen ni davant les atrocitats dels talibans ni davant la corrupció i els senyors de la guerra aliats d'Occident.

Persones com elles donen sentit a mots com esperança en aquest, nostre, temps ferit.

Perfum de Banc Mundial (Wolfowitz a Istanbul, 2007)

Plega. Paul Wolfowitz tira la tovallola i dimiteix de president del Banc Mundial. Fa poc es va fer mundialment conegut en haver-se sabut que havia enxufat amb un souàs la seva nova nòvia en el mateix centre de la globalització.

La foto, inesborrable, dels seus mitjons foradats a l'hora de descalçar-se per entrar en una mesquita a Istanbul no té pèrdua. La paradoxa és que haja estat despatxat no per la implacable labor de capità del saqueig del món i de fabricant de pobresa i devastació des de la seva torre d'ivori a Washington sinó per la seva falta de tacte amb la "imatge" davant el Planeta.

Gent de la vall de Narmada defensant-se del Banc Mundial (Índia central, finals del segle XX)