Die Messe selbst war ein Labsal. Es gab in ihr nichts Besonderes. Aber das ist ja das Besondere, das geradezu Unerhörte. Eine Messe, so wie die Kirche sie vorstellt. Und komplett in der Sakralsprache. Nirgendwo wurde das Gottslob durch ein Herausfallen in die Alltagssprache unterbrochen. Nirgendwo wurde krampfhaft etwas auf Deutsch vorgetragen und damit die Hinwendung zu Gott demonstrativ unterbrochen.

Das ist eine Grundlage, das ist ein Fundament. Ich hoffe, dass es soetwas jetzt häufiger gibt. Wenn das weiterwachsen könnte, wie glücklich wäre ich.

Click Below For more information & to purchase your own copy:

http://theriantemple.org/bible.html

De tots els estímuls sensitius que la visita a un país musulmà forneix, pocs se'm presenten més subjugadors que aquesta fórmula musical que convoca els fidels cinc vegades al dia. Els muetzins, dalt dels seus minarets i orientats cap a La Meca, reciten la professió de fe que recorda que Al·là és el més gran i Mahoma el seu enviat. Després es giren a esquerra i dreta perquè tots puguin sentir-ho.
Encara que el contingut de la cançó sigui inflexible, cada muetzí té la seva entonació particular, les seves pauses, els seus ornaments. Es tracta d'un cant melismàtic, en la mesura que les síl•labes es poden allargar i contenir diverses notes. En ocasions, escales completes. Els afeccionats al flamenc no podem deixar de sentir un estremiment per la manera en la qual aquesta tècnica recorda als ayeos del cante jondo.

L'habilitat en l'execució de l'adan ha estat motiu de prestigi i orgull per a les mesquites. Tenir a un bon muetzí era tradicionalment el millor reclam per a fer-se amb una abundant parròquia. Existeixen, a més a més, diversos estils, de les prosòdies monòtones de l'islam purità a les exuberants recreacions de certes tendències i escoles. És un patrimoni ric i variat, però que en essència ens ha arribat gairebé inalterat des dels seus orígens i que ens remunta com per eixarm a les acaballes del segle VI.
Observo, malgrat tot, que també això, una de les coses més segures en les darreres catorze centuries, és susceptible de canviar. Si més no, en algunes grans ciutats sarraïnes, tals que Istanbul o Damasc, bona part de les mesquites compten ja amb equips amplificadors, que difuminen la importància de la potència vocal del muetzí. Però encara percebo una altra substitució més insidiosa: l'ús de cintes pregravades. Encara que el seu ús no s’hagi estès completament, és preocupant, car es tracta d'una alta bastida enderrocada. L'estandardització i desnaturalització d’allò que en un altre temps va ser autèntic i original sembla no conèixer límits. I sembla una marea disposada a inundar-ho tot. La vida s'assembla cada vegada més al seu simulacre.

En aquest enllaç hi podeu escoltar alguns recitats d’adans notables. Potser el dia de demà ja només es puguin sentir en aquest format.

Die in unserer Region in der Fastenzeit praktizierten Bräuche gehören zu den sogenannten Zweigsegen. Dieser Zweigsegen setzt sich aus zwei Komponenten zusammen: Auf der einen Seite sollen die geweihten Zweige Unheil abweisen und auf der anderen Seite sollen diese Zweige (in einer Zeit des beginnenden Aufschwungs) kraftspendend auf Mensch und Tier wirken.

Am bekanntesten ist - auch weit über den Dunkelsteinerwald hinaus - die Palmweihe. Dabei werden am Palmsonntag (dem Sonntag vor dem Ostersonntag) die von der Bevölkerung mitgebrachten Palmbuschen (Gebinde aus Palmzweigen) in der Kirche gesegnet.

Die auch als Palmkätzchen bezeichneten grau-grünen Blütenstände der Sal-Weide werden dabei von Region zu Region verschieden zusammengebunden und verziert und stellen so den sogenannten Palmbuschen dar. In getrocknetem Zustand wird dieser Palmbuschen (mancherorts auch Palmbesen, Palmstange oder Palmstock genannt) im Herrgottswinkel und/oder am Dach des Hauses (als Schutz vor Blitzschlag) angebracht.

Ein weiterer noch weniger bekannter Brauch ist der des sogenannten "Frischschlagens" oder "Gsundschlagens". Dieser nur mehr selten praktizierte Brauch ist ein Überbleibsel des indogermanischen Vegetationskults und wird in unserer Region in der Karwoche praktiziert. Dabei versetzt der Vater dem Sohn am Palmsonntag mit einem Haselzweig einen Schlag. Dieser "Schlag" soll dem Sohn zu Vitalität, Virilität und Fruchtbarkeit verhelfen.

Eine Betrachtung verdient noch der Schnidabuschen, der auch Schnitterbuschen genannt wird. Dieser Buschen aus Zweigen wurde in der Zeit der manuellen Ernte vom Schnitter (Mäher) am Hut angebracht und sollte wohl symbolisch wie auch "magisch" zu einer guten Ernte verhelfen.

Eine ausführliche Beschreibung vieler Bräuche im Jahreskreis finden Sie in dem gut geschriebenen Buch von Frau Dr. Lucia Haselböck mit dem Titel "Palmbuschen und Pilgerscharen - Brauchtum und Volksfrömmigkeit im Dunkelsteinerwald", das wir in einem unserer vorherigen Einträge schon einmal kurz vorgestellt haben.

so heißt ein Workshop am Freitag, 22. Febr. 2008 in Kassel im Museum für Sepulkralkultur, Weinbergstraße 25–27, zu dem die Schura Niedersachsen e.V. und die Islamische Religionsgemeinschaft Hessen e.V. in Kooperation mit dem Museum für Sepulkralkultur in Kassel Sie herzlich einladen. 

In Niedersachsen ist 2005 das Gesetz über das Leichen-, Bestattungs- und Friedhofswesen und in Hessen ist 2007 das Friedhofs- und Bestattungsgesetz in Kraft ge­tre­ten. Sie ermöglichen es, Bestattungen nach islamischem Ritus vorzunehmen und sind ein wichtiger Schritt hin zu einer Gleichstellung muslimischer Bestattungsanforderungen mit denjenigen der anderen Religions­gemein­schaf­ten. Der Workshop soll einen Überblick über die rituellen Bestattungsregeln, ihre theologischen Hintergründe, über die Geschichte islamischer Bestattungen in Deutschland sowie die bestattungs- und verwaltungsrechtlichen Anforderungen und deren Umsetzung in den Kommunen sowie bei anderen Friedhofsträgern vermitteln und noch bestehende Defizite aufzeigen.  Das Programm ist als pdf beigefügt. Sie können es gern an evtl. weitere Interessenten weiterleiten.

Anmeldung bitte bis zum 10.02.08 an:  info@sepulkralmuseum.de. Weitere Informationen zum Tagungsort siehe: http://www.sepulkralmuseum.de/adresse.htm

Mit bestem Gruß und wassalam,Schura Niedersachsen e.V.
Firouz Vladi

workshop-islamische-bestattungen-kassel-220208.pdf

Ho havia d’estar per força quan el 1725 un informe de la policia austríaca emprava per primera vegada en registre escrit la veu alemanya vanpir per a descriure el cas del camperol hongarès Peter Plogojowitz. La sospita de la seva intervenció en la mort de deu persones a la vila de Kisilova després del seu soterrament així ho justificava. I la defunció tampoc fou un eximent per Arnold Paole, a qui es considerà responsable de l’extermini de gairebé tota la població de Medvegia a Sèrbia l’any 1726. Si més no, és allò que establia el memorial Visum et repertum , signat pel metge militar Johan Flückinger i recolzat pels inspectors i oficials que s’ocuparen de l’afer. Unes noticies que, per altra banda, suscitaren la curiositat de les corts francesa i anglesa, que ràpidament adoptaren el mot a les seves respectives llengües.
A tal grau degué arribar la febre del vampirisme que autors il•lustrats com Voltaire la posen a tall d’ exemple de les superxeries que l’època de les llums esborrarien per sempre més.

Però els esforços d’aquests cavallers tan tibats i saberuts foren en va. Almenys a l’Europa Oriental, on la creença en els revinguts havia arrelat amb força preocupant. A 1801 encara tenia prou persistència com per obligar el bisbe de Siges a pregar al príncep valac Alexandre Moruzi que disposés tots els mitjans necessaris per a impedir que els habitants de Stoesti desenterressin “contínuament” els seus morts per a comprovar que no s’havien transformat en strigoi.
Una mena de comportaments que s’allargaren o es manifestaren sota altres formes molt més enllà del que podríem creure.
El següent enregistrament porta data de 1942 i l’obtingué l’etnomusicòleg iugoslau Spasoje Jovic a la vila de Miroc

boomp3.com

Es tracta d’una de les tonades que solia tocar-se de manera preventiva en els funerals serbis i valacs de l’est del país. El seu títol és inequívoc: melodia per espantar o expulsar els vampirs.

Malgrat tot, avui sembla que ja ningú creu en vampirs. I amb ells ha desaparegut també el seu més gran poder, digui que digui la sentència. Perquè més que una superstició, la temença a fantasmes i espectres no només representava un delit fantàstic, sinó la íntima proximitat dels vius i els morts, la fraterna continuïtat dels seus respectius espais, l’ordidura d’afectes i odis que la mort no podia interrompre i que per tant la derrotava.
Però la mort s’ha tornat anònima i d’una manera malaltissa tractem d’amagar-la i de fer-la tan asèptica com sigui possible. El seu secret i més afrontós triomf.

Però altres anaren a instal·lar-se a les remotes i eixorques terres entre Yazd i Kerman, al centre geogràfic de l’actual Iran, on estigueren menys exposats a la pressió social que acabava portant a l’adopció de l’Islam. Així se’ls va trobar a 1903 Abraham Valentine Jackson quan va escriure el seu bell informe Persia: Past and Present i, sense enormes alteracions, així podríem trobar nosaltres els més de 20.000 zoroastrians que encara segueixen habitant aquestes terres a hores d’ara.
Convertits en una minoria amb una certa protecció legal, tot i que sotmesos a subtils dissuasions, com les discriminacions laborals, el relegament econòmic, la submissió a la llei corànica i l’estigmatització de la llengua dari, a la xarxa hi ha abundant informació de qualitat sobre la seva vida passada i present, i els zoroastrians de l’Índia fins i tot es beneficien d’un programa de conservació patrimonial de l’UNESCO.

També podem documentar-nos sobre les seves arcaiques pràctiques religioses. La més colpidora de totes, no obstant això, sembla que ha deixat d’observar-se.
Per als zoroastrians els cadàvers són impurs, mentre que la terra i el foc són sagrats. Així que per a preservar-los de la contaminació, els cossos morts no es soterraven o s’incineraven: es deixaven exposats als elements perquè es podrissin i els carronyaires hi fessin festa grossa. Amb aquesta fi edificaren en cingleres aïllades unes torres concèntriques on es dipositaven les despulles fins que eren reduïdes a pols. Heròdot ja va documentar aquest procediment, que en la seva època primitiva tenia un caràcter iniciàtic i secret i que era portat a terme per un cos sacerdotal especialment designat per a la missió.

A principis del segle XX continuava sent el ritu funerari preferent dels fidels d’Ahura Mazda i els més ortodoxes no se privaren fins l’any 1970, quan la llei iraniana obligà a tancar la darrera dema, com s’anomenen aquestes cases de difunts en dari. A occident, però, són conegudes pel nom que va emprar un funcionari de l’imperi britànic a mitjans del segle XIX: torres del silenci.

(Fotografia de Sebastià Giralt a Flickr)

Sobre les elevacions de les planures desèrtiques dels encontorns de Yazd encara s’hi poden contemplar algunes d’aquestes construccions que durant més de vint segles allotjaren una de les cerimònies de passatge més singulars de les quals es servi memòria.

Pesawat menabrak bukit karang di sebelah selatan Kolombo, ibu kota Srilanka. Seluruh jemaah haji yang berasal dari embarkasi Djuanda, Surabaya, yang jumlahnya 182 orang, plus sembilan awak pesawat, meninggal di tempat. Beberapa jenazah atau bagian jenazah yang dapat ditemukan diangkut kembali ke Indonesia pada 11 Desember 1974 dan dimakamkan di halaman Mesjid Sunan Ampel, Surabaya.

Peristiwa ini tidak hanya diliput secara besar-besaran oleh pers dalam dan luar negeri, melainkan juga diabadikan sebagai ending dari kisah cinta yang indah dan mengharukan dari roman Burung-burung Manyar karangan Y.B. Mangunwijaya.

Ini bukan satu-satunya musibah berskala besar yang menimpa jemaah haji Indonesia. Pada 1994, terjadi musibah di terowongan Mina yang merenggut jiwa seratusan lebih jemaah haji Indonesia. Pada 2004, terowongan Mina lagi-lagi meminta korban sekira 50-an jemaah haji Indonesia.

Uniknya, musibah beruntun tak menyurutkan minat muslim Indonesia untuk berhaji. Biaya yang mahal tak jadi halangan. Jemaah haji Indonesia selalu jadi kontingen terbesar. Pemerintah Arab Saudi bahkan sampai memberikan kuota bagi jemaah haji Indonesia. Banyak calon haji yang harus masuk daftar tunggu, atau menunggu sampai musim haji tahun berikutnya. Pada 2001, misalnya, jumlah jemaah haji yang masuk daftar tunggu berjumlah 35 ribu orang, menyusul terpenuhinya kuota 205 ribu.

Empat rukun Islam selain haji cenderung bersifat individual. Ibadah haji sebagai rukun Islam penutup justru punya watak sosial menyusul hadirnya tuntutan bagi para jemaah untuk menghempaskan ego. Di Tanah Suci, di hadapan Yang Illahi, semua penanda identitas kedirian (ras, jenis kelamin, kewarganegaraan, pangkat juga kekayaan) diterabas dan dilintasi. Semua bergerak mengelilingi Ka’bah tanpa dihalangi sekat atau hijab; sesuatu yang tak mungkin terjadi dalam ritual ibadah biasa di mesjid yang memisahkan lelaki dan perempuan.

Seorang haji yang mak’bul semestinya tak lagi punya ego yang tinggi. Kesalehan personal, bagi seorang haji yang berhasil, mesti berbanding lurus dengan kesalehan sosial. Ibadah haji karenanya menjadi contoh ihwal bagaimana ritus keagamaan punya watak liminal, melampaui sekat dan batas, melampaui yang personal menjadi sosial. Ibadah haji, dalam kata-kata antropolog Arnold van Gennep, adalah sebuah ritus perlintasan (rites de passages).

Kita punya ingatan yang kuat ihwal ibadah haji sebagai ritus yang punya implikasi sosial. Di pengujung abad 19, sejarah Indonesia mencatat dengan khidmat, bagaimana para jemaah haji kembali ke tanah air dengan kesadaran baru ihwal Islam dan bagaimana Islam menyikapi kolonialisme.

Kesadaran baru ini punya andil besar dalam memercepat proses kesadaran anti-kolonial, terutama lewat ide pan-Islamisme. Saking seriusnya, pemerintah kolonial bahkan mengutus begawan orientalis, Snouck Hurgronje, untuk menyusup ke Mekkah dan memelajari tingkah laku dan interaksi para jemaah haji.