Els arbëreshë van saber per aquesta desencisadora constatació que estaven sols al món; potser només emparentats amb unes escadusseres comunitats del nord de Grècia similars a les seves. Però també això els va fer entendre que si volien sobreviure, si el seu llegat i testimoni volia salvar-se d’alguna manera, només podien comptar amb ells mateixos, amb la seva perseverança i fidelitat. I que aquella Albània perduda de la qual ells encara en custodiaven fragments ja només existia en la seva voluntat de romandre. Tan de bo no els manqui la forca i aconsegueixin reeixir-hi.

A la memòria del meu oncle Manolo, qui com el meu pare va trobar en aquest país una terra d'acollida. Descansi en pau.

El passat mes de març la mort de Lazare Ponticelli segellava la memòria viva francesa de la Primera Guerra Mundial. Ell n’era el darrer combatent i, contràriament a la seva primera intenció, va acceptar els sepelis d’estat que li proporcionaren “com a homenatge a tots els caiguts”, sempre que foren una cosa “digna, sense fanfàrries mediàtiques ni grans desfilades”. Si ens atenem a anotacions com la d’Ernst Jünger quan parla de les improvisades sepultures en les quals reposen tants milers de soldats anònims, podríem arribar a pensar que un segle ha donat per molts progressos en els hàbits funeraris. Així es construeix la història: fent abstracció del dolor i el sofriment i investint-los de significats que els transcendeixen de manera consoladora, com pretén Sarkozy quan atribueix a aquella generació escabetxada de joves europeus el continent pacífic i pacificat d’avui.

Per aquest motiu, devem un especial reconeixement a tots els qui cercaren de posar-nos-ho a l’abast; els homes que amb penúries i sacrifici de la pròpia comoditat rescataren i destil•laren en llibres i documents preciosos aquests fragments arrencats a la destrucció. Són herois d’un combat encara més alt que el que mantingueren d’uniforme: la lluita contra la mort i l’oblit. Contra la insensible superposició d’estrats que sempre amenaça de fer transparent i de convertir en mera retòrica institucional, en una guatlla mastegada pel departament de comunicació de qualsevol Elisi, allò que és i ha de ser indigerible. La ferida impossible de cicatritzar que sempre ens ha de recordar la part de nosaltres que va quedar-se al front de la Primera Guerra Mundial.

Tot i la reserva que els prejudicis d'una persona crescuda en una república russa i establerta a Turquia em puguin merèixer, no poso en dubte que tingui bona part de raó. Més tard penso que, de fet, l'insòlit seria que fos d’una altra manera.

En moltes comunitats forçades a fortificar-se en sí mateixes per a sobreviure, la intransigència és una de les herències més perverses que els deixa una tal situació de persecució. Quan descarten la rendició, per a romandre ferms al voltant d’unes determinades creences, amb el perill per a la pròpia vida o les dificultats que això suposa, els homes acorralats n’acostumen a desenvolupar un zel excessiu i fins i tot facinerós. Abocats al gueto, senten la temptació del purisme, car pensen que per a conservar íntegra la seva fe no hi ha lloc per a la vacil•lació o el relativisme. Com recorda la màxima de Sant Tomàs, perceben que “en una ciutat assetjada, tota dissidència és traïció” i acaben per abraçar el maximalisme. La història n’és curulla d’exemples: armenis, jueus, xiïtes o moltes d'aquelles minories nacionals que han quedat extramurs de l'estat en el qual aspiraven a englobar-se i reduïdes a ciutadania de segona.

Per descomptat, aquest extremisme és digne de refús. Però també cal dir que la moderació, la temperància i l'obertura de mires es molt més senzilla de practicar quan hom pot tenir una relació natural i desacomplexada amb la seva cultura que no pas quan es fa precís acantonar-se. I els discursos alliçonadors sobre las maldats de l'essencialisme haurien de tenir-ho molt en compte. Més encara perquè sovint es fan des de la còmoda situació de qui pertany a una cultura ben establerta i que mai ha conegut de prop el perill d’ésser eradicada.

Crec que el meu deler pels assumptes armenis va florir gràcies a Els laberints bizantins de Joan Perucho. Però en els darrers temps he vist créixer-ne notablement l’interès per arreu. Sospito que la invectiva de Robert Fisk a The Great War for Civilisation hi té alguna cosa a veure. A Fum i estalzí i a Focs Follets s’hi han publicat sengles reflexions amb aquest rerafons. També Francisco Veiga al seu vibrant bloc, amb una perspectiva molt crítica (II i III) de la feina del periodista anglès i de la utilització geopolítica del genocidi armeni, ha contribuït a aquest debat.

Sigui com sigui, la història d'Armènia em resulta commovedora per la tossuderia amb la qual no s’ha resignat a desaparèixer malgrat l’afany maníac dels seus veïns per a sotmetre-la. Presoners del parany caucàsic que ha estat la seva fortuna i el seu turment, els armenis han patit invasions, persecucions, diàspores i genocidis en un grau molt superior al de la majoria de nacions de la terra. Clau de pas i pedra a la sabata dels poderosos imperis que sempre l'han envoltat (bizantins, perses, mongols, àrabs, turcs, russos) Armènia gairebé no ha conegut la pau i han estat estranys els seus períodes de segura independència. En aquestes circumstàncies, no és estrany que els armenis s'hagin refugiat en alguns símbols de la seva continuïtat cultural i de la seva supervivència: la seva llengua, la seva música o la seva església, amb el Katholikós al capdavant, autoritat espiritual que ha desenvolupat durant molt de temps el paper d'una referència política que els era negada. Però com explica Ryszard Kapuscinski a L’imperi (Sant tornem-hi: sense traducció catalana) s'han aferrat no menys significativament a dos testimonis de la seva antiga i amenaçada presència al món: els llibres i les jatxkars.

L'extraordinària tasca dels torsimanys i copistes armenis es xifra avui en més de vint-i-cinc mil volums salvats de la destrucció. D’ençà de la mateixa invenció del seu alfabet al segle IV, els monjos d'Armènia s'entesten tenaçment en la missió de produir manuscrits . I en qualsevol refugi precari, enmig de situacions extremadament adverses, es consagren a salvar la memòria de la seva civilització. Tradueixen, abans que ningú, els clàssics grecs i llatins i tot autor antic que tenen al seu abast. Tampoc fan escarafalls a les aportacions dels seus successius dominadors, ja siguin àrabs o turcs. I quan la violència d'alguna ocupació els força a exiliar-se o a amagar-se a les muntanyes, els armenis prefereixen salvar els seus llibres abans que cap altre bé. Els enterren o els transporten milers de quilòmetres, a tots els racons del món, custodiant-los de generació en generació. En la història de la humanitat no es coneix cap exemple de fidelitat i lliurament a la cultura escrita de semblants dimensions. Avui molts d'aquests manuscrits i incunables es guarden en la Biblioteca Nacional de Matenadaran, però també en dipòsits de Jerusalem, Viena, París o Venècia, nodrits per les cessions de les famílies i comunitats armènies que els havien preservat.

Les jatxkars són l'altre receptacle en el qual aboquen la seva necessitat d'afirmació. Es tracta de creus de pedra cisellades i decorades amb dissenys de fulles, fruits i altres patrons abstractes. Les tallen per arreu, en esglésies i en làpides, en creuers i en els mollons dels camins, en muntanyes i en obres civils. A l'origen, tenen un caràcter de devoció religiosa i s'erigeixen com a homenatges a hom o com a memorials d'algun fet històric o donació eclesiàstica. Però es diria que, per damunt de tot, aviat adquireixen un altre paper simbòlic de més importància: són fites, pedres mil•liars que assenyalen els llocs en els quals han viscut els armenis; fragments que puguin recordar el seu pas per la terra davant la gens aventurada possibilitat d’ésser-ne esborrats. Però ni tan sols aquest valor testimonial és consentit. Quan, després de la demarcació de fronteres dels anys vint, bona part del sud d'Armènia queda englobada en el naixent estat turc, tot el patrimoni d' una població abocada a la dispersió i a l’èxode queda virtualment condemnat. Lliurat a la ruïna de l'abandonament, quan no a l’ensorrament planificat. Una agonia que per a vergonya turca encara perdura. I pel seu caràcter emblemàtic, l'animositat contra les jatxkars ha estat la més assenyalada. També en altres antics enclavaments armenis: el 1998 l'exèrcit de l'Azerbaidjan va començar la demolició del cementiri medieval de Djulfa a la província de Nakhitxevan, amb les seves més de quatre mil tombes gravades. Unes intervencions criminals que han tingut diversos rebrots; l'últim i més ferotge de tots a desembre de 2005.

No voldria que aquest elogi passes per una hagiografia. No tinc la ingènua pretensió que els armenis siguin millors que altres pobles o que posseeixin virtuts de tolerància, generositat i bondat en major proporció que altres col•lectivitats. Segurament, si la sort hagués estat una altra, i haguessin pogut exercir la força i el domini sobre territoris conquerits, no s'haguessin mostrat més magnànims que els qui els han arraconat. Però els fets són uns altres, i en el repartiment d'atzars i vicissituds, els ha tocat la pitjor part: la persecució i l'opressió. I en aquestes circumstàncies, val a dir-ho, s'han comportat amb dignitat, amb respecte per si mateixos i amb un coratge que els honora: oferint un alt exemple de la vàlua de la resistència i del seu gairebé indomable poder.

De tota manera aquest petit descàrrec previ no influeix en allò que avui voldria comentar. Fa uns dies el músic alguerès Claudio Sanna oferia una entrevista a Vilaweb on introduïa una idea que jo mateix fa temps que tracto d’estendre. El motiu de la xerrada era la presentació a Barcelona del seu nou disc i, sobretot, l’èxit sobtat d’un dels seus temes: Santa mare llengua. Amb admirable concisió i sornegueria, hi explica la situació de l’alguerès i hi presenta la seva “hipòtesi irònica”: Ryanair podria salvar el català de l’Alguer.
Es tracta d’una manera d' expressar que l’increment dels contactes gràcies als vols directes i econòmics entre Catalunya i la vila sarda poden generar un efecte revulsiu en la motivació dels joves algueresos per a recuperar un idioma que s’havia convertit en una cosa de pobres i bastaixos; vulgar, folklòrica, bruta com la ronya. El descobriment de les complicitats que el coneixement del català els ofereix fa que ja no suposi només una eina obsoleta per a parlar amb els avis, sinó també la contrasenya per a fer contactes i ampliar horitzons, estimular el comerç i el turisme o, encara més elemental i important, establir amistats i engalipar les xicotes gironines que aterren a l’illa

Tots els qui som a aquesta banda de la trinxera en la lluita per la diversitat lingüística ens hem ensinistrat en el refús de les raons purament utilitàries, però això no implica que no en traguem profit quan es pugui. L’alta lliçó de Santa Mare llengua és que cal ser inquiet, inventiu i aprofitar sense repòs les noves portes. Així que tots els planys que es vulguin per la manca de diners i recolzaments institucionals i totes les cerimònies mortuorio-filològiques que calguin, però dediquem sobretot els nostres recursos i energies a fer del domini d’una llengua, en aquest cas el català, una qüestió joiosa, excitant i envejable, a multiplicar les potències que gràcies a ella se’ns posen a l’abast i l’excel•lència de les alternatives que ens possibilita.
Per a poder lamentar millor la seva dissort és difícil que hom s’engresqui a formar part d’aquesta comunitat. Per a engruixir les files dels qui frueixin d’una festa selecta hi ha haurà galtades.

Així ho va descobrir un enginyer jueu polonès, Samuel Schwarz que l’any 1915 va ésser contractat per la Portuguese American Pin Company. Schwarz havia arribat a la península amb la intenció de trobar els rastres de comunitats que haguessin servat el judaisme. Després de diverses infructuoses perquisicions, a 1917, a Belmonte, província de la Beira Baixa, va establir el primer gran contacte. Un jueu de Lisboa, de qui s’havia guanyat l’estimació, va presentar-lo a la seva família de Belmonte tot xiuxiuejant-los: “És dels nostres”. Treballosament, aquests cristiaos-novos, com encara eren assenyalats per molta gent de la vila, van anar deixant-lo participar en la seva vida religiosa; sempre de portes endins.

El principal obstacle amb que va topar fou que les dones de la comunitat, receptacles d’aquesta identitat i de les seves cerimònies i oracions, se’n malfiaven, perquè les seves pregàries havien adoptat feia centúries la llengua portuguesa i Schwarz només les coneixia en hebreu. Així va ser fins el dia que en recitar el Shema Israel, una d’aquelles dones va reconèixer la paraula Adonai, i va convèncer-se de la seva condició de fill del poble escollit. Tal havia estat el seu isolament que molts d’aquells jueus de Belmonte i d'alguns pobles veïns creien que eren els darrers jueus del món. I per descomptat, els atordia que hom com Schwarz pogués anar pel món fent-ne oberta proclama.

De fet, Schwarz, en estudiar les fórmules de la religió mosaica entre aquella gent, com recull al llibre Os cristiaos-novos em Portugal no seculo XX (1925), no només s’adonà que estava farcida de tradicions desfigurades per la transmissió oral però amb un inequívoc eco jueu, ans que el propi segredo, l'ocultació de les manifestacions de pertinença a la descendència d’Abraham, fins i tot en una època com aquella de relaxació religiosa, formava part indestriable de la seva manera d’entendre el judaisme.

El cas de Belmonte és un cas únic a la vella Sefarad per la importància que encara hi té una comunitat d’aquest tipus. Es calcula que avui compta aproximadament amb seixanta famílies. La solidaritat de grup, una rígida endogàmia i la tenacitat en el segredo han estat els principals responsables de llur supervivència.
I un detall curiós ens serveix per a exemplificar-ho. D’ençà dels primers vuitanta, han anat arribant a Belmonte rabins estrangers amb la idea de restablir l’ortodòxia: el seguiment més estricte del caixrut, la recuperació de l’hebreu amb caràcter ritual i etc. Però no semblen haver-hi reeixit completament. Fins i tot, molts porten una nova vida doble: van a la sinagoga però a casa segueixen amb els costums de tota la vida. I altres, per causa del poc tacte i prepotència d’aquest rabins, han arribat a trencar-hi relacions. Orgullosos fins a la fi de qui són, els marranos de Belmonte perseveren en allò que amb tantes angunies els va ésser llegat. ]]> http://vestigis.wordpress.com/2007/09/11/refluxes/ Tue, 11 Sep 2007 20:46:44 +0000 suberna http://vestigis.wordpress.com/2007/09/11/refluxes/ L’any 1875 una sobtada crescuda desborda la Garona i fa emergir una prodigiosa quantitat d’ossamentes a l’alçada de Saubens. Quan s’investiga l’afer i s’estudien les restes s’arriba a una única conclusió plausible: els esquelets pertanyen als soldats derrotats que el 12 de setembre de 1213 fugien del veí camp de batalla de Muret i que, encalçats pels exèrcits croats, foren exterminats o es negaren quan tractaven d’escapar. Les cròniques d’aquell jorn que posà fi al somni d’independència occitana i a la temptació d’una expansió catalana enllà del Rosselló ens ho confirmen.

Hi ha en aquesta imatge un inquietant component de reflux; del reflux de la Història. I conté un poderós emblema. A vegades aquesta mena d’episodis són només un eco, la coda que clou alguna cosa. Però en altres ocasions poden desvetllar moviments imprevisibles, donar corporeitat a vells fantasmes que semblaven esvair-se. Sembla dir-nos que la Història és un gran “Ja veurem” i que fins i tot allò que sembla més sedimentat pot tornar a remoure’s i presentar al•legacions als casos tancats en fals. És una arma de doble llos, però també la demostració que la darrera paraula mai pot dir-se abans de temps. El temps és sempre llarg.

Ho recordo avui, vigília de l’aniversari d’aquella desfeta i commemoració de l’esfondrament de la resistència barcelonina durant la guerra de successió. ]]> http://vestigis.wordpress.com/2007/09/05/verbum-dimissum/ Wed, 05 Sep 2007 21:34:45 +0000 suberna http://vestigis.wordpress.com/2007/09/05/verbum-dimissum/