Les imatges i els relats de l'actual revolta dels tibetans contra l'invasor xinès, a la qual l'ocupant ha respost sembrant de mort el país –en la línia de la repressió sistemàtica de la dissidència, inclosa l'aplicació de la pena de mort, en tants indrets de la República Popular de Xina– em fan avergonyir, una vegada més, de la meva militància maoista, al Partido Comunista de España (internacional), convertit després en Partido del Trabajo de España, a finals del franquisme i els primers temps després de la mort del generalot. No me n'avergonyeixo perquè em comportès llavors una militància antifranquista al costat dels treballadors i el poble –d'això, me n'enorgulleixo– sinó per la fe cega que suposava en el marxisme-leninisme-pensament de Mao Tsé Tung, nova religió a què em vaig acollir tot deixant la cristiana i que feia que, en nom del dogma, justifiqués un règim com el comunista xinès que era de totes totes injustificable. En alguna ocasió vaig fer una reflexió semblant quan dirigia Ràdio Ribes i es produïen a Xina actes de repressió contra la dissidència, em sembla que arran dels fets de la plaça de Tiananmen. Algun dia espero dedicar-hi un comentari més estès i sistemàtic; ara, però, vull repetir la meva petició de perdó, mentre reclamo la llibertat per als tibetans, que hi tenen tant dret com la resta dels pobles del món. Cap argument, per molt sublim que sembli, pot justificar l'opressió de les persones i els pobles. Recordo també, en aquesta ocasió, la intervenció que va fer un assessor del Dalai Lama en unes jornades internacionals sobre el dret a l'autodeterminació organitzades a Donostia per Udalbiltza, l'organisme de coordinació d'electes abertzales bascos –22 dels quals són ara pendents de judici– que va ser poc després suspès pel jutge instructor Baltasar Garzón. Aquell assessor –ara no tinc a mà ni el nom ni el contingut concret de la intervenció– va insistir, amb sòlids arguments jurídics i polítics, en la importància del reconeixement i aplicació del dret d'autodeterminació dels pobles com a via pacífica i democràtica per a la resolució dels conflictes. Per desgràcia, encara hi som molt lluny.