YOSHIMOTO, Banana. SUEÑO PROFUNDO ( 1989). Barcelona: Tusquets-Andanzas, 3a. edició, 2006; 172 pp; traduït per Lourdes Porta; ISBN 84-8310-324-9

    Tres històries protagonitzades per tres noies. Tres moments de les seves vides amb els somnis, el present i el passat com a nexe comú.

Una noia i un home casat. Una noia i el seu germà mort. Una noia i l'alcohol. Pèrdues i records barrejats amb somnis i il.lusions. Moments en els que tot pot enfonsar-se o continuar surant.

"Yo siempre estaba un poco triste, acosada por la añoranza de la luna que brillaba en la lejanía mientras me iba hundiendo eternamente en lo màs hondo de la noche azul y me teñía de azul hasta la punta de las uñas."

Sueño Profundo.

El vaig llegir fa molt i em va fer pensar en aquells moments de la vida on un petit esdeveniment es pot convertir en un gran detonant. Una petita espurna que pot fer d'aturador o edevenir una obertura, sense que es pugui saber el perquè i només una mena d'intuició t'ho digui a cau d'orella. Quelcom que no va bé, però tampoc pots dir que va malament. Simplement no acaba d'encaixar, i per més voltes que li donguis sembla no existir una solució. Els records es confonen en els somnis, pesats i feixucs que donen aquella sensació amarga de que no acabes mai de dormir o de que dorms massa. Tot de bromes distorsionen milers d'imatges que no fan res més que dibuixar-se i desdibuixar-se, com si fossin castells de sorra fina que amb un cop de vent o d'aigua, es desfan. I esperes. No fas res, mires i segueixes els curs de reflexions i pensaments que no saps a on van. No esperes aquella solució brillant que ho canviarà tot, donant un gir acrobàtic a la situació. Només pots intuir que si apareix, ho farà tímidament, com una petita llumeneta que tot just trencarà la foscor i perfilarà la vora del penyasegat que tens als peus. Però ni serà màgica, ni t'ho solucionarà tot.

... La petita llambregada trenca la foscor i s'apaga. Es torna a repetir el gest. L'olor i el sorollet anuncien de nou la fama. Un i un altre cop, fins que aguantarà el suficient per apropar-se al ble i encendre l'espelma...

Ho sabia. Sabia que seria impossible, però tot i així la vaig estimar fins al final.

Encara ara no puc oblidar com la vaig conèixer. Era a principis d’hivern, i ja feia temps que les orenetes havien abandonat el cel.

Potser l’atzar, o potser el destí, em van portar a escollir un altre camí per a dirigir-me, com cada dia, a l’institut. Era frívol, silenciós i ostentós a la vegada. Fileres de cases enormes el perfilaven. De sobte, alguna cosa va creuar el cel i va planejar davant meu, aturant-se suaument sobre el fred asfalt.

Sorprès, em vaig ajeure i vaig recollir la figura de paper: era una oreneta. Em vaig alçar i vaig veure com la finestra de la casa més propera es tancava, tanmateix una ombra es remogué a l’interior.

A partir d’aquell dia, sempre passava per aquella ruta, intentant descobrir qui era que, cada dia, llençava una oreneta de paper. Fins que la vaig veure.

Era una noia, potser de la mateixa edat que jo o més jove, de faccions dolces i pell pàl·lida, tenia una aparença delicada... fràgil.

Cada dia, deixava anar aquella mateixa figura de paper, observava com volava fins al carrer i tornava a tancar-se en aquella gran casa.

Em tenia fascinat.

Al cap d’uns quants dies, vaig decidir conèixer-la, així que vaig aprendre a fer l’oreneta i, un matí, la vaig deixar al costat de la seva.

Lentament, vaig alçar la vista i la vaig veure, somrient-me.

El temps ens va portar a conèixer-nos... i a enamorar-nos.

Ella es deia Abril, i en els seus ulls hi havia una llum màgica... única. Però aquella llum s’extingiria algun dia, com la seva vida. Estava malalta, tenia una tuberculosi massa avançada com per poder-la salvar. Constantment tossia, i els metges no podien fer res per alleujar el malson que la noia patiria.

Però tot i així, l’estimava.

Passaria cada segon, cada instant al seu costat, per mitigar el dolor que acabaria amb la seva vida.

Vaig entrar a casa seva, alarmat. Per tot arreu es sentien els estossecs agonitzants de la noia. Se’m va encongir el cor.

–Abril? Abril! On estàs?! –cridava desesperat, buscant-la per cada racó, intentant trobar el lloc del qual procedien els sons.

Per fi, vaig entrar a la sala d’estar i la vaig trobar, estesa al terra, ofegant-se i amb les mans tacades de sang.

–Abril! –vaig exclamar, horroritzat. Vaig córrer al seu costat i la vaig alçar.

No van fer falta paraules. Només sabia que l’Abril no estava bé, i que havia d’anar a l’hospital. Vaig trucar una ambulància amb una mà mentre amb l’altra li mantenia l’esquena dreta.

Recordo el temps que va passar en aquella sala d’espera com el més desesperant de la meva vida. Notava com, cada moment que passava, la seva vida es perdia com gotes d’aigua en el desert.

–Vostè és... l’acompanyant? –va preguntar un doctor, revisant l’historial.

–Sí! –vaig dir, sobresaltat -. Com està?

–I els seus pares? –va desconfiar.

–Estan treballant, però ja estan de camí. Arribaran d’aquí mitja hora –vaig casi tartamudejar, impacient.

–Hm... –va semblar que pensava –. L’Abril... –va fer una pausa -. Com ja deus saber, la seva tuberculosi ja és molt avançada... A hores d’ara, ja no hi ha res que puguem fer...

El món em va caure a sobre i una espina se’m va clavar al cor.

–No li queda gaire temps... –l’home va abaixar la vista –. És possible que ni tan sols un mes.

–Com?! No és possible! –em vaig esfondrar –. Hi ha d’haver alguna cosa, per petita que sigui, que s’hi pugui fer!

El metge tan sols va desviar la mirada, impedint així veure’m els ulls negats de llàgrimes.

–Puc... puc anar-la a veure? –vaig preguntar, tremolós.

El metge va assentir i vaig dirigir-me ràpidament cap a la sala.

L’Abril estava dormida, gràcies a Déu, i no va veure les llàgrimes que queien lentament per la meva cara, deixant un rastre humit.

Van passar els dies i semblava que ella anava millorant... però tanmateix, sabia que no podia enganyar-me: l’Abril es moria, i jo no podia fer res per a evitar-ho.

–Max... –em va cridar un dia.

Estava a l’hospital, al llit. Era de nit, i la lluna il·luminava el seu semblant dèbil. Em vaig acostar al seu llit i li vaig agafar la mà per a reconfortar-la. Estava més pàl·lida que de costum i tenia els llavis tallats.

–Em podries acompanyar a un lloc...?

Aquella nit, d’amagat, la vaig acompanyar el seu poble natal, ja que volia tornar a veure el seu arbre. M’ho va demanar ja que no li quedava gaire temps. Li vaig dir que no, que encara li quedava molt per viure. Però, a qui pretenia enganyar?

Vam agafar l’últim tren per a dirigir-nos-hi i hi vam passar tota la nit. Jo no vaig poder dormir... sentia que havia d’aprofitar tot moment que tingués amb ella, que tot s’estava acabant. Presentia que el final estava més a prop del que em pensava i això em tenia intranquil.

Vaig mirar l’Abril. Ella era tot el que tenia. Sentia el seu alè regular sobre el meu coll i el seu lent batec. Era dèbil, casi dolorós, i cada instant pregava per que no s’arribés a aturar.

–És aquí –va anunciar. Vam baixar a la parada.

Ignorant les seves queixes, la vaig agafar a coll i la vaig portar el tros que quedava. No hi va haver cap intercanvi de paraules. No feia falta.

Les cames em feien figa, ja portàvem estona caminant. Després de travessar l’últim camp, la seva cara es va il·luminar i un somriure cansat va aparèixer als seus llavis.

–Hem arribat? –vaig preguntar, també somrient. Ella va assentir.

Ens vam asseure sota un majestuós arbre, abraçats, mirant l’horitzó.

–Aquest... és l’arbre que van plantar quan jo vaig néixer –em va explicar.

–Abril, et puc demanar una cosa? –vaig preguntar, després d’una estona. Ella va assentir, sense mirar-me–. Podria... plantar el meu arbre al costat del teu? D’aquesta manera, no ens separaríem mai... sempre quedaríem junts.

Vaig sentir com llàgrimes amargues rodolaven pel seu rostre i va repenjar el cap contra el meu coll, donant-me el seu consentiment.

Hi va haver un altre silenci, però era ple, no feien falta paraules.

–Max –va dir-me. La vaig estrènyer amb força, la seva veu semblava molt més dèbil del que havia sentit mai–. T’estimo...

La seva veu es va trencar. Se’m va encongir el cor.

Lentament, l’Abril va relaxar tots els músculs, abandonant-me.

–Jo també, Abril –vaig xiuxiuejar–. Jo també.

Després vaig abraçar el seu cos sense vida, intentant retenir-la al meu costat i em vaig permetre plorar.

Orenetes de Paper (C) Luminous Memories

XUN, Lu. DIARI D'UN BOIG I ALTRES RELATS (selecció de Na Han, 1923). Barcelona: Edicions de 1984, 2007; 215 pp; traduït per Carles Prado; iSBN 84-96061-86-6

    Nou relats on la realitat queda banyada de sàtira i simbologia. Nou líriques crítiques socials, d'un escriptor i de la seva visió, de l'entorn que l'envolta.

Bojos que escriuen. Homes i tavernes. Dones i penes. Misantrops i enterraments. Mirades a tempestes. Sorolls eixordadors i veritables. Nits de Cap d'Any. Sabons i olives. Penediment pel passat. Vides, moments, morts, records, nostalgies i penes. Iròniques, tràgiques, angoixants i tristes.

"Tots aquests pensaments són encara més banals que els camins que apareixen i tornen a desaparèixer en la foscor. L'únic que em queda és la nit del principi de la primavera, que encara és més llarga que mai. Com que encara continuo al regne dels vius, hauré de tornar a començar. I el primer pas no és altre que posar la pena i el penediment sobre el paper, per la Zijun i per mi mateix."

RECANÇA DEL PASSAT.

Una selecció de relats breus del recull del Crit de Combat. Lu Xun dóna vida a uns personatges, a través dels quals, un ritme fragmentat, a vegades autobiogràfic, oscil.la entre contrastos. Ficcions impregnades per una crua sàtira, descarada i amagada, d'una societat, d'uns costums, d'una realitat i d'uns símbols, que a vegades xocaven contra l'escriptor. Un caire costumista, amb tocs tràgics, fixa, amb unes escollides paraules, la visió d'un autor compromés amb el que vivia, veia i creia. Els relats de Lu Xun, no són només clars exponents d'un trencament amb la literatura clàssica de la Xina, són també unes històries de gran lirisme davant les grans contradiccions d'un país, una cultura i una gent que es trobava enmig d'un canvi. Una obra que dóna la visió al.legòrica i dramàtica de les dificultats d'un intel.lectual que, quan tot al seu voltant entra en efervescència, no deixa d'observar i escriure.

... Un silenci dens i feixuc fa més fosca la nit. Una tensió dóna rigidesa als membres. L'espera i l'estat d'alerta omple l'atmosfera enrarida de l'habitació. Un bronzit agut dóna el crit d'alarma a la munió espectant. Caigudes en picat, vols rasants, giragonces acrobàtiques, amb una sola finalitat, clavar fort i travessar la pell per alimentar-se...

KAWABATA, Yasunari. HISTORIAS EN LA PALMA DE LA MANO (Tenohira No Shosetsu, recull des de 1923 al 1972). Buenos Aires: Emecé editores, 2a. reimpressió, 2005; 289 pp; traduït per Amalia Sato; ISBN 950-04-2738-9

   Setanta relats que escrits ocupen el palmell d'una mà. Històries breus, miniatures reduïdes a l'essència de la solitud, l'amor, el temps i la mort, dins d'atmosferes i situacions intenses, concentrades i fragmentades.

Breus. Llampecs de fantasia i realitat. Miniatures. Captures de tinta sobre la pell. Sentiments i relacions en el pas del temps.

"Aun si tienes la astucia de buscar solo en un arbusto, alejado de otros niños, debes saber que no abundan los grillos en este mundo. Probablemente encuentres una muchacha parecida a una langosta a quien veas como un grillo."

La langosta y el grillo.

"Si hay otra joven que deba ser mi esposa, muéstrame su rostro reflejado en el agua, le rogó al lago. Estaba convencido de que era posible ver a través del tiempo y del espacio. Por eso era un solitario."

El arreglo de bodas de los gorriones.

"Me puse de pie. Si me ponían la máscara, y luego me la quitaban, quedaría horrible como un demonio a los ojos de mi mujer. Sentí miedo de la bella máscara. Y ese temor me despertó la sospecha de que el rostro siempre gentil y sonriente de mi mujer podía ser un artificio, tal como la máscara."

El hombre que no sonreía.

La recerca de l'essència i la puresa en la tasca d'escriure, dóna per resultat el fragment mínim, capaç de condensar la història, de manera breu i completa. Els mots justos, que encaixen a la perfecció en el traç escrit en el palmell d'una mà oberta, que espera en la seva part còncava l'escriptura creada. Fantasies i realitats, al voltant de l'amor i la solitud, el pas del temps i de la mort, omplen aquest palmell sense descans, malgrat dies, setmanes, mesos i anys. Una trajectòria de l'escriptura al llarg de la vida de l'autor, de la joventut a la maduresa, de l'aprenentatge al treball, queda recollida en un breu espai. Paraules, minimitzades amb precisió dins de contes breus de gran bellesa i lirisme, que mostren la puresa literària de Yasunari Kawabata.

... Una forta olor a terra remenada, amb tossuderia i necessitat. Un espai minúscul, reduït al pas del propi cos entre la flonjor del sòl humit per la pluja. Un moviment entre el plaer i el sentit de l'existència, dibuixa filigranes en la profunditat. El cuc de terra menja sense descans el mateix camí que va seguint...

{04·04·08} Holding Back The Tears

--Aguantant les llàgrimes--*

Cançó: Holding Back The Tears - Dong Bang Shin Ki

Aún duelen las heridas en lo más hondo de mi pecho. Tu adiós me persigue dolorosamente en las noches y yo no puedo hacer más que llorar, llorar y recordar.

Recordar lo que una vez me prometiste, lo que susurraste ante el testigo de la lluvia y el viento que ahora se han hospedado en mi corazón. Las falsas palabras se clavan como espinas, haciéndome esclava del pasado y el dolor.

¿Cómo pudiste? ¿Cómo pudiste abandonarme a la tempestad que son ahora mis pensamientos? Me diste la espalda y ya no volviste la mirada atrás.

Yo te amaba. Te atesoraba. Eras todo el mundo para mí. Ahora, sólo me quedan tus recuerdos y mis lágrimas, mientras mi mundo se consume a la espera del amanecer.

Això fet a la classe de Socials xD Si és que la inspiració arriba quan arriba.

-Tan solo tú-

Cançó: Precious - Ito Yuna

En esos momentos en que desearía desaparecer, huir y tan sólo olvidar. En esos momentos en que siento que no pertenezco a nada. Que estoy sola. Que por más que grite, nadie podrá oírme. En esos momentos es cuando tu mirada me salva, tu voz me sana y tu sola fragancia me calma. Es entonces cuando me doy cuenta de lo importante que eres para mí. Quizá seré egoísta, pero ya no puedo vivir sin ti.

I aquí una altra...............................:

-Sentido de la vida-

Cançó: Toghether Forever - Big Bang

"Eternidad". Una palabra simple que abarca todo un mundo. "Sueños". Que por más que intente alcanzarlos nunca sabré si son reales. "Felicidad". El misterio de la vida, que inconscientemente todos luchamos por conseguir. "Amistad". El soporte de nuestro día a día, y algo tan frágil que se puede quebrar con un soplo. "Amor". Del que buscamos el verdadero. Una persona que nos complete, con la quien finalmente podamos alcanzar los otros sentidos de la vida.

Espero que us agradin ^^

Kissしたまま、さよなら

-Tal i com ens vam besar, adéu-

Cançó: Kissしたまま、さよなら [Kiss-shita mama, sayonara], Tohoshinki

"Donde hay sombra, hay luz". Eso me decías en los crepúsculos, mirando el horizonte infinito e inalcanzable.

Sin tu mirada, sin tus palabras, sin tu presencia, ¿qué me queda?

Aún te espero, aún te lloro, aún te quiero y aún te recuerdo en los crepúsculos. Aún creo ver tu sombra...

No, me resisto a creer que ya no estás.

Hm... Ja ho sé, només escric pel simple plaer d'escriure, no per obtenir-ne el millor resultat ú-ù

Pel que sembla, la inspiració segueix! Esperem que duri ^^

Sempre pensem que es un número solitari. Però, si ho veiem bé i hi reflexionem, podrem veure que el 0 va ser afegit després per a indicar "res". I només pots sentir el "res" un cop has perdut alguna cosa. Interessant reflexió xD

Día creatiu! Aquí us en deixo el resultat -->

{01·04·08} ~A real feeling

-Un sentiment real-

Cançó: In Sa - YoungWoong JaeJoong | Estat d'ànim: ^-^

Alma en pena vagando por el mundo, buscando una luz, un sueño. Algo que le diera seguridad, protección. Que la amara, le diera todo el cariño que durante su niñez le negaron.

Siempre había estado sola. No pertenecía a nada, a nadie. Sin pasado ni presente, intentaba llegar al difuso futuro. Uno en que sus lágrimas no llorasen su solitud.

Era frágil. Más de lo que ella misma quería reconocer. Pero se escondía tras esa sonrisa que no aflojaba ante la tempestad, para luego derrumbarse entre las sombras de su soledad y desgracia.

¿Qué es familia? ¿Qué es amistad? ¿Qué es un “hogar”? ¿Realmente existe ese sentimiento llamado “amor”? Imposible, se repite. Para ella es tan solo un reflejo, una ilusión, que se desvanece al intentar alcanzarlo.

Una vez más, se pierde en la soledad de su noche y esperó, temiendo que el sol no volviera a salir en su vida.

Victoria, harta de la vida que ha llevado hasta ahora, decide hacer un viaje especial a un país completamente nuevo para ella: Japón.

Allí conoce a un chico... Especial. Su oficio y afición es la pintura, pero todos sus retratos tienen una misteriosa peculiaridad: nunca define el rostro de las mujeres. Con pinceladas sencillas y difusas, los deja incompletos.

¿Por qué debe ser? ¿Esconde ese rostro de facciones dulces un pasado herido y doloroso?

Què? Bona pinta? xD Me n'estic adonant que no serveixo per a les sèries... Millor que de moment em dediqui a seguir amb històries curtes i potser més endavant seguiré les que ja he començat n_n

Sincerament, n'espero molt, d'aquesta redacció. Ja feia temps que m'anava rondant, però desde fa pocs dies es va acabar de completar. El més especial és que està basada en fets reals.

Els personatges principals serán:

• Victòria Black
• Choi Hyunjin {Park Yoochun}

Exactament, en Choi HyunJin estarà inspirat en un dels meus cantants preferits, Park Yoochun, del grup coreà Dong Bang Shin Ki. De moment, les portades que ja he fet, a l'espera d'acabar la redacció ^^

SONGLING, Pu. CONTES ESTRANYS DEL PAVELLÓ DELS LLEURES (selecció del recull original Liaozhai Zhiyi). Barcelona: Quadrens Crema, 2001; 160 pp; traduït per Manel Ollé i Chün Chin; ISBN 84-7727-321-9

   Selecció de catorze relats curts, de la col.lecció Liaozhai Zhiyi, que ens endinsen en móns fantàstics i misteriosos de la tradició oriental.

Esperits i humans, amors i transformacions, sortilegis i màgia. De la mà de la il.lusió, la vida i la mort, s'entra en un univers fascinant.

"Sigil.losament, es va apropar a una finestra i va poder veure un horrible ésser monstruós de cara verdosa i dents esmolades. Estava dibuixant el contorn d'una dona sobre una pell humana que hi havia estesa damunt del llit. Així que va haver traçat el contorn, hi va afegir color, després va deixar els pinzells sobre la taula, va estirar-la amb una suau sacsejada per treure-li les arrugues com si es tractés d'un vestit, i se la va ajustar al cos. En cosa de segons el monstre es va transformar en la noia."

LA PELL PINTADA.

Pu Songling, sortia de casa seva i s'asseia a la vora del camí. Amb te i tabac convidava a qui s'aturava i l'explicava històries. Al vespre, a casa seva, cal.ligrafiava les que més li havien agradat. Així, de 1670 a 1690, va anar creant-se el seu recull de relats Liaozhai Zhiyi, on la tradició oral esdevenia una nova narrativa allunyada de l'erudició de l'època. Història a història, durant anys van circular còpies dels seus manuscrits, fins que en el 1766 es publica per primer cop aquest recull amb un total de 431 contes. Els seus relats curts lliguen, en el paper, un imaginari tradicional amb l'ètica budista, confuciana i taoista, una màgia amb la crítica al feudalisme del moment, un lirisme fascinant amb la tradició oral del seu entorn. En ells, ésser fabulosos i estranys, situacions concretes i fantàstiques, imaginari i realitat, esdevenen petites peces narratives de gran bellesa, que han fet del Liaozhai un clàssic molt traduït. En Jorge Luis Borges el qualifica, dins de la literatura xinesa, com l'equivalent que per Occident seria Les Mil i Una Nits.

... El recitador d'històries seu en el seu racó del mercat. Entre verdures, carns i peixos, la seva veu dibuixa rostres de gran bellesa i mirades penetrants, monstres ferotges i valents herois. Les seves paraules duen aventures, misteris, amors i lluites, que tots escolten: per uns instants, les seves vides desapareixen i la màgia els omple...

MURAKAMI, Haruki. EL SALZE CEC I LA DONA ADORMIDA (Blind willow, sleeping woman, 2006). Barcelona: Empúries- Narrativa, 2008; 351 pp; traduït per Albert Nolla; ISBN 84-9787-280-5

   Vint-i-quatre relats curts, on es barreja la realitat i la ficció, la vigília i el somni, entre reflexos quotidians i fantàstics. Personatges solitaris, que es relacionen, que viuen, que desitgen, que busquen, que fugen, que recorden, que enyoren, es barregen amb micos, cuques de llum, corbs, gats, jazz, espaguetis, cabussons, crancs, ganivets, pedres, parelles perfectes, salzes i dones que dormen.

Relats curts de llums i ombres. Petites històries poètiques submergides en la boira. Somnis i vides retallades. Ficció amb tocs autobiogràfics.

"Així, doncs, ¿on van els noms que desapareixen? En aquesta ciutat laberíntica deuen tenir poques possibilitats de sobreviure."

EL CONTE DE LA TIETA POBRA.

"-Diria que la única cosa de la qual no hem de tenir por és de la por mateixa -va dir al cap d'uns moments-."

EL SETÈ HOME.

"El passat, amb tot el seu pes, havia desaparegut sense avisar, i el futur era en algun lloc fosc i distant."

HANALEI BAY.

"-¿Vol dir que cadascú és diferent i per tant és difícil de comparar-s'hi?"

EL MICO DE SHINAGAWA.

Al llarg dels vint-i-quatre relats curts, la prosa de Murakami ens endinsa en el seu món, fet de llums oníriques i ombres reals. A partir de fets quotidians, els personatges busquen i s'amaguen, coneixen i veuen, dins de les seves pròpies experiències, del seu propi món interior. La línia que separa els somnis de la realitat esdevé feble i, sovint, difosa. Petites històries de món irreals i de móns propers, amb les fissures plenes de boires que deixen entreveure, una mica, a través seu, el que hi ha més enllà. 

... La taula de fusta noble, de construcció sòlida, presidia el gran menjador, com si sempre, malgrat el pas del temps, aquell fos el seu lloc. Per dins, unes vides, renovades i constants, feien la seva feina, connectant túnels i passadissos, formant aquell laberint que donava fragilitat a la seva règia fermesa...

No, no lo hagas. Sabes que ya no eres nada para mí. Soy inmune a tu presencia. No, no te acerques. Ya caí una vez en tus redes, y ése error no ser repetirá. No me hables con palabras aterciopeladas, lleno de ese veneno del que ya fui víctima. 

Entonces, ¿por qué? ¿Por qué el sólo olor de tu aroma me devuelve esos sentimientos? Enterrados en lo más hondo de mi ser, vuelven a doler como nunca lo hicieron. Eres cruel, me engañas, me mientes, con miradas y palabras, y entonces me das la espalda y me abandonas, en una tarde de lluvia con la luna tras la tormenta. 

Tus gestos, tus carícias, me engañan como si de una niña se tratara. No puedo, no me mires con esos ojos, me supliques mis sentimientos y me sonrías con calidez. Irremediablemente, volveré a caer. Sólo prométeme una cosa. Dime que volveremos a mirar la luna llena, con el mar y las estrellas, y serás capaz de sonreír de nuevo.

[12 de desembre del 2007]

Solo entonces cayó profundamente dormido, sin poder evitarlo, bajo en enorme sauce. La canción había surgido efecto. Lentamente, la ninfa buceó hasta la orilla, justo al  lado del chico que yacía inerte. Su pelo castaño oro resplandeció con la luz de la luna y su piel blanca rozó la arena.

Con la punta de los dedos, rozó su herida, que no dejaba de sangrar, y de pronto esta se cerró, seguida de las otras menos profundas. Con dulzura, sonrió y apartó el flequillo de la frente del chico. Se acercó lentamente y le besó. Después, se sumergió en agua y el paisaje se sumió de nuevo en el silencio absoluto.

"¡Lo conseguiré!", se dijo a sí mismo el chico. Atravesó la última de las puertas, donde le dirían cuál seria su última prueba, la que declararía si merecía el trono. Sus pasos retumbaban sobre el liso mármol y los sirvientes le abrían paso a ambos bandos.

Desde su encuentro con la ninfa, aun ser su raza rival, había conservado nítido su recuerdo, y cada noche la recordaba con la esperanza de volver a verla. Había superado todas y cada una de las pruebas, sabiendo que sólo cuando lo hiciera podrían reencontrarse.

No la había vuelto a ver, pero al pasar por la orilla del mar, o en algún estanque o río, oía el salpicar del agua y volvía a notar su presencia, la misma que había sentido cuando ella lo había curado. Sabía que ella le estaba protegiendo.

- Pasa, Elhoir -dijo una voz cavernosa.

El chico entró, sumiso, y se postró ante su señor.

- Ya sólo sois dos, los candidatos. Debéis estar orgullosos. Mas no os relajéis. Aún queda la última y más difícil de las pruebas.

- Os escucho, mi señor.

-Debéis matar a la reina de las ninfas -esa sentencia cayó como una pesada losa sobre Elhoir. Frunció el entrecejo, pidiéndose a si mismo que la ninfa le perdonara, pero debía, ante todo, lealtad a su señor.

- ¿Cómo sabré quién es? -preguntó, confuso.

- Es fácil... -dijo el hombre-. Todas las ninfas tienen los ojos completamente negros, pero... Espera, te lo enseñaré.

Un mal presentimiento le invadía por dentro, pero levantó la mirada cuando, ante él, depositaron un retrato. Su corazón dejó de latir por un instante: con una mirada melancólica y a la vez feroz, una ninfa de belleza etérea y pelo castaño oro le observaba. Pero no sólo eso.

Su mirada era de hielo.

Ojos de Hielo (c) 2007 by Nadia

Entregat l'any 2007 com a redacció de llengua castellana, amb una nota final d'excelent. xD