La República Democràtica del Congo (RDC) commemora aquest any 2008 quaranta-vuit anys d’independència i dos controvertits anys de govern escollit durant les eleccions del 2006. Una independència profundament contaminada pel colonialisme belga, i quaranta-vuit anys d’història marcats per més de trenta anys de dictadura de  Joseph Mobutu i la perpetuació d’un conflicte arrelat en el control i l’explotació dels recursos minerals del país. Un conflicte on tothom (grups armats, Estats, empreses) ha volgut imposar la seva veu en funció dels seus propis interessos o beneficis, en deteriorament d’una població civil congolesa que encara no ha vist millorar la seva qualitat de vida. La seva esperança de vida és de 45,8 anys[1], tot i viure a la RDC, un dels països potencialment més rics del món en recursos naturals.

Desprès de les eleccions del 2006...

El progrés a la RDC continua sent relatiu, tenint present que només facinc anys el país agonitzava al final d’una guerra que havia implicat mitja dotzena de països africans, i que havien deixat el país en ruïnes i amb més de 4 milions de morts. El juliol del 2006 es van celebrar eleccions, Joseph Kabila va ser proclamat vencedor. La formació del nou govern (sense presència de l’oposició política ni d’antics grups armats) l’any 2007 no va acabar amb la inestabilitat política ni amb la violència i la inseguretat de l’est del país. Les tensions amb l’oposició ja es van manifestar durant el mateix any després de la negativa de Jean-Pierre Bemba, principal candidat presidencial de l’oposició del 2006 i líder del MLC (Moviment d’Alliberament del Congo), d’obeir les ordres de desarmament dictades pel govern. Aquest fet va provocar enfrontaments, morts i l’abandonament del país del mateix Bemba, i es va iniciar un període difícil de coexistència entre el govern i la oposició política. El 24 de maig del 2008, el líder de l’oposició va ser arrestat a Brussel·les per petició de la Cort Penal Internacional (CPI) acusat de crims de guerra i contra la humanitat a la República Centreafricana entre el 2002 i 2003.

Dos anys desprès de les eleccions, tot i els intents (acords de pau, programes de desarmament, etc.) per millorar la situació, el conflicte encara està latent, sobretot la zona est del país (zona fortament rica en recursos). Davant la inestabilitat i la violència que sacseja aquesta zona al gener del 2008 es va celebrar a Goma la Conferència sobre la pau, la seguretat i el desenvolupament de les províncies de Kivu Nord i Kivu Sud. Però, malauradament, els acords ja han estat vulnerats. La MONUC[2]va alertar que les contínues violacions de l’alto el foc entre el CNDP (Congrés Nacional per a la Defensa del Poble) i les milícies Mai-mai posen en perill aquest acord. També, cal afegir que es va produir un increment dels enfrontaments entre les Forces Armades congoleses i el grup ruandès FDLR a la província del Kivu Nord, desprès de vèncer l’ultimàtum del 15 de març que estipulava el compliment del desarmament voluntari[3].

Aquests fets posen de manifest que tot i els acords del pau, els programes de desarmament i el desig de superar el conflicte, les armes encara tenen un rol present a la realitat congolesa, sent la població la principal víctima. 

La població continua sent víctima

La situació de l’est del país ha influenciat en un fenomen preocupant: les persones desplaçades a l’interior del propi país i la creació de camps espontanis. Segons Amnistia Internacional (AI), durant el 2007 hi havia més d’un 1.4 milions de desplaçats interns al Congo. Entre l’agost i el desembre, degut a enfrontaments al Kivu septentrional, més de 170.00 persones es van veure obligades a desplaçar-se. Aquests fets agreugen una situació humanitària, on durant aquests llargs anys les violacions dels drets humans sobre el conjunt de la població han estat constantment a l’ordre del dia. Les violacions i altres agressions sexuals contra les dones s’utilitzen com a arma de guerra. Són molt difícil de quantificar donades les dificultats i/o conseqüències personals i familiars al moment de denunciar-les.

Segons l’informe d’AI, durant el 2007, continuaven registrant-se per tot el país, especialment a l’est, alts índex de violació i altres formes de violència sexual. Com també, varis centenars de menors continuaven servint als grups armats, al finalitzar el 2007. Uns 5.000 ex nens i nenes soldats esperaven ajudes per la seva reintegració.

Dones, famílies, nens i nenes, i també els pigmeus –ètnia condemnada a l’oblit- continuen patint les conseqüències d’un conflicte on els recursos naturals tenen un paper primordial. Cal manifestar, però, que tot i les complexitats del país certs sectors de la mateixa població civil intenten fer sentir la seva veu, tot organitzar-se i treballant pel futur del seu país.

Els recursos naturals continuen sent protagonistes

S’estima que el país posseeix 70 milions de tones de coure, 5 milions de tones cobalt i sis milions de tones de zinc[4], entre d’altres minerals, i es converteix inevitablement en un punt de mira de moltes empreses desitjoses d’obtenir beneficis sense escrúpols.

El passat mes de març del 2008 es va organitzar a Kinshasa unes jornades mineres, amb l’objectiu de valorar la situació del sector, en relació a les indústries d’extracció. El 33,8% del territori congolès ha estat cedit a empreses mineres. Ja el 1997, Mobutu va autoritzar la “venda d’actius” de la companyia estatal Gecamines, asfixiada per un deute de més de mil milions de dòlars. El mateix Banc Mundial (BM) va supervisar l’operació i el 2003 va finançar un pla de retirada voluntària, permetent l’acomiadament de 16.000 treballadors. De fet, des del 2003, la liquidació del patrimoni miner nacional està en marxa, gràcies a les disposicions molt liberals del codi miner, pràcticament dictat pel BM[5]. 

L’any passat es va establir una Comissió que va revisar uns 60 contractes miners.  En relació a les condicions concedides a empreses privades associades a la Gecamines, cal destacar que les aportacions dels socis externs eren sobrevalorades, en canvi l’aportació congolesa havia estat subestimada. També, cal destacar, entre d’altres fets, que s’havien comprat drets miners amb fins especulatius, mentre que les clàusules socials i ambientals eren ignorades, els treballadors locals mal retribuïts, les competències locals subestimades, i a més a més les empreses començaven l’explotació de jaciments encara que no tinguessin els permisos de prospecció[6].

La revisió d’aquests contractes miners, com la realització d’un nou contracte realitzat amb empreses xineses (matèries primeres a canvi d’infraestructures) queden latents en un sector miner ambivalent i ple d’interessos i beneficis, però amb unes riqueses il·lusòries per la població local.

La història de la RDC ha estat marcada i dirigida per moltes mans i veus, tant internes com externes. Això fa difícil que la població disposi d’una part dels beneficis de les seves riqueses per millorar el seu propi benestar i pel desenvolupament de la seva estructura social, compromís que hauria de ser recolzat local, nacional i internacionalment.

Iris Boadella

Lliga dels Drets dels Pobles

Els desplaçaments de persones a l’interior del propi país i les múltiples conseqüències que se’n deriven és un fet preocupant a la RDC . Segons el CICR ( Comitè Internacional de Creu Roja) , els desplaçaments, deguts a una guerra o catàstrofe natural, preocupen cada cop més a tot el món. Una preocupació justificada, ja que els desplaçats interns pateixen privacions extremes que posen en perill la seva pròpia supervivència. Segons Teresa Sancristóval, coordinadora de MSF- Espanya, la primera conseqüència de la violència per la població civil ( en referència a la RDC) son els desplaçaments, tenint present que en aquest país, porten més de 10 anys desplaçant-se, desprès evidentment hi ha altres conseqüències: abandonament escolar, precarietat econòmica, problemes d’higiene, pèrdua de tot allò material, etc..

Segons l’ACNUR, aquest i les organitzacions humanitàries associades assisteixen a uns 80.000 desplaçats només en el Kivu Nord, una província en la que viuen més de la meitat dels 1.3 milions de desemparats de la RDC. El passat 5 de Juny, el mateix organisme va condemnar un atac produït per un grup de rebels a un campament de desplaçats a l’est de la RDC. Segons les fonts, el campament atacat alberga a 5000 persones desplaçades per la violència, responsabilitzen l’atac a les Forces Democràtiques per la Alliberació de Rwanda ( FDLR).

La situació s’agreuja ja que no només trobem les persones desplaçades a l’interior del propi país, sinó també població congolesa deportada d’Angola. Un fet preocupant publicat aquest dies son les nombroses congoleses expulsades d’Angola víctimes de violacions. Segons un article publicat al IRIN al 12 de juny, entre les dones que arriben a les diferents regions de la província Kasai Occidental, a la RDC, degut a una nova onada de 27.000 persones expulsades d’Angola, moltes son víctimes de violència sexual segons un representant de l’autoritat sanitària local. Segons Pierre Didi Mpata, metge i director d’una ONG local de salut a la ciutat de Kamaco que es troba a la frontera entre Congo i Angola, hi ha molts ferits i un 80% de les dones que han arribat han patit violacions. Kemal Saiki, portaveu de la missió de Nacions Unides a la RDC, MONUC, posa en manifest aquesta realitat: des de finals de maig trobem uns 22.230 ciutadans congolesos expulsats d’Angola, es troben ara entre Kahungua i Tembo, a uns 95 Km des de la frontera d’Angola.

Per saber-ne més:

Entrevista amb Teresa Sancristóval coordinadora de MSF- Espanya

IRIN

ACNUR

CICR

Fa uns dies la MA proposava utilitzar el futbol per solucionar les tensions entre les diferents comunitats libaneses en comptes de les armes. Podria dir que a partir del seu suggeriment va néixer la idea d'organitzar un campionat de futbol-sala, però no seria del tot sincer...

El fet és que el dissabte passat vàrem organitzar un campionat per a nanos de 10 a 14 anys. Hi van participar 8 equips. Volia aprofitar una de les fotografies que vaig fer per parlar de dues coses que no tenen res a veure entre elles, i que posar-les juntes gairebé em fa vergonya, però cal optimitzar el temps: el Barça i els refugiats de la guerra d'Iraq.

El primer tema salta a la vista: Portugal, Chelsea, Madrid i Liverpol. Són les samarretes que apareixen a la fotografia. És veritat que hi havia dos o tres nanos amb la del Barça, però també és veritat que aquests últims mesos el nombre de persones que juga a futbol amb la samarreta culé a Beirut ha disminuït de manera espectacular. És una simple constatció d'un fet, sense cap intenció de polemitzar. Però no deixa de ser trist perdre la presència (malgrat que sigui un aspecte secundària) arreu del món.

La segona qüestió necessita un aclariment. El noi que surt a la fotografia, a l'esquerra, amb samarreta blanca, és un iraquià que ha hagut de fugir del seu país per raons òbvies, i per altres que potser no ho són tant. La raó evident és la guerra (evidentment!). Ahir ens va estar explicant coses del seu país, i no deixa de ser sorprenent que quan parla del règim de'n Sadam Hussein (entre altres coses negatives) en destaca el fet que la vida a l'Iraq era totalment "normal", hi havia seguretat, pau i una relativa llibertat. Però hi ha un altre motiu particular de la seva fugida: el fet de ser cristià, que s'ha convertit en un problema a l'Iraq, que pot arribar a portar-te la mort,

Fa un mes, pensava en els milers d'iraquians refugiats al Líban de manera il·legal, que veien com el país d'acollida entrava en una fase similar a la que es viu en el seu país d'origen. Potser pot servir per relativitzar la duresa d'algunes vides...

“Aquests camps espontanis, força nous al Nord-Kivu, son essencialment deguts als pocs recursos que disposen les famílies d’acollida per allotjar els desplaçats”, ha indicat a IRIN Caroline Draveny, responsable de la comunicació publica al despatx de les Nacions Unides per la coordinació dels afers humanitaris (OCHA). “ Ens esforcem per trobar la manera d’ajudar els PDIP tocats, així com les famílies d’acollida”.

Algunes organitzacions humanitàries, de les quals varies agencies de Nacions Unides i organitzacions no governamentals (ONG) han format un grup de treball encarregat de concebre els mètodes i mitjans adaptats per tractar el sorgiment d’aquests camps espontanis.

Segons un butlletí d’informació humanitari publicat per OCHA durant el període compres entre el 17 al 23 de maig, els territoris de Rutshuru i de Massi tenen almenys 20 camps de PDIP espontanis i 11 camps PDIP organitzats.

A més del nombre creixent de camps espontanis, la qüestió d’ocupació dels edificis públics (com esglésies i establiments escolars de Rutshuru) per PDIP ha de ser resolt, segons l’agencia.

“Desprès del mes de gener, tres escoles primàries de la ciutat de Rutshuru han estat ocupades per PDIP” ha explicat la senyora Draveny. “això te conseqüències nefastes directes sobre l’educació (dels infants)”La comunitat humanitària s’esforça per trobar solucions per fer alliberar els edificis públics, ha afegit ella.

Sobre la situació de seguretat dins la província, OCHA ha explicat que almenys 10 incidents de seguretat s’havien declarat al transcurs del període cobert pel butlletí: saqueig de dos vehicles, un del quals pertany a una ONG internacional. Cap mort, en canvi, no s’ha senyalat.

“Això porta a 12 el nombre d’incidents de seguretat dirigits contra els treballadors humanitaris, en aquest territori desprès del mes de gener 2008”, segons OCHA.

La província del Nord-Kivu com també d’altres regions de l’est del Congo son el teatre d’un conflicte que dura diversos anys, malgrat la conclusió d’un acord al 2003 que ha portat la calma a la majoria de regions d’aquest gran país.

Una majoria dels últims enfrontaments esdevinguts al Nord- Kivu, al maig i al final del mes d’abril, oposaven l’armada congolesa a les Forces Democràtiques de alliberació de Rwanda (FDLR), una fracció armada hutu del voltant 6000 homes, formats per autors fugitius del genocidi ruandes del 1994.

El govern de la RDC i varies fraccions armades de la província del Nord-Kiwu han signat un acord d’alto el foc al gener, però aquesta treva ha estat trencada en varies ocasions , fet que comporta un augment del nombre de desplaçats.

Segons les previsions d’alguns analistes, es probable que més de civils siguin desplaçats al curs de les pròximes setmanes i els pròxims mesos, a mesura que l’armada congolesa intenti una incursió ofensiva a les zones en mans de la FDLR.

Font: IRIN

Traducció: Iris Boadella

]]> http://desdaqui.wordpress.com/?p=165 Mon, 12 May 2008 10:01:57 +0000 ferrancanet http://desdaqui.ca.wordpress.com/2008/05/12/liban-escenaris-possibles/ Avui rebia un mail preguntant-me què hi pinten els palestins en tot el què està passant. La història dels palestins al Líban es remunta als anys 50, quan després de la creació de l'estat d'Israel molts palestins van haver de marxar del seu país, i una bona part van anar a parar a diferents punts del Líban, on viuen com a refugiats, sense carta de ciutadania (i per tant sense molts dels drets propis de qualsevol ciutadà). És un problema greu, ja que no són libanesos, però al mateix temps el retorn a Palestina és molt complicat.

Els palestins són en la seva majoria sunnites, com a Aràbia Saudita, per exemple. Fet que els posa, potencialment, enfront d'Hezbollah. De fet, fins ara Hezbollah es dedicava a controlar els voltants d'alguns dels camps de palestins. El problema és que entre els palestins hi ha una divisió (la mateixa que hi ha entre els palestins que encara són a Israel: un grup més radical i un altre en teoria més obert al diàleg, fent una gran reducció...).

Fins ara, els palestins no han aparegut en els problemes d'aquests dies. El mateix es pot dir dels cristians (que també es troben dividits: la major part en el grup pro-governamental, i la resta seguint al general Aoun, al costat d'Hezbollah).

L'evolució dels incidents depèn, en gran mesura, del paper d'aquests dos grups. Si aconsegueixen quedar-se fora del problema encara pot aturar-se. Si els incidents s'escampen, i palestins i cristians hi entren, el problema es converteix en una guerra civil. De fet, els drusos fins ahir havien quedat també al marge, però ja no es pot dir el mateix (la responsabilitat, sembla, cal buscar-la més en la provocació d'Hezbollah que a la iniciativa drusa).

Hi haurà una intervenció estrangera per frenar l'ofensiva d'Hezbollah i assegurar una calma real, o les coses s'aniran desmadran de mica en mica? Hezbollah reduirà el to i la violència de le sseves acccions permetent un diàleg que porti a una situació més normal? S'haurà d'esperar. Però una solució ràpida em sembla que seria una no-solució a mig i llarg termini.

Tot això ha provocat que en l'actualitat la cultura libanesa, la societat libanesa, sigui una barreja de cultures realment impressionant. Entre els últims a arribar, un dels grups que més ha influït en la història recent del país és el dels palestins. Actualment es calcula que hi ha centenars de milers de palestins que viuen al Líban en qualitat de desplaçats, vivint en camps sota una autoritat pròpia (independent de l'autoritat libanesa).

És gent que ha arribat al país després dels conflictes (mil·lenaris!) que hi ha hagut a Israel durant el segle XX, i que, per acords entre els països àrabs, han anat a parar, en gran part, a Jordània i al Líban. Tenen una categoria civil difícil, sense molts dels drets bàsics (per exemple no tenen, en general, permís de treball). I, voluntària o involuntàriament, han estat al mig de molts dels conflictes que hi ha hagut al país en els últims anys.

El què sembla clar és que si no s'afronta el problema palestí difícilment s'arreglaran els altres problemes de la zona. Cal tenir en compte, també, que fa poc més d'un anys hi va haver un conflicte (podríem parlar d'una guerra) entre l'exèrcit libanès i terroristes d'Al Qaeda en un dels camps de refugiats palestins situat als voltants de Trípoli (la libanesa!)

La fotografia és d'un camp a la Bekaa, prop de Baalbek, on es poden trobar també campaments semblants de gitanos, de beduïns... Barrejats entre els sirians, els palestins, els egipcis, sudanesos, gent de països asiàtics... Com deia el Jaume Sisa: passeu, passeu, de les tristors en farem fum...!

.

Com qui reposa
en l'amor o en l'onada,
fill de la guerra,
dorms en la innumerable
falda absent de la fuga.

.

• De Tankes de les quatre estacions, recollides a Del joc i del foc. (Riba escrivia "tannkas", però el DIEC recull ja la forma normalitzada.)
• Ja que parlem de haikus i tankes, en Salvador Barrau recull als comentaris que l'Associació de Veïns de Coll-Vallcarca ha organitzat l'edició de 2008 del concurs Grau Miró; i ens anima a visitar la revista digital No-Michi (en castellà), especialitzada en aquesta forma mètrica hiperbreu.
• La fotografia procedeix d'aquesta notícia d'ABC News, sobre la presència de refugiats iraquians als Estats Units.

 Més informació a través del següent enllaç:

http://www.acnur.org/index.php?id_pag=1992
 

Els Refugiats de la Guerra Civil a les comarques del Gironès i el Pla de l'Estany (1936-1939)

Josep Maymí Rich, Josep Ros Nicolau, Xavier Turró Ventura
Barcelona : Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2006
(Biblioteca Serra d'Or ; 355)