Compositeur, arrangeur, clavier, programmateur, direction artistique musical
Domaines d'activités
• musique de film, film d’animation, théâtre et spectacle, documentaire,
• cinéma - tv - radio - web - multimédia identity design, publicité,
• Secrétaire Général de l’UFMC - Union of Film Music Composers Switzerland
• Membre des associations artistique: "Les Bétails", "Les Archets", "Wild community " (Paris)

Références

Cinema

Long métrage  - B.O

• ”Les Petites Vacances” (Stolen Holidays), d’Olivier Peyon avec Bernadette lafont, Claude Brasseur - France 2007 - Prix de la meilleure musique de film (Fondation SUISA - Festival international du film de LOCARNO - Switzerland. 2008
• "Le Roman d'un Truqueur"  (fiction pixilaion de Paul Dopff).
• "1000 & 1 Aventures de Pif & Hercule" (long métrage cartoon - Warner, TF1).

Documentaire

• "Vague Influence" Manu bertin kite Surf, Hawaï
• "Timeless" Dominique Perret skier freeride, Alpes
• "Origin" Dominique Perret skier freeride, Yukon Mountains
• "Transmanche" Manu bertin kite Surf, traversée de la Manche
• "Namaste" Dominique Perret skier freeride, Népal
• "Red Alert" Dominique Perret skier freeride, Alpes
• ”Kaçkar Sucar” Dominique Perret skier freeride, Turquie

Film d’animation  - B.O

• ”The bike” - animation 3D de Jean Daniel Michot - Suisse
• ”Logorrica” - film d’animation de Camilla Maraschini - Suisse
• "Du tableau noir à l'écran blanc" - long métrage pixillation de Paul Dopff - France
• "Planète Magique" Canal J - France
• "Planète des salades" Paul Dopff - France
• "Pif & Hercule" (voir long métrage) - France
• "Rebus jeux" de Patrice Vally pour Canal J - France

Court métrage

• ”10:34 - l'ultimo bacio” - Dir. Giacomo Ravicchio (Italia)
• "Spéléo Furioso" (court)
• "Post-scriptum" (court)
• "One Minute before President" (court métrage, Festival de la minute Rio de Janeiro 1996)

Théâtre

”Honour” Cie Claque - mise en scène Geoffrey Dyson - Lausanne 2007
”Transit” - MERIDIANO TEATRET - mise en scène par Giacomo Ravicchio - Copenhague 2007
”L’art du succès” - Cie Claque - mise en scène par Geoffrey Dyson - Lausanne 2007
”Genesis” - MERIDIANO TEATRET - mise en scène Giacomo Ravicchio (Primé à Shanghai 2007) - Copenhague 2006
"Houdini" - MERIDIANO TEATRET - mise en scène par Giacomo Ravicchio - Copenhague 2005
"A Braham Transfert II" - Kygel théâtre de Guy Lafrance - Paris 2004
"Comoedia Humana" - MERIDIANO TEATRET - mise en scène par Giacomo Ravicchio - Copenhague 2003)
"Chaplin" - MERIDIANO TEATRET - mise en scène par Giacomo Ravicchio - Copenhague, Lyon 2002
"Jord, Luft, Vand, Ild" spectacle de 6 heures - mise en scène par Giacomo Ravicchio - Copenhague 2001
"Ille, Fire" - MERIDIANO TEATRET - mise en scène par Giacomo Ravicchio - Copenhague 2001
"Dérapage II, la maison de Mr Maurice"- Kygel théâtre - Paris et Avignon 2000
"Luft Og Vand Foetus" - MERIDIANO TEATRET - mise en scène par Giacomo Ravicchio - Copenhague 1999
"A Braham Transfert" - Kygel théatre - de Guy Lafrance - Paris 1999
"Les enfants du Diable" de René Chéneaux - Paris 1997
"Dérapage, la maison de Mr Maurice" - Kygel théâtre – Paris, Avignon 1995
" P'têt II" - Kygel Théâtre - Paris, Sevran, festival Avignon 1992
"Médée" - mise en scène par Jean Luc Jeneer - Paris, 1991

Comédie musicale

"NO WOMAN'S LAND" - de et avec d'Elisabeth Wiener - France 1993/94
"V comme VIAN" - Studio des Variétés et SACEM - France 1990

Pub T.V. et Cinéma

Citycable Suisse, Euro 2004 Portugal P.T (Telecom Protugal), Barilla (campagne Gérard Depardieu), Séga, Mc Donalds,
Dior, Club Meditéranée, Danone, Fruit d'or, Lustucru, Diadermine, Kellogg's, Skip, Monsieur Propre, AGF, Flora Manteiga
Portugal, Liberty-Surf, B.P, Axe...

Génériques T.V & radio

• "C dans l'air" France 5 quotidien d'information et débats (Gédéon prod)
• "Théma Sauvage" Arte soirée théma, générique & habillage. (Gordon & stef Jarreau TV designers)
• "Fanquizz" sur M6,
• "Rebus" série jeux sur CANAL J.

Radio

Magazines: Urban, World, Sound-Rock, Groove, Trax, Ma Maison, Modes & Travaux, Sécurité Sociale.

Institutionnel

Aérospatiale, DCAé, Cyclotron de Genève (1988), Ministère de l'agriculture, Sécurité Sociale, CNRS
Multimédia
Musique du CDROM "France illustration" et AGF banque, internet et téléphonie.

Evénementiel

"Expo Célébration de Kitty" musique pour installation audiovisuelle, Musée d'Art Moderne de Tokyo, Japon 2004
"EXPO 02", Suisse. Bâtiment et exposition interactive Onoma Yverdon. Suisse 2002
"Performance pluri-artistique "COSMIC ART" aux Bains Douches, Chez Castel. France 1992

Festivals & Concerts

- Clavier et compositeur du groupe "WONDERGROOVE FACTORY!” drum & Tuba-Hip-hop Jazz.
" Reims Jazz Festival, Cithéa & Sunset, Festival Jazz Assier, Monastier, Aiguillon (été 2000)
- Clavier et leader du groupe "Les Quidam's", concerts à CANAL+ et au Parc des Princes pour Michel Denisot et le PSG.
- Clavier du groupe Raï:  "Djam & Fam", tournées en France, Suisse (Rote Fabrik à  Zurich),
- Clavier du groupe Raï: "Raïna Raï", tournées en France.
- Premier Festival World-Music des pays de l'est après la chute du mur de Berlin à Budapest.
- ”Transit Festival” édition 98 et 99 en tant que directeur artistique et technique des concerts - France 98/99

Exposició dividida en dues parts:
- Fundació Miró, Barcelona, del 20 de juny al 28 de setembre de 2008.
- Centre Cultural Caixa Girona-Fontana d'Or, Girona, del 18 de juliol al 4 de setembre de 2008.

L'obra d'Olafur Eliasson (Copenhaguen, 1967) se centra en l'estudi de la percepció sensorial, les lleis de la física i els fenòmens naturals. Treballa amb diferents tècniques, però es destaquen sobretot les seves instal·lacions escultòriques per a espais específics. Eliasson recontextualitza elements com la llum, l'aigua, el gel o la boira per a crear situacions especials que canvien la percepció de l'espectador en relació a l'espai i a sí mateix. Transforma les sales del museu en un espai híbrid en què naturalesa i cultura es barregen i, així, proposa un ferm compromís amb el món que l'envolta i una reflexió sobre la vida actual. La complexitat i la diversitat dels seus treballs l'han convertit en un referent en el panorama artístic actual.

+ info:
sobre Olafur Eliasson
sobre l'exposició a la Fundació Miró
sobre l'exposició al Centre Cultural Caixa Girona-Fontana d'Or

Exposició al CaixaFòrum de Barcelona
Del 22 de maig al 24 d'agost de 2008

Hannah Collins es va donar a conèixer en l’escena internacional com a artista pionera en el gènere de la fotografia, treballant a escala monumental i íntima alhora. Malgrat l’amplitud dels seus temes, les seves preocupacions es mantenen constants: la fugacitat de la vida moderna, la interrelació entre memòria i història, i la voluntat d’expressar aquestes experiències intangibles amb imatges.

Les fotografies panoràmiques i les projeccions multipantalla de Hannah Collins són de les més grans que es poden trobar en l'art contemporani. A la mostra "Hannah Collins. Història en curs", el CaixaForum exposa una selecció d'aquestes obres de gran format.

Entre les projeccions multipantalla destaca l'encàrrec per aquesta exposició "La Mina", en què l'artista busca les connexions entre els individus i els grups socials del barri de la Mina, especialment entre la cultura gitana.
A més, l'exposició preestrena "Dibuixant sobre la ciutat", un projecte artístic sobre el paisatge canviant de la Barcelona metropolitana.

+ info:
sobre Hanna Collins
sobre l'exposició al Caixafòrum

Com accedir-hi:

RefWorks esta disponible des dels Quick links a la pàgina web de la Biblioteca

L'equip d'arquitectes Lacaton & Vassal, establert a Bordeus/Bordeaux, està format per Anne Lacaton (1955) i Jean Philippe Vassal (1954).
Si bé en l'inici de la seva carrera professional van ser coneguts per les seves propostes innovadores en l'àmbit de l'habitatge unifamiliar, a l'atrevir-se a utilitzar materials i tecnologies alienes a la disciplina tradicional arquitectònica, la seva obra ha evolucionat cap a projectes de major envergadura (com la Universitat de Grenoble o el Palais de Tokio a París) que mantenen intactes els seus objectius originals.
La seva obra no es basa en una preocupació per la forma, sinó que és el resultat d'un procés projectual sustentat per temes com la recerca tipològica, la maximització de la superfície construïda per a un pressupost donat, l'optimització energètica o la utilització racional i intel·ligent de nous materials que els permetin oferir solucions òptimes i enginyoses als requeriments dels clients.
La innovació tecnològica i els materials (policarbonat, hivernacles industrials) s'usen per aconseguir el preu més ajustat que permeti construir els espais més grans possibles amb una imatge contundent i moderna sense concessions a solucions prototípiques. És doncs una manera de fer singular que obre nous horitzons a la manera d'operar arquitectònica.

Casa al Cap Ferret, Bordeus / Bordeaux, França
1998
180 m2 + 30 m2 terrassa
123.000 €
El terreny, orientat a sud-est i desocupat durant molt de temps, era una de les últimes parcel·les no construïdes a la vora del Bassin d'Arcachon.
Un fragment de duna de sorra s'eleva i tot seguit torna a baixar cap al Bassin, recobert d'arboç, mimoses i de 46 pins.
Com preservar la duna i la seva vegetació i al mateix temps construir la casa?
Evitar la tala dels pins i la deforestació del sotabosc, ja que l'impacte, vist des del Bassin, és especialment sensible.
Aixecar la casa per sobre del terreny per beneficiar-se de les vistes.
Excloure els aterrassaments pesats i particularment degradants del sòl de sorra: dotze micro-pilots són enterrants a 8-10 m de profunditat. A sobre s'hi monta una estructura metàl·lica que llisca entre els arbres.
La façana que dóna al Bassin és oberta i envidriada, els altres tres costats són més tancats i entretallats per obertures verticals transparents.
L'alçada sota la plataforma és variable, però sempre suficient per permetre-hi el pas.
La cara inferior, com les façanes laterals, està constituïda per plaques d'alumini, de manera que es crea un cel artificial gràcies al reflex de la lluminositat de les onades del Bassin.
La coberta és una terrassa.
Tots els pins són conservats, inclosos aquells situats dintre la "petjada" de la construcció. Aquests creuen la casa a través de reserves d'espai adaptades al seu balanceig, al seu creixement i al seu manteniment adequat.

Anne Lacaton & Jean Philippe Vassal.
amb Sylvain Menaud, Laurie Baggett, Emmanuelle Delage, Christophe Hutin, Pierre Yves Portier, David Pradel, arquitectes col·laboradors.

+ info:
Lacaton & Vassal
Casa al Cap Ferret

"Lacaton & Vassal", Editorial Gustavo Gili, Barcelona, 2007

El Burgerweeshuis (orfenat municipal) d'Amsterdam (1955-61), és una de les seves obres més importants, d'entre les quals també destaquen l'església catòlica de La Haia (1964-69), el pavelló d'escultura d'Arnhem (1965-66) i la casa Hubertus a Amsterdam (1973-81).

+ info:

Burgerweeshuis (orfenat municipal) a Amsterdam:
a "archiplanet"
a "great buildings"

Aldo van Eyck:
a "wikipedia"
a "archiplanet"
a "great buildings"
a "RMIT university"

Moviments:
CIAM
Team 10

Projecte i obra: 1949-1963
Emplaçament: La Ricarda, El Prat de Llobregat, Barcelona

La Ricarda és una de les obres més emblemàtiques d'Antoni Bonet i Castellana ja que suposa un salt qualitatiu important respecte d'anteriors experiències realitzades per ell mateix durant els seus anys d'exili a Argentina i Uruguai.

Sobre una plataforma artificial, s'extén una malla ortogonal que ordena un sistema de cobertura a base de voltes rebaixades de formigó armat.

"La casa es disgrega, s'escampa, i conforma un organisme difús en el terreny que l'envolta. (...) El terreny es modela fins aconseguir el nivell ajustat, definint així, la plataforma natural-artificial sobre la qual es desenvolupa la casa.
L'acte fundacional de la casa és determinar un element simple -la volta-.
Tot es sotmet a la rígida mida base del mòdul -8,80 x 8,80 m-."
Jordi Roig

"(...) Teixit en què es reconcilien la rigidesa de l'estructura amb la llibertat que exigeix l'adaptació al lloc. I més enllà d'aquest eco formal que ancora l'obra al lloc del seu emplaçament, més enllà de la seva dissolució en repeticions i desplaçaments al servei del seu programa, la volta narra la hitòria de la casa, en un temps que és igual a tots els temps."
Fernando Álvarez

"La Ricarda no és un objecte tancat en la seva mateixa forma, sinó més aviat, una lògica d'agregació que imposa subtilment els seus mateixos traços en un indret sense referències prèvies.
Aquesta capacitat de qualificar el territori és un dels aspectes que més impacten quan es visita la casa per primera vegada."
Felip Pich-Aguilera

"La Ricarda, a El Prat del Llobregat, està ajupida entre arbres, escrutant un horitzó que llisca sobre les superfícies d'una plataforma manipulada. La casa és una presència que estira els seus membres, perllongant-se sota els les superfícies en forma de volta d'unes closques que reptan entre els fràgils sòls del delta: estranyes dunes enfront del mar que expressen un nou contracte entre arquitectura i naturalesa, lloc i sistema."
Manuel Gausa

+ info:

sobre la restauració:
article dels arquitectes F. Álvarez i J. Roig

article a la revista "Tectónica", núm 18

diversos autors; "La Ricarda. Antoni Bonet"; COAC; Barcelona; 1996

revista "Quaderns" del COAC, núm 174, 1987
revista "Quaderns" del COAC, núm. 195, 1993

fotografies de La Ricarda:
Fotos de Ricard Gratacòs

sobre Antoni Bonet i Castellana:
wiquipèdia en català
wikipedia en castellà
article de l'Oriol Bohigas a El País

El número 5 de la revista d'arquitectura, tecnologia i construcció "Tectónica" se centra en el formigó prefabricat.

+ info: http://www.tectonica.es/p/en05.html

Acabo de trobar online, la web que es va crear amb motiu del centenari del naixement de Carlos Raúl Villanueva (1900-2000), exhaustiva en relació a la figura i el pensament de l'arquitecte, del contexte del seu país i de la Ciutat Universitaria de Caracas, amb articles d'ell mateix, i articles crítics sobre la seva obra.
Potser trobo a faltar més documenttació gràfica de les seves obres. De totes maneres, indispensable.
Carlos Raúl Villanueva

Compact Habit® neix de la voluntat de millorar. De les ganes de trobar una manera d’edificar més segura, ràpida, fàcil i econòmica. Neix del repte de trobar una solució al problema actual de l’habitatge. De les ganes d’innovar i d’avançar dins de l’àmbit de la construcció.

+ info: CompactHabit

Jean Prouvé (París, 1901 - Nancy, 1984), arquitecte i dissenyador autodidacte francès, és reconegut, sobretot, per la seva constant recerca i innovació en sistemes constructius industrialitzats i és considerat com un dels pioners en la prefabricació d'habitatges.
Jean Prouvé somniava crear cases tan belles i racionals com els avions i els automòbils. L'any 1953, quan passava per la pitjor crisi de la seva vida, construeix la seva pròpia casa, creada amb urgència, improvisada, que encarna, tanmateix, les idees més innovadores de l'arquitecte.

+ info:
Jean Prouvé (wikipedia)
Jean Prouvé (el país)
Jean Prouvé (constructalia)
Jean Prouvé i arquitectura industrialitzada
Maison Tropicale

Prototipus de casa bioclimàtica construida amb productes prefabricats de formigó.
Dissenyat per Pich-Aguilera Arquitectes, en col·laboració amb Andreu Muñoz Granados, per a Prefabricats Pujol

+ info:
Casa Kyoto
Prefabricats Pujol

"El respecte al medi ambient, com a un valor que hem d´administrar, s'ha convertit en un consens social, l'arquitectura ha de buscar alternatives que proporcionin una relació més estimulant amb la naturalesa i una aplicació més honesta dels recursos naturals, que puguin donar-nos pautes objectives per a abordar el planejament i la tecnologia de la construcció des d'una apreciació contemporània".
Felip Pich-Aguilera Baurier i Teresa Batlle Pagès, arquitectes

"- Abordar el projecte des d'un coneixement dels mecanismes globals en l'edificació i el planejament.
- La interlocució d'equips pluridisciplinars en el desenvolupament del projecte.
- La industrialització dels processos constructius com a via d'augment de qualitat i confort i disminució de costos.
- Noves formes en l'arquitectura com a sediment de les aspiracions de l'entorn i no tant de l'expressió individual".
Felip Pich-Aguilera Baurier i Teresa Batlle Pagès, arquitectes

+ info:
Pich-Aguilera, arquitectes
Edifici Telefónica Móviles (1)
Edifici Telefónica Móviles (2)
Construcció sostenible

Pau Pérez Jové neix a Barcelona el 1947.
Estudia arquitectura a l’ETSAB i obté el títol d’arquitecte el 1973.
El 1976 es trasllada a Reus i comença a treballar en una empresa constructora.
El 1991 deixa l’empresa i torna a treballar com a liberal, en col·laboració amb Anton Banús, en encàrrecs per a l’Administració (Biblioteca Pública Municipal, Salou, 1992; Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, Universitat Rovira i Virgili, Reus, 1994-96;...)
Des de 1999 dóna classes de Projectes a l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Ramon Llull.

“Per a Pau Pérez , l’arquitectura, per sobre de qualsevol altra consideració, és bàsicament construcció. Així de simple i excepcional. El seu aprenentatge com a arquitecte i l’ofici adquirit amb els anys són i han estat aprenentatge a peu d’obra. O sigui, adquisició i posada en pràctica de coneixements constructius, de tècniques d’execució i de posta en obra” Moisés Gallego

“... le reconozco un altísimo compromiso ético, un compromiso auténtico que huye de los falsos montajes...” Carlos Quintáns Eiras

Bibliografia: "Pau Pérez Jove", Publicacions COAC, Col·lecció Inventaris d’Arquitectura, núm.9, 2005.

Antoni Gaudí i Cornet va definir un sistema arquitectònic revolucionari en la seva concepció estructural, estètica i espacial en el marc dels moviments reformistes europeus, que a Catalunya es coneix com a Modernisme.
El panorama arquitectònic de l’època el posa en contacte amb les construccions gòtiques i li permet estudiar les solucions estructurals i espacials medievals, les quals l’inspiren profundament.
Així mateix, Gaudí va ser un observador subtil de la naturalesa (plantes, animals, geologia,...). Sovint repetia que “l’art és fill de la naturalesa” i que havia de sotmetre’s a ella. Així, va estudiar l’arquitectura interna dels elements naturals, els quals li van servir com model perfecte d’inspiració. De la naturalesa va aprendre com aquesta havia resolt la forma i l’estructura sustentant de cada element, és a dir, l’estètica i l’estàtica de totes les coses.
Gaudí va observar que rarament la naturalesa té formes rectes. Va desenvolupar, per tant, una arquitectura basada en l’estructura íntima de la realitat tangible, lligant formes geomètriques amb formes naturals. Es va servir de l’arc parabòlic ("el més racional i mecànic dels arcs", l’únic que adopta perfectament la línia de pressió, que distribueix els esforços a compressió pura i sempre sota la direcció i sentit de la resultant de forces), del paraboloide hiperbòlic i de l’helicoïdal.
Per al càlcul i execució de les seves obres, va estudiar els principis dels models funiculars i antifuniculars i va realitzar maquetes tridimensionals mitjançant cordills per determinar de manera correcta l’arc "catenari" o parabòlic. Fotografiat el model, feia girar la imatge i obtenia la volumetria del conjunt. El treball es completava amb el càlcul de les seccions necessàries per suportar les càrregues i amb la construcció de maquetes de guix de les diferents peces a escala que lliurava a l’artesà perquè aquest l’executés amb el material i a l'escala reals.

A la zona més estreta, al marge dret del riu, té 5 m i va guanyant amplària a mesura que s'obre fins a arribar als 30 m al marge esquerra, al cor del meandre de Ranillas. Mesura 270 m i la llum més gran (distància entre suports) arriba als 185 m. El viaducte té un recolzament a la llera, en una de les seves illes. L’estructura serà d'acer, encara que la “panxa” estarà protegida per una capa de formigó projectat.
A més de ser l'accés per als vianants més important a l’Expo, servirà de pavelló i, per tant, s'ha decidit cobrir parcialment. Sobre bastidors metàl·lics es muntaran panells triangulars de vidre i de GRC (formigó i fibra de vidre) que li donarà una tonalitat irisada. A la part coberta la temperatura serà quatre graus inferior a la de l'entorn. La ventilació natural farà que el termòmetre no sobrepassi els 30º, encara que baixarà a 25º en les dues àrees tancades del marge esquerra.

Arquitectes: Pere Riera, Josep M. Gutiérrez, Josep Sotorres, Montserrat Batlle i Barto Busom (rga arquitectes)

En plantejar-se a finals del segle 20 la construcció d’una passarel·la situada al conjunt arqueològic de Sant Pere de Terrassa, sembla adient utilitzar un esquema estructurat amb tradició i solera, que el pont penjat proporciona.
Al recinte s’hi accedeix pel pont de Sant Pere, conjunt d’arcs dels segles 16-17, peça de gran rotunditat i també exponent d’una forma estructural consolidada. Llavors, l’especificitat de la nova construcció cal que sigui la contrària: la lleugeresa. El pont penjat ens la forneix.
Contràriament als ponts per a trànsit rodat, en les passarel·les per a vianants es pot unificar en un únic element la funció resistent i la de plataforma per als usuaris.

Projecte 1991. Construcció 1998

Unes ruïnes d'un aqüeducte, una zona rural degradada, una rambla seca. Al fons, unes muntanyes. Un suburbi sense cap espai públic que l’identifiqui. Aquest és el context on se'ns demana construir una passarel·la per als vianants.
Més que una passarel·la que uneixi dos punts, es pretén construir una zona d'articulació entre el poble i el suburbi. No volem fer de la zona un espai urbà, sinó més aviat marcar el territori per apropiar-nos d'ell de forma més subtil.
L'estructura està composta per tres arcs que es creuen per sostenir una plaça a mig recorregut. La inclinació del paviment farà que ens asseguem amb la mirada cap a les muntanyes.
El paviment és com una taca d'oli que vessa i provoca, a l'altre costat de la rambla, uns moviments de terra que formaran la façana de la nova plaça.
L'actuació vol ser unitària: res té la voluntat d'anar per separat. Els llums s'entremesclen amb les fustes de la pèrgola, el paviment tallat fa de seient o s'ondula en un exercici de papiroflèxia per formar butaques. Sempre a les vores, mai com elements afegits.

Longitud total: 1053 m.
Longitud del tram central: 486 m.
Amplada: 26 m.
Alçada de les torres sobre el nivell del riu: 84 m.
Alçada de la calçada sobre el nivell del riu: 40 m.
Longitud de cada un dels 4 cables principals: 1100 m.
Diàmetre de cada cable principal: 40 cm.

El Brooklyn Bridge és més que un pont que creua l’East River, és tot un símbol de la ciutat de Nova York que, a més, va marcar una fita en la història al fer servir, per primera vegada en aquest tipus de construccions, l’acer i per ser durant 20 anys el pont penjant més llarg del món.

El projecte va ser concebut, per iniciativa personal, per l’enginyer John Augustus Roebling entre 1852 i 1855.
La idea de J. A. Roebling fou rebuda amb entusiasme pels governants de Manhattan i Brooklyn, aleshores ciutats independents, però fins el 1867 no es va fundar la New York Bridge Company, la qual s’havia d’encarregar de la construcció i el manteniment del pont.
J. A. Roebling va morir el 1869, el seu fill Washington es va fer càrrec del projecte i, finalment, a principis de 1870 s’inicia la seva construcció.
A l’agost de 1876 les ribes de Manhattan i Brooklyn són unides per primera vegada a través d’un cable d’acer.
Cada cable té un diàmetre de 40 cm i està format per 19 fils d’acer.
En total, més de 23.000 km de cable de suspensió subjecten el pont.
A començaments de 1883 s’acaba la construcció del pont.
Originalment el pont estava dissenyat per acollir dues calçades de doble via, dues vies de tramvia al centre i una plataforma elevada per a vianants.

El 1944 va començar una gran reconstrucció del pont, la qual va durar 20 anys.
Es van reforçar els pilars i els cables principals, s’hi van afegir nous cables de suspensió, les línies de tramvia es van eliminar i es van ampliar a 3 els carrils en casa sentit de circulació (hi passen uns 150.000 vehicles diàriament). La passarel·la elevada té un carril bici de doble sentit i espai per a vianants.

El “Puente Colgante” (o Pont de Biscaia / Bizkaiko Zubia) és un pont amb una barcassa transbordadora que uneix les dues ribes de la ria de Bilbao (o del Nervión) a Biscaia, Euskadi. A una banda queda la vila de Portugalete i a l’altra el barri de Las Arenas de Getxo.
La seva construcció es va plantejar per la necessitat d’unir els balnearis existents a les dues vores de la ria, destinats a la burgesia industrial i als turistes de finals del segle 19.
Dissenyat per l’arquitecte i enginyer Alberto de Palacio i inaugurat el 1893, permet el pas de grans vaixells de càrrega pel riu alhora que possibilita el transport de passatgers i vehicles d’una riba a l’altra.
Es tracta d’un element estructural pur, desproveït de qualsevol revestiment decoratiu, compost per dues torres dobles, una a cada vora, les quals eleven uns cables fins als 61 m d’alçada que s’ancoren a ambdós extrems en massissos de fonamentació situats a uns 110 m de las citades torres.
Entre les dues torres els cables formen una paràbola, de la que penja el travesser superior de 160 m de llum, situat a 45 m d’alçada. Sobre el travesser s’hi desplaça un carretó del que penja un sistema de cables creuats que subjecta la barcassa que trasllada passatgers i vehicles d’una localitat a l’altra.
Les torres, originals, són construïdes amb acer reblonat (subjectat amb claus de ferro rematxats), mentre que el travesser actual correspon a la reconstrucció realitzada els anys 1940-41, després de ser destrossat durant la Guerra Civil, i malgrat lleugeres diferències, respecta el concepte estructural del disseny original.
Va ser el primer pont d’aquest tipus construït al món i, per això, va servir de model de moltíssims ponts construïts a Europa, Àfrica i Amèrica. Actualment és l’únic d’aquests ponts que segueix en funcionament.
El transbordador del pont realitza viatges durant las 24 hores del dia i els 365 dies de lany, amb una freqüència de 8 min i una durada del viatge d’1,5 min.
El 2006 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

+ info: http://www.puente-colgante.com/

El Pont des Arts, a París, és un pont per a vianants que creua el Sena i que connecta l’Institut de França amb la Cour Carrée del Palau del Louvre. A la banda est hi ha l’Île de la Cité, una de les dues illes parisenques del Sena.
El pont va ser dissenyat pels enginyers Louis-Alexandre de Cessart i Jacques Dillon i va ser el primer pont de ferro que es va construir a París, entre 1802 i 1804.
Va ser concebut com un pont que evoqués un jardí suspès, amb jardineres i bancs. La seva estructura constava de 9 arcs metàl·lics.
Després d’alguns danys soferts durant les guerres mundials i d’altres ocasionats per les barcasses que navegues la Sena, el pont va haver de ser completament reconstruït entre 1981 i 1984, projecte que va dur a terme Louis Arretche. Es va intentar mantenir el pont “idèntic” a l’original malgrat que es va decidir reduir el nombre d’arcs de 9 a 7.

El Ponte Vecchio és un pont medieval sobre el riu Arno a Florència. Es creu que va ser un pont construït inicialment en fusta pels romans. Després de ser destrossat per una inundació el 1333, es va reconstruir, aquesta vegada completament de pedra, el 1345. S'atribueix el seu disseny a l'arquitecte i pintor italià Taddeo Gaddi . El pont se sosté sobre tres arcs, el principal té una envergadura de 30 m i els altres dos de 27 m. L'alçada dels arcs varia entre 3,50 i 4,40 m. Sempre ha contingut diferents botigues i gran activitat comercial sobre ell (principalment joieries), segons la llegenda, perquè sobre el pont s'estava exempt de taxes i impostos. Per a connectar el Palazzo Vecchio (el palau municipal de Florència) amb el Palazzo Pitti, el 1565 Cosimo I de Medici li va sol·licitar a Giorgio Vasari que construís el famós “corredor vasarià” sobre el pont.

+ info: http://es.wikipedia.org/wiki/Ponte_Vecchio

L’Aqüeducte de Segovia (en realitat el pont de l’aqüeducte) és un dels monuments més significatius i més ben conservats dels que van deixar els romans a la península ibèrica.
Els investigadors situen la data en què va ser construït entre la segona meitat del segle 1 i principis del segle 2. S’ha mantingut actiu a través dels segles i fins fa poc encara proveïa d’aigua la ciutat. Segurament això ha afavorit que s’hagi conservat en perfecte estat fins avui en dia.
L’aqüeducte, construït amb carreus de granit sense argamassa entre ells, condueix les aigües de la font de la Fuenfría cap a la ciutat, a uns 17 km.
Allà on l’aqüeducte és més alt, mesura 28,50 m (a més d’uns fonaments de gairebé 6 m de profunditat) i té dos ordres d’arcs suportats per pilars. En total hi ha 167 arcs.
Al pis inferior la llum del arcs és d’uns 4,50 m i la secció dels pilars passa de 2,40 x 3 m a la base a 1,80 x 2,50 m a la coronació. Al pis superior els arcs tenen una llum de 5,10 m amb pilars de menor alçada i gruix que els del pis inferior. El canal conductor de l’aigua remata tota l’estructura amb una secció en forma d’U de 1,80 x 1m.

+ info: http://es.wikipedia.org/wiki/Acueducto_de_Segovia

Exposició al CCCB

El projecte investiga els diferents usos temporals que s'encavalquen sobre el territori urbà, prioritzant les perspectives ofertes des de l'arquitectura, l'urbanisme i les arts visuals. Ciutats ocasionals pretén explorar el fenomen des de les post-it cities, una mena de ciutats efímeres que infecten la ciutat ordinària a partir d'uns usos no codificats, temporals, anònims i amb un tarannà crític implícit.

Del 13 de març al 25 de maig de 2008

+ info: cccb - post-it city