A banda de fer-nos riure en aquest sketch, Pedro Reyes, un dels meus ídols, demostra que en tot procés de comunicació cal una reacció. Observem que hi ha tots els ingredients que les teories de la comunicació estableixen: un emisor, un receptor, un missatge i un medi on es dona -o on s'hauria de donar- la comunicació. Però, què ocorre? Doncs que el receptor, el qual suposadament és capaç de "receptar" (segons el vocabulari de Pedro Reyes en un altre sketch) no reacciona ni als missatges ni a l'emisor.

La comunicació no implica un emisor i un receptor que diuen: ara et comunico, ara et rebo, ok, ja està, ja ens hem comunicat. No. La comunicació no és tant simple. Les teories de la comunicació amb el seu afany per arribar a la categoria de científiques, han reduit de tal manera els processos comunicatius que han oblidat el sentit comú i la capacitat innata que tots tenim per comunicar.

La comunicació va molt més enllà de les definicions teòriques. Només cal recordar què deia C. J. Jung: La trobada entre dues personalitats és com el contacte entre dues substàncies químiques: si hi ha alguna reacció, les dues es transformen. La reacció és la comunicació i aquesta modificarà inevitablement els actors que intervenen.

Pensem-hi.

Vaig treballar amb la Sandra Arenas fa cosa de dos anys, durant una colla de mesos. Al setmanari, ella portava la informació política catalana i jo la informació de Barcelona (política i no política), però sovint ens consultàvem les coses, intercanviàvem punts de vista o, simplement, debatíem sobre l'actualitat del país i la ciutat. La Sandra és una periodista jove, molt interessada per allò que fa, preparada,... És una persona amb vocació: que es dedica a allò que ha volgut fer des de sempre. I és una persona honesta, una qualitat que aquells que seguiu aquest bloc sabeu que considero bàsica per a exercir aquesta noble, i molt sovint ingrata, professió (Com ha de ser el periodisme? I, II i III).

Des de l'entorn d'en Puigcercós s'assegura que aquest informe és apòcrif i es critica que la Sandra no contrastés la informació. Jo, sincerament, coneixent-la una mica, no em crec aquests arguments. En comptes de ficar-se amb una periodista, el que hauria de fer aquesta gent és reflexionar sobre per què a l'òrbita d'Esquerra hi ha instal·lada aquesta dèria per fer paperots en què es diu, amb els riscos que comporta en política, allò que de debó es pensa sense pèls a la llengua (rollo com els dolents de les pelis del James Bond, que expliquen amb profusió de detalls els seus plans abans d'intentar matar -sense èxit- l'espia). M'enrecordo ara del cas Sellarès, per posar un exemple il·lustre. Et crec a tu, Sandra. I tranquil·la que, si borden, vol dir que has tocat la tecla adient. Ets una bona periodista i ho estàs demostrant dia rera dia.

CiU ha salvat els mobles; uns bons resultats, tenint en compte el panorama polític que tenen: no governen gairebé enlloc. Però la situació no és bona. Ja ho enteneu? Ja enteneu que l'aposta pel sobrianisme ha de ser clara i sense matisos? Ja enteneu que els atacs els ha de rebre el PSC i no el cosí xirucaire? Ja enteneu que els catalans sobiranistes necessiten unitat? Ja enteneu que us heu d'entendre amb algú? Doncs apa...

L'editorial de La Vanguardia d'ahir és una mostra del que jo crec que hauria de ser el periodisme. És l'opinió del diari, expressada sense mitges tintes i amb un esquelet ferm, construït per fets incontrovertibles. Al marge d'estar-hi d'acord o no, cal reconèixer a La Vanguardia que hagi decidit expressar allò que creu: s'ha arribat a una situació insostenible i cal fer alguna cosa. Dir-ho era la seva obligació, com a mitjà compromès amb la societat. Els periodistes principalment hem de denunciar allò que funciona malament. Hem de fiscalitzar els governants, i ho hem de fer sense por. No us sembla significatiu que el diari de l'establishment hagi passat a les barricades? Desconec el motiu, però ho celebro.