Confirmar que aquests díes amb la febre de l'iPhone, un altre producte global m'ha esclatat als morros.

Fa uns dies parlant amb els cunyats de cafès i cafeteres... surt el/la Nespresso i pam!, absolutament tots i cadascun d'ells sabien com era i que valia una Nespresso i com n'era de bo el cafè que feia. I com desitjaven ternir-ne una. Que si les recàrregues o monodosis, que si el cafè és molt millor que l'Illy o el Lavazza.

Doncs sí, és un producte d'èxit, de molt d'èxit, i amb uns marges fantàstics que deuen servir per finançar altres productes de la casa; com ara el cas de l'Actimel de Danone, una altra joia de la corona. A mi em recorda a les clavades dels cartutxus de tinta "oficials". El negoci està en les recàrregues, que són exclusives per la maquineta en qüestió i valen uns cèntims d'euro, cada recàrrega s'entén, cada cafetonet.

Per molts anys Mr. Clooney, vostè a part de ser guapo i està forrat, escull les "feines" a fer amb molt bon criteri. També les dones. Felicitats. What else vols?.

Ja fa unes setmanes que l'empresa Vodafone, de la que en sóc consumidor, m'envia missatges SMS en els que em regala punts, milers de punts si adquireixo algun dels seus mòbils. La campanya d'estiu no falla i sobretot arrel de l'arribada de l'iPhone 3G de Movistar, aquests missatges s'han incrementat.

En l'anterior remodelació de mòbil, amb regals de punts inclosos, em vaig assabentar que el contracte amb Vodafone quedava automàticament renovat per un any més. Bé, està clar que els senyors de Vodafone tenen el culet apretadet i petitet per l'arribada del nou juguet del Sr. Jobs. Jo també el tindria.

La infidelitat tecnològica està a l'ordre del dia, però tranquil Sr. fone, voda-fone, servidor porta un d'aquells mòbils per tontos que està del tot apedaçat amb la carcassa mig caient, que quan la perdo li toco els xips al mòbil... Res, que amb l'iPhone el primer que passaria seria que em cauria a terra, es demontaria tot ell i segurament no tornaria a funcionar mai més. El Sr. Alierta tampoc el regala i jo que veig que hi ha crisi, mai no ho faria. Iep! però-i-que-no-és-macu!?!. Ai sí: iPhone que rima amb telephone. Si no?. Va!.

"L'emprenedor és fonamentalment un innovador, algú que combina nous mitjans de producció. Aquesta acció li permet obtenir uns beneficis, ja que trenca momentàniament l'equilibri de mercat. A llarg termini els seus beneficis van desapareixent ja que altres empresaris el copien, retornant l'economia a una situació d'equilibri." 

Joseph Alois Schumpeter (1883-1950), economista, cirurgià austríac i ministre d'economia d'Àustria entre 1919 i 1920.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Voltant per la xarxa poques vegades, molt poques, et trobes amb píndoles digitals que valen molt la pena, però quan les trobes podries estar mirant o llegint aquell document electrònic moltes vegades. Per què?. Bàsicament, perquè t'emocionen.

Dues històries que es pengen del canal emprendedorestv.com. Un lloc ideal per perdre-t'hi una estona i comprovar, entre moltes altres coses, que hi ha gent que per sobre de tot, creu en ella i amb els que l'envolten, que normalment són pocs.

• Barrabés [vídeo, 2 min 47 seg]
  • Carlos Barrabés.
  • El que en principi va sorgir com un senzill catàleg on-line per venta a distància, poc a poc es va convertí en un lloc de referència, una web especialitzada en la venta de materials d'escalada i d'alta muntanya.

• La Fageda [vídeo, 2 min 39 seg]
  • Cristóbal Colón.
  • Aquesta és la història de La Fageda, una empresa nascuda el 1982 amb l'objectiu d'aconseguir l'integració sociolaboral de persones amb discapacitat.

____

S'han actualitzat els enllaços llopasfèrics.

El record que tenia d'aquest torneig és de quan el donaven pel 33 amb Boet, Berraondo i companyia. D'això farà uns 15 anys ben bons. Recordo els exàmens de juny de l'institut i de la carrera, estudiant a casa els pares i amb el televisor en marxa veient els Becker, McEnroe, Connors, Lendl de torn. Podríem resumir que servidor ha estat més de Wimbledon que de Tour, ambdós events en horari de migdiada.

La final serà una altra vegada més, Nadal-Federer. Els dos busquen rècords personals, com a Roland Garros però a la inversa. Nadal ha progressat molt en herba. Tot i els braus i els càntics varis, felicito a Cuatro per "obrir" el senyal, cosa que evidentment no feia el C+, i en tot cas desitjo que guanyi Nadal; com Becker en el seu moment, són tenistes que s'hi deixen la pell i el tenis que realitzen és un espectacle. Justament el contrari que feia "l'etern" Lendl.

El medi ambient m'importa però tinc certa necessitat de tocar el paper, subratllar alguna paraula o frase amb llapis o fluorescent. Imprimeixo en paper en brut sempre que puc i un cop usat el separo a casa per posteriorment inserir-lo a la paperera de color blau (paper i cartró).

També imprimeixo el comprovant del reintegrament fet al caixer. Algunes vegades no el llenço immediatament. Veig l'import restant i la data valor i me'l guardo a la butxaca. El temps d'estada en aquesta pot ser de poques hores a dies, i si recau a la bitlletera pot ser de setmanes a mesos.

Sempre he tingut debilitat per les llibretes noves, de diferents colors, textures i mides. Els fulls també m'atrauen, millor els blancs de 80 grams per impressió de text i de 100 grams per imprimir làmines, gràfics. Els de la casa Galgo són una exquisidesa per les ocasions especials. No en faig cap abús doncs.

La relació amb els bolígrafs i els llapis 0.5 seria un altre capítol.

Doctor, és greu?.

Servidor descobreix aquesta performance pel You Tube, a l'estil Tunick però amb roba i menys gent. Servidor no acaba d'entendre aquesta forma d'art. Potser estant allà?!?... Pensant en el canvi que poden experimentar els voluntaris en una estació com Grand Central; durant un parell de minuts, silenci i quietut total. Potser sí.

Hi ha d'altres llocs com Paris, Madrid, Barcelona, Shangai on també hi trobareu gent amb poca feina. És l'internet, és el segle 21. Potser també, algunes mancances de la societat actual o bé les conseqüències d'una societat plenament acomodada. Potser, ganes de jugar. És la comunitat virtual sobre el terreny, física, però que segueix essent virtual. Juguem sense contacte. Quedem a tal hora, ens congelem, aplaudim i cap a casa, que ens espera el nostre estimadíssim PC.

Apunta:

Colin Edwards. Jerez, 29 de març de 2008.

Disfruta:

M'endinso en una ferotge cerca en el You Tube i trobo multitud de vídeos del programa. El dilema rau en quin escollir i em decideixo per aquest; una mena de vídeo-powerpoint de 6 minuts 25 segons que pretén ser una petita dosi d'història del país segons el punt de vista del Mikimoto. Junt amb les aproximacions a les que ens té acostumats el mestre Zinc, una de les millors lliçons d'història mai vistes.

És el temps transcorregut

Enric d'Anglaterra combat els talibans en la línia de front a l'Afganistan [l'Avui, 28.02.2008 - 23:54 hores]

fins que es penja aquesta altra,

El príncep Enric deixarà de combatre a l'Afganistan [l'Avui,  29.02.2008 - 16:48 hores].

Buckingham Palace és Can Pixa!.

A partir d'un dels multiples apunts que treu l'Eduard Batlle [bloc], visualitzo el primer d'aquests dos vídeos. Es tracta del discurs realitzat per Steve Jobs [wiki], co-fundador i president d'Apple, com a invitat i segurament nomenat Doctor Honoris Causa, o quelcom equivalent, en el dia de graduació a la Universitat d'Stanford (12 de juny de 2005). El discurs està partit en dos vídeos que pengen del You Tube. No pensis en un discurs pesat i feixuc, ans al contrari. Una lliçó de vida, d'amor. Moltes, moltíssimes coses s'expressen en els gairebé 15 minuts d'exposició de Jobs.

Si tens uns 15 minutets val la pena veure'ls. Si no, pots obrir-los i afegir-los als teus favorits i veure'ls una altra estona. També pots passar-ne. Estan subtitulats en castellà.

• 1ª part. Discurs Steve Jobs a Stanford University [8 min 44 seg]
• 2ª part. Discurs Steve Jobs a Stanford University [5 min 48 seg]

PD: Voltant una mica més per la xarxa trobo el discurs original i la traducció al castellà. Si vols trobar més cosetes relacionades amb el tema pots fer cerques al voltant de "You've got to find what you love" o "Stay Hungry. Stay Foolish" sumant-li Steve Jobs i/o Stanford, per exemple.

Enllaç permanent a "albergínies musicals" a PurpleRain Q8: una bona persona de Kuwait que m'ha portat això per Reis.

Comencem l'any mirant enrera... serà bon senyal?. No. Però, només per veure les pintes que em portaven Mercury, May, Deacon i Taylor el 75, val la pena. Videoclip amb recursos i imaginació.

Recomanable la història de la cançó a la wikipedia. Com hem pogut viure sense la wiki fins ara, i sense el you tube i sense el goear i sense el flickr i sense els blocs. Vivíem més tranquils perquè coneixíem menys. Ara, una nit qualsevol pots arribar a amoïnar-te perquè no has aconseguit penjar quelcom al teu coi de bloc. Tonto! vés a dormir.

Sense més prelugomenus, anem a veure el primer videoclip de la història d'una de les millors bandes de rock de tots els temps liderada pel número 1.

PD: Això de cercar informació de Queen és simplement desbordant. Cada enllaç clicat em porta cap algun tema INELUDIBLE. Penjo 3 enllaços d'altres cançons-vídeos d'aquesta formació o bé de Freddie que per "a" o per "b" em diuen "c".

• Barcelona [4 min 35 seg]. Freddie Mercury i Montserrat Caballé. El friends for life / amics per sempre / amigos para siempre no hauria d'haver existit mai. Mercury ja no hi era i la millor decisió va ser no intentar reemplaçar-lo. Així que amigos para siempre lailailolááá.

• Who wants to live forever [3 min 59 seg]. Videoclip original. Aquesta peça estava inclosa dins l'àlbum A kind of magic (1986) i era la cançó central de la banda sonora de la película Highlander, traduïda a Espanya com Los Inmortales. Podríem dir que no va existir mai un traductor del títol original, el primer distribuïdor que la va veure va entendre a la perfecció la sinopsis de la peli. Ràpid. Agut. Savi.

• Final de concert a Wembley, 1986 [7 min 39 seg]. Friends will be friends, We are the champions i God save the queen tancaven el grandiós concert de la banda el 12 de juliol de 1986 a l'estadi britànic. Habitual part dels concerts de la banda, per veure Freddie Mercury en estat pur amb corona, capa i bara. El rei de la reina. God bless you. Perquè rei... rei, ja n'hi ha un altre.

Stairway to heaven, Black Dog, Rock and Roll, Whole Lotta Love eren conegudes i a la gent de la meva generació li devem part de la coneixença als Sopa de Cabra i a aquell àlbum doble en directe, gravat a Zeleste, "Ben endins" (1991).

Els Led Zeppelin no són de la meva generació però qui no ha heretat la música dels seus germans o pares?. La Trinca, els monòlegs d'en Capri, els superéxitos del 78 amb una portada de LP que despertava els primers instints adolescalents o bé el 45 rpm de Marco (del Cola Cao), de los Apeninos a Los Andes... deixem-ho aquí.

Molt parlar de Led Zeppelin i jo la influència que vaig rebre va ser una altra: a casa hi havia el "Made in Japan" (1972) de Deep Purple, i el meu germà m'ho venia com el millor que s'havia fet mai. Així que sí, l'Smoke on the Water (fumando en el water, ho diu en l'LP sujuro) és el meu referent. Bé, confessions a part diuen que el saber no ocupa lloc, digali a les estanteries de casa, i aquí i avui retu homenatge al kashmir dels Zeppelin.

• La cançó original inclosa en l'àlbum Physical Graffiti (1975), amb slideshow de fotos dels membres i curiositats vàries [8 min 30 seg].
• 32 anys després, el 10 de desembre de 2007, Kashmir en directe al London O2 Arena [9 min 57 seg].
• Kashmir, la cançó. Tota la història que envolta aquesta peça, a la wikipedia.
• Kashmir, la lletra.

La producció casolana surt d'Anglès i el boca-boca ha funcionat de meravella. David, sou d'una altra galàxia. Anglès's worlds apart.

Em fotia molta por. Molta. Però, de reüll, veia el vídeo. Segurament, el vídeoclip més important i trencador de la música pop. En Michael Jackson era negre del tot i segurament ja s'havia fet algun retoc al nas o a la barbeta. Ho tenia tot de cara. En aquell moment ningú li feia ombra i ningú era capaç de batre'l en llistes, concerts, merchandising i menys encara en discos venuts. Em sembla que, encara avui, és el disc més venut de tots els temps.

El músic, ballarí, coreògraf, l'estrella està desaparegut, anul·lat per sí mateix, per la seva pròpia figura. La infància d'aquest home hi ha tingut molt a veure  en tota la seva evolució. Els Jackson 5 també van arribar molt amunt i ell era el primer dels five.

Com el cas d'algun gran futbolista, en Michael l'hem perdut pel camí. Una llàstima.

Fent una cerca pel You Tube de "thriller michael jackson" em surten 4.050 entrades. Aquí teniu 3 perles de la cerca:

• L'original [13 min 41 seg]; el ritme segueix essent trepidant.

• L'indian version o la versió bolywood [3 min 37 seg]; diríem que prenen la coreografia i la jaqueta vermella de Jackson i encara.

• 1.500 presoners d'una presó Filipina [4 min 25 seg]; el que fa de noia (al principi del vídeo) està clar que no va disfressat.

Res, penjo els dos vídeos que van seguits en el temps i arriben al final, al desenllaç. Al final algú es mor. Ai las!.

No et quedis a mitges. Clica aquí baix!.

El problema del trànsit al Vietnam [google maps] i sobretot en grans ciutats com Saigón (Than Pho Ho Chí Minh) o Hanói (Hà Noi) tampoc té una solució clara. El gran volum de vehicles que es mouen són en gran part scooters, deuen estar sobre el 80 - 90%,  i la circulació diària és caòtica.

Un occidental en aquell espai es pot quedar com un mer espectador [28''] o bé entrar-hi a través d'un autòcton [29''] que conegui les "lleis". L'habilitat dels vietnamites per circular fent servir un breu toc de clàxon, una intenció de maniobra o bé una mirada [43''] són un exemple de com una comunitat humana s'assimila d'allò més a un formiguer [a baix, 9''].

Tot i aquests inconvenients, la comunitat conviu amb comprensió i respecte [49''] fins i tot en els habituals embussos de vespinos [1'31''] en que es troben completament parats, quan la polució és més alta i en canvi la contaminació acústica no tant.

Aquí ens trobem a la Ronda Litoral, dins del cotxe i escoltant la noia de l'helicòpter del RACC: "... retencions a la ronda litoral en sentit besòs a l'alçada de... ". Ells no pateixen l'efecte tafaner; no xoquen mai i si xoquen i vas pel carril contrari més val que no t'aturis, bé, t'esquivaran i prou. Radars, diríem que n'hi ha pocs o cap i limitacions a 80 per hora, no en parlem. I a destacar, la zona verda segurament no existeix i pots aparcar on vulguis o puguis.

Saigón és sostenible?, Barcelona és sostenible?. Sí, segurament Barcelona és més sostenible que Saigón. Però quan més?... De quin partit és l'alcalde de Saigón?.

L'autor de l'edició d'aquests talls és català i signa amb el nom d'Oskar Elías. Aquest és el seu espai web a You Tube, frameart35mm, on hi trobareu altres muntatges amb els monòlegs del gran Capri.

Tot recordant el mestre de mestres pel que fa a monòlegs en català.

El padrí intenta unir els deixebles. Ells no es deixen. Els egos eren i segueixen essent massa alts. Coses de genis.

No poso en dubte el missatge que es vol donar i més venint d'on ve i la connotació i repercusió que pot tenir. Poso en dubte la penetració d'aquesta frase dins de la mateixa societat catalana i també espanyola. Així com el Catalonia is not Spain era un missatge directe, clar, contundent aquest resulta menys instintiu. L'anglès dels turistes és millor que el nostre?, en molts casos, segurament sí; però el nostre anglès, el de la mitjana, és baix i si li has de sumar la història que hi ha darrera de la cançó doncs potser em despisto.

M'explico. Apostar per un Free to decide o un Right to decide hagués reportat un missatge semblant al que es vol transmetre, amb una traducció "interna" força immediata. El Change, we can believe in o el Yes, we can de l'Obama són missatges curts que es poden emetre per separat i prenen molta força. Sí, també corresponen a missatges històrics. Change sortia amb majúscules en el faristol de peu dels mítings i a sobre d'aquesta paraula o bé hi havia la seva web, www.barackobama.com, o bé el missatge we can believe in, amb minúscules minúscules. Amb el coneixement d'un anglès molt bàsic pots traduir el missatge i aquest és directe i clar. Per no parlar de la "ditxosa" cançó, Yes, we can, vídeo amb 8 milions i mig de visites al You Tube i 62 mil comentaris a peu de vídeo. A banda de les estadístiques, Yes, we can deu pronunciar-se unes 60 (?!?) vegades en 4 minuts i mig. L'escala no és la mateixa, però la intenció sí ha de ser-ho.

Traçant camins més curts i senzills, per tant més entenedors per la majoria, podem arribar a una major quantitat de població. Es tracta d'eixamplar aquí i a fora. Per mostra, alguna samarreta que portava algun seguidor de la roja pel carrers de Viena on es podia llegir; Cataluña is Spain. El missatge ha traspassat fronteres. Perfecte!.

Ens en sortirem amb aquest We shall overcome?.