El llibre recull l’estudi de les restes més antigues que es coneixen a Catalunya d’un banquet. L’obra, editada a Oxford (Regne Unit) dins dels prestigiosos British Archaeological Reports, recull les aportacions de 18 arqueòlegs i especialistes, que han estudiat les restes vegetals i animals, els recipients ceràmics i les peces metàl·liques trobades al jaciment ibèric de Mas Castellar (Pontós, Alt Empordà).

Aquest jaciment controlava fa més de 2.000 anys la producció de cereals del territori alt-empordanès i emporità. El gra s’emmagatzemava allà per transportar-lo a Empúries, des d’on s’exportava cap a Marsella i altres ports. També s’hi duia a terme una activitat siderúrgica remarcable.

El banquet estava relacionat probablement amb el gremi dels ferrers i durant la celebració es van consumir 1 bou, 3 porcs, 1 cabra, 1 corder, 1 xai, 1 conill, 11 gallines, 11 tudons, 1 perdiu, 1 ànec i alguns peixos: boga, mabre, dorada, pagre, dèntol, salpa, anguila, sorell, mújol, verat, barb. A més hem trobat restes d’ordi, de blat, de mill, de panís i d’altres vegetals. Les restes de tenalles grans, copes, càntirs i altres recipients documenten igualment un important consum de begudes.

El llibre, dirigit per Enriqueta Pons i Lluís Garcia, també fa un repàs del coneixement històric sobre els banquets i sobre l’alimentació ibèrica, i segons Michel Py, director de recerca del CNRS, “quedarà com un referent que, a més, ofereix una documentació de qualitat singular a la reflexió etnoarqueològica sobre les societats de la protohistòria”.

Be, tot això be a col.lació perquè ha aparegut recentment un article sobre “El Darrer Sopar” (en línia si teniu accés als contiguts del diari) o baixeu-lo en una reproducció autoritzada, al suplement “Especial” de “La Vanguardia”. Es tracta d’una col.laboració del periodista Jordi Jarque en que ens porta aquesta cel.lebració entre dues conmemoracions, la Pasqua Cristina (Semana Santa) i Pasqua Jueva (Pésaj). Aquesta celebració ha estat motiu de diverses controvèrsies al llarg de la història. En primer lloc el tant defenestrat Judes, sembla ser que no era tant mal home segons les darreres investigacions, i que el pintor Leonardo da Vinci, amaga tot un misteri darrere el seu quadre. Especialment després de la pel.licula "El Codigo da Vinci".

Pero be, a part de tractar-se d’un dels sopars més cèlebres de la història occidental, el que avui ens porta aqui es saber el que es menjava en aquell sopar. Segons la tradició bíblica sembla ser que els contiguts d’aquell sopar van ser Corder, Peix, Pa i Vi. Pero el cas es saber si el que es celebrava era la Pasqua Jueva o un altra cosa. Com diu el degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, Armand Puig, el darrer sopar no va ser un sopar pasqual: "Fue una cena de despedida, una celebración, pero no una cena pascual. El Jueves Santo no podía ser pascual. La pascua judía (Jesús era judío) se celebraba el sábado y no el jueves. Aunque ciertamente Jesús dio un toque pascual a la cena porque habló de la Alianza entre Dios y su pueblo y del sacrificio a través del pan y la sangre, que son temas de la Pascua judía. No es de extrañar, pues, que además del pan, el vino y la carne también tomaran pescado".

Però també hi ha opinions contraries en que diuen que la diferencia entre les pasques jueva i cristiana no es diferencien fins el Concili de Nicea (segle IV). Segons Deborah Chomski, la càrrega simbolica de tot el que mengen els jueus en una celebració te un simbolisme que cal seguir al peu de la lletra, i ,mes si es tracta del seu alliberament de l’Imperi Egipci: “cordero asado (que representa el sacrifi cio del cordero pascual; para el ritual se utiliza un hueso quemado de cordero, sin carne), un huevo cocido (es la ofrenda para los sacerdotes del Gran Templo, también es un símbolo de luto por la pérdida de los dos templos de Jerusalén), rábano picante (recuerda la amargura de la esclavitud en Egipto), trocitos de apio (simbolizan el renacer de la naturaleza, la primavera y la renovada esperanza de la liberación), jaroset (una pasta de manzana rallada, nueces y miel, que signifi ca la argamasa que utilizaron los judíos en la construcción de las pirámides), hojas de lechuga o escarola (dulces al principio y triste al fi nal, como el exilio del pueblo de Israel en Egipto), por supuesto el pan ácimo, sin levadura (recordando que la marcha de Egipto se realizó con prisas, por lo que no se disponía del tiempo que requiere la levadura), y cuatro copas de vino. "Al beber la primera copa se agradece a Dios habernos liberado de la esclavitud. La segunda copa de vino es para agradecer por habernos liberado del estado de servidumbre. La tercera la bebemos en gratitud por nuestra libertad. Y la cuarta es para agradecer a Dios por habernos guiado"A banda el menjar cal predre’l abans de mitjanit perque a partir d’aquell moment es converteix en impur.

Aquest article ens invita a reflexionar. No hi ha res segur, cap certesa. Fins i tot l’hòstia sagrada del cristianisme podria ser ni mes ni menys que una reminiscència de la deessa ISIS que administraven els sacerdots d’Egipte en els seus temples. La pol.lèmica està servida ...

Podeu trobar més informació sobre diferents aspectes de l'alimentació en la Biblia a les biblioteques catalanes.

Segons ell aborda el tema de la historia del menjar perque “estaba casi abandonado por los historiadores y a fin de cuentas es el aspecto más fundamental de la vida, porque no hay vida sin comida”. Fins ara ha estat treballant al Dpt. d’Història de la Tufts University (Boston – USA)

L’historiador reflexiona sobre el fet de que si be tots els animals mengen, l’Homo Sapiens es l’unic ue ha creat una cultura pròpia a base de la preparació dels aliments. Continua tot dient que si be es creu que altres hominids podrien haver utilitzat el foc, nomes la nostra espècie se l’ha pogut vincular amb el foc, aproximadament amb la seva emergencia fa uns 150.000 anys. I segueix tot dient que amb el conreu de l’agricultura i ramaderia l’home ha canviat radicalment el planeta terra: “Hemos logrado influir en el medio ambiente desafiando a la evolución, creando especies que son producto de un proceso de selección basada en los objetivos del ser humano, convirtiendo desiertos en jardines y jardines en desiertos...”.

Però sembla que a Fernadez Armesto li va això de la pol.lèmica. En contra de l’opinió majoritària dels científics que expliquen que la ingesta de carn i el seu valor proteic va influir en el tamany i la capacitat del cervell, ell ho rebat tot dient “cerebros pequeños son capaces de abarcar grandes pensamientos” i, en canvi li atorga un valor afegit en el fet de contribuir a “forjar comunidades”. I continua la seva” llibertat de càtedra”, tot expressant que el canibalisme es una cosa normal: “Es interesante moralmente, yo no veo nada en contra del canibalismo, siempre que el cadáver que te pongas a comer haya muerto antes de un modo decente… Es algo normal en las sociedades humanas; casi todas lo han practicado en una etapa determinada de su historia”

Evidentment tothom te dret a opinar, i a optar per una explicació o un altra. Fernandez-Armesto es autor de diverses obres , algunes d'elles a les biblioteques catalanes, i també ha estat objecte d’algun incident del que s’han fet ressò els mitjans.

amb materials centrats fonamentalment pero en els segles XIX i XX als USA. Segur que trobeu alguna font que us podrà interessar