Grup A: CHELSEA, ROMA, GIRONDINS i CLUJ. En principi, els anglesos són els grans favorits, amb italians i francesos jugant-se la segona plaça, amb avantatge, ni que sigui per la major experiència, per l'equip romà. Atenció, però, a l'equip que entrena l'ex-blaugrana Laurent Blanc. Fan un futbol interessant i atrevit i, sobre tot, al seu Stade de la Gironde, ho posaran molt difícil a tothom. Els romanesos del Cluj, debutants a la lligueta, si no m'equivoco, han de tancar el grup, amb molt pocs punts.

Grup B: INTER, WERDER BREMEN, PANATHINAIKOS i ANORTHOSIS. En teoria, fàcil per italians i alemanys. Els grecs poden lluitar per la segona plaça i, els xipriotes, que han eliminat a la prèvia a l'Olympiakos de Valverde, tot i això, haurien de ser últims, encara que els dues greco-xipriotes segur que treuen espurnes.

Grup C: BARÇA, SPORTING LISBOA, BASILEA i SHAKTAR. Fàcil, molt fàcil pel Barça, que hauria de ser primer cedint, com a molt, empats a Portugal i Ucraïna. Serà emocionant tornà al Saint Jakob Stadium gairebé 30 anys després d'aquella Recopa -una Recopa, per cert, on el primer adversari va ser el Shaktar Donets, com a campió de la copa a l'antiga U.R.S.S. i, on va haver aquella eliminatòria a vuitens amb l'Anderlecht belga, amb el gol de Zuviria i aquella tanda de penals-, amb el gol del Xarli i el mestre Puyal xalant més que tots els que estàvem allà (tot ique, d'aquell camp només en queda el nom i la via del tren que passa per darrera la tribuna lateral). Entre ucranians i portuguesos ha d'estar el segon de grup, i jo aposto pel Shaktar, que té un futbol més divertit, amb bandes molt perilloses i amb molta arribada, tot i que el començament de la seva lliga no ha sigut per tirar coets. El suïssos han de se darrers, però al seu camp faran suar la cansalada a tots.

Grup D: LIVERPOOL, PSV, MARSELLA i ATLETICO. L'autèntic "grup de la mort". Qualsevol pot ser primer i, qualsevol, si es despista una mica, pot acabar últim. El Liverpool ha començat força bé la Premier, però va neccessitar gairebé 210 minuts per fer un gol a l'Standard de Lieja (per cert, finalista al Camp Nou de la Recopa del 82, la del gol del Simonet). Farà falta veure si el PSV acusa en excès la marxa del porter Gomes cap el Totenham de Juande Ramos. El Marsella té un bloc molt compacte, amb un gran porter, Mandanda i, jugadors com Valbuena, Ben Arfa (que ha anat a la Costa Blava a substituir a Nasri), i el punta Niang, una garantia de gol. L'Atlètico és capaç del millor i del pitjor i, tot plegat, farà que aquest grup sigui, sens dubte, el més disputat.

Grup E: MANCHESTER, VILARREAL, CELTIC i AALBORG. Els anglesos són els grans favorits per ser primers i, els de la Plana, per ser segons. No crec que el Celtic, que a doble partit si que podria fer molta por a més d'un, especialment per l'espectacle que és cada partit al Celtic Park, i més a la Champions, sigui capaç de superar l'equip de Pellegrini. Els danesos de l'Aalborg han començat la seva lliga amb molts dubtes i, no han de posar masses problemes, especialment fora de casa, on baixa molt el seu rendiment.

Grup F: LIO, BAYERN, STEAUA i FIORENTINA. Si el grup de Liverpool i Atlético és de la "mort", aquest pot ser el del suicidi. Lió i Bayern semblen favorits, però els alemanys han començat la Bundesliga força despistats i la "Fiore" ha de ser més que aquell equip a qui el Barça va fer un repàs ara fa un mes. Els de Bucarest, ben coneguts a Can Barça (per desgràcia nostra), serà un rival que, sobre tot al seu camp complicarà la vida a tots tres adversaris. O sigui, que s'haurà d'estar al cas, perquè pot haver-hi més d'una sorpresa grossa.

Gup G: ARSENAL, PORTO, FENERBAHÇE i DYNAMO KIEV. Un grup "trampa". L'Arsenal és el clar favorit per ser primer, però hi haurà bufetades per ser segon. EL Porto torna a lluitar per lluir a Europa, els turcs s'han gastat una pila de calerons (Aragonés i Güiz entre d'altres), per fer-ho millor que l'any passat i, deu n'hi-do com ho van fer. El Dynamo no és aquell de Xevenko i Rebrov que va posar potes a l'aire el Camp Nou fa una pila d'anys, però té jugadors molt interessants, especialment el seu punta, el guineà Bangoura, un davanter petit i habilidós, amb molt gol. Seguirem les incidències.

Grup G: MADRID, JUVE, ZENITH i BATE: Un altre grup amb molta "trampa", però, a més, molt perillós. El Madrid no juga gran cosa, però té un cor enorme i una definició bestial. La Juve és el catenaccio personificat, el jugar a no res per guanayar-ho i els russos d'Advocaat (amb Arshavin o sense?), jugan un futbol alegre i ofensiu, que posarà molts problemes a tots. Els bielorussos del Bate, que han entrat a la Champions per la porta del darrera i sense fer soroll, han d'acabar amb zero punts, a no ser que, al seu campi, aprofitant la il.lusió del novell, puguin fer algún ensurt.

Continuarem parlant de Champions quan comenci. Fins aviat.

Crònica publicada a NacióDigital.cat [19/08/2008]

Joaquim Maria Puyal no és una persona que li plaguin els homenatges. Així ho manifestat repetidament en l'acte celebrat a la Universitat Catalana d'Estiu. A banda, després de rebre discursos elogiosos de mestres i alumnes de la seva trajectòria no ha pogut defugir assenyalar-ne els punts crítics. En primer lloc, s'ha mostrat 'amoïnat' per la deriva de l'ofici de periodista. 'Perdem cada vegada més de vista el sentit de servei; hem de servir als interessos de la gent, no pas dels poderosos' ha explicat. Així mateix, ha afirmat sentir-se 'fracassat' per la 'incapacitat' d'engegar un grup mediàtic privat en català. Segons el periodista aquest element 'és tant necessari ara quan governen uns, com era imprescindible abans quan ho feien els altres'. Finalment ha advertit que la manca d'un teixit comunicatiu fort al nostre país ens pot condemnar a la 'violència simbòlica'. Puyal ha definit aquest tipus de violència com 'la substitució dels símbols d'identitat d'un territori' i que s'empara en els mitjans per tal que 'el receptor l'accepti com un fet normal'.

Ni crosta mediocre ni sectarista

Antoni Bassas ha participat a l'homenatge celebrat a Prada i la seva aparició ha estat llargament aplaudida per l'audiència després de la polèmica no renovació al capdavant d'Els Matins de Catalunya Ràdio. En el discurs no ha dubtat en definir-se com un alumne de l'escola Puyal i en assenyalar-lo com a mestre pel fet de generar un llibre d'estil. Aquest llibre quedaria definit, segons Bassas, a base d'intuïció, creativitat, experiència, intel·ligència emocional i treball personalitzat.
Bassas ha denunciat al final de la seva intervenció que els poders no toleren als periodistes que amb 'la seva narració depassen el poder del mitjà pel qual treballen'. I ha advertit que en Puyal 'no tolera ni la crosta de la mediocritat ni la del sectarisme'. Hores més tard, la directora de TVC Mònica Terribas, s'hi ha referit 'mostrant-s'hi cent per cent d'acord'. En canvi Antoni Bassas no volgut revelar el seu futur professional però ha descartat prendre's un any sabàtic i ha manifestat que l'oferta prioritària prové de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA).

L'ús de la llengua

Un dels elements claus en la trajectòria de Joaquim Maria Puyal va ser realitzar la primera retransmissió després de la mort de Franco d'un partit de futbol en català. Concretament es tractava d'un Barça - las Palmas del 5 de setembre de 1976. Jordi Mir -una de les persones que van permetre tirar-ho endavant- ha recordat el treball conjunt per trobar expressions 'genuïnes' que evitessin convertir les narracions en calcs de l'espanyol. Aquesta tasca va generar elements que han esdevingut 'marca de la casa' com 'l'escapolir-se de l'escomesa' per tal de substituir el 'zafarse del acoso'. Puyal ha explicat que durant un bon temps es va dedicar a narrar a l'estadi els partits d'amagat per posteriorment analitzar-ho amb Mir.

Per altra banda, Joan Martí, president de la secció filològica de l'IEC, ha recordat que Puyal no ha sentit el 'rubor' de parlar bé la llengua catalana i, en definitiva, entendre que el seu ús correcte no genera un producte 'carrincló' i 'encarcarat' sinó tot el contrari. Així mateix ha afirmat que el periodista 'pateix amb el material que treballa ja que és el símbol més preuat de la nació catalana a la qual estima'.

Finalment, el lingüista Sebastià Serrano -que va ser professor del periodista a la facultat-, s'ha declarat un 'puyalòleg' i ha fet un esbós del seu caràcter que ha qualificat de 'complex'. Per Serrano Puyal és el millor tant en la comunicació, com en la seducció i en la creació.

PUYAL

per JIGG per El Web Negre

(1) El que pot durar una cacera (o anar de burilla no sempre surt gratis!)

Diuen males llengües –aquelles que no saben aprofitar el moment d’estar calladetes, que estan més mones– que hi havia una vegada, fa molt de temps, però molt, un príncep principesc, molt estimat i apreciat fins aleshores amunt i avall de les seves contrades perquè havia fet molt feliç tot el poble i gairebé tota la cort també (sempre hi ha ressentits, ja se sap). Aquest noble, dèiem, un vespre cap al tard va tenir la pensada d’acudir, com si anés a una innocent cacera, a una festa picanteta d’alt standing i prestacions, organitzada a l’entorn de la perla de la seva caríssima corona, un reconegut i barrut picaflors. Cal dir que tots dos, enmig d’altres fidels, hi anaven plens de joia, companyonia i bons sentiments, per entendre’ns.

Però el cas és que, el que hauria d’haver estat descrit en les cròniques de palau com un mer alleugeriment de tensions, com tants n’hi ha, oi que sí?, aquí i allà, com un acte intranscendent puntual i reduït en el temps i l’espai, ai làs!, es va veure allargat més del compte, perpetuat lluna rere lluna. I per què?, us preguntareu amb afany i amb tota la raó. Doncs, ni més ni menys, perquè el nostre príncep i senyor va romandre encaterinat, captivat, de la formosa meretriu escollida per ell pel plaer d’aquella vesprada. I és que s’ha de dir que, com confirmen les corrandes, els encants de la ufanosa xicota eren d’allò més espectaculars i palpables, d’aquells que no enganyen ningú i ningú deixen indiferents, i seduïen els més aguerrits barons d’aquella població i, també, els de fora muralles, llegües enllà.

El cas és que, esgarrifeu-vos!, el mal pas, convertit en una passa rere l’altra, en un continuum de corredisses sempre en la mateixa direcció, va transcendir en mala hora, i va arribar a oïdes de la prudent esposa del nostre benaurat, la qual, princesa sense trona però amb retrunyent tro, va posar el crit al cel i va xisclar: “A mi els meus! Me les pagarà aquest desgraciat!”, com si diguéssim un “A mi la guàrdia!”, sense anar més lluny i per exemple.

Arran de la petició de socors de la noia, es va celebrar un conciliàbul entre els membres més propers del seu cercle de fidels. Es van dir moltes coses, però la veu cantant la va portar un germà de sang de l’ultratjada, aguerrit pretorià de posat i costums, d’impasible el ademán: un personatge prou conegut a la cort, un mag amb mala baba, d’aquells que si li caus bé, pots trobar-te amb la carrossa d’or, però que si li caus malament... ja has begut oli.

(CONTINUARÀ) Pròximament en aquesta pantalla podreu llegir la segona part d’aquest emocionant conte, titulada: Venjança!

–Fill: Pare, és veritat que en alguns països l’home no coneix a la seva dona fins que es casa?
–Pare: Això passa a tot arreu, fill meu.

El motivo de este post es que este fin de semana ha reunido dos grandísimas noticias: por un lado, desde el viernes tengo el nuevo Pro Evolution Soccer 2008, y, aunque parezca increíble, la acumulación de planes y de tareas de la UOC de este fin de semana me han impedido estrenarlo.

El segundo motivo es para mí mucho más importante: gracias a Fani, ayer estrené mi abono del asiento 7 de la fila 12 de la boca 218 de la puerta 41 del acceso 18 del Camp Nou, resumiendo: ¡QUE TENGO ASIENTO EN EL GOL SUD!

Puedo decir sin miedo que se ha realizado uno de los sueños de mi vida.  De momento es sólo 1 (María está rabiando, y realmente mi gran sueño es que algún día me den los 5 que tengo pedidos junto con ella, Crespo, Pepe y Diego), alquilado (no a mi nombre) y en el gol (aunque bien situado, parte elevada del bloque bajo de la segunda gradería y centrado, así que bastante buen ángulo de visión, parecido al de la final de la Champions :D)

Nota final: como voy sólo al campo (aunque ya he visto que estoy muy cerca de Quim y Andrea), el viernes también me compré una radio (que además llevaba un MP3 de 1 giga, que no va mal) y estuve todo el partido escuchándola.  Como todas tienen un desfase de un par de segundos que se me hace extraño (como máximo alguna vez había visto que el sonido llegaba antes que la imagen, no al revés), decidí escuchar RAC1, más desenfadado que el mestre Puyal (Catalunya Ràdio) y mucho más interesante que el nefasto Albert Lesán (discípulo aventajado de la parte mala de Alfonso "yo ya decía" Arús y heredero en Europa FM del espacio que ocupó el último Força Barça, que aunque ya era malo de narices me recordaba felices tiempos pasados).  Me declaro fan del Carrusel Deportivo de la SER pese a ser madrileño, madridista, y extremadamente cansino con tanta publicidad (aunque a veces sea graciosa), pero como no había más partidos a la vez que el del Barça (y a menudo no suele haber) no tenía mucho sentido.

Me declaro satisfecho con la narración de Joan Maria Pou (el creador de lo de "Eto'o, Eto'o, comment tu t'appelles? Je m'appelle Samuel!" si no me equivoco) y de su equipo, sobre todo pq además de las mismas estadísticas inútiles que dan todos, comentaron 3 o 4 datos que me parecieron muy interesantes, algunos de los cuales ya los he colado en mi crónica del partido.  Aún así, resto abierto a sugerencias de emisoras que podais hacerme.  Muchas gracias.