Peix, marisc, nyora i tot peladet
A Maria no solament li agrada la paella de peix i marisc, si no que també li agrada que la xixa de la paella estigui tota peladeta per tal que es pugui menjar sense pauses, sense interrupscins, perfectament integrat amb l'arròs. Així, que la base de l'arròs de la Maria és aquesta: un arròs sec amb peix i marisc tot pelat. Per donar-li un punt un pèl més sofisticat, un pelet més complex, li vam posar una mica de nyora. Els ingredients per a quatre persones són els segúents:

• 200 grams d'arròs
• 2 llangostins de Vinaròs (d'on, si no?) per cap
• 1 sípia xicoteta
• Dos rodanxes de rap
• La polpa d'una nyora
• 2 alls no gaire grossos (volem un arròs suau...)
• 1/2 litre de brou de peix

L'elaboració és molt senzilla. Primer de res necessitem una paella. Aqui enrossirem els llangostins en oli d'oliva verge extra i els retirarem. Després posarem les rodanxes de rap tallades a trossets i també les retirarem. És ara quan posem la sípia tallada a trossos i hi poseu els alls, axafats i sense pelar. Quan els alls estiguin enrossits els retirem. Quan la sípia ja estigui cuita, posem la polpa de la nyora, que haurem posat a remulla un parell d'hores abans. Llavors, posem el brou de peix i ho deixem bollir uns 10 minutets a foc fort.

Al cap d'aquests 10 minutets, tirem l'arròs i ho deixem bullir uns cinc minuts a foc fort. Llavors baixem el foc i ho deixem coure a bon ritme però que no estigui desbocat, fora de control. Quan quedin uns cinc minutets per enllestir l'arròs, hi afegim els tallets de rap i els llangostins, que haurem pelat i deixat sencers o fet a talls, segons el gust...

I ja està. És un plat d'arròs que a mi em sembla excel·lent. Per acompanyar-lo un blanc lleuger sense gaire cos o un cava fruitós, no gaire envellit, que ens permeti gaudir del sabor del plat i també veure'l facilet, per fer-lo baixar.

Massitet

Quan se'm va ocorrer la idea, vaig trobar que tenia potencial. El rap rostit és una preparació que m'agrada molt i que ens ha donat resultat en altres aplicacions. Quan vaig veure el suc cremós de pèsols que ens proposava l'Anna des de l'interessant Kiwi Blau vaig pensar que podia lligar molt bé com a base d'una plat de peix rostit o planxat . Quan vaig veure el post que el Gourmet de provincias li dedicava a la patata del cocido del restaurant gallec Pepe Vieira em vaig enamorar de la seva estètica i vaig decidir que faria el camí de Santiago (amb avió, eh?) per anar a menjar-la. I el pebre roig... el pebre roig no té justificació racional: en sóc addicte i l'enxufo allà on puc!

Amb tot això al cap, vaig  fer la composició que teniu a la foto i que no es pot dir que no estigue bó però que aparenta més que no pas és. És un plat quieroynopuedo, un plat de nou ric, un plat que vol passar per una cosa que no és. Un plat pretensiós, per nom i per estètica però incapaç de satisfer la més mínima expectativa. Continuo pensant que té potencial, però no m'ho dec creure gaire perquè el vaig fer com fa mig any i no he intentat millorar-lo.

Massitet

• 1 filet o un tall de ventresca de salmó per persona
• 1/2 dotzena de cebetes del platillo per persona
• Oli d'oliva verge extra,
• Sal i sajolida

Primer de res posarem les cebetes a confitar: les pelem i les posem en una paella amb un bon rajoli d'oli i les salem. Les hem de deixar tapades i al foc més baix possible, sense que arriben a fregir-se. Les anem punxant amb el tenedor i quan comecem a veure que ja estan, hi posem la sajolida.  Les deixem que s'acaben de fer i les mantenim en calent.

Quan ja tinguem les cebetes, ens posem a fer el salmó. Tot just el ferem marcat en una paella antiadherent. No cal posar-li oli, perquè ja és prou greixós i de seguida en soltarà i es farà com un pel fregit. Primer el posem de la part de la pell. A mi, que el peix cada cop m'agrada menys fet, li farem un tomba-i-tomba amb la paella ja fumejant. I ja està...

El secret, per dir-ho d'alguna manera, està en la sajolida (ajedrea, en castellà). Es pot trobar fresca als mercats amb certa facilitat. Jo, de tota manera, la solc utilitzar seca i la compro a Casa Gispert, en concret la que fan els de l'Herboristeria Nogué. La sajolida és una herba aromàtica que es fa servir sobretot per a escabetxos i també per adobar olives. Ës fresca, mentolada i un punt picant, i dóna un punt especiat que trobo que queda molt bé amb els seus usos més habituals (verdures i sopes) i jo trobo que també en peixos (l'he combinat amb força èxit amb tonyina). En tot cas, si ho proveu, ja em direu el què.

Massitet

Avui ja estic contenta perquè podré utilitzar la vinagreta que vull sense haver de posar-les a sort, a veure quina toca avui. Tastar-les abans? Doncs sí, però sóc com sóc i no contemplo la possibilitat fins que no he començat a abocar el biberó.

Com ja va passar amb el formatge, això dels vinagres en aquesta casa és aportació meva. Si li haguéssin dit fa un temps a Massitet que tindria tants pots i potets amb euskovinagretes i similars no s'ho hagués cregut. I com ja va passar amb els formatges, era a mi a qui m'agradava i és ell que se n'ha fet l'expert.

Ara, les que tenim a casa són (euskovinagreta a banda):

Vinagreta de mel: Un terç de vinagre de mel, un terç de mel i un terç d'oli d'oliva verge extra. Per a què? Per a amanides que portin carn o fins i tot algun embotit.

Vinagreta d'alfàbrega: s'infusionen 100 gr. d'alfàbrega fresca en 1/4 de litre d'oli d'oliva. Es passa el turmix i es barreja amb vinagre de xerès amb una proporció d'u a quatre (per cada quatre parts d'oli d'alfàbrega, una de vinagre). Per a què? Per a amanides vegetals, encara que acompanya molt bé el pernil salat i les llegums.

Xarop de vi: tot i que això no és vinagreta la poso aquí perquè s'ha sumat a la meva confusió amb tant de biberó. En una cassola es posa una ampolla de vi negre i 375gr. de sucre i es deixa bullir fins que s'hagi reduït a la meitat. Per a què? Per a decorar plats i amanides que portin carn, again.

Vinagreta de l'Orri: la meva preferida, fantàstica, m'encanten les idees de Massitet, i la que suma això que us dic del vinagre i els formatges. Resulta que teníem un pot de formatge de cabra en oli fet per l'Orri (boníssim, per cert) i quan ens el vam menjar, Massitet va agafar l'oli i li va afegir un rajolí de vinagre de xerès. Per a què? Per amanides on quedi bé un toc de formatge i fins i tot per verdura escalivada o al forn.

Jo crec que me n'oblido d'algun pot que hi ha per ahí sense etiqueta (i que ni ell se'n deu recordar què conté).

El cert és que el món de les vinagretes em sembla molt interessant. Se'n poden fer de moltíssimes espècies, herbes, fruits secs,... dónes un toc molt simpàtic als plats i es conserven durant molt de temps. Fantàstic.

Nota: No m'ho puc creure! Li acabo de dir que estic fent el post de les vinagretes i la seva resposta ha estat: -Ai, vaig a fer la del suc del pebrot escalivat!! (...) Oh, quin disgust! No tinc pots per fer-la... (Un dia no podré entrar a la cuina perquè els pots em barraran el pas, si a vegades els tiro d'amagat perquè no tenim lloc on posar-los!!!! :P ).

Kisumenja

Primera paral·lela: una recepta amb ànec i llenties
La primera recepta que vam fer en paral·lel va ser una barreja de llenties i ànec confitat. Els ingredients, per a dues persones, no poden ser més fàcils de trobar i la recepta és molt senzilla de fer. Agafem una cuixa d'ànec confitada (les meves preferides són les d'Impèria) i l'escalfem al bany maria per a que es desfaci el greix que l'envolcalla i la conserva. Quan el greix és líquid, el treiem de la bosa i el passem a la cassola on ho courem tot. En aquest greix sofregirem una ceba i, quan ja estigui força cuita hi tirem uns 400 grams de llenties cuites. Ho barregem ben barrejat i llavors hi afegim la carn de la cuixa d'ànec confitada que haurem desmollat. Nosaltres l'hem desmollada perquè hem fet el timbal que veieu a la foto. Si sou de molt mengar, només cal que poseu dues cuixes d'ànec en comptes d'una. Llavors és un plat únic per un dinar ben potent.

Segona paral·lela: els (genials) cigrons de Pinotxo
Els cigrons de Pinotxo de la Boqueria els vaig menjar per primera vegada fa ja mitja dotzena d'anys i des de llavors els he anat fent amb força regularitat. Sobretot, després de comprar el llibre on surten fins a dues receptes de cigrons. La que jo us passo és una versió lliure de la recepta, encara que en manté l'esperit . Aquí sí que us passo llista i qunatitat d'ingredients, que la llista és més nombrosa que la recepta anterior

Ingredients per a dues persones

• 400 grams de cigrons cuits i una mica de l'aigua de la seva coccio (migvas, més o menys)
• 1 ceba mitjana
• 2 dents d'alls grandets
• 6 / 8 tires de pebrot escalivat (alternativa, piquillos; però aleta que couen / piquen)
• 2 botifarres de ceba que portin canyella i pinyons (les d'Embotits Selectes Montse en tenen)
• 1 mica de vinagreta d'alfàbrega

La recepta és molt senzilla, com totes les que posem en aquest bloc (ese spot nada discreto!). Sofregim la ceba tallada fina en una cassola una mica fonda. Quan hagi agafat color hi poseu l'all trinxat ben petit. Quan comenci a agafar color l'all hi tireu la botifarra esparracada, li doneu dues voltes i poseu els cigrons i l'aigua de la seva cocció. Quan ja vegeu que l'aigua s'ha reduit (han de quedar secs), poseu les tires de pebrot escalibat. Ho treieu i quan ja estigui al plat li poseu unes cullarades soperes de vinagreta d'alfàbrega. Per fer-la, nomes cal posar en un bol una part de vinagre de xerx i cinc d'oli amb unes fulles d'alfàbrega fresca i ho passeu pel túrmix.

Ja vegeu: amb Lurka ens uneixen receptes fàcils de fer i molt gustoses. També potents, tot sigui dit! Si us han agradat, ja ho saber: visiteu el bloc de Lurka. I si no us han agradat també: és mereix una visita per ell mateix...

Massitet

He comprat un pot de llenties cuites, un tomàquet verd d’aquells d’amanida i una llauna de tonyina. Ho he barrejat tot, hi he posat una mica de sal, un bon oli, i au!, ja està el dinar fet.

Mentre estic escrivint això, em ve al cap que en aquesta casa som ben estranys. Tan bon punt ens deleitem amb el rostit de galtes com ens mengem l’experiment aquest que acabo d’escriure. En fi,…

Fito&fitipaldis de fons…

kisumenja

Va ser precisament arran de provar croquetes en diversos d'aquests llocs (especialment al Sureny) i dels comentaris que alguns amiguetes van fer sobre la passió que sentien per les croquetes (en algun cas, desconeguda per a qui escriu, i mira que hem menjat cops junts!) que vam dir de fer un sopar basat en aquesta menja. I d'aquí al concurs, un pas: que Maria digués que ella no pensava cuinar (as ever, d'altra banda....jejejeje) i que nosaltres li diguéssim que fes de jurat. Apa, ja estem embolicats!! ( i com ens agrada estar-ho...).

Els candidats
Després de mesos de preparacions i especulacions sobre qui participaria en el concurs i amb quina recepta ho faria (era un dels secrets més ben guardats entre els membres de la colla... tu diràs!), el misteri sobre les candidatures no es va resoldre fins el mateix 20 de novembre a quarts de deu, hora de la convocatòria del concurs. Resulta que Ximet (altrament conegut com el niño Stivella; així, amb s aspirada...) havia dit el dia abans que finalment no concursava però es va despenjar amb (com veureu tot seguit) una de les millors ofertes de la nit. Aquí va la llista de candidats i les seves aportacions:

Maribel: Croquetes de tonyina. Un clàssic del receptari croquetaire universal amb el qual ja ens havia deleïtat -toma barbarisme!- en un sopar unes setmanes abans.

Julián: croquetes de pernil serrà. Una altra recepta de tall clàssic; molt destacable si partim de la base que fa quatre dies -en el sentit literal de quatre dies...- Julián no cuinava.

Massitet: Croquetes de pollastre. A la cerca de la recepta clàssica, no fos que prenguéssim mal al primer concurs...

Kisumenja: croquetes de rap. El gran repte de la nit: dins del grup triomfen les croquetes de rap que fan a la pastisseria Mauri de Barcelona i, xul·la com és ella, es va marcar el farol - llavors ho vam entendre així...- de fer-les. Ella, que diu que no cuina...

Ximet: Croquetes de fetge gras, poma i ceba caramelitzada. Va trencar la línia (ultra?)clàssica de la nit amb una proposta molt contemporània, arriscada i (ell no ho sabia quan les va fer) tècnicament força complexa... I no volia participar! Que cabróóóóóóón!

El concurs es va celebrar a Can Maribel, que te una característica paradoxal: tot i ser la casa més petita de tots els participants, és l'única que està estructurada per encabir una dotzena de persones. Fet l'eufemisme, resulta que com és un estudi, els llits poden fer de sofà, les tauletes de nit de barra... En fi, que compleix la màxima minimalista del "menys és més". Pobra Maribel, quasi sempre rep ella!

El resultat
Sense cap mena de dubte, el resultat va ser el més inesperat: el jurat es va rajar i no va votar!!!! Al final, el jurat eren la Marta (que es va apuntar a darrera hora i ja no cuinava d'entrada) i la Maria (en principi ho eren ella i el Julián que no cuinava, però com que el xicot s'ha apuntat als fogons, va causar baixa). Al final, en un atac de correcció política, no van voler votar perquè deien que totes estaven molt bones i que seria injust sotmetre-les a votació. Total, que no es van atrevir!!! Si volieu sopar croquetes sense cuinar només ho havieu de dir, redéu! En fi, santa paciència...

(Un dels avantatges que te ser el gestors del bloc és que pots donar les versions que vulguis - per esbiaixades que siguin. Oi, jurat? jejejeje)

A la foto que hi ha aquí dalt podeu veure les creoquetes. Les de Ximo són les més negretes (va tenir un incident amb l'oli), les que rodejen el tomàquet xerry per dalt i la dreta són les de pernil de Julián; les de sota i una mica a la dreta del mateix tomàquet són les de pollastre de Massitet; les més situades a l'angle inferior esquerra de la foto són les de tonyina de Maribel; i les que es veuen a l'angle superior dret són les de rap de Kisumenja. Enveja, oi?

Massitet i Kisumenja

P.S.: Per si se us ha escapat, a la llista de participants hi ha enllaços als post amb les receptes de les croquetes...