En temps de crisi, en lloc de tenir la pretensió d'esmorteir-ne el cop a base d'estrènyer cinturons, el que semblava més lògic eren campanyes com aquestes: Visc/a la Barcelona de les patates braves! Sí senyor. Del que es tractava era de donar un aire d'optimisme als barcelonins, i que no es deixessin portar pel pessimisme per foteses com les de no trobar un pis assequible, uns serveis ideals ni uns carrers nets com una patena.

Però no. Els socialistes no han aguantat la pressió i retiraran frases tan engrescadores com: VISC/A LA BARCELONA DE LES PATATES BRAVES. Una llàstima.

Si Pirelli, a Manresa, és la creu, Henkel Ibèrica a Malgrat n’és la cara. Després de l’anunci del tancament de la planta d’aquesta població del Maresme i del trasllat de la producció i dels treballadors a Montornès del Vallès per reduir els costos de producció, es va iniciar una negociació entre l’empresa i els representants dels treballadors que ahir va concloure amb bones notícies: una compensació d’entre 6.000 i 15.000 euros per als treballadors que continuïn a la planta de Montornès, la posada a disposició d’una línia d’autobusos per anar a la nova fàbrica i, entre altres condicions, una indemnització de 42 dies per any treballat per als treballadors que no vulguin traslladar-se a la fàbrica del Vallès.

La situació econòmica es preveu complicada probablement per als propers dos anys, i haurem d’enfortir-nos com a país per poder-hi fer front. Ahir el govern del Principat aprovava el Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació, que ha de servir per ajudar a passar d’una economia basada en mà d’obra intensiva i poc qualificada a una economia del coneixement i de producció d’alt valor afegit. Des de l’entrada dels governs d’esquerres, s’ha reformulat la formació professional i, malgrat el llarg camí que queda per recórrer, hi ha hagut una adaptació important a la realitat socioeconòmica de cada territori i a les necessitats laborals del mercat. I finalment, s’ha avançat en el suport a les llars per fer front a les despeses d’accés i manteniment d’habitatges.

S’ha fet tot això amb un model de finançament que situa les finances de la Generalitat del Principat en una situació de precarietat absoluta davant les turbulències dels mercats financers, i que costa cada any, en forma d’espoli fiscal, el 9% del PIB de Catalunya. Caldrà afrontar la negociació del nou sistema de finançament amb la màxima ambició per aconseguir, dins els límits del sistema pactat a l’Estat per Mas i Zapatero, un augment de la capacitat pressupostària del govern de Catalunya, tot sabent que a la propera legislatura haurem de plantejar el concert econòmic com a solució a l’espoli i a la precarietat que patim. La intervenció de Joan Puigcercós aquest matí al Parlament ha anat en aquesta línia, i l’actuació política d’Esquerra també.

A grans titulars publicava: "Cataluña segrega a los niños africanos fuera de la red escolar". I tenen tota la raó, perquè una cosa és la segregació permanent que ells pregonen en funció de la llengua, cosa ben legítima per a defensar el castellà en perill d'extinció, i l'altra pretendre que per unes setmanes els immigrants que arribin a mig curs passin una fase prèvia a l'escolarització normal per donar-los les eines més bàsiques per a integrar-se després a l'escola.

El fet que al titular es parli dels "africans" quan es tracta dels immigrants acabats d'arribar, tant si son africans, com sudamericans, pakistanesos o de l'Europa de l'est, és un detall sense importància.

A més, per a il·lustrar la notíca, tenint en compte que l'experiència pilot es farà a Vic i a Reus, els bons periodistes de El País han encertat, com no podia ser d'altra manera, amb la foto: Uns subsaharians arribant en "pastera". Potser sí que a Reus ho tenen més difícil, però a Vic és relativament habitual veure'ls arribar pujant Ter amunt.

Gràcies, senyors del País, per aquesta lliçó de periodisme. Que n'aprenguin!

En primer lloc cal tenir present que, quan una persona reconeix un error, tendeix a fer-ho sempre en veu baixa i en privat. El govern espanyol, d’aquesta manera, ha decidit que el compromís de Zapatero a les Corts Espanyoles fos executat pel ministre Solbes i presentat pel secretari d’estat d’hisenda i pressupostos, Carlos Ocaña. La reducció progressiva del rang governamental dels protagonistes en l’afer ja ens indica quina ha estat l’actitud del govern espanyol en tota aquesta qüestió: amagar el cap sota l’ala, tornar-lo a amagar i, quan ja és ingestionable, reconèixer la realitat, amb la boca petita, la magnitud de la tragèdia.

La declaració de culpabilitat del govern espanyol estima el dèficit fiscal, en el cas del Principat de Catalunya, entre un 6,38% i un 8,70% del PIB, segons el mètode de càlcul. Evidentment, queda lluny del 9,8% estimat en l’informe del govern de la Generalitat de Catalunya presentat la setmana passada, però de tota manera és un reconeixement de l’espoli que patim i que precaritza el nostre benestar col·lectiu i limita la nostra prosperitat.

Però les balances fiscals situen les Illes Balears, el Principat i el País Valencià com els comunitats autònomes de l’estat espanyol que tenen més dèficit fiscal. Curiosament, coincideix amb els límits del nostre país i amb l’extensió del principal eix de progrés econòmic de l’estat, l’arc mediterrani. L’espoli fiscal, doncs, no només atempta contra el nostre benestar sinó que ho fa contra el desenvolupament econòmic de la zona més dinàmica de l’estat i una de les capdavanteres de la meditèrrània occidental.

Han reconegut que ens espolien. Però això no pot acabar amb una mera declaració i prou. Al contrari del que diu el ministre Solbes i sembla insinuar el conseller Castells, les balances fiscals són la dada fonamental a tenir en compte en la negociació el nou model de finançament. Perquè cal observar els crims comesos per fer justícia, per no parlar del possible rescabalament de tot l’espoli acumulat durant els darrers anys. Perquè es tracta que les decisions polítiques s’acostin el màxim polític a les decisions justes, oi?

Doncs deuen tenir tota la raó. Catalunya està jugant la Copa Amèrica d'Hoquei sobre patins. En l'anterior ocasió ja va quedar subcampiona d'Amèrica!.  I això que sobre el mapa sembla que les Amèriques ens queden un xic lluny.

Només faltava que la Universitat de La Plata, a Argentina, inaugurés la Càtedra Lluís Companys de lluire pensament. Deu ser perquè, com que el pensament és lliure, també deu ser lliure pensar que Catalunya és Amèrica. Estan bojos aquests catalans!

Recuperant una vella idea que s'aplica a molts altres països, i que en el seu moment també va proposar el PP en l'àmbit espanyol, ara pretenen que el dret a vot dels immigrants estigui vinculat amb un cert pacte o compromís amb Catalunya. I això inclouria el coneixement de la llengua.

No s'hi val a argumentar que això ja s'aplica a altres països dels quals ningú dubte del seu esperit democràtic; perquè no es pot comparar el dret a legislar que tenen els anglesos, els espanyols o els americans, amb el que puguin tenir els catalans, sempre de rang inferior. Però és que a més, la proposta convergent, ara, amaga una segona intenció: si reclamem als immigrants un cert compromís i un cert respecte pel país, voldrà dir que també exigirem el mateix als immigrants de primera, segona o tercera generació que provenen d'altres comunitats de l'Estat espanyol?

Ell mateix dóna la dada: els socis del Barça no representen sinó un 1'5% de la població catalana. I amb aquest percentatge tan mínim li donem tanta importància? Seria inimaginable, per exemple, que a Madrid on no tenen la xacra del nacionalisme fessin quelcom semblant.

I el mateix podríem dir en altres casos. Per exemple, els 10.000 militants d'ERC no representen més que el 0'17% de la població catalana i els dels PSC el 0'4%. Aleshores, per què se'ls dóna tanta importància?

D'una banda, la d'Antoni Bolaño, director de Comunicació del President de la Generalitat, i de l'altra Maria do Carmo Marques-Pinto, Secretària General del Patronat Catalunya-Món. Les raons del primer són obvies: la imatge del President de la Generalitat està per terra. Alguns cosa hi deu tenir a veure el Director de Comunicació del President! I l'altra no és menys òbvia: es pot dirigir una institució que té com a missió donar a conèixer Catalunya al món, i no ha aconseguit ni donar-se a conèixer als veïns de l'escala?

Esperem que no hi hagi més dimissions institucionals basades en la ineficàcia de la gestió, perquè algú o altre ha de quedat de guàrdia al Palau!

- Esquerra recupera terreny electoral. L’enquesta anterior, feta just després de les eleccions a les corts espanyoles, ens atorgava un 10,4% d’intenció directa de vot i un 11,8% de vot estimat. Ara pugem a un 11,5% d’intenció directa i a un 12,7% de vot estimat. A més, augmentem la fidelitat de vot d’un 65,7% a un 70,3%. Tot plegat ens aporta un resultat probable de 17-18 diputats.

- ICV i PSC s’estanquen: el PSC augmenta lleugerament el seu suport (un o dos diputats) a costa d’ICV (que també podria perdre un o dos diputats).

- Els partits d’esquerres, en el seu conjunt, podrien no formar majoria, però una majoria alternativa CiU-PP tampoc seria possible, ja que els dos o tres diputats que obtindria Ciutadans trastocarien el panorama parlamentari. Les aliances més probables serien una sociovergència o pacte CiU-ERC.

- Pel que fa a Esquerra, Puigcercós augmenta la seva valoració en el conjunt de l’electoral, assolint un 4,8 (una dècima més que al baròmetre anterior), com també ho fa Carod-Rovira (obté un 4,2 enfront del 4,0 anterior). Entre l’electorat d’Esquerra, Puigcercós obté un 6,3 i Carod-Rovira un 5,9.

- Entre els electors d’Esquerra, quan es pregunta a qui prefereixen de president, a Mas o a Montilla, és on hi ha la divisió més gran: un 39,6% prefereix a Montilla i un 42,6% a Mas. Això explica en bona part el debat polític existent entre la base electoral i militant d’Esquerra sobre la política d’aliances.

Els resultats de l’enquesta ens fan ser optimistes, sobretot davant els auguris intencionats que ens atorgaven, no fa gaires dies, un possible resultat d'11-12 diputats a les properes eleccions al parlament del Principat. Després de viure un procés de debat intern que ha estat presentat davant l’opinió pública com una carnisseria, i amb el record d’un mal resultat a les eleccions espanyoles, la recuperació d’Esquerra és un bon senyal que les coses, si es fan bé, donen bons resultats. Evidentment encara hi ha molta feina a fer, i per això la direcció d’Esquerra i el conjunt de la militància estem encetant la nova etapa amb més il·lusió, rigor, responsabilitat i treball que mai.

Per als qui estigueu més interessats, us recomano que la consulteu aquí.

Volia fer una reflexió més extensa sobre aquesta qüestió, però avui he llegit a El Periòdico de Catalunya un article d'en Josep Maria Terricabras que diu tot el que jo volia expressar. Us el transcric a continuació.

La llengua, problema polític

De tant en tant, amb regularitat, apareixen manifestos sobre el suposat perill que comporta la presència normalitzada del català a Catalunya. Bé, la qüestió és justament el terme normalitzada, perquè el darrer manifest ens vol fer creure que el que és normal a Catalunya és que la gent sàpiga el castellà. M'ha costat decidir-me a fer aquest article perquè --ja ho he dit unes altres vegades-- m'amoïna perdre el temps defensant obvietats. I és una obvietat --també estatutària-- que la llengua pròpia dels catalans és el català, encara que en puguem aprendre d'altres, per obligació o per devoció.

Ara bé, el manifest diu un parell de coses amb les quals estic molt d'acord: a) que el castellà té una boníssima salut arreu del món i que està ben arrelat a tot Espanya; b) que el problema de la llengua és un problema polític. Més enllà d'això, el meu desacord és total. El document conté incoherències i desconeixement. És una incohe- rència espectacular dir que els territoris no tenen drets lingüístics i defensar que a Espanya --¿no és un territori?-- el castellà sigui l'únic idioma imposat. El desconeixement de la situació a Catalunya és monumental: si es fan elogis de la riquesa lingüística d'Espanya i si es diu que el castellà té molta salut, ¿per què no es diu ni una paraula de la mala situació del català sinó que, sorprenentment, s'afirma que ja s'han acabat "sobradament" les restriccions del català a Catalunya?

Però el document és molt revelador: s'inventa el concepte de "llengua política comuna", el coneixement de la qual afavoreix (¿per què?) la democràcia. S'accepta que molts vulguin viure i treballar només en castellà, però aquest dret no es dóna (¿la llengua no era un dret ciutadà?) als que vulguin viure només en català. Les coses, doncs, estan clares: el que es manifesta clarament són les ganes que les llengües anomenades cooficials (¿el castellà no ho és a Catalunya?) quedin en l'àmbit privat i de la cortesia. ¿I això no és imposició política i lingüística? 30 anys després de Franco, tremolo quan veig que alguns intel.lectuals espanyols van per aquí.

Hi havia alcaldes que per tal d'acabar amb els pidolaires del carrer els oferien feina a l'ajuntament, d'aquesta manera millorava la imatge de la ciutat perquè és desgradable veure'ls mig estirats pel carrer, evitaven que aquests desvagats tinguessin la temptació de delinquir, i sempre devien fer alguna cosa de profit.

Crec que la política del Govern de la Generalitat pel que fa a personal és molt encertada, en la mesura que contribueix a reduir l'atur.

Senyors de Convergència, no toqueu els nassos amb les vostres ximpleries!

Ells el que volen, i aconsegueixen, és desviar l'atenció. I en lloc de debatre sobre com salvar la llengua catalana, si és que és possible salvar-la, ens posem a discutir sobre les seves proclames i a argumentar que no posem pas en perill la llengua espanyola. D'aquesta manera, ens deixen guanyar el debat perquè ja han guanyat ells abans fent-nos entrar en el seu artificial debat.

Tenim un repte que cada vegada se’ns fa més visible: o incorporem aquests dos milions a la nació (en coneixement de la llengua, valors comuns, sentiment de futur compartit) o no hi haurà nació. Altres vegades, en circumstàncies pitjors, ho hem aconseguit i molts tenim arrels familiars fora dels Països Catalans. Ara és qüestió de voluntat. Per exemple, amb iniciatives com aquesta.

Esquerra i les JERC serem presents a les marxes de Barcelona i València, així com també l'acte institucional de celebració que organitza la Generalitat de Catalunya (que no es va començar a fer fins que Esquerra va entrar a formar part del govern del Principat). A més, aquest any el dia de l'orgull coincideix amb els 10 anys de la sectorial LGTB d'Esquerra, que va començar, com ens recorda aquesta convocatòria, l'any 1998 de la mà de -entre molts d'altres- Josep Maria Orteu, Enric Martí i Jordi Rallo.

Com que el procés s'ha acabat, la Gent d'Esquerra hem tancat la paradeta. I això vol dir tancar la web i el grup de suport del Facebook, a part de deixar de fer el Bulletí de la Gent d'Esquerra que, puntualment durant la campanya, ha sortit cada dilluns, dimecres i dijous gràcies a l'esforç de diferents companys (gràcies a qui ho heu fet possible!). És una de les contribucions que hem fet (simbòlica, si voleu) per fer que Esquerra sigui un sol partit. En calen moltes altres, és cert, però com diu la dita: la dona del Cèsar, a més d'honrada, ho ha de semblar. Gent d'Esquerra es dissol dins Esquerra, aportant tot el nostre projecte i la nostra il·lusió.

Ara, a pedalar. Comptem amb vosaltres per la cursa.

Vaig tenir ocasió de reunir-me amb la consellera de Justícia per tractar aquesta qüestió i d’altres relatives a la necessària consideració dels drets civils i polítics més elementals en la formulació i l’aplicació de la normativa penal i penitenciària. En els propers mesos impulsarem, des del govern de la Generalitat però també des del Parlament, un instrument de prevenció de la tortura que doni compliment al Protocol Facultatiu per la Prevenció de la Tortura que signar l’estat espanyol l’any 2006. Però retornem al tema d’en Franki: aquest, com el cas de la condemna als joves que van cremar fotos de la casa real, ha visualitzar que hi ha lleis obsoletes que atempten, no només contra una concepció moderna i radicalment democràtica de la societat, sinó contra el mateix principi constitucional d’igualtat entre tota la ciutadania.

El delicte d’ultratge a la bandera espanyola, de la mateixa manera que el tractament especial de les injúries a la Corona (a les que s’aplica una pena molt més gran que les injúries fetes contra un ciutadà o contra els representants democràticament escollits) demostra que la legislació espanyola està fortament amarada d’una concepció unitària, centralista i sacralitzant de l’Estat Espanyol.

En la passada legislatura de les Corts Espanyoles, les diputades de les JERC Georgina Oliva i Laia Cañigueral van impulsar proposicions de llei de reforma del Codi Penal que no van reeixir. Ara toca tornar-ho a posar sobre la taula, de la forma que es cregui més convenient, per acabar amb aquesta rèmora. Perquè la rèmora de la que parlem pot portar a la presó a ciutadans que exerceixen els seus drets.

¡Con un 0,06%!: "Un 0,06% de la población de Catalunya ha optado por asegurar la estabilidad del tripartito"

A aquest ritme el país, en bloc, necessitarà tractament psiquiàtric en un termini molt curt de temps.
]]> http://perearagones.wordpress.com/?p=74 Mon, 09 Jun 2008 15:27:10 +0000 perearagones http://perearagones.wordpress.com/?p=74 Els candidats de la candidatura Gent d’Esquerra han estat escollits president i secretari general del partit. Joan Puigcercós és el nou president d’Esquerra i Joan Ridao el nou secretari general, i han obtingut cadascun d’ells més del 37% dels vots, amb una distància mínim de 10 punts respecte del candidat en segona posició. Aquests resultats no haurien estat possible sense els centenars de militants que han col·laborat en la campanya. A tots i totes: moltes gràcies.

Ara s’obre una nova etapa d’Esquerra en què caldrà sumar, dins i fora del partit. I per fer-ho tenim la recepta, que no ens hem cansat d’explicar durant la campanya: rigor, treball, responsabilitat. Fent els canvis que calguin, els ajustos que convinguin i l’impuls que necessitem.

Els resultats de dissabte són una foto de la diversitat existent a Esquerra. Que aquesta diversitat sigui una oportunitat per créixer depèn tant de la generositat dels candidats escollits com de la responsabilitat dels que no ho han estat. I això vol dir projecte i equip, acordant la ponència estratègica i el full de ruta i configurant un equip el màxim de cohesionat possible. La nova direcció haurà de ser diversa, plural però amb un alt sentit del treball en equip i la lleialtat entre els seus membres. I aquesta diversitat no s’ha d’expressar en forma de quotes matemàtiques, sinó en idees i les persones més preparades.

Aquest és el repte. Ara és l’hora de fer feina, d’esmolar l’eina que es diu Esquerra Republicana. I ho hem de fer entre tots i totes.

Actualització 10/06/08 08:43

Us enllaços alguns blocs que fan un bon anàlisi dels resultats de dissabte:

Bloc de Jordi Aranda: "De dissabte en dissabte"

Bloc d'Antoni Garcia: "El dissabte vinent cal que torni a guanyar Esquerra"

Bloc de Josep Huguet: "Seny i responsabilitat"

Bloc de Saül Gordillo: "Algú farà de Hillary a Esquerra? O tots volen ser Obama?"

Sembla que va ser ahir però ja fa dos mesos llargs que vam començar aquesta intensa campanya per a la Presidència i la Secretaria general d'Esquerra. I ha plogut molt, mai més ben dit. Però en el que a nosaltres es refereix, mai es podrà dir que hagi estat una pluja que hagi pogut erosionar les sigles ni les persones que han liderat el partit de Macià i Companys en tots aquests anys.

Vam ser els primers en formalitzar els dos noms que liderarien l'equip. També els primers en presentar un programa gradualista i realista. Ambiciós. Calendaritzat. Amb objectius tangibles i concrets com la proposta d'una candidatura unitària del catalanisme a Europa el 2009 o la necessitat de condicionar les aliances polítiques el 2010 a la reivindicació del concert econòmic. Hem fet un programa per portar a la pràctica allò pel que vam decidir presentar-nos: perquè Esquerra torni a liderar el debat i marqui l'agenda en els reptes immediats i a mitjà termini que com a país se'ns plantegen.

Ja des d'un primer moment, amb els companys de l'equip de candidatura ens vam proposar que la nostra fos una campanya que evités qualsevol gest que de portes enfora pogués ser aprofitat per aquells que no són precisament amics d'Esquerra. Aquells que faran el possible per tornar a la Catalunya en blanc i negre. La Catalunya de les dues voreres enfrontades de la plaça Sant Jaume que tants anys van dividir el país en dos blocs.

Davant la crítica fàcil, sempre hem respòs amb la proposta. Davant la desqualificació, el silenci responsable. Front al mal rotllo i l'estómac, la rèplica ha estat la mà estesa i la bona voluntat. Així ho hem mantingut tot aquest temps. Perquè ens ho creiem. Perquè hem dit des del primer dia que no pararíem fins aconseguir de nou la unitat del partit. I perquè tot allò que es digui en contra d'alguna candidatura, al final, acaba repercutint contra el partit. Perquè Esquerra som tots. I totes.

En aquests més de 60 dies hem fet allò que sempre hem fet des que militem a Esquerra: trepitjar territori i parlar amb la nostra gent. Pràcticament cada tarda de tot aquest temps hem visitat una comarca on ens hem reunit amb els i les militants d'arreu dels Països Catalans. I, sobretot, hem escoltat. Dèiem al començament de tot aquest procés que el capital d'Esquerra és la seva gent. Precisament per aquest motiu vam batejar la candidatura amb el nom de Gent d'Esquerra. I és a ells a qui ens devem. Per això hem centrat els nostres esforços en estar el més propers possibles a la militància per copsar en primera persona què volen per al futur del partit, per al futur del país.

Però a més d'això hem continuat, com no podia ser d'una altra manera, amb les nostres responsabilitats parlamentàries. Hem estat en primera línia en temes de vital importància com el finançament o la necessitat de blindar i millorar el model d'escola catalana.

Ara ja està tot dit. Els homes i les dones d'Esquerra Republicana tenen demà la possibilitat d'escollir qui volen que passi al capdavant del partit els propers quatre anys. Però ni dues persones ni les 18 que s'escolliran en el 25è Congrés per integrar-se a l'Executiva nacional serien res sense aquesta força transformadora i dinàmica que representen els 10.000 homes i dones que prenen part en el partit, que es comprometen amb Catalunya i els Països Catalans. Nosaltres ja hem parlat. Ara us toca a vosaltres.

Un sincer i sentit: gràcies de tot cor.

Així doncs, sembla clar que Déu és convergent i la Moreneta socialista i que estan jugant amb nosaltres com si el temps i l'aigua fos una ruleta russa.

Els 180 milions d'euros de la canonada que no farem els podríem destinar al compromís de la Generalitat d'acomplir d'una vegada amb el 0,7% d'ajuda al tercer món. Les ONG ho agrairien.

Més de 2.300 militants i simpatitzants d'Esquerra hem omplert La Farga de l'Hospitalet de Llobregat en l'acte central de Gent d'Esquerra. La majoria tranquil·la s'ha expressat avui en un acte que ha estat possible gràcies a tots els companys i companyes que avui i ahir han estat al recinte muntat les taules i l'escenari i també als qui des del territori han donat suport a l'acte, convertint-lo en la gentada d'Esquerra.

L'acte ha estat auster i alhora emotiu, amb un missatge positiu i constructiu en tot moment. Han parlat moltes persones, com a mostra del què som la gent d'Esquerra: més de 100 alcaldes (amb la Laura Vilagrà i en Paco Gas al capdavant), la majoria de diputats i senadors (amb l'Anna Simó i l'Esperança Marí parlant en nom de tots noslatres), la militància implicada en la societat civil (que ha pres la paraula a través d'en Camil Ros, en Jordi Presas i la Sònia Llinàs), la immensa majoria de quadres territorials (amb 9 de 12 presidents regionals, amb les paraules de l'Agustí Cerdà), la gent d'Esquerra al govern (amb en Josep Huguet acompanyat de la Carme Capdevila i en Jordi Ausàs) i el jovent independentista, les JERC, amb les paraules d'en Gerard Coca i l'Anna Peña.

Hi ha dues intervencions que, al no ser ni de Puigcercós ni de Ridao, és possible que no surtin als mitjans, però que estaven carregades de contingut i de compromís, i que val la pena remarcar. Una ha estat la d'en Josep Huguet, que ha afirmat que "Esquerra ha d'estar al govern per construir l'estat i a la societat per construir la nació", però el millor, sens dubte, ha estat quan ha dit que "hi ha qui ens vol fer veure que la lluita per la independència són els 100 metres llisos, que es guanyen individualment i amb molta sort; però la realitat és que és una marató, plena d'obstacles i que es juga amb equips que fan els relleus".

L'altra intervenció que voldria destacar és la d'en Gerard Coca, portaveu nacional de les JERC. Acompanyat de la la majoria de la direcció política del jovent independentista, ha expressat el suport a la candidatura i ha dit que "sense polítiques per a joves no hi haurà independència", i ha afirmat que "no hi ha receptes màgiques, sinó treball i esforç per aconseguir els nostres objectius".

El moment més emotiu ha estat quan hem demanat a Joan Puigcercós que pugés a l'escenari. Com que m'ha tocat presentar l'acte acompanyat de la regidora de rubí Arés Tubau, he pogut veure com tota La Farga es posa dempeus i ovacionava en Joan. Si algú en tenia algun dubte, és el nou líder de l'independentisme, i té un lideratge fet a base d'esforç, feina i treball: tots els que l'hem aplaudit l'hem tingut al costat treballant per la independència en algun moment dels seus 21 anys de militància a Esquerra.

Avui hem fet un gran pas perquè el nostre projecte i el nostre equip encapçalin la nova Esquerra a partir del proper juny. Però queda molta feina a fer i no ens podem adormir: el proper 7 de juny hem de portar el màxim nombre de militància a les urnes i el 14 al congrés convençuda de la nostra proposta. Podem fer-ho i ho farem. Com ha dit en Joan Ridao: "sort, feina i vots!".

Un estudi fantàstic per entendre les raons per les quals als catalans tant se'ls en fot del replà com de l'escala, al punt que el govern, que com és sabut de tothom no té res per fer, el posarà a debat per entendre millor la desafecció a la política de la gent, per combatre l’abstenció i l’allunyament de la ciutadania".

Les propostes del document prometen ser sucoses, atès que, entre altres genialitats, "proposa que institucions, administracions, partits polítics i mitjans de comunicació adoptin mesures per ser més transparents, participatius i clars, siguin més responsables i retin comptes de les seves actuacions davant la ciutadania". A més, inclou "possibles mesures a adoptar com ara garantir per llei la trasparència d’institucions i partits; establir mecanismes per avaluar el rendiment de les lleis del Parlament o els plans de les administracions; elaborar un codi de comportament que comprometi als responsables polítics; reconèixer els drets electorals dels estrangers; rebaixar l’edat del dret al sufragi actiu o promoure la formació política en l’ensenyament obligatori".

El Govern propugna el dret a vot dels immigrants: ""

(Via E-noticies.)

Ja sé que és una bajanada, però, si un dia comencessin a parlar de corrupció, ho entendrien millor? O ni així?