elaborazione grafica di una foto di kalua k krynska

Asistimos cotidianamente al empeño cada vez mayor por manipular nuestro ideario colectivo y acercarlo progresivamente al interés economicista, al individualismo, a la competencia. A la soledad.

Nuestra sociedad de la información y el espectáculo se encargan de sostener lo que podríamos llamar "relatos de poder", expresados hasta la saciedad y la náusea en la televisión y medios de difusión de masas: el coche más rápido, el cantante de rock amigo del G8, el juez mediático e intrépido, el admirado hombre-marca que conduce un fórmula1, la guapa estúpida y sexual, la bella agresiva, triunfadora como un hombre.

Creamos nuestra opinión y propuesta de contra-información a través de los polipoemas. A partir de la puesta en escena sugerimos una complicidad con el espectador, un atrevimiento y en definitiva, una invitación a participar desde el consenso o el disenso con nuestra contribución a la expresión crítica acerca del momento que nos ha tocado vivir

A través de nuestro espectáculo ofrecemos cultura libre, popular y de contenido poco complaciente con la situación política y social que nos ha tocado vivir.

Pretendemos hacer llegar contenidos y valores al espectador a través de un medio diverso y ameno a la vez, enraizado en la esencia de la cultura de la transmisión, de la comunicación y el aprendizaje: la oralidad. Nuestra principal arma no es la tecnología sino la palabra.

Percibimos continuamentente cierta pulcritud cuando no autocensura en el ámbito de la poesía y literatura que llega al espectador-a, más aun si cabe en el teatro, como si determinados ámbitos de expresión cultural estuvieran exentos de la posibilidad de opinión y crítica

En demasiadas ocasiones otorgamos el papel de portavoces de la opinión y la cultura a unos pocos escogidos que crean y tienen oportunidad de difundir obras culturales - libros, discos, películas, periódicos, programas de televisión - bajo unos cada vez más estrictos controles de pulcritud, rentabilidad y servilismo ideológico-publicitario con la mano poderosa que les da de comer

La crítica es entendida como un riesgo innecesario a unos actores sociales, los artistas y creadores, más preocupados en abrirse un cauce comercial en la ley de la selva mediática que en que ese cauce contenga opinión y expresión. En este caso los medios justifican el fín.

Por eso nuestra cultura más popular es la de los-as cantantes de las operaciones de triunfo y márketing, de los tertuliamos, columnistas y presentadores de uno de los dos grupos empresariales que se reparten el pastel mediático, de los artistas a sueldo en las obras culturales de los bancos o de las hermandades de cineastas y cantantes amigos de la SGAE

Pero sobre todo los productos culturales de habitual consumo son la fuente de enriquecimiento de los que editan, distribuyen y recaudan los pingues beneficios generados por este orden de las cosas.

En estos últimos años asistimos también al progresivo empeño por restringir y privatizar el conocimiento, otro paso más en la operación Avaricia Infinita del Eje del Bien de la cultura

Consideramos fundamental la necesidad de crear nuevos canales de información y opinión, y nuestra personal visión polipoética (en una amalgama de aspectos textuales, musicales, visuales, actorales y escénicos) es el medio que hemos elegido para hacerlo

En esa línea, además de la representación del espectáculo, trabajamos sobre temáticas concretas con determinados colectivos y personas relacionadas con Movimientos Sociales y la educación

Estas relaciones en red nos facilitan la oportunidad de poner en común iniciativas y experiencias e informarnos acerca de determinadas inquietudes compartidas.

Trabajamos también de forma activa en la reflexión y acción con respecto a la cultura y su gestión en nuestro entorno más cercano, apostando por redes de participación que fomenten alternativas a la precarización de las personas creadoras y a la mercantilización extrema de sus propuestas y aspiraciones

En ese sentido colaboramos con propuestas de redes sociales en torno al arte y la creación como son las de El Patio Maravillas en Madrid, la Casa Invisible en Málaga o Creador@s Invisibles Córdoba

Más información:
http://www.poliposeidas.com

“No es pot ser crític sense ser autocrític”

“Tocar fons, el patiment o el fracàs enriqueixen més que l’èxit”

“No suplanta una família, però té efectes semblants”

Polipoeta, psicòleg i columnista. Rafael Metlikovez radiografia l’Espanyol cada dues setmanes a la seva “crònica socioesportiva” de l’edició catalana d’El País. En els seus escrits es parla més de la naturalesa del club que dels seus jugadors. Gairebé es pot dir que en fa una radiografia antropològica, com si els aficionats de l’Espanyol convertissin al club en un ésser humà, autònom i amb personalitat. Explica l’Espanyol. A més, és el 50% dels Accidents Polipoétics, que des de 1991 s’han erigit com uns dels representants més destacats d’aquest art minoritari a Espanya. Volem compartir una d’aquestes radiografies blanc i blaves amb ell.

- Al curtmetratge Pelayo36 et preguntes per què la gent fa el que fa. Per què el perico es del Espanyol?
No puc parlar per tothom, però crec que hi ha cert sentiment de resistència, perquè som minoritaris, perquè és com estar a les catacumbes, perquè representa anar a la contra… A més en el meu cas va amb la meva manera de ser perquè també és un club humil.

- Com a psicòleg, creus que els pericos tenim una psicosi o una paranoia mediàtica, o les nostres queixes estan fonamentades?
Hi ha una realitat on el Barça és el club mediàtic, i si volem més tros de pastís ens l’hem de guanyar, i això s’aconsegueix jugant bé. No aguanto la paranoia o els quejicas perquè no es pot ser crític sense ser autocrític i si s’ofereix poc no es pot esperar obrir un TN.

- Vols dir que estem una mica desequilibrats, els pericos…
De fet no. Tocar fons enriqueix, l’home aprèn més del fracàs i la dificultat que de l’èxit. Els pericos estem més acostumats al patiment i d’això aprenem, fins i tot més enllà del futbol.
- Ser de l’Espanyol encara tindrà finalitats terapèutiques…
Ser perico és beneficiós perquè aprens i a més es creen connexions molt especials amb els altres pericos, perquè comparteixes un sentiment que a més és minoritari.

- S’acostuma a dir que és com una família…
Clar que no suplanta una família, però té un efecte semblant. Vaig sol al camp i provo d’anar a tots els partits. Allà tinc al costat al senyor Fanlo avi. Aquest home ha perdut en molt poc temps la dóna i un fill i només ens coneixem del camp, però quan t’explica això davant d’un camp de futbol es crea una connexió increïble amb aquella persona entorn a un joc i un equip.

- Polipoesia…
És, per anar ràpid, recitar poesia a llocs públics de manera popular i divertida. Amb els Accidents Polipoetics, en Xavier i jo intentem fer reflexionar entretenint i amb sentit de l’humor, bàsic per escoltar-nos.

- La polipoesia és l’Espanyol i la poesia el Barça?
L’Espanyol és més quotidià, més vulgar en el bon sentit de la paraula, la Catalunya popular, mentre el Barça és l’excel·lència i la burgesia.

- N’heu dedicat alguna a l’Espanyol?
De moment no. A més en Xavier és del Barça. Hem tocat el futbol quan vem narrar el cop d’estat del 23-F com si fos un partit de futbol, però poca cosa més.

- S’acostuma a dir que el futbol és una de les eines més poderoses per instrumentalitzar la gent, fenomen que critiqueu amb els Accidents Polipoétics.
El futbol pot idiotitzar molt, o millor, mostrar la idiotesa d’alguns. El problema no és el futbol. Si un és idiota, al camp mostrarà que ho és. A vegades m’esgarrifo de com un pare amb el fill pot dir coses tan indignes amb l’excusa del futbol. Ho trobo un triomf de la idiotesa i un fracàs del sistema educatiu.

- Hi ha gent que es transforma en un camp de futbol.
Et pots transformar de diferents maneres. En Luís García per mi n’és un gran exemple. És un jugador que lluita per la samarreta i va sempre a per tot, però és respectuós amb el contrari i no és agressiu. Mostra uns valors extraordinaris que crec que haurien de ser els del futbol. A la grada moltes vegades la gent es transforma perquè hi aboca moltes frustracions que no tenen res a veure amb el futbol.

- Ens quedarem millor amb les coses bones que hem comentat abans.
El futbol en sí no és una cosa que idiotitzi o que sigui dolenta. Crea vincles molt macos i mou sentiments. Jo mateix vaig anar amb el meu pare, que és culé, a Glasgow. Ha estat l’únic viatge que hem fet ell i jo sols. I va ser gràcies al futbol. S’ha de buscar aquesta màgia.