Ich hatte natürlich die Aufgabe, die Atmosphäre im Saal ( Palaissaal) mit meinem Harfen-Spiel zu verzaubern.

Natürlich mußte ich schon sehr lange vor dem eigentlichen Auftritt die Harfe an Ort und Stelle bringen, damit ich die Gäste nicht beim Sekt-Empfang störe. Man zeigte mir meine Garderobe und dort konnte ich mich dann gemütlich zurechtmachen....

Direkt vor meinem Auftritt, ich stand hinter der Türe und konnte ungesehen auf die Bühne schauen, hielt der ehemalige UN-Generalsekretär ( und Friedensnobelpreisträger 2001!) Kofi Annan eine Rede!

Ich war sehr beeindruckt von der Ausstrahlung dieses charismatischen Mannes, der eine packende Rede hielt( was die mit Bosch und Siemens zu tun hatte, habe ich nicht wirklich mitbekommen, ich kam wohl zu spät um das noch zu hören).

Leider konnte ich aus Sicherheitsgründen natürlich kein Foto von ihm mit mir machen... dafür traf ich nach meinem Auftritt,ich wollte mir gerade die eingepackte Harfe "schnappen", einen der gefragtesten Heldentenöre ( und Grammy-Preisträger für die "Best Opera Recording" für seine Tannhäuser-Interpretation unter Daniel Barenboim), Peter Seiffert, der natürlich auch für die gleiche Veranstaltung gebucht war!

Ich konnte ihn noch Backstage singen hören und war sehr hingerissen von dieser fantastischen Stimme. Trotz seiner Berühmtheit war er äußerst nett und zu Scherzen aufgelegt-und "live" sah er sogar besser aus als auf allen Plattencovern!

L'últim dia de juliol de l'any passat vaig editar un post amb el resum de la temporada i amb la valoració i premis de tot el que vaig poder gaudir i patir. Em sembla una bona manera d'acabar-la i té l'al·licient de fer un repàs sobre coses que potser en el seu moment em varen agradar molt o gens i que un cop passats els dies, les setmanes o els mesos, les impressions poden haver sedimentat i tenir lleugeres variacions.

Em centraré en la temporada del Liceu i les òperes que he vist fora. No detallaré els concerts del Palau (excepció feta de la Bartoli i el del Centenari del Palau) o l'Auditori. No acabariem mai i el bloc és bàsicament operístic.

Temporada del LICEU:

En línees generals ha estat una temporada fluixa, amb puntuals perles i moments brillants, però de les moltes expectatives, ben poques han assolit el nivell que jo esperava.

Andrea Chénier: Si no hagués estat per el repartiment alternatiu Armiliato, Dessí, aquestes funcions inaugurals haguessin estat per oblidar. Ni la posada en escena, ni la direcció d'orquestra, ni el cast inaugural amb un irregular Cura i una impossible Voigt que fins l'últim moment va fer anar de corcoll a mig món, no varen donar vida a una òpera tota passió i emoció.

El Diari d'un desaparegut i El Castell de Barbablava: L'obra de Bartók ha estat sense cap mena de dubte un dels espectacles de la temporada, que de manera un tant arbitraria per part de la direcció escènica (de qui si no), van aparellar amb una cicle de cançons de Janacek escenificat, una mica forçat. Bona direcció d'orquestra de Josep Pons i excel·lent La Fura en la concepció de l'obra de Bartók, amb una parella excel·lent de protagonistes (Dalayman i White).

Aida: Multitud de funcions, canvis i repartiments possibles. Desencís per la cancel·lació de la Cedolins i fins el gorro dels paperets del Mestres Cabanes, més ben dit de la direcció escènica de José Antonio Gutiérrez. Un destacable i molt musical Radamés de Roberto Alagna l'única cosa veritablement destacable, la resta, entre la catàstofre, la correcció i la rutina d'una Aida provinciana fins la medul·la.

La Cenerentola: DiDonato i Flórez reclinatoriables, la resta del primer repartiment no estava a l'alçada dels protagonistes, sobretot un De Simone molt poc motivat. En el magnífic segon repartiment, sobretot Silvia Tro i també Barry Banks varen plantar cara a la parella estel·lar no desmereixent en absolut. Aquest segon cast es beneficiava d'un Carlos Chausson sensacional. Direcció musical molt criticada i jo crec que més que correcta i producció d'Els Comediants, horrorosa.

Elektra: El primer gran desencís. Polaski ja no és la gran Elektra, malgrat conservar moments intensos. Pieczonka ens va obviar i Marton no va poder amagar un estat vocal decrèpit. El magnífic Dohmen, el Wotan d'aquests dies a Bayreuth i Clark, no poden mai aixecar unes funcions distants amb un poc implicat Weigle a l'orquestra i una poca-soltada sense substància i moltes pretensions a l'escena.

Lucrezia Borgia: versió de concert d'un dels moments més sorollosos de la temporada. Grandioses mostres d’adhesió i admiració a una de les dives de casa, que no em va agradar, com és habitual quan la Gruberova es posa a cantar belcanto i un cast acompanyant de luxe, amb alguna sorpresa no prevista i no agradable.

Tannhäuser: Malgrat tot, l'espectacle de la temporada. Un protagonista excels, Seiffert, acompanyat de manera entre correcta i boníssima per una companyia homogènia. Una direcció desconcertant de Weigle i una producció brillant, intel·ligent i polèmica de Carsen. Segon repartiment molt interessant amb una Elisabeth de la Matos que superava a la Schnitzer.

Death in Venice: Estrena esperada i òpera feixuga. Aquí la bellíssima direcció escènica de Decker va fer molt per que l'obra fos un èxit, malgrat que discret, si em de fer cas a la resposta del públic, per assistència i eufòria final.

Die Walküre: La bogeria, la improvisació, la manca d’assaigs, el magnetisme dels divos i Plácido Domingo. Un poti poti que va tenir com a resultat un primer acte memorable amb un trio estel·lar (Domingo-Meier i Pape) i a partir del segon acte una rutina mal assajada i amb una resposta orquestral penosa. Primera protesta, que jo recordi a Weigle.

Luisa Miller: Dues dones (Stoyanova i Blancas) i res més. Tristissim resultat per una obra que no es mereixia una reposició amb aquest resultat.

Don Giovanni: L'altre espectacle de la temporada. Musicalment el més reeixit, escènicament no. Ja m'he manifestat prou al llarg del recent post. Gran afluència d'un públic diferent més jove i interessat per aspectes més enllà de la pròpia òpera. Interessant però no suficient. El pitjor espectacle, dels que jo conec, de Bieito.

DANÇA:

La Carmen de la Sara Baras. Un espectacle que em va agradar molt, segurament pel mateix motiu que a molts els va irritar. Poc flamenc i molta fusió.

CONCERTS:

Concert Gluck: L'estupenda Ganassi i l'orquestra de l'Acadèmia en un concert interessant per les obres escoltades i la mezzo italiana. Malgrat això, força fredor.

Concert Händel: Daniels, Daniels, Daniels. La Saffer for the cat.

Concert Pedrell-Gerhard. La pesta no es mereix una obra telonera com les escenes de La Celestina. Magnífica direcció de Ros-Marbà.

RECITAL:

Juan Diego Flórez: El reclinatori. Magnífica demostració del art i l’excel·lència del millor belcantista del moment. Sensacional.

Rolando Villazón: La desesperació d'un retorn prematur del artista més esperat. Encara no m'he recuperat del desencís.

Robert Holl: El recital més difícil en mans d'un artista pot esdevenir una festa. Gran artista, gran cantant, gran liderista. Bravo!

Josep Carreras: L'emoció del record, de l'estima a un artista i al públic. Artísticament no valorable, emocionalment imprescindible. La pell de gallina més sincera i viscuda de tota la temporada.

FOYER:

L'altra Giordano. Proposta d'extraordinari interés, mal resolta pels artistes escollits.

Rossini. La pitjor actuació del cor de tota la temporada, que cal dir que ha millorat força respecte a les anteriors.

LES GOLFES

De Balsberg a Beverly Hills. La Denoke destrossant el cabaret alemany. L'avorriment golfo més avorrit de totes les golfes que es fan i es desfan, oi Mei?

An Evening of Stephen Sondheim. Un diva de petit format (Liz Callaway) i Sondheim galvanitzen al públic.

Palau de la Música Catalana

Concert de la Bartoli. Sensacional demostració de la cantant més sorprenent (encara) del panorama actual. Potser no va superar l'anterior dedicat a la música prohibida, però la Bartoli és un fenomen per si mateixa i en un moment imprevist et pot deixar un record per la vida. Doncs ho va tornar a fer

Concert del Centenari del Palau.

La Creació de Haydn. Concert magnífic amb un Orfeó Català exultant i sobretot un invitat de reclinatori i altar, el imprescindible en la meva vida, Thomas Quasthoff.

Madrid

Teatro Real

Tristan und Isolde. Una representació rutinària amb uns intèrprets correctes i esforçats, tret del Rei Marke del millor baix del moment René Pape. Dues direccions plúmbies, al fossat i al escenari. El millor i de llarg, la companyia de la Pilar i el Jesús i la visita al Prado gràcies a la Raquel.

Berlin:

Komische Oper

Aufstieg und Fall der Stadt Nahagonny, Weill a Berlin, tan sols per això ja va ser remarcable aquesta funció. Una obra imprescindible amb un equip solvent sense res especialment remarcable a part de la partitura.

Staatsoper Under den Linden

Pélleas et Melisande. La meva primera vegada i l’enamorament a primera vista. Sensacional experiència sensorial i artística amb la millor direcció de la temporada i amb reclinatoris per la senyora Magdalena Kožená i el senyor Hanno Müller-Brachmann, un Golaud que trigaré a oblidar. Espectacle brillantíssim amb una posada en escena massa germànica per una partitura tan suggerent.

Don Carlo. A la UDL és pot fer pitjor que al Liceu o l’estigma de Franco Farina.

Tannhäuser. Magnífica representació amb uns cantants excel·lents, encapçalats per la soprano de la temporada, la meravellosa i etèria Anne Schwanewilms. Un bon Tannhäuser de Robert Dean Smith que no supera al Seiffert del Liceu. El millor Wolfram de l’actualitat,Roman Trekel i la impactant Michaela Schuster al capdavant d’una orquestra en estat de gràcia, dirigida pel jove i fantàstic Philippe Jordan. La vella producció de Kupfer, malgrat tot aguanta el pas dels anys i m’ha fet recordar la visita de la companyia d’Hamburg al Liceu amb aquesta obra i una producció d'ell mateix, però millorada.

València.

Palau de les Arts.

Siegfried. Magnificència i esplendorós embolcall per un Siegfried “poc” wagnerià. Anar a València i conèixer a molts dels habitual al bloc ja va ser una festa. Un dinar magnífic i massa curt per la quantitat de coses que teníem per dir-nos. En una trobada estupenda. El Siegfried que sota les mans de Mehta deixava de ser lo wagnerià que a mi m’agrada i envoltada per la màgia brillant i efectista, per bé que poc comprensible pels que no ens varem iniciar al Rheingold, producció de La Fura i amb uns cantants correctes sense gaire més, ens varen donar l’ocasió de admirar i envejar una orquestra saníssima, jove i entusiasta i un Palau de Les Arts que enorgulleix a tot València. I tornaré aviat, segur!

PREMIS

• Millor representació Pélleas et Melisande (UDL) Berlin
• Millor direcció musical: Simon Rattle (Pélleas et Melisande)
• Millor direcció escènica: Robert Carsen (Tannhäuser Liceu)
• Millor soprano Anne Schwanewilms ( Tannhäuser UDL)
• Millor tenor Peter Seiffert (Tannhäuser Liceu)
• Millor mezzosoprano Magdalena Kožená (Melisande UDL)
• Millor baríton: Simon Keenlyside (Don Giovanni Liceu)
• Millor baix: René Pape (Marke al Real i Hunding al Liceu)
• Millor recital Juan Diego Flórez (Liceu)
• Millor concert Cecilia Bartoli al Palau
• Valoració de la Temporada del Liceu: 5,75
• Millor cantant de la temporada del Liceu: Simon Keenlyside (m'ha costat molt doncs de feia forces dies ja tenia triat a Peter Seiffert, però la demostració de Keenlyside m'ha colpit)
• Millor espectacle del Liceu: Tannhaüser

Els espectacles del estiu (aquest any tan sols el ROF de Pesaro) queden fora de tota valoració i ja disposaran d'una crònica detallada.

Pel que fa al repartiment, poca cosa puc afegir al que ja s'ha dit. Dijous vam tenir la sorpresa que el tenor que havia de cantar el paper de Tannhäuser, Robert Gambill, estava malalt i va ser substituït per Peter Seiffert, que malgrat les reticències del meu veí de butaca, va arribar al tercer acte amb les forces intactes i fins i tot em va semblar més brillant que al començament. Petra Maria Schnitzer em va agradar, tot i que en algun moment amb prou feines se la sentia, i em va decebre Bo Skovhus, de qui tenia un record millor: Die Tote Stadt. De la resta del repartiment només destacaré Béatrice Uria-Monzon i Vicente Ombuena, no perquè els altres no cantessin bé, sinó perquè em van sorprendre, sobretot Vicente Ombuena, i això que no era la primera vegada que el sentia cantar.

L'escenografia no m'ha acabat de fer el pes. La tendència actual —i sembla que futura, perquè no hi ha indicis que hagi de canviar— és la dels escenaris buits i en aquest cas s'acompleix en el primer i el tercer actes, que transcorren en un escenari buit on només hi ha un matalàs i un cavallet de pintor. El del segon no era tan minimalista, però em sonava a «ja vist», potser també en part pel moviment escènic: l'escena de l'acte de fe del Don Carlos, amb entrada de cantants per platea inclosa. En canvi, la conversió dels músics, els minnesänger orignals del llibret wagnerià, en pintors no resta credibilitat a la història ni més inversemblança que convertir un torneig de cant en un concurs de pintura.

La sorpresa més gran, però, va ser descobrir que coneixia més fragments d'aquesta òpera del que pensava, malgrat que no sabia que pertanyien a Tannhäuser. Què hi farem, sempre s'aprèn alguna cosa nova. I el moment més estrany, després del final de l'òpera: després d'haver-nos tingut tot el segon acte amb els llums de la sala encenent-se i apagant-se, un cop va caure el teló no es van encendre el llums i els cantants van sortir a saludar... i van continuar sortit quan la major part del públic ja havia marxat, sense que al teatre ningú encengués els llums de la sala. Va ser com si s'hagués produït un desajust entre unes expectatives de llargs aplaudiments i la realitat.

Enllaços relacionats: Tannhäuser (Gran Teatre del Liceu)

Technorati Tags: opera — Tannhäuser — Richard Wagner — temporada 2007-2008 — Gran Teatre del Liceu

Final Tannhäuser - Foto Bofill

No volia parlar un altre cop del Tannhäuser del Liceu, però després de la representació d'aquesta tarda, em veig obligat a parlar-ne, no de la funció en la seva globalitat, doncs per lo bo i per lo dolent, estem allà mateix on estàvem, però si de Peter Seiffert.

Aquesta tarda ha estat senzillament superb. Ha començat una mica reservat en l'escena del Venusberg, tot i així aquesta reserva fa que doni més sentit a cadascuna de les frases, que impacten més per la intenció que per la força. Cap a la meitat del duo i un cop passada la seva cançó a Venus la veu s'ha centrat i ha començat el festival. Ha acabat el primer acte plet`risc.

El segon acte, acostuma a ser ignorat per la majoria de tenors, que el passen com poden, per tal d’arribar de la manera més digne possible al relat de Roma. Seiffert ha estat espectacular, brillant, musical, incisiu, punyent, romàntic i quan han arribat el "Zum Heil den Sündigen" i més concretament "Erbarm dich mein, der, ach so tief in Sünden" la veu de l tenor, amb força i poderosa, ha recorregut sense cap signe de defallença per tot el teatre. Jo crec que trigaré a escoltar un segon acte com aquest. Esplendorós.

En el tercer acte, hom podia pensar que allò no seguiria amb el mateix nivell, però jo després de veure’l en altres tres funcions (l'assaig pre general, la primera i la dissabte passat) no en tenia cap dubte. Seiffert, que no sé pas com s'ho fa, treu forces, però també musicalitat i fa un relat de Roma, esgarrifós i emocionant.

No entenc com pot estar a aquest nivell cantant cada quatre dies aquest rol esgotador.

De moment, lo més notable del que portem de temporada.

Ara us deixaré des del relat de Roma fins al final de l'òpera, de la funció del dimarts 25 de març.

[audio http://ximo.files.wordpress.com/2008/04/peter-seiffert_tann_liceu.mp3]

L'estat vocal de Seiffert en aquesta gravació no és el mateix que el mostrat avui, però si que es percep tota la intensitat interpretativa. Bravo! Si puc disposar de la gravació de R Clásica, us penjaré el mateix fragmet.

Acompanyen a Seiffert, Markus Eiche (substituint a Bo Skovhus) i Beatriz Uria-Monzón.

ACTUALITZACIÓ:

El final de la versió del diumenge 5 d'abril. Infinitament millor que l'anterior.

[audio http://ximo.files.wordpress.com/2008/04/final_bloc.mp3]

Després de quinze anys sense Tannhäuser hi havia moltes ganes de tornar-hi. El Liceu ha comptat per aquestes representacions amb un dels tenors més solvents i musicals, si no el que més, per portar endavant aquest rol tan difícil i extenuant.

Efectivament en Peter Seiffert ha recaigut gran part del èxit assolit en la primera funció. El tenor alemany, de veu lírica, però suficientment consistent en el centre i amb una zona aguda molt sanejada, vesteix un Tannhäuser molt musical i segur. És veritat que en las frases finals del segon acte, allà on Wagner li exigeix una tessitura molt penjada, ha tingut algun so una mica escanyat, però per contra ha fet tantes coses ben fetes i el seu cant ha estat sempre tan musical, sense cridar i treure, com és costum en els tenors que canten aquest rol, el fetge per la boca, que es sorprenent com resolt el sempre esgotador relat de Roma en el tercer acte, després de tots els esculls que Wagner li posa al davant. Extraordinària prestació que tot i assolir un grandiós èxit, no ha estat a l'alçada del que jo crec que mereixia.

Ja sabem que contractar a Seiffert porta la torna de contractar la soprano de torn, la seva dona. Petra Maria Schnitzer ha arribat a cantar a Bayreuth, acompanyant és clar al seu marit. Caldria saber si no fos l'esposa del gran tenor, hagués fet la carrera que està fent.

El cant de la Schnitzer no és especialment rellevant, és una mica monocord d'expressivitat limitada i sense gaire tremp dramàtic. La veu tampoc és caracteritza per una especial bellesa, ni per ser carnosa, ans el contrari, a voltes sona excessivament fibrada, sense la morbidesa associada als rols de soprano lírica wagneriana. Tot i ser, el de Elisabeth, un rol líric, hi ha moments del segon acte, on Wagner li reclama un registre central i greu que ella no posseeix i en el bellíssim i commovedor concertant, ha quedat casi sempre tapada per la magnificència del cor masculí, que en estat de gràcia, no ha deixat traspassar els laments d'Elisabeth. En el tercer acte i en la cèlebre pregària ha tret el millor de si mateixa i ha deixat a nivell de dignitat, una actuació que jo hagués desitjat per a una soprano de més relleu, presència i emoció canora, però si és el preu que s'ha de pagar per escoltar el Tann del Seiffert, ben pagat està.

Els rols de mezzo wagnerians són força peculiars. Tan és que parlem de la Venus que avui ens ocupa, com de la Brangania, la Ortrud o la Fricka. Sempre estem entre la vocalitat de mezzo aguda o soprano dramàtica. Això porta forces problemes a moltes mezzos, que per tal de fer-se sentir en les exigències agudes de la partitura, han d’alleugerir la veu, perdent força en els greus o quedant xisclaneres o directament insuficients. No és el cas de Beatriz Uria Monzón, que treu tota la força i sensualitat de la Venus, amb una veu homogènia i rica en harmònics, molt vellutada i si que en algun moment ha quedat ofegada sobretot en la zona greu, però el seu cant sempre ha estat sincer i dramàticament poderós. La seva darrera i curta intervenció en el tercer acte, ha estat magistralment projectada. Ha assolit un important èxit, molt merescut.

Bo Skovhus no està en el millor moment de la seva important carrera. La veu perd massa sovint la projecció i queda excessivament coberta. No flueix amb naturalitat i en molts moments sembla situada al clatell. Hom pensa que si li donguéssim un clatellot, fluiria amb naturalitat. Si a això li sumem una tendència al portamento i a la fixació de la columna sonora, obtenim un cant poc natural, fluid i polit. En les intervencions del concurs de cant és on m'ha agradat més, però el bombó de la cançó de l'estrella li ha quedat fins hi tot un pel desafinada. Tot i així el públic l'ha premiat al final, amb una bona ovació, jo crec que excessiva.

El jove baix Günther Groissböck, te una veu de veritable baix, malgrat la seva joventut. Crec que farà una bona carrera, la sonoritat, quan flueix natural és esplèndida, però no sempre encerta a projectar la veu de la millor manera. Ha obtingut un èxit important.

El grup de nobles cantaires ha estat encapçalat per Vicente Ombuena en una sorprenent actuació. Si bé la veu no és especialment notable, ni de bellesa tímbrica, ha cantat la seva intervenció (que normalment és talla en la versió de Paris) de manera segura i solvent. També han estat correctíssims, com sempre, Francisco Vas com a Heinrich i Eliana Bayón en la descarada intervenció del pastor del primer acte. Correctes Lauri Vasar (Biterolf) i Johann Tilli (Reinmar).

La direcció de Sebastian Weigle l'efímer director musical del teatre, ha estat bé, però m'ha decebut, sobretot per la resposta de l'orquestra. Qui sap si en futures actuacions l'orquestra estarà més atenta, brillant i amb un so més net, però avui, igual que en el pre general, l'obertura no ha estat a l'alçada del que hom voldria per el nostre teatre. Tampoc durant la resta del primer acte, ha encertat Weigle ha trobar la justa mesura. Durant el segon acte, la prestació ha millorat moltíssim i en el tercer, masses vegades ha sonat vulgar. Si que és cert que Weigle ha tret un bon so de la corda, especialment, però no ha estat la nit del vent, la fusta i dels metalls, no per pífies notables, però si per sons poc polits.

Jo crec que l'actuació del cor avui és la millor fins ara del regnat Basso. Continuen sonant millor les cordes masculines que les femenines i millor les mezzos que les sopranos. Si bé és cert que en la exigent tessitura del segon acte, les sopranos han encertat de ple en els finals, sense sons oberts o crits. El so sempre ha estat ben cobert i el conjunt ha estat magnífic. Però l’excel·lència l'hem de buscar no en l’espera’t cor dels peregrins, extraordinàriament cantat, si no en tota la prestació del cor masculí en el final del segon acte. Amb una actuació vocal i escènica per no oblidar. Extraordinari!. Gran èxit, però no ha caigut el teatre quan calia. Si que després de la bronca a la direcció escènica, aleshores els mandrosos cridaners, per contrarestar el xivarri han donat una segona oportunitat al cor i l'han premiat amb la rebuda que haguessin hagut de tenir, quan en solitari i amb el mestre José Luís Basso al capdavant, s'han acostat al prosceni per primera vegada.

Ja vaig preveure que Carsen faria saltar la banca, hi ha estat així.

La proposta de Carsen és intel·ligent, personal, arriscada, amb tesí incorporada, amb una argumentació que es va desenvolupant durant tota la representació, i que al final pren tot el sentit i queda tot explicat. Jo comprenc que hi ha hagi gent que no li agradi aquesta visió, però és innegable que el treball és excel·lent i en cap cas estem al davant d'una proposta grollera, mal feta i agafada amb pinces, com hem vist moltes vegades.

Les constants en el teatre de Carsen hi son totes. La importància de la proposta visual, les distribucions en l'espai d'elements repetitius, com si fos un obra de Miralda, el tractament de la llum per reforçar la proposta dramàtica, la visió onírica de les situacions i els viatges interiors de cadascun dels personatges.

Tot això no es mereix la bronca grollera i els exabruptes llençats per un sector perfectament ubicat.

Tan de bo tinguéssim propostes d'aquesta mena, que ens facin pensar i que ens expliquin una història des de un altre punt de vista. Què algú em digui si us plau on han vist la pallassada que se li ha retret.

No és Tannhäuser un esser que va contra la corrent de la moralitat establerta?, no és cert que aquesta moralitat ha canviat al llarg dels anys?, no és cert que allò que ha estat motiu de persecució, empresonament i mort, avui és acceptat per la societat. Aquests cops d'efectes finals en que ens sotmet Carsen, unint les dues personalitats femenines en una i aixecant les parets per deixar-nos veure les obres que han estat perseguides i avui son obres admirades i estudiades, son girs, sota el meu punt de vista genials. El tractament de les obres pictòriques que no veiem mai (no ens cal), i dels vestiments convertits en creus un cop despullats del presumpte pecat, la bacanal mental del protagonista, desdoblat en multitud d'artistes davant la musa Venus, tot són imatges i visions que m'han captivat, així com tot el moviment escènic del segon acte, amb les ombres i llums reflectides en les despullades parets.

En el moment de l'òpera on la música esdevé mes banal, l'entrada dels invitats, Carsen ens regala amb una broma divertida, de la mateixa manera que ho feia Kupfer en la genial proposta de la darrera vegada que es va representar al teatre, en la visita de l'òpera d' Hamburg, també sorollosament protestada.

No m'ha agradat que Carsen utilitzi la platea, trencant la quarta paret, per portar l'escena a la sala. Que la Elisabeth entri pel passadís central cantant Dich, teure Halle, amb les llums de la sala enceses o que els invitats entrin també per la platea, o que Tannhäuser quan es rebutjat pels nobles i cavallers, baixi a la platea, trobo que es un anticlímax que no calia, però la proposta és molt més que això i m'ha emocionat en molts moments.

Carsen quasi sempre em fascina, avui també.

més informació

Si m'haguessin dit que el muntatge de Robert Carsen pel Tannhäuser que s'estrenarà dimecres vinent, té com elements escenogràfics bàsics, uns omnipresents cavallets de pintar, un matalàs, multitud de quadres i grans parets despullades segurament m'espantaria molt.

No feu cas del que us diguin. No feu cas d’aquells que sempre busquen esbotzar els espectacles i les innovacions. No feu cas d'aquelles que busquen allò que no hi ha, l'escàndol i el morbo. Jutgeu per vosaltres mateixos, deixeu-vos endur per la proposta i al sortir en parlem, d'acord?

És evident que Carsen provoca i això està bé, o al menys a mi m'agrada, és el que vull. Quan surto d'un espectacle que m'ha deixat indiferent, que m'ha avorrit, penso que he llançat els diners, en canvi, quan surto d'un espectacle que m'ha provocat sensacions, que m'ha fet pensar, que m'ha fet gaudir i fins hi tot re interpretar allò que he vist mil vegades, d'un altre manera, surto reconfortat, content, eufòric. Aquest és un espectacle intel·ligent, una proposta agosarada, si, però un autèntic treball d'autor. El gran Carsen en estat pur.

El assaig pregeneral del Tannhäuser fa preveure un exitàs. Muntatge senzill i ple de propostes. Algunes d'elles no m'han acabat de fer el pes del tot, però el conjunt no és tan sols magnífic, si no que és esplendorós.

Musicalment la cosa serà de traca i mocador, doncs el nivell de l'orquestra i sobretot del cor és de les coses grans que he escoltat al teatre. Nivell que ens rememora l'època daurada de Gandolfi i Sicuri, amb aquell Tannhäuser semi escenificat, que ens va captivar pel nivell de cor, doncs la sensació d'avui ha estat la mateixa o potser millor.

Em reservo l'opinió dels solistes vocals, era un pregeneral i la cosa fins hi tot pot millorar, però us puc avançar que Peter Seiffert m'ha fet esborronar vàries vegades.

Molts de vosaltres sabeu que aquest estiu passat vaig estar a Bayreuth i vaig veure un Tannhäuser que tot i sent el espectacle que em va agradar més, no li arriba a aquest a la sola de la sabata, o al menys la sensacions que he experimentat avui, no les vaig viure allà.

Atenció, pot ser l'òpera de la temporada?

Quant a les òperes, he de reconèixer que n'hi ha alguna que ni tant sols havia sentit anomenar i moltes que no he vist mai —de fet, Turandot és l'única que he vist. Entre elles, hi ha una curiositat: Tiefland, del compositor alemany Eugen d'Albert, basada en Terra baixa d'Àngel Guimerà i òpera que agradava molt a Hitler, dada no sé si gaire important o significativa que destaquen força els mitjans. És, a part d'això, l'única òpera d'aquest compositor que se segueix representant, segons la Viquipèdia. També una reposició: Turandot, de Puccini, que torna fora d'abonament amb la posada en escena de Núria Espert amb què es va reinaugurar el Gran Teatre del Liceu i que ja serà la segona o tercera vegada que es representa.

Per si us interessa ampliar la informació, aquí teniu els enllaços d'on he tret bona part de la informació i d'algunes valoracions de la temporada:

• «Liceu: Avanç de la temporada 2008-2009» i «Primera valoració» a In Fermen Land
• «Avance de la temporada 2008-2009» a GTL Torn T
• «Nova temporada al Liceu» a Dietari operístic
• «Michael Boder se estrenará como director musical del Liceu la próxima temporada», a Ópera Actual
• «El Liceu abordará a final de año su proyecto de ampliación», a La Vanguardia