Vou publicar aqui alguns dos meus perfis:

Octopop - antigo Gazzag

www.octopop.com.br/jacquelinecastro

Myspace

www.myspace.com/jacluicastro

Facebook

www.facebook.com/profile.php?id=1015856724

Del.icio.us

http://del.icio.us/jacluicastro

LastFm

www.lastfm.com.br/user/jacluicastro/

Orkut - Profissional

www.orkut.com.br/Profile.aspx?uid=13095690874056598391

hi5

www.jacluicastro.hi5.com

Flickr

www.flickr.com/photos/jacluicastro/

Postcrossing

http://www.postcrossing.com/user/jacluicastro

Multiply

http://jacluicastro.multiply.com/

Por enquanto são só esses...

bjs

La prehistoria: Familia de clase media baja, hijo único. En la primea etapa de la escuela es el típico niño empollón, esto le marcará, ya que su relación con sus compañeros es casi nula, tiene pocos amigos por su timidez, y forma de ser. Terminará con buena nota y logra una beca para entrar en la universidad donde estudiara económicas, por su forma de ser ya un poco intolerante y sin un poder económico alto se sentirá un poco marginado y con poco éxito con las chicas. Terminará la carrera con bastante buena nota.

Nacido en Barcelona (1973). Huérfano de madre desde los 10 años, se cría con su padre en un ambiente gris y triste. Pero su padre le inculca un afán de poder, de triunfo, de aquello que él no pudo ser quizás porque alguien desde arriba se lo impidió. Eso hará que sienta rechazo tanto por los de arriba como por los de abajo; sólo cuenta él.

Entra a trabajar en una pequeña empresa de investigación, en la que llegara a un puesto intermedio de responsabilidad pero sus aspiraciones van más allá. En esta empresa conoce a la que será su mujer, hija de uno de los directivos. Él piensa que ese puede ser el camino a la cumbre, pero pronto se da cuenta que aspira a más y que ella no le sirve para eso.

Profesional: Cambia de empresa con propósitos un poco rebuscados y con la intención de escalar puestos de una manera rápida y aprovecharse de la situación.

Personal: Persona de pocos amigos y poco duraderos, arrogante, neurótico e intolerante, carece de toda gracia elemental. En su matrimonio un poco de conveniencia e inestable debido a la dedicación total al trabajo.

Descripción física: De 35 años, moreno, alto y delgado. Viste clásico elegante y siempre impecable.

Conflicto de relación: Ya que hará todo lo posible para subir de categoría y ganarse la confianza de la dirección. Esto creará una relación tensa con los compañeros.

Conflictos Internos: Es una lucha interna del personaje, los traumas de inferioridad y rechazo que ha sufrido de joven ahora los exterioriza y presenta esta actitud arrogante y de superioridad. Aunque pueda tener conflictos internos del tipo traumas, complejo de inferioridad, rechazo de la sociedad, etc. y los podemos mostrar al mostrar el personaje, creo que la película, el argumento, es de la relación con los trabajadores.

PERFIL MANUEL

La prehistoria: Manuel Heredia nace en Albacete en 1960. Tiene 2 hermanos. Familia de clase media. Su familia viene a Barcelona en 1968 y se instala hasta ahora. Educación familiar basada en el trabajo, el sacrificio, el respeto, la entrega. Educación académica de grado medio (Bachillerato). Empezó a trabajar en publicidad hace 25 años.

Profesional: Lleva 15 años en la empresa actual. Es un zorro viejo y sabe mucho del sector gracias a su gran experiencia. Prácticamente no tiene enemigos puesto que siempre esta dispuesto a ayudar al que le pide consejo. Es respetado, no es problemático y es muy cumplidor con sus responsabilidades. De hecho cumple más allá de lo que se le pide (horas extras y demás) sin pedir ni exigir muchas veces nada a cambio.

Personal: Persona afable y más bien bonachona. Brilla por su sencillez pero eficacia. Le gusta estar con amigos, es sociable y agradable.

Descripción física: Estatura media, complexión más bien regordeta con una cierta curva de felicidad. Viste trajeado pero porque su trabajo lo exige y no alardea de ningún tipo de condición.

PERFIL ALONSO

La prehistoria: Alonso nace en Bilbao en 1940. Su familia era procedente de la industria vasca. El siempre fue más imaginativo y creador que ellos y tuvo choques con sus padres para conseguir abandonar el mundo industrial. Probó suerte en muchos campos pero su verdadero camino surgió en la publicidad. Dado sus antecedentes empresariales no tardó demasiado en fundar su propia empresa de publicidad.

Profesional: Lleva 30 años dirigiendo su propia empresa. Tiene una gran experiencia debido a los años que lleva en esto, pero a pesar de eso no es una persona anclada y conservadora, sino que es muy abierta a entender los cambios y los nuevos tiempos. Tal vez sus luchas para que le entendieran en su pasado hacen que ahora comprenda con facilidad que todo cambia y nada es estático en este mundo veloz.

Personal: Transmite experiencia, saber, protección y justicia. Es agradable e interesante el conversar con él.

Descripción física: De 68 años. Como buen vasco debería ser un amante de la gastronomía y por tanto una buena curva de la felicidad sería lo más indicado. Viste trajeado y con clase.

PERFIL RAMIRO

Descripción física: De 38 años. Viste trajeado y elegante.

PERFIL JENNIFER

Descripción física: De 33 años. Viste de forma atractiva y elegante.

PERFIL CREATIVO

Descripción física: De 28 años. Viste de forma informal y algo friki.

“Dottore in Economia- Esperto in Problematiche Internazionali”, diuen les tarjetes que guarda a la butxaca. Passa els matins entre melmelada, cereals i safates. Les nits són de la barra del bar del Bruegel- sempre, crec, al mateix tamboret que, potser, amaga el seu nom-.

M´atreviré a assegurar que mai una desconeguda, entre música de fons i cervesa, li havia proposat fer una entrevista llampec una nit qualsevol. Sempre hi ha una primera vegada.

Sec al seu costat i li pregunte com aprengué espanyol: “vaig estar sis mesos d´Intercanvi Internacional a l´Argentina”. Ara, sí, entenc per què té un accent peculiar.

Pot ser fóra durant aquells mesos d´estudi, a milers de quilómetres de sa casa- de Chieti-, quan Andrea Satireyo quedara completament corprés pel marc llatinoamericà. Al seu amor, confessa, li diuen Bolivia.

Explica que el seu treball de final de carrera girà al voltant del Mercosur. A 1991, naixia el Mercat Comú del Sud amb el Tractat d´Asunción. Aquest bloc comercial focalitza els seus esforços per aconseguir la plena integració política i cultural dels seus països membres i associats.

Andrea confia en el potencial d´Amèrica del Sud. Se li il·lumina la cara en parlar de la riquesa llatinoamericana. Comenta que la veu d´aquests països ha sigut acallada pel gegant de la globalització i espera que algun dia la lluna es decidisca a donar la volta per mostrar l´altra cara, perquè es trenquen les cadenes i lligams, perquè el progrés d´aquesta regió faça tremolar, per fi, al potent veí del nord. “Estats Units no té ni puta idea del que és Llatinoamèrica”, assegura entre rialles.

Per això està a Brussel∙les, busca fer-se un lloc en una ONG dedicada al desenvolupament i cooperació internacional a Sudamèrica. Per a Andrea, la capital belga “és un món a banda”. Moltes ONG´s han assentat allà la seua seu i s´han convertit en actors decisius dins del debat europeu. Té clar que les seues perspectives de futur s’acompliran a Brussel∙les.

Qui diria que el xic del desdejuni és un Doctor en Economia que vol dedicar el seu treball al desenvolupament d´Amèrica Llatina. “L´economia té moltes facetes”, diu. És inusual que un llicenciat en economia aposte per l´opció més difícil, que rebutge l´engranatge del funcionament econòmic actual. Perquè ja son molts els que donen l´esquena als problemes, ell prefereix mirar-los de front.

I es que els millors perfils es troben, de forma casual, quan menys els esperem.

Als 22 anys, Andrea persegueix un únic objectiu, el motiu que l´ha portat fins a “la capital d´Europa”. Treballant en l´alberg espera la seua oportunitat, vol formar part d´un projecte que ajude a despertar Llatinoamèrica. I, mentre arriba, fa càbales sobre el seu futur atenent francesos, anglesos, alemanys...

Les paraules i gestos de l´italià delaten el seu motor intern: inquietuds interminables, paciència, capacitat d´esforç i molta dedicació.

Andrea espera que el sorprenga el moment de donar forma a les idees que l´aborden cada dia. Amb el risc de derramar-se un suc de taronja a sobre durant l´hora del desdejuni, imagina el paper que jugarà en la ONG que tinga un lloc reservat per a ell, espera, en un futur no molt llunyà. Perquè, com bé sap, tot arriba.

Marta Ramón.

]]> http://lletresdebanus.wordpress.com/?p=29 Tue, 15 Apr 2008 22:52:57 +0000 lletresdebanus http://lletresdebanus.wordpress.com/?p=29

Sebastián i Eduardo van aparèixer per Brussel·les després d'uns dies a Amsterdam. No sabien molt de la ciutat, ni estaven molt segurs de quina ruta seguir, però sí tenien clara la seua prioritat la nit que van arribar a la capital belga: trobar un pub obert. Odissea en la qual van fracassar.

Equipatge al muscle, poca planificació i menys pressupost: la típica imatge de l'universitari que recorre Europa. Aquests dos joves, que ronden els vint anys, es van conèixer a Almería on gaudeixen d'una Beca Internacional. Ambdós van triar aquesta ciutat perquè desitjaven estudiar a Europa una temporada, i consideren l'idioma un avantatge.

Sebastián és argentí i estudia Enginyeria Agrònoma, mentre que Eduardo, que viu prop de la selva amazònica de Brasil, cursa Màrqueting. Per a ambdós aquest ha estat el seu primer viatge pel vell continent.

Admeten no estar molt al tant de la situació política a Espanya, però sí als seus països d'origen, on, diuen, és necessari un canvi complet del sistema. A més, creuen que a aquest costat de l'atlàntic es té una visió superficial de Llatinoamèrica, sense tractar de conèixer les característiques i peculiaritats de cada poble, de cada nació.

I encara que la Brussel·les històrica els va encantar, es sentiren una mica decebuts per la poca vida nocturna de la ciutat. La seua pròxima destinació es troba als carrers de París, i després…qui sap.

Lucía Márquez.

]]> http://lletresdebanus.wordpress.com/?p=27 Tue, 15 Apr 2008 22:42:04 +0000 lletresdebanus http://lletresdebanus.wordpress.com/?p=27

Seré i amable es presenta el vicepresident del Parlament europeu, Miguel Ángel Martínez. Era un dia important a l’Eurocàmera, faltava més o menys un hora per a que els diputats ratificaren el Tractat de Lisboa, la nova constitució europea. Aprovar el tractat és a soles un pas més del camí que porta a la unió política d’Europa. Queda pendent aconseguir que siguen partícips uns ciutadans cada vegada més allunyats de la qüestió política. Així, el vicepresident de la càmera va fer gala del sentiment europeista: “El progrés del nostre poble a soles es pot donar en una Europa consolidada”.

A més del seu treball en el Parlament, del que es membre des de fa nou anys, Martínez també pot presumir d’una llarga carrera a Espanya. Ha aprofitat bé el temps aquest home, que de cap manera aparenta els seixanta-vuit anys que té. Destaca el seu paper en la lluita antifranquista: es va guanyar vint anys de condemna per haver format part del grup de militants que es llançaren a reconstruir les Joventuts Socialistes a finals dels anys cinquanta. També l’avalen vint-i-dos anys de diputat per la província de Ciudad Real. En l’actualitat, com a vicepresident de l’Eurocàmera, té assignades diverses funcions que van des d’organitzar els temes de traducció (vint-i-tres idiomes són oficials al Parlament) a coordinar les relacions amb els països candidats a formar part de la unió, com són ara Turquia i Macedònia.

En Brussel·les no s’obliden les rivalitats entre partits. I es que Martínez va aprofitar el seu discurs per assenyalar la bona gestió a Europa del PSOE. Segons ell, amb Zapatero, s’ha aconseguit recuperar la simpatia e influència que vam perdre amb un Aznar més inclinat a l’amistat amb els americans. No sabem si la defensa del partit s’explica pel període d’eleccions o per una ferma convicció personal. En qualsevol cas, el que no es pot negar és que Miguel Ángel Martínez (Madrid, 1940) és un home il·lusionat amb el projecte europeu.

Natalia Alaminos.

Va ser Espanya, França, Alemanya, Holanda. Ara ho és Bélgica. En el futur s’espera que siga Orient. Són els destins d’un àngles, jubilat de la seua carrera docent. Pareix un home tranquil, però les seues paraules dennoten la seua inquietut pel món, pel coneixement.

Mai haguera pensat que un home, anglés i d’aspecte seriós, haguera accedit a parlar amb una desconeguda jove valenciana, de no molt bon accent anglés, amb tota la simpatia i jovialitat que no podria haver imatginat, i sobretot a la matinada. El lloc i la companyia ajuden molt. La recepció d’un hostal xicotet, amb els crits de fons d’un grup de xineses; i la companyia d’un estudiant mexicà i un intel·lectual anglés que ben poguera ser el nebot de Tony Blair.

Molts dels seus amics passen les vesprades entre cerveses i fum als bars anglesos. John prefereix passar els seus dies de llibertat aborrida entre la prensa internacional i el paisatge urbà a una cafeteria de París, el seu somni complit. Ara és moment de perseguir altres metes: conèixer el món.

A la seua vida ha estat protagonista la soledat, però tambè la companyia del coneixement. Els llibres envolten la seua vida, i la seua llar. La seua biblioteca és el seu acompanyant més fidel. Així, mentre s’ha dedicat a ensenyar als xiquets –i als que no ho son tant– la gramàtica anglesa, la seua passió pel saber i pel món ha estat un dels coneixements transmèsos als seus alumnes privilegiats. Jo resulte ser una més dels seus pupils.

La nostra conversa comença en el món del periodisme, del qual s’interesa moltísim. Recorda la seua col·laboració en alguns diaris locals del sud d’Anglaterra, mitjançant articles, que com no, tracten sobre païssos exòtics als quals somnia viatjar. Hem sent compresa: la meta és conèixer lo desconegut.

La multiculturalitat és la realitat que més desperta la seua inquietut, i en el qual s’inclou la passió per les llengües. L’interés per la conversa incrementa quan s’en adona que soc parlant del català. Barcelona és la ciutat espanyola que més li agrada –i València la segona–, i el tema de la realitat lingüística del català surt de seguida. Té l’oportunitat de saber més i no la desaprofita. Podria dir que sap molt més que jo sobre el centralisme lingüístic castellà i de la resistència del català per sobreviure, però li interesa l’opinió, les paraules dels protagonistes, els parlants. Ell ho compren tot i incrementa el seua repertoria de sabiesa, jo aprenc una nova visió del problema, i de mi mateixa.

Els viatges que es proposa fer ara són territoris llunyans i desconeguts, cosa que li atrau encara més. Asia, el gran continent, és el seu pròxim destí. No pretén diversió i oci, això o té a qualsevol racó d’aquest món globalitzat. Desitja coneixement. Diu que de cada viatge no sols li atrau tot el que puga saber de la seua història i de la seua gent; cada lloc no sols aporta inquietuds per la seua realitat social, sinò que contribueix a la reflexió, i per tant, a adeprendre un altre tipus de coneixement: el de tu mateix.

La conversa, com una més, concentra moltes idees, un fum de paraules, que desapareixen en l’aire, però que perduren a la ment. El coneixement el trobem als llibres, però jo vaig trobar-lo aquell dia en John, el jubilat enamorat del món i dels seus secrets. El meu aprenentatje: descobrir el món és descobrir-se a un mateix.

Charo Navarro.

]]> http://lletresdebanus.wordpress.com/?p=23 Tue, 15 Apr 2008 22:36:49 +0000 lletresdebanus http://lletresdebanus.wordpress.com/?p=23

Philippe es maneja amb destresa entre els comensals que abarroten Le pilier des anges. Aquest petit local, situat al peu de la catedral d'Estrasburg, és el lloc que trien molts viatgers i nadius per a protegir-se del vent nocturn i omplir-se l'estómac amb una mica de tradicional menjar alsacià.

Quan la cara dels turistes delata que s'han embussat intentant desxifrar el nom dels plats, Philippe s'apressa a recomanar la “tarte flambée” (plat típic a mig camí entre la pizza i la quiche) i l'omnipresent chucrut. A més, no oblida comentar-los que si demanen aigua de l'aixeta (“eau de garraf”) en comptes de la caríssima aigua mineral, els eixirà gratis. I tot això ho fa en un català gairebé perfecte, fruit de les seues temporades treballant en la Costa Brava.

Aquest cambrer serveix les viandes i recull els tenidors com qualsevol altre, però sembla incapaç de desfer-se del seu etern somriure, i menys encara, de quedar-se quiet un segon. Cadascun dels seus gestos proclama als quatre vents el satisfet que està de veure als clients satisfets. Sens dubte aquest acollidor restaurant és el seu escenari, i ell ho sap.

Encara que Philippe no va náixer a Estrasbrug sinó a Auxerre (localitat propera a París), es coneix la ciutat amb detall i aconsella recórrer els seus canals amb barca i, per descomptat, gaudir d'una bona copa de vi.

Lucía Márquez.

]]> http://ideiafix.wordpress.com/2007/10/27/orkubizarro/ Sun, 28 Oct 2007 02:11:14 +0000 Frank Toogood http://ideiafix.wordpress.com/2007/10/27/orkubizarro/ O Orkut é cheio de surpresas... nele você reencontra amigos de muitos anos, aquele seu parente do Japão (que já teve trigêmeos e você nem ficou sabendo) ou ainda, o vizinho que liga o som etéreo (ou som estéril, como diria o outro) as 3 da manhã..

Mas nem tudo é uma maravilha... Há pessoas que exageram em seus álbuns de fotos. Pessoas na qual que o senso do ridículo simplesmente não foi instalado. Quem ganha com isso somos nozes quando nos deparamos com cenas absolutamente bizarras.

Aqui vai uma lista com vários desses profiles bizarros. Vale a pensa gastar um tempo clicando nos links. Um mais absurdo que o outro...

De onde veio esse teletubbie? Do inferno? http://www.orkut.com/AlbumZoom.aspx?uid=5243825922089411442&pid=2

E esse maluco fantasiado? http://www.orkut.com/AlbumZoom.aspx?uid=2748334375527869155&pid=7

Há também os célebres erros de Português: http://www.orkut.com/Album.aspx?uid=5899878126620296897

Os mais hã... exaltados: http://www.orkut.com/Album.aspx?uid=7002587623212687761

E as verdadeiras figuraças: http://www.orkut.com/Album.aspx?uid=1539744903941746659

Quer ver mais desses profiles? Há até comunidade especialmente criada para isso: http://www.orkut.com/Community.aspx?cmm=5264490

Até onde vai a criatividade (porque nem tudo o que é nom sense é ruim) e o falta do senso do ridículo dessas pessoas? Aliás, do ser humano em geral. Engraçado como nas nossas vidas fazemos coisas que parecem naturais e até muito engraçadas, mas depois de algum tempo (que pode ser anos ou meses) ficam claramente parecendo a coisa mais idiota que já fizemos. E como diria a frase: O passado te nos condena.

Graças a amiga Fe (sim, de novo ela), disponibilizo esses links bizarros.

          "Home ocupat en escatir allò que no preocupa els homes i que no obstant això els determina, el 1984 obtingué el reconeixement oficial als coneixements estàndards que, dissortadament, només serveixen per obtenir el grau de Llicenciat en Filosofia. Conscient de la nescientia de l'aprés intenta confirmar-ho/refutar-ho/refundar-ho mitjançant l'exercici de la intuïció poètica. Per això ens ha regalat les premiades obres Cants d'Esblada (2002), IV Premi Maria Mercè Marçal; La mirada de Tirèsies (2003), XIII Premi Les Talúries; Cant de la devastació (2005), III Premi Sant Celoni de Poesia; el conte L'escorpí, dins Telefona'm i altres narracions, i el conte L'ànima de les basses, dins L'ànima de les basses i altres narracions, Premi Vent de Port 2006, les quals obres ha exposat a la nostra contemplació i edificació. I conscient que aquestes no arriben al cap de cap camí, de ben segur que, per il·luminar-se ell i nosaltres, s'endinsarà en noves destil·lacions."