La Republíc es manifesta, la jacobina i la girondina; gran i lliure, es manifesta per la revolució, com en el 68, i per defensar l'essència dels drets humans, com ho va fer, pels segles dels segles, la primera republíc: per la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Que a ningú se li oblidi, diu en Sarkozí, que la Republíc vetlarà per la llibertat dels pobles oprimits com el del Tíbet. Aleshores tots els amics que la Republíc té arreu del planeta s'exclamen i recorden...

- Quin honor poder ser part d'aquests defensors de l'egalité!, pensen, i encara fluixet, els immigrants dels suburbis de París que sobrevisqueren a les porrades del president quan feia de ministre.

- Quin goig d'haver participat de la fraternité!, comenten, admirats, els combatents algerians torturats per la policia francesa durant la Guerra d'Algèria.

- Quina sort d'haver estat alliberats per aquests portadors de la liberté!, celebren els miserables habitants de les ex-colònies de l'Àfrica negra.

Sempre hi ha qualcú que, torracollons, romp la foto dels grans moments. Qualcú, no en sabem el nom, insignificant i pesat, tímidament alça la veu i recorda que a França n'hi ha que, com els tibetants, tenen pocs drets: ni llengua oficial, ni autonomia, ni reconeixement de la nacionalitat. Au, calla!, brama la Republíc, amb veu de tro, que no veus que Marianne torna a aixecar la bandera? La Republíc no perd temps amb particularismes, el món la necessita. I fas cas, el nostre amic, d'allò que li ordena la Republíc, pensant per sí mateix que quan Marianne ha aixecat la bandera, uns quants pobles -el nostre el primer- han perdut la llibertat i milers d'innocents hi han perdut la vida.

Així, de tant en quan, tenim l'ocasió de fer-hi una d'aquestes presentacions 'sonades', d'allò que se'n diu 'tot un esdeveniment'. Demà mateix, per exemple, tendrem l'oportunitat de presentar el darrer llibre d'en Josep-Lluís Carod-Rovira, '2014. Que parli el poble català'. Serà a partir de les 20 h, a la llibreria mateix.

Del llibre se n'ha parlat molt: és possible que el 2014 es faci un referèndum d'aquestes característiques? Què passaria si es guanyava? I si es perdia? O sobretot, em demanava jo, què passa amb la resta de Països Catalans? Totes aquestes preguntes, i algunes més que la gent deu tenir, estan contestades per escrit, però sobretot, serà més interessant si les explica el propi autor.

Demà a les 20 h, a Quart Creixent, presentació de '2014. Que parli el poble català'. A càrrec d'en Damià Pons i d'en Josep-Lluís Carod-Rovira. I xampany i coca per tothom que hi véngui!

Sabia que hi hauria gent, evidentment -no cada dia podem assistir a una estrena com aquesta-, però tampoc m'imaginava arribar al punt que els responsables haurien de tancar la sala i no deixar entrar els que anaven arribant, que tanmateix, entraven per una porta de darrera i aguntaven drets. Vaja un èxit, la convocatòria, i tot pèl capell!

Qui hagi seguit les anteriors entregues, tota la saga, sap millor que jo com va la història. Però allà hi havia molta de gen que no en sabia gran cosa -hi havia persones que havien vengut només pel que podia oferir la funció-. I la veritat és que no va deixar indiferent a ningú, ni a experts ni a novells: hi va haver moments seriosos i reflexius, d'altres més irònics, humor, incertesa, drama (!), espontaneïtat, etc. L'estrella veterana, més que curtit, en plena forma, brillant; els més joves demostren que el relleu és aquí, que la qualitat no decau sinó que millora, i que la cosa tendrà continuïtat. Jo en vaig sortir entusiasmat, satisfet dels 7 euros que vaig pagar.

I després, com no podia ser d'atra manera, a celebrar fins a les tantes l'èxit de l'estrena, a Barcelona, al bar l'hOriginal, de Pedra Foguera. Ningú se'l pot perdre!

Només a les millors llibreries!

No tenc la sort de tenir aquest do, però conec qui sí que el té, i amb això m'he de conformar. En Pau Castanyer, per exemple, el té, aquest do, tot i que jo li vaig conèixer abans les virtuts de futbolista accidental de caps de setmana que les de poeta -he de dir que en aquest camp me defens millor que en de la poesia-. No ho fa gens malament, al futbol, però m'agrada més quan escriu poesia: els partits dels dissabtes horabaixes, tot i que molt divertits, ens acostumaven a deixar bruts, suats i esbraonats fins al dimarts següent.

En canvi, la poesia que fa no em cansa. A qui pot cansar un bon poema o un bon recital? En Pau en va fer un ahir, a l'Espai Mallorca de Barcelona. Presentava el seu nou recull, els Poemes de la Gran Ciutat: és aquest do que tenen els poetes, que són capaços d'extreure lírica de les voreres de Barcelona, dels coloms de la Plaça Catalunya o d'un pis del carrer Rocafort. Jo en seria incapaç: m'emprenya trepitjar les cagades de ca que campen lliurement per les voreres, els coloms de la Plaça Catalunya no m'agraden gaire i els pisos d'estudiants me recorden qualsevol cosa manco poesia...

Però en Pau és poeta. I veu la poesia allà on nosaltres només hi veim les voreres o els coloms. És el do que tenen els poetes i que els altres no tenim ni tendrem mai; però ens conformam amb això, en ser amics seus i gaudir del resultat del seu joc i de la seva companyia.

Ara bé, si de valentia es tracta, aquí un parell més de propostes que afegesc a la meva llista particular. Ara s'hauran llevat del mig els noms de la infanteria feixista: coronels, soldadets, falangistes, alferes, etc. Crec que el de més rang que s'ha esborrat és el Capitán Salom de la carretera de Sóller. Quedaran, però, un parell de vies i places importants amb noms que en un país normal només designarien un femer o un wàter públic: l'Avinguda Joan March, en honor del porc més important que ha donat Mallorca -i n'ha donats molts-; la plaça Wéyler, en record de l'inventor dels camps de concentració i genocida de Cuba; la plaça Antoni Maura, que recorda a un dels grans traïdors d'aquesta illa nostra; i evidentment, la postissa, estantissa i cursi Rambla dels Ducs de Palma de Mallorca. Sense comptar la plaça Joan Carles I, coneguda amb un nom molt més popular, o la Plaça de la Reina: tendria l'Ajuntament l'atreviment d'eliminar aquests noms del nomenclàtor de Palma? Ho dubt molt. Però estaria bé que qualcú ho plantejàs.

P. D.: M'ha sabut una mica de greu que es llevi el carrer de Gumersindo -així de sec era el nom-. Qui era el tal Gumersindo? No ho sé, però el vaig descobrir un dia, amb mon pare, intentant sortir de Son Oliva. No deia res més, la placa, que 'calle de Gumersindo': ni dates, ni llinatges, ni cap referència més que això de 'Gumersindo'; deduesc que degué ser el primer que es va establir allà, quan hi arribaren els primers immigrants. Pobre Gumer, i ara me'l lleven!