Deixa ales trencades que mai podran tornar a remuntar el vol; deixa somnis perduts entre calaixos que mai podran tornar a trobar perquè mai ningú els tornarà a buscar...

Corre depresa, no s'atura mai. Corre fins que els seus peus descalços li criden que pare, criden de dolor. Però ell no els fa cas, no fa cas de ningú i corre fins que ho perd tot pel camí, fins que no li queda ni el nom, ni la por, ni la vida...

Sempre m'he preguntat fins a quin punt tenim el control de la nostra vida, fins a quin punt podem decidir sobre que uns esdeveniments és desenvolupin d'una forma o altra. Si hi ha un Destí escrit, fixe i predestinat per cadascun de nosaltres o si al contrari, ens han deixat lliures i amos de les nostres existències.

El solipsisme, o almenys tal com l'entenc jo, té un no sé què que m'agrada. Ni que sigui pel fet de que elimina per complert el concepte de "victima", sigui de la vida, de la societat, o dels demés. Si això fós cert, sempre posant-nos en el model teoric d'aquest pensament metafísic, ens trobariem en la situació de que tots els maldecaps, problemes i demés tragèdies que passen per la nostra vida no serien altra cosa que una simulació del nostre conscient, tant certa com ho pot ser la nostra realitat, però una simulació al fí i al cap.

I com tota simulació, perfectmanent controlable...

He llegit darrerament un llibre que m'ha cridat l'atenció. Segurament n'haureu sentit parlar, és tracta d'El Secret, basat en el la pelicula del mateix nom. Deixant de banda el petit toc tipicament americà de voler "vendre" qualsevol cosa com si una fós una super-producció de Hollywood, aquest llibre toca el tema de la "llei de l'atracció", no com la llei física que tots coneixem, sino com la forma de convertir els nostres pensaments, almenys els positius, en realitats palpables, en el nostre quotidià.

Una mena de llei que convertiría els nostres desitjos en realitats. No sé fins a quin punt la "llei de l'atracció" i solipsisme tenen algun punt en comú, o si tots dos són la mateixa cosa, però el que si que m'agradaría comprovar és fins a quin punt una fe absoluta en que un fet esdevingui pot modificar la realitat perquè realment succeïxi...

En tot cas, ara ja no sé si soc tant pastafarista com fa alguns posts endarrera...

___________________________________________________________________________________________________

Hay gente que vive y trabaja a las 4am, con calles puestas y seguramente ahora están durmiendo. Hay gatos que se pelean y maullan, y hay depuradoras de agua que dejan de funcionar justo ahora.. como si a alguien le importase que el ruido deje de molestar cuando estás en plena fase REM.

¿Curiosidad por algún documental en TV a estas horas? Pues no. No hay ninguno. Hay una lucha entre cadenas por el programa gancho de turno, a la búsqueda de la  "palabra de 4 letras que se forma con C A _ A"... ya se han descartado, caña, casa, cata, cara, capa, cada, caca, cama, cana, ..." 3000 golosos Euritos en juego y el silencio eterno de la "churri-gancho", a la espera de que suene el teléfono "triste y solitario"... A esas horas debe haber mucho infeliz despierto para que proliferen esos programas.. ¿cómo será el perfil del que llama?.. ¿por qué me pregunto ésto?

Pues ahora, a lo que iba,  tengo tiempo para pensar de noche, cuando descanso de tanto paseo y mantRa, cuando apago la tele y los de la basura ya han dejado de hacer ruido.. y llego a la conclusión de que soy de raza nocturna, estoy hiperactiva de madrugada, tengo ganas de hacer cosas, de todo menos dormir (de eso tengo ganas de día). Y pienso que quizás me he equivocado de trabajo, de entorno y de biorritmo forzado... ¿debería trabajar de noche?.. ¿debería dormir de día?... creo que lo preferiría.

 Entre otras cosas, en estos "momentazos madrugiles" he tenido un buen acompañante de lectura, aunque he tenido que darle la vuelta a la portada para dejar de ver la imagen de una cara de mal rollo (fruto de una coherencia del "producto marketiniano"). Pues si, una pena porque la lectura me ha durado pocos días, pero la pienso repetir en breve..  me ha hecho reír, admirarme de la capacidad de plasmar obviedades difíciles de reconocer y de como no... el cúmulode sarcasmo e ironía no cargante y cómplice, que respeto y envídio. Me he reído de mí, de él y de muchas otras cosas.

 Ahora ya espero que el humilde autor encuentre hojas y teclados para deleitarme con una segunda entrega... Sigo pensando que no eres tan malo, sino que eres demasiado sincero. si... de-ma-sia-do. pero eso forma parte del circo, ¿no?..

De cop els obris, i em fas un somriure encara més gran i em veig reflexada en els teus ulls.

En aquest moment tinc la certesa de que quan em mires als ulls res no em fa por i em podria perdre dins refugiant-me de tot al meu racó preferit.

La ma d'obra artesana es va perdent poc a poc, degut a la baixada de costs de producció, que volguem o no la majoria de les vegades influeix en un detriment de la qualitat del producte final.

Quan observam embalatges antics, ens adonam de la importància que tenia abans la il·lustració, poguent observar productes de primera categoria en quant a presentació, tant si es tractava d'una capsa de mistos, com de una capsa de torró, com aquesta.

Ahir me va venir just quan anava a dormir, i vaig haver d'aprofitar. Vaig començar un dibuix, que he seguit avui, amb es qual miro de fer qualque cosa un poc diferenta de lo que sol fer. Està inspirat en es meravellosos dibuixos de's tatuatge tradicional japonès, nomenat irezumi. Espero acabar-lo en breu.

Per cert, sa frasse en llatí vol dir "viure és lluitar".

El que ara diuen packaging, que correctament se diu embalatge o presentació de producte, assolia uns nivells molt alts ja llavonces.

Vos pos de mostra sa tapa d'una capsa de fil sense imprimir, simplement amb un cop sec.

Ara es meu objectiu és aprendre, aprendre, aprendre. M'ha entrat es rollo esponja.

Actualment he començat amb Adobe InDesign. Després tocarà Illustrator, actualitzar a Photoshop CS3, i moltes coses que necessit reprendre perquè tenia deixades (web, il·lustració, escultura...). Ja aniré contant.

Companya meva. Pensava que havies marxat per mes temps, però has aparegut, com tantes altres vegades, per recordar-me moltes coses.  Quan avises ja t'espero, i recordo que t'havia cridat a venir,  però ara m'has invaït l'espai de sobte i no estava preparada. Com una visita incómode i que es queda per una temporada, m'hauré de fer a la idea. No em caus bé, però ets tan part de mi, que suposo que... t'hauré de mirar a la cara altrecop i fer-te espai. Benvinguda. Quin remei. Marxa aviat. No m'agrades.

Tot i que la majoria dels casos són inventats pels guionistes, sempre hi ha eixe regust de llegenda urbana que et fa pensar que hi han coses més enllà que realment no sabem, informació oculta a propòsit, més propi d'un 'Big Brother' que no pas d'una societat democràtica on suposadament vivim en un entorn lliure i on som capaços de prendre les nostres pròpies decisions.

Com sempre, hi ha que tindre els ulls ben oberts i mantindre en ment la mítica frase de la sèrie: 'The truth is out there'.

'Falling in love' és d'aqueste últimes i, a més és genial (últimament, o estic baixant el meu nivell d'exigència o realment moltes coses són genials) perque en tres paraules resumeix què és l'amor, una caiguda com la de Sant Pau (fe cega),  o com la de l'acudit (il·lògic) o com eixes caigudes tontes. Al fi i al cap, el pitjor no és la caiguda sino el tornar-se a alçar-se amb la por de caure's una altra volta, o que com l'acudit només et faja gràcia la primer volta.

La Generalitat, a través del Consell Català de l'Esport, ha obert la convocatòria per demanar subvencions per a la organització i participació d'activitats esportives.

A la FCR ja ens ho avisen, però per si algú s'ha despistat: crec que és molt important que les escoles de rugbi del país, els clubs i sobretot, els organitzadors de les competicions, com el Rugby 4 Barres, demanin fins l'últim cèntim si és que encara no ho han fet. 

Tots sabem que en aquest esport no hi ha gaires diners, però si quan hi ha la oportunitat no els demanem, mai farem res. Per demanar que no quedi, no?  

I li vaig preguntar... "què fas amb un llibre de horóscops?" I em digué... "me'l va regalar una pacient i ara l'he posat a l'estanteria".... - "però hi creus?"-...- "no no, que va... ella hi creia"- "doncs aquell es un Virgo de veritat.. potser amb ascendent Aries"...-"passo, passo.. què no hi crec"...

Doncs encara què molts no hi creguin (sobre tot els Escorpins i Aries, jajaja)....em pregunto per què hi ha tanta gent amb trets comuns que comparteixen horóscop? O potser es que ens creiem que hi ha una semblança que no existeix? O estem predisposats a trobar aquestes semblances... i per això ens muntem una peli del tema... la qüestió es que quan penso en la gent que te el mateix horoscop que jo i que li ha de passar coses semblants a les que em passen a mi.. ho trobo absurd... es absurd.

Trets personals... potser si... fets determinats pel destí estelar... doncs.. nops.

El silencio forja el sentido. Y lo estamos abandonando a cambio de una superficialidad banal e insulsa. Ruido a todas horas en todas partes para no tener que pensar.

¡Todos estamos llamados a la meditación! ¡Todos la necesitamos! También todos necesitamos la soledad y el silencio tanto como la sociedad y las palabras.

Cada uno de nosotros es único e irrepetible. Pero esa singularidad sólo podemos vivirla si renunciamos al pasado, que es sólo un recuerdo, y al futuro, que es sólo una ilusión, y vivimos en el presente tempiterno.

Deploro el individualismo egotista que nos impele a encerrarnos en nosotros mismos y nuestras circunstancias...

8)

 (Entrevista R. Panikkar - LV - 17/06/08 )

Crida a veu desgarrada i recull i es talla amb els bocins de la seua ànima, i crida llàgrimes de sang mentre cus les parts que la por ha anat arrancant.

Crida per estar callada tant de temps que la seua veu es podría perdent la seua lluminositat. Mentrimentres s'acarnissa i esgarrapa les ilusions clavant-se paraules enmig del cor.

I quan tot acaba s'asseu al peu de l'escala i mira com la llum de la lluna plena d'ombres tots els racons de l'habitació.

Recolze el cap a la paret i el deixe caure al cantó que hi forma amb la prestatgeria de la sala. El silenci em perfora la oïda, eixordador, i la meua ànima còrre a refugiar-se en un racó de la meua butxaca i intenta oculta-se.

L'únic que trenca aquest silenci esgarrifós és el constant degoteig d'aquest líquid carmesí que va formant un bassal a terra cada vegada més gran.

I finalment para i el silenci esdevé estúpid. Se que no deuria fer-ho, però no puc soportar una mirada morta i li passe la mà per la cara per a tancar-li les parpelles.

La vida abandona la profunditat dels seus ulls abans de tancar-li'ls i si em fixe encara puc veure com la llum que envoltava la pàl·lida figura desapareix, evaporant-se i passa a ser la mateixa foscor que impregna tota l'habitació.

I mentre aquesta plaga converteix, l'abans verda torre, en un con ardent, llàgrimes daurades cauen com perles irrompint en la pista de ball on les flames dansen, apagant el seu ball i salvant, una vegada més, la vida de la nit.

No acabo de compendre per quina raó determinats estaments espanyols no en volen ni sentir a parlar de les seleccions esportives catalanes. Al capdevall, tampoc no és quelcom que sigui tant extrany, no? Només cal fixar-se, per exemple, en el cas del Regne Unit, on Anglaterra, Escòcia, Gàl.les i Irlanda del Nord tenen les seves respectives seleccions esportives nacionals tot i tractar-se d'una única monarquia parlamentària.  

Molts creuen que la internacionalització de les seleccions catalanes només és un pas previ del trencament definitiu del model polític de l'estat espanyol i, segurament, de raons no els hi deuen faltar per creure-ho: el nostre món esportiu està massa intoxicat per la política.

Crec que caldria doncs, començar a separar la política de l'esport, i que caldria començar precisament per despolititzar el reconeixement de les seleccions esportives catalanes. M'explico:

A la banda catalana, caldria fer entendre tothom que el fet de ser una nació esportiva reconeguda internacionalment no hauria d'implicar necessàriament la independència de l'estat espanyol. Penso que és un error transmetre aquesta idea perqué ens allunya, més que no apropa, del veritable objectiu. 

A la banda espanyola, caldria que es comencés a entendre que una bona part dels catalans no  s'emocionem amb la seva Selección i que negar en termes polítics les seleccions catalanes només és una mostra de desconfiança en el propi sistema polític espanyol.

Jo penso que un món on les persones poguessin jugar amb els colors que vulguin seria un món menys polititzat, doncs es tracta dels veritables sentiments dels pobles i de les persones i no de la configuració política dels estats. El que volen els jugadors és jugar, però millor si els colors que defensen són els que de debò senten, no? 

Algun dia imatges com aquesta de sota, dels nois del footy ibèric, deixaran de sorpendre'ns i seran una mostra de normalitat esportiva. 

I això, sigui quin sigui el model polític tant d'Espanya com de Catalunya, que en qualsevol cas, no té a veure amb l'esport.

El que jo hauria d'haver fet des del principi, com la resta de mortals del món sencer, era haver portat l'ordiandor a l'informàtic i que ell, que és el que en veritat entén, i tan sols ell, hagués ficat mà a la conexió i haver-la reparada en un parell de dies.

Però el meu exagerat esperit aventurer, va decidir fer-me creure que jo podia arreglar la conexió.

Per a què em feia falta a mi una persona amb estudis informàtics, si jo mateixa ho podia reparar? Segur que no allò no podia ser tan difícil!

Es clar, el que va passar i que era de esperar ( i el que imagine estareu pensant) va ser que a la pantalla de l'ordinador va aparèixer el típic avís de "el sistema no responde, error en la conexión".

Després dels últims intents fracasats de llevar el trist cartellet, vaig decidir (finalment) que algú entés en la matèria reparara el que quedava de la meua eina de treball.

Evidentment encara tardarà alguns dies en recuperar-lo de les seues vacances improvisades, encara bo que es veu que no vaig toquejar res important ( el que equival a dir que l'avís hagera aparegut igual).

Bé ara escric des d'un portàtil que m'ha deixat un amic i no se quan podré tornar a escriure alguna cosa.

(La qual cosa em frustra prou, perquè m'agobia no poder escapar-me al meu racó sempre que ho desitge, però haguera sigut pitjor que ho haguera provocat jo i no el virus culpable de la meua reclusió).

Fins prompte!

Des d'aquí només vull agrair-los les paraules, que de segur em serviran d'esperò d'ara endavant.

Moltes Gràcies mestres!