Són pensament i llenguatge el mateix?. Els éssers humans pensem en silenci i parlem en veu alta. Hi ha una gran tradició que els identifica, el mateix Plató així ho fa al Teetet quan li fa dir a Sòcrates:

"El raonament (diánoia) i el discurs (lógos) són, sens dubte, la mateixa cosa, però no hem anomenat a un d'ells, què consisteix en un diàleg interior i silenciós de l'ànima amb sí mateixa, el nom de raonament?"

De totes maneres, sembla que en molts casos pensament i llenguatge són coses diferents. Tots tenim l'experiència que no hem dit allò que volíem dir, o que no sabem ben bé com expressar el que volem dir, la qual cosa implicaria que hi ha una cosa que volem dir i que podria ser diferent del què efectivament acabem dient.

Determina el llenguatge el pensament?

Decía Lázaro Carreter que para una expresión culta, ni una menos de 18.000 palabras. En los institutos algunos colegas han experimentado con alumnos y hay alumnos que no pasan de 2.000 palabras en español. Via blogalia.

Acabo de llegir això i desgraciadament no m'ha sobtat, però no perquè no em sembli profundament preocupant, sinó perquè ja m'ho esperava.

Escric i parlo sempre tan bé com puc per diversos motius, el principal és perquè escriure i parlar és expressar, i de la mateixa manera que amb dues paraules no es pot dir res, amb 2.000 no es pot dir tot. Per exemple, és la frase la cosa és que aquella paia em mola saco suficientment expressiva? Té punt de comparació amb l'hermosa poesia Annabel Lee d'Edgar Allan Poe?

No luce la luna sin traérmela en sueños
ni brilla una estrella sin que vea sus ojos
y así paso la noche acostado con ella
mi querida hermosa, mi vida, mi esposa.

Però el pitjor no és la generalitzada pobresa lèxica, el pitjor és en què deriva això...

"¿Cómo vas a tener un eslogan como el de "la libertad es la esclavitud" cuando el concepto de libertad no exista? Todo el clima del pensamiento será distinto. En realidad, no habrá pensamiento en el sentido en que ahora lo entendemos. La ortodoxia significa no pensar, no necesitar el pensamiento. Nuestra ortodoxia es la inconsciencia." - Syme, hablando de la Neolengua. De es.wikiquote.org, 1984 de George Orwell.

Estem perdent paraules -moltes-, i les que ens kden ls scrivim k fn pna. I les paraules, que "conformen" la llengua, serveixen per pensar i comunicar-se; i aquí arriba el primer gran problema, el genocidi lingüístic no només fa que ja no ens entenem sinó que aviat no podrem ni pensar. Citant el filòsof José Antonio Marina...

"Pensamos con palabras", dijo, "nos expresamos con palabras. Hay que leer porque hay que desarrollar la inteligencia y porque la convivencia es lingüística. Nuestro hábitat es la palabra: vivimos en ella".

Ara bé, hi ha qui s'esforça per mantenir la llengua -jo en sóc un-, en primer lloc perquè de la mateixa manera que prefereixo llegir un llibre que la pintada "d'anarkisme" de baix al carrer suposo que la resta de gent prefereix llegir un text ben escrit que un galimaties. De fet escriure malament és tant un símbol de poc respecte envers el pensament i la llengua com cap al lector.

Per sort tinc alguna esperança, mentre fa uns anys em van demanar perquè posava un accent al "sí" afirmatiu i tots els companys de classe m'escrivien com si enlloc de companys d'estudi fossin companys de la mina darrerament sembla que s'ha instaurat l'escolaritat obligatòria. Suposo que escriure bé (si més no fins allà on es pot) és una qüestió de maduresa on tothom hi arriba més tard o més d'hora.

Els que no hi arriben tenen un sortit d'excuses inacabables: escric més ràpid si enlloc de casa poso kasa o sé escriure bé però em fa mandra. No fotem, per arribar als llocs a l'hora més val sortir d'hora que anar ensopegant tot el camí; i de la segona excusa ja no en parlem, jo sé caminar i si et sembla em desplaço arrossegant-me. No hi ha excuses pel desconeixement voluntari i per la mandra, en tot cas hi ha motius no racionals propis de ments immadures.

Per acabar voldria dir que és evident que per escriure bé cal, en primer lloc, voler escriure bé -i la cultura de l'esforç bla bla bla; però també cal conèixer, i per aprendre a escriure cal llegir, i aquí cometem potser el primer error: no em sembla lògic fer llegir clàssics com el Quixot a nois que escriuen malament perquè volen, és un anacronisme, si aquest jovent no és prou madur com per entendre que escriure bé no és cap mal encara menys ho serà per llegir-se un llibre com el Quixot o Cien años de soledad. Per sort no sóc l'únic que em semblen unes bestieses les lectures obligatòries de secundària: Marina està amb mi.

A cierta edad, "Gracián es un pelma" y Calderón de la Barca no es precisamente un autor que sirva para entretener. "¿Debemos recomendar a la gente joven que tiene problemas para leer autores del Barroco o del Siglo de Oro?", se preguntó. "La respuesta es no".

En fi, escriviu el que penseu i penseu com ho escriviu, o acabarem sense escriure perquè no podrem pensar què escriure ni escriure el què pensem: haurem perdut les dues facultats alhora, tiu!*

*Aquest tiu! equival als recursos lèxics tipus Per Zeus! de Plató, perquè algú s'ho llegeixi, en definitiva.

NOTA: Gràcies als vostres comentaris ha acabat esdevenint més interessant el contingut dels comentaris que el de l'entrada mateixa. Crec que en això consisteix tenir lectors de qualitat com vosaltres :-)

La paraula “filosofia” és grega i Grècia és sinònim de naixement de la filosofia. La filosofia neix de l’esforç per alliberar-se de les tradicions del pensament arcaic i substituir-les per una especulació més lliure i rigorosa.

El pensament arcaic se significa per la personificació de cada aspecte important del món en un déu. No s’analitzen els conceptes, sinó que es descriu aquesta personificació que es fa de la realitat amb els noms de déus. Diví no són només el cel, la terra, el mar i la tempesta, sinó també qualsevol aspecte que pugui ser important i/o imprescindible per a la vida humana, com la Justícia, la Caça....

Aquesta especulació pren forma en el llenguatge. Una de les més notables característiques de la cultura grega és la seva confiança en el llenguatge. Aquesta confiança en el llenguatge suposa el desenvolupament d’una ciència nova, aquella ciència que pren com a objecte d’estudi el pensament i es plasma en el llenguatge, això és, la pròpia filosofia.

Què és un aforisme? És un text de poques linies on s'expressa una idea o un pensament. Hi ha un que segur que algu li sonarà...

Els polítics han transvessat tanta aigua a coses sense importancia i a discussions absurdes, que els ciutadans del riu ens morirem, d'aquí poc, ofegats. Trenquem, doncs, aquesta canonada.

El silenci, tan odiat i reprimit. Tan ansiat, tan oblidat, tan... Incòmodes es senten al teu costat, jo ja no sé quin és el teu so.

Per què com més tranquil estàs, menys crític i reflexiu et mostres?

Podem descriure la realitat? a cas pots descriure casa teva sense sortir-hi d'ella? es més, pots descriure la teva habitació del tot? Igual que la meva habitació, la realitat té un fals sostre on s'hi amaga quelcom, el trenquem?

Aquest bloc l'he batejat amb el nom de Tempus Vernum, que vol dir Temps de Primavera, una estació en la que floreixen les flors, les idees, els colors, les olors, la llum...

M'agradaria que aquest bloc fos un contenidor de comentaris i rèpliques, escrits, poemes, música i fotografies, que tractin temes al voltant de la natura, l'escriptura, la poesia, la reflexió i el pensament.

M'ajudareu amb els vostres comentaris?

Benvinguts/des!

En cierto sentido, todos los animales superiores piensan, pero se trata de diferencicar entre un pensamiento preconceptual de uno conceptual, esto es, mediado por el lenguaje. La diferencia estriba en la articulación de símbolos arbitrarios. El pensamiento preconceptual consistiría en una serie de coordinaciones sensomotrices de imágenes, recuerdos, impulsos y movimientos mediados por los programas del cerebro. De este modo prelingüístico o preconceptual, nosotros también jugamos al tenis o conducimos un automóvil.

Gilbert Ryle hizo la ya su célebre distinción entre to know that  y to know how , lo que en castellano diríamos "saber que A" y "saber  hacer". En alemán -lengua que no siendo románica, aunque sí filosófica, sabe emplear los recursos de su propia lengua y los del latín, para establecer distinciones conceptuales muy importantes, no por casualidad, la producción filosófica alemana ha sido siempre muy superior en número y en ingenio al resto de lenguas, incluido el inglés- se distingue entre los verbos wissen (saber) y können (conocer).

El "saber que A", to know that, wissen es algo lingüístico, que presupone la articulación simbólica de ciertos rasgos de la experiencia. El saber hacer, to know how, können es algo no lingüístico, consistente en la posesión de cierta habilidad psicomotriz. Podemos definir el pensamiento lingüístico como la capacidad de articular simbólicamente su experiencia.

Aunque todos los animales superiores actuales pueden pensar en otros sentidos, solo los humanos somos capaces de hablar o de pensar simbólicamente, lingüísticamente, conceptualmente. No hay pensamiento de este tipos sin lenguaje, ni lenguaje sin este tipo de pensamiento. Por tanto la respuesta a una posible pregunta por el origen del pensamiento lingüístico se respondería a partir de la respuesta por el origen del lenguaje. El pensamiento por el que se interesa la historia del pensamiento es el pensamiento articulado, simbólico, lingüístico; aquel pensamiento que se articula en proposiciones y, sólo, posteriormente se plasma por escrito.

Se afirmaría entonces, al menos de un modo indirecto, que la historia del pensamiento es una historia sesgada y parcial, puesto que es menor la producción de aquel pensamiento que se plasma por escrito, que no aquel pensamiento que surge sin la necesidad de la escritura.

El lenguaje y el pensamiento lingüístico son instrumentos formidables para enfrentarnos a los problemas que nos presenta la vida y el entorno para resolverlos colectivamente y para satisfacer nuestras necesidades. El uso del lenguaje y del pensamiento simbólico, a diferencia de la percepción y de las habilidades sensomotrices,  no conoce fronteras. No sólo nos sirve para describir lo que vemos, sino también para inventar y describir lo que no vemos, lo real y lo irreal, lo posible y lo imposible. No sólo nos sirve para acertar, sino también para errar.

Es imposible saber, y siempre consistirá un misterio, cuando el hombre empieza a articular simbólicamente su experiencia, es decir, a pensar. No queda ningún rastro de ello, pero sí podemos investigar las huellas que dejan los efectos del pensamiento simbólico. Entre ellas podemos destacar que en un momento dado de la (pre)historia el hombre empieza a enterrar a sus muertos. Por primera vez ya no dejan a sus congéneres a merced de los carroñeros y los entierran con regalos y ceremonias. Este hecho nos hace presuponer la existencia de un lenguaje plenamente desarrollado, con clara capacidad de raciocinio y extrapolación.

Así, el hombre que ha aprendido a preguntar quién ha lanzado la piedra que acaba de golpearle la espalda, preguntará también quién ha lanzado el rayo que acaba de caer en el bosque y pronto razonará (quizás) que si la piedra se la ha lanzado un compañero  enfadado con él, también el rayo habrá sido lanzado por alguien poderoso y enfadado. Y se planteará el inédito problema de cómo aplacar el enfado de tan misterioso personaje.

Los hombres articulaban lingüísticamente el mundo de su experiencia que pensaban simbólicamente y que asignaban palabras a los conceptos con los que pensaban. Con esos conceptos y palabras pensarían y comunicarían  sus conocimientos articulados, sus saberes.

La primera forma de plasmación en el lenguaje fue el mito. Los mitos eran recitados y contribuían a mantener el orden del univeros, a que las acciones en ellos narradas se repitiesen y renovasen constantemente, poniendo así coto al caos, al desorden, a lo incomprensible y oscuro, que por todas partes amenazaban la vida de los hombres.

Aquests dies, degut al problema de la sequera i les solucions superguais del nostre conseller de Medi Ambient, ha tornat a sortir a la llum el debat de l'ús que la pagesia lleidatana (i per extensió, la pagesia catalana en general) de l'aigua.

Puc entendre que fins a un punt, gent com l'amic Cuní s'escandalitzin pel fet que el 70% de l'aigua l'usi un sector que no aporta ni un 5% del PIB català quan a la gran Barcelona hi comença a crèixer el temor de restriccions hídriques de cara a l'estiu i tardor vinents. El cel altra vegada ens juga una mala passada i sense aigua afloren la sang i les viceres, al mateix ritme que el poble de Sau torna a veure la llum.

Per una banda, comprenc l'emprenyament del senyor Cuní. Entenc perfectament la seva opinió i crec lògic considerar injust que els regants de Lleida no vulguin cedir els excedents d'aigua a Barcelona (un tema a part seria considerar quina quantitat d'excedents podrien transvassar (perdó! cedir temporalment) les Terres de Lleida i si amb aquesta quantitat n'hi hauria realment prou per solventar el problema).

Però aquest debat m'impedeix opinar sense considerar-ne primer uns altres. Que potser el problema de fons no és un descontentament del territori envers la capital catalana? Que potser no existeix la possibilitat que no sigui només Lleida, sinó la Catalunya que viu més enllà de Collserola se senti utilitzada pel poder barceloní i es vegi a si mateixa com un refugi lúdic i material a disposició de la gran metropoli?

El gran problema actual de Catalunya (deixant de banda altres qüestions) és l'abandonament del territori. Hem dissenyat un país (uns per activa i d'altres per mirar cap a una altra banda) en mans d'una gent que conep el país com una gran àrea metropolitana, amb un centre de treball-oci-negoci-progrés (Barcelona) i un jardinet on situar-hi tot allò molest (grans infraestructures viàries, energètiques, de gestió de residus, de superproducció alimentària, etc) i a disposició del Cap i casal, que és la resta de Catalunya.

Jo que no he nascut ni crescut a la gran ciutat, m'adono ara de la contrucció nacional radial que s'ha dut a terme des de la transició. Què passa si els regants de Lleida no tenen aigua per regar els seus camps? Res. Allò que importa és l'aigua per Barcelona (a vegades fins i tot, em donen a entendre que a Lleida hi ha tanta aigua que per anar de Linyola a Balaguer val més agafar el Ferri)

L'altre gran tema derivat d'aquests és la pagesia i per extensió el món rura. Cal dir que considero que l'hi cal una renovació a fons, tant de metodologia productiva com de independització de les subvencions per fer del camp un sector realment productiu. Però a banda d'això, crec que s'està dimonitzant un sector clau del nostre país, no tant a nivell econòmic sinó a nivell de gestió del territori. Algú s'ha parat a pensar des de quan han augmentat els grans incendis (malgrat la dinàmica natural dels boscos mediterranis)? Ningú creu que potser aquest augment té una relació directa amb l'abandonament del camp i el pas de àrees de pastura o conreu a àrees forestals?

No podem considerar la pagesia unicament com un sector més dins del pool econòmic català: s'ha de reconèixer també la seva tasca en la gestió del territori i en l'ordenament d'aquest (i per tant, denunciar-ne també els errors i mancances).

Si permetem la mort de la pagesia i l'èxode rural, ens trobarem amb un país fragmentat, mort i el que em sembla pitjor de tot, urbà. I em sembla el pitjor de tot perquè considero que les grans ciutat són antihumanes per naturalesa: els homes, ens agradi o no, som part de la natura i l'alienació del món natural que ens rodeja comportarà un cataclisme social i la mort d'una part fonamental del nostre imaginari col·lectiu com a poble.

Però som el que som i això no ens ho pot pas retreure ningú: i potser el nostre gran problema és que el propi país és un gran eufemisme. Tenim una por profunda, gairebé diria que inscrita al nostre codi genètic nacional, a dir les coses pel seu nom.

I del centralisme barceloní, preferim dir-n'hi capitalitat, el transvassament de Baltasar preferim anomenar-lo captació temporal d'aigues.

Potser allò que ens separa de la nostra llibertat mental i nacional no és altra cosa que dir les coses pel seu nom...

A part de la qüestió ètica que planteja, m'agradaria fixar-nos en la idea d'una comunitat, una societat, on no existeix un entitat que governi per damunt de les altres, és una societat que no permet canvis; qui ha de governar, neix per governar. Està planificat des d'abans del naixement, per tant, no governa ningú per unes aptituds adquirides al llarg d'anys d'experiència i ensenyament. Tampoc hi ha eleccions, ni partits polítics, ni tant sols oposició; per tant, no hi ha possibilitat de canvi. No poden sorgir revolucions tampoc, perquè per això s'hauria de cultivar uns valors o ideals que, seguint el funcionament d'aquesta societat, només es poden adquirir en el procés d’incubació, que és controlat per l'autoritat. És doncs un sistema polític infranquejable, tancat.

Orwell, en la seva cèlebre novel·la 1984, també ens mostra un sistema infranquejable. Aquest no està condicionat per un procés embrionari artificial, sinó per l'imposició, a través de la por, d'uns ideals a favor del partit únic i totalitari que governa. El sistema també inclou un programa d'odi contra a un suposat enemic que permet canalitzar tots els instints d'odi reprimits i així, alliberar al sistema de possibles rebel·lions.

Després d'aquests breus resums m'agradaria establir una certa analogia entre la idea d'aquests sistemes que funcionen sols, i el nostre sistema. El sistema polític espanyol, lluny de ser un meravellós exemple democràtic, de diàleg o de llibertat, és un sistema que ha caigut en una certa decadència. No una decadència tecnològica, que en això sembla que mica en mica ens anem obrint al món, sinó en una decadència de valors i una decadència intel·lectual. Sembla que el govern -independentment de sota quin color ballin- vol allunyar el coneixement de la societat. Les reformes educatives que es fan, no són per a millorar els coneixements de la població, ans el contrari. Els plans educatius, potenciats pel capitalisme vigent, van dirigits i direccionats a aconseguir més formació professional. Més gent capaç de treballar en un sector o en un altre; en una professió o en una altra. Però mai van dirigits a brindar l'oportunitat de créixer intel·lectualment;no van encaminats a que la gent pugui pensar, raonar, interpretar, discórrer, meditar, reflexionar, imaginar, entendre, opinar...

Si ens allunyem una mica, i ho intentem mirar en un pla de ficció, qualsevol diria que es tracta d'un govern intentant allunyar al poble del coneixement, que al cap i a al fi, és el que dóna criteri a els persones, el que els dóna opinió; un govern educant la població en l'idiotisme, ja que tots sabem que és més fàcil governar un manat d'ases que a una organització de cabres discorrents. Qualsevol podria dir també, que es tracta d'un govern creant treballadors per fer funcionar l'economia creixent del seu país...

Bé, deixant anar la imaginació podríem dir moltíssimes coses, però tampoc fa falta que ens allunyem tant de la realitat, ja que arribaria un moment que ens n'adonaríem que un govern que fa tot això, és un govern malvat i malèvol, però intel·ligentment malvat. Suposo que coincidireu amb mi que, com a mínim pel que fa als personatges públics, el nostre govern no està format per grans intel·lectuals. Malgrat tot, la sensació que cada cop més el coneixement és reprimit i allunyat dels estudiants, i per extensió de la població, hi és.

Tornant a fer córrer la imaginació un podria pensar que es tracta d'una societat d'aquestes que, si bé no es mouen completament soles com les antiutopies exposades al començament, tenen una dinàmica d'autofuncionament. També es podrien generar analogies entre els dos minuts d'odi d'Orwell i les manifestacions antisistema, on la gent canalitza la seva ràbia i desacord amb el sistema de manera destructiva, calmant així tots els seus impulsos contra el sistema. D'altra banda, la soma d'Un Món feliç, podria ser ràpidament identificada amb el prozac, diazepam, o d'altres antidepressius... també podria ser perfectament comparada amb altres drogues il·legals, des de la cocaïna al cànnabis, o fins i tot alguns podrien dir que és el tabac del s.XX...

D'altra banda, pel que fa a la falta de valors, tampoc suposaria un problema per aquesta suposada societat. Les famílies, cada cop més, en comptes de ser un nucli -per ella mateixa- de transmissió de valors, sabers, coneixements... sembla que hagin transmutat aquest nucli a la televisió, als programes sensacionalistes, al preuat cotilleo... Per tant, l'altra gran mitja de transmissió de coneixement, valors, criteris... quedaria suprimit per la dinàmica general que sembla que ha agafat des de fa uns anys la pròpia societat.

Finalment, m'agradaria aclarir que no es tracta d'un article objectiu i mesurat que té com a finalitat plantejar que estem dins d'una societat controlada per una entitat superior. Senzillament són petites reflexions, petites analogies que he trobat, petites idees, que m'agradaria que ens paréssim a observar i discutir.

De passions, de moments, de gent, de dies, de nits, de colors, de sabors

I d’històries i trobades i confluències i llegats i presents i passats i temps aturats i d'aquí i d'allà o potser d'enlloc

De minarets, de cels, de Déus, de matissos, de contradiccions, de contrastos, de canvis

I de fums i tès i hores i esperes i sorpreses i improvitzacions i despertars

De persones, de llums, de passes, de correr, de aturar-se

I de passions i de moments i de dies i de nits i de colors i de sabors

He de confessar que la meva relació amb Pilar Rahola (obviament, no a nivell personal) és incapaç d'allunyar-se de la fluctuació entre un menyspreu profund i una aprovació absoluta, gairebé religiosa.

Davant d'ella, em trobo amb una situació bastant curiosa: sóc incapaç de trobar un punt mig d'acord amb ella, un si però o un no però. Em costa, perquè a voltes la trobo d'un lucidesa extraordinària, d'una valentia brillant i em trec el barret. Llavors però, a vegades al mateix article o durant la mateixa conversa amb en Cuní, aquest barret que m'acabava de treure retorna al meu cap i me l'apreto fortament intentant tapar-me els ulls o les orelles per intentar obviar allò que la Pilar em diu.

Lluny de voler analitzar-ne la trajectòria política (objectiu que se m'escapa per haver-la viscut només a través de boques de tercers ja que encara era molt petit) em sobta que una persona amb una capacitat tant gran de bastir un discurs tant únic i tant ben estructurat caigui tants cops en els tòpics progresuperguais dels quals altres vegades se n'allunya fins al punt de fer-me sentir un joansauret per pensar com penso.

Avui per exemple, després de titllar dies enrera als manifestants independentistes de la UPF de feixistes (primer al programa dels matins i després a la Vanguardia) han volgut debatre amb algun d'ells sobre el tema. I com una gràfica bursàtil dels últims mesos, la meva aprovació als arguments de la Rahola ha anat amunt i avall, com un Dragon Kahn de l'opinió:

Primer, la seva defensa de la llibertat d'expressió m'ha semblat molt encertada, coherent i fins i tot convincent. Ara bé, quan era el torn del nen dolent de la CAJEI, la falta de respecte de la Pilar m'ha semblat flagrant: talment com el dia del prou prou prou s'ha limitat a no deixar parlar a ningú més que a ella mateixa, obviant que (encertadament o no) hi havia d'altres convidats que volien donar la seva opinió. Durant alguns moments de la tertulia-monòleg, he tingut la impressió que tant l'hi feia el perquè aquells joves van decidir increpar a una política del PP i que Pilar Rahola sols volia culapavilitzar i criminalitzar aquella actuació, agredint així la llibertat d'expressió dels joves (que minuts abans havia defensat).

I segurament això la fa una gran periodista: per bo o per dolent, no deixa indiferent a ningú. La seva sola presència a un debat (sigui sobre immigració, sobre nacionalismes, sobre feminisme o sobre els pipicans) és garantia d'èxit de la voluntat de debatre, de provocar i de fer pensar als espectadors. D'aquí que sovint em costi marcar la línia divisòria entre la periodísta i l'artista de circ (mediàtic)...

Tot i així, l'hi desitjo a la Pilar molta merda, en el senit que l'hi otorguen els artistes a l'expressió.

...o no, depenent del dia!

En segon lloc, en Lòpez Tena perquè crec que simbolitza la Catalunya que vull: la que passa del possibilisme, obre els ulls, s'adona que l'Espanya plural no existeix ni existirà i decideix tirar pel dret.

Us animo a tots a votar, o encara veurem que el català de l'any és Tamudo o Emma Vilarasau...

Avui, no tenia cafè i per tant, no m'he pogut preparar una cafetera després de dinar. La meva reacció ha estat anar al bar i així aprofitar per llegir una mica el diari.

Bar de barri, amb gent dinant i poques ganes de servir. Tot i així, m'ho agafo amb calma conscient que m'espera una tarda d'estudi (maleïts exàmens!) i per tant, intento disfrutar del petit oasi temporal del migdia. Cafè acceptable, diari que trio: El P(so)eriòdico. No és extrany d'altra banda, veient que les alternatives eren El Mundo o diaris gratuïts.

Començo a llegir i just quan ja començava a plantejar-me la reclusió a una biblioteca pròxima, llegeixo la notícia que Tele5 es desfarà d'Aquí hay tomate.

De cop, noto un pessigolleig: és una bona notícia? és una desgràcia perquè en vindrà un de pitjor? Llegeixo una mica més i m'espanto exponencialment. L'han tret per baixa audiència (segons ells, s'ha esgotat la fòrmula)

La "fòrmula" que volen dir és l'assetjament. Desconec si per culpa de la sobresaturació dels jutjats, que sense la querella setmanal al Tomate respiraran una mica més tranquils, resulta que això de dir rumors com notícies o directament mentides com a veritats ja no ven. I aquí m'espanto una mica més: ja no ven o ja ens hem immunitzat? ja no trobem morbosa la persecució de la cunyada-de-l'amic-del-veí-de-sota-d'un-torero demanant-li tota mena de bajanades?

Antropològicament, el Tomate passarà a la història: és l'equivalent modern als circs romans, amb la diferència que aquí no hi ha circ sinó televisió i no hi ha lleons sinó un parell d'energumens sense escrúpols que passen la tarda destrossant la vida a la gent (amb permís o sense) i condemnant a munts de marujes i marujos a jaure tota una tarda davant d'aquesta caixa (cada dia més tonta)

Des d'aquí doncs, acompanyo en el sentiment (d'alegria) a tots els ciutadans que encara no sabem ni ens importa el nom del nou pressumte amant secret de l'Obregón (emminent biòloga per cert)

I d'aquí a uns segles, quan algún arqueòleg vegi com passavem les tardes, segurament es posarà les mans al cap i s'avergonyirà del passat de la seva espècie

Tot contemplant els estels, he pogut observar que era la meva mirada qui em parlava d’un d’ells; més valent, més fort i amb més protagonisme que la resta d’estels, captivador de la meva atenció. Quan l’he desenfocat, he gaudit de la resta d’estels, uns més menuts, d’altres amb forma de pèsol, alguns de tristos, d’altres desangelats; però per sobre de tot, tots volien dir-me alguna cosa, volien dir alguna cosa a aquell qui només tenia ulls per al més cridaner, per aquell que volia captar l’atenció.

P.D.: Inconscientment declinem la nostra atenció cap a qui més la reclama, sense tenir en compte que al seu darrere n'hi ha molts/es que la necessiten encara més.

Analitzes l’entorn i amb el pas del temps veus que alguna cosa canvia, molts dies petits canvis no s’apreciaven fins un dia, que veus que alguna cosa “gran” ha canviat, i és en aquest moment que només vas veient coses més menudes que no tenien importància i englobes tot el paisatge que tens al davant i t’adones que tot ha canviat, aquell arbre caigut, la casa abandonada que ja no hi és, el marge erosionat, una vivenda nova… però fins que no han arribat el grans canvis, t’adones que ja s’han escapat el petits.

És per això que avui, s’enceta un any nou, amb noves promeses i projectes per tirar endavant, però fins que no ho analitzis tot, et trobarás de cop al primer dia de l’any següent amb els mateixos propòsits.Viu la vida però no deixis d’analitzar els petits detalls, els petits canvis, les petites variacions, que possiblement, hauràs d’afrontar la gran patacada, no només a la vida, sinó que és extensible en tot!

P.D.: No deixis que les petites variacions, mancances, defectes o canvis esdevinguin un gran problema, després no hi haurà volta de full.

Aquests dies, veient la televisió, he notat que una sèrie de notícies es repeteixen anualment per aquestes dates. Aquí n'he apuntat algunes:

Un bany de pares noels a algun país nòrdic: no sabem ben bé perquè, però cada any hi ha una munió de gent disfressada que decideix banyar-se en aigues congelades vestida de pare noel. I tot i que ens diuen moltes vegades que l'aigua freda va bé per la circulació, al meu entendre potser hi ha qui fa del consell un abús.

Cada any encenem els llums de Nadal abans: i no és tòpic sinó que és cert. Quanta gent ha deixat anar la frase acabarem celebrant el Nadal a l'estiu aquestes festes? De fet, ja fa mesos que els llums eren a lloc i potser per pèrdua de memòria no recordem que així ha estat cada any.

Hi ha gent que no passarà un bon Nadal: i ens extranya? són els mateixos que passen un mal sant Jaume, una mala setmana santa i un mal estiu. Només existeixen durant quinze dies a l'any?

Els jugadors de l'equip de futbol X visiten nens malalts: no voldria pas buidar de bona fe l'acció, però jo si fós futbolista famós i creiés convenient visitar nens per desitjar-els-hi un bon Nadal, segurament ho faria sense càmeres.

Els preus s'apugen els dies abans de certes festes: correcte! aleshores, quants anys hauran de passar fins que la majoria compri el marisc, el pollastre (o aquest any, el conill) tenint en compte l'escalada de preus nadalenca?

Joguines perilloses: any rera any, ens engeguen una tirallonga de productes potencialment perillosos pels nostres infants.
Els reis viatgen a les colònies a esquiar: quin Nadal seria Nadal sense el nostre estimat cap de l'Estat visitant els seus súbdits? De fet, a Vielha les primeres neus solen anar acompanyades de volves de Borbons

El Milan vol fitxar a Ronaldinho: quin millor regal ens podria cagar el tió?

La Marató aconsegueix un nou rècord de recaptació: noticia que si més no, ens ha de fer estar una mica més orgullosos d'aquest trosset de món dit Catalunya

A l'hemisferi sud és estiu: sorpresa! cada any redescobrim que els veïns de sota viuen el Nadal sota palmeres

Tot i així

BON NADAL!

avanti!

Creiem que com que separem de la brossa el paper i el vidre i no sé quantes coses més ja podem dormir tranquils. I tots i cadascún de nosaltres ho té molt clar: si el que contaminen són els cotxes... doncs fora cotxes! Però reduir el problema no comporta necessariament que aquest es vegi solucionat. El problema no són únicament els cotxes, són també les fàbriques, els transports de mercaderies, l'electricitat...

El problema és doncs, més profund del que pugui semblar a priori. Tot i que amb els petits gestos aconseguiriem molt, cal tenir en compte que qui ha fer un autèntic cop de timó són els de sempre: els poderosos. I aquí rau la dificultat de solucionar el tema de l'escalfament global.