La recepta no pot ser més fàcil - o més difícil si volem bollir nosaltres el polp i fer també l'allioli! En tot cas, ja us dic que jo quan el faig a casa compro el polp cuit congelat de Pescanova, que trobo de força qualitat. Tot just l'escalfo posant-lo en aigua bollint uns segons i després el deixo reposar un mica. Llavors hi poso allioli, però just com a la foto: per donar-li el toc de l'all i l'oli d'oliva. Us ho dic perquè hi ha bars del meu poble on la proporció pot arribar a ser inversa i et serveixen allioli amb una mica de polp. La cosa va per gustos, però es tracta de menjar polp, amiguetes!

La recepta més habitual és amb el polp bollit. Però el millor que jo he menjat a la vida és amb el bitxo fet a la brasa. Devia tenir uns deu o dotze anys, però tinc el record ben present: en un dinar familiar a l'Ermita que hi ha als afores del poble, un tiet mariner va portar polp que va fer a les brases. Rédeu, encara salivo només de recordar-ho!

És una tapa ben fàcil de fer i, pel que tinc vist, força original al Principat. L'acompanyeu d'unes bones patetes fregides, una musclos i unes olivetes i teniu un vermutillo de categoria...

Massitet

P.S.: El títol del post vol ser un joc entre la nostra manera de dir el plat i el rock 'n' roll. A fi de comptes, l'alioli li dóna un punt gamberro i desenfadat...

• 1 filet o un tall de ventresca de salmó per persona
• 1/2 dotzena de cebetes del platillo per persona
• Oli d'oliva verge extra,
• Sal i sajolida

Primer de res posarem les cebetes a confitar: les pelem i les posem en una paella amb un bon rajoli d'oli i les salem. Les hem de deixar tapades i al foc més baix possible, sense que arriben a fregir-se. Les anem punxant amb el tenedor i quan comecem a veure que ja estan, hi posem la sajolida.  Les deixem que s'acaben de fer i les mantenim en calent.

Quan ja tinguem les cebetes, ens posem a fer el salmó. Tot just el ferem marcat en una paella antiadherent. No cal posar-li oli, perquè ja és prou greixós i de seguida en soltarà i es farà com un pel fregit. Primer el posem de la part de la pell. A mi, que el peix cada cop m'agrada menys fet, li farem un tomba-i-tomba amb la paella ja fumejant. I ja està...

El secret, per dir-ho d'alguna manera, està en la sajolida (ajedrea, en castellà). Es pot trobar fresca als mercats amb certa facilitat. Jo, de tota manera, la solc utilitzar seca i la compro a Casa Gispert, en concret la que fan els de l'Herboristeria Nogué. La sajolida és una herba aromàtica que es fa servir sobretot per a escabetxos i també per adobar olives. Ës fresca, mentolada i un punt picant, i dóna un punt especiat que trobo que queda molt bé amb els seus usos més habituals (verdures i sopes) i jo trobo que també en peixos (l'he combinat amb força èxit amb tonyina). En tot cas, si ho proveu, ja em direu el què.

Massitet

Famós i amb història
Si Vinaròs és conegut en el món de la gastronomia és gràcies, sense cap dubte, pels seus llangostins. No, no és una qüestió subjectiva de vinarossenc militant: podeu veure que en diu una periodista com la Tana Collados. No negaré que en els darrers any ha hagut una tasca de promoció per part de l'ajuntament que l'ha fet més famós. Però la fama del llangostí és anterior al concurs de cuina que organitza l'ajuntament o a la promoció que en fa a diferents fires turistiques. De fet, se l'ha volgut convertir en el reclam turístic del municipi, com si el seu preu (després en parlarem) el posés a l'abast del turista-tipus de la zona...

Pel cap baix a inicis del segle XVIII ja era conegut, com ho testifica la fartera que va matar Lluís Josep de Borbó, Duc de Vendôme, un general francés que va participar en la guerra de successió espanyola i que va acudir a Vinaròs a descansar després d'haver prés Villaviciosa. Després de menjar-ne ves a saber quants, va morir d'una fartada (llegiu fartà) de llangostins de Vinaròs. Ja veieu; el meu poble va fer una gran contribució a favor de la causa austracista carregant-se un general considerat un dels millors militars francesos ;-). Al poble hi ha un hotel i un carrer que commemoren la gesta, encara que no va servir de res...

I perquè en diem republicà?
La manera de reconèixer-los és molt senzilla: quan són frescos, porten la bandera republicana a la cua. És ben cert i ho podeu veure en al foto d'aquí al costat: a la cua porten el color groc, vermell i morat (aquest darrer, molt evident) de la república espanyola. D'aquí que una manera popular de denominar-los sigui, precisament, republicans. Per cert, ja veieu que el llangostí vinarossenc té bastanta mala traça i sol aliar-se amb tots els bàndols perdedors: primer els austracistes i després els republicans. Encara com no el van prohibir!

La importància de l'Ebre i del tresmall
La qualitat del llangostí de Vinaròs no és ni molt menys una cosa esòterica o basada en mites populars. En absolut. Hi ha dos elements que l'ajuden a entendre. El primer factor, imprescinble, és el Riu Ebre. Lo riu no solament serveix per intentar calmar la set de barcelonautes assedegats i murcians especuladors. Feta la broma, els llangostins de Vinaròs tenen unes caractarístiques organolèptiques (o sigui, un aroma, un gust i un tacte en boca) particulars que el diferencien dels altres llangostins de la Mediterrània. I es veu que la presència del riu, que fa que la salinitat de l'aigua del mar de la zona sigue més baixa, n'és la principial explicació. Així mateix, el fons marí que va del Delta de l'Ebre a Peníscola té més sorra, que és on es cria. La combinació d'aquests factors fa que el llangostí de Vinaròs sigue més dur de carn, més carnós. A més, també li dóna la suavitat de sabor que el caracteritza.

A l'hora reconèixer els mèrits del llangostí, però, cal parlar de les habilitats dels mariners del meu poble i de l'art de pesca que fan servir. Com li explica a la Tana Collados un dels (cada vegada més escasos) mariners del meu poble, a Vinaròs és fa servir el tresmall, un art molt respectuós amb els peixos i mariscs perquè no els fa malbé i en conserva les virtuts. D'aquí surten els millors exemplar. El millor moment per menjar-los és al ple de l'estiu i es pesquen sobretot quan hi ha lluna plena, ja que es mouen del fons marí i cauen fàcilment a les xarxes. Per tant, ja podeu anar mirant en calendari llunar dels mesos d'estiu i reservar a l'endemà de lluna plena a qualsevol dels restaurants del poble on en podreu menjar.

Mil i una manera de menjar-lo
Com qualsevol producte de qualitat, el llangostí vinarossenc es pot menjar de mil maneres. Algunes de molt creatives i creatives, com aquesta de Martín Berasateguí (un enamorat del republicà, diu) o aquesta altra, que va guanyar l'edició 2007 del Concurs nacional de cuina aplicada al llangostí de Vinaròs. Però les formes més tradicionals de menjar-lo ha estat simplement bullit (el brou que en queda és descomunal per fer un arrossejat de Champions!), torrat amb sal o fregit - amb alls i sense. També s'ha fet amb ceba o amb alguna picaeta d'alls, julivert i fruits secs. I com ja sabeu els lectors més assidurs, és tradició posar-los a la paella quan la vols fer en versió de luxe, més glamurosa... ;-) Són imprescindibles si vols fer un arròs mariner (sec, melòs o caldós) de festa.

A mi, personalment, com més m'agraden són bollits: es possa una cassola al foc en abundant aigua salada. Quan l'aigua està bollint, es posen els llangotins. Un cop a dins, quan l'aigua torna a bollir es treuen i es posen en aigua freda per a que talli la cocció. Són com els que veieu cuits a la foto. Són brutals! Ara bé, una mica torrats i amb molta sal són també excel·lents.

 Si amb els arrossos que podeu menjar al mes de novembre trobeu que no teniu prou raó per baixar a Vinaròs, jo us dic amb la mà al cor que si els combineu amb uns bons llangostins, no podreu evitar tornar a visitar-lo ni que sigue una vegada a l'any. De veritat.

Massitet

P.S.: Encara que la forma més acceptada de dir-ho és llagostí, al meu poble sempre n'hem dit llangostí, una variant formal acceptada per l'IEC. Per tant, es pot dir llangostí de Vinaròs i també llagostí de Vinaròs. El nom del poble, però, sempre... ;-)

• 2 rodanxes de rap gordetes (gruixidetes, dirieu els orientals...)
• 1 ceba ben grossa ( o dues de tendres quan sigue el temps)
• Un parell de pastanagues
• Oli d'oliva verge extra, sal i pebre

Com que m'agrada que el rap que no quede massa cuit (per aixó el demano grosset...), posarem primer les verdures a una safata d'anar al forn tallada fineta, per a que quede melosa, suau. La safata, que estarà untada amb oli, la posarem tapada al forn a temperatura mitjana. Al cap d'uns vint minutets, quan les verdures ja estaran tovetes, posarem el rap salpebrat amb un xorret d'oli a sobre. Ho tornarem al forn destapat, vigilant que el rap no es faça massa. Per donar una pista, amb uns quinze minuts el peix ja estarà, però més bé cruet...

I sí, és veritat, no he pogut evitar fer un joc de paraules com si ma germana fos rapera. L'humor fàcil, que em té dominat...

Bon profit, xiquets!

Massitet

I què és el cóc de tonyina?
Si no sou del nord de Castelló o de les Terres de l'Ebre vessant Principat, el més probable és que l'expressió coc de tonyina no us digui absolutament res. En aquesta mateixa línia, estic segur que cóc de tomata, una altra manera de denominar aquest producte, tampoc us dirà cap cosa. Però segur que  si us dic que vindria a ser una mena de coca de recapte feta de tomàquet fregit, pinyons i tonyina segur que ja us situeu. Alguns guiris, quan en volen comprar als forns, demanen pizza, perquè s'ha de reconèixer que la semblança és considerable. Però aquí no hi ha formatge ni tampoc espècies, solament els tres ingredients que us he dit a sobre d'una pasta feta amb aigua, farina, sal, oli i llevat de forner.

L'origen d'aquesta menja és al més popular possible: és filla de les dones que, fins ben entrats els anys seixanta, anaven als forns dels pobles del Maestrat i també les terres de l'Ebre a coure el pa que feien amb la farina de la seva collita. M'explica la meva mare, que encara ha conegut aquesta pràctica, que moltes dones feien el cóc de tonyina amb els retalls de pasta que els quedaven després de fer el pa. Llavors, cap a l'estiu i en plena època de tomàquets, aprofitaven els de collita pròpia per fer un cóc al qual afegien una tires de pebrot escalivat, pinyons i tonyina conservada en sal, com si fos bacallà. Un producte llavors molt habitual a les llars i botigues però ara pràcticament desparegut. Per cert, que una de les variants era posar bacallà salat en comptes de tonyina...

La recepta actual: tonyina amb oli
Tot i que les dones ja no venen a pastar, el cóc de tonyina continua sent un producte propi dels forns de la zona central dels Països Catalans. Estic segur que no hi ha cap forn des de l'Ebre fins a ben a propo de Castelló que no tingui un cóc d'aquests a disposició de la seva clientela. La recepta, però, ha canviat en un dels elements principals: la tonyina ja no és salada, despareguda de les botigues de Vinarós, si no conservada amb oli com la que trobem a totes les botigues de queviures.

I aquí, justament aquí, és on comença la recerca que hem dut a terme ma mare, ma germana, mun cunyat, kisumenja i un servidor. Com devia ser el sabor amb tonyina salada, que solament havia conegut la meva mare? Seria possible trobar tonyina salada amb certa facilitat? I quanta estona s'havia de desalar? Aixó calia saber-ho i sense trigar massa. Ma germana va començar a buscar per Vinaròs i llavors se'ns va fer visible una realitat que no teníem prevista: encara hi ha mariners i mestresses de casa que conserven la tradició de salar tonyina. Per tant, ja tenim una via pe aconseguir producte i també.. la recepta per salar-la!!! Jo mateix vaig trobar, en una de les incursions a la Boqueria, que la parada de Pujamar tenia tonyina salada provinent de Tarragona. Ja estava, ja ho teníem tot! Ara només calia confluir tots al Forn de pa Massita per fer-lo i provar-lo. El resultat, després de la intervenció acurada i precisa de mun cunyat donant forma al coc, el podeu veure a les fotos...

I què ens ha semblat? Encara que pugui sonar com snob o fins i tot fora de lloc, la diferència amb el cóc fet amb tonyina amb oli és molt notable. D'entrada, el resultat és menys greixós. De sortida, el toc de la tonyina salada és molt més subtil que no pas la conservada amb oli. Misteris de la vida, tots estàvem preparats (ma mare inclosa) a un sabor molt més fort i penetrant. Doncs no; finor, subtilitat i menja complusiva. Joder, que bó que està el punyetero!

És cert que no és una recepta dificil: un cop trobada la tonyina salada, la cosa va rodada. Però també és veritat que es tracta d'una recepta i d'un sabor (incomprensiblement?) perduts, que ja no es troba si no és buscant molt a l'interior d'algunes cases particulars. És per aixó que he escrit aquest post tan content, un punt orgullós i fins i tot emocionat....

Massitet

Quan aquest diumenge la meva mare em va proposar sopar peix vaig arronsar el nas, però després de dir-me com el faria vaig pensar "calla, que igual aquest també entrarà en la categoria no-peix". Mentre m'explicava com es fa anava pensant que segur que acabava sent un post meu, fàcil, bo i que no em demani estar molt temps a la cuina, que si no m'agafen picors... :) .

Agafem el llenguado, li traiem la pell, el passem per farina i el fregim. Allà mateix, un cop està dauradet, hi afegim el suc d'una llimona i una cullerada gran de mantega. Ho deixem fent "chup-chup", com diu la meu mare, fins que s'ha desfet la mantega i la salsa s'ha espessit un xic. I ja està! Aquí teniu la foto amb el resultat. (Jejjeje, perdoneu que no hi hagin els caps. "-Ooohhh, si llego a saber que le ibas a hacer una foto no le hubiese quitado las cabezas, que queda más bonito". És tan maca!).

Tot i que la recepta típica de la salsa meunière és només amb llimona i mantega, buscant per internet com s'escrivia la salsa en concret, he vist que hi ha més d'una recepta que porta julivert i salsa Worcerstershire o Perrins. Igual quan ho faci a casa provo a veure què tal, però la veritat és que no hi vaig trobar res a faltar com la vaig menjar el diumenge.

Quin greu em sap fer la meva aportació al blog, després de tant temps sense dir res i just en la setmana de l'aniversari d'Olleta, amb una recepta típica francesa... Res especial contra els gabatxos, només la petita mania que tenim per allà a la part alta de l'Empordà.

Kisumenja

Galet farcit de cranc reial i tonyina
Avui, com a primera aparició receptaire de la meva germana, us vull presentar un mosset (tapa, pintxo, com vulgueu dir-li) molt fàcil de fer, molt efectista a la vista i molt sabrós. O sigui, una mica resumible com bueno i bonito, encara que en la seva versió com il faut no és precisament barato. En tot cas, si us plau, continueu llegint, perquè hi ha una "versió de batalla" que redueix substancialment el cost si no us voleu gastar tants diners. Aquí va els ingredients i la tècnica, que no és gens complicada. Sobre les quantitats la cosa va a gustos, però amb les que us passo surten una vintena de galets farcits.

• 1 paquet de galets
• 1 llauna de carn de cranc reial (conegut com a Chatka)
• 1 pot de tonyina amb oli d'oliva de qualitat (nosaltres l'emprem d'Ortiz)
• 250 grams de maionesa casolana o de qualitat (ja que hi som, no?)

La recepta més simple no pot ser. Primer, posem a bollir els galets a foc lent per a que no es desfacin gaire. Mentre, en un bol barregem la carn de cranc, la maionesa i la tonyina i ho trinxem tot tan fi com ens vingui de gust. En principi, no cal túrmix, però pot ser una opció. Deixem refredar els galets i llavors passem a farcir-los . Amb una cullerera de postres o de café en tindrem prou, però si sou més professionals ho podeu passar a una màniga pastissera i anar fent. El resultat el podeu veure aquí al costat. Aquests són, precisament, els darrers que ens hem menjat, tot celebrant els aniversaris de ma mare i mun cunyat el desembre passat. La mida és ideal per a un mos (si no em optat per la mida galet de Nadal, òbviament!) i es poden punxar sense gaire problemes amb el tenedor. O sigui, a sobre són nets, a taula.

La versió de batalla: Surimi en comptes de Chatka
La versió de batalla que us proposava més amunt consisteix, bàsicament, en substituir el Chatka per surimi, o sigui, els famosos palets de mar que s'ham fet famosos sobretot a partir de les campanyes de publicitat de la marca Krisha. Home, no fotem! El resultat no és ni molt menys el mateix, però donen el pego i queden molt bé en un sopar informal. A més, et permeten sortir dels típics pintxos amb base de pa , pasta fullada o tartaletes de mides i materials varis...

Massitet

Un entrant del Mas Bascus (aka Mas Saloni)
Feia dia que havia comprat un Muntanyola, un dels meus formatges madurat de cabra preferit i, per extensió, un dels catalans que més m'estimo. També feia dies que havia comprat codonyat a la botiga del meu estimat Luciano (prometo, per segon cop, un post sobre la botiga: s'ho mereix). Així que la vena creativa i el record del sempre enyorat (no hi vagi tant com voldria) Mas Bacus m'ha portat a fer un pintxo que vaig descobrir en aquesta botiga - casa de menjar ben particular: montadito de formatge de cabra amb codonyat. Simple, efectiu, sabrós... te'l menges sense adonar-te'n! (per més informació sobre el Mas Bacus, vegeu el nostre apartat Tapes, pintxos i platillos).

Cassola de rap al forn estil Hoffman
La darrera vegada que vam anar a sopar a l'Escola Restaurant Hoffman (només em anat dos cops: no imagineu coses que no són i, a més, no poden ser!), la meva demana es va demanar una cassoleta de rap que em va robar el cor. Des de llavors, i ja fa gairebé mig any, tenia ganes de recrear-la a casa. Casualitats de la vida, dimecres li vaig comprar a Maria Lluïsa Sanz Gaña (per mi, la millor peixateria de la Boqueria, al parada 783) una cua de rap que va convertir, amb precisió quirúrgica, en dos filets dignes de ser rostits. No he dubtat ni dos segons: a la foto teniu el resultat i ara us detallo els ingredients i el procés.

Ingredients per a dues persones:

2 filets de rap ben macos, que s'han de rostir

2 cebes petites

2 dents d'all

1/4 de kilo de fesolets (orientals: mongeta) del ganxet cuits

1 nyora no gaire grossa

1 vaset de vi fino de Montilla - Moriles

un polsim de sajolida, pebre negre, sal i oli d'oliva verge extra

El procés d'elaboració no pot ser més simple, us ho prometo. Agafeu dues cassoletes de fang individuals i posseu a cadascuna una ceba tallada en juliana fina, un dent d'all esclafat amb el ganivet, un polsim de sajolida, la meitat del vi, un bon rajolí d'oli i un glop d'aigua. Ho poseu tot junt al forn no gaire fort (jo el tenia a uns 120 graus) i ho deixeu fins que el líquid s'hagi reduit a la meitat.

Mentre es va fent, haureu posat la nyora a remulla i un cop humida li treieu la polpa amb la punta del ganivet. En un bol, la barrejeu amb les mongetes cuites. Llavors, treieu les cassoletes del forn (recordeu, amb el líquid reduït aproximadament fins la meitat) i poseu el llegum i la nyora sobre la ceba; i sobre de les mongetes el tall de rap, que quedi al capdamunt. El salpebreu i li tireu un rajoli d'oli generòs a sobre del peix. H deixeu uns quinze minuts més i tindreu un rap al dente i un acompanyament que haurà agafat el gust del suc que solta el rap en coure. És un peix al forn excel·lent, de veritat.

De postres, rostit de maduixes
Per fer els postres, ja feia temps que em rondava una idea pel cap i aquesta setmana vaig veure un post a Bcn mon amour que em va acabar d'animar a provar-ho: la combinació no era tan boja; només calia veure com quedava el tema del rostit... He agafat unes fresetes ben boniquetes i les he tallades a trocets. Llavors, les he saltades a la paella amb una mica de mantega i els he molt una mica de pebre per sobre. De seguida, hi he tirat un cullarada generosa de sucre moré i una altra de vinagre Fòrum de Cabernet Sauvignon. Ho he deixat tot fins que s'han reduit els sucs i ha quedat un caramel. Llavors ho he passat tot a un pot de vidre de iogurts i ho he cobert de formatge mascarpone barreat amb unes gotes de llet, per fer-los més líquid. Postre tebi - fred, textures diferents, contrast agredolç - acid... No per res, però és una combinació brutaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaal!!!!

Ens ho hem crospit tot amb l'ajut d'ampolla de Mareny (vegeu-ne els comentaris a Verema), un vi de Cellers Espelt de l'Alt Empordà que ens va regalar la nostra estimada amiga Ester i que ha acompanyat força bé, amb la seva senzillesa frutal i un pel dolcenca, el pintxo i el rap rostit.

Massitet

Resulta que això d'atrevir-me a fer croquetes no va anar gens malament i estic molt contenta de la meva gosadia de fer-les de rap. Per aquells que encara no em coneguin, jo menjo però no cuino. Mmmm, ara que ho escric trobo que això ja no és cert, que ja hi ha més d'un post signat per kisumenja, jejeje! A banda d'això, el repte era igualar les de la Pastisseria Mauri i..., home, 10 punts per mi.

Total, que vaig fregir amb dues cullerades de mantega, un cop desfeta, una ceba sencera tallada molt petita i dues dents d'all. Abans que la ceba s'enrossís massa hi vaig afegir mig quilo (gràcies Txell!!) de rap també tallat el més petit que vaig poder. També hi vaig posar sal i una miqueta de nou moscada.

Quan això ja estava llest i fred ho vaig barrejar amb la beixamel, vaig fer la forma que toca, vaig passar-les per pa ratllat i les vaig fregir.

De tot això en van sortir unes 35. Suposo que aquesta també és una dada interessant.

No vaig entendre la recepta que m'havia passat la meu mare (que diem a l'Empordà) i vaig fer-ho així però crec que ella fa el rap i tal i després hi tira la farina al mateix lloc per fer-hi la beixamel a sobre. Ja ho provaré.

Mmmm....ara feu-me les preguntes que volgueu perquè m'ha quedat un post tan mini tan mini que segur m'he deixat la meitat de la cosa.

kisumenja

Facilet, facilet i boníssim, boníssim
Aquesta recepta és d’aquelles que són tan fàcils de fer que sembla mentida que pugui sortir tan bona. Pocs ingredients i tècniques simples; i sense gaire complicacions. Això sí, procureu obtenir una bona matèria primera, que si no es nota! Aquí van els ingredients:
1 tall de llom de bacallà dessalat per persona (p/p)
2 o 3 carxofes per persona, segons la mida i el vostre gust
1 ceba mitjaneta p/p
1 pastanaga p/p
1 patata petita p/p
Un parell de grans d’all p/p
Sal
Pebrot vermell de la vera
Oli d’Oliva Verge Extra

La cosa és molt simple: pelem les carxofes fins deixar-ne el cor. Les posem a sofregir en una mica d’oli d’oliva. Un parell de minuts després hi afegim la ceba tallada en juliana fina, la pastanaga tallada a trocets petits i els alls. Hi posem un polsim de sal (no en poseu gaire: alerta amb la que li queda a l’abadejo!). Ho deixem tot tapat que es vagi coent a foc lent en el seu propi suc.

Quan la ceba ja transparenta hi posem el pebrot i ho removem tot una mica. Tot seguit afegim una mica d’aigua i quan torni a arrancar el bull posem la patata, tallada molt fina. Penseu que no cal posar molta aigua, ja que el peix no ha de quedar cobert; no s'ha de coure gaire. Al cap d’uns deu minuts, hi afegim el bacallà, el tapem i ho deixem una estona, en funció de com us agradi de cuit i de com sigui de grossa la peça de bacallà. I ja està! El resultat és el que podeu veure a la foto.

Tres o quatre variants
Hi ha dues variants que la meva mare fa de tant en tant d'aquest bacallà amb carxofes. La primera, afegir un grapat de pèsols quan posem la ceba. En aquest cas, abans d’afegir la patata ho deixarem bullir una mica més, per tal que els llegums es coguin bé. L'altra variant és sense patata, amb o sense pèsols. I una tercera consisteix en coure-ho tot en cru, una expressió que a casa meva vol dir tot bullit sense haver-ho sofregit. Llavors, hem d’anar incloent els ingredients en funció del temps que necessiten per coures i cal vigilar els diferents temps de cocció que necessita cadascun. Ja veieu: un quatre-en-un de bacallà amb carxofes (o abadejoncartxofes, que diríem a Vinaròs...)

Jo, que sóc un descregut, no puc dir si menjar aixó per Quaresma us garantirà cap bon resultat com a cristians. Ara, Ei, si la feu un divendres i de postres us mengeu uns bunyols, ja teniu el cel guanyat a la terra, segur! ;-)

Massitet

L'exposició es farà per per rigorós ordre d'arribada dels correus electrònics amb les receptes, que han deixat la següent estructura narrativa: primer les croquetes de tonyina de Maribel, seguides de les de pernil de Julián i després les més buscades pel públic: les de fetge gras, ceba i poma de Ximet jo no volia participar i vaig triomfar com l'Starlux. Després, i aquí no sé quines aniran primer, les de pollastre (rostit) d'un servidor i les de rap de Kisumenja. Comencem.

Croquetes de tonyina de Maribel (amb repòs inclòs)

En principi, sembla que els ingredients de la cosa no han d'oferir grans variacions, però com veurem al llarg de la sèrie les característiques dels olis, llets i farines per fer la beixamel (al final, la base de la croqueta) canvien substancialment i per no coincidir no ho fem ni en la mantega. Aquí va la recepta Maribel:

Es prepara la beixamel amb margarina President, llet semidesnadata Pascual, Maizena i un polsim de sal. La combinació i mètode són els següents: es posen dues cullerades grosses de margarina i dues d'iguals de Maizena en una cassola; i es va afegint la llet fins que la pasta quedi "raonablement consistent" [sic.] (ho he volgut marcar perquè Maribel es caracteritza per pensar que allò que ella considera "raonable" o "normal" és compartit per la resta de la humanitat... jejejeje).

Un cop es te la beixamel feta, però encara calenta i a la mateixa cassola, s'hi afeigeix la tonyina Rianxeira al gust (Maribel en va posar dues llaunes mitjanes) i es barreja ben barrejat. Llavors es deixa en repòs les hores que facin falta fins que la mescla es prou compacta per manipular-la i donar-li forma de croqueta. Llavors, es fan les boles i es passa per ou batut i pa ratllat Gallo. Es ara quan es fregeixen en oli de girasol abundant ben calent (Maribel és l'única concursant que l'empra: els altres quatre vam tirar d'oli d'oliva) . I fins aquí la recepta! En van sortir una quinzena "mida Maribel", que vol dir d'uns cinquanta grams per croqueta...

La veritat és que van quedar compactes però meloses i amb un sabor a tonyina molt matisat i suau, agradable, que convidava a repetir: no estaven olioses ni el gust de peix ofegava, un dels trets que pot (sol?) passar amb les croquetes de tonyina. Dit amb la jerga típica (tòpica?) d'una mena de crítica culinària: "Un clàssic ben executat amb respecte per la materia primera i on es nota el domini de la tècnica per part del xef". ;-)

Bon profit!

P.S.: La Mar té al seu bloc una versió ràpida (l'antitesi del repòs maribelià) de croquetes de tonyina força interessant i Ligasalsas ens regala una dissertació sobre la croqueta que em te el cor robat, com tot el seu bloc...

Va ser precisament arran de provar croquetes en diversos d'aquests llocs (especialment al Sureny) i dels comentaris que alguns amiguetes van fer sobre la passió que sentien per les croquetes (en algun cas, desconeguda per a qui escriu, i mira que hem menjat cops junts!) que vam dir de fer un sopar basat en aquesta menja. I d'aquí al concurs, un pas: que Maria digués que ella no pensava cuinar (as ever, d'altra banda....jejejeje) i que nosaltres li diguéssim que fes de jurat. Apa, ja estem embolicats!! ( i com ens agrada estar-ho...).

Els candidats
Després de mesos de preparacions i especulacions sobre qui participaria en el concurs i amb quina recepta ho faria (era un dels secrets més ben guardats entre els membres de la colla... tu diràs!), el misteri sobre les candidatures no es va resoldre fins el mateix 20 de novembre a quarts de deu, hora de la convocatòria del concurs. Resulta que Ximet (altrament conegut com el niño Stivella; així, amb s aspirada...) havia dit el dia abans que finalment no concursava però es va despenjar amb (com veureu tot seguit) una de les millors ofertes de la nit. Aquí va la llista de candidats i les seves aportacions:

Maribel: Croquetes de tonyina. Un clàssic del receptari croquetaire universal amb el qual ja ens havia deleïtat -toma barbarisme!- en un sopar unes setmanes abans.

Julián: croquetes de pernil serrà. Una altra recepta de tall clàssic; molt destacable si partim de la base que fa quatre dies -en el sentit literal de quatre dies...- Julián no cuinava.

Massitet: Croquetes de pollastre. A la cerca de la recepta clàssica, no fos que prenguéssim mal al primer concurs...

Kisumenja: croquetes de rap. El gran repte de la nit: dins del grup triomfen les croquetes de rap que fan a la pastisseria Mauri de Barcelona i, xul·la com és ella, es va marcar el farol - llavors ho vam entendre així...- de fer-les. Ella, que diu que no cuina...

Ximet: Croquetes de fetge gras, poma i ceba caramelitzada. Va trencar la línia (ultra?)clàssica de la nit amb una proposta molt contemporània, arriscada i (ell no ho sabia quan les va fer) tècnicament força complexa... I no volia participar! Que cabróóóóóóón!

El concurs es va celebrar a Can Maribel, que te una característica paradoxal: tot i ser la casa més petita de tots els participants, és l'única que està estructurada per encabir una dotzena de persones. Fet l'eufemisme, resulta que com és un estudi, els llits poden fer de sofà, les tauletes de nit de barra... En fi, que compleix la màxima minimalista del "menys és més". Pobra Maribel, quasi sempre rep ella!

El resultat
Sense cap mena de dubte, el resultat va ser el més inesperat: el jurat es va rajar i no va votar!!!! Al final, el jurat eren la Marta (que es va apuntar a darrera hora i ja no cuinava d'entrada) i la Maria (en principi ho eren ella i el Julián que no cuinava, però com que el xicot s'ha apuntat als fogons, va causar baixa). Al final, en un atac de correcció política, no van voler votar perquè deien que totes estaven molt bones i que seria injust sotmetre-les a votació. Total, que no es van atrevir!!! Si volieu sopar croquetes sense cuinar només ho havieu de dir, redéu! En fi, santa paciència...

(Un dels avantatges que te ser el gestors del bloc és que pots donar les versions que vulguis - per esbiaixades que siguin. Oi, jurat? jejejeje)

A la foto que hi ha aquí dalt podeu veure les creoquetes. Les de Ximo són les més negretes (va tenir un incident amb l'oli), les que rodejen el tomàquet xerry per dalt i la dreta són les de pernil de Julián; les de sota i una mica a la dreta del mateix tomàquet són les de pollastre de Massitet; les més situades a l'angle inferior esquerra de la foto són les de tonyina de Maribel; i les que es veuen a l'angle superior dret són les de rap de Kisumenja. Enveja, oi?

Massitet i Kisumenja

P.S.: Per si se us ha escapat, a la llista de participants hi ha enllaços als post amb les receptes de les croquetes...

La seva darrera vistita es va traduir en una recepta ben popular, com la seva cuina: caballa (orientals, verat) al forn. La cosa no pot ser més senzilla ni més gustosa.

Es compra la caballa i es demana que li treguin el cap i l'obrin pel mig. Llavors la poses en una safata d'anar al forn de la part de la pell i a sobre d'unes gotes d'oli. Trinxes un all (bé, els que vulguis, aixó va al gust, com sempre) per caballa i el poses a sobre; li escampes uns piyons també per sobre i ho regues amb un bon rajolí d'oli d'oliva i un polsim (o dos: de nou, això ca a criteri de cadascú) de pebrot vermell de la Vera. Ho deixes al forn cinc minuts tapat amb paper de plata i després ho descobreixes, per a que es rosteixi una mica per sobre. I ecoliquà, que dirià l'Adrià!
És un plat ben senzill i ben gustós que recomana tenir una bona llesca de pa a la vora per sucar l'oli i una copa amb un vi blanc amb cos o d'acidesa marcada per ajudar a netejar (una mica, no us penseu: la recepta és ultrapotent!) la boca...

Ale, a gaudir-ne si voleu!