Crec sincerament que Convergència i Unió (CiU) té un problema greu: no ha acabat d'assumir que ja no és al govern. M'explicaré. Massa sovint es deixa enganyar per l'estratègia dissenyada pel govern tripartit -especialment per la secció regional del PSOE- d’apel·lar als grans acords "nacionals" per esquivar el que, simplement, és incapacitat del propi José Montilla i dels seus socis.

Es pot estar d'acord o no amb el que CiU feia quan governava. Es pot estar d'acord o no amb la decisió de Jordi Pujol -i per extensió de CiU- d'apostar sempre per l'estabilitat econòmica i institucional d'Espanya. Es pot estar d'acord o no amb els pactes que CiU va establir al llarg dels seus 23 anys de govern -sobretot amb el PSOE-. El que no pot negar-se és que els governs de Jordi Pujol governaven, manaven, imposaven... i no només quan tenien majoria absoluta. Voldria recordar, en  aquest sentit, que només durant dos mandats -de 1984 a 1992- CiU va governar amb majoria absoluta.

Si durant els 15 anys que no va tenir majoria absoluta, hagués hagut de recórrer constantment a l'estratègia de "pactes nacionals", algú em podria dir quantes lleis, decrets o normes haguessin entrat en vigor? El que em sembla evident és que governar implica un exercici constant de negociació amb el conjunt de forces parlamentàries, i amb les institucions incloses en el marc institucional corresponent. La política catalana, per causa de la submissió política a un marc aliè -l'espanyol-, és més complexa que la de qualsevol estat independent del món. I alhora que complexa és més rica a l'hora d'establir complicitats, ja que aquestes no s'han de limitar a l'àmbit natural d'actuació política -la nació-, sinó que s'han de fer extensives al conjunt de l'Estat. És indubtable, doncs, que Jordi Pujol era un polític immens, capaç de dotar de significació nacional una institució -la Generalitat- que, a ulls de qualsevol politòleg "normal", no passaria de ser una institució regional, entesa en el sentit europeu del terme.

Aquest fet segurament és el que diferencia la figura de Jordi Pujol de la dels seus successors, Paqual Maragall i José Montilla, la mediocritat del quals -especialment del darrer- enalteix la seva figura per sobre, fins i tot, del que seria desitjable i normal. Possiblement la "capacitat política" és el que converteix el President Jordi Pujol en un animal polític de pes, i al President José Montilla en un simple i gris "gestor".

Per això mateix resulta incomprensible aquesta voluntat constant, de la renovada Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), de voler salvar els mobles al govern tripartit. N'hem vist exemples constants aquests darrers anys. Quan els socis que conformen ambdós tripartits discrepaven entre si, els socis majoritaris sempre tenien a mà la "responsabilitat" de CiU per ajudar-los a superar els mals tràngols. En resum, que CiU sempre acudeix cuita corrent a presentar-se davant de l'opinió pública com l'element clau que permet que el país continuí avançant, mentre que presenta al tripartit com un desori i una casa de barrets, mal avinguda. Però no s'adonen que l'únic que fan és fer-los la feina bruta als socialistes? I no només això, és clar, perquè de retruc reforcen el discurs dels satèl·lits dels socialistes -ERC i ICV- que si ells no fossin al govern, la "sociovergència" seria una realitat. Una mentida evident però que té una certa sortida mediàtica en una societat necessitada, pel que es veu, de conspiracions i paranoies. Una societat immadura incapaç d'exigir als seus polítics que passin comptes de les seves actuacions. A sobre les llumeneres de CiU deuen creure's que amb això aconsegueixen futurs rèdits electorals. Angelets!

Senyors de Convergència, el PSC, ERC i ICV sumen 72 escons d'un total de 135. En conseqüència el que han de fer és negociar, pactar... governar, en resum. En el cas del finançament, això de la unitat és una entelèquia dels socialistes per esquivar la seva responsabilitat. Jo entendria perfectament que CiU es comprometés, amb el poble de Catalunya, no pas amb el tripartit, a no negociar amb el govern de Madrid. Això seria el correcte. El que és absurd és entrar en el joc del 3-1. Senyor Mas, només voldria fer-li una pregunta: Que hi guanya el país, en primer lloc, i CiU, finalment, en aquesta taula de 4 partits?

Si el tripartit és incapaç de garantir el compliment de l'Estatut referendat pel poble de Catalunya i no pot aconseguir el finançament que s'hi contempla, que pleguin! Que es convoquin noves eleccions i que sigui el poble de Catalunya qui decideixi qui vol que la lideri. Si el Tribunal Constitucional tomba aspectes cabdals de l'Estatut, que el govern proposi les mesures que cregui adients per combatre la sentència. En qualsevol cas, que el govern governi. Mentre vostès estiguin pel mig, amb la seva voluntat de ser la "clau de volta", no passaran de ser actors de segona de la política nacional. Clau de volta, si senyor, però a l'oposició, pels segles dels segles, amén.

Estar a l'oposició no és tant greu com sembla. Vostès hi han estat des del 2003, i han sabut sobreviure-hi millor del que molts es pensaven... i desitjaven. Estar a l'oposició no vol dir, lògicament, haver de fer una oposició dura, radical, brutal... com la que va fera el senyor Aznar durant l'últim mandat del "terrorista" Felipe González. Però estar a l'oposició significa, malgrat tot, assumir que s'és oposició, i això és el que vostès es neguen a acceptar. És possible que els faci por aquella frase atribuïda al "mafiós" Andreotti, què diu que el que realment desgasta és estar a l'oposició. Vindria a ser una derivació d'aquella altra frase feta que sentencia que el qui està al poder es beneficia del fet de ser-hi. Aquestes dues frases poden ser encertades, sempre i quan la situació econòmica i la institucional funcionin raonablement bé. A Catalunya, i la ciutadania cada cop ho percep més, cap de les dues situacions funcionen ni hi ha previsions que comencin a funcionar bé, ans al contrari, tot indica que tendirà a pitjor. Així doncs, assumeixin definitivament que són oposició, i més ràpidament aconseguiran tornar a dirigir el país.

Les estratègies del PSOE són dolentes... el  problema és que les dels convergents són pitjors!

Tots els que hi vivien o hi havien viscut durant molts anys, havien rebut tota mena d'atacs i prohibicions, abusos i vexacions, per part d'una gent que, provinent de pobles del costat s'havien proclamat amos i senyors de la seva vila, després d'haver-se'n apoderat fent ús de la força. Aquells forasters havien estat molt cruels amb els nostres vilatans, i aquests havien intentat sobreviure a base de fer la viu viu, intentant fer veure que res no havia passat. Aquell esperit de supervivència els havia permès anar tirant com bonament podien, tot esperant que arribessin temps millors. Al cap de molt esperar, el que comandava aquells forasters que havien saquejat i profanat el poblet, va morir i, amb ell, l'esma de tots els qui l'havien seguit i acompanyat. Els nostres vilatans varen respirar alleugerits, imaginant un futur ple de colors, en contrast amb el panorama gris que havien hagut de patir.

I és en aquest context on trobem a la nostra protagonista: la Peta. La Peta era la néta d'uns avis que havien estat personatges memorables del poble. Havien exercit d'alcaldes, un després de l'altre, i ambdós havien mort exercint els seus càrrecs. En les cerimònies de comiat dels dos, tot el poble els havia volgut acompanyar, pel respecte i l'admiració que despertaven entre tots ells. Aquelles virtuts de què havien gaudit aquells alcaldes -l'admiració i el respecte-, el poble les havia transmès a tots els seus descendents inclosa, és clar, la Peta. 

El fumut, per a ella i per a tota la seva família, és que qui feia d'alcalde, i en resum, qui els permetia poder mantenir una caseta i fer un mos de tant en tant, era un nouvingut. El senyor Muntanyola, així es deia l'alcalde, era algú que no tenia cap lligam amb la gran família que ells havien representat, ni tant sols pertanyia a cap de les altres famílies històriques de la vila. Ningú sabia ben bé com s'ho havia fet per arribar a alcalde, però més d'un, i més de dos, asseguraven que tenia un passat fosc. Tot i que tothom en parlava en veu baixa, ningú gosava dir-ho públicament. Nosaltres si que us ho direm, perquè no tenim por de fer-ho: havia treballat, havia fet d'empresari i havia aconseguit fer-se un racó, ell tot sol.

Malgrat tot, perquè enganyar-nos, aquella família no havia estat tocada per la deessa fortuna, i en l’època en què transcorre la nostra història, amb prou feines si podien permetre's una caseta als afores del poble, ben lluny d'aquells masos i palauets on havien viscut èpoques glorioses els seus avis, sempre evocats. La Peta treballava fent feinetes a l'Ajuntament, mentre que la resta de la seva família malvivia com podia també en els serveis municipals (brigada, clavegueram...) o bé en alguna de les empreses que hi havia al poble.

Malgrat que la Peta acceptava amb humilitat la seva situació, i per extensió la de la seva família, en el fons de la seva ànima hi malvivia un cert ressentiment contra aquell nouvingut, ara esdevingut alcalde. D'amagat de tothom, i sense que ho sabés ningú més que ella i algun familiar pròxim, en el fons anhelava ser alcaldessa algun dia. Pensava, potser amb raó, que el càrrec els pertanyia, perquè abans ho havia estat dels seus avis... fins que aquell coi de forasters els n'havien foragitat. Tot el poble encara recordava el bé que ho havien fet els seus parents, i perquè ella hauria de ser menys que ells? Si més no creia que tenia el dret d'intentar demostrar-los que era ben capaç de fer-ho tant bé, o fins i tot més, que els seus venerables avis. Tot quedava, no obstant, en somnis que s'esvaïen tot just despertar.

La nostra Peta era jove, arrauxada i un xic llunàtica però, misteris de la vida, s'havia enamorat bojament de l'alcalde, tot i la diferència d'edat que es portaven. És sabut de tothom que aquestes coses passen. La Peta, no obstant, era conscient que l'alcalde no es fixaria mai en ella, perquè ella, pobrissona, no deixava de ser una pobre recepcionista de l'Ajuntament, lletgeta, rodanxona i amb un lleuger borrissol dessota el nas. Ei, això que no s'hi fixaria tampoc estava tant clar, eh, a menys que ella es fes notar. I tot imaginant com podia fer-s'ho, se li va ocórrer una gran idea. L'alcalde i tots els que li seguien els passos, només paraven esment dels altres regidors del consistori... bé, tampoc tant, eh!. Si l'alcalde només parava atenció als regidors, ella hauria d'aconseguir ser-ne un d'ells. I dit i fet.

- Fets i no paraules.- va dir-se.

Va començar a parlar amb amics, companys i veïns dels afores del poble. I no va parar fins que va engrescar-los a tots i tot seguit va posar mans a l'obra. La gent del raval tenien uns representants des de feia molts anys, però a qui ningú no feia massa cas. El primer que havien de fer, és clar, era parlar amb ells i demanar-los pas. Els pobres, homes grans com eren, no feien res més que parlar del gloriós passat que la família de la Peta representava, però no acabaven de fiar-se d'aquella joveneta, en qui no sabien veure-hi cap tret que havien caracteritzat als seus avis. Amb el temps, i una mica de mans i mànigues, els venerables ancians van acceptar retirar-se. Ara només havien d'esperar que l'Alcalde convoqués eleccions. Ella, i la resta que l'acompanyaven en aquella aventura, ja estaven a punt.

Quan el senyor Muntanyola va convocar eleccions, la Peta i els seus companys van aconseguir treure representació... molta més representació que la que havien aconseguit aquells venerables avis a qui havien fet fora. I la Peta, sent lletgeta, rodanxona i amb un incipient borrissol sota el nas, aconseguí, a ulls de tothom, semblar més bella del que realment era. Ja se sentia capaç d'aconseguir tot el que havia somiat.

- Ara si que en Muntanyola es fixarà en mi.- pensà.

I en Muntanyola, i amb ell tota la cort que el seguia, s'alegraren d'aquella irrupció a la casa consistorial. Els feia gràcia que la néta d'aquells prohoms de la vila hagués arribat tant amunt tota soleta. En realitat en Muntanyola creia que era gràcies a ell que la Peta s'havia pogut fer un lloc en aquell ajuntament... que no l'havia ocupada, a ella i a bona part de la seva família? Com que tant la candidatura d'en Muntanyola com la de la Peta eren les representatives de la continuïtat del poble, la majoria de vilatans es feren il•lusions que aquella parella durien el poble a superar totes les desgràcies amb que havien hagut de conviure fins aleshores. Així doncs feren reunions per parlar del futur, van quedar per esmorzar, per dinar, per sopar, parlaven elogiosament l'un de l'altre i l'altre d'un, i així sense parar. Dia si, dia també. En Muntanyola i la Peta feia la sensació que s'havien d'acabar comprometent perquè no semblava lògic pensar que, després de tant festeig, tot plegat acabés en no res.

El problema, minyons, és que en Muntanyola no era una presa fàcil de caçar. Sempre havia estat un senyor molt independent, havia flirtejat amb moltes donzelles, però sempre havia decidit continuar amb la senyora amb qui feia anys s'havia unit i amb qui tenia una munió de fills. Al poble tothom el coneixia pel "tasta olletes", i el nom li esqueia com anell al dit. Tot i que la Peta ja coneixia el tarannà d'en Muntanyola, ella no parava d'insistir-li, mentre aquest l'esquivava sempre amb les mateixes frases fetes:

- "Ja ho veurem d'aquí un temps", "potser més endavant", "això avui no toca"....- li deia.

Convençuda finalment que en Muntanyola no trairia la seva esposa ni la seva família política, va optar per la via que va creure més encertada, quan l'amor no acaba de reeixir: el matrimoni de conveniència. I va ser pensar-ho i tot seguit fer-li la proposta.

- Unim els nostres grups i fem de l'Ajuntament el transatlàntic que el poble reclama.- li proposà.

En Muntanyola no li va dir pas que si, però tampoc li digué que no. Veient que en Muntanyola no s'hi oposava frontalment, la Peta va creure's que li acceptava la proposta. I feliç i joiosa com estava, pensant que per fi ja l'havia aconseguit abastar l'objectiu tant llargament desitjat, començà a difondre la bona nova. A tots els racons de la vila se sentia a parlar ja del futur enllaç. La família de la "núvia" ja es fregava les mans pensant en l’època gloriosa que per fi retornava. Als tiets, cosins, nebots i parents llunyans se'ls feia la boca aigua. Tants anys de misèria podien acabar-se de cop. Retornava la grandesa a la família Peta.

Però nois, allò que malament comença, malament acaba. I com qui no vol la cosa, quan ja tot semblava dat i beneït pel casori, en Muntanyola va despenjar-se i va comunicar -davant l'astorament general- que havia conegut una xicota, familiar llunyana d'aquells forasters que havien arrasat el poble feia anys, que li prometia coses fabuloses per a la vila... i que, home, lletjota com era, i també amb un borrissol sota el nas com la Peta, com a mínim tenia més havers que ella. El pobre Muntanyola intentà explicar-se tant bé com va saber, però no se'n va sortir. Tenia un problema, i és que no podia explicar als seus convilatans que l'Ajuntament tenia problemes de diners... i a la Marijosé, que així s'anomenava la mossa, n'hi sobraven.

La vila quedà commoguda per la notícia. Se'n feien creus.

- Com és possible que en Muntanyola faci una cosa com aquesta?.- exclamaven indignats.

La Peta, menystinguda i menyspreada per l'home en qui havia cregut a ulls clucs, estava destrossada. I amb ella, tota la seva família. La desolació entre els membres del clan de la Peta era absoluta. De la sorpresa inicial van passar per diversos estadis, primer la ira, després la ràbia, finalment la impotència, per acabar anant a raure al ressentiment. Els familiars, amics, saludats, coneguts, i fins i tot algun membre dels Muntanyola van intentar animar la Peta.

- 'No li facis cas', 'oblida'l', 'ja trobaràs algú altre', 'ell no et mereix', 'ja tornarà a tu quan s'adoni de l'error'.- li deien, compungits com estaven.

A mesura que passaven els dies, l'idil•li entre en Muntanyola i aquella noia vinguda de molt enllà no acabava de reeixir, perquè la Marijosé volia que ell deixés de ser com era. L'omplia de diners a cabassos, i li xiuxiuejava paraules dolces a l'orella, en la intimitat. Però res de res, en Muntanyola no es deixava enredar, com abans ja havia fet amb la Peta.

Tot i que seguia com sempre, astut i espavilat, en Muntanyola s'anava fent gran, i començava a notar el pes d'haver estat tants anys al capdavant d'aquella vila. Va creure que ja era arribat el moment de cedir el pas a algú més jove que ell. I va ser proclamar-ho, i tot seguit va posar fil i agulla per fer el recanvi. A prop seu sempre hi havia hagut un jove, guapot i elegantó, a qui ell anomenaven el Masover. Semblava el seu successor natural, perquè representava tot el que en Muntanyola havia significat per al poble: empenta, fortalesa, conviccions, etc... Creia, erròniament, que tot el que ell havia fet pel poble, seria recordat i valorat per tots els vilatans. I en certa mesura l'encertava, però obviava el fet que la Mariajosé havia provocat molta angoixa i rebuig entre la gent del poble -per com els tractava-, i alhora menystenia el ressentiment que la família Peta li guardava pel menyspreu de què havien estat objecte. El pitjor, però, no eren només aquelles dues circumstàncies, atès que hi havia quelcom que podia ajuntar-les totes contra la seva persona: era el cap de l'oposició, un senyor anomenat Escarafalls, que no parava de fer bullir l'olla, recordant, dia si, dia també, els episodis de la Peta i la Mariajosé. En Muntanyola estava convençut, no obstant, que el fet d'haver dut la televisió en color, haver creat un servei de vigilància municipal, i haver construït ambulatoris i escoles a dojo, ja eren prou motiu per que el poble el seguís estimant.

Greu error el d'en Muntanyola. El senyor Escarafalls havia anat fent forat entre els vilatans. Era nét, com la Peta, d'una nissaga que també havia estat important en la mateixa època que els familiars d'aquesta. I el senyor Escarafalls estava envoltat de tota una sèrie de gent que, com la Peta, també treballaven per a l'Ajuntament. El senyor Escarafalls, i el seu 'amic', un tal Lito, eren els flagells d'en Muntanyola, i arrel de l'episodi de la Peta i la Mariajosé, cregueren que s'havia produït l'oportunitat que havien estat esperant durant molt de temps. Tant en Lito com el senyor Escarafall van començar a cortejar la desconsolada Peta.

- Veus com és en Muntanyola! Ja t'ho dèiem que no era de fiar. Com és possible que hi hagi gent tant malèvola?.- li repetien sense parar.

En Lito era jove, tant com la Peta, i com ella també era baixet, lletjot i calvet. En Lito, en canvi, no tenia a penes borrissol sota el nas. La barrera que el separava de la Peta és que en Lito no era nascut a la vila, sinó que hi havia arribat feia pocs anys, després que els bàrbars. I amb prou feines si sabia parlar la llengua de la Peta. Totes aquestes dificultats però no eren impediment per en Lito, que ambiciós i conscient com era que la Peta era la clau de volta per aconseguir els seus objectius, va començar a invitar-la a prendre el té, van anar a conferències plegats, xerraven pels descosits, i compartien tot el que podien. A base d'insistir i perseverar en Lito va aconseguir que la Peta ja no se sentís tant lletja, malgirbada i bleda com l'havia feta sentir en Muntanyola. La cuidava de meravella, mentre que el successor d'en Muntanyola, el Masover, no volia saber res d'ella. I va aconseguir fer forat en l'ànima turmentada de la Peta. A la Peta en Lito no li feia cap goig especial, però era tant insistent que al final va acceptar ser-ne molt més que amiga.

- Mira, noia, en Muntanyola ja no vol saber res de mi... el nano aquest del Masover és un xulo piscines, i jo no puc quedar-me per vestir sants, així que sortiré amb en Lito.- proclamà solemnement.

En Lito, quan va veure que ja tenia el peix al cove, va voler-li demostrar que, oh sorpresa, podia ser lleig, baixet i parlar malament, però que era capaç de fer coses fantàstiques. I la Peta ho va poder comprovar de primera mà. Va presentar-li a amics seus que treballaven per a la Televisió municipal, a d'altres que treballaven pel butlletí mensual, a uns amics d'una agrupació folklòrica on recordaven les costums del poble d'on provenia en Lito, i finalment... va conèixer els sindicalistes de l'Ajuntament. I tots ells deien pestes tant d'en Muntanyola com del Masover. Allò la va fer sentir reconfortada.

- Tots aquests bons amics entenen el meu patiment i coneixen prou bé qui me l'ha causat.- pensà.

A mesura que passaven els dies, i la relació es consolidava, tot el poble anava ple de comentaris sobre el guapa que era, com havia superat el 'trencament' amb en Muntanyola, el bé que s'entenien amb en Lito i amb la família Escarafalls... En resum, des de la televisió i la revista, tothom proclamava que la Peta i en Lito podien menjar-se el món, si volguessin. L'autoestima de la Peta estava pels núvols. Tornava a sentir-se la més guapa de la vila.

Ella i en Lito sortien de tant en tant amb uns amics del Lito: el Juanito i la Maymola, que eren parella, en Serapocacosa, la Queleta, i la Nandeta. Tots eren regidors a l'Ajuntament... com en Joanet Putxinel·li, que era amic íntim de la Peta. Ell també s'afegia a les festes a la mínima que podia. Entre tots ells hi havia una entesa fabulosa, que semblava que hi hagués estat sempre Tots coincidien en que el clan Muntanyola era una nosa pels seus projectes de futur. Era evident, i tots els mitjans de la vila ho proclamaven als quatre vents, a totes hores, que tots aquells amics podrien sumar més regidors a l'Ajuntament que no pas en Masover i tots els seus acòlits.

Malgrat tot ells encara no s'havien fet a la idea que allò era possible. Pensaven que eren massa joves, i que ja els arribaria el dia de fer el salt. Ja tenien un negoci ben muntat a l'Ajuntament, i res els havia de preocupar: tota la família treballava a la seu municipal, i els tiets, avis i oncles que s'havien quedat a les terres ermes de les que provenien ells, estaven molt ben situats. Perquè s'havien de preocupar de tenir més del que ja tenien? Però la Peta i el Joanet no hi estaven d'acord. Havien hagut de patir molt, i ja estaven tips d'esperar.

A base d'insistir i insistir, la Peta i en Joanet van convèncer al Lito que havien de fer fora l'alcalde Masover. En Lito els va donar finalment la conformitat, però a canvi volia que el nou alcalde fos el senyor Escarafalls. Doncs res, com sempre deia en Lito -fets i no paraules-, van preparar-se com anys enrere ho havia fet la Peta, i van esperar, de nou, que l'alcalde -en Masover en aquesta ocasió- convoqués eleccions. I el dia va arribar. I el somni llargament desitjat de la Peta finalment es va fer realitat: la Peta, en Lito i els amics comuns van sumar més regidors que en Masover i els amics de la Mariajosé.

Després de proclamar alcalde al senyor Escarafalls, en Lito ja estava en disposició d'oferir-li a la nostra estimada Peta allò que tant havia desitjat: ser dama consort de l'Alcalde. Van fer els preparatius, les invitacions al casori, la tria de les cançons i tota la parafernàlia que va caldre. I el dia va arribar. Des del balcó de la casa consistorial, la nostra estimada Peta va coronar-se reina de la vila, envoltada pel seu estimat Lito, pels amics Juanito i Manola, i pel primus interpares de la família del Lito, que per res del món volgué perdre's aquell esdeveniment que, com veurem a continuació, va tenir més transcendència del que la Peta i en Joanet havien previst.

Des que el senyor Escarafall s'havia convertit en alcalde, tot pintava de color de rosa. Els germans, cosins, nebots i cunyats de la Peta vivien a cos de rei. Començaven a viure bé, després de tants anys d'espera. Però, vailets, la felicitat no és mai complerta, i un oncle de la Peta, un senyor sorrut i antipàtic que vivia a la part més feréstega de la vila i que formava part del govern municipal, va gosar cantar-li les 40 a l'honorable Escarafalls, i tot començà a anar pel pedregar. Una part de la seva família no acceptava que aquells nouvinguts decidissin què havien de fer ells. I la pobre Peta es va trobar, de sobte, entre l'espasa i la paret. En Lito li deia unes coses, en Joanet unes altres, i l'oncle Carretó, que així es deia, unes altres.

La felicitat va desaparèixer, per sempre més, del rostre de la Peta. En Joanot va decidir que ja n'estava tip de les seves ínfules, l'oncle Carretó li va dir que la família estava dividida, perquè avergonyia la memòria dels venerables avis que havien encimellat la família, i en Lito li va acabar mostrant la creu que fins aleshores havia sàviament amagat. Si volia que continués la relació, havia de restar sorda, cega i muda. Si no ho feia així, en Lito l'abandonaria, se separaria d'ella per casar-se amb qui de veritat s'estimés, i la deixaria de nou sense feina ni vivenda. I no només a ella, sinó també als familiars que no acceptessin el que ell volia.

La pobre Peta, ofesa pel despit d'en Muntanyola, havia caigut en la tenebrosa xarxa que silenciosament havia teixit en Lito sobre tota la vila. Ni ella ni cap dels seus ja podrien tornar a intentar rescatar l'honor i la grandesa de la família. S'havien fos, en poc temps, el prestigi i el savoir-fair de la família. La tenebrosa nit tornava a amenaçar la nostra vila, venuda i vexada per qui proclamava, a cor què vols, el molt que se l'estimava.

Ara la nostra Peta no para de plorar la seva dissort, mentre les seves llàgrimes brollen 'amb sense aturador', com diria aquell amic d’ambdós, quan s'acomiadà per anar vers un destí llunyà.

[polldaddy poll="822127"]

He estado leyendo, estos días, un libro que, en otras culturas políticas que no fuesen la catalana –aquí podría sustituirse perfectamente por española-, hubiese tenido una acogida importante en los medios de comunicación y sería objeto de debate público. Me refiero al texto de Josep Maria Vallès, Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi, en el que pone en solfa la experiencia vivida cuando un académico es reclamado para participar en la política activa en unos momentos de cambio de ciclo, de apertura de posibilidades.

El libro refleja el carácter reflexivo del autor, huye del anecdotario fácil -cosa que yo no haré- e intenta crear un juego de categorías analíticas, nada farragosas, para intentar aprehender las nuevas formas de la acción política.

De hecho, lo que a mí me ha llamado más la atención es el conjunto de especulaciones sobre la naturaleza y el proceder de la institución parlamentaria. Entiendan que ello se debe a mi condición de ciudadano que cree en la extraordinaria relevancia de los mecanismos de representación. De la urgencia de su puesta al día y correcto funcionamiento.

Antes de entrar en materia, permítanme que les cuente una historia, o que les ponga en antecedentes. En 1999 Vallès, no sin las vacilaciones propias de quien se lanza a la mar por primera vez, se embarcó en una aventura que le llevaría al Parlament de Catalunya y, más tarde, a la Consejería de Justicia del Govern de la Generalitat de la mano del primer tripartito. La sirena cuyo canto le sedujo fue, ni más ni menos que, Pasqual Maragall. El canto, en él mismo vacío de contenido, era todo un continente: EL CANVI. ¿Quién no quiere un cambio cuando lleva varado un cuarto de siglo? Por otro lado ¿quién no anhela “l'enfortiment de la democràcia”, “la lluita contra l'exclusió social” i “l'impuls de l'autogovern”?

Como Vallès no tenía barco que estrellar -una de las posibilidades de tan incierta travesía- se dotó, junto a una aguerrida tripulación, de uno propio, pequeño pero resultón: Ciutadans pel Canvi. Un barquito que flanqueaba a la poderosa nave capitana: el Partit dels Socialistes de Catalunya. Esta última venía, de tiempo atrás, siendo una nave de combate exitosa en aguas hispánicas, y también en las rutas de cabotaje, pero no había llegado a dominar las costas catalanas, a hacerse con el control de las mismas. La singladura no fue fácil. En la citada nave capitana había quien temía que los osados navegantes acabasen subiendo al puente de mando y echándoles a ellos, bregados hijos de la clase obrera, empecinados combatientes por el socialismo y la fraternidad universal, del lugar que la historia les tenía reservado.

En 1999 no pudo ser. Se quedaron a las puertas de El Dorado. Pero perseveraron y, tras no pocas aventuras, hallaron una playa en la que desembarcar: el Saló del Tinell. Lo hicieron integrados en lo que ya se había convertido en una armada, invencible, de izquierdas y catalanista. Por aquel entonces, Josep Maria Vallès tenía una percepción más exacta de lo que era la vida en un salón de plenos. Dura, muy dura. Pero decidió dar un último paso y se integró en el Govern.

Lo que me interesa, más allá del cuento, y sobre ello volveré mañana, es el tema de las incomodidades que una personalidad libre encuentra en el desarrollo de la actividad parlamentaria. Y algunos consejos de gran calado que el autor de Una agenda imperfecta lanza a la arena pública.

Amb la nominació per acollir els Jocs Olímpics del 1992, Barcelona va experimentar un canvi espectacular. Un canvi que ens va portar a estar al mapa i que gent com en Woody Allen conegués un lloc que anys després seria l'escenari d'un dels seus films -és una manera de parlar, perquè segur que el senyor Allen ja ens coneixia d'abans-. La ciutat va recuperar la seva façana marítima amb l'aixecada de tot un barri nou, va modernitzar algunes infraestructures importants i va crear-ne d'altres, va intentar guanyar noves centralitats al seu si (i dic intentar perquè Glòries, que havia de ser el nou gran centre, encara és un tema més que pendent),... En definitiva, els barcelonins van rebre una injecció d'autoestima administrada per un alcalde anomenat Pasqual Maragall. Un senyor que, al marge de tendències polítiques, penso que creia -i encara creu fermament- en la necessitat de construir una gran capital de país, com ho és Londres del Regne Unit.

Els JJOO van ser el gran final de festa per a tot allò; la Champions League del 2006, per al Barça de Rijkaard. Però després va començar un lleu declivi. Imperceptible en un principi, però implacable en tot moment. Les baranes de la Vila Olímpica es van començar a rovellar i els engranatges de Barcelona no anaven ja del tot fins. La ciutat necessitava un nou impuls: més transport públic, noves infraestructures, un aeroport més gran,... Però qui comandava la ciutat havia perdut l'esma, possiblement perquè els enfrontaments amb el seu partit li robaven massa temps per reconfigurar el GPS. I al final va prendre la decisió fàcil: fugir. Abans va intentar deixar una nova recepta màgica: el Fòrum. Però les receptes màgiques només acostumen a funcionar bé del tot una única vegada.

Ara, la ciutat es troba en un moment realment preocupant. Moltes coses per fer, però molt poquetes coses concretades. Moltes promeses i pocs regalets, que arriben amb comptagotes. Una ciutat obscura per la nit, perquè volem ser sostenibles lumínicament; bruta quan hi ha partit de de futbol contra un equip anglès, perquè no només els deixem emborratxar-se sinó que a sobre paguem les cerveses; sense aparcament al carrer, perquè encara que paguem l'impost de circulació més car de l'estat, tenim pràcticament tot el rovell de l'ou pintat de verd o blau; amb una inflació de preus equiparable a la de les ciutats més exclusives del món;...

La situació m'entristeix profundament perquè té difícil solució, ja que el nostre lideratge està incapacitat. Políticament, Barcelona està paralitzada. El govern municipal no té una majoria suficient com per tirar endavant cap mesura important, i s'ha instal·lat l'anar fent. Per això crec que cal un canvi. I no parlo de canvi de partits necessariament, tot i que seria higiènic des d'un punt de vista democràtic; en Jordi Hereu i d'altres persones del PSC de Barcelona són gent preparada i que s'estima la ciutat. Però si no hi ha una reacció en poc temps, els problemes s'aniran multiplicant exponencialment i serà cada vegada més difícil aixecar cap... De moment, en Woody Allen ja no vol tornar a rodar aquí...

I finalment és per mi un honor presentar un cameo del meu vell amic del esplai "Blanco Nuclear", que  ens presenta un projecte molt interessant que porta entre mans i per el qual necesita col·laboració! Us animo a que us el llegiu i hi participeu!

Cameo, cameo

L' Arqueòleg Glamurós m'ha donat la oportunitat de fer un cameo al seu blog, de perdre la virginat amb la blogosfera! M'ha donat la oportunitat de fer públic el que em passa i/però/per tan, primer em presento:  

Sóc jove, modern, interessat per la cultura i les noves tendències, a vegades també artista conceptual i, com a tal, a vegades perdó el cap.  Ja està. Bé, també tinc un blog  molt avorrit, res de l'altre món, el qual i sobretot, no recomano a ningú.

L'altre dia, vaig despertar-me creient-me que era en Pasqual Maragall... si! l'ex-alcalde de Barcelona i ex-president de Catalunya. El mateix que es va col·locar la corona d'espines al cap amb en Carod i el del 3% !!!

Al principi va ser una experiencia horrible però, per sort!, m'hi he acostumat i ara li començo a agafar el gust...nose que em passa, devem estar conectats d'alguna manera sinèrgica, però sóc capaç de llegir-li la ment...........

Sé del ben cert que està obsessionat amb Barcelona (ciutat...) i per això, quan sóc ell, nomès escric sobre ella al blog. Perqué té un blog! Ho sabeu? Bé, potser el tinc jo però m'haureu de perdonar perquè ja no se qui sóc i qui deixo de ser. l'adreça es la següent:

                   http://lamevabarcelona.blogspot.com

Direu que el nom, és mostra (una mica) d'egocentrisme però bé, bàsicament la he feta jo tal i com és i, per tan, és meva (seva).Al blog podreu llegir-hi parrafades avorrides sobre barcelona (amb algun detall bo de tan en tan) i veure-hi fotografies que faig de la ciutat. Com que sóc molt dolent amb la càmera, i en faig poquetes que valguin la pena, he pensat que els barcelonins podrien col·laborar-hi, ves!

No us espanteu per la serietat del blog. penseu que l'escriu el jo (nosaltres) més dominat per ell i clar, el bon parlar, el rotllo institucional blablabla, de moment he aconseguit que no sonin els segadors cada cop que s'hi entra.

Crec que m'estic excedint una mica amb la longitud del cameo, tot i que en ocasions s'agraeix...

En fi, salut i gràcies a l'Arqueòleg!!!

*by Blanco Nuclear*

No hay manera de saber si el Constitucional modificará o no el Estatut de Catalunya, porque el sainete de la sustitución de los miembros que cesan no se acaba nunca. Parece como si quisieran decirnos: primero votad, que luego en Madrid ya decidiremos.

Con las infraestructuras, lo mismo: todo se andará.

El área metropolitana de Barcelona no vuelve. Ninguno de los partidos que se presentan a las elecciones reclama su restablecimiento.

Las propuestas de reforma educativa del conseller Maragall topan con la oposición de los maestros y no sé si de los padres. Sólo los directores parecen estar de acuerdo.

Los centros de asistencia primaria funcionan bien, pero el plazo para obtener visita con un especialista es demasiado largo. El otorrino puede tardar un mes, excepto en caso de urgencia.

Seguridad: en Catalunya tenemos cuatro policías distintas. Mejor no entrar en detalles.

Afortunadamente, los hermanos Nadal siguen adelante contra viento y marea. Las infraestructuras van: se desdobla el Eix Transversal y el de la costa. Faltan algunas conexiones de la Catalunya interior y pirenaica.

Recientemente estuve en el municipio de El Papiol y me pareció que la espantosa especulación de años anteriores en el área metropolitana se está frenando.

Esto en cuanto a los temas primordiales en Catalunya y España. ¿Y Europa?

Mi modesto Partit Català d´Europa, aún por estrenar, nació europeo, seguramente porque cuando era alcalde de Barcelona ya me tocó ir a Bruselas a defender los intereses de las ciudades en el Comité de las Regiones y acabé siendo su presidente (gracias al excelente trabajo de Ana Terrón y Margarita Obiols).

No veo que los partidos catalanes y españoles se tomen Europa muy en serio. Javier Solana es nuestro hombre allí, afortunadamente. Y ahora parece que Felipe González será el responsable de echar a andar la Constitución europea, gracias a Merkel y Sarkozy y, supongo, Solana.

Solana nombró como delegado de la Unión en Mostar a Ricard Pérez Casado. Mostar era el punto más difícil de la geografía política europea. Y Ricard lo arregló.

Total: tenemos un cierto pedigrí europeo: la España que se había vuelto de espaldas a Europa y al Mediterráneo a partir de 1492 estaba hace unos años regresando a ella con prestigio, a pesar de la insuficiencia más que evidente de la política euromediterránea, denominada también Proceso de Barcelona.

Otro lazo que nos une a Europa es la eurorregión. Siendo alcalde de Barcelona, la construimos alcaldesas y alcaldes de Montpellier, Toulouse, Barcelona, Valencia, Mallorca y Zaragoza. Y ahora parece que vuelve a tomar impulso.

En resumen: todo son argumentos a favor de crear desde Catalunya una fuerza política de vocación europea.

Con la alcaldesa de Roses asistimos, por invitación de Francesco Rutelli, al congreso del Partido Democrático Italiano que eligió a Veltroni como candidato a la presidencia del gobierno italiano, en principio, dentro de cuatro años. Tenemos que entendernos con esta gente y con los demócratas americanos, como he dicho en otro lugar.

Bien, ahora lo que hace falta es un proyecto a la vez catalanista y europeísta que se anuncie en las elecciones de marzo y se consagre definitivamente en las europeas del próximo año.

De lo que se trata, más que de tener un diputado en Madrid -cosa que estaría muy bien pero que cuesta tiempo y dinero-, es, por ahora, de lo siguiente: proponer desde el PCDE un voto singular, el voto en blanco.

Estamos diciendo que hay que votar pero que no tenemos aún los medios suficientes para hacer una propuesta articulada. Sólo tenemos un puñado numeroso de amigos con ideas claras.

No hay peor desprecio de la democracia que la abstención. El crecimiento del voto en blanco es la mejor preparación para el futuro que queremos. Por tanto, hay que votar en blanco.

En estas elecciones podríamos utilizar las bellas palabras del poeta a la entrada de la primavera: "Déu te guard, bandera blanca / dies ha que t´he delit/ no ets encara al millor temps / però en tens tota l´alegria".

PASQUAL MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya

[dailymotion id=30QyAyCNjn11Ypm7a]

Fructueuse et enrichissante. Telle a été, selon lui, la visite à Barcelone, le week-end dernier, de Jean-Noël Guérini, candidat socialiste à la Mairie de Marseille. Reçu avec tous les honneurs par Jordi Hereu, maire de la capitale catalane, qui a salué en lui un homme « politique qui pense une nouvelle vision pour Marseille ». Non sans écorcher son patronyme, le jeune édile a martelé « Monsieur Guérin (sic), c’est la garantie d’une Marseille forte », et de confier, ce qui a stupéfié l'auditoire, que cela faisait plus de 10 ans qu’un responsable politique marseillais ne s’était rendu dans la capitale catalane ! Invraissembable quand on songe à la sempiternelle sentence du maire de Marseille de positionner sa ville comme capitale euroméditerranéenne...

Jean-Noël Guérini souhaitait s’inspirer de l’essor économique de Barcelone pour, à son tour, « Faire gagner Marseille ». Admiratif du développement urbanistique maîtrisé qu’a connu la ville, qui tient aux choix politiques et visionnaires faits il y a 20 ans par le maire de l’époque, Pasqual Maragall, lui aussi socialiste ; c'est surtout la croissance exponentielle de son port qui a concentré l'attention du patron du Département des Bouches-du-Rhône.

Le leader de la gauche marseillaise a pu obtenir plusieurs engagements de son (futur?) homologue catalan comme le renforcement du pôle sud de l’Europe et de l’Arc méditerranéen. « Nous avons échangé des perspectives dans divers domaines, notamment économique, portuaire, culturel et sportif » a-t-il souligné.

Cerise sur le gâteau, Jordi Hereu a prévu de venir à Marseille pour soutenir Jean-Noël Guérini dans sa campagne électorale municipale. Le candidat socialiste est rentré à Marseille heu-reux !

Llegeixo la notícia en que Maragall va obtenir ajudes econòmiques per tirar endavant els Jocs del 92 a canvi que l'AVE anés de Madrid a Sevilla. Aquesta conversa amb Felipe González l'ha exposat, comentat i amanit Maragall, acompanyat del president del màxim òrgan executiu del PNB, Josu Jon Imaz, en la cloenda de la 12a Trobada d'Economia a s'Agaró d'aquest dissabte [notícia, diari Avui].

Em crida l'atenció:

1) La capacitat dels expresidents per voler ser carn de canó pels mitjans i voler donar primícies i exclusives setmana si, setmana també. El pique se'l porten entre ells: Aznar, Pujol i Maragall.

2) El marketing man que està fet Maragall: es pot pensar que està comentant fragments de les memòries que té previstes. Com si aquesta setmana hagués estat escrivint d'aquest tema i patam! el treu davant els micrófons... o bé, es pot pensar que si aquesta perla la comenta en una trobada d'economistes, les memòries poden ser una bomba de rellotgeria.

3) La rapidesa en que uns homes de partit, deixen de ser-ho quan es jubilen i estan per sobre de tot, poden fer certes declaracions que fa 2, 3, 4 mesos no podien de cap manera, ni en veu baixa. Demostrant així, el joc brut que és la política. Mmm, això d'homes de partit, no!. Són més aviat homes que el partit els hi ha anat al darrera força anys i ara estan una mica rebotadets amb tot el món, o no?.

El cas és que aquest Maragall postpresident, em té corprès. Està plenament deixat anar i cada intervenció pública és un momentàs. Sembla doncs, que la tercera edat té ganes de marxa, de fer caure pilars que han estat intocables per ells mateixos. Fa unes setmanes, per la diada de l'11 de Setembre els hi van entregar a Maragall i Pujol la medalla d'or de la Generalitat de Catalunya i els seus discursos tenien moltes similituds i semblaven escrits per un jove sobiranista-independentista d'uns 30 anyets.

En Queco té molta feina i com molt bé reconeix ell mateix, el Maragall real supera el seu Maragall moltes vegades i cada dia més.

 LA RESPUESTA A LA ENFERMEDAD DE UN 'EXPRESIDENT'

Artículo de Pasqual Maragall: 'Buena salud política'

Tras su comparecencia del sábado, el ‘expresident’ escribe para EL PERIÓDICO

1. • Una vez aprobado el Estatut, convoqué elecciones al Parlament y me fui tranquilo y feliz

LEONARD BEARD

MÁS INFORMACIÓN

• Zapatero llama a Maragall y le desea "toda la suerte del mundo"

PASQUAL Maragall*

Como he podido comprobar en los últimos años de mi vida política activa, hay periodos que no son precisamente fáciles. Del 2003 al 2006 pasé tres años mucho más encerrado en el despacho, en Palau, que cuando estaba en el edificio de enfrente, en el Ayuntamiento.

Con una tensión constante, con la batalla contra las prácticas habituales de financiación de los partidos (el famoso 3% que finalmente ha resultado ser bastante más alto), con la batalla del Estatut, con los partidos (y el país) poco acostumbrados a gobiernos de coalición, con un Gobierno de Madrid primero popular, y después socialista, pero que soñaba con un pacto con los nacionalistas. Y que vio desde el primer momento que el Estatut de Catalunya ponía en juego su propia estabilidad y que hubiera preferido un president más obediente (¡y ahora que lo tienen no es tan obediente como se pensaban!).
En cualquier caso, que quede claro: aunque en el momento más álgido de la tormenta dije que no me iría porque me lo pidieran como contrapartida política, una vez aprobado el Estatut en el Parlament de Catalunya y en el Congreso y el Senado españoles, y una vez refrendado el Estatut por los catalanes en el mes de junio, anuncié que convocaría elecciones para el 1 de noviembre (pronto hará justo un año). Y me fui, feliz y tranquilo. Espero que ahora, tal y como ha defendido Javier Pérez Royo, ¡no se le ocurra a nadie modificar el Estatut que el pueblo ha refrendado!

UNO DE
MIScolaboradores de estos años ha hecho un libro sensacional explicando los tres años de mi gobierno que se tendría que titular, según el autor, 1.000 días con P.M. o El Túrmix. No sé qué título le pondrán al final. Os lo recomiendo. Sale por Año Nuevo. Y no es ditirámbico. Más bien finamente satírico. Excelente. Me podría ahorrar hacer una parte de las memorias... Aunque entonces mi editor me mataría.
Tengo que admitir finalmente que el trancazo de estos años ha sido descomunal, esto sí. Aunque noticias como las de los periódicos de estos últimos días son como para espabilar a cualquiera.
Al fin y al cabo esto me permite y me permitirá vivir feliz, rodeado de amigos y amigas y de proyectos de todo tipo. Entre los que figuran, evidentemente, poner a este país al nivel de América en materia de excelencia médica y hospitalaria. Mi padre, que vivía de vender medicamentos y nos llevaba a los hijos por España visitando representantes, estaría contento si lo supiera. Y mi madre, que tenía tantos hijos que a veces tenía que decir tres nombres antes de dar con el correcto, también.
Creo que, puesto que una de las puntas más adelantadas de nuestra industria es la farmacéutica, tiene todo el sentido del mundo que nos empleemos en la investigación médica. Tenemos los medios, la industria, y buenos, muy buenos hospitales, pero todavía nos falta un buen tramo por llegar allá donde podemos aspirar a estar en el campo de la industria farmacéutica y de la excelencia hospitalaria.
Aquí es donde tenemos que ganarnos el reconocimiento que realmente interesa. No solamente en la vivienda y el turismo, que también. Si Catalunya no espabila en sectores punteros, habremos perdido el tren que más nos conviene. Estamos condenados, en el buen sentido de la palabra, a vivir de la búsqueda y los servicios adelantados, de la creación cultural y del interés que despiertan por todas partes nuestras editoriales y nuestro arte, como he podido comprobar recientemente en Fráncfort.

LA
SALUDdepende de muchos factores, pero uno muy importante es la felicidad y otros son los buenos hábitos. "Comer poco y digerir bien". "Fumar poco". "Andar lo suficiente". "Hacer deporte", ni que sea ping pong o pádel. Incluso el ajedrez es saludable! Distraen. "Ir al trabajo a pie o en bici". "No dormir ni poco ni demasiado". Ah!, y non stringere l'anno, como dicen los italianos.
Y hablando de los italianos, otro buen consejo es no perder nunca el interés ni por el sexo opuesto o preferido ni por la posibilidad de cambiar los partidos políticos para hacerlos más abiertos, más limpios y financiados con transparencia, con elecciones primarias y varios candidatos a la presidencia, como está pasando en EEUU. Rutelli y sus amigos empezaron su actividad por luchar contra los escándalos de la tangentópolis de los años de Craxi y otros.

POR
ESTO,también por esto, me gusta el Partido Demócrata, a cuyo nacimiento asistimos con Josu Jon Imaz hace un año, justo cuando me fui, y que ahora ha hecho su lanzamiento definitivo, al que asistí, en Roma y en Torino, el fin de semana pasado. Por esto, en el año 1998, registré el Partit Català d'Europa ante el notario Tarragona. Veremos qué da de sí aquella idea.

* Expresident de la Generalitat.

De nuevo pretende tomarnos por imbéciles o analfabetos el presidente Rodríguez. Primero deja que el ministro de Justicia, Fernández Bermejo, saque la lengua a pasear gratuitamente y luego quiere que no interpretemos al pie de la letra lo que ha dicho. Llueve sobre mojado. Y eso es la consecuencia de la falta de credibilidad en el Ejecutivo y, particularmente, en su presidente.

Se ha demostrado que el presidente Rodríguez, gafe suficientemente contrastado y reconocido hasta por su entorno más cercano, miente casi tanto como habla. Lo hizo tras el atentado de Barajas y lo hará las veces que sea necesario con tal de quedar en buen lugar. La paranoia no es patrimonio de unos pocos. Apenas habían pasado dos meses desde que dijo que se rompía todo tipo de contacto con la banda asesina y resulta que en poco tiempo se llevaron a cabo tres reuniones con ETA. Y las tres consentidas y avaladas por Rodríguez. Da lo mismo lo que diga. “No hay ninguna expectativa para ese diálogo”, lo que quiere decir que sí existe tal expectativa e intencionalidad. Siempre hay que pensar a la inversa de lo que dice para poder acertar. Los ciudadanos le hemos cogido las vueltas y aunque sus ‘gracietas’ han dejado de serlo, empieza a preocupar a muchos desde que decidió malcriar a la ‘serpiente’ asesina y extorsionadora que es ETA.

.

.

“Volverán a darse las condiciones para que la resolución del Congreso que avaló el diálogo con ETA vuelva a tener vigencia”. Bermejo ha demostrado que no es político, aunque sí goza de un alto grado de torpeza que le delata. Pensar que este personaje es la máxima autoridad en el ministerio de Justicia, es para que a todos se nos pongan los pelos de punta, echar a correr y no parar hasta que el agotamiento haga su presencia. Si el presidente insiste en que el Gobierno ha cerrado la posibilidad de diálogo con ETA, estamos ante un nuevo ciclo en el que buscará una nueva forma de engaño, tan pronto como doblemos la esquina.

Otra prueba de que Rodríguez es, además de gafe, un trapacero de tomo y lomo la tenemos en las palabras de Pasqual Maragall. Las malas compañías nunca han recorrido limpios caminos y el presidente Rodríguez ha sido una mala compañía para el ex presidente de la Generalidad catalana y del PSC. Hasta Ignacio Astarloa, que se esconde siempre detrás del primero que pasa, ha dicho que “como todos los que han tenido tratos con Zapatero en los últimos años, ha acabado en la cuneta”.

En los próximos meses veremos cómo ‘cambia el rabo’ el Ejecutivo, su presidente y todo el entorno socialista. Intentarán convencernos de que quien ha negociado con ETA ha sido el PP o Gaspar Llamazares. Y si hay que meter en el saco a Carod-Rovira, pues también se le mete. Lo de los escrúpulos no es precisamente algo que preocupe en Ferraz; aunque don Alfonso Guerra empieza a acercarse a la derecha de Rajoy en temas de saber estar, sobre todo cuando la corrupción abandera las actuaciones de su partido.

Sacarán a sus energúmenos e insultadores a la calle para tapar opiniones que les delaten. Y, en casos como la corrupción valenciana, intentarán implicar a Rita Barberá o a la estatua de Rodrigo Díaz de Vivar. Ya ha habido pruebas de que el socialismo actúa como el ejército de Doroteo Arango (Pancho Villa), además de demostrarse con el caso valenciano que la corrupción es connatural a buena parte del socialismo trufado de demócrata. Ahora que promocionan para la campaña electoral la “Z” de zetapé, y que no es solo la “Z” de Zapatero, descubrimos que también esa “Z” le viene ‘como anillo al dedo’, pues igualmente ha demostrado ser zonzo, zopenco, zángano, zascandil, zurriburri y zalamero, entre otros.

(jo crec que te unes ganes de fotre-li un bolet històric i monumental) 

El molt Honorable Pasqual Maragall i Mira n’està tip i aprofita el moment, segurament menys oportú i idoni, per descarregar contra aquells que li varen fer la vida impossible, mentre va liderar un procés avortat, l’enèsim, per canviar la situació política a Catalunya i a Espanya.
No va poder, ja que els soci que es va buscar, en aquell moment l’únic possible, la gran esperança blanca de la política espanyola, es va tirar enrere o potser mai va fer el pas endavant.
José Luís Rodríguez Zapatero es va acollonir, un cop havia fet neteja de part dels barons del PSOE que li podien fer més mal. No comptava amb la oposició del PP i no recordava la implacable campanya, que varen dur a terme per enderrocar el debilíssim i caduc govern de Felipe González. Va pensar que retirant les tropes del Irak, permeten els casaments dels gais i anunciant ( i res més) una negociació amb ETA, ni hauria prou per canviar la España secular. No calia arriscar-se amb el projecte federalista que li proposava un excel·lent ideòleg com és l’Honorable Maragall. Va pensar que millor tornar als escenaris de sempre, pactant amb Convergència (segona gran traïció de Zapatero a Maragall), encara que això comportés el sacrifici de la Generalitat. Ell s’assegurava el govern a Madrid i cedia el de Catalunya al soci menys perillós (CIU).
L'espectacle del Artur Mas a la porta de la Moncloa fent l’encaixada amb el Presidente, és segurament una de les coses més tristes que han hagut de viure els Presidents Maragall i Montilla.
La caterva rància, malgrat posar-se nerviosa amb el pacte amb els nacionalistes, no llenceria tota l’artilleria com ho va fer, quan varen  pactar amb els aprofitats i oportunistes d’Esquerra Republicana.
La primera gran traïció, no cal dir que va ser quan el president del govern espanyol li anuncia que no compte amb ell per les properes i imminents eleccions, i que l’aposta no és altre que, el gris i ara molt Honorable José Montilla Aguilera (aquí no s’escau i ). Potser el President Maragall és el darrer "baró" que calia treure de sobre, la darrera pedreta de la sabata.
El Presidente preveu que Montilla no sortirà mai i que el tripartit que tants disgustos, emprenyades i migranyes li va donar, ho te molt difícil per tornar-se a reeditar. S’equivoca de totes totes i Esquerra, per no deixar el poder, renega de tot el seus fonaments i dona la presidència a un andalús, i no a un xarnego com diuen molts (jo si que sóc xarnego amb un pare andalús i una mare catalana), que no per ser andalús no te dret a ser el President de la Generalitat. El problema no és la procedència, més aviat és tracta de la ideologia política i del concepte de Catalunya i Espanya que te l’Honorable Montilla, molt allunyat del ideari dels republicans. Esquerra tem que pactant amb Convergència quedi anul·lada, com ja li va passar en la primera legislatura del Honorable President Jordi Pujol i Soley.
Què ens estranya ara del Honorable Maragall?. Sabent que sempre ha estat imprevisible, que volien?. Que callés per sempre més, un cop tothom (o quasi) li ha donat l’esquena?. Potser si que això servirà per obrir un debat intern com avui diu el conseller Castells, per salvar els mobles al PSC. Jo més aviat crec que és una maragallada més del molt Honorable Pasqual Maragall i Mira, que la història podria anomenar a partir d’ara El Traït. Una genialitat per remoure no tan sols els ciments del carrer Nicaragua.
Ni Esquerra Republicana, ni Iniciativa, ni molt menys Convergència s’han de sentir gaire tranquils amb aquest míssils llençats (les declaracions d’Itàlia i les del Avenç per començar, però ara que si troba be, ves a saber tot el que és capaç de deixar anar). Jo que voleu que us digui, sempre he mirat al President Maragall amb bons ulls, m’ha caigut be. Tothom se’n ha aprofitat de les seves "genialitats" i quan les coses no anaven del tot be i tothom li feia el llit (començant pels seus socis), tothom ha volgut fer-lo culpable i voleu dir que tot eren maragallades? Estic absolutament impacient per saber la propera tanda de declaracions, ah! I que ningú el culpi dels resultats de les properes eleccions municipals o generals, si no són favorables als interessos del seu partit. Que el Presidente del Gobierno Español o el Excel·lentíssim Sr. Jordi Hereu, alcalde de Barcelona, facin be la feina i es guanyin els vots amb allò que han promès i han complert.
I com diu ma mare, llops amb llops, no es mosseguen
Què ho passeu be