La sessió plenària de divendres passat al Parlament de la comunitat autònoma d'Euskadi va ser històrica per moltes raons. La que ha estat més a primer pla aquests dies és l'aprovació –amb un únic vot decisiu de l'esquerra abertzale suspesa en els seus drets polítics per ordre del jutge Garzón i en ple procés d'il·legalització– de la Llei de consulta proposada pel govern tripartit. Un vot favorable a la consulta que obre automàticament la porta al recurs ja anunciat del Govern espanyol al Tribunal Constitucional, demanant-li la suspensió cautelar del compliment de la mateixa Llei.

La sessió, però, també ha estat histórica perquè és, amb moltes probabiliitats, la darrera ocasió rellevant per al futur del País Basc en què els parlamentaris de l'esquerra abertzale hi podran intervenir amb el seu vot. Són, per cert, aquelles persones (la majoria dones) que el Govern espanyol i els seus jutges van deixar que es presentessin a les autonòmiques del 2005, adduint que no podien demostrar que estiguessin "contaminades" pel virus d'ETA. El futur parlamentari de l'esquerra independentista basca al Regne d'Espanya és ja, com el de la mateixa llei aprovada, el d'una mort anunciada. Si el PNB –i el tripartit, en què és majoritari– segueix el full de ruta més previsible –qui mana, mana, i aquí qui mana és el Govern espanyol i els seus jutges–, la propera parada serà la convocatòria d'eleccions per renovar  el parlament de Gasteiz. Com a molt d'hora per al mes d'octubre, substituint la consulta programada en la Llei i bloquejada pel poder colonial; com a molt tard, per l'abril, en què la legislatura exhaurirà el termini regulat per l'Estatut d'autonomia.

Eleccions on, com ja han dit portaveus diversos de la metròpoli colonial, l'esquerra independentista il·legalitzada ja no hi podrà ser sota cap mena de sigles, perquè el sistema sanitari de la capital ha decretat que la "contaminació" ha avançat fins emmalaltir de sobte els qui fins fa ben poc encara eren diagnosticats com a lliures del virus nefand. A qui beneficiarà aquest cordó sanitari imposat pel Govern colonial és la pregunta del milió. De ben segur que no als més de cent mil bascos i basques que segueixen arriscant-se a ser declarats "empestats", per mantenir-se fidels a l'opció política condemnada al llatzeret fins que li passi la malaltia o es mori de la infecció persistent.  Tampoc a la democràcia ni a la consecució d'una pau justa al País Basc.

Alguns que, en altres circumstàncies, haurien votat aquesta opció, poden decidir fer.ho ara pel qui considerin el mal menor, potser a algun dels partits del tripartit que ara governa a la colònia amb permís del poder colonial. Qui governa a la metròpoli, però, aspira ara –i prepara els seus amb cura: hi ha qui diu que Patxi López va estar més que brillant al darrer ple, defensant que els seus compatriotes no puguin exercir el dret a ser consultats pel govern del seu país– perquè puguin accedir, per fi, al seu somni: governar directament i sense entrebancs la colònia. 

Deuen creure que, així –amb una part dels electors condemnats al ghetto, i els seus líders polítics tancats al llatzeret dels malalts contagiosos (i els més destacats, directament a la presó mentre no demostrin obediència cega al metge/bruixot, que és qui decideix sobre la salut i la malaltia dels conveïns)–, els serà més fàcil aconseguir allò que, quan tots eren classificats com a lliures de malaltia, no van poder fer seu.

Aquest és el panorama que s'obre ara a la comunitat autònoma d'Euskadi, al marge de quins siguin els avatars que pugui seguir la Llei aprovada al seu Parlament i salvades possibles sorpreses de darrera hora. El PNB sap que la millor basa electoral per mantenir-se en el govern a la colònia és el qui fins avui ha sabut mantenir en primer pla un pols amb la metròpoli a l'entorn d'allò que de debò és en joc al seu país: si els ciutadans i ciutadanes colonitzats podran o no decidir lliurement si volen seguir sotmesos a una metròpoli que ni tan sols els deixa exercir el dret a ser consultats sobre si volen ser consultats. Això és, l'actual lehendakari Ibarretxe. El partit nacionalista es veu obligat –de grat o per força– a jugar amb el supòsit que qualsevol altra opció els faria perdre vots en un repartiment que ja s'anuncia com a molt ajustat i, per tant, l'opció a revalidar responsabilitats en l'administració de la colònia. Arriscar-se a una altra capçalera de cartell seria, per al PNB, suïcida.

Mentrestant, què passa al llatzeret?¿Què fan –o poden fer– els qui podrien ajudar els malalts imaginaris –per imaginació del metge-bruixot, que no pas la seva pròpia– a fugir del forat on han estat tancats, perquè uns i altres estan convençuts que no són ells els malalts sinó el sistema polític de dominació colonial que els ha abocat a la garjola dels infecciosos? És l'altra pregunta del milió avui al País Basc. Molt, però que molt lluny, es veu la possibilitat d'un nou pacte entre tots els qui volen enviar el metge/bruixot al lloc que li correspon, les escombraries de la història. Però els entrebancs entre ells mateixos son nombrosos. El primer, ETA: una part molt important dels possibles aliats –uns i altres parlen de refer el pacte de Lizarra, que fa deu anys va permetre somniar que era possible una sortida sobiranista al conflicte– exigeixen que ETA desaparegui de l'escenari i deixi d'una vegada la lògica i l'estratègia militar. El segon, decidir qui ha de liderar aquest Lizarra 2, o Lizarra independentista: els qui avui administren la colònia? els qui l'admnistraran a partir de les properes eleccions? O és millor intentar-ho al marge de les institucions i partits que administren la colònia?

Als empestats i als seus possibles aliats en l'esforç per aconseguir ser lliures –i amb ells també el seu país– se'ls ha girat però que molta feina. I de molt mal fer, mentre el metge-bruixot segueixi dient qui està malalt i qui pot fer com si no tingués cap malaltia. Sense diagnòstic alternatiu possible.

Humbert Roma

Periodista.

Nota breu: Quan parlo de "contaminació" o "contagi", utilitzant una lògica que va posar en boga en el primer franquisme el metge militar feixista espanyol Antonio Vallejo-Nágera per classificar els rojos i desafectes al règim, no ho faig perquè m'agradi utilitzar aquesta terminologia terrible. Però és la mateixa que, conscients o no –tant li fa– que beuen d'aquella dialèctica nazifeixista, han fet seva els "patriotes constitucionals" per justificar la privació dels drets a un sector "contaminat" de la ciutadania. Són paraules seves, no meves; a cadascú, doncs, el que és seu, i encara se'n vanten.

(Publicat a Tribuna Catalana el 30 de juny del 2008)

L'alcaldessa d'Arrasate, la independentista d'esquerres basca Ino Galpasoro, i l'independentista d'esquerres català de Terrassa Francesc Argemí,  Franki, ja són a la presó. La primera, en presó preventiva decretada el 30 d'abril pel jutge d'instrucció de l'Audiència Nacional espanyola, Baltasar Garzón, acusant-la de col·laboració amb ETA i desobediència a la justícia ("mantenint –diu el jutge– una actitud rebel" contra la suspensió d'activitats de l'històric partit basc Acció Nacionalista Basca –ANB–). Com ha fet tantes altres vegades, el superjutge mediàtic, instructor de macrosumaris destinats a empresonar com més bascos i basques rebels millor, s'ha sumat a la campanya engegada pels partits majoritaris al Congrés espanyol dels diputats, i la premsa afí, amb el suport del PNB, per treure ANB dels ajuntaments on governa gràcies als vots de la ciutadania. Com que amb la suspensió d'ANB no en tenia prou, ara toca engarjolar els càrrecs electes. I anuncia que d'altres seguiran a l'alcaldessa del poble bressol del potent cooperativisme basc contemporani.

La doctrina Garzón, inspiradora dels legisladors espanyols que van aprovar la llei de partits, és prou coneguda: es pot ser d'ETA sense saber-ho, només cal coincidir amb els objectius de la independència i el socialisme i fer alguna cosa per aconseguir-los, com presentar-se a unes eleccions. Com que Ino Galpasoro es va oposar a condemnar ETA per l'assassinat d'Isaías Carrasco, que havia estat regidor del seu poble pel PSE, i això no li havia comportat el seu cessament legal, perquè els partits proposants de la censura contra ella –PSE i PNB– no van aconseguir la majoria necessària –fins i tot el PP s'hi va abstenir–, va el jutge Garzón i fa allò que els partits no van poder fer. Ino Galpasoro serà alcaldessa, però des de la presó. És a dir, no ho serà. El mateix els pot passar a alcaldes i regidors en tots aquells altres ajuntaments governats per ANB on, un rere l'altre, fracassa l'estratègia de les mocions de censura. Ara, en mitjans del PNB i del govern tripartit basc, es posen les mans al cap per la gosadia del jutge Garzón. ¿I què s'esperaven?

Francesc Argemí, Franki, va anar a la presó dos dies abans, aquesta vegada en compliment de condemna ferma: dos anys i set mesos, ratificada pel Tribunal Suprem espanyol. La causa: oposar-se a la presència de la bandera del Regne d'Espanya a l'ajuntament de la seva ciutat. Un objectiu que compartim molts catalans i catalanes –fins i tot algun partit governant a la Generalitat n'havia fet campanya; ¿se'n recorden d'allò d'"Un país, una bandera"?–, que veiem en l'ensenya del Regne d'Espanya el símbol de l'opressió i la negació dels nostres drets nacionals. Ultratge a la bandera i atemptat a l'autoritat, i a la garjola.

Tant li fa la causa de l'empresonament: en cap cas, violència armada. L'exalcalde català de l'Hospitalet de Llobregat, Celestino Corbacho, ministre nacionalista espanyol (d'esquerres?) de Treball i immigració, ha saludat amb entusiasme l'empresonament de l'alcaldessa d'Arrasate. No ha dit res –almenys no em sona que hagi estat publicat– de l'empresonament del seu connacional (segons el preàmbul de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, els representants legals dels catalans administrats per la Generalitat de dalt diuen que Catalunya és una nació) i independentista català Francesc Argemí, Franki. Per Corbacho "la gent que dóna suport directament o indirectament a la violència no pot formar part de cap govern". "A ETA –va afegir– només li queda un camí, que és acabar a la presó". Se suposa que, com a bon nacionalista espanyol, tant és d'ETA qui va assassinar el seu company socialista basc com l'alcaldessa. Sense matisos. Sense escletxes. Sense esperança, doncs.

Dimarts passat, en un acte de presentació d'una iniciativa de diàleg intercultural i interreligiós que impulsa Baketik, centre basc per la pau i l'elaboració ètica de conflictes, el qui va ser fundador i dirigent d'Elkarri, Jonan Fernández, deia que –en l'actual situació– al País Basc s'albiren dos possibles finals: un, ordenat, com a Irlanda, i un altre, desordenat, policial, "que no descarto", va dir. Segons Jonan Fernández, la gent al País Basc és cinc anys per endavant del moment polític, i "l'actual versió del conflicte –va dir– no té futur, perquè la realitat la superarà, i som en el cicle final de la versió violenta del conflicte". Estic d'acord amb la primera part de l'argumentari del dirigent pacifista: el conflicte pot acabar per la via policial, però ¿això serà acabar? De moment, la realitat que s'imposa avui al País Basc segueix essent la violenta, i l'empresonament de centenars de bascos i basques, fins i tot els qui lluiten per la via pacífica per les llibertats col·lectives, no sembla pas que porti a la via pacífica que, hi estic d'acord, la majoria de la ciutadania basca desitja.

Dos escarments més, doncs: per als independentistes d'esquerres bascos que no volen rendir-se com els exigeix el nacionalisme espanyol, incapaç de reconèixer una cosa tan democràtica com el dret dels bascos a decidir si segueixen lligats al Regne d'Espanya o se'n volen deslliurar, i per als independentistes d'esquerres catalans que no volen que onegi en els ajuntaments catalans la bandera d'aquest mateix Regne d'Espanya. Per cert, la mateixa que, passant a matadegolla els qui la combatien, el generalot va treure de les escombraries de la història, on l'havia llençada l'onada republicana l'any 1931, i va fer-la insígnia suprema del règim feixista, de qui la va heretar la monarquia en què el generalot va llegar la seva successió.

Amb poques hores de diferència, ertzaina i mossos d'esquadra carregaven –no pas pacíficament– contra els qui donaven suport als dos empresonats. En defensa, esclar, de la legalitat del Regne d'Espanya i la seva unitat constitucional. I encara els constitucionalistes espanyols diran que la seva Constitució garanteix totes les llibertats. Sobretot –con es pot veure– les d'expressió, associació i manifestació. 

Quan han fet deu anys dels acords de pau a Irlanda del Nord és bo tornar a mirar cap a les societats on han aconseguit superar un conflicte armat i enfocar un futur allunyat de la violència política, si ens preocupen altres processos no resolts que tenim a prop. És el que van fer el col·lectiu català "Sí al procés de pau" i la productora Batabat. Aprofitant que el divendres 11 d'abril el canal 33 estrenava el documental "Diumenge a les 5", que repassa el camí cap a la pau irlandesa de la mà de dos expresos –un republicà i un altre unionista–, van convocar-ne una projecció a Barcelona i una altra a la Universitat Autònoma, a Bellaterra, en què van participar William McQuiston, expresoner unionista, i Seamus Kelly, expresoner republicà. 

Tant la seva intervenció com les de l'advocada Gemma Calvet –bona coneixedora del País Basc i del conflicte irlandès, de qui va sorgir la idea del documental–, l'Oriol Cortacans, guionista, i Joan López, director, van posar el dit en la nafra d'un dels factors clau en la resolució de qualsevol conflicte armat: el paper dels presos. Segons van explicar, la decisió d'apropar els presos tant unionistes com republicans al seu país, i sobretot la possibiliat que debatessin lliurement les condicions per al procés de pau, van ser factors decisius per arribar als acords. Tant com la flexibilitat del Govern i la justícia britànics a l'hora de trobar sortides legals per facilitar-ne l'excarceració.

Llegeixo aquests dies un llibre molt esclaridor sobre com va encarar el PSOE el fracassat procés basc. Es tracta del dietari que va escriure durant la treva l'exministre socialista Txiki Benegas, i que ha publicat l'editorial Espejo de Tinta, amb el títol de "Diario de una tregua. Una oportunidad perdida". Deixo per una altra ocasió el comentari sobre el conjunt del llibre, que dóna moltes claus sobre el fracàs del darrer procés de pau. Només remarcaré ara una frase que, tot i els elogis que dedica Benegas a Zapatero per com va gestionar la treva, els distancia precisament en el tracte als presos. "No estic d'acord amb l'excerceració –escrivia el 4 d'agost del 2006 comentant unes propostes del vicecoordinador d'Aralar, Mikel Basabe–(...) però sí amb el trasllat dels presos al País Basc i els seus entorns. No sé per què el Govern no ho fa. Es tractaria d'un trasllat de tots els presos sense res a canvi tot advertint que, si es torna a utilitzar la violència, tornen on eren".

Res no va fer Zapatero en aquest sentit, si no és –in extremis i per evitar el trencament de la treva en aquells moments– la suavització de la situació penitenciària de De Juana Chaos, perquè aquest posés fi a la seva vaga de fam. Res més. Menys encara del que havia fet –i ben poc que va ser– José Maria Aznar en l'anterior treva. Ni tan sols aplicar mesures que estalviessin la duresa del tracte als familiars dels presos, obligats a desplaçar-se centenars de quilòmetres per poder veure'ls. 

Aquest dilluns 21d'abril comença a l'Audiència Nacional espanyola, a Madrid, el judici contra 26 persones acusades de formar part de les Gestoras pro Amnistia i Askatasuna, organitzacions dedicades a la defensa dels drets dels presos. El fiscal demana deu anys de presó per cadascuna d'elles, per unes actuacions desenvolupades a plena llum del dia i sense violència. Els dos expresoners irlandesos –enemics abans i col·laboradors ara, tot i tenir objectius polítics ben diferents– explicaven com la relació amb el seu entorn va ser un factor fonamental de cara a la pau. I com, un cop sortits de la presó, han contribuït a apaivagar les tensions entre les dues comunitats i a evitar que els més joves caiguin en el parany de la violència.

A l'altra banda del món estan passant aquests dies coses que també conviden a la reflexió. S'han celebrat al Nepal unes eleccions democràtiques i els antics guerrillers maoistes són a punt d'aconseguir la majoria en l'Assemblea Constituent, i el Govern per aquesta via. Ja no són oficialment terroristes sinó polítics reconeguts, amb dret a governar. Només ha calgut que canviessin les condicions polítiques, amb el compromís d'abolir la monarquia i substituir-la per una república federal, perquè deixessin les armes i posessin fi a deu anys de guerra que ha causat 13.000  morts. 

Ja sé que són situacions diferents. Tots els conflictes polítics, també els armats, ho són. Com ho és qualsevol conflicte entre els humans. Però, de tots ells, hi cap treure'n lliçons. Per mi, la més important és que la pau és sempre difícil però no impossible. Cal buscar-la per tots els mitjans sense defallir. I, sobretot, deixant de banda el dogma que pretén que no es pot pagar cap preu per la pau. És clar que es pot pagar. L'única condició és que sigui compatible amb la democràcia. Pel que fa al País Basc, no tinc cap dubte que el preu és el reconeixement –d'una o altra manera– del dret a l'autodeterminació, altrament dit dret a decidir. Un dret profundament democràtic que, tard o d'hora, haurà de regir les relacions entre les nacions per substituir el primigeni dret de conquesta.

Pel que fa a qui és o no terrorista, fa pocs dies hem sabut que l'expresident de Sud-Àfrica, Nelson Mandela, i l'actual partit governant al país, el Congrés Nacional Africà, encara ho són oficialment per als Estats Units d'Amèrica. 

Humbert Roma, periodista. Publicat a Tribuna Catalana el 24 d'abril del 2008

"Deixeu tota esperança...". Sembla com si aquestes terribles paraules del Dante a la porta de l'infern planin en l'actualitat sobre el País Basc. L'encara ministre de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, augurava el 24 de març passat que el cicle de la violència serà llarg i ETA, amb la mort de l'exregidor socialista d'Arrasste i el manteniment dels atemptats, no fa sinó confirmar-ho. El seu darrer comunicat no deixa escletxes per l'esperança. Suposades filtracions d'informes de la guàrdia civil, publicades als mitjans, van també en la mateixa direcció. 

El manteniment dels sumaris i judicis contra independentistes bascos per defensar les seves idees amb mitjans pacífics o simplement per informar en llengua basca, com els dels 27 membres de les gestores pro amnistia –convocat per al 21 d'abril–, dels 41 dirigents i militants de Batasuna implicats en el sumari de les "herriko" tavernes, dels 22 electes de l'associació de municipis bascos Udalbiltza o dels 12 directius del diari basc "Egunkaria", no contribueix pas a recuperar les vies de pacificació. Les presons espanyoles es van omplint cada vegada més de bascos i basques fins a un nivell que, segons denuncien les organitzacions de defensa dels presos, supera els temps més durs del darrer franquisme, mentre perviu la tortura als centres de detenció.

Caldrà veure en què queden les maniobres d'apropament del PNB i el PSOE i en quines condicions es concreten després del debat d'investidura. Les anàlisis, interessades i majoritàries en els mitjans de comunicació, sobre les causes de la davallada electoral continuada del PNB em semblen molt esbiaixades, perquè no tenen en compte –com deia Miquel Sellarès en un article a Tribuna Catalana– els factors de política espanyola que han influït en les darreres legislatives–, i sobretot els elements de desgast intern dels partits del Govern basc, al marge de la proposta del lehendakari Ibarretxe: divisions en el PNB i EA, submissió del Govern basc a les imposicions de la legislació espanyola, utilització de l'ertzaintza en la repressió de l'independentisme d'esquerres, vacil·lacions constants en l'aplicació de la llei de partits i la seva utilització en benefici del mateix PNB –contradient en la pràctica les declaracions oficials contràries a les il·legalitzacions–, intents de recuperació del pacte PNB-PSE tot i la situació d'il·legalització d'una part de la societat basca, estratègia seguidista del PSE en les converses de pau –segons la versió que n'ha fet l'esquerra abertzale–, política erràtica de Nafarroa Bai després que el PSOE imposés al PSN el pacte per mantenir UPN al capdavant del govern navarrès... 

Si el PNB segueix en aquesta línia, és més que probable que el PSE acabi capitalitzant-ho en les properes autonòmiques a la comunitat basca –que Ibarretxe ja ha dit que avançarà a la propera tardor si no prospera la seva proposta de consulta– per fer girar la truita de la governabilitat. Els socialistes passarien així a esdevenir hegemònics –en vots a la comunitat autònoma basca i, si més no, en capacitat d'influència a la foral de Navarra– en les dues autonomies del País Basc del sud. La il·legalització de qualsevol formació política de l'independentisme d'esquerres basc al Regne d'Espanya –a diferència del que passa a la República Francesa– és un factor clau en aquest procés, perquè priva de representació parlamentària una part substancial del nacionalisme basc –l'independentisme d'esquerres–, i dóna un pes superior al real a la representació política de la resta de partits, entre ells els socialistes bascos.

És un dels efectes perversos de la llei, a més de l'antidemocràtica exclusió d'una part de la societat basca del dret a elegir i ser elegida. Arnaldo Otegi que, quan s'estava fraguant el no nat procés de pau va dir, en unes declaracions a la revista propera al sector basquista del PSN "Aldaketa" (del grup Cambio 16), i va repetir en altres ocasions, que preferia un País Basc sencer presidit per un socialista –referint-se a la hipotética unió de la comunitat autònoma basca i la foral de Navarra– que una Euskadi reduïda a tres províncies amb lehendakari nacionalista, deu contemplar atònit l'actual procés des de la presó.

Aquesta deriva basca cap a l'hegemonia socialista no deixa de ser a hores d'ara una premonició i no totes les cartes són sobre la taula. Caldrà veure sobretot quin dels sectors del PNB acaba prevalent al partit i quines concessions està disposat a fer Zapatero per aconseguir apropar-lo a les seves posicions. Cal tenir en compte, entre d'altres coses, l'actitud de l'influent sindicat ELA, proper al nacionalisme del PNB, contrari a fer concessions als socialistes que suposin reincidir en l'actual via estatutària a la manera de Catalunya. 

La llei de partits pesa com una llosa en la política basca, tant o més que el retorn d'ETA a les armes. De fet, un factor i altre es retroalimenten a l'hora d'acumular obstacles en la via d'una solució justa i democràtica del conflicte. Tot convida a la desesperança. Però mai des de la desesperança s'ha construiït res. Potser, tant el Govern espanyol com ETA, només busquen aconseguir aquest efecte: el cansament de la societat basca. Perquè, des del cansament, és més fàcil que prosperin resolucions polítiques al marge de la participació de la gent. 

De tota manera, segueix havent-hi signes d'activitat en defensa de la pau i, també, de recerca de la unitat entre els sobiranistes, per avançar en uns moments tan complicats. La celebració unitària de l'Aberri Eguna convocada pel Fòrum de Debat Nacional –sense el PNB, però– n'és un. La persistència de col·lectius favorables a recuperar el procés de pau, com les dones d'Ahotsak –on conviuen polítiques amenaçades per ETA, com les del PSE, i d'altres amenaçades de presó o ja empresonades, com les de Batasuna, amb dones del PNB, EA i EB–, un altre. I, com he recordat sovint des d'aquest espai, no són únics. Un factor d'esperança és també el paper que poden jugar encara els mediadors internacionals que, a diferència d'anteriors processos de pau, van tenir un paper important en el darrer. Estic convençut que un dia –espero que més aviat que tard– no ens trobarem ja a les portes d'aquest infern, i confio que se'ns obrin almenys les del purgatori, de difícil estada però que, en definitiva, són el pas necessari cap al cel de la pau.

Humbert Roma, periodista

Publicat a Tribuna Catalana, el 3 d'abril del 2008 

Amb una diferència cabdal: d'una banda, la irrupció brutal d'ETA amb un atemptat matant a trets de pistola un exregidor socialista a Arrasate dos dies abans de la jornada electoral i, de l'altra, la persistent il·legalització de l'esquerra independentista basca i l'exclusió, una vegada més, dels seus partidaris del dret a elegir i a ser elegits. Dos fets que, des d'una perspectiva democràtica, no mereixen sinó la més rotunda condemna, i que condicionen de forma negativa la llibertat de vot que és essencial a unes eleccions polítiques. És, de fet, la cruel constatació que el País Basc encara és molt lluny d'aconseguir la resolució del seu conflicte amb el Regne d'Espanya per la via democràtica.

L'esquerra abertzale ha constatat l'increment de l'abstenció, a la qual cridava després que cap de les seves sigles pogués presentar candidatures (33,33% d'abstenció, enfront del 24,7% a tot el Regne d'Espanya), com a prova de la fidelitat dels seus partidaris, malgrat tots els obstacles. I, en conseqüència, que no han cedit davant la política d'il·legalització i a l'empresonament no sols dels seus dirigents sinó de moltes persones pel fet de defensar per la via pacífica les llibertats nacionals del seu país.

L'increment de vots del PSOE al País Basc del sud, fins i tot a Navarra –malgrat la seva escandalosa política d'aliances que va mantenir el soci local del PP, la UPN, al govern de la comunitat foral, quan els resultats de les darreres eleccions autonòmiques pemetien un canvi després de l'augment de la representació de Nafarroa Bai– planteja nombrosos dubtes respecte del futur polític immediat. És amb aquest PSOE, primera força al País Basc del sud després d'aquestes eleccions, que el lehendakari Ibarretxe haurà de negociar la proposta que ha de portar al Parlament d'Euskadi el mes de juny vinent, i a consulta a la societat basca el 25 d'octubre, segons el seu pla. Els terminis són ja molt curts, i la incògnita, molt gran.

No solament perquè ara el PSOE estarà temptat a reforçar l'argument del seu poder polític, sinó perquè les aliances que el lehendakari pot recollir al parlament de Gasteiz n'han sortit afeblides. Fins tal punt que EA, el partit que més s'ha destacat per la defensa del pla del lehendakari, més fins i tot que el PNB on les opinions són força dividides, ha perdut representació al parlament espanyol. I els vots dels diputats del Partit Comunista de les Terres Basques, suspès d'activitat per decisió judicial i pendent del tràmit d'il·legalització, que Ibarretxe necessita per tenir majoria al Parlament basc, no els té pas garantits.

En aquest context, ¿on queda el no nat procés de pau? Per desgràcia, més lluny que mai, després que les dues parts armades –el govern espanyol i ETA– que havien de discutir la pacificació en una de les taules previstes a Anoeta han retornat a la lògica de la guerra. I que un dels partits clau per negociar la solució política del conflicte amb la resta de partits bascos, amb què havien de constituir la segona taula, ha estat enfonsat encara més en el pou de la il·legalitat, i els seus dirigents i portaveus esperen temps millors engarjolats a les presons.

Malgrat tot, des d'una decidida voluntat democràtica de pacificació, cal insistir a reclamar una solució negociada del conflicte. Potser hi pugui haver també una lectura positiva, ni que ara sembli utòpica, dels resultats electorals. Amb la seva revalidació com a cap del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, havent superat la implacable oposició del PP al procés de pau, té ara una altra oportunitat per plantejar-lo obviant el greu error d'anar a remolc de l'estratègia que li marcava Rajoy. Faria bé de tenir en compte que tant a Catalunya com al País Basc del sud, on ha crescut substancialment el vot socialista, hi ha un àmplia opinió a favor del diàleg com a mitjà per arribar a la pau. 

És cert que ETA, amb l'atemptat de divendres, ha afegit més entrebancs als que ja hi ha havia. Però, més aviat que tard, la recerca de la pau ha de portar a desembarassar d'obstacles el camí, en lloc de posar-ne cada vegada més com s'ha fet fins ara.

Per acabar, una dada que convida a l'optimisme. Al País Basc del nord, segons les dades de la primera volta, a les eleccions municipals i cantonals a la República Francesa, les candidatures on participa –sense cap problema legal– Batasuna, seguint l'experiència d'Euskal Herria Bai a les legislatives, han aconseguit força bons resultats, i han superat en molts casos el 10% dels vots. Una dada que caldrà tenir en compte també per al plantejament d'una sortida democràtica al conflicte. 

Humbert Roma, periodista

Publicat a Tribuna Catalana el 13 de març del 2008 

Ho acabo de llegir a Vilaweb. Aquest matí, Isaías Carrasco, exregidor del PSE, ha mort tirotejat a Arrasate, al País Basc del Sud. La pitjor de les notícies per al País Basc quan falten 48 hores per les eleccions legislatives espanyoles, de les quals n'ha estat exclosa una part molt important dels seus ciutadans. Personalment, tenia l'esperança que, després de les eleccions, pogués tornar a encendre's la perspectiva d'un procés de pau, iniciat i estroncat en el primer mandat de Zapatero. Aquesta mort inútil, fruit del manteniment d'una estèril estratègia de guerra, ens allunya encara més de la pau justa que el País Basc necessita per plantejar la resolució democràtica del conflicte nacional amb el Regne d'Espanya. Una vegada més, cal reclamar a ETA que torni a la treva, i als partits polítics, que facin tot el possible per facilitar la represa del diàleg amb garanties. Els qui assumeixin la governació del Regne d'Espanya, a partir dels resultats de diumenge vinent, tindran la greu responsabilitat de començar, l'endemà mateix, a remoure els obstacles que ara ho fan tan difícil: llei de partits, il·legalitzacions, empresonament de dissidents polítics independentistes, allunyament dels presos, tortura... En aquests moments, només puc reclamar que la lògica militar que comporta aquest atemptat mortal –i la moral d'exclusiva victòria policial que domina el discurs i la pràctica dels governs espanyols– desaparegui d'una vegada de l'horitzó del País Basc i de totes les nacions sotmeses al Regne d'Espanya.

•  LA MATI FA SEIXANTA ANYS. Dimarts, 22 de gener, va fer els 60 anys la Mati Chiné Martínez, la meva dona (aviat complirem el 38è aniversari d'aquella cerimònia amb una dotzena de capellans que la premsa local de Fraga encara recorda com la "boda hippy"). Sopar, bufada d'espelmes i regals amb el Marc i la Nia, que porta un embaràs esplèndid. Divendres, una altra vegada celebració: ara  s'hi afegeix l'Aurora, acabada de venir de Lleida per felicitar la mare en directe. Després, sorpresa per la Mati: sopar en un restaurant amb amics de sempre. Sort que no hi havia periodistes, perquè el desplaçament de seients –la Mati volia estar amb tots alhora– va fer que de sobte s'agrupessin a una banda tots els metges i altres del ram sanitari. La resta de mortals, a l'altra. Els amics, els fills i la Nia, i jo mateix, en vam sortir molt contents. La Mati, no cal dir-ho, eufòrica. Seixanta anys semblen poc.

• VINT-I-CINQUÈ ANIVERSARI DE L'APPEC. Dijous, 24 de gener, a la Llotja de Mar, sopar commemoratiu del vint-i-cinquè aniversari de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC). Sis dels set expresidents de l'associació –en Francesc de Dalmases ("ONGC") no hi va poder ser– vam lliurar les distincions als representants de les trenta-sis revistes que fa més de vint-i-cinc anys que són al mercat. Entre elles "La Terra", el mensual d'Unió de Pagesos que vaig dirigir divuit anys. Em saluda el seu director actual, el jove periodista Albert Garcia. Entre les revistes guardonades a les quals em toca donar la distinció hi ha "Catalunya", de la CGT. El seu representant saluda amb el puny els assistents, entre els quals hi ha el vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod Rovira. Després, Roger Palà, que hi ha vingut amb els d'"Enderrock", m'explica que és un dels sindicalistes del transport que fa unes setmanes van protagonitzar la vaga als autobusos de Barcelona. Sopa al meu costat qui va ser presidenta de l'APPEC abans que jo, la Roser Bofill, de "Foc Nou", amb qui havíem compartit aula a l'escola de periodisme del CICF a finals dels anys seixanta del segle passat. Com no podia ser d'altre, surt a la conversa el malaguanyat Llorenç Gomis, el seu home, que va ser mestre dels dos a la mateixa escola. Li comento que, quan vaig donar classe a primer de Periodisme de l'Autònoma, sempre recomanava els llibres de periodisme del Llorenç, excel·lents per la seva claredat i senzillesa enfront d'autèntiques llaunes que passaven per obres d'alta acadèmia. Al davant, un altre expresident, Antoni Zabala (de "Guix") i l'exconseller en cap i actual president de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, que ha vingut a recollir un dels premis, a la presència de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt 2007. Un parell que han dedicat molts anys a l'educació no podien sinó parlar de mestres i escoles. En Lluís Gendrau (d'"Enderrock"), l'actual president de l'APPEC remarca en el seu discurs que el nostre és un país (Països, si voleu) de revistes. La ja llarga trajectòria de l'Associació –que, com recordava un altre president, Manuel Sayrach ("Serra d'Or"), va començar amb 14 revistes fundadores, i ara en té 15o d'associades, de tots els Països Catalans– és una mostra de perseverança i tossuderia en la publicació de premsa en català. "De la resistència a l'excel·lència", com titula Joan Canela el seu reportatge sobre la història de l'APPEC a l'"Anuari de l'Espai Català de Comunicació" que ens van entregar després del sopar. Per mi, va ser una bona ocasió de recordar vells temps i retrobar antics col·laboradors: com ara, a banda el mateix Gendrau; Frederic Callís ("Ében") –creador imaginatiu i constant, més tossut que la mateixa APPEC, a qui hem d'agrair, en especial, l'esplendor de la Mostra de Revistes en català, ara SupermerCAT, i aviat el salt decisiu de l'associació al mercat digital–; Jaume Vinyals ("Catalunya Cristiana") –que va ser el tresorer en la nostra Junta, prudent i sòlid en els seus consells i decisions–; Enric Cervera ("Entreacte")... i l'actual president de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal, Estanis Alcover ("El Punt"). Parlo també amb excompanys i exalumnes de periodisme, com la Laia Altarriba –que cada any millora el producte estrella de la Nit de les Revistes: l'Anuari de l'Espai Català de Comunicació, dedicat enguany a "L'era digital", i la molt útil Guia de Mitjans de Comunicació en Català–, i la Gemma Pujol, cap de comunicació d'Unió de Pagesos. També parlem un moment amb qui va ser el meu darrer director-editor, Jaume Reixach ("El Triangle"), un exemple de perseverança en l'edició d'un setmanari en català, i el poeta Carles Duarte, un home assenyat i equànime, que va ser el menys sectari dels responsables de Comunicació dels governs del president Pujol amb què vaig haver de tractar, i que ara regeix amb excel·lència la Fundació Lluís Carulla i, amb ella, actualitza amb eficàcia la rica herència de l'Editorial Barcino. 

• EL PAÍS BASC AL FÒRUM SOCIAL CATALÀ. Divendres, 25 de gener, al vespre, projecció del documental "Auzia Auzi" (El judici, a judici), un al·legat demolidor sobre el macrojudici 18/98, en el marc del Fòrum Social Català, en una aula plena de gom a gom a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, que bullia d'activitats aquests dies. El periodista basc Mariano Ferrer, l'infatigable portaveu de la plataforma 18/98+, va explicar les irregularitats del procés, l'abast de la condemna i el significat del judici. El va qualificar d'"amenaça per a tota la societat espanyola, per la capacitat d'arbitrarietat del poder judicial en connivència amb el poder polític". Va agrair l'ajut que la plataforma ha trobat en els juristes de Catalunya, "un dels pocs territoris –va dir– on hem trobat suport", i va denunciar el silenci amb què els mitjans de comunicació han afrontat el judici. Un judici que, com va recordar, va ser precedit pel dels joves de Jarrai, Haika i Segi i al qual seguiran d'altres, com els del diari "Egunkaria", els electes bascos d'Udalbiltza, els membres de Gestoras pro Amnistía... L'advocat i membre de la Comissió de Defensa dels Drets Humans del Col·legi d'Advocats, Jaume Asens, que va ser un dels observadors internacionals en el judici, va explicar els nombrosos incidents i irregularitats –com la desaparició de documents– que els van portar a demanar la nul·litat de les actuacions d'"un dels judicis més llargs de la història". Va situar-lo en el marc de la "criminalització dels dissidents, que no poden expressar-se al carrer ni electoralment" i en el context de la victòria de la "justícia de temps de guerra". I va remarcar "la preocupant falta de reaccions davant la sentència. Mai s'havia arribat tan lluny –va dir–. Certs juristes de l'esquerra ho han assumit sense cap problema. El preocupant no és que ho defensi la dreta, sinó que arrossegui una part de l'esquerra". El dissabte, 26 de gener, participo –en una aula també plena i en el mateix context– en la taula rodona "Perspectives per un procés de pau al País Basc", organitzada per la campanya "Sí al procés de pau". Hi torna a ser Mariano Ferrer –dos periodistes jubilats, doncs–, i hi participen també la diputada del PSE i membre del col·lectiu de dones basques Ahotsak, Gemma Zabaleta, i l'advocada catalana Gemma Calvet. En una propera entrega del dietari espero dedicar una atenció més detallada a aquest segon acte, en què –tot i les grans dificultats actuals– tots vam expressar la necessitat de retornar com més aviat millor al camí del diàleg per aconseguir la pau en el conflicte al País Basc. (A la foto: Mariano Ferrer, Humbert Roma, Gemma Zabaleta i Gemma Calvet).