Un altre dia parlaré dels trens i dels Papers de Salamanca. Avui, com deia al principi, toca la llengua. És bastant indignant haver de justificar que en un territori amb llengua pròpia les persones nouvingudes hagin d'aprendre aquesta llengua. És una qüestió que va més enllà del marc jurídic; és una qüestió cívica. Si jo me'n vaig a Londres a viure, m'esforçaré per parlar l'anglès. Si me'n vaig a Paris, faré exactament el mateix però amb el francès. I ho faré tant per necessitat com per voluntat d'integració en la societat que m'acull. A més a més, en aquests puestos tant la llei com la vida quotidiana obliguen de debó, no com a Catalunya. Aquí, si una persona del Moçambic posa una perrqueria al carrer Diputació, la seva obligació envers el català es limita a la cartelleria exterior del seu establiment. Per la resta, pot viure perfectament en castellà, que no passarà gana. A Barcelona es pot viure en espanyol. És legal. Aprendre el català és una qüestió de civisme.

Aquí únicament tenim una llei de política lingüística que consagra, entre d'altres coses menors, el model d'immersió a les escoles. La immersió lingüística és un sistema objectivament injust... Hi estic d'acord. Ho és. Com totes les mesures de discriminació positiva que existeixen per compensar les situacions anormals. Resulta que ens trobem amb un dels primers idiomes del planeta, l’espanyol, la supervivència del qual està assegurada per la quantitat de comunitats que el parlen. És una llengua més viva que mai, amb organismes oficials que la potencien i un munt d’agents culturals que la cultiven en tots els camps. La situació del català, en canvi, és ben diferent. Sí que ara es troba en un estat molt millor que el de mitjans del segle XX, o després de la mort d’en Franco, però no cal oblidar que ve de ser una llengua menyspreada i perseguida durant més de quaranta anys. Amb aquest panorama, la Generalitat recuperada havia d'iniciar una política transversal encarada a la recuperació del català. Això justifica la immersió. Que és injusta? D'acord, la suprimim. Però aleshores hem de ser coherents: suprimim que els discapacitats puguin aparcar el seu cotxe a on vulguin per la seva carència física? suprimim els pisos de protecció oficial? suprimim els centres per a pobres? suprimim les exempcions fiscals per a families nombroses?,... I podria continuar... La immersió lingüística és discriminació positiva, res més: no del tot justa però necessària.

En qualsevol cas, vull fer una reflexió que crec que és compartida per molta gent: en la perdurabilitat del català, per sobre de la cosa política està la influència del dia a dia. I en aquest partit hi juguem tots. L'altre dia vaig viure un episodi que segurament heu protagonitzat molts de vosaltres. Vaig anar a un restaurant i em vaig dirigir al cambrer en català. Ell em va respondre en castellà. I no tinc res a dir sobre això; ans al contrari, que parli la llengua que vulgui i sàpiga. Però jo, automàticament, vaig canviar d'idioma. Per què, a les primeres de canvi, quan algú ens parla en castellà, molts de nosaltres automàticament canviem d’idioma i tornem al castellà? Per què als patis de les escoles es parla majoritàriament el castellà? Per què és tant difícil viure un dia sencer íntegrament en català a una ciutat com Barcelona que és la capital del país, encara que sembli mentida? Doncs crec que té molt a dir el tret claudicant dels catalans. Som així, claudicants. Ens han fet claudicants, fins el punt que no trobem bé parlar en la nostra pròpia llengua, si hi ha algú que ha triat parlar-nos en la llengua que ell ha volgut malgrat que entengui el català i, en molts casos, el parli. La nostra llengua es mereix un tracte millor per part de nosaltres. El català no es morirà si tu i jo el parlem. Si tu i jo tenim cura d’ell, com els espanyols tenen cura del seu idioma.

la seua postura a madrid tant hi fa

El PSOE ha caigut una vegada més aquesta legislatura en el seu propi parany i en el que li para el PP. De nou la postura del "què diran" passa per damunt dels compromisos i s'acosta a la del PP, en la seua cursa particular per veure qui és més nacionalista espanyol. En la cursa de "a veure qui és més "xulo"", no guanyarà ni el PSOE ni el PP, sinó de nou s'imposarà la dignitat dels catalans que plenaran el Palau Sant Jordi.